dimarts, 30 de desembre del 2008

Qüestions a Obama: què li demanen al president electe

Ahir va obrir-se en la pàgina web de l'equip de transició Obama-Biden, que ha d'assumir la presidència de la unió nord-americana el mes vinent, un espai obert de qüestions.

Les guanyadores, de moment, són, en economia:

"Em preocupen els bancs que ha rebut diners dels contribuents i que no se'ls hi ha demanat comptes. Es corregirà això una vegada el president-electe Obama sigui en el càrrec?" Dorothy, Tucson Az

En seguretat nacional:

"Eliminarà el president Obama les escoltes domèstiques sense ordre de ciutadans dels EUA amb la modificació del "Terrorist Surveillance Program" (TSP)? Va la quarta esmena a restaurar-se, o s'afeblirà encara més amb l'administració d'Obama?" Dave D, Santa Clara, CA

En política exterior:


"Què farà el president Obama per aconseguir un estat palestí independent i posar fi a la violència a Cisjordània i Gaza?" Katherine, Virginia.

En educació:

"Sé que molts mestres que són familiaritzats amb la "No Child Left Behind Act". Creuen que si bé la intenció de la llei era bona, queda MOLT enrera dels seus pretesos objectius. Com millorareu o canviareu aquesta llei?". Dan, NJ

En sanitat:

"En tots els altres països del primer món, hi ha un nivell mínim d'atenció sanitària universal per a tots els ciutadans. Què farà la vostra administració per proveir d'assistència sanitària veritablement universal i costejable per a tots els ciutadans dels EUA, amb independència de la seva situació laboral?" Victor, San Diego

En energia i ambient:


"Seran els projectes ferroviaris de trànsit i interurbans un component principal del paquet d'estímul en infrastructures, més que no pas centrar-se en projectes de carreteres?" John B., Chicago

En ciència i tecnologia:

"Com encoratjarà l'administració Obama les generacions futures d'americans per esdevenir els científics i enginyers líders en el món?" Dan Fisher, Sacramento, CA

Qüestions addicionals:

"Heu declarat durant la vostra campanya que no donaríeu suport als drets de matrimoni dels ciutadans GLBT
. Com garantireu que els americans gais, lesbianes, bisexuals i transexuals tindran els mateixos drets que les parelles casades?" Al, Austin, TX

---------
Encara que poden variar algunes posicions, en tot cas aquestes qüestions i d'altres les respondran Obama el dia de Cap d'Any. De la forma que ho faci, donarà idea del grau de continuïsme de la seva administració. És cert que moltes qüestions bàsiques formen part de l'estructura política i que Obama ja s'havia implicat al llarg de tota la campanya de no canviar-la el més mínim. Però d'altres aspectes no formen part d'aquesta estructura o únicament ho fan de forma tangencial i és en mans d'Obama fer-hi canvis (o proposar-los, si més no).


diumenge, 28 de desembre del 2008

Gaza: la ciutat-ostatge

La demostració de força de l'Estat d'Israel a Gaza obeeix a diverses raons. Aparentment, la primera, és destruir completament la ja ben deteriorada capacitat militar de Hamas. És curiós que els apòlegs gentils d'aquestes mesures "contra el terrorisme" no gosarien mai de justificar les mateixes operacions si anessin a càrrec d'un exèrcit gentil. Encara que cal dir-ho tot, ja que els mateixos "progres" que ara se solidaritzen a Gaza no dubten d'animar amb vots i calers una pluja immensa de plom contra els afganesos (deu ser que aquests "progres" volen revenjar-se de la desfeta dels 1980 en aquell país?) .

La segona lluita, per part del partit Kadima, és oferir arguments de pes contra els sectors israelians que acusen l'actual govern d'haver traït l'esperit de l'estat jueu, de renunciar a Judea i Samaria, etc., etc., etc. Aquests sectors poden semblar poc importants, però generen prou força com per ser la principal causa de perill vital per als dirigents polítics israelians (com mostrà el cas de Rabin). El govern demostra que les operacions a Gaza són d'una escala que únicament poden realitzar les Forces de Defensa Israelianes (IDF) i per tant fora de l'abast del sector més anti-governamental de la dreta (religiosa o no) nacional. El govern també vol oferir un gest de tranquil·litat als qui pensen que un procés eventual de pau destruïria els darrers fonaments d'estat social d'Israel.

Encara n'hi ha diferents lluites, dins i fora de Gaza. Per Hamas, els atacs suposen un fort deteriorament de la seva posició absoluta a Gaza, però no de la relativa, que s'enforteix automàticament, com també s'enforteix el seu pes en la diàspora palestina i en el moviment de solidaritat amb Palestina en general.

Les mobilitzacions a Europa per la qüestió de Gaza mostren com la qüestió serveix també per als posicionaments dels marges polítics d'aquests països. En línies generals, la població "musulmana" d'aquests països capitalitza unes protestes on abans predominava l'element "autòcton". Això s'acompanya una sèrie de desplaçaments entre allò que, simplificadament, es coneix com a pro-Israel i com a anti-Israel. Els sectors antisemites tradicionals d'Europa adopten posicions cada vegada més desinhibidament admiradores d'Israel (cosa que justifiquen, tot arguint que el poble jueu s'ha redimit en construir Israel i en abstenir-se d'influir en els altres països). I de l'altra, els sectors anti-Israel, de tant acusats d'antisemites, assumeixen el nom i adopten les conxorxes judaiques que la dreta ex-antisemita ha abandonat pel marge del camí.

Però de mentres, hi ha els fets. Gaza es troba sota ocupació d'Israel. En tractar el conflicte amb Hamas com un conflicte exterior, i no pas com un conflicte de seguretat públic, el govern israelià perd les justificacions "anti-terroristes". Però a hores d'ara, tampoc no les necessita. Perquè la pressió internacional, enforteix el govern israelià front els seus opositors (tant de la banda "dura" com de la banda "tova"). Potser és una guerra que no poden guanyar, però segur que tampoc no la poden perdre... a curt termini.

Sarkozy seria coronat emperador d'Europa si prospera una revisió del Tractat de Lisboa

El Tractat de Lisboa, que hauria de suplir el fallit Tractat que establia una Constitució per a Europea, va rebre un sotrac fa uns mesos amb el resultat negatiu del referèndum celebrat a la República d'Irlanda. Nicolas Sarkozy ha tancat en les darreres hores un acord pel qual se celebraria un segon referèndum, en el qual únicament podran votar aquells ciutadans que obtinguin un certificat de responsabilitat política. Aquest certificat seria una de les innovacions del Tractat de Lisboa 2.

Una altra de les innovacions introduïdes en el Tractat seria una racionalització de les institucions comunitàries. En l'actualitat el Consell, la Comissió i el Parlament de la Unió Europea es reparteixin seus a Brussel·les, Estrasburg i Luxemburg, a banda d'un nombre gens menyspreable de delegacions repartits al llarg i a l'ample de la Unió. Per tal de racionalitzar, s'ha optat per fusionar aquestes tres institucions en una única seu, que seria compartida amb la Presidència de la República Francesa, als Camps Elissis. A canvi, Sarkozy derivaria part de les seves atribucions al primer ministre François Fillon.

Encara queda per tancar el nom del càrrec que assumiria Sