dissabte, 29 de juny del 2013

El tancament del Centre de Recuperació de Fauna dels Aiguamolls de l'Empordà

La connivència amb els poders financers (locals i internacionals) i amb l'estat espanyol suposa tolerar la situació de privació en la qual viuen els recursos públics. Els mateixos que saquegen en benefici propi les arques públiques i que juguen a fet i amagar en el procés d'independència (que empren també en benefici polític propi però sempre controlant, enlentint i congelant el mateix procés en un estat de falsa tensió permanent), apliquen les tisores sense gaire imaginació. I un dia cau el Departament de Virologia de l'Institut de Recerca en Tecnologies Alimentàries (IRTA) i un altre, dimecres 26 de juny, es notificava el tancament del Centre de Recuperació de Fauna dels Aiguamolls de l'Empordà (vg. notícia).

El Centre de Recuperació de Fauna dels Aiguamolls de l'Empordà és sota la gestió de Forestal Catalana, empresa pública dependent del Departament d'Agricultura. El Centre de Recuperació compta amb tres treballadors (responsable, veterinari, rehabilitador), que saberen de la decisió del Govern de la Generalitat a través del comitè d'empresa de Forestal Catalana. A banda de treballadors, el Centre compta amb voluntaris i col·laboradors.

El Centre de Recuperació existeix des mitjan de la dècada dels 1990. Durant la darrera dècada tractava anualment vora un miler d'animals de diferents espècies, amb una tasca encaminada a la recuperació d'individus d'espècies amenaçades, espècies en les que la recuperació d'individus, ni que sigui amb objectius merament reproductius (tan sols el 20% dels animals tractats són retornats al medi), és clau per a la conservació i la biodiversitat intraspecífica. En el 2012 la xifra d'animals tractats fou ja inferior, d'uns 850 (680 aus), per bé que el nombre d'animals acollits en cada moment concret és ara set vegades superior al 2004.

La idea de Forestal Catalana és la de tancar directament el Centre, i contractar un servei extern de serveis veterinaris. Aquest servei extern, però, únicament s'adreçaria a continuar el tractaments dels animals internats, no de continuar amb l'activitat normal que ofereix el Centre. No sembla ni tan sols que hom vulgui redirigir l'activitat del Centre a la d'altres instal·lacions públiques amb capacitats similars, com a Torreferrusa o Santa Perpètua de Mogoda. Fins i tot si fos aquest el cas, hom es podria demanar si té gaire lògica privar els Aiguamolls de l'Empordà d'aquestes instal·lacions i serveis. Ja no és únicament el Parc Natural, sinó també l'afectació en la feina conservacionista que es fa en les reserves naturals integrals de les Llaunes i dels Estanys. Com en d'altres casos, la improvisació, el joc d'interessos creats, l'opacitat, la manca de participació del territori i del sector en la presa de decisions, marca la política del "govern dels millors".

dijous, 27 de juny del 2013

De Rudd a Gillard i de Gillard a Rudd

Fa tres anys, Kevin Rudd va perdre la direcció del Partit Laborista australià i, de retruc, el càrrec de primer ministre. Gillard fou saludada per la premsa com a nova primera ministra, tot fent una sèrie d'anàlisis dels quals destacava en particular un: Rudd era massa pro-xinès. L'ascens de Gillard servia, doncs, per trencar una determinada concepció asianista. A la pràctica, però, Austràlia passava a enfortir el seu rol asianista, com una de les baules amb els quals els Estats Units tanca (de manera precària) la República Popular Xinesa. Òbviament, hi havia altres factors. El recanvi de Rudd per Gillard servia per renovar les forces adreçades a la contrareforma social i econòmica i a renovar els atacs a les classes treballadores. Ara, un nou colp dins del Partit Laborista substitueix Gillard per Rudd. Rudd tornarà a presidir el govern australià. Es tanca el cercle? Cal pensar que una nova baula de la política d'Obama s'esquinça? Potser sí, potser no. En tot cas, Gillard s'havia desgastat prou. Rudd serveix per generar el miratge que l'ofensiva antipopular ha conclòs i comença una nova etapa. Un miratge necessari justament per continuar aquesta ofensiva abassegadora amb menys obstacles.

dimarts, 25 de juny del 2013

Max Otte i Harold James: la proposta de retorn a l'Europa pre-westfaliana

La historiografia burgesa de l'etapa del capitalisme senil quan es dedica a tasques de síntesi i de divulgació no sol produir gaire cosa més que una bona pila de fems. Cal anar ben equipat per endinsar-se en aquestes piles, amb el pietós objectiu de diagnosticar les malures digestives d'aquest gegant amb potes de fang.
Les dues frases anteriors ens les inspira el mer repàs d'una entrevista que han fet Jan Mallien i Hans Christian Müller a l'economista Max Otte i a l'historiador d'economia Harold James i que publica Handelsblatt. El contingut de l'entrevista no desmereix el to general de la informació que segrega aquest full econòmic alemany.
El debat entre Otte i James es presenta com a interessant pel fet que el primer considera la introducció de l'euro com un fracàs (Fehler) i el segon n'és un defensor (Verfecther). Otte, concretament, defensa una retallada del deute (Schuldenschnitt) per a Grècia o, alternativament, la sortida d'aquest estat de l'Eurozona. James defensa l'euro com un projecte vital per a Europa, i en aquest sentit saluda la claredat de discursos europeistes com el fet recentment per l'ex-canceller socialdemòcrata alemany Helmut Schmidt.
Davant la impossibilitat de qüestionar en profunditat res de l'estructura financera, la conversa s'adreça a la qüestió del "procés d'unificació" (Einigungsprozess) d'Europa. Otte es plany del fet que "la unificació europea roman com un fenomen d'elits (Elitenveranstaltung)", ja que "la política quotidiana no s'adreça al ciutadà". Ací Otte s'equivoca. La política quotidiana de les institucions europees (com les de les institucions polítiques, en general) s'adrecen al ciutadà, més específicament contra el ciutadà. Són justament un Elitenveranstaltung, una eina de les elits financeres per garantir l'explotació i/o despossessió de les classes treballadores. Els mateixos entrevistadors recorden a Otte que mai abans en la història els alemanys no s'havien interessant per la política interior de Grècia o d'Itàlia. Otte respon que aquest no és un interès real, i que en tot cas es correspon a una situació en la qual "els estats s'exhorten mútuament i es diuen el nom del porc (spucken sich in den Topf)". Dit d'una altra manera, l'interès intereuropeu reforça les adscripcions estatals, l'oposició entre els "alemanys" i els "grecs", entesos com a cossos col·lectius.
James, en canvi, veu grans esperances en la idea europea. Concretament, percep que "hi ha persones a Itàlia o a Espanya que saben que les llurs elits polítiques han fracassat" i es demanen si no anirien millor les coses governats des de més lluny. James fa una analogia història amb la Francònia del segle XIX, "que no volia ésser part de Baviera" i "que no s'acontentà fins que fou governada finalment des de Berlín". James descriu possiblement un sentiment que ara justament s'esvaeix pel fet que el fracàs de les elits espanyoles i italianes no ha estat més que una avançament del fracàs de les elits europees. Fa uns anys, probablement, hi havia més sectors a l'Europa mediterrània que veien en Europa una forma de combatre els trets parasitaris de les elits autòctones. La comparació amb Francònia, però, és interessant en un respecte, allò que fa referència a les nacions sense estat de l'Europa mediterrània. Francònia no se sentia a gust en un Regne de Baviera plenament sobirà, i s'estimà més un estat federal alemany en el qual tenia més possibilitats. Catalunya o Llombardia poden tindre sensacions similars respecte Espanya/França i Itàlia, i contemplar la unificació europea com una forma d'atenuar la dependència nacional. Ara bé, el propi procés independentista al Principat de Catalunya podria desembocar en una República Catalana que fes menys urgent la unificació política europea als ulls dels catalans. James, però, vol comparar la Francònia del segle XIX envers la unificació alemanya, amb "els estats mediterranis" del segle XXI envers la unificació europea. I aquesta comparació grinyola en un punt: el paper perifèric que tenen destinats els "estats mediterranis" a la Unió Europea no té ni punt de comparació amb el concepte de "xarxa de ciutats" que animava l'Alemanya bismarckiana.
James continua les analogies entre la unificació europea i els processos d'unificació del segle XIX. En aquest sentit admet que "tristament no hi ha cap Giuseppe Garibaldi europeu, cap heroi de la unificació". Cal, doncs, un líder carismàtic? James s'esmena de seguida: "no hauríem de focalitzar-nos tant en les persones: penso en el model de Suïssa, on ningú no sap qui és el president actual, però tots gaudeixen del sistema polític". L'exemple suís, efectivament, és interessant, car no hi ha cap president personal sinó una presidència col·legiada (el Consell Federal). Però tornem a Garibaldi. Garibaldi era l'heroi perfecte pel galvanitzar una unificació italiana que s'entenia com un mer tràmit cap a la unificació i fraternitat humanes. Tots sabem, però, que la figura cabdal de la unificació italiana fou Cavour, i per tant el procés consistí en una mera ampliació de fronteres del Regne de Sardenya/Piemont i en l'ulterior tancament de model en un estat-nació fet a imatge de l'estat francès.
James desenvolupa encara més l'exemple suís, "un model federal que funciona, sota el principi de subsidiarietat". Otte no és tant amic del model suís per a Europa. Otte aspira a una Europa esdevinguda "potència mundial", i això no és compatible amb un "sistema altament federal". James, en canvi, defensa aquest model federal precisament perquè Europa "s'hauria de distanciar de la mentalitat de gran potència. Dit d'una altra manera, Europa, segons James, hauria de jugar el rol en aquest món multipolar que va saber jugar Suïssa en l'Europa multipolar. Otte discrepa: "així no anem enlloc si la Xina i els Estats Units exerceixen una política clàssica de grans potències.
I arribem ací a la intervenció de James que ha motivat ja alguns titulars:
"Hem de pensar en alternatives al concepte de sobirania nacional - un concepte que històricament és força recent. Com a arrencada dels estats nació es pot prendre la Pau de Westfàlia del 1648. A Europa hauríem de tornar a l'època anterior."
La Pau de Westfàlia posà fi a la Guerra de Trenta Anys. Els historiadors europeus s'han fixat en com aquesta guerra minvà l'autoritat imperial en favor dels estats constituents del Sacre Imperi de la Nació Alemanya. Paral·lelament, és l'època de la Revolució Anglesa (1640), amb tot el que comporta (enderrocament de la monarquia, república parlamentària). També és l'època dels diversos "aixecaments nacionals" contra la monarquia hispànica, el més reeixit dels quals suposà l'entronització del Casal de Bragança a un Regne de Portugal que recuperava la "independència", i que a casa nostra es manifestà en el Corpus de Sang, la proclamació d'una efímera República Catalana i una consegüent guerra que conclouria amb la divisió del país entre les corones castellana i francesa. Ara bé, caldria afegir-hi un parell de coses. El principi de "sobirania nacional" arrenca d'abans de Westfàlia, i ja es manifesta en el principi d'"eius regio, cuius religio" amb el qual hom provà de resoldre la qüestió religiosa a l'Imperi Germànic. Contràriament, entre la Pau de Westfàlia i les Guerres Napoleòniques (i àdhuc ben entrat el segle XIX) trobem encara per tot arreu com aquest principi és encara en procés formatiu, no tan sols en les consciències populars quant a la identitat nacional sinó fins i tot en el propi funcionament dels "estats sobirans".
De totes formes que James cridi a un retorn a la situació anterior del 1648 en les pàgines de Handelblatt pot recordar-nos diversos discursos reaccionaris segregats per les institucions financeres europees i internacionals. James admet que es tractaria de reprendre "una mena de Sacre Imperi Romà, però naturalment no feudal, sinó governat democràticament". Un aclariment que, per necessari, no és gaire tranquilitzador.
Otte pren el guant de James i rebla: "tampoc era una mala construcció l'antic imperi alemany, en el qual l'economia era ben descentralitzada, i alhora tan sols hi havia un únic exèrcit - justament el que volem també per a Europa." Caldria demanar als historiadors la natura de l'exèrcit en l'Imperi Alemany pre-westfalià. Ço que crida l'atenció és l'enyorament econòmic d'un Imperi solcat per barreres comercials i monetàries de tota mena i amb una bona complexitat d'estructures gremials.
El projecte d'unificació europea, en el context actual, únicament pot ésser un brindis utòpic i innocu, o pot ésser una realitat reaccionària damunt dels pobles d'Europa. De fet, combina elements de totes dues possibilitats. Les cartes de drets i declaracions d'intencions de les institucions europees solen ésser proclames buides, eines propagandístiques per quedar bé i alimentar la il·lusió d'un "bon govern europeu" front la inèpcia dels governs territorials. Les pròpies institucions europees, alhora, fan d'una punta d'avançada per aplicar polítiques regressives i repressives. Els estats apliquen aquestes polítiques tot dient que ho fan "per ajustar-se a la normativa europea". Poli bo (estat nació) i poli dolent (unió europea) o a l'inrevés, que més té. Però que antigalles medievals siguin models per a l'Europa del segle XXI parla ben clarament de quins són els somnis imperials dels prínceps financers i dels professors universitaris que els fan de palafreners.

dilluns, 24 de juny del 2013

'Prohibició d'estudiar als qui, tenint mitjans econòmics, no demostrin una capacitat real'

El ministre espanyol d'educació, Wert, ha intervingut en la polèmica sobre les beques universitàries a l'estat espanyol. Wert defensava el criteri de limitar les beques als alumnes que superin la barrera del 6,5 (sobre 10), adduint que, al capdavall, l'alumne que no supera aquesta barrera és potser perquè no ha triat els estudis universitaris més adients a la seva capacitat.

El raonament seria atractiu si no fos perquè Wert permet continuar els estudis a alumnes que, sense arribar a aquesta barrera, sí poden pagar unes taxes universitàries cada vegada més elevades.

Es deixa incòlume, doncs, una dualitat deguda bàsicament als ingressos familiars.

Cal no ésser excessivament innocent. La finalitat bàsica del sistema educatiu, públic o privat, sota l'ègida del capitalisme, és la reproducció dels diferents estrats necessaris per al sistema. D'ací la dualitat entre ensenyament universitari i ensenyament professional, els obstacles a la formació continuada, els impediments a la compaginació entre estudi i feina, etc. Fins i tot el mateix ensenyament bàsic serveix per inculcar la gran majoria popular que el seu destí d'atur i misèria es deu al fet de "no haver estudiat prou" de jove.

Però tornem a la filosofia bàsica del 6,5 d'en Wert. El títol d'aquest post és extret d'un document del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)

, titulat "Problemes sobre els quals la minoria del P.O.U.M. presentarà projectes de llei a les Corts de la República", i publicat a "Front" el març del 1936. El POUM s'havia presentat a les eleccions del 16 de febrer del 1936 en el marc del "Front Popular/Front d'Esquerres". Maurín, segurament el redactor d'aquest document, havia estat elegit diputat per Barcelona. El punt 19 d'aquest document tracta sobre l'ensenyament:

Escola gratuïta primària, general i obligatòria per a tothom en les escoles oficials. Llibertat d'ensenyament dintre els límits d'uns cànons fixats. Gratuïtat en tots els altres ensenyaments—i manutenció i vestit—de tots aquells alumnes de capacitat reconeguda i sense mitjans econòmics.
Prohibició d'estudiar als qui, tenint mitjans econòmics, no demostrin una capacitat real.

Maurín, nascut a Bonansa, havia treballat de mestre d'escola. En el punt 19 concentra el seu ideari educatiu. La "gratuïtat en l'ensenyament" era reivindicada per a "tots els alumnes de capacitat reconeguda i sense mitjans econòmics". Les beques no cobririen únicament els costos docents, sinó també la "manutenció i vestit". Però aquesta reivindicació resultava insuficient. Els alumnes amb mitjans econòmics bé podrien pagar-se la "manutenció i vestit" i requerir únicament una beca pel cost de l'estudi, o ni tan sols aquesta beca. Però per garantir la "igualtat d'oportunitats" es feia necessària la "prohibició d'estudiar" en casos d'incapacitat real.

dijous, 20 de juny del 2013

Simplificació administrativa i els consells del ministre Montoro

El ministre espanyol de Finances, Cristóbal Montoro, aconsella la supressió de les agències de meteorologia, control de dades o control de la competència de les Comunitats Autònomes espanyoles, car al capdavall aquests òrgans tenen homòlegs estatals. No cal dir que els autonomistes nostrats han posat el crit al cel. No n'hi ha per tant. Les duplicitats hi són, i cal resoldre-les. Com? Amb la famosa consulta que ens neguen. Decidir, curt i ras, si volem un estat català o un estat espanyol. Si optem per la primera via, les estructures de l'estat espanyol hauran de desaparèixer (en territori català). Si optem per la segona via, que desapareguin les pseudostructures autonòmiques. Vet ací, la simplificació.

dilluns, 17 de juny del 2013

Què demana el Grup de Recerca Econòmica d'Europa de JP Morgan a les constitucions de la perifèria europea?

En el darrer número de Global Data Watch, del grup de recerca econòmica de J.P.Morgan s'hi fa referència a un dels darrers "global issues" titulat "The Euro area adjustment: about halfway there". Es tracta d'un report de 16 pàgines del grup de recerca econòmica d'Europa de JP Morgan. Stefan Beinberg en fa avui a les planes del Word Socialist Web Site una completa anàlisi titulada "JP Morgan demana règims autoritaris a Europa". Des d'un altre angle, Jeremy Smith s'escandalitza igualment d'alguns passatges en el seu blog. Encara que aspectes econòmics i polítics són absolutament indissociables, recomanem el post d'en Michael Roberts quant als primers i ens centrarem en els darrers.

Citarem, doncs, els passatges que han escandalitzat Smith i que si no han escandalitzat Beinberg és per un millor coneixement de la base classista de la lluita que es fa ara al voltant de la "recuperació" de l'Eurozona.

El report de JP Morgan és força superficial i de no gaire bona qualitat tècnica. Però el que ens importen són els següents passatges:

"En els primers dies de la crisi hom pensava que aquests problemes de llegat nacional [de la perifèria europea]eren fonamentalment econòmics [..., però] s'ha fet clar que hi ha problemes polítics ben profunds en la perifèria que, segons la nostra opinió, cal canviar si la Unió Monetària Europea ha de funcionar a llarg termini".

"Els sistemes polítics de la perifèria s'establiren després d'una dictadura, i es definiren per aquella experiència. Les constitucions hi tendeixen a mostrar una forta influència socialista, que reflecteix la força política que adquiriren partits d'esquerres després de la derrota del feixisme."

"Els sistemes polítics de la perifèria mostren típicament diversos dels trets següents: executius febles, estats centrals febles respecte les regions, protecció constitucional de drets laborals, sistemes de construcció de consens que fomenten el clientelisme polític, i el dret de protestar si es fan canvis indesitjats a l'status quo polític. Les mancances d'aquest llegat polític han estat revelades per la crisi.

Els autors del report, se suposa, es refereixen al fet que les actuals constitucions d'Itàlia, Portugal, Grècia i Espanya seguiren, respectivament, dictadures en el 1943/45, 1974, 1975 i 1977/79. Totes es feren en un context de força relativa del moviment obrer i popular. Però la "derrota del feixisme" fou dramàticament diferent en els quatre casos. Les reformes constitucionals i legals a tots quatre estats han liquidat tot allò que podia fer flaire a socialisme en les constitucions. Pensem, en les adaptacions constitucionals fetes per Portugal amb motiu del Tractat de Maastricht o, més recentment, la consagració constitucional del dret preeminent dels creditors a les finances públiques. Prendre, doncs, el report de JP Morgan i, amb ell, fer ara una campanya en defensa de les constitucions de l'Europa mediterrània seria tot un acte de cinisme. No dubtem que l'esquerra burgesa i els seus acòlits pseudosocialistes recorreran a aquest cinisme.

Poca cosa, doncs, hi ha a defensar en aquestes quatre constitucions. No obstant si és rellevant les quatre línies de reforma constitucional que es proposen:

a) Enfortiment del poder executiu
b) Reducció de l'autonomia regional i local
c) Reducció del dret laboral
d) Eradicació dels mecanismes de participació social
e) Destrucció del dret de manifestació.

El punt a) de fet ja s'ha aplicat en més d'un sentit. El rol del "decret-llei" ha crescut en els darrers anys, particularment en matèria de política econòmica. Alhora, a Grècia i a Itàlia s'han constituït governs tecnocràtics elaborats al marge de processos electorals o parlamentaris. Per comptes de recórrer als procediments jurídics normals hi ha una tendència clara a l'excepcionalitat, potser buscant l'aprovació justament de JP Morgan i d'altres poders fàctics.

El punt b) té una lectura enverinada en el cas dels Països Catalans. De fet, dels quatre estats esmentats, el que disposa d'una més àmplia autonomia "regional" és l'estat espanyol, i justament per tal d'intentar una solució absorptiva a les reivindicacions nacionals dels pobles català i basc. L'autonomia regional a l'estat portuguès es limita als casos evidents d'Açores i de Madeira. En el cas italià, existeix una doble categoria entre les regions amb minories lingüístiques extraitalianes del nord i les regions insulars del sud, d'una banda, i les altres regions, de l'altra. En el cas grec, no hi ha cap mena d'autonomia. En tot cas, l'existència d'autonomies regionals i locals pot deixar lloc a contrapoders potencialment perillosos des del punt de mira de JP Morgan. Cal diferenciar, però, entre el concepte d'autonomia regional i local, i la reivindicació catalana. Si ara hom volgués substituir la lluita per la independència per una lluita per l'autonomia contra la recentralització (com vol fer el PSOE), cometríem un acte traïdorenc equivalent a defensar el "model social" actual per comptes d'emprendre posicions nítidament socialistes (és a dir, anticapitalistes).

El punt c) semblaria referir-se exclusivament a les referències sobre dret laboral en les constitucions. Però va més enllà d'una erosió del dret de vaga o del dret de negociació col·lectiva, per estendre's a tots els àmbits de les relacions laborals. En l'horitzó apareix l'ideal de reduir la relació laboral a una mera relació mercantil, tota vegada que la relació mercantil perdria també els elements garantistes cap a la part més feble. Òbviament, a banda de les agressions legals al dret laboral, hi ha l'agressió pràctica quotidiana que suposen les al·legalitats i il·legalitats del mercat laboral gris i negre.

Quant al punt d), cal dir que els redactors del report fan referència als succedanis buits actualment existents. Sindicats, associacions empresarials i altres elements de la "societat civil" fan sovint de crossa de suport a decisions prèviament decidides pel govern de torn. La suposada independència i defensa d'interessos socials concrets per part de totes aquestes organitzacions és una quimera. Malgrat tot, fins i tot aquests entramats són incòmodes per perpetrar nous atacs als interessos d'una majoria de la població, tant de la classe treballadora com també de capes intermèdies (incloent-hi la petita i mitjana empresa no-financera). Val a dir, que ara mateix el punt d) es plasma en la destrucció de la negociació laboral col·lectiva (convenis laborals).

El punt e) vol dotar els estats de mecanismes repressius més efectius en cas de situacions insurreccionals i, especialment, per previndre-les.

És obvi que cal extreure lliçons d'aquest report. El punt e) mostra com el camí de la mera agitació-propaganda de l'estil "no pagarem la vostra crisi" és insuficient. Les estratègies defensives s'esgoten a mesura que cada vegada les classes populars tenen menys a perdre i menys raó per defensar el "model vigent". El recurs a vies exclusivament institucionals és condemnat directament al fracàs d'acord amb el que dicten els punts a), b) i c). JP Morgan demana uns estats "més" autoritaris, i contra ells tan sols el poder obrer i popular pot exercir una contra-autoritat eficaç.

divendres, 14 de juny del 2013

Pere Navarro o la misèria del dependentisme

Nou rècord del dependentisme català. Com sempre rècord de misèria i de vilesa. Ara, en Pere Navarro demana la supressió del concert "basco-navarrès". Diu que això és un privilegi. Com que és dependentista, en Pere Navarro sol·licita més dependència per a quatre territoris bascos. Per comptes de sol·licitar el concert econòmic per als territoris catalans, el federalisme de Pere Navarro és un federalisme de règim comú. Un federalisme de règim comú que, com és comú, no dubta en aprofitar els greuges territorials per dissipar-hi la voluntat d'emancipació dels diferents pobles presoners de l'estat espanyol. Les cadenes d'aquest federalisme són perfectament homòlogues a les de l'unitarisme imperialista de tota la vida que ha regit la construcció i putrefacció dels estats dinàstics francès i espanyol.

dilluns, 10 de juny del 2013

Els Borbó-Lubomirska en el cas Emperador

Llegim a la premsa (p. ex. a Vilaweb) com tres "cosines del rei d'Espanya" han estat encausades en l'afer Emperador. L'Emperador no és cap altre que Gao Ping, pressumptament màxim responsable d'una trama d'emblanquiment de capitals. Les tres encausades són (i les hipervinculem en la fitxa de la magnífica web d'informació genealògica de Leo van den Pas): María Margarita Borbón Dos Sicilias Lubomiska, la seva germana María Inmaculada i la filla de la darrera, María Ilia García de Sáez

Seguint la informació de Leo van den Pas trobem l'avantpassat comú de les Borbó-Lubomirska i les de l'actual rei d'Espanya: el comte de Caserta. Aquest comte de Caserta, Alfonso Maria Giuseppe Alberto de Borbó-Dues Sicílies i Habsburg-Lorena, ja havia fet titulars en la premsa espanyola en les primeres setmanes del 1901 (p.ex. Caserta y los carlistas, en La Vanguardia, llavors fustigadora de la carlinada). Llavors el comte de Caserta tenia 60 anys. Havia nascut el 28 de març del 1841, precisament a Caserta, llavors dins del Regne de Dues Sicílies (resultat de la fusió post-napoleònica dels Regnes de Nàpols i de Sicília). Era el tercer fill del segon matrimoni del Rei de Dues Sicílies, Ferdinando II, que tenia a més un fill del seu primer matrimoni, Francesco, duc de Calàbria. Quan es va morir el seu pare, el comte de Caserta tenia 18 anys. El nou rei, Francesco II, havia de fer front a una situació política marcada per la guerra en la Lombardia entre el Regne de Sardenya-Piemont, recolzat en l'Imperi Francès de Napoleó III, i l'Imperi Austríac. Cavour, el primer ministre piemontès, oferí una aliança amb el Regne de Dues Sicílies, que hauria suposat el repartiment efectiu de la Península Itàlica entre Torí i Nàpols. Com que el repartiment incloïa els Estats Pontificis, Francesco II refusà l'acord. La revolució a Sicília i a Calàbria, l'immiment desembarcament dels garibaldins i el pragmatisme de les classes dirigents napolitanes i sicilianes (que reflecteix el passatge més citat d'Il gattopardo, de Lampedusa) va canviar Francesco II per Vittorio Emmanuele, Nàpols per Torí, i el Regne de Dues Sicílies pel Regne de Sardenya, que esdevenia així el Regne d'Itàlia. El comte de Caserta, amb poc més de 20 anys, com els altres membres de la família reial, prengué refugi a Roma, que encara havia de restar en les mans temporals del Papa durant gairebé una dècada. Com també farien alguns prínceps de Borbó-Parma, igualment destronats per la Unificació Italiana, el comte de Caserta s'implicà en la querella dinàstica dels Borbons espanyols. Quan, en el 1868, Isabel II d'Espanya fou destronada per la "Revolució Gloriosa", desapareixia el darrer reialme borbònic de la terra. Espanya semblava seguir els destins de França (1848), Parma (1859) i Dues Sicílies (1861). Ironies del destí, els espanyols, encapçalats pel general Prim, van entronitzar com a rei un fill segon de Vittorio Emmanuele, el duc Amedeo d'Aosta. Entre mentres, la qüestió de la monarquia vacant espanyola havia desencadenat la guerra entre la França napoleònica i la Prússia bismarckiana, amb victòria de la segona. L'abdicació de Napoleó III, salvat l'obstacle de la Comuna de París, semblava obrir la porta a una nova Restauració Borbònica, únicament sabotejada gràcies a l'encaparrament dels dos pretendents rivals, el comte de Chambord (nét de Carles X) i el comte de París (nét de Lluís-Felip). En el 1873, Amedeo de Savoia abdicava i deixava pas a una Primera República espanyola que, com la Tercera francesa, era una república sense (gairebé) republicans. També a Espanya hi havia dos pretendents rivals: el príncep Alfons (fill d'Isabel II) i el duc de Madrid (el pretendent carlí, Carles "VII"). Mentre mitja Espanya bastia cantons revolucionaris, una altra es llençava a la tercera guerra carlina. El comte de Caserta figurà entre els combatents carlins. L'ensulsiada de la Primera República espanyola i l'entronització del dinasta isabelí com a Alfons XII, tallà la tercera guerra carlina. Hom bastí una nova arquitectura constitucional (1876) basada en el caciquisme electoral dels dos partits, conservador i liberal, que s'havien de "turnar" en el poder.

El comte de Caserta tornà a la vida normal de príncep destronat. El 1868 s'havia casat amb una cosina, Maria Antonietta Giuseppina Leopoldina de Borbó-Dos Sicílies, amb la qual tindria dotze fills. En el 1894 es va morir l'ex-rei Francesco, sense descendència masculina. Com que faltaven també els seus dos germans grans, el comte de Caserta esdevingué el cap de la dinastia i, per tant, rei titular de Nàpols i de Sicília. A aquelles alçades, però, la monarquia savoiana a Itàlia, la monarquia alfonsina a Espanya i la tercera república francesa semblaven ja fermanent instal·lades.

Una prova de la fortalesa de la monarquia alfonsina fou la gestió de la successió d'Alfons XII. Alfons XII s'havia mort de tuberculosi el 25 de novembre del 1885. Deixava dues filles, María de las Mercedes i María Teresa, de 5 i 3 anys d'edat. D'acord amb la Constitució, María de las Mercedes era princesa d'Astúries i hereva del tron. Com que se sospitava, però, que la reina vídua -i regent- era prenyada, hom s'esperà al part a veure el sexe de la criatura. El 17 de maig del 1886 naixia un infant que, en conseqüència fou proclamat rei (Alfons XIII). María de las Mercedes retingué, però, el títol de Princesa d'Astúries, en tant que primera de la línia de successió després de son germà. Els carlins havien provat de treure profit de la situació d'aquells mesos, arribant a proposar el casament entre la princesa d'Astúries i el fill de Carles "VII", Jaume, cosa que va motivar diverses notes anticarlines en La Vanguardia (un exemple). Els carlins s'esforçaren en adoptar un posat "liberal" i "constitucionalista". El naixement d'Alfons XIII els barrava el pas, i la Regent es va permetre signes de magnanimitat. El 1888 la Regent, previ acord del Consell de Ministres, autoritzà el comte de Caserta i la seva família per establir-se en Madrid. Els dos fills grans, Fernando Pío i Carlos, ingressaren en l'Acadèmia d'Artilleria.

La princesa d'Astúries arribà a la majoria d'edat amb el tombant de segle. Fou llavors quan s'anuncià la intenció de casar la princesa d'Astúries amb Carlos de Borbón-Dos Sicilias, fill segon del comte de Caserta i deu anys més gran que la princesa. El fet que fos fill d'un antic combatent carlí generà una forta controvèrsia en la premsa i, eventualment també en el Congrés, que havia de donar el vist-i-plau al casori. El fet que l'infant dugués per nom el de Carles de Borbó no ajudava gens. Fins i tot Sagasta, el líder liberal, en un discurs del 22 de desembre del 1900, deia que "mejor sería que se llamase de otro modo". Silvela fou més contundent, en afirmar que el matrimoni anunciava "noves croades carlines". El president del govern, Marcelo Azcárraga, defensà l'infant Carlos, en recordar que havia estat condecorat pels seus serveis a la guerra de Cuba (1898). Finalment, el Congrés autoritzà el matrimoni, que se celebrà el 14 de febrer del 1901. Sembla provat, de totes formes, que els carlins empraren l'enllaç amb finalitats propagandístiques i que demanaren al comte de Caserta que fes de vincle entre ells i la família reial.

Carlos de Borbón-Dos Sicilias i la Princesa d'Astúries tingueren tres fills, Alfonso (1901), Fernando (1903) i Isabel (1904), tots tres nascuts a Madrid. La princesa d'Astúries es morí arran del tercer part. Carlos de Borbón-Dos Sicílies es va casar en segones núpcies el 16 de novembre del 1907 a Woodnorton, amb Louise-Françoise-Marie-Laure, princesa de Borbó-Orleans. D'aquest matrimoni nasqueres quatre fills més: Carlos (1908), María de los Dolores (1909), María de las Mercedes (1910) i María de la Esperanza (1914). Aquesta María de las Mercedes fou la mare de l'actual monarca espanyol. És rellevant que els dos matrimonis de Carlos de Borbón fossin amb princeses de sang reial (de la casa reial espanyola en el primer cas, de la casa reial titular francesa en el segon). Al capdavall María de las Mercedes es va casar el 12 d'octubre del 1935 amb l'infant Juan d'Espanya, tercer dels fill d'Alfons XIII. Foren els matrimonis morganàtics dels dos fills grans els que feren l'infant Juan dipositari dels drets dinàstics d'Alfons XIII en el 1941. Aquests drets eren, és clar, poc menys que paper mullat: Alfons XIII havia guillat d'Espanya el 1931 i Franco no era gens disposat a fer de "reina madre". A més, la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado, consagrava la idea que qualsevol futur rei ho seria per obra i gràcia del Generalísmo.

Així doncs, en el 1941, tots aquests prínceps eren en empat virtual quant a les possibilitats d'accedir al tron. Gabriel Maria Joseph Karl Ignaz Anton Alfons Peter Johann Gerhard von Majella et omnes sancti era el dotzè fill del comte de Caserta i, així doncs, força allunyat de la titularitat al tron de Dues Sicílies. Havia nascut el 1897, quan el seu pare tenia 56 anys i la mare 46. El 25 d'agost del 1927 es casava a París amb la princesa polonesa Malgorzata Czartoryska, amb la qual tindria un fill, Antoine (nascut a Cana el 20 de gener del 1929). Malgorzata es va morir a 27 anys, el 8 de març del 1929. Gabriel es va tornar a casar el 15 de setembre del 1932, a Cracòvia, amb una altra princesa polonesa, en aquest cas Cecylia Lubormiska. Tingueren quatre fills: Johann Maria Casimir (1933), l'encausada María Margarita (1934), la també encausada María Inmaculada (1937) i Casimir Maria Alfons (1938). Tots quatre germans nasqueren a Varsòvia, en els que foren els darrers anys de la República Polonesa, que sucumbiria a l'ofensiva germanosoviètica de setembre del 1939.

La relació entre el rei Juan Carlos d'Espanya i dues de les encausades és de "cosins segons", ja que comparteixen un mateix besavi, el comte de Caserta. El comte de Caserta es va morir a Cana el 26 de maig del 1934. L'infant Carlos de Borbó-Dues Sicílies, l'avi matern de Juan Carlos, es va morir a Sevilla l'11 de novembre del 1949. L'infant Gabriel de Borbó-Dues Sicílies, fundador de la nissaga dels Borbó-Lubomirska, es va morir el 22 d'octubre del 1975 a Itu (Sao Paolo, Brasil).

Les dues filles encausades de l'infant Gabriel, Maria Margarita i Maria Immaculata, no acudiran a declarar pel cas Emperador per motius de salut (tenen 79 i 76 anys, respectivament). Qui sí acudirà és doña María-Ilia García de Sáez y de Borbón, nascuda l'11 de setembre del 1973 a Madrid, filla de Maria Immaculata i de don Miguel García de Sáez y Tellecea (nascut a Pamplona, el 1921). María Inmaculada de Borbón-Lubomirska i Miguel García de Sáez s'havien casat el 29 de juny del 1970 a Sant Carles d'Eivissa, però es divorciaren en el 1979 i obtingueren la nul·litat matrimonial el 24 d'abril del 1980.

