Com que aspirem a conservar una "disponibilitat permanent" d'esperit cal que ens esforcem per ser persones d'escasses conviccions. I per començar, cal combatre les conviccions segons les quals “no-hi-ha-alternativa-al-millor-dels-móns-possibles-que-és-casualment-aquest”
diumenge, 29 d’abril del 2007
Macià abans de Macià ('El coronel Macià', 2007)
Si bé l'acció de 'El coronel Macià', film dirigit per Josep Maria Forn transcorre entre el novembre del 1905 i l'abril del 1931, s'hi fan un parell de flaix bacs que remunten al 1887 i al 1901, el període que hom ha volgut cobrir és el de la metamorfosi de Francesc de Macià d'apolític coronel d'enginyers a diputat de Solidaritat Catalana per la circumscripció de les Borges Blanques. En aquests temps moderns que corren, on tants personatges han fet la metamorfosi contrària d'esdevindre ex-dependentistes, la revisió de la transformació de Macià és certament sanitosa. El guió, també obra de Forn, no defugeix la lectura actual que se'n pot fer: la catalanofòbia de l'exèrcit (tolerada i àdhuc animada per Antoni Maura), les contradiccions estratègiques del catalanisme (amb la contraposició de Cambó i Macià, primer, i de Macià i Cardona, després). El propi Macià i els seus contemporanis i col·laboradors, especialment Ventura Gassol, ja eren ben conscients de la pertinença a un llarg fil de lluita: Pau Claris, Bac de Roda (el nom real del qual també era Francesc Macià), la desfeta heroica del 1707-15, les tímides reivindicacions de Joan Prim i Prats, el federalisme encara no gaire recatalanitzador de Pi i Margall o de Valentí Almirall, així com la força contemporània de Joan Maragall.
Els centenaris s'entrecreuen. Si aquesta setmana commemoràvem els 300 anys de la Batalla d'Almansa, i fa un parell d'anys els Tricentenari del Pacte de Gènova, no hem d'oblidar que aquestes efemèrides (llavors bicentenàries) serviren d'esperó per la dinàmica ascendent del catalanisme en la primera dècada del segle XX. Dinàmica que es traduí en una sèrie de fites de les quals darrerament commemorem centenaris: la Lletra de Convit que posà les bases del Diccionari de la Llengua Catalana, el Congrés Internacional de la Llengua Catalana, la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans, etc.
En la perspectiva del film, la transformació de Francesc Macià (Abel Folk) ve covada per la catalanofòbia creixent d'amplis sectors de l'Exèrcit espanyol. En tot cas, Macià és un tinent coronel atípic de 46 anys d'edat. És membre del Cos d'Enginyers, i en la decisió de fer carrera militar té una especial rellevància l'amor per la ciència i la tècnica. Fill d'una família borgenca de Vilanova i la Geltrú (Penedès), amb el pare dedicat al comerç d'oli i de vins (i per tant encara vinculat amb les Garrigues), del nen Macià ens en parla un pescador (Pere Tàpies). Als 15 anys, Francesc se'n va a Guadalajara, la seu de l'Acadèmia d'Enginyers. En aquella època de les Acadèmies de cada arma ja sortien tinents, i així ho fa Macià el 1880. Després de l'ascens a capità (1882) és traslladat a Sevilla, on serà sota el comandament del general Polavieja (Juan Luís Galiardo). Serà a Lleida on passarà al grau d'oficial superior, primer comandant i després tinent coronel. Allà s'hi casa amb la filla segona dels Lamarca, Eugènia (Marta Marco). Sota la responsabilitat de Macià es fan les obres topogràfiques que serviran de base a la construcció de la línia fèrria de la Noguera Pallaresa i el Canal de Catalunya-Aragó. El cicle ascendent del catalanisme i la crisi de l'estat espanyol faran estantissa la posició de Macià. Macià s'ofén davant de les injúries a Catalunya, però encara té en ment les solucions de Prim. El punt de no-retorn el constituiran l'assalt d'un grup d'oficials de la guarnició de Barcelona al Cu-cut i a la Veu de Catalunya la nit del 25 de novembre del 1905, així com la Llei de Jurisdiccions, que posava sota la justícia militar les ofenses a l'exèrcit. Macià es guanyava una imatge d'integritat que el Partit Conservador, encapçalat a Lleida pel seu sogre Agapito Lamarca (Jaume Comas), l'ofereix la candidatura a diputat a les Corts Espanyoles. Per fidelitat a les Borges Blanques i per una atracció creixent al moviment unitari que representa la Solidaritat Catalana, refusa aquesta oferta i accepta la candidatura solidària per les Borges Blanques. L'exèrcit i l'entorn reial el pressiona, el trasllada a Cantàbria i la premsa espanyola l'hostilitza. Entre l'espasa i la paret, Macià, tot just ascendit a coronel, abandona l'exèrcit. Elegit diputat el 1906, Macià repetiria amb la mateixa circumscripció en la resta d'eleccions constitucionals (1910, 1914, 1916, 1918, 1919, 1920 i 1923). El film ens presenta un Macià amb el cabell cada vegada més blanc i amb un posicionament polític més radical. La radicalització el porta a trencar amb Cambó (Joan Cusó) en un dels diàlegs on el públic no pot evitar de traslladar-ho a l'actualitat. Per la resta del període, fins el 1931, el film es limita a narrar un seguit d'episodis, aquests més coneguts degut a la difusió i la interpretació que se n'ha fet des dels anys 1970: la fundació d'Estat Català (1922), el pas a la clandestinitat amb el Pronunciamiento primoriverista (1923), el complot del Garraf (1925), l'operació de Prats de Molló (1926), etc. Menys coneguts, potser, són els contactes amb la Diàspora Catalana a Amèrica (l'Emprèstit Pau Claris) o l'aposta per la Rússia soviètica com a aliat internacional. Macià vol ressuscitar l'esperit de la Solidaritat Catalana, fer convergir la burgesia nacional amb els sectors patriòtics de les classes populars de caire més o menys socialitzant. El darrer episodi és la proclamació de la República Catalana, integrada en la Federació Ibèrica, el 14 d'abril del 1931. L'antic polaviejista havia tornat a xifrar les esperances en el progressisme espanyol reunit en el Pacte de Sant Sebastià.
dissabte, 28 d’abril del 2007
Una obra de denúncia democràtica i nacional (Èric i l'Exèrcit del Fènix, 2007)
N'hi ha prou amb llegir els comunicats d'Alerta Solidària per adonar-se'n del caràcter polític de la repressió espanyola contra activitats, persones i organitzacions catalanes. La coberta de la persecució de delictes d'estralls, amenaces, etc., cau de seguida i es complementa amb acusacions d'ultratges a la bandera i d'incitació a l'odi. Llavors queda clar que som davant d'actuacions polítiques de la policia (i, darrerament i de forma apassionada dels Mossos), de la judicatura i de l'aparell polític (inclosos els 'Repressors per Sistema' d'ICV).
El cas de la persecució judicial contra Èric Bertran no és, malauradament, excepcional En el cas de Bertran, però, s'hi donaren un seguit de factors. En primer lloc el fet que es tractés d'una persona de 14 anys. En segon lloc que la imputació es basés en uns correus electrònics que simplement exigien a tres empreses espanyols de complir una llei lingüística votada pel Parlament de Catalunya (amb els vots de CiU, PSOE i Iniciativa).
Passats dos anys de la intervenció policial i del procés, finalment arxivat, a l'Audiència Nacional, Víctor Alexandre i Èric Bertran han escrit una obra de teatre que repassa el cas, a partir del llibre prèviament publicat per Bertran. A banda d'oferir-nos el retrat dels efectes que produeix la repressió en una democràcia policial (culpabilització, aïllament social, estrès personal i familiar), l'obra és una denúncia democràtica i nacional. Democràtica, perquè s'evidencia el caràcter intrínsecament catalanofòbic de les estructures policials, fiscals i àdhuc psicològiques de l'estat espanyol. I nacional perquè no amaga les complicitats de catalans que, començant pel mateix president de la Generalitat, negaren el suport a Bertran o en feren (i en fan) befa.
El muntatge estableix un diàleg entre l'Èric del 2004 i l'Èric del 2007. A través de la cronologia que arrenca l'Onze de Setembre del 2004 i conclou mesos després amb l'arxivament del cas, s'analitzen amb sinceritat els detalls del cas. A voltes, el públic dubta entre riure o esgarrifar-se. O, més ben dit, hi ha els qui riuen i els qui s'esgarrifen. El riure se'ns pot escapar des d'un cert sentit de superioritat davant del xovinisme tronat dels espanyols. Però l'esgarrifança apareix quan pensem en el que fan els catalans quan són sotmesos a una desena o centèssima part de l'extorsió espanyolista que va patir Bertran a l'Audiència Nacional. Quants no dimiteixen? Quants no abjuren i alçarien la mà enlaire o farien burla dels 'catalans de la ceba' arribat el cas? Fins quin punt no és per pura por física que els dirigents econòmics i polítics de Catalunya cedeixen en tot i per tot?
La combinació d'escenari i de pantalla d'ordinador, així com la distribució dels diferents papers entre els actors secundaris (Santi Ibáñez, Montse Pérez, Albert Roca i Jaume Ulled), fa fluir amb senzillesa un text. I un missatge que va més enllà de la reivindicació antirepressiva. Perquè, si al capdavall, tota la població catalana se sapigués fer digna de Catalunya, no n'hi hauria prou guàrdies civils, gendarmes, prefectes, governadors civils, zapateros i psicòlegs per mantindre'ns tancats per molt de temps en aquests grans manicomis que porten per nom 'España' i 'France'.
divendres, 27 d’abril del 2007
Una Tarragona de fa 2030 anys (La Via Augusta, TVC, 2007)
Ambientada en l'època de la Guerra Cantàbrica, quan, durant més d'un any, Tàrraco fou la seu d'hivern de Cèsar Octavià (intitulat August), 'La Via Augusta' és una sèrie de 12 capítols, el primer dels quals fou estrenat ahir, dijous 26 d'abril, per TV3. Amb un repartiment que apuntala algunes gasiveries de producció, no hi ha dubte que la ploma d'Enric Gomà contribueix al ritme de la intriga. Al més pur estil de la novel·la romana, diferents fils argumentals s'alternen o s'entrecreuen, per bé que, és clar, en aquesta telenovel·la contemporània es dignifica el paper de les minories nacionals (els ibers), els esclaus i/o la dona. L'assessorament històric del sempre discutible Oriol Junqueras té com a principal funció relligar el coneixement clàssic de l'Alt Imperi amb les dades que ens han anat fornint els estudis arqueològics, lingüístics, paleoeconòmics i àdhuc gastronòmics. No serà tasca fàcil, i en tot cas és inevitable que en un producte audiovisual com aquest no apareixin llistes que discuteixin, refutin o blasmin tal o tal detall.
Com a complement de la sèrie, i sota la conducció d'Enric Calpena, al final de cada capítol s'emet un lliurament d'A la romana. Ni que sigui per fer la punyeta discutirem un breu comentari del primer episodi, dedicat al "poder a la romana". S'hi diu que Júlia, la filla única d'August, era casada amb Agripa, amic de juventut i col·laborador central d'Octavià. Matisem-ho. Si som a l'any 24 a.C. (i no podem ser-hi a altre any, perquè després August s'allunyarà per sempre de Tàrraco), Júlia no era casada encara amb Agripa. Llavors, Agripa era casat amb una neboda d'August, Marcel·la. I Júlia era casada amb Marcel, nebot d'August i germà d'aquesta Marcel·la. L'any següent, el 23 a.C., August va afagar una d'aquelles malures que el duien al llindar de la mort. I en aquella ocasió sembla que va nomenar (oficiosament, és clar), el jove Marcel (20 anys) com a successor seu. El cas és que August es recuperà, Agripa continuà enrabiat, i Marcel emmalaltí i es morí. Júlia quedava vídua. En Gai Mecenes, amic comú d'Agripa i August, reconcilià els dos prohoms amb un divorci i uns matrimonis d'estat. Agripa es divorcià de Marcel·la i, tot seguit, es casà amb Júlia. I què van fer amb la pobra Marcel·la? La van casar amb el seu germanastre, Marc Antoni Iulus, l'únic fill mascle supervivent de Marc Antoni i Fúlvia. (vg. Matrimonis i divorcis d'estat en el regnat d'August)
Caràcter iber inscrit (valor fonètic: 'ko') en un pedra de la muralla de Tarragona. Tot i que es registra una revifalla de les inscripcions iberes en la segona meitat del segle I a.C., per l'època el procés de romanització ja devia ser força avançat
Com a complement de la sèrie, i sota la conducció d'Enric Calpena, al final de cada capítol s'emet un lliurament d'A la romana. Ni que sigui per fer la punyeta discutirem un breu comentari del primer episodi, dedicat al "poder a la romana". S'hi diu que Júlia, la filla única d'August, era casada amb Agripa, amic de juventut i col·laborador central d'Octavià. Matisem-ho. Si som a l'any 24 a.C. (i no podem ser-hi a altre any, perquè després August s'allunyarà per sempre de Tàrraco), Júlia no era casada encara amb Agripa. Llavors, Agripa era casat amb una neboda d'August, Marcel·la. I Júlia era casada amb Marcel, nebot d'August i germà d'aquesta Marcel·la. L'any següent, el 23 a.C., August va afagar una d'aquelles malures que el duien al llindar de la mort. I en aquella ocasió sembla que va nomenar (oficiosament, és clar), el jove Marcel (20 anys) com a successor seu. El cas és que August es recuperà, Agripa continuà enrabiat, i Marcel emmalaltí i es morí. Júlia quedava vídua. En Gai Mecenes, amic comú d'Agripa i August, reconcilià els dos prohoms amb un divorci i uns matrimonis d'estat. Agripa es divorcià de Marcel·la i, tot seguit, es casà amb Júlia. I què van fer amb la pobra Marcel·la? La van casar amb el seu germanastre, Marc Antoni Iulus, l'únic fill mascle supervivent de Marc Antoni i Fúlvia. (vg. Matrimonis i divorcis d'estat en el regnat d'August)
Caràcter iber inscrit (valor fonètic: 'ko') en un pedra de la muralla de Tarragona. Tot i que es registra una revifalla de les inscripcions iberes en la segona meitat del segle I a.C., per l'època el procés de romanització ja devia ser força avançat
dissabte, 21 d’abril del 2007
Tres-cents anys de la Batalla d'Almansa
L'efervescència popular amb la qual fou rebut el rei-arxiduc Carles III, i que la historiografia moderna ha lligat amb les aspiracions "neoforalistes", pren, sobretot a les comarques centrals del Regne de València un caire de Tercera Germania, d'enfrontament civil entre maulets i botiflers. La Batalla d'Almansa, escaiguda el 25 d'abril, a les portes del Regne de València, entre les forces borbòniques franco-espanyoles i els aliats anglo-neerlandesos, estroncaria tot aquest procés. Malgrat la resistència local que s'hi trobaren al seu pas, les tropes del duc de Berwick avançaren en les setmanes següents fins a la conquesta de pràcticament tot el Regne. La repressió ferotge que s'hi seguí (crema de Xàtiva, etc.) anunciava el que havia de vindre. La nova dinastia borbònica duria a terme l'assimilació per la qual havien maldat infructuosament els Habsburg.
El mal d'Almansa, a tots alcansa, en l'espai i en el temps. L'aplicació del dret de conquesta, els decrets de Nova Planta, la implantació total o parcial del dret castellà, l'oficialització de la llengua castellana, arrenquen del període 1707-1715, des de la conquesta borbònica de València fins a la de Mallorca. Allò que havia aplicat amb mà de ferro Lluís XIV als comtats de Rosselló i Cerdanya, ara ho havia de fer el seu nét a la resta de territoris. Tan sols Menorca, sota la sobirania de la Reina d'Anglaterra, Andorra, com a principat eclesiàstic, i les ciutats i viles catalanes de Sardenya, sota el govern habsburguès, havien d'escapar, si més no momentàniament, d'aquest procés. En tot cas, Menorca havia de passar abans que no acabés el segle a mans dels Borbons, i Sardenya a l'ègida italianitzant dels Savoia.
Però era previsible que la victòria borbònica del 1707-1715 fos tan irreversible? O que ho fos l'anterior desfeta del 1654-1659? Al llarg del segle XVIII es repeteixen repetides demandes de restauració d'allò perdut amb la Nova Planta, i de resistència a successius decrets castellanitzadors. Però els decrets són cada vegada més i més agossarats, i les demandes més i més espaiades en el temps. El Centenari de la Guerra de Successió passa gairebé desapercebut, mentre la Guerra Gran primer, i la Guerra del Francès després, reforcen un imaginari "peninsularista", relligat ni que sigui per la "francofòbia".
La unificació política iniciada pels ministres de Felip V era directament hereva de la tradició monàrquica francesa, però va poder treballar damunt de la base ja assolida pels Habsburg, que havien reeixit en l'assimilació de la noblesa catalana. En tot cas, la consolidació d'un estat dinàstic espanyol (que comença amb l'annexió dels estats de la Corona d'Aragó a la Corona de Castella) determinarà el marc geogràfic del projecte nacional modern, des dels liberals de Cadis del 1812 fins als federals del 1873.
Però la situació no era pas tancada. El trànsit de l'estat dinàstic més o menys absolutista, a l'estat liberal i democràtic, implicava una sèrie de sotracs (incloses quatre guerres "civils"). I un projecte nacional català hi traspua de continu. Ho fa de forma subalterna, amb propostes regionals i regionalistes, cantonalistes, federals o confederals. Però ho fa, i per això a alguns els hi duele Espanya.
El Segon Centenari del 1707-1715 es viu amb molta més consciència. Coincideix amb una normalització de la reivindicació catalanista, si més no a Barcelona. Una normalització i un ascens que, malgrat dubtes i contradiccions, no es veuran del tot estroncats fins que la victòria franquista es fa irreversible. El Quart de Mil·leni (1957-1965) s'haurà de viure en la clandestinitat, en mig del període més negre de substitució nacional.
Complir tres segles d'ocupació no passa cada dia. Pocs són els pobles que ho arriben a explicar. Des de la independència de Grècia, el 1830, els "quatre segles de domini turc" passen a ser un capítol més d'una història tri-mil·lenària. La independència parcial d'Irlanda farà el mateix amb els "set segles d'ocupació anglesa". Qualsevol dia a Escòcia parlaran en passat dels "tres segles d'Unió amb Anglaterra".
Però no s'hi val a badar. L'espanyolització i la francesització han avançat molt més en la segona meitat del segle XX que en els tres segles anteriors. L'existència en l'actualitat d'institucions autonòmiques no és cap vacuna contra el procés i, segons qui governi, fan més mal que governadors i prefectes forasters. L'assimilació s'accelera i qualsevol pas en fals ara pot engegar-ho tot a rodar.
I tampoc no val a fixar-se en el que diu l'enemic. Perquè hi ha el risc de convertir-nos en un simple espectre en mans de l'extrema dreta espanyola, que agiti un catalanisme objectivament inofensiu per fer prevaldre els interessos dels sectors més retardataris de les elits peninsulars. I cada vegada que el catalanisme juga voluntàriament el paper d'annex acrític del "progressisme" espanyol que representa el PSOE de Zapatero eleva aquest risc de fantasmització.
El mal d'Almansa, a tots alcansa, en l'espai i en el temps. L'aplicació del dret de conquesta, els decrets de Nova Planta, la implantació total o parcial del dret castellà, l'oficialització de la llengua castellana, arrenquen del període 1707-1715, des de la conquesta borbònica de València fins a la de Mallorca. Allò que havia aplicat amb mà de ferro Lluís XIV als comtats de Rosselló i Cerdanya, ara ho havia de fer el seu nét a la resta de territoris. Tan sols Menorca, sota la sobirania de la Reina d'Anglaterra, Andorra, com a principat eclesiàstic, i les ciutats i viles catalanes de Sardenya, sota el govern habsburguès, havien d'escapar, si més no momentàniament, d'aquest procés. En tot cas, Menorca havia de passar abans que no acabés el segle a mans dels Borbons, i Sardenya a l'ègida italianitzant dels Savoia.
Però era previsible que la victòria borbònica del 1707-1715 fos tan irreversible? O que ho fos l'anterior desfeta del 1654-1659? Al llarg del segle XVIII es repeteixen repetides demandes de restauració d'allò perdut amb la Nova Planta, i de resistència a successius decrets castellanitzadors. Però els decrets són cada vegada més i més agossarats, i les demandes més i més espaiades en el temps. El Centenari de la Guerra de Successió passa gairebé desapercebut, mentre la Guerra Gran primer, i la Guerra del Francès després, reforcen un imaginari "peninsularista", relligat ni que sigui per la "francofòbia".
La unificació política iniciada pels ministres de Felip V era directament hereva de la tradició monàrquica francesa, però va poder treballar damunt de la base ja assolida pels Habsburg, que havien reeixit en l'assimilació de la noblesa catalana. En tot cas, la consolidació d'un estat dinàstic espanyol (que comença amb l'annexió dels estats de la Corona d'Aragó a la Corona de Castella) determinarà el marc geogràfic del projecte nacional modern, des dels liberals de Cadis del 1812 fins als federals del 1873.
Però la situació no era pas tancada. El trànsit de l'estat dinàstic més o menys absolutista, a l'estat liberal i democràtic, implicava una sèrie de sotracs (incloses quatre guerres "civils"). I un projecte nacional català hi traspua de continu. Ho fa de forma subalterna, amb propostes regionals i regionalistes, cantonalistes, federals o confederals. Però ho fa, i per això a alguns els hi duele Espanya.
El Segon Centenari del 1707-1715 es viu amb molta més consciència. Coincideix amb una normalització de la reivindicació catalanista, si més no a Barcelona. Una normalització i un ascens que, malgrat dubtes i contradiccions, no es veuran del tot estroncats fins que la victòria franquista es fa irreversible. El Quart de Mil·leni (1957-1965) s'haurà de viure en la clandestinitat, en mig del període més negre de substitució nacional.
Complir tres segles d'ocupació no passa cada dia. Pocs són els pobles que ho arriben a explicar. Des de la independència de Grècia, el 1830, els "quatre segles de domini turc" passen a ser un capítol més d'una història tri-mil·lenària. La independència parcial d'Irlanda farà el mateix amb els "set segles d'ocupació anglesa". Qualsevol dia a Escòcia parlaran en passat dels "tres segles d'Unió amb Anglaterra".
Però no s'hi val a badar. L'espanyolització i la francesització han avançat molt més en la segona meitat del segle XX que en els tres segles anteriors. L'existència en l'actualitat d'institucions autonòmiques no és cap vacuna contra el procés i, segons qui governi, fan més mal que governadors i prefectes forasters. L'assimilació s'accelera i qualsevol pas en fals ara pot engegar-ho tot a rodar.
I tampoc no val a fixar-se en el que diu l'enemic. Perquè hi ha el risc de convertir-nos en un simple espectre en mans de l'extrema dreta espanyola, que agiti un catalanisme objectivament inofensiu per fer prevaldre els interessos dels sectors més retardataris de les elits peninsulars. I cada vegada que el catalanisme juga voluntàriament el paper d'annex acrític del "progressisme" espanyol que representa el PSOE de Zapatero eleva aquest risc de fantasmització.
dilluns, 16 d’abril del 2007
Eudald Carbonell propugna una consciència crítica d'espècie
'El naixement d'una nova consciència'. Eudald Carbonell. Ara Llibres. Badalona, març del 2007.
