dimecres, 21 de febrer del 2007

10a Trobada de Formació i Organització del PSAN



El Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) et convida a la 10a Trobada de Formació i Organització. Són deu edicions d'una proposta de trobada, diàleg i debat oberta als simpatitzants i militants independentistes que, d'aquesta manera, es consolida.

"Organitzem la nació catalana" és un mot d'ordre: la tasca de l'independentisme -de qualsevol independentisme- és organitzar la nació, els sectors nacionalment conscients, d'una manera autònoma respecte als estats opressors, prefigurant en la mesura de les possibilitats el que un dia haurà de ser la nació independent.

El programa d'aquesta 10a Trobada us proposa combinar la formació amb el lleure, de manera que aquesta esdevingui agradable. Alhora, el fet d'haver arribat a la desena edició és un motiu d'alegria que volem compartir amb tu, que hem de valorar en la seva justa importància, mancats com estem els independentistes d'iniciatives dotades de continuïtat.

Per això, t'animem a participar en aquesta 10a Trobada i així enfortir l'independentisme i fer una passa més vers l'objectiu de la independència i la reunificació de tot Catalunya.

_________________ Divendres 9 de març
21 h. Arribada i allotjament

_________________ Dissabte 10 de març
8’30 h. Esmorzar

9’30 h. Benvinguda a la 10a Trobada

10 h. Primera sessió:
"El discurs de la cohesió social: som un sol poble?", a càrrec de Núria Cadenes, escriptora

12 h. Pausa

12'30 h. Segona sessió:
"Moviments demogràfics, immigració i construcció nacional", a càrrec de Pau Caparrós, sociòleg

14'30 h. Dinar

18 h. Tercera sessió:
Presentació del llibre "La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939)", a càrrec del seu autor, Arnau Gonzàlez

20'30 h. Sopar

22 h. Representació d'”Un viatge per la vida”, obra teatral del grup Sud-Teatre de Monòver


_________________ Diumenge 11 de març
8'30 h. Esmorzar

9'30 h. Visita opcional al Monestir de Poblet

11'30 h. Quarta sessió:
"Canvi climàtic: dades històriques i científiques per a un debat", a càrrec de Màrius Martínez, biòleg

14 h. Dinar de germanor

X Trobada de Formació i Organització
Dissabte 10 i diumenge 11 de març del 2007
Alberg Jaume I (l'Espluga de Francolí)

Inscripció a la Trobada
Per a poder participar en la Trobada, cal fer la inscripció abans del 5 de març
(hi ha una quantitat limitada de places)

La reserva implica:
Ingressar el preu d'inscripció en el compte corrent que s'indica, tot fent constar nom i cognoms.
Preu d'inscripció: 60 (preu únic)
Inclou: l'allotjament, els menjars (esmorzar, dinar i sopar de dissabte, i esmorzar de diumenge) i el dinar de diumenge.
No inclou: el transport i el sopar de divendres.

Us preguem que presenteu el rebut de l'ingrés bancari a la Trobada
Nota: els joves que tinguin dificultats econòmiques quant al preu d'inscripció, poden obtenir beques parcials

Omplir i enviar la butlleta d'inscripció (podeu fer-ho per correu postal o per internet)

Compte corrent on cal fer els ingressos:
Entitat 2100 (la Caixa)
Oficina 0727 - 83 - 0200175641
Titular: PSAN

Ompliu i envieu la butlleta d'inscripció a la seu central del PSAN:
(C/ Estrella, 13 - 4a. 46007-València. Tel.: 96 / 341 33 16, dimarts de 21 a 23 hores).

Nom i cognoms
Any de naixement Telf Professió
Adreça
Població Codi postal
Comarca Correu electrònic
Ets membre d'alguna organització? Indica quina.

PSAN
Apartat 95037. 08080. Barcelona
Apartat 11. 46080. València
www.psan.cat • psan@psan.cat

diumenge, 18 de febrer del 2007

El ministre d'educació neerlandès Ronald Plasterk: un altre jacobí per civilitzar i van...

Ja deia Joan Fuster que el mal d'Europa és que encara hi ha uns quants milions de jacobins per civilitzar. Un altre mal és que els facin ministres d'educació. Això és l'escaigut amb el """socialdemòcrata""" Ronald Plasterk, nomenat recentment Ministre d'Educació del Regne dels Països Baixos. El nomenament no ha caigut gaire bé en mitjans frisons (*, **). I és que Plasterk encara és recordat per haver qualificat de dialecte la llengua frisona. Per Plasterk el frisó no és més que neerlandès escrit fonèticament i parlat dialectalment. Potser els frisons podrien dir que el neerlandès no és més que frisó escrit etimològicament i parlat dialectalment. I posats a dir, el frisó és més dialecte de l'anglès que del neerlandès, o potser l'anglès és més dialecte del frisó que cap altra cosa. I fins i tot, no és cert que el neerlandès no és més que un dialecte alemany escrit sense criteris fonètics i parlat amb un fort accent nord-occidental. En tot cas, Plasterk recomana als alumnes frisons de deixar d'estudiar la seva llengua i dedicar més hores a la biologia.

Plasterk és microbiòleg i pateix molt pel virus de les llengües. Els alumnes frisons podrien prescindir també de la llengua neerlandesa en el seu currículum, però llavors tindrien garantitzat acabar l'ensenyament sense cap titulació oficial. Hi ha virus de les llengües més virulents que d'altres.

Plasterk és microbiòleg. Algú podria pensar que és un simple xovinista holandès, aferrat a Frísia com la darrera resta del gran imperi colonial, del qual Curaçao i Aruba es poden independentitzar qualsevol dia d'aquests. Però, no. Plasterk és microbiòleg i també defensa l'anihilació de la diversitat lingüística (oficial) en el Parlament Europeu. Per Plasterk l'anglès hauria de ser l'única llengua oficial del Parlament i de les institucions europees en general.

Que en prenguin nota els defensors de llengües com el francès, l'espanyol, el lituà o l'irlandès. Qualsevol dia poden fer companyia als defensors de la llengua frisona o catalana, si prospera el pensament Plasterk.

I és que Plasterk considera que el plurilingüisme a les institucions europees no és més que un signe de masclisme. Per ell, Strasburg és una mena de Babilònia... ho arreglarà transformant-lo en una mena de Sodoma (els frisons sotmesos als holandesos, els holandesos als anglesos, els anglesos als angloamericans, etc.)... Pel microbiòleg Plasterk cal desinfectar Babilònia del virus de les llengües, i construir una Unió Europea que arribi fins al cel del monolingüisme (del monocultiu bacterià).

diumenge, 11 de febrer del 2007

Els ultimàtums de Carod

En el decurs d'aquesta setmana hem sentit Carod-Rovira, flamant vice-president del govern Montilla, dir que si el Tribunal Constitucional (espanyol) modifica parts substancials de l'Estatut de (el Principat de) Catalunya, a Catalunya ja no li quedarà més via que la via sobiranista.

Rebobinem. No havíem sentit Carod, quan era flamant ex-conseller en cap, dir que si el Congrés espanyol retallava una coma d'allò redactat i aprovat al Parlament de Catalunya, no quedaria més via que la via sobiranista? I potser encara abans, no havíem sentit Carod dir que si el nou Estatut no recollia el dret d'autodeterminació, no quedaria més via que la via sobiranista? I potser encara abans...

Els ultimàtums són una cosa seriosa. El Gotterdamerung, el Ragnarok, la Segona Vinguda de Crist o el Big Rip només tindran lloc una vegada. Canviar la data de la fi del món cada quinze dies com feien els adventistes del segle XIX desmoralitza.

Però hi ha qui no es desmoralitza mai. Si a Carod se li veu massa el llautó ja tenen preparat el recanvi, un Carretero que farà exactament el mateix que el seu predecessor: cercar una majoria kautskiana en un oceà com més va més descatalanitzat. Potser és que no s'hi pot fer res més. Però llavors ho haurien d'advertir i tancar tots plegats la paradeta. Per vacances, és clar, que l'esperit català no mor mai i sobreviu als seus il·lusos soterradors.

dissabte, 10 de febrer del 2007

La kurdofòbia afecta Eurominority

A finals de gener el portal de notícies Netkurd es va fer ressò del mapa de nacions europees que edita des de Bretanya l'associació Eurominority. És evident que Kurdistan o Catalunya siguin o no nacions depén de la voluntat (i de l'actuació) dels pobles que en formen part, de si saben o no actuar de forma independent i de si saben o no combinar la diversitat interna amb un projecte unitari. Però sempre és positiu veure un reconeixement en forma de mapa des d'una tercera instància.

La major part del Kurdistan depén políticament de Turquia. I, com que cap poble que esclavitza un altre no pot ser lliure, el nacionalisme turc viu sovint esclau de sentiments kurdòfobs i armeniòfobs que li fan molt més mal que bé. Perquè mentre aquest fals nacionalisme turc es dedica a hackejar la web d'Eurominority en signe de repressàlia (notícia) el seu govern ven la totalitat del territori de la República de Turquia i també als turcs del nord de Xipre al caprici de l'imperialisme euro-nord-americà.

Diu el periodista kurd-neerlandès Dindar Kocer que el govern turc havia fins i tot demanat una rectificació a la Unió Europea pel mapa en qüestió! Aparentment el fet que Eurominority utilitzi el domini ".eu" havia fet pensar Turquia que es tracta d'una iniciativa oficial. Com d'equivocats estan! Que no saben que la Unió Europea és la llar de milions de jacobins per civilitzar?

Les coses són complexes. Bretanya va votar SÍ a la constitució europea el 2005, però es va haver d'empassar el no, majoritari a França i a Occitània. Turquia vol entrar a la Unió Europea, però amb els privilegis d'una França o d'una Espanya. Rússia ens diu ara que acceptarà l'autodeterminació de Kosovo si s'accepta la del País Basc. França condemna la negació del genocidi armeni però continua posant pals a les rodes a la normalització lingüística dels països que (de grat o per força) la integren. Turquia ens diu que hi ha kurds en l'administració i el govern turcs i que el nacionalisme kurd és minoritari. A Catalunya hem tingut Josep Borrell com a president del Parlament Europeu i a Vidal-Quadres com a vicepresident, en la Mesa més nefasta (des del punt de mira català) que haja tingut aquesta decorativa cambra.

No, Eurominority no és cap instància comunitària. Per això s'ha de finançar des dels pobles oprimits d'Europa. El mapa en qüestió va a 7 euros: compreu-ne uns quants i decoreu la vostra casa per si venen visites jacobines.

La construcció d'una acusació de terrorisme: el cas de Núria Portulas

El concepte de "pressumpció d'innocència" ens hauria de fer pensar que l'Audiencia Nacional (hereva del Tribunal de Orden Público franquista), la Policia de Catalunya (hereva dels botiflers Mossos d'Esquadra) i el Conseller Joan Saura (hereu de la GPU) actuen de bona fe en el cas de la veïna de Sarrià de Ter, Núria Portulas: que tenen sospites raonables de l'existència d'una trama terrorista que podia dur l'estat italià a un retorn als 'anys de plom'. Si algú, en canvi, considera que la pressumpció d'innocència s'ha d'aplicar en tot cas a l'anarquista gironina detiguda aquesta setmana i ara empresonada, bé li podrien aplicar la llei antiterrorista. Al capdavall, les proves contra Portulas es redueixen a la participació en una campanya de solidaritat contra un anarquista repressaliat a l'estat italià, i a tenir emmagatzemades (no sabem en quin format) dades sobre adreces (públiques i consultables) de la Generalitat de Catalunya. Els avantpassats ideològics del senyor Saura amb això ja enviaven al Gulag.

Els abusos legals policials (incomunicació sense assistència d'un advocat) i judicials (presó provisional per delictes polítics) es justifiquen precisament pel terrorisme. O, més concretament, per una noció política de terrorisme que neix fa uns seixanta-cinc anys en l'Europa ocupada pel nazisme. Què és terrorisme segons aquesta definició? Terrorisme és tot allò que provoqui terror al definidor.

- L'Audiència Nacional espanyola decreta presó provisional per a Núria Portulas.

divendres, 9 de febrer del 2007

Campanya de suport a Oleguer Presas

La decisió de l'empresa elxana Kelme de suspendre el contracte publicitari que tenia amb el jugador sabadellenc no es deu a res més que a una repressàlia contra l'article que va publicar al setmanari La Directa. Més que el contingut global de l'article allò que ha molestat són els dos thoughtcrime comesos per Oleguer: dubtar d'un sistema legal que "construeix" delictes per tenir empresonats els seus enemics i dubtar de l'estat de dret en general en base a una comparativa ben concreta de casos i casos.

