Com que aspirem a conservar una "disponibilitat permanent" d'esperit cal que ens esforcem per ser persones d'escasses conviccions. I per començar, cal combatre les conviccions segons les quals “no-hi-ha-alternativa-al-millor-dels-móns-possibles-que-és-casualment-aquest”
divendres, 30 de setembre del 2011
Artur Mas, quina pena fas!!!
Han guanyat les eleccions, diuen. No, no les han guanyades. Les eleccions les han perdudes els altres. I les perdran, una darrera l'altra, perquè no mereixen gens el vot del gros dels pobles que viuen als Països Catalans.
En tot cas, sempre ens queda el menyspreu envers el govern de la gentola. Gentola incapaç i curta de gambals. Les declaracions recents d'Artur Mas al voltant de la llengua que es parla a Sevilla, a Granada o a La Corunya (sic) són un reflex de tot el que significa CiU. Primer es pren un argument aparentment radical, i després hom demana perdó genuflex.
Però, què ha dit el President de la Diputació Regional? Ha dit que està molt orgullós que els catalans parlin el castellà millor que a Sevilla, a Granada o a la Coruña (sic). Que als catalans (que parlen en castellà), hom (l'hom castellà) els entén millor que no pas als sevillans, als granadins i als corunyesos (sic).
Hi ha quelcom de més trist? Un president que suposadament vota SÍ a la independència, considera beneficiós que els catalans sigui més castellans que els castellans! És clar que justament aquest és l'objectiu de la "immersión lingüística".
D'altra banda, el dictum de Mas reflecteix a les clares l'hispanocentrisme radical de CiU. És un hispanocentrisme vergonyant, perquè no s'admet, i en aquest sentit no pot produir res de bo. Mas no farà mai com Prim, ni serà president del govern espanyol ni, malgrat la islamofòbia, dirigirà cap batalla de Tetuan.
L'hispanocentrisme es manifesta en el menyspreu envers la "perifèria", i d'ací el comentari maliciós contra andalusos i gallecs. D'altra banda, el senyor Mas desconeix que la Corunya forma part de l'àmbit lingüístic galego-portuguès. També traspua el senyor Mas la vella concepció (tot en ell és arnat) que hi ha una "llengua" (la castellana) i uns "dialectes" (el sevillà i el granadí). És comprensible que des del govern promoguin la liquidació de les filologies, ara que aquestes filologies comencen a aplicar criteris científics per a conèixer la diversitat lingüística de totes les parles romàniques.
En l'esquema del Gobineau de la Plaça de Sant Jaume hi ha "superiors" i "inferiors". Ell es considera superior a sevillans, granadins i corunyesos. Ell es considera inferiors als vallisoletans. I d'aquí a unes setmanes, aquest individu farà voleiar la senyera... Enganyarà ben poca gent, i els independentistes que no se n'apartin prou de l'autonomisme pudent, quedaran ben empestats.
dimarts, 27 de setembre del 2011
20 de novembre: no, aquestes tampoc no són les teves eleccions
I que ningú no pensi que abstenció el 20 de novembre, significa abstenir-se de fer coses. Ara és el moment de defensar les estructures populars bastides en els propers mesos i el moment de fer-les avançar. Com més nets siguem d'electoralisme, més fàcilment podrem fer aquesta tasca.
dissabte, 24 de setembre del 2011
Manifestació #25-S: pel dret a l'habitatge
Els actius tòxics de bancs i caixes volen cobrar-s'ho tot. No tenen prou amb quedar-se l'habitatge que van col·locar a través d'una hipoteca, sinó que, en adjudicar-se aquest habitatge per un 60% de la tasació, encara poden rampinyar habitatges d'avalistes, i deixar uns i altres amb deutes de cinc i de sis xifres. Mentrestant, les entitats financeres exigeixen més i més ajuts i facilitats als poders públics: amb els diners dels rescats de baix interès fan negoci amb el deute sobirà. L'espiral de deute que denunciava fa una dècada la XCADE per als països en vies de desenvolupament, afecta ara als països en vies de subdesenvolupament.
Arrossegats per la tempesa, hom cerca quelcom on aferrar-se. Debades. Els compromisos, els pactes, les reformes, semblen ja més utòpics que la pròpia superació revolucionària del capitalisme.
I, alhora, hom pensa que han d'haver solucions. Aquesta és la intenció de la manifestació de demà, a Barcelona (Plaça de Catalunya, 18h), a Girona (al Pont de Pedra, 18h), a Lleida (a la Plaça Ricard Vinyes), a Tarragona (Plaça Imperial Tàrraco, 18h), a València (Plaça Sant Agustí, 18h), a Gandia (a la Plaça dels Indignats, 18h), a Benidorm (a l'estació del TRAM, 18h), a Alacant (davant de la Diputació, 19h), a Palma (Plaça d'Espanya, 18h), etc. Es reivindica la modificació de la llei hipotecària, perquè la dació de l'habitatge saldi el deute; es reivindica la supensió dels desnonaments per raó d'insuficiència d'ingressos laborals; es reivindica un parc públic d'habitatges de lloguer. És a dir, es demana un vaccí contra futures bombolles hipotecàries, un vaccí contra la llosa que per a la competitivitat del país són els costos dels lloguers, un vaccí contra el fet que hi hagi gent sense casa i cases sense gent.
dijous, 22 de setembre del 2011
Meses dels Parlaments, deixeu tramitar les ILPs!!!
És francament lleig veure com, a banda de tots aquests obstacles, apareixen d'altres. La constitucionalitat de les lleis és atribució del Tribunal Constitucional d'Espanya, que s'hi pronuncia sobre aquelles lleis que, recentment aprovades, rebin recurs d'inconstitucionalitat per part de les instàncies amb capacitat d'interposar aquest recurs, o que siguin objecte d'una qüestió de constitucionalitat per part de jutges o tribunals. Per això, és bastant lleig que la Mesa del Parlament valori la constitucionalitat de les ILPs i rebutgi les propostes sense deixar que la ciutadania s'hi pronunciï amb les corresponents signatures.
Ha passat, ara, al Parlament del Principat, amb la ILP per consagrar la llengua catalana com a llengua vehicular de l'ensenyament. Ja té nassos que es consideri inconstitucional això, havent-hi sentència favorables del TC. És clar que els pallussos miserables que van promoure un procés vergonyós de reforma de l'Estatut (que venia a consagrar la legimitat de l'estat post-franquista) en són plenament responsables de la "reforma constitucional" perpetrada per la sentència posterior del TC sobre l'Estatut del Principat del 2006. La Mesa del Parlament ha rebutjat aquesta ILP.
En el Congrés espanyol, mentrestant, després de mig any de retencions i de misèries, ara s'ha donat curs a la ILP presentada per associacions d'afectats per les injustícies hipotecàries que, contempla, entre d'altres punts, la dació en pagament retroactiva. Sis mesos perduts en els quals desenes de milers de famílies han entrat en l'espiral de no poder fer front als pagaments hipotecaris i d'iniciar un procés que els pot suposar la pèrdua d'un habitatge i un endeutament irremediable de per vida.
dimarts, 20 de setembre del 2011
165.507 M€ vs. 93.351 M€: les aportacions que van fer possible el 'miracle espanyol'
L'estoïcisme, l'austeritat, són els mots d'ordre dels dies presents. I ho són no tan sols a la Manxa, sinó a tot Europa. "Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats", "Cal treballar més i cobrar menys", "Abans èrem rics. Ara serem pobres. Tant hi fa; viurem pitjor, suprimirem les nostres necessitats".
Les retallades en el consum domèstic van començar tan bon punt la "crisi" va començar a mostrar les orelles, el 2008 (o, potser, el 2007). Després dels "rescats financers", les retallades es traslladaren a les despeses públics, tota vegada que els ingressos públics davallaven dramàticament. Grècia, en aquests moments, té una taxa anual de decreixement del 7%. L'esclat de bombolles especulatives és tan antiga com la producció de mercaderies. El problema és que, en aquesta ocasió, el poder concentrat en mans de la classe dirigent és enorme, prou elevat com per garantir els seus títols tòxics. La contrapartida és l'esquilmament de la resta (de la majoria) de la població.
El 'miracle espanyol', a hores d'ara, és, evidentment, un 'miratge'. De la Península, l'única economia sòlida, fins a cert punt, és la basca. Disposar d'un teixit industrial pesant, fort i diversificat, i d'unes entitats financeres pròpies són la clau de l'excepcionalisme basc. El dinamisme econòmic que trobem (encara) en els Països Catalans té com a principals amenaces l'esmicolament del seu sector productiu i el desmuntatge implacabhttp://www.blogger.com/img/blank.gifle de les migrades entitats financeres pròpies. Però hi ha un altre aspecte en el qual mai no s'insisteix prou. A diferència del País Basc (concert econòmic de les Vascongades i el conveni econòmic de la Navarra estricta), la nostra terra fa part de "comunitats autònomes de règim comú". El "dèficit fiscal" assoleix valors que varien, segons l'època i el territori, entre el 5% i el 10%. Feridora és la situació de les Illes Balears, dramàtica la del Principat i especialment penosa la del País Valencià, que pateix aquest dèficit malgrat trobar-se amb un nivell de renda per habitant inferior a la mitjana estatal.
En el butlletí número 9 de l'associació independentista Sobirania i Justícia, llegim un article de Lluís Bonet i de Claudi Grinyó que du per títol "Solidaritats històriques". És un títol irònic, que fa mà del grandiloquent títol d'una obra de Josep Lluís González Vallvé i de Miquel Àngel Benedicto Solsona, "La mayor operación de solidaridad de la historia: Crónica de la política regional de la UE en España". Aquest llibre aparegué en el 2006, quan es tanca el segon programa septennal d'ajuts de la CEE del "fons de cohesió". El títol fa referència al nivell que tingueren els ajuts per a l'estat espanyol entre 1986 i 2006, que els autors qualifiquen de "tres vegades superior al que suposà el Pla Marshall per a tots els estats beneficiats després de la Segona Guerra Mundial". El valor era equivalent, comptant tota la població estatal, a 130 € per persona i any.
En total, els ajuts rebuts entre 1986 i 2006 foren uns 118.000 M€, als quals podríem sumar els del Programa FEOGA-GA (ajuts al sector agrícola en forma de polítiques de preus i de compensacions per la reforma de la política agrícola comuna) per arribar als 160.000 M€. Encara amb més afegits, la xifra global de recepcions percebudes s'enfila a 211.007,25 M€. Val a dir, però, que caldria deduir les aportacions espanyoles a la Unió Europea (117.656,66 M€). El saldo de percepcions netes seria de 93.350,59 M€.
Els dos autors continuen amb els càlculs. Ara passen a les relacions financeres entre el Principat i la resta de l'estat. En total, en el període 1986-2006, el dèficit fiscal d'aquest territori autonòmic fou de 165.507 M€.
Les dues xifres són contradtades. L'aportació solidària del Principat doblava en valors absoluts l'aportació solidària de la Unió Europea. Si ho expressem en valor per càpita, cada ciutadà del Principat aportà 78 vegades més que l'aportació del ciutadà de la Unió Europea. La diferència fonamental és que, mentre els ajuts europeus, són sotmesos a una comptabilitat més o menys estricta, però sempre oficial, la comptabilitat de les balances fiscals és semioficial.
dissabte, 17 de setembre del 2011
Ennuegat amb els melindros (IV): La doctrina Conde-Pumpido sobre la condemna a la violència 'vingui d'on vingui'
Conde-Pumpido també feia referència a les reformes sobre el ministeri fiscal i parlava del necessari acord entre els dos "partits majoritaris". La crisi de l'estat espanyol, des de tots els punts de mira, s'adreça a un atzucac. En la desesperació, es fan crides a l'entesa entre els dos "partits majoritaris" en els termes d'estat. El turnisme s'evidencia en la campanya electoral derrotista que menen els dirigents del PSOE. Però també s'evidencia en el fet que el PP ha volgut fer callar les veus internes, com la de González Pons, sobre un canvi polític, orientat als interessos de la mitjana i petita burgesia. El continuïsme de Rajoy respecte de Zapatero es fa patent. Certament, el PPSOE i els governs que formin aquest bipartit no són més que el comitè executiu de la gran burgesia transnacional. Fins ara, aquesta tasca havia estat compaginable amb el manteniment dels mínims de la democràcia formal. Quina durada tindrà aquesta compatibilitat mentre ens endinsem en la crisi econòmica, política i social?
dijous, 15 de setembre del 2011
Joan-Pere Cerdà (1920-2011), poeta de les muntanyes ceretanes
muntanyes,
quatre espigues de vidre
tallades
en el cristall de l'aire.
Com quatre pomes sou,
muntanyes,
fruita amarada d'aigua
feta
per llavis de la plana.
Com braus sou, muntanyes.
Com braus que alcen el cap
acabada la sesta,
l'ombra d'un somni us queda en la blavor de l'ull
i el banyam temedor burxa a mig cel
l'enlluernadora presència.
Un 11 de setembre, el d'enguany, es moria el poeta Jordi-Pere Cerdà. El seu nom era Antoni Querol, però ell trià un nom, compost, que reflectís la modernitat i l'antigor de la seua llengua, i un cognom que assenyalés el seu origen. Havia nascut, efectivament, a Sallagosa, al bell mig de la Cerdanya, entre Llívia, la capital històrica, i Puigcerdà, la capital moderna. Enguany feia 70 anys dels seus inicis com a dramaturg, a Perpinyà, si bé sempre ha estat reconegut com a poeta.
dimarts, 13 de setembre del 2011
Concentració pel català com a llengua vehicular única en l'ensenyament
divendres, 9 de setembre del 2011
Josep Termes: un historiador de classe
dimecres, 7 de setembre del 2011
Les llengües vehiculars
En tot cas, Vicent Partal reflexionava sobre la qüestió. Al nord del Sénia, un sistema d'ample consens és qüestionat per un grapat de famílies, i queda ben coix en els tribunals. Al sud del Sénia, en canvi, centenars de milers de famílies defensen l'ús del català com a llengua vehicular, i es troben amb un sistema que no respon a aquesta demanda, insuficient, i amenaçat per l'enèssim invent del Departament d'Ensenyament. Mentrestant, la desprotecció dels alumnes a la Franja de Ponent és absoluta pel que fa fins i tot a agressions lingüístiques pròpies de l'era franquista. El PP balear més d'una en prepara. I així podríem seguir.
La situació del català en l'ensenyament, però, és molt millor que en la de qualsevol altre àmbit social, a qualsevol territori que ho analitzem. Fet i fet, és un miracle quotidià que això es mantingui, malgrat totes les pressions en contra. Difícilment això revertirà. Però calen demostracions que tota la societat s'implica en l'ensenyament. D'ací la rellevància de les convocatòries del 12 de setembre del 2011. S'ha demanat d'anar vestits de color groc, en solidaritat amb els col·lectius educatius, i en solidaritat amb els alumnes. S'ha demanat també de fer concentracions arreu del país. A Esplugues, a la Plaça de Santa Magdalena, davant de l'Ajuntament, la concentració començarà a les 7 del vespre.
dissabte, 3 de setembre del 2011
La Segona Festa Estellés
El mar és com el pati d’un col·legi, un solar,
el cel ample que es veu damunt de la placeta,
sense motos ni guàrdies i sense voravies.
El mar és l’ombra humida del Paradís. El mar...
100 anys de la manifestació de Berlin “contra el bel·licisme” i “per la pau dels pobles”
El primer diumenge de setembre del 1911, tal dia com avui fa cent anys, el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) convocava a Berlin una manifestació sota els lemes “Contra el bel·licisme!” (Gegen die Kriegshetze!) i “Per la pau dels pobles!” (Für den Völkerfrieden!). S’alternaven, com de costum, dos lemes, el lema negatiu (en aquest cas, contra l’agitació bel·licista) i el lema positiu (la pau dels pobles). Hi assistiren unes 200.000 persones. Per tal que tothom pugués sentir els manifestos i els discursos, s’aixecaren al llarg del recorregut unes deu plataformes. Entre els oradors destacaven August Bebel, de 71 anys, i Karl Liebknecht, de 40, representants de la vella i de la jove generació de dirigents socialdemòcrates. Liebknecht havia perdut feia una setmana la seua dona, Julia, morta després d’una delicada operació quirúrgica. Bebel, vidu de feia un any, era de salut ben delicada, i havia d’afrontar diversos problemes familiars. La convocatòria de la manifestació s’havia decidit arran de la crisi d’Agadir, que havia esclatat l’1 de juliol del 1911, quan el canoner alemany Panther arribà al port marroquí d’Agadir. Formalment, el Panther havia arribat al Marroc dins dels esforços per “posar pau” en el Sultanat del Marroc. A principis d’any havia esclatat una revolta, i en el mes d’abril, els revoltats havien assetjat el Palau de Fez. En el mes d’abril, els francesos enviaren tropes amb l’objectiu oficial de protegir les vides i propietats dels europeus. Amb el mateix objectiu, el 5 de juny del 1911, els espanyols havien ocupat Larache i Ksar-el-Kebir.
El moviment de tropes franceses i espanyoles (aquestes, a efectes pràctics, subordinades a les primeres) no fou vist amb bons ulls pel govern britànic. Al Regne Unit no l’interessava que el Marroc fos reduït a la situació de “protectorat” franco-espanyol, ja que això deixaria tot el Magreb sota el domini colonial francès. Però, òbviament, tampoc no era interessat en l’establiment d’un govern marroquí oposat a la ingerència colonial europea. Per acabar-ho d’adobar, l’arribada del Panther a Agadir feia pensar en la intenció d’Alemanya d’establir-hi una base naval. Així s’entén la forta protesta diplomàtica, francesa i anglesa, contra l’operació naval alemanya.
L’SPD era una partit poderós, el partit més fort d’Alemanya en termes de vots i de militants, recolzat a més en la classe social que, de manera imparable, esdevenia hegemònica a Europa com a conseqüència del mateix desenvolupament del capitalisme. El juliol del 1909, Barcelona havia mostrat el que era una revolta obrera contra una guerra colonial. En el 1907, Bebel havia desafiat tots els consells moderadors que deploraven la seva denúncia contra la guerra d’agressió de l’Imperi Alemanya contra els hotentots. La crisi d’Agadir, però, ja no era la perspectiva d’una guerra al Marroc, sinó la d’una guerra mundial.
Cent anys després, la història es repeteix. Però ara ja no hi ha un SPD amb la mateixa força que llavors i amb el mateix caràcter de classe. Les guerres imperialistes dels nostres dies les fan “exèrcits professionals” i no pas lleves forçades. La propaganda bèl·lica, però, reprén els mateixos tints de l’època. Els caps hotentots del 1907 eren opressors del seu propi poble, que calia alliberar. Marroc era en el 1911 un ‘rogue state’, que calia protegir d’ell mateix. Un a un, en les vuit dècades precedents, tots els estats del nord d’Àfrica havien passat a l’estatus de colònia o protectorat de França, d’Itàlia o de Gran Bretanya, sempre en nom de la civilització i del desenvolupament. Òbviament, la guerra mundial, en el 1911, no fou aturada per la manifestació de l’SPD. Les potències no se sentien preparades per a una guerra mundial oberta... Encara.
divendres, 2 de setembre del 2011
2 de setembre, per la sanitat pública: contra retallades i privatitzacions

dijous, 1 de setembre del 2011
1 de setembre: retorn a la normalitat
Sense esperar a l'1 de setembre, la policia va practicar desallotjaments a quatre CAPs Vallès del ocupats (ocupats, parcialment) i que oferien una atenció sanitària autogestionada com a resposta a les retallades estivals de la Generalitat.
Això és el retorn a la normalitat.