---
L'estil d'El naixement d'una nova consciència és desmanegat, de vegades reiteratiu, esquitxat de mots i expressions que reben un significat poc precís. El lector, si té paciència, no comença a gaudir del llibre fins que no ha traspassat els primers cinc assaigs i arriba als dos darrers, on premisses i conclusions es fan una mica (només una mica) més clares. No obstant, segons com, si hom prescideix dels requisits clàssics de l'assaig, pot gaudir de la forma i el fons d'uns textos que reflecteixen força fidelment les cadenes de raonament que operen en Carbonell.
Eudald Carbonell (*Ribes de Fresser, 1953) es va doctorar el 1986 en 'Geologia del Quaternari' (Universitat Pierre i Marie Curiu, París VI) i en 'Geografia i Història' (Universitat de Barcelona). Ara mateix és el director del Grup d'Autoecologia Humana del Quaternari de la Universitat Rovira i Virgili i de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social. Pel públic científic internacional és conegut sobretot per la seva participació en les recerques sobre les restes humanes amb 800.000 anys d'antiguitat trobades al jaciment espanyol d'Atapuerca, arran de les quals hom ha descrit Homo antecessor. No gens casualment, en la segon plana del llibre trobem un Esquema evolutiu de la família dels homínids, on l'H. antecessor apareix com a ancestre tant de la línia africana de l'H. rhodesiensis-H. sapiens com de la línia eurasiàtica occidental de l'H. heidelbergensis-H. neanderthalensis. Per bé que les restes materials humanes (d'eines i, sobretot, d'ossos) són considerablement escasses i fragmentàries, és cert que els avenços fets per la paleoantropologia ens permeten dibuixar un esquema provisional de l'evolució humana.
És a partir del coneixement paleoantropològic (però no únicament, és clar), d'on s'alcen les idees socials de Carbonell. En aquests temps d'irracionalitat (o de pensament únic, com diu Carbonell), aquesta aproximació no és gaire ben vista. Com tampoc no ho són molts dels posicionaments polítics de Carbonell, que cita Charles Darwin, Teilhard de Chardin, Karl Marx i Antonio Gramsci, autors que en temps de pensament tou fan mal de panxa. Carbonell no s'està de blasmar idealismes, mites i supersticions religioses, metafísiques infundades, etc. Però també té bastonades per als qui pensen que la ciència ha de ser socialment neutra o, dit d'una altra manera, als que insisteix en la dicotomia ciències naturals/ciències socials.
Els quatre autors esmentats abans també ens serveixen per delinear els grans punts d'El naixement d'una nova consciència:
- Darwin i el paper de la selecció natural que, en el cas humà, es veuria complementat per la selecció cultural o etològica i la selecció tècnica. Si en el primer cas, la selecció natural és bàsicament la dialèctica adaptativa entre organisme i ambient; en la selecció cultural es fa possible la transmissió de caràcters adquirits i una conscienciació creixent del subjecte selectiu.
- Marx sintetitzà el materialisme demolidor però mecanicista de Feuerbach i la dialèctica idealista de Hegel. Tothora, Carbonell alerta contra els idealismes i els subjectivismes, i fa una defensa (però una defensa crítica) de la raó humana.
- L'optimisme de la voluntat de Gramsci contrasta amb el fatalisme social que seguidors i ex-seguidors de Marx propugnen en la teoria i, sobretot, en la pràctica.
- Teilhard de Chardin i les seves reflexions sobre el Punt Omega basteixen les reflexions futuristes de Carbonell.
La consciència crítica d'espècie que defensa Carbonell té ben present el context sinecològic de l'espècie humana, si bé la urbanització rampant ens encamina a passes agegantades a un món-ciutat on l'ambient de l'home és cada vegada més l'ambient humà. Quin paper ha de jugar el patrimoni (entès com a patrimoni material o arqueològic, i com a patrimoni literari) en la constitució d'aquest món-ciutat és quelcom que preocupa especialment Carbonell i tema al qual dedica unes quantes pàgines. N'hi ha prou amb dir que, si bé denuncia la destrucció del patrimoni, no combrega gens amb les visions museístiques i d'aparador.
Pel que fa als canvis accelerats de la nostra època (la singularitat tecnològica), Carbonell vol veure'ls com una oportunitat i s'allunya doncs dels reaccionarismes que lamenten la pèrdua d'estructures tradicionals. Això no significa que accepti passivament els canvis. Així, a la globalització capitalista contraposa una planetització (que integra factors econòmics en el context humà i de Gaia). I al multiculturalisme homogeneïtzador proposa una integració de la diversitat en aquesta nova consciència d'espècie.
Tres processos encavalcats resumeixen les idees antropològiques de Carbonell:
- hominització, entesa com a evolució natural de l'espècie humana a partir dels seus ancestres.
- humanització, entés com el procés de resocialització de la ciència i tecnologia per tal que arribi a satisfer els interessos de tots els membres de l'espècie. (I per això, encara no som humans, car la humanització, com ja deia Teilhard de Chardin pressuposa l'hominització però no la garanteix).
- deshumanització, que Carbonell entén en el sentit de transhumanització. És a dir la superació dels límits biològics, planetològics i psicològics de l'espècie humana.
Ara mateix, però, lluny encara de transformacions cibernètiques i viatges interestel·lars tenim, segons Carbonell, aquesta cruïlla plantejada:
- "l'autoconstrucció de valors com la socialització dde la tècnica, la integració de la diversitat cultural i l'emergència d'una consciència crítica d'espècie".
- "l'autodestrucció, l'homogeneïtzació, l'anihilació de la diversitat específica, la fragmentació científicotècnica, la manca d'avenços en la perspectiva de forma una consciència humana col·lectiva".