Però encara més eloqüent que l'atitud (esperable) de Kelme, és la tebior amb la qual els suposats independentistes Joan Laporta i Josep-Lluís Carod-Rovira hi han reaccionat. Contrasta amb els milers d'adhesions que en poques hores ha rebut una campanya digital impulsada per Vicent Partal. Unes adhesions que saben que la llibertat d'expressió és la primera llibertat de totes perquè sense ella ni tan sols podem protestar pels greuges que ens fan en qualsevol àmbit de la vida. Es pot discutir que Kelme dediqui els beneficis que extreu als seus treballadors a campanyes publicitàries de dubtós impacte i d'enorme quantia. Però si Kelme pagava Oleguer era perquè Oleguer els hi donava la imatge autòctona, juvenil i contestatària que necessitaven pel seu mercat bàsic.

D'altra banda, cal assenyalar, sense discutir el suport que cal donar a qualsevol figura mediàtica catalana que sigui difamada pel simple fet d'actuar com a català, que hi ha un intens perill de basquització (i espanyolització) en tot aquest discurs que recentment hem hagut de patir sobre el malanomenat "procés de pau basc". Presentar-lo com a procés de pau és fer el joc a Zapatero, és fer el joc a l'espanyolisme liquidador i és substituir la qüestió nacional catalana (que hauria de ser la nostra prioritat) per aventures pseudo-internacionalistes.

dimecres, 7 de febrer del 2007

Les dades d'Oleguer Presas sobre l'estat de dret

L'article d'Oleguer Presas, publicat simultàniament a Setmanari la Directa, Vilaweb i Berria ofereix unes dades interessants sobre el suposat estat de dret espanyol, més espanyol que de dret.

El més destacable és la comparació que fa entre el tractament del dimonitzat Iñaki de Juana Chaos i el dispensat als responsables de l'assassinat de Lasa i Zabala, de l'organització dels GAL, dels pelotassos del tardo-felipisme, de maltractaments i tortutes amb flaire racista fetes amb uniformes policials, etc., etc., etc.

Però també cal destacar un altre fenomen: l'ús del "delicte d'opinió" a les democràcies espanyola i francesa. El ministre del ram, per exemple, ja va declarar que "el govern construirà noves imputacions per evitar excarceracions" com la de Juana. No hi ha dubte que d'ençà que arribaren al poder (i tots sabem com van arribar) el govern Zapatero i els seus àdlaters policials i judicials no han descansat en la tasca de construir acusacions basades en delictes d'opinió, equiparats de vegades amb "amenaces terroristes", d'altres amb "apologia del genocidi" i tot el que es vulguin imaginar o, pitjor encara, fabricar. Oleguer recorda el cas de Pepe Rubianes o el de Egunkaria. A l'estat francès també passa: el procés de Charlie Hebdo sota el pretext d'insultar l'islam no és més que una prova de força del bloc Sarkozy-Royal per saber si ja ha arribat l'hora d'imposar una "policia del pensament" als ciutadans de l'Hexàgon.

L'estat de dret és una aparença. I quan la realitat trontolla, les aparences s'ensorren. Des de Madrid i des de París cada dia que passa es fa un pas cap a l'abisme: Catalunya haurà de deslliurar-se d'aquesta llosa si vol continuar parlant clar i català.

dimarts, 6 de febrer del 2007

'La vida abismal' (Ventura Pons, 2006)

La vida abismal és el darrer film de Ventura Pons (*Barcelona, 1945) estrenat fa un parell de setmanes. Es basa en la novel·la semi-autobiogràfica "La vida en el abismo" de Ferran Torrent (*Sedaví, 30.5.1951), amb la qual va guanyar el Premio Planeta de fa dos anys (la versió catalana, feta pel mateix autor, fou publicada després per Bromera). El Rubio de la novel·la passa a ser el Chino, el Ferran del llibre és tres anys més jove i l'acció se situa en el 1972 per comptes del 1974. A més d'un bon ritme i d'una acurada ambientació (si passem per alt que es vegin nítidament els volums de l'Enciclopedia Espasa en la llibreria d'una casalot alpí, en l'escena que obre el film) cal destacar de forma especial la música, a càrrec de Carles Cases (*Sallent, 1958).

Si bé és recomanable fer-ho després de veure el film, es pot consultar el blog que l'equip de producció va mantindre durant el rodatge.