Fins ara aquesta branca de la família no havia aparegut gaire per les planes de l'Hola. Les prolífiques famílies dels Borbons itàlics, el viarany de línies i més línies que s'encreuen i que, ja en les darreres generacions, recorren a matrimonis "desiguals" i divorcis (amb nul·litat o sense) podria fer protestar el rei d'Espanya. Si cada escàndol d'un parent ha de somoure la monarquia, llavors el camí de Francesco II i, sobretot, el consell immortal dels nebots de la noblesa lampedusiana és absolutament a l'ordre del dia.

dimecres, 5 de juny del 2013

La seqüenciació genòmica d'en Floquet de Neu

Nfumu Ngui (v.1964-2003) és l'únic goril·la albí del qual tenim notícia. Benito Mañé l'1 d'octubre del 1966 el va descobrir prop de Rio Campo (Río Muni, Guinea Equatorial) i va matar tot el grup familiar per fer-se amb la cria, llavors de dos anys. Quatre dies més tard el naturalista Jordi Sabater Pi el va comprar a Bata, que el trameté a Barcelona on passà la resta de la vida en el Parc Zoològic d'aquesta ciutat. Debades, hom ha encreuat descendents d'en Floquet de Neu per tal d'aconseguir un nét, besnét o rebesnét albí. Sense èxit. Avui sabem una mica millor per què, ja que s'ha publicat un article a BMC Genomics que, amb dades de seqüenciació genòmica global, descobreix la base molecular: una variant mononucleotídica en la regió transmembrana de SLC45A2, de la qual en deriva una proteïna que no s'ancora correctament en la membrana cel·lular. Aquesta mutació explica l'albinisme oculocutani d'en Floquet de Neu. El fet que en Floquet de Neu fos probablement fill d'un encreuament d'oncle/neboda explicaria que fos homozigot per a aquesta mutació.

Un cas d'albinisme oculocutani

En vida de Floquet de Neu, un goril·la de costa (Gorilla gorilla gorilla), hauria estat impracticable fer una anàlisi genòmica sencera individual. I, fins i tot feta, hom hauria dubtat de la rellevància d'aprofitar la seqüència completa per escatir la mutació responsable de l'albinisme. Els estudis fets llavors, en els quals participaren alguns dels investigadors que ara signen l'article de Prado-Martinez et al., cercaren sense èxit mutacions entre els gens que, en humans, produeixen habitualment albinisme. Això resultava estrany, de fet. En Floquet de Neu tenia totes les característiques de l'albinisme oculocutani: pèl blanc, pell rosada, ulls blaus, agudesa visual reduïda i fotofòbia. La major susceptibilitat a la llum solar li comportà un carcinoma de cèl·lula escamosa, davant l'agreujament del qual es decidí d'eutanasiar-lo.

L'albinisme oculocutani no-sindròmic s'ha descrit en diferents espècies, i consisteix en una alteració congènita del metabolisme d'herència mendeliana, produïda per una mutació recessiva.

En humans, l'albinisme oculocutani és un tret ben conegut. Se sap que hi ha quatre gens que, mutats, poden conduir a aquest tret:
- OCA1A/B, el gen del tirosinasa (Tyr) que codifica per una via enzimàtica directament implicada en la síntesi de melanina. En humans aquest gen es troba en el cromosoma 11.
- OCA2. En humans es troba en el cromosoma 16. Codifica per la proteïna P, implicada en el manteniment de les poblacions cutànies de melanòcits.
- OCA3 o TYRP1. Es troba en el cromosoma 9.
- OCA4, també conegut com a SCL45A2, MATP o AIMI. Es troba en el cromosoma 5. La proteïna SLC45A2 també sembla necessària per la formació i/o manteniment de melanòcits.

La seqüenciació del genoma d'en Floquet de Neu

El coneixement de l'ecologia, demografia i comportament del goril·la de muntanya (Gorilla beringei beringei) és molt més avançat que no pas el del goril·la de costa (Gorilla gorilla gorilla). No ha estat més que en les darreres dècades que la comunitat científica els ha considerat clarament com dues espècies diferenciades. No és estrany que també pel que fa a la genètica i a la genòmica el goril·la de costa sigui menys conegut. Part dels estudis es fan sobre poblacions salvatges, de manera no-invasiva, a través de l'anàlisi d'ADN de mostres de pèl i de femta. Ara com ara, però, aquesta mena de mostres no és suficient per fer anàlisis genòmiques, ja que l'ADN que s'obté no és de la qualitat requerida. Hom ha seqüenciat el genoma de dos goril·les de costa nascuts en captivitat, Kamilah i Kwan. En Floquet de Neu és el primer individu nascut en el medi d'aquesta espècie del qual s'ha fet un estudi genòmic complet.

Els autors han emprat una plataforma de seqüenciació de nova generació, la Illumina GAIIx, a través del qual hom obté una cobertura efectiva del genoma de 18,7 vegades.

El genoma de Floquet de Neu: la recerca de la mutació

Com a genoma de referència s'ha emprat el genoma humà NCBI-37. En relació amb aquest genoma, el de Floquet de Neu presenta 73.307 mutacions en homozigosi. Considerant únicament els gens relacionats en humans amb l'albinisme oculocutani, el nombre de candidats es redueix a 20. Si comparem aquestes "mutacions" amb els genomes de Kamilah i Kwan, resulta que 19 no són més que diferències normals entre humans i goril·les, ja que són compartides pels tres genomes goril·lins. La mutació restant, en canvi, no és compartida ni per Kamilah ni Kwan.

La mutació SLC45A2 pGly518Arg

Aquesta mutació es troba en el gen OCA4 o SLC45A2. Consisteix en un canvi en la posició hg19:chr5_33944794, en el darrer exó del gen. En aquesta posició, tant en el genomà humà de referència com en els genomes de Kamilah i de Kwan trobem una citosina (C) mentre que en Floquet de Neu hi ha una guanina (G). Aquest canvi afecta a la traducció del gen a proteïna, de manera que en la posició 518 de la proteïna, per comptes d'una glicina apareix una arginina (Gly518->Arg). Per les característiques de la seqüència, la posició 518 de la proteïna Slc45a2 es troba en una regió transmembrana, és a dir en una part de la proteïna que es troba dins de la regió hidròfoba (o lipòfoba) de la membrana cel·lular. La glicina és un aminoàcid relativament apolar i, per tant, compatible en aquest context bioquímic. L'arginina, en canvi, és un aminoàcid carregat elèctricament, lipòfob i hidròfil. És de pensar que la mutació produeix una alteració estructural en la proteïna Slc45a2 que la fa no-funcional, interferint en la seva funció de senyalització, que sembla essencial per al llinatge cel·lular dels melanòcits. I, sense melanòcits, no hi ha pigmentació ni en el pèl ni en la pell ni en l'iris.