Luxemburg deia 'socialisme o barbàrie'. Doncs això.
dimecres, 11 d’abril del 2007
La televisió autonòmica madrilenya emet difamacions anti-catalanes
La premsa barcelonina, tant la que es fa en espanyol (majoritària) com la que es fa en català (minoritària), recull amb escàndol el contingut d'un documental emès per Telemadrid on s'afirma, entre d'altres coses, que el castellà es troba en perill al Principat de Catalunya i fa un reguitzell de difamacions contra la Generalitat de Catalunya, el col·lectiu docent i TV3.
Són en moments com aquest on cal fer una crida a la constitució, des d'instàncies populars, d'una Lliga contra la Difamació. No es tracta de perseguir les opinions dels qui es declaren partidaris d'una Catalunya castellana o castellanitzades, on la llengua espanyola esdevingui llengua pròpia sense competències. El problema és que els qui volen això, els qui pensaven que ja ho havien aconseguit en la segona meitat del franquisme, amaguen aquest desig i el substitueixen per una apologia del bilingüisme, del cosmopolitisme post-nacional, etc., que en el millor dels casos relega el català, en els territoris on és llengua autòctona, a un ús folclòric i completament mediatitzat per l'espanyol/castellà.
La Lliga contra la Difamació tampoc no amagaria el fet evident que pràcticament tot avenç de la llengua catalana suposa per fina força un retrocés de l'espanyol. Per exemple, allà on el 1970 s'hauria col·locat una placa en castellà, en el 2005 es col·loca una placa en català. O allà on un dependent hauria atès en primera instància en castellà a qualsevol client, ara l'atén en primera instància en català. Això és un fet. Per entendre aquesta relació podeu llegir '"La llengua catalana. Un futur esplendorós', escrit per Gabriel Bibiloni el 1994.
He dit en el paràgraf anterior 'pràcticament tot', ja que a les terres barcelonines no tot és una equació "castellà = 1 / català". També hi ha d'altres llengües. Si el 1950 les misses es feien en llatí, ara moltes es fan en català (i unes altres en castellà). Si una nena de Banyoles parla wòlof amb els pares, no és estrany que ho faci en català amb la germana quan són a col·legi o al carrer.
Els partidaris de la normalització lingüística, com ara la Coordinadora d'Associacions per la Llengua diuen molt clar en els seus manifestos que aspiren a que el català jugui un paper central, però no exclusiu, en una societat que serà (que és) multilingüe. La difamació rau justament en tergiversar aquesta aspiració i dir mentides amb l'objectiu de promoure l'odi entre nacions. Una Lliga Catalana contra la Difamació atacaria justament l'ús de mitjans públics per atiar la catalanofòbia, com el cas que ara ens ocupa.
Les difamacions del documental van des de la mentida directa (discriminacions jurídiques contra la població de llengua espanyola) fins a la presentació tendenciosa de mitges veritats.
Quina és la finalitat d'aquestes difamacions? Una ben clara: dissuadir mitjançant el discurs d'odi a tots aquells que donin suport a la normalització del català a Catalunya. És per això que el documental recull una amenaça gens velada als "catalans amb -ez" com ho diria Ibáñez Escofet.
Denunciar les difamacions emeses per Telemadrid no ens ha de fer perdre de vista quina és la realitat a casa nostra. La substitució lingüística avança, els passos fets en les darreres dues dècades en la normalització del català trontollen, etc. No és un problema lingüístic, ni tan sols sociolingüístic, sinó un problema d'opressió nacional continuada (malgrat o justament gràcies al 'nuevo talante') i un problema de dimissió nacional del que queda de la burgesia catalana. Per això hem d'anar amb cautela amb les reaccions del catalanisme oficial que podria aprofitar difamacions com aquestes per engrandir les fites assolides (pel pujolisme i pel post-pujolisme) i per coartar les reivindicacions més exigents i fonamentades vers la reunificació i la independència de tot Catalunya.
- El reportatge d'El Mundo per a Telemadrid sobre el català encén la polèmica
Són en moments com aquest on cal fer una crida a la constitució, des d'instàncies populars, d'una Lliga contra la Difamació. No es tracta de perseguir les opinions dels qui es declaren partidaris d'una Catalunya castellana o castellanitzades, on la llengua espanyola esdevingui llengua pròpia sense competències. El problema és que els qui volen això, els qui pensaven que ja ho havien aconseguit en la segona meitat del franquisme, amaguen aquest desig i el substitueixen per una apologia del bilingüisme, del cosmopolitisme post-nacional, etc., que en el millor dels casos relega el català, en els territoris on és llengua autòctona, a un ús folclòric i completament mediatitzat per l'espanyol/castellà.
La Lliga contra la Difamació tampoc no amagaria el fet evident que pràcticament tot avenç de la llengua catalana suposa per fina força un retrocés de l'espanyol. Per exemple, allà on el 1970 s'hauria col·locat una placa en castellà, en el 2005 es col·loca una placa en català. O allà on un dependent hauria atès en primera instància en castellà a qualsevol client, ara l'atén en primera instància en català. Això és un fet. Per entendre aquesta relació podeu llegir '"La llengua catalana. Un futur esplendorós', escrit per Gabriel Bibiloni el 1994.
He dit en el paràgraf anterior 'pràcticament tot', ja que a les terres barcelonines no tot és una equació "castellà = 1 / català". També hi ha d'altres llengües. Si el 1950 les misses es feien en llatí, ara moltes es fan en català (i unes altres en castellà). Si una nena de Banyoles parla wòlof amb els pares, no és estrany que ho faci en català amb la germana quan són a col·legi o al carrer.
Els partidaris de la normalització lingüística, com ara la Coordinadora d'Associacions per la Llengua diuen molt clar en els seus manifestos que aspiren a que el català jugui un paper central, però no exclusiu, en una societat que serà (que és) multilingüe. La difamació rau justament en tergiversar aquesta aspiració i dir mentides amb l'objectiu de promoure l'odi entre nacions. Una Lliga Catalana contra la Difamació atacaria justament l'ús de mitjans públics per atiar la catalanofòbia, com el cas que ara ens ocupa.
Les difamacions del documental van des de la mentida directa (discriminacions jurídiques contra la població de llengua espanyola) fins a la presentació tendenciosa de mitges veritats.
Quina és la finalitat d'aquestes difamacions? Una ben clara: dissuadir mitjançant el discurs d'odi a tots aquells que donin suport a la normalització del català a Catalunya. És per això que el documental recull una amenaça gens velada als "catalans amb -ez" com ho diria Ibáñez Escofet.
Denunciar les difamacions emeses per Telemadrid no ens ha de fer perdre de vista quina és la realitat a casa nostra. La substitució lingüística avança, els passos fets en les darreres dues dècades en la normalització del català trontollen, etc. No és un problema lingüístic, ni tan sols sociolingüístic, sinó un problema d'opressió nacional continuada (malgrat o justament gràcies al 'nuevo talante') i un problema de dimissió nacional del que queda de la burgesia catalana. Per això hem d'anar amb cautela amb les reaccions del catalanisme oficial que podria aprofitar difamacions com aquestes per engrandir les fites assolides (pel pujolisme i pel post-pujolisme) i per coartar les reivindicacions més exigents i fonamentades vers la reunificació i la independència de tot Catalunya.
- El reportatge d'El Mundo per a Telemadrid sobre el català encén la polèmica
dissabte, 7 d’abril del 2007
El dret d'autodeterminació de Kosovo ha d'incloure la reunificació amb l'Albània Occidental
Kosovo és en l'actualitat un protectorat nord-americà. El plantejament de l'autodeterminació de Kosovo arriba tard (dilacions injustificades durant més de cinc anys), de manera limitada i sense considerar la qüestió de les minories nacionals no-albaneses autòctones del territori.
Rússia és ara com ara el principal valedor de les reivindicacions sèrbies sobre el territori.
Les potències occidentals ara han passat a defensar la constitució d'un estat independent a Kosovo. Serà segurament aquesta darrera opció la que reeixirà a la llarga.
En tot cas és curiós que la possibilitat ja vetada d'entrada per les potències imperialistes d'un camp i de l'altre sigui la unificació de Kosovo amb l'actual estat albanès.
En els darrers 20 anys tots els moviments de fronteres que ha tolerat l'imperialisme euro-nord-americà a Europa (i tolerat sovint a contracor, quan la burgesia o la burocràcia local prenia la iniciativa) han sigut de creació d'estats més petits. L'única reunificació promoguda i tolerada ha estat la d'Alemanya (però fins i tot en aquell cas hi havia qui defensava el manteniment de les fronteres 'actuals').
Així l'autodeterminació de Kosovo, si res no ho impedeix, no serà més que matèria de negociacions entre el bloc euro-nord-americà i el rus. Rússia es col·locarà la medalla del paneslavisme, i les potències occidentals es disfressaran de nou de defensores dels drets dels pobles.
No obstant la diplomàcia russa encara pot fer-nos un favor als pobles oprimits de l'Europa occidental quan compara el cas de Kosovo amb el d'Euskal Herria.
Curiosament, la mateixa Rússia que s'oposa a un Kosovo independent, defensa i protegeix la Tradnistria i Abjàsia. O la Turquia que reconeix a Xipre del Nord s'esfereix en sentir que algú reconeix el dret d'autonomia al Kurdistan. Uns exemples que mostren com els discursos abastractes sobre 'autodeterminació' i 'sobirania nacional' són paper mullat en la realpolitik. Si més no, aprenguem-ho.
Rússia és ara com ara el principal valedor de les reivindicacions sèrbies sobre el territori.
Les potències occidentals ara han passat a defensar la constitució d'un estat independent a Kosovo. Serà segurament aquesta darrera opció la que reeixirà a la llarga.
En tot cas és curiós que la possibilitat ja vetada d'entrada per les potències imperialistes d'un camp i de l'altre sigui la unificació de Kosovo amb l'actual estat albanès.
En els darrers 20 anys tots els moviments de fronteres que ha tolerat l'imperialisme euro-nord-americà a Europa (i tolerat sovint a contracor, quan la burgesia o la burocràcia local prenia la iniciativa) han sigut de creació d'estats més petits. L'única reunificació promoguda i tolerada ha estat la d'Alemanya (però fins i tot en aquell cas hi havia qui defensava el manteniment de les fronteres 'actuals').
Així l'autodeterminació de Kosovo, si res no ho impedeix, no serà més que matèria de negociacions entre el bloc euro-nord-americà i el rus. Rússia es col·locarà la medalla del paneslavisme, i les potències occidentals es disfressaran de nou de defensores dels drets dels pobles.
No obstant la diplomàcia russa encara pot fer-nos un favor als pobles oprimits de l'Europa occidental quan compara el cas de Kosovo amb el d'Euskal Herria.
Curiosament, la mateixa Rússia que s'oposa a un Kosovo independent, defensa i protegeix la Tradnistria i Abjàsia. O la Turquia que reconeix a Xipre del Nord s'esfereix en sentir que algú reconeix el dret d'autonomia al Kurdistan. Uns exemples que mostren com els discursos abastractes sobre 'autodeterminació' i 'sobirania nacional' són paper mullat en la realpolitik. Si més no, aprenguem-ho.
dilluns, 2 d’abril del 2007
El 'cas Èric Bertran' i les clavegueres ideològiques de l'Espanya de Zapatero
'L'Exèrcit del Fènix - Xevi Mató (2006)'
Aquest documental de Xevi Mató, rodat a finals del 2005 i muntat el juny del 2006, inclou entrevistes a Èric Bertran, al seu germà i al seu advocat, i a Víctor Alexandre.
Més que allò que s'hi diu, crida l'atenció allò que s'hi suggereix. De cap a fi, el cas va tindre un caràcter polític, teòricament impropi d'un estat membre d'aquest suposat paradís democràtic dit Unió Europea. Vegem algunes dades:
- Èric Bertran fou denunciat per enviar tres correus en castellà a tres empreses que operen a Catalunya on els comminava a una resposta sobre les raons que els duen a no etiquetar els seus productes en català.
- L'apel·lació a 'l'Exèrcit del Fènix' va fer moure algun responsable intermig de l'Espanya de Zapatero a presentar el cas a la brigada antiterrorista de la Guàrdia Civil.
- De les tres empreses que havien rebut els correus, únicament una, la més vinculada a l'entorn polític del PSOE, va accedir a presentar la denúncia contra Bertran. La denúncia fou presentada pel responsable de seguretat de l'empresa, i aquesta empresa després se n'ha desdit i ha negat haver interposat mai cap denúncia.
- El Ministeri de Justícia, en mans d'un ministre que es dedicava a "construir" acusacions i que ara vol ser president de Canàries, va esbombar rumors infundats sobre Èric Bertran. Aquests rumors, publicats al Diari de Girona, van obligar l'advocat del cas a presentar públicament la versió de la família i a confiar en el suport popular per impedir el processament.
- El Tribunal de Menors, tant pel que fa a la fiscalia com als responsables professionals de psiquiatria i psicologia semblen trets d'una obra de Soljenitsin. La majoria actuaren en tot moment en una línia ideològica unànimament espanyolista i anticatalana. "Parlar català" i "veure TV3" haurien estat el desencadenant de les tendències "violentes" de Bertran.
- L'Audiència Nacional, en veure que el cas dels correus electrònics no podia fonamentar-se, va començar a considerar 'terrorisme' la possessió d'imatges com la crema d'una bandera espanyola. En aquest sentit, l'Espanya de Zapatero comparteix latituds jurídiques amb la Tailàndia de Bumibol.
- La Generalitat de Catalunya, llavors encara en mans catalanes, es va inhibir completament del cas. Això mostra que el Tripartit 1.0, com el Tripartit 2.0, són simples delegacions zapateristes a la Plaça de Sant Jaume.
- La rapidesa de reacció de la "justícia" espanyola davant l'spam sofert per tres multinacionals contrasta amb el fet que encara no han valorat les demandes presentades per la família d'Èric Bertran.
És clar que tot es redueix al conflicte nacional entre Espanya i Catalunya. Un conflicte complex, ja que Espanya diu que acull amb els braços oberts als catalans que vegin la llum de l'espanyolitat. Però conflicte, a la fi, car aquests acullits mai no són integrats a peu d'igualtat.
Però els observadors exteriors haurien de veure els caràcters pre-autoritaris de l'Espanya de Zapatero. Més que res perquè si han de renyar Polònia i Turquia per alguna cosa, que no els hi puguin retreure cap oblit.
Aquest documental de Xevi Mató, rodat a finals del 2005 i muntat el juny del 2006, inclou entrevistes a Èric Bertran, al seu germà i al seu advocat, i a Víctor Alexandre.
Més que allò que s'hi diu, crida l'atenció allò que s'hi suggereix. De cap a fi, el cas va tindre un caràcter polític, teòricament impropi d'un estat membre d'aquest suposat paradís democràtic dit Unió Europea. Vegem algunes dades:
- Èric Bertran fou denunciat per enviar tres correus en castellà a tres empreses que operen a Catalunya on els comminava a una resposta sobre les raons que els duen a no etiquetar els seus productes en català.
- L'apel·lació a 'l'Exèrcit del Fènix' va fer moure algun responsable intermig de l'Espanya de Zapatero a presentar el cas a la brigada antiterrorista de la Guàrdia Civil.
- De les tres empreses que havien rebut els correus, únicament una, la més vinculada a l'entorn polític del PSOE, va accedir a presentar la denúncia contra Bertran. La denúncia fou presentada pel responsable de seguretat de l'empresa, i aquesta empresa després se n'ha desdit i ha negat haver interposat mai cap denúncia.
- El Ministeri de Justícia, en mans d'un ministre que es dedicava a "construir" acusacions i que ara vol ser president de Canàries, va esbombar rumors infundats sobre Èric Bertran. Aquests rumors, publicats al Diari de Girona, van obligar l'advocat del cas a presentar públicament la versió de la família i a confiar en el suport popular per impedir el processament.
- El Tribunal de Menors, tant pel que fa a la fiscalia com als responsables professionals de psiquiatria i psicologia semblen trets d'una obra de Soljenitsin. La majoria actuaren en tot moment en una línia ideològica unànimament espanyolista i anticatalana. "Parlar català" i "veure TV3" haurien estat el desencadenant de les tendències "violentes" de Bertran.
- L'Audiència Nacional, en veure que el cas dels correus electrònics no podia fonamentar-se, va començar a considerar 'terrorisme' la possessió d'imatges com la crema d'una bandera espanyola. En aquest sentit, l'Espanya de Zapatero comparteix latituds jurídiques amb la Tailàndia de Bumibol.
- La Generalitat de Catalunya, llavors encara en mans catalanes, es va inhibir completament del cas. Això mostra que el Tripartit 1.0, com el Tripartit 2.0, són simples delegacions zapateristes a la Plaça de Sant Jaume.
- La rapidesa de reacció de la "justícia" espanyola davant l'spam sofert per tres multinacionals contrasta amb el fet que encara no han valorat les demandes presentades per la família d'Èric Bertran.
És clar que tot es redueix al conflicte nacional entre Espanya i Catalunya. Un conflicte complex, ja que Espanya diu que acull amb els braços oberts als catalans que vegin la llum de l'espanyolitat. Però conflicte, a la fi, car aquests acullits mai no són integrats a peu d'igualtat.
Però els observadors exteriors haurien de veure els caràcters pre-autoritaris de l'Espanya de Zapatero. Més que res perquè si han de renyar Polònia i Turquia per alguna cosa, que no els hi puguin retreure cap oblit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)