Ramon Manent, Guida Sellarès i Laia Carrera porten 'Canto la lluita' a Can Tinturé

Organitzada per la CAL d'Esplugues, aquesta vesprada s'ha representat a la masoveria de Can Tinturé, l'espectacle 'Canto la lluita', del grup Palestra. Palestra era el nom d'aquella societat patriòtica fundada el 1930 per Josep Maria Batista i Roca. El trio format pel cantador Ramon Manent, l'acordionista Guida Sellarès i la recitadora Laia Carreras, pren la denominació d'aquella societat i també fa seu aquell famós cartell de "La nostra pàtria" (1932), que seguia el perfil de l'àmbit lingüístic tal com l'havia formulat Antoni Griera el 1916. Les referències històriques són ben al cas, car 'Canto la lluita' vol relligar cançons, poemes i assaigs d'aquesta llarga, complexa i contradictòria lluita d'alliberament nacional que mena activament el poble català des de fa quatre o cinc generacions. Trobem, doncs, textos de Joan Maragall (*1860), Joan Salvat-Papasseit (*1894), Pere Quart (*1899), Salvador Espriu (*1913), Palau i Fabre (*1917), Miquel Martí Pol (*1922), Vicent Andrés Estellés (*1924), Lluís Maria Xirinacs (*1932), Ovidi Montllor (*1942), Marc Granell (*1953) o de la mateixa Laia Carrera, o música de Toti Soler o de Raimon, i corrandes de Joan Vilamala i Joan Crosas. Aquesta lluita catalana no es produeix aïlladament, i és compartida per tota una sèrie de pobles, atrapats en els estats dinàstics borbònics que es fan dir "Espanya" i "França". Així, s'interpreta Txoria, txorí, de Joxean Arce i Mikel Laboa, o el "Compañero" que Canta u populu corso dedicà a Ernesto Guevara. La lectura que fan Manent, Sellarès i Carreras mostra l'actualitat d'uns textos que, al capdavall, es forgen arran de les dialèctiques d'opressió i d'alliberament que marquen la societat contemporània. En una jornada com avui, quan neix el Moviment per la Independència i es posen les bases d'una Assemblea Nacional Catalana, les paraules de Xirinacs, en la veu de Carreras, prenen un sentit de l'enormitat de tasca pendent.

Unitat contra els partits de la desesperança

El moviment Unitat contra el feixisme i el racisme organitza en aquesta Jornada Antifeixista que és el 30 d'abril un seguit d'activitats a l'Hospitalet de Llobregat, a Badalona i a Gràcia. A l'Hospitalet de Llobregat, una manifestació sortia aquest migdia de l'estació de Renfe i baixava, per la Fabregada, fins abastar l'Avinguda del Carrilet, i després girar fins a l'arrencada de la Rambla Marina. La manifestació i els actes de la jornada continuen amb concentracions a tots els ajuntaments per al proper dijous 5 de maig, a les 20h. Ja alertava Trotski, abans del gener del 1933, del perill que suposaria per a la societat que el partit de l'esperança (el partit del socialisme revolucionari) fos vençut pel partit de la desesperança que encarnaven els Hitler, els Von Papen i els Hugenberg. El partit de la desesperança, per crear-se una base social, no té més remei que recórrer a la demagògia racista, que consisteix en generar una "cohesió grupal" mitjançant exclusions basades en factors racials, ètnics o religiosos. El clima dels nostres dies, amb una fortíssima crisi laboral, suposa una llavor per a aquesta demagògia. La mateixa burgesia democràtica, que ha de negar per tots els mitjans l'existència d'un conflicte de classe, ajuda a que la consciència popular trobi com a via d'escapament aquest programa feixista. Després, la mateixa burgesia democràtica s'escandalitza davant de resultats electorals com els obtinguts pels "Finlandesos Autèntics" o per qualsevol altre partit de la "nova dreta". Però, alhora, necessita aquestes opcions polítiques per vehicular les tensions socials...

En aquestes eleccions municipals, a Esplugues tenim dues o tres candidatures que fan d'aquest programa de desesperança l'eix de campanya a la recerca de vot. A l'Hospitalet són tres o quatre. Però a banda de les candidatures que són explícitament "identitàries", tenim unes altres que, des del govern municipal, o des de l'oposició consistorial, juguen també a aquest discurs.

Des de la "Unitat contra el feixisme i el racisme" es presenta la consigna d'impedir l'entrada de les formacions polítiques feixistes als Ajuntaments. No es tracta pas d'una consigna exclusivament basada en un antifeixisme abstracte. La reivindicació de la unitat popular per damunt de fronteres de país d'origen, color de pell, llengua o religió, és vital per bastir un front creïble contra les retallades socials i en defensa d'uns serveis socials dignes per a tothom.

L'accident a Barcelona-el Clot i la prevenció en les línies de Rodalies

Un accident és un accident. I això és el que ha passat a Barcelona-el Clot, en la topada entre un tren de rodalies de la línia R1 i un tren-hotel de les línies de llarga distància. El resultat ha estat 18 ferits i 70 passatgers que han hagut de caminar per les vies fins a l'estació. Després de cada sinistre, els responsables ens asseguraran que s'implementaran mesures per millorar la seguretat. La seguretat sempre és millorable. Fets recents com el sinistre a Castelldefels-Platja, amb morts, o el de Castelldefels, amb un vigilant assassinat, han provocat respostes similars. El cas és que en molt indrets de la xarxa de Rodalies hi ha punts negres. A Castelldefels-Platja, els responsables van insistir en la irresponsabilitat dels passatgers que creuaven les vies per comptes de fer-ho pel pas enlairat. Què passaria si aquest sinistre es repetís a Parets del Vallès o a Mollet? En allà, si us plau per força, cal creuar les vies per canviar d'andana, especialment tenint en compte que cadascuna de les vies tant pot servir els trens que van a l'Hospilatet com els que van a Granollers-Canovelles.

Albert Comellas defensarà demà al Ple una proposta ciutadana en pro de l'autodeterminació nacional

Esplugues Decideix es constituí el passat mes de febrer del 2010 com una plataforma ciutadana en pro de l'exercici del dret d'autodeterminació nacional. Amb aquesta intenció, el passat 20 de juny del 2010, impulsà la celebració d'una consulta popular sobre la independència. Lluny de donar per acabada la seva activitat, Esplugues Decideix ha continuat aquesta tasca.

En aquest sentit, demà es presentarà al Ple de l'Ajuntament una proposta ciutadana en pro del dret d'autodeterminació. El punt de partida és respondre al nou status quo constitucional assenyalat per la sentència del Tribunal Constitucional d'Espanya. El text és fruit del consens entre les diverses sensibilitats de l'espectre autodeterminista. La defensa de la proposta anirà a càrrec d'Albert Comellas. Vet ací el contingut:

Proposta Ciutadana sobre la resposta als efectes negatius de la sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya sobre l’autogovern:

DECLARACIÓ Davant de la sentència sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya pronunciada pel Tribunal Constitucional d’Espanya, el seu ús en l’aplicació de sentències del Tribunal Suprem que qüestionen el model lingüístic impulsat per la Generalitat de Catalunya, i davant del clima de retallada de l’autogovern efectiu de la Generalitat, l'Ajuntament d’Esplugues, reunit avui en ple, com a garant dels anhels dels ciutadans d'aquest poble als quals representa, fa públiques les consideracions i acorda les resolucions següents.
1.- La sentència del Tribunal Constitucional retalla molt greument l'Estatut en qüestions clau per a l'autogovern català com ara la llengua, la justícia i el finançament. Som davant d’una sentència de 200 pàgines originals més 800 pàgines afegides ara que reflecteix una lectura tendenciosa de la Constitució Espanyola de 1978.
2.- Cal recordar que l’autogovern de Catalunya i llurs institucions, Parlament, Generalitat, Síndic de Greuges, el dret Civil... són anteriors a qualsevol ordenament jurídic espanyol vigent avui en dia i que no emanen de la darrer Constitució espanyola de 1978. Ans al contrari: la darrera transició organitzada per l’última dictadura militar espanyola cap a un model de democràcia, amb l’aspiració d’esdevenir amb el temps homologable a llurs veïnes europees, va ser forçada per les aspiracions de llibertat de la Nació catalana, entre d’altres pobles i col·lectius.
3.- Ens sentim moralment exclosos del procediment emprat perquè ha estat considerat inapropiat per experts juristes constitucionalistes, i va convertir el TC en una cambra legislativa quan ja hi ha el Congrés i Senat espanyols; Ens sentim moralment exclosos dels equilibris de poder a cop de inhabilitacions i desqualificacions entre els propis magistrats perquè danyen l’ imatge que volem donar de Catalunya a tot el món com a País amb estabilitat institucional i jurídica; Ens sentim moralment exclosos de les filtracions perquè provoquen inseguretat jurídica i perplexitat a la ciutadania; I en definitiva ens sentim moralment exclosos del resultat de 1000 pàgines perquè retalla i re-interpreta els pactes anteriors assolits i ratificats d’acord amb les aspiracions del poble de Catalunya que reclama i reclamarà sempre avançar cap a noves fites de llibertat nacional, de nou homologable a les democràcies veïnes europees, i que havien estat sancionades pel cap de l’estat espanyol d’acord amb el resultat del referèndum sobre l’estatut expressat pel Poble de Catalunya.
4.- Finalment, cridem els veïns d’Esplugues i els ciutadans de tota la Nació catalana a participar sempre de la vida política i dels actes públics, especialment en contra d'aquesta sentència i la manera en que s’ha arribat, com a manera de mostrar el nostre compromís amb els valors de llibertat i solidaritat que hem heretat i volem seguir conreant en una trajectòria que té ja 1000 anys i que mantenim vius gràcies a l'exercici del dret d'autodeterminació del poble català.
Demanem doncs el posicionament favorable i el recolzament de l’ajuntament d’Esplugues a aquesta crida per la participació a la vida política i cívica del nostre País.

Una exposició a l'Ateneu recorda a Sant Just Desvern el primer aniversari de la consulta sobre la independència

Els carrers de Sant Just Desvern tornen a ser encartellats amb el logo del 25A. Sant Just Decideix, que no ha deixat del tot l'activitat, recorda el primer aniversari de la celebració de la consulta amb una exposició commemorativa que es podrà veure a l'Ateneu de Sant Just entre el dimarts 27 d'abril i el divendres 6 de maig. La inauguració tindrà lloc a les 19h de dimarts. L'Ateneu de Sant Just, cal recordar-ho, fou el lloc on els veïns del municipi van poder expressar el seu parer sobre la independència en aquella jornada de la qual avui es commemoren les 52 setmanes justes. Fou poc abans de Nadal del 2009 quan es va fixar la data del 25 d'abril, decisió que sens dubte precipità la creació d'Esplugues Decideix setmanes després. Si el 13 de desembre del 2009 havia calgut mirar al Papiol, i el 28 de febrer del 2010 a Molins de Rei, ara Sant Just Desvern era a una caminadeta. A Sant Just Desvern, com en molts altres pobles que feren la consulta el 28F o el 25A, amb prou feines s'havia recollit vot anticipat. La campanya prèvia s'havia centrat en fomentar la reflexió popular sobre el dret d'autodeterminació. Els dubtes sobre el fet de centrar la votació en un sol espai, l'Ateneu, s'esvaïren únicament el mateix diumenge, quan 2193 santjustencs van dir sí a la independència. Algú pot considerar que recordar el primer aniversari és una nostàlgia exagerada. No és pas això. La intenció és recordar que el referèndum sobre la independència ja s'ha fet... i que ara, doncs, cal que la decisió presa sigui duta a terme.

Una nova ILP per a un referèndum oficial sobre la independència: ara, 2014

Si no he perdut el compte el juny i el novembre del 2009 es van presentar al registre del Parlament de Catalunya dos esborranys d'iniciativa legislativa popular que preveien la convocatòria d'un referèndum sobre la independència per a l'11 de setembre del 2010. Aquests esborranys foren refusats per la mateixa Mesa del Parlament amb vot unànime. Entre mig, Arenys de Munt ja havia fet el seu, de referèndum, i centenars de municipis es preparaven estendre'l en la jornada del 13 de desembre del 2009. Seguiren després les onades, entre d'altres, del 28 de febrer, del 25 d'abril, del 30 de maig i del 20 de juny. Una tercera proposta d'ILP es presentava el juny del 2010 al Parlament per ésser refusada unànimament per tercera vegada. El Parlament del Principat doncs seguia l'exemple de Sant Pere tal dia com avui.

Paral·lelament, es presentà llavors, el mes de juny del 2010, una iniciativa popular per convocar una consulta oficial sobre la independència en el marc de la llei de consultes populars. La Mesa va admetre a tràmit la iniciativa, amb els vots favorables dels representants de CiU, ERC i ICV-EUiA. Després es feren enrera, amb l'única excepció d'Ernest Benach, i també aquesta iniciativa popular (la quarta) fou refusada. Per acabar-ho d'adobar la mateixa llei de consultes populars havia de ser impugnada pel govern espanyol, mentre que la "reforma estatutària" realitzada pel Tribunal Constitucional d'Espanya ho deixava tot enlaire... Vingué, doncs, la manifestació del 10 de juliol.

D'aquell juliol nasqué la Solidaritat Catalana per la Independència i, en les eleccions del 28 de novembre, aconseguí 4 minsos diputats... Però per la disbauxa reglamentària del Parlament, SCI tingué la capacitat de presentar proposicions de llei. Una d'aquestes proposicions de llei era la de la llei de declaració de la independència. Aquesta proposició de llei fou admesa a tràmit per la Mesa (cosa rara), però fou tombada la setmana passada en prosperar les esmenes a la totalitat del PSOE-PP-C's, gràcies a les abstencions ponci-pilatesques de CiU i d'ICV-EUiA...

Entre mentres, la consulta popular sobre la independència arribava a Rubí, a Terrassa, a Barcelona, etc.

En un nou round, aquesta setmana es presentava una nova ILP, que suposaria la convocatòria d'un referèndum sobre la independència per al 2014. Aquesta ILP haurà de passar, primer, de nou, el tràmit de la Mesa. Si ho fa, i hi ha certs números que ho faci, començarà un període de recollida de signatures.

Les candidatures municipals de la Riba Esquerra del Baix Llobregat

Si ahir observàvem les nou llistes que concorren a les eleccions municipals del 22 de maig a Esplugues de Llobregat, avui farem una ullada a les d’altres municipis veïns.

A l’Hospitalet de Llobregat, tenim, per ordre de presentació de candidatures:
- 1. PSC-PM, amb l’actual batllessa, Núria Marín, com a cap de llista.
- 2. ICV-EUiA-E, amb la llista encapçalada per Alfonso Salmerón, Lluís Esteve, Ana González Montes i Gloria Patricia Henao Valencia.
- 3. EV-GVE, amb la llista encapçalada per Joan Oms, que és seguit per Maria Teresa Rubio, Alfons Rodríguez i Alicia Molina.
- 4. PxC.
- 5. PP, amb la llista encapçalada per Juan Carlos del Río.
- 6. Candidatura d’Unitat Popular-Poble Actiu (CUP). La llista de la CUP de l’H l’encapçala David Soriano i Taché, i després trobem Maria del Carmen González i Calvo, en Xavier Berruezo i Capilla i Anna Albareda i Sanz. Entre d’altres noms també trobem els de Maria Sánchez Barragán (sisena), David Sadurní (setè) o Marc Monereo (tretzè). El programa de la CUP-L’H va ser bastit a través d’un procés participatiu en diverses taules rodones celebrades entre els mesos de gener i febrer.
- 7. CiU, amb Meritxell Borràs, com a cap de llista.
- 8. ERC-EV-AM, amb la llista encapçalada per Eduard Suárez, Anna Simó, Antoni Garcia i Acero i Ana Isabel Berruezo i Capilla.
- 9. Units per l’Hospitalet. Aquesta llista de és el resultat de l’acord entre Solidaritat i Reagrupament. La llista és encapçalada per Maria Lourdes Martínez Bruguera (SI), seguida de Josep Oriol Bonastre (RI), Jaime González Castaño (SI) i Juan Morenilla Ruiz (RI).
- 10. C’s, amb Noemí de la Calle Sifré com a cap de llista.
- 11. Escons en Blanc-Ciudadanos en Blanco. Els membres de la llista tenen el compromís, si són elegits, de deixar buits els seients que els corresponguin al consistori.
- 12. Unificació Comunista d’Espanya (UCE), amb llista encapçalada per Nuria Suarez Hernández, Pascual Gallart Arias, María León Canter i Fernando Fuentes Pérez.
- 13. Pirates de Catalunya (PIRATA.CAT), amb David Esteve, Víctor Rubio Albadalejo, Laura Navarro González i Raul García López, com a primers candidats.
- 14. Identitat Catalana (IdCAt), amb llista encapçalada per Esther Pinell, amb propostes que parlen de “recatalanitzar la ciutat i augmentar la seguretat ciutadana”. Després de Pinell, els dos candidats següents es diuen Francisco Antonio Perea Molina i Marta Soto Calero.

A Cornellà de Llobregat trobem les llistes de:
- 1. PSC-PM, amb l’actual batlle Antonio Balmón, com a cap de llista.
- 2. PxC.
- 3. ICV-EUiA-E, amb Arnau Funes, Sergio Gómez, Elisa Corral i Anna Caminals en els primers llocs.
- 4. CiU, amb Jordi Rosell com a cap de llista.
- 5. VD (Via Democràtica, dreta espanyolista).
- 6. PP, amb Maximiliano Palacios de cap de llista.
- 7. Des de Baix, amb Maria Carmen Fernández Orio, Julián García Petit, Maria del Camen Acín Sampietro i Federico Ferran García com a primers candidats. Aquest projecte “anticapitalista, sobiranista, ecologista, feminista, antiracista i internacionalista” vol constituir-se en “un vot de protesta”.
- 8. Moviment pel Socialisme (MxS), amb la llista encapçalada per José Francisco Domínguez Sevilla, María del Carmen Alonso Martín, Víctor Guisado Muñoz i Edith Cuellar Rodríguez. La de Cornellà és, juntament amb la de Constantí, una de les llistes d’aquest moviment polític.
- 9. ERC, amb la llista encapçalada per Ignasi Doñate i Sanglas, Raquel Albiol i Gilabert, Joan Pastor i Fàbregas i Ignasi Sayol i Santamaria.
- 10. C’s, amb Antonio José Mulero Castañón com a cap de llista.

A Sant Joan Despí es presenten:
- 1. ICV-EUiA-E, amb llista encapçalada per Elena Embuena García, Juana Cano Expósito, Emilio Suárez Maiz i Rosendo Fernández Ortega.
- 2. PSC-PM, amb Antoni Poveda Zapata com a cap de llista.
- 3. Candidatura d’Unitat Popular-Poble Actiu (CUP) presenta una llista que comença amb els noms d’en Jordi Farré Viladoms, Josep Freixas Bonavila, Maria Elena Rojas Carretero i Jorge Hostaled Pueyo. La CUP de Sant Joan Despí és una de les més joves de la comarca, però els seus membres compten amb una continuada implicació en el teixit associatiu i veïnal de la població.
- 4. CiU, amb llista encapçalada per Pere Àngel Montserrat Ollé.
- 5. ERC-AM, amb llista encapçalada per Lluís Fabrés Pérez, Jordi Saladié Camprubí, Francina Martí Pidelaserra i Maria Turà Carbonell.
- 6. Solidaritat Catalana per la Independència (SI), amb una llista encapçalada per Esteve Maruenda Roigé, Patrícia Carreras Mira, Gabriel Salva Villoslada i Joan Bonich Vives.
- 7. PP, amb llista encapçalada per Julio Corral Martín.
- 8. C’s, amb llista encapçalada per Manuel Ruiz Casanellas.

A Sant Just Desvern, els electors podran elegir entre:
- 1. PSC-PM, amb llista encapçalada pel batlle, Josep Perpinyà Palau.
- 2. CiU, amb llista encapçalada per Llorenç Rey Casas.
- 3. Via Democràtica (VD).
- 4. ICV-EUiA-E, amb Pere Orriols Tubella, Lluís Montfort Peligero, Josefa Gutiérrez Arjona i Ana Celia Marcos Gil, com a primers candidats.
- 5. Junts per Sant Just (Esquerra-RI.Cat-Independents de Sant Just Desvern-AM) és el resultat de l’acord entre ERC i Reagrupament. La llista l’encapçalen Sergi Seguí Esteve, Andreu Gimeno Carulla i Ferran Tost Carbonell. La número 4 és Montserrat Molinero Juncà, una de les figures més actives de Sant Just Decideix.
- 6. C’s, amb Charles Ablett Rocamora com a cap de llista.
- 7. PP, amb Enrique Salvavores Mazano com a cap de llista.
- 8. Solidaritat Catalana per la Independència (SI). La llista és el resultat de les primàries celebrades fa unes setmanes. El cap de llista és Francisco Javier Diéguez Redondo, que abans de viure a Sant Just havia residit a Esplugues. Li segueixen Jordi Anguera Camós (coordinador comarcal de SI), Xavier Coma Quina i Marta Puig Lasus. Sara Noguera ocupa el cinquè lloc de la llista.

A Sant Feliu de Llobregat tenim:
- 1. ICV-EUiA-Independents per Sant Feliu-Entesa, amb llista encapçalada per Jordi San José Buenaventura, Lídia Muñoz Cáceres, Manel Martínez Díaz i Cinta Daudé Llopart.
- 2. PSC-PSOE, amb llista encapçalada per la independent Lourdes Borrell Moreno.
- 3. Solidaritat Catalana per la Independència (SI), amb llista encapçalada pels vencedors de les primàries, Daniel Pahissa Meca, Maria Rosa Rodrigo Lázaro, Antoni Güell Gelabert i Jaume Sans Rojals.
- 4. CiU, amb Rosa Maria Martí Jodar, com a cap de llista.
- 5. ERC-AM (G x SIF – Esquerra – AM), amb llista encapçalada per Carles Soriano Badell, Bernat Dausà Amigó, Carme Albertí Garcia i Oriol Bossa Pradas.
- 6. PP, amb llista encapçalada per Sergi Jiménez Cervera.
- 7. C’s, amb llista encapçalada per David Delgado Montoya.

A Molins de Rei trobem:
- 1. Iniciativa per Molins de Rei – Entesa (IxMdR-E), amb l’actual batlle, Ivan Arcas Blanch, com a cap de llista, seguit per Laura Duran Bravo, Sergio Conde Lázaro i Maria Mercè Ferrer Vilarrubla.
- 2. PSC-PM, amb Xavier Paz Penche, com a cap de llista.
- 3. Solidaritat Catalana per la Independència (SI), amb llista encapçalada per Jordi Casas Martí, Gemma Parramon Soler, Jordi Raventós Juan i Maria Remei Català Escursell.
- 4. Candidatura d’Unitat Popular-Poble Actiu (CUP), amb la llista encapçalada per Alexandre Maymó López, Roger Castillo Bosch, Laura Peradalta Sancho i Albert Botran Pahissa. La CUP de Molins vol treure rèdit del treball realitzat per Maymó com a regidor. En total la llista de la CUP de Molins la integren 31 persones (21 reglamentaris i 10 suplents).
- 5. Esquerres per Molins de Rei – Acord Municipal (ERC-ENMR-AM), amb llista encapçalada per Víctor Puntas Alvarado, Jordi Romeu Nicolau, Sílvia Guillén Navarro i Antoni de la Flor Pérez.
- 6. PP, amb llista encapçalada per Emilio Ramos Gutiérrez.
- 7. CiU, amb llista encapçalada per Joan Ramon Casals Mata.

Al Papiol es presenten:
- 1. ICV-EUiA-E, amb José Luís Mustieles Peña, Verónica Rodríguez Fuentes, Nuria Carmona Calopa i Pedro Sánchez Millán, com a primers candidats.
- 2. PSC-PSOE, amb Salvador Auberní com a cap de llista.
- 3. CiU, amb Jordi Bou Compte com a cap de llista.
- 4. PxC.
- 5. ERC-AM, amb llista encapçalada per Joan Borràs Alborch, Joan Casadesús Amigó, Núria Serra Sellarès i Cristina Torrent Oriol.
- 6. PP, amb llista encapçalada per Valeriano L. García Mateo.
- 7. Junts pel Papiol, amb llista encapçalada per Albert Vila Badia, Carlos Dasilva Campos, Olga Meca Torrents i Oscar Alujas Mateo.
- 8. L’Alternativa del Papiol, amb llista encapçalada per Maria Magdalena Amigó Casajuana, Oscar Rubio Spínola, Maria Isabel Galera Ortiz i Jaime López Clemente.

Les candidatures a les eleccions municipals a Esplugues de Llobregat: nou llistes per al 22 de maig

Avui 20 de maig, ja podem llegir les candidatures que concorreran, el proper 22 de maig, als comicis municipals d’Esplugues de Llobregat. Per ordre de presentació hem d’esmentar:
- 1. Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa-Entesa (ICV-EUiA-E), llista encapçalada per Lídia Ibàñez Nebot, Juan Domingo Rodríguez, Elisabet Millà Salinas, Manuel Toscano Rodríguez i Ana Alonso Castro. En l’actualitat, ICV-EUiA és la tercera força municipal. En la llista tant Lídia Ibàñez com Elisabet Millà apareixen com a independents. Cal recordar l’adhesió d’ICV a la consulta sobre la independència organitzada per Esplugues Decideix del passat 20 de juny, i que es plasmà en la cessió del local per servir d’espai de vot al barri de Can Clota. Malauradament, no ha estat possible fer una llista d’Entesa més àmplia, amb més capacitat per disputar al bloc PSOE-CiU-PP l’hegemonia en l’Ajuntament d’Esplugues.
- 2. Partit dels Socialistes de Catalunya-Progrés Municipal (PSC-PSOE-PM). La llista és encapçalada per l’actual batllessa, Pilar Díaz Romero, i seguidament hi van Enric Giner Rodríguez, Sara Forgas Ubeda i Eduard Sanz García. L’objectiu d’aquesta llista és reeditar la majoria absoluta. El PSC-PSOE governa a Esplugues ininterrompudament des del 1979, i Pilar Díaz és la tercera batllessa d’aquesta formació política, la continuïtat de la qual encarna el mateix Enric Giner.
- 3. Via Democràtica (VD). Aquesta llista, encapçalada per Jesús Martín, representa un intent de dotar de “respectabilitat” els postulats de l’espanyolisme radical. Aquesta “respectabilitat” li pot jugar la mala passada de connectar amb el seu electorat, però també cal valorar positivament la fragmentació d’aquesta mena de vot.
- 4. Plataforma per Catalunya (PxC). La llista és encapçalada per Jaume Padilla. És d’esperar que centrin la campanya en la qüestió de la immigració.
- 5. Convergència i Unió (CiU), amb la llista encapçalada per Roger Pons Navacerrada, Lidia Morera Culebras, Albert Comellas Novillo, Santiago Siquier Fadó i Roda Maria Bayó Corderas. Comellas, el número 3, fou tresorer d’Esplugues Decideix durant l’etapa que es realitzà la consulta sobre la independència el 20 de juny. Si la llista no fos tancada... En tot cas, CiU té el repte de superar la paradoxa que la primera força política en les eleccions autonòmiques sigui la quarta en la representació al consistori. La divisió del vot de l’esquerra pot afavorir, si més no, que CiU quedi en tercer lloc.
- 6. Esquerra Republicana de Catalunya-Acord Municipal (ERC-AM), amb la llista encapçalada per Jordi Figueras Bofill, Carme Porta Abad, Isabel Almató Pi, Joan Puiggros Modolel i Jaume Marfany Segalés. D’aquests cinc, quatre són d’ERC, i Puiggros és de Reagrupament. Es tracta, doncs, d’una llista ERC-Reagrupament, amb noms fortament implicats en la consulta del 20 de juny, com Almató o Marfany, o la pròpia Lina Benet (número 13 de la llista). El repte de la llista és conservar la representació en el consistori, cosa que li pot passar factura davant del “vot útil” reclamat, d’una banda, per CiU i, de l’altra, per ICV-EUiA.
- 7. Ciudadanos-Partido de la Ciudadanís (C’s), amb la llista encapçalada per Luís Fernández del Campo. La projecció del candidat, fa que C’s tingui opcions a entrar en el consistori, amb un programa similar al presentat per C’s en les eleccions del 28-N, d’espanyolisme més o menys progressista.
- 8. Partido Popular de Cataluña (PP), amb la llista encapçalada per Mercè Haro Capell, Luís Elías Ortega Lázaro, Marcos Sanches Siles, Joaquín Luque Domínguez i Ana María Llidó López. La presència d’Haro com a cap de llista assenyala una voluntat de relleu generacional, si bé Ortega continua essent la figura més visible del PP d’Esplugues. L’objectiu del PP d’Esplugues és, tot servant la segona posició en els comicis, augmentar representació arribant a electorat que li ha estat tradicionalment escèptic o, àdhuc, hostil.
- 9. Unificación Comunista de España (UCE), amb llista encapçalada per José María Hidalgo Mancha, María Pilar Costa Chulio, Francisco Montes Montes, Bartolomé Luna Paz i Catalina Motos Sierra. La visibilitat dels cartells d’UCE durant la darrera campanya electoral del 28-N són la principal carta de presentació d’aquesta llista, conjuntament amb un discurs centrat en el procés d’immiseració silenciosa que afecta capes creixents de la població espluguina.

El moviment veïnal en defensa d’un sistema sanitari públic, gratuït, universal, solidari, equitatiu i de qualitat

Des de la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya (Confavc) la qüestió de la defensa del sistema sanitari públic es presenta com un fet central. Les mesures anunciades pel Departament de Sanitat de la Generalitat assenyalen un curs marcat per l’aprofitament de la crisi de finançament públic per dur a terme un programa clarament antipopular. Com que el Govern de la Generalitat no té ni la capacitat ni l’audàcia de fer front a la crisi de finançament des de les arrels, l’única sortida que pot presentar és la de l’espiral d’empobriment generalitzat i desigual de la societat del Principat.

En un manifest recent la Confavc s’hi detallaven 11 afirmacions:
1. Que estem en contra de les retallades en matèria de sanitat plantejades des de la Generalitat.
2. Que el dret a la salut és un dret fonamental i s’ha de dotar dels recursos necessaris al sector per fer possible el seu desenvolupament.
3. Que Catalunya és una de les comunitats autònomes que menys diners dedica a la sanitat proporcionalment al seu nivell de desenvolupament, població i riquesa.
4. Que volem la derogació de la Llei 15/1997 i altres que permetin la privatització de la sanitat.
5. Que volem un sistema sanitari públic, gratuït, universal, solidari, equitatiu i de qualitat.
6. Que volem una gestió racional i eficaç dels recursos destinats a la sanitat amb una política sociosanitària clara i de medecina preventiva.
7. Que per part de l’administració es compleixin els acords adquirits en matèria de sanitat.
8. Que es redueixin les llistes d’espera, la massificació als hospitals, la falta de coordinació entre l’atenció primària i l’especialitzada.
9. Que es busquin solucions per a assolir l’increment a les poblacions turístiques als mesos d’estiu del nombre de persones usuàries sense perjudicar la ciutadania.
10. Que s’imposi un sistema de gestió dels recursos amb la col•laboració del personal del sector i les persones usuàries, que sigui participatiu i racional.
11. Que es doni més informació a la ciutadania sobre els recursos del sistema sanitari

I els cinc punts reivindicatius de 1) dotar la sanitat pública dels diners necessaris per tal que es pugui donar una assistència universal i de qualitat; 2) que en cap cas es doni la gestió de la sanitat a entitats amb ànim de lucre, ja que sanitat i negoci són incompatibles; 3) que cessin les retallades de personal i de serveis sanitaris ja que tindran una repercussió negativa en la qualitat i augmentarà el temps d’espera; 4) que es deixi d’empitjorar els serveis públics per fomentar la contractació de mútues privades; 5) que no s’implanti cap sistema de reparament, taxes o tiquets moderadors per limitar l’accés de la població a la salut, ja prou restringit.

Reivindicació del Llobregat de l'Hospitalet

Dissabte al matí, una caminada popular partia de la Plaça d'Amalvígia fins al tram de riu Llobregat que passa pel terme municipal de l'Hospitalet de Llobregat. En un altre temps, passada Cornellà de Llobregat, tota la riba esquerra del Baix Llobregat pertanyia al municipi de l'Hospitalet. Des de 1929, però, els terrenys de la Marina de l'Hospitalet foren cedits a Barcelona formant l'actual Zona Franca. Sovint s'ha contrastat, però, els esforços que des del Prat, Cornellà o Sant Boi s'han fet per recuperar la ribera com a espai d'esbarjo i de sensibilització ambiental, i que a l'Hospitalet han estat força més modestos. La caminada popular d'ahir demostrava encara els obstacles que tenen els veïns de Bellvitge per accedir al seu tram de riu, havent-hi de salvar unes desenes de metres a través d'una carretera sense marge per vianants. La caminada popular també havia de passar pel sector de Cal Trabal, l'última gran zona agrícola del terme municipal de l'Hospitalet. Des de la Plataforma Salvem la Zona Agrícola, es defensa aquest espai tant pel valor històric i patrimonial de les masies, com per un aspecte ecològic i natural.

Un 14 d'abril per la democràcia i la justícia

Avui és el 80è aniversari de la proclamació de la República. Tal dia com avui, del 1931, Lluís Companys, amb l'impuls de la victòria de les eleccions municipals del 12 d'abril, va proclamar la República des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona. Hores després, Macià proclamava la República Catalana en el marc de la Federació de Repúbliques Ibèriques. S'obria un nou període constituent, que substituïa el règim de la Primera (o Tercera, segons com comptem) Restauració Borbònica.

El millor homenatge és, sens dubte, recollir l'esperit del republicanisme de Companys, de Macià, etc., i traslladar-lo a la realitat del món contemporani. Les mobilitzacions democràtiques i populars han de fer front, llavors com ara, a les contraofensives dels interessos socials més retardataris.

Com a resultat de la jornada d'abril del 1931, aquella República Catalana es transformà en una Generalitat de Catalunya restaurada. Aquella Generalitat, com la de 1460 o la de 1640, va viure també un Sis d'Octubre. Suspesa primer, anorreada després i liquidada per la "llei" franquista d'abril del 1938, fou resuscitada el 1977. Des de llavors s'ha mogut entre la impotència de fer-se passar per "miniestat" i la ignomínia.

Tenim ara un Govern de la Generalitat que, com a única proposta de futur, ens proposa les "retallades". I, no, no es tracta d'un pla coordinat de "decreixement", sinó d'una via que farà augmentar les disparitats socials. I això ho fa en un context on la riquesa generada per la classe treballadora del Principat és suficient per cobrir les necessitats raonables de tota la població. A més, el propi entorn del Govern de la Generalitat reconeix l'alt pes que té la pertinença a l'estat espanyol en la crisi que viu l'economia del Principat. I malgrat això, CiU es permet de dir "no a la independència", sota el pretext que és possible un incert "pacte fiscal".

Avui, a la Plaça de Sant Jaume, hi ha convocada una concentració, a les 18h, contra les retallades en la sanitat pública. Els professionals sanitaris, els usuaris, el moviment veïnal i les forces progressistes són conscients de la importància d'aquestes mobilitzacions. Ja no és només la política de retallades que empenyen els governs de Madrid i de Barcelona, sinó les pròpies retallades impulsades per una gerència que, a través de tisorades exagerades, vol fer carrera.

El Parlament del Principat rebutja la proposició de llei de declaració d'independència

La proposició de llei de declaració d'independència no ha superat les esmenes a la totalitat presentades pels grups parlamentaris del PSC-PSOE, PP i C's. Tot i que aquests grups únicament sumen 47 dels 135 escons, han aconseguit tirar endavant les esmenes, gràcies a l'abstenció providencial de CiU (62 escons) i ICV-EUiA (10 escons). Les esmenes han rebut el vot contrari únicament de les forces explícitament independentistes, és a dir d'ERC (10 escons), SI (3 escons, el grup que presentava la llei) i DC (1 escó). Així doncs, la cosa ha anat de 47 contra 14, és a dir d'un global de 61 diputats.

CiU ha justificat la seva abstenció, tot dient que l'aposta ara és la del "pacte fiscal". Òbviament, no hi haurà cap pacte fiscal, això és només el pretext per oposar-se a la pràctica a l'exercici del dret d'autodeterminació. No obstant això, CiU es veu obligada a continuar amb els espantalls de l'independentisme vocacional de part de la dirigència i el recurs a promeses de "pactes fiscals" o "concerts econòmics". Val a dir que aquesta línia no és pas el resultat d'un maquiavelisme de CiU sinó de la pròpia ambivalència de la burgesia catalana, que ha de compaginar les crides d'unitat patriòtica amb la coparticipació en les estructures de l'estat dinàstic espanyol.

El PSC-PSOE, de manera semblant, ha parlat d'una aposta per promoure una reforma de la Constitució espanyola. Malauradament, encara és hora que sentim una iniciativa concreta en aquest sentit "federalista".

El PP ha centrat el discurs en les conseqüències socials i econòmiques detrimentals que tindria la independència. En aquest sentit, paga la pena d'agrair al PP dibuixar nítidament quines són les raons per les quals la part majoritària de la classe dominant catalana no ha inclòs la independència en el joc de possibilitats.

ICV-EUiA ha censurat el caràcter poc autodeterminista de la proposició de llei, ja que no incloïa una consulta popular ni tampoc un ventall de possibilitats d'articulació amb Espanya. Esperem sentir del grup d'ICV-EUiA una proposició de Llei d'autodeterminació que superi els defectes de la presentada per SI.

ERC ha contestat els arguments del PP i de C's, qualificant-los d'antidemocràtics, i ha considerat que el "pacte fiscal" de CiU és destinat al fracàs. Una vegada fracassi, llavors no hi haurà més opcions, diuen, que la independència. Convé recordar que aquest raonament sobre el "pacte fiscal" ha estat reiterat durant la darrera dècada en referència al Projecte d'Estatut del 2005, a l'Estatut del 2006, al pacte fiscal del 2009, a la sentència del TC del 2010, etc. Tot això ha fracassat i, teòricament, després de cada fracàs, només hi havia l'opció de la independència. És previsible que, fallida la proposta de "pacte fiscal" en el 2012, els sectors dependentistes encara treuran una nova proposta anàloga que farà marejar la perdiu un nou bienni.

SI ha afirmat que, refusada la proposició de llei, en tornarà a presentar una altra, amb un redactat que li permeti un suport més ampli (és a dir, de CiU).

Algú podrà considerar-se decebut. No obstant, cal recordar que propostes anteriors en el sentit de convocar referèndums o consultes populars sobre la independència, no havien arribat mai al Ple, obstaculitzades per la Mesa de la Cambra. Aquesta proposició ha arribat al Ple. És de suposar que la propera proposta anirà una mica més lluny...

48 hores de plantada per la Llei de la declaració de la independència

Ahir al vespre s'iniciava l'acampada-plantada en pro de la llei de declaració de la independència, que facultaria el Parlament de Catalunya per exercir el dret d'autodeterminació del poble català del Principat. La llei, a més, preveu la convocatòria d'una Assemblea de Representants dels Països Catalans. Aquesta llei, presentada pel Subgrup Parlamentari de Solidaritat, va ser registrada a la Mesa malgrat l'oposició del tàndem PSOE-PP. El dimecres, dia 14 d'abril i, per tant, 80è aniversari de la proclamació de la república, es discutiran en el Ple les esmenes a la totalitat presentades pels Grups del PSC-PSOE i del PP i pel Subgrup de C's. La qüestió, doncs, és saber quina serà la posició adoptada pels parlamentaris de CiU, ICV-EUiA, ERC, Solidaritat i Democràcia Catalana. Amb el pretext del tancament del parc, l'acampada iniciada ahir fou aturada per les forces policials. Va haver de continuar durant la nit, de manera simbòlica, de la mà dels tres diputats de Solidaritat. Al matí, ja han començat a desfilar independentistes de Barcelona i d'altres indrets, alguns dels quals tenen previst de restar-hi fins al dimecres al vespre, quan es votaran les esmenes. De nou, sorgeixen naturalment veus que qüestionen la "utilitat" de la llei o, directament, la "utilitat" d'un estat català independent al Principat. La utilitat, en tot cas, és acabar de posar fi a un independentisme especulatiu que serveix de cortina de fum a tots els problemes socials, nacionalitaris i econòmics del poble català. La llei, aprovada o no, acabarà de desemmascarar, doncs, el catalanisme buit. I, amb independència o no, haurà desaparegut una arma de classe dominant.

Aquesta és la nostra democràcia!

Quin goig cantar a les onze del vespre, davant de la seu històrica del CADCI, "Aquesta és la nostra democràcia!". Tants anys blasmant la seva, de democràcia, ara podem cantar la nostra. Ho hem pogut anar fent des del 13 de setembre del 2009 d'Arenys de Munt, o des del 20 de juny d'Esplugues de Llobregat, però ara ho hem fet al cap i casal. Ja sabíem, de bell antuvi, que Barcelona respondria numèricament amb més força que no pas la resta de municipis de l'àrea metropolitana. Però les dimensions descomunals d'aquest municipi-monstre, han requerit també un altre monstre, els 3.000 voluntaris de Barcelona Decideix. La glòria d'aquesta diada d'abril no és gens incerta. Ho és pel fet que nombre de voluntaris que la mateixa Esplugues Decideix ha pogut trametre, en torns de matí i tarda, a Nou Barris. I ho és pel suport d'entitats, de comerços, que han teixit una atapeïda xarxa des del Turó de la Peira fins a Ciutat Meridiana. Per això no hi ha haguts "forats negres" en els barris, pobles i viles de Barcelona. Per això no hi ha hagut cap persona empadronada a Barcelona que no hi hagi tingut el dret de votar. I d'ací la normalitat: un 35% dels veïns de Ciutat Meridiana no tingueren dret de vot el 28 de novembre del 2010 en les eleccions del Parlament de Catalunya, i més d'un 30% dels votants del col·legi de la Plaça Roja ho han fet amb el NIE o ho han fet, conjuntament, amb el passaport i un document d'empadronament. Ha fet crèixer això el nombre de vots? Sí, és clar. I ha fet crèixer això el nombre de vots independentistes? I és clar que sí! Però, alhora, ha fet restar percentatge de participació, i tant se val això, perquè l'important era afermar la "nostra democràcia", una democràcia que no creu en exclusions. Bé. Potser hi haurà hagut ciutadans de l'Hospitalet que avui s'hauran apropat a l'Olivereta, un xic desencisats. Cap problema, perquè ja votaran el dia que el referèndum sigui oficial, i perquè el 20 de juny podran votar, a banda i banda de la Riera Blanca, per la candidatura que condueix a la independència per la unitat popular, per exemple. Ens hem sentit dir, des dels mitjans oficials, que hi ha coses més importants que la consulta. I què? No és cert que avui gent que ha fet castells a Sants pel matí, ha treballat a la tarda en els col·legis de Barcelona Decideix? O no és cert que esforçats corredors de cursa de bombers, en el camí de tornada, han passat pel col·legi electoral del Poble Sec? Hi ha temps per tot, i un temps per a cada cosa. Molts dels qui avui han sostingut una infrastructura de col·legis impressionants, col·laboren i col·laboraran també en la recollida de signatures per ILP contra la (contra)reforma laboral, i en la ILP per impedir que les famílies desnonades es quedin, al damunt, amb un deute de per vida. També llavors se sentiran dir que "això no serveix per a res". Com s'ho sentiran dir també demà quan comenci l'acampada davant del Parlament per exigir l'aprovació d'una llei que doti el dit Parlament d'un mecanisme de sobirania. O els qui, divendres a les 15h, participin a la Plaça Universitat en el lipdub per la llengua catalana. O els qui, al es 19h d'aquell divendres, es concentrin a la Plaça de Sant Jaume per mostrar-se INDIGNATS. En cadascuna d'aquestes convocatòries, uns seran en un costat i uns altres en un altre. Perquè, sí, també aquesta diversitat és la base de la nostra democràcia.

Ja som al 10 d'abril!

En la Diada de Sant Jordi del 2010 es repartien els primers adhesius de Barcelona Decideix amb el "10A". Era la mateixa Diada en la qual Reus va fer la gran jornada de vot anticipat, tal com també feien els altres municipis que participaren en l'onada del 25A. "Esplugues Decideix", en aquella diada, venia roses per sufragar les despeses de la consulta... "Sant Just Decideix" recollia vot, però també donatius, quan quedaven dos dies per la diada final.

Finalment, s'ha arribat a 10 d'abril. Un 10 d'abril per a Barcelona, però també per a Gavà. La trajectòria "pre-consulta" de Gavà Decideix és possiblement una de les més llargues... esperem que sigui també llarga la trajectòria "post-consulta". En tot cas, les urnes s'obriran en vuit minuts, i tots els veïns de Barcelona podran expressar el seu parer sobre la independència nacional. Allò que el Parlament del Parc de la Ciutadella els ha negat en quatre ocasions en els darrers dos anys, ara Barcelona Decideix els ho ofereix...

Així com? Què fa tanta ràbia de la consulta popular sobre la independència

En les darreres hores els comentaristes del règim dediquen editorials i portades a blasmar els voluntaris de Barcelona Decideix. És interessant constatar un cert discurs que va més enllà de la "unidad inquebrantable de España". Ens diuen que "així, no". És a dir, que "autodeterminació, sí", però no de la manera com propugna el referèndum popular sobre la independència, iniciat a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009.

Així, com?, podríem demanar nosaltres. A hores d'ara, no hi ha cap mecanisme d'exercici del dret d'autodeterminació a través del sistema jurídic vigent. Però podria aparèixer aquest mecanisme d'una manera o una altra. No és descartable que, així com l'imperialisme nord-atlàntic ha parlat en les darreres setmanes de constituir un estat (=protectorat) a la Cirenaica, també es podria constituir un estat (=protectorat) al Principat de Catalunya (o a les terres de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya, per ser més exactes).

Així doncs, no és tant la possibilitat de la independència allò que fa por, sinó la possibilitat de perdre el control social. Les consultes sobre la independència són una mostra d'organització a banda de "los cauces vehiculares de la democracia orgánica". Per això mateix, ara, quan encara no han arribat a un terç de tots els municipis de la Nació Catalana, ja les volen donar per finiquitades.

Però més enllà de les consultes sobre la independència, hi ha totes unes altres propostes d'autoorganització popular. Tot això és habitualment blasmat dient que "així no", que les coses s'han de fer a través dels "mecanismes legals". Alhora, la pròpia evolució social i econòmica esmicola el Leviatan de Hobbes. I un Leviatan que renuncia ja a oferir "benestar" als ciutadans a canvi d'obediència, és un Leviatan que només es pot afermar en el monopoli de la violència.

La tercera lletra del tetragrama PIGS

La transferència de la crisi financera de la tardor del 2008, articulada en allò de la "refundació del capitalisme", va conduir a l'anomenada crisi del "deute sobirà". Particularment, la premsa econòmica europea parlava dels estats problemàtics en termes de PIGS (Portugal, Ireland, Greece, Spain), de PIGGS (Portugal, Ireland, Greece, Great Britain, Spain) i de PIIGGS (Portugal, Ireland, Italy, Great Britain, Spain). Aquesta darrera llista de sis semblava un xic exagerada, donat el caràcter central que té l'economia britànica (si més no, al sud d'Anglaterra) i l'economia italiana (si més no, a Padània). El cas és que dels quatre PIGS, en el darrer any, ja s'havien produït dos "rescats financers" per part de la UE, el de Grècia i el d'Irlanda. Ara és Portugal la que se suma a la llista, per una quantia global de 75.000 milions d'euros, dels quals 50.000 provindran de la UE i 25.000 del FMI. La qüestió que es presenta ara és quan, al llarg del 2011 o del 2012, es produirà la caiguda de la quarta lletra del tetragrama PIGS.

Treball o prestació

Com cada primer dimarts de mes, l'Assemblea de Treballadors/es en Atur de Barcelona es concentrava avui a les 11 del matí a la Plaça de Sant Jaume. Mentre el govern espanyol celebra l'augment del nombre d'afiliats a la seguretat social del mes de març del 2011 (el primer augment en vuit mesos), el cert és que alhora les llistes dels serveis d'ocupació registren un nou rècord en xifres absolutes. Més enllà dels percentatges, hi ha la qüestió del fet que creix la mediana de residència en situació de desocupació dels aturats. I aquest augment suposa que també creix la població treballadora que, sense feina ni prestació, manca de qualsevol ingrés monetari. Sense alternatives, es degraden les condicions laborals del que sí tenen feina, i també augmenta el percentatge d'hores treballades que es fan en negre. "Treball o prestació" és la consigna de l'Assemblea d'Aturats, en un moment on el discurs dominant va justament en el camí contrari. D'una banda, es demanda augmentar les jornades laborals dels treballadors amb feina, i de l'altra s'imposen polítiques de contenció indiscriminada de la despesa. Alhora, la contenció de la despesa pública implica una destrucció efectiva de llocs de treball i també que serveis essencials quedin fora de l'abast de capes creixents de la població.

Els 10 articles de la Llei de Declaració d’Independència de Catalunya

La Plaça de Sant Jaume s’omplia ahir el vespre en un acte de suport a la proposició de llei de declaració d’independència presentada pel Subgrup parlamentari de Solidaritat per la Independència (ara format per tres diputats: Toni Strubell, Alfons López Tena i Uriel Bertran). La qüestió que planava en l’aire és quina seria l’attitud del grup majoritat del Parlament del Parc de la Ciutadella, és a dir Convergència i Unió (CiU). Què hi diu el guió? CiU ara juga al paper del “poli bo” (Convergència Democràtica de Catalunya, CDC) i del “poli dolent” (Unió Democràtica de Catalunya, UDC). En un tres i no res, els dos presidents de la Generalitat que ha donat CDC, Jordi Pujol i Artur Mas s’han despenjat amb un vot explícitament afirmatiu a la consulta sobre la independència organitzada per Barcelona Decideix. Això no era pas en el guió en el juliol del 2009, ni gairebé tampoc en el gener del 2011. Però és que ara som a l’abril... La incerta glòria d’un dia d’abril, que diria Shakespeare.

En el guió del 2009, era possible que una Mesa del Parlament, formada per ERC, CiU, PSC-PSOE i EUiA, es bloquegés en dues ocasions la tramitació de lleis per a la celebració d’un referèndum sobre la independència. Ara, any i mig, després, el referèndum ja l’anem fent nosaltres, sense permís. En el guió del 2011, la Mesa del Parlament (ara integrada pel tripartit CiU-PSC-PP) no va bloquejar la proposició de llei presentada per Solidaritat. Tampoc ni CiU ni ICV ni ERC no han presentat esmenes a la totalitat contra aquesta proposició.

En el guió del febrer del 2011, destacats comentaristes de l’independentisme demanaven/imploraven a Artur Mas que donés llibertat de vot als diputats de CiU el dia que haguessin de votar en el Ple sobre la llei de declaració de la independència. En el guió d’ara se li demana, justament, que no doni cap “llibertat de vot”, per tal de garantir l’aprovació de la llei.

Val a dir, però, que el Parlament de Catalunya ja deia el desembre del 1989 (una època de “primavera dels pobles”, arran de l’ensulsiada dels règims post-estalinistes de l’Europa Oriental) que no renunciava al dret a l’autodeterminació. L’octubre del 1998 reiterava el “dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble”. I el 3 de març del 2010, es ratificava “en la voluntat d’emprar tots els instruments jurídics vigents i polítics necessaris per tal que el poble de Catalunya pugui exercir el dret a decidir”.

Però, què és exactament aquesta llei de declaració de la independència? Per veure-la podem anar “article per article”.

El primer article diu que “Catalunya és una Nació”. Es tracta de presentar un axioma que permeti lligar amb el “dret dels pobles a l’autodeterminació” inscrit en la carta fundacional de Nacions Unides.

El segon article diu que “el poble de Catalunya és l’únic titular de la sobirania nacional”. Es tracta, doncs, de rebatre les idees binacionalistes, de “co-sobirania” que tant gasten en determinats rodals al·lodeterministes.

El tercer article diu que “el Parlament de Catalunya és el representant democràticament elegit del poble de Catalunya”. La idea d’aquest article és fer ús del Parlament del Principat (una assemblea legislativa de comunitat autònoma espanyola de règim comú) en un “instrument de sobirania”.

El quart article recull la declaració del 1989 per dir que “el poble de Catalunya no renuncia ni ha renunciat mai al dret a l’autodeterminació, a determinar lliurement el seu futur com a poble en pau, democràcia i solidaritat”.

El cinquè article reprèn també una declaració anterior per dir que “el Parlament de Catalunya es ratifica en la voluntat d’emprar tots els instruments jurídics vigents i polítics necessaris per tal que el poble de Catalunya pugui exercir el dret a determinar lliurement el seu futur”.

El sisè article ja va més enllà, en formular que “la sobirania nacional del poble de Catalunya és el fonament del futur Estat sobirà i independent de la Nació catalana”.

En el setè article s’atribueix la “decisió de declarar la independència”, d’una banda al poble de Catalunya (“titular de la sobirania nacional”) i de l’altra al Parlament de Catalunya (com a representant democràticament elegit del poble de Catalunya).

El vuitè article atribueix al Govern de la Generalitat la facultat de negociar el “reconeixement internacional de la declaració d’independència”.

Ara bé, suposant que s’aprovés la llei en el mes d’abril o en el mes de maig, suposaria això la independència automàtica? Evidentment, no. Però l’article novè sí que preveu un efecte immediat, ja que s’afirmar que “en el termini de tres mesos a partir de l’aprovació de la present Llei es constituirà l’Assemblea de Representants de la Nació Catalana, que treballarà perquè sigui declarada la independència al conjunt dels Països Catalans”.

Pel que fa a la declaració de la independència se li demanen, a més de l’aprovació de la llei de declaració de la independència, dos aspectes: a) la negociació amb la comunitat internacional quant a la forma i moment de la declaració d’independència; b) l’aprovació per part d’una majoria absoluta de diputats en sessió solemne del Parlament “convocada a tal efecte”.

El redactat de la llei podia permetre, doncs, una “aprovació de la llei” sense declaració d’independència? Sí, per bé que també s’entén que la llei estableix un manament al Govern de la Generalitat per fer la negociació amb la comunitat internacional. CiU, doncs, podria reaccionar amb la presentació d’esmenes que transformessin la llei en una nova declaració com les del 1989 o les del 1998, potser una mica més agosarada. O podria votar-hi en contra directament. La papereta no és gens senzilla. Quan Pujol diu que ja no veu alternativa a la independència, queda implícitament assumida quina és l’alternativa: l’assimilació nacional. Però amb l’assimilació nacional completa a Espanya, el poder polític de CiU i el poder social de les capes demogràfiques de les quals defensa els interessos també trontollaria...

El regeneracionisme del segle XXI (Arcadi Oliveres: Aturem la crisi, 2010, Angle Editorial, Barcelona)

Ha passat just un any que Angle Editorial va treure a la llum aquest llibre breu d’Arcadi Oliveres. Tanmateix, els aspectes bàsics que reflecteix quant als posicionaments d’Oliveres es mantenen intactes, com mostren les coincidències amb xerrades recents, com la pronunciada el passat cap de setmana a Pineda de Mar, amb motiu de l’assemblea de la Confederació d’Associació de Veïns de Catalunya. Així doncs, a Oliveres l’interessa més evidenciar quins són els estrats socials (les persones de carn i pell) interessades en les “perversions financeres” de l’economia, que no pas posar-se a reflexionar sobre els fets socials i econòmics que condueixen ineluctablement a la “financerització”. La primera part del llibre es dedica justament a les “perversions financeres”. La segona part s’adreça a una altra mena de crisis, les crisis ambientals, en les quals s’inclouen el problema de la fam, els conflictes sobre l’aigua i les qüestions del model energètic. Les receptes que Oliveres proposa contra aquests problemes se centren en la sobirania alimentària dels pobles, en el potenciament de les energies renovables (amb un rebuig, alhora, de l’energia nuclear) i, particularment, en uns canvis d’hàbits, que dissociïn l’equació consum=felicitat que caracteritzaria la societat del “consum desenfrenat”.

Però si la gent parla de “crisi” és fonamentalment en referència a la “crisi laboral”. L’esclat de la bombolla immobiliària-financera ha comportat una destrucció enorme de llocs de treball i l’entrada en una espiral de subocupació de les capacitats productives. En absolut aquesta situació pot comportar un “decreixement ordenat”, tal com es fa la distribució del treball i del producte del treball en una societat capitalista. I així doncs, la “subocupació” es tradueix en una llosa enorme per al milió llarg de treballadors que han quedat a l’atur als Països Catalans. Oliveres identifica com la crisi de l’atur es manifesta especialment en una crisi de desnonaments, especialment de les persones que havien adquirit habitatges en plena bombolla. Alhora, Oliveres se n’adona que aquesta “trampa hipotecària” ha afectat de manera especialment sagnant a la nova immigració. Davant d’allò que no s’entén (“cases sense gent, gent sense casa”), Oliveres propugna directament l’ocupació d’habitatges buits. I quant a la crisi laboral, Oliveres defensa l’extensió del model cooperatiu i la racionalització de la jornada laboral en funció de les necessitats socials reals d’hores de feina.

En general, doncs, veiem, com Arcadi Oliveres confia en la viabilitat d’un programa que fa apel·lació a la majoria hegemònica de la població. Com dur-lo a terme? Oliveres considera que aquest programa és únicament possible de manera gradual, i a través d’una democratització dels òrgans de control. La quarta part del llibre es dedica a evidenciar les perversions dels sistemes democràtics, des de Nacions Unides i la Unió Europea fins a la mateixa Generalitat. La manera amb la qual s’imposen els interessos d’una petita minoria d’especuladors sense fre, Oliveres la cerca particularment en tres instruments: el control, la por i la desinformació. I quan aquests instruments fallen, llavors apareix la “fabricació d’històries de guerres i enemics”.

En cercar les vies de transformació, Oliveres sempre queda en el difícil compromís entre assenyalar els tímids avanços que es poden produir (tal o tal cooperativa, tal o tal fòrum social, tal o tal govern progressista, etc.) i presentar un escenari més global de canvi (que, indefectiblement, pot sonar massa utòpic). D’altra banda, en adreçar-se a un auditori social potser massa ampla, no pot encarar els jocs de complicitats que sostenen el sistema. Aquestes complicitats no es deuen a la murrieria/baixesa dels qui hi entren, sinó al fet que la complicitat amb el sistema ofereix més incentius en el curt termini a bona part d’allò que anomenem “classes populars” (i, particularment, als estrats més “autònoms”). En concloure el llibre, però, Oliveres no s’està de dir que “malgrat que som una mica còmplices del que passa, hi ha uns responsables i unes víctimes clares en aquesta crisi”. Destriar uns i altres podria semblar un exercici fútil, si no fos perquè la contrapropaganda que segreguen els poders establerts volen canviar justament els rols de les altres i dels uns.