La rellevància d'aquesta glicina de l'SLC45A2 és ben clara. En tots els genomes de vertebrats seqüenciats, és present aquesta glicina. Les modelitzacions bioinformàtiques refermen la rellevància estructural d'aquesta mutació. A més, mutacions en la mateixa posició són responsables d'albinisme en ratolí, en el cavall, en el pollastre i en el peix medaka. En humans, no s'ha descrit cap cas d'albinisme associat a aquesta posició, però sí s'han descrit altres mutacions Gly->Arg en altres regions transmembrana del gen SLC45A2.

A través de seqüenciació capil·lar, els autors tornaren a seqüenciar aquesta regió del genoma, confirmant que Floquet de Neu era homozigot per a aquesta mutació, és a dir que era present tan en el cromosoma heretat per via paterna com en el cromosoma heretat per via materna. Els autors també seqüenciaren pel mateix mètode cinc fills de Floquet de Neu. Tots ells són portadors de la mutació, però en heterozigosi, és a dir únicament en un dels dos cromosomes implicats. Això era d'esperar. Els portadors heterozigots de la mutació no manifesten cap signe de problemes de pigmentació.

És clar que podria ser que Floquet de Neu posseís altres mutacions en aquests gens implicats en la pigmentació. Si fos el cas, això explicaria perquè després en la seva descendència hom no ha tingut, si més no de moment, de nou un goril·la albí. En el genoma de Floquet de Neu, efectivament, hom ha trobat un total de 1.390 delecions, que afecten 9,5 milions de parells de nucleòtids. Aquestes deleccions afectarien potser 660 tipus diferents de proteïnes. Però, pel que se sap, cap d'aquestes 660 proteïnes tenen un associació directa amb l'albinisme.

Una anàlisi funcional de la mutació

Els autors analitzen l'impacte de la mutació a través d'un assaig funcional basat en la peptidasa de la membrana interior d'Escherichia coli. Aquest model permet estudiar l'energia lliure aparent associada a la integració de la proteïna en membranes de reticle endoplasmàtic. La proteïna SLC45A2 salvatge s'integra en el 90% dels casos, mentre que la proteïna SLC45A2 mutada (la de Floquet de Neu) veu reduïda en un 25% la capacitat d'integració.

L'homozigositat de Floquet de Neu

Floquet de Neu era homozigot pel gen SLC45A2. De fet, el gen SLC45A2 de Floquet de Neu es trobava en un bloc de 40 milions de parells de nucleòtids íntegrament homozigot. Aquests blocs d'homozigosi també hom els troba sovint en persones amb malalties monogèniques recessives. En Floquet de Neu posseïa també uns altres 25 blocs d'homozigosi superiors als 2 milions de parells nucleòtids. El bloc d'homozigositat més gran afecta 68 milions de parells de nucleòtids del cromosoma 4. Els altres gens implicats en l'albinisme (OCA1, OCA2 i OCA3) es troben en regions heterozigòtiques per a Floquet de Neu.

En total, el grau d'homozigositat del genoma de Floquet de Neu és superior al dels altres dos genomes de goril·les de costa ja esmentats. De fet ni Kamilah ni Kwan mostren ni una sola regió d'homozigosi superior a 2 milions de parells de nucleòtids.

Hom pot estimar el grau de consanguinitat que conduí a aquests nivells d'homozigositat en Floquet de Neu. Per exemple, si dels 2.587 milions de parells de nucleòtids de tot el genoma, són homozigots 306 milions de parells de nucleòtids, se'n deriva un índex FROH de 0,118. Per contrasta, el genoma de Kamilah té un índex de 0,002 i Kwan un d'inferior a 0,001. Un aparellament entre avi/nét o entre mig germans, o entre oncle/nebot genera un índex de consanguinitat de 0,125 (assumint que no hi hagi consanguinitats addicionals). A través d'una simulació, els autors assagen diverses possibilitats, i s'inclinen pel fet que els pares de Floquet de Neu podien tindre una relació d'oncle/neboda o de tia/nebot. També hi ha la possibilitat d'un parentiu menys estret en grau, però reforçat per un historial previ de consanguinitat.

Com d'habitual és la consanguinitat entre els goril·les?

Els goril·les, per termes generals, viuen en grups patriarcals formats per un mascle de certa edat (esquena platejada) i diverses femelles, juntament amb la descendència infantil. Aquesta és la situació del 97% de tots els grups de goril·les estudiats. La descendència es dispersa normalment a d'altres grups abans d'assolir la maduresa sexual. Existeixen, però, grups amb diversos mascles, i en aquests grups no és estrany que les femelles restin en el grup natal i fins i tot esdevindre-hi mares. Els mascles adults que comparteixen un mateix grup tendeixen a ésser parents, i també parents de les femelles nascudes en el grup, amb el consegüent risc de consanguinitat.

Ara bé, aquests grups amb diversos mascles són ben minoritaris. Tan sols s'han descrit dos d'aquests grups en el goril·la de costa. Per això els autors tendeixen a descartar que Floquet de Neu nasqués en un d'aquests grups.

D'altra banda, els estudis de parentiu que s'han fet entre poblacions salvatges de goril·la de costa no han trobat cap aparellament consanguini.

Pot donar-se, però, consanguinitat entre la immensa majoria de goril·les que viuen en grups monopatriarcals? La majoria d'aquests grups són patrilocals. És a dir, que les joves femelles tendeixen a integrar-se a grups més allunyat del grup natal que no fa els joves mascles. Els mascles d'esquena platejada tendeixen a ésser parents dels mascles d'esquena platejada de grups veïns. Aquest mecanisme social impedeix completament l'aparellament entre pare i filla. Però, com que les femelles adultes poden canviar de grup diverses vegades durant la vida, no sembla tan impossible l'aparellament amb germans (germans de pare, o germans de pare i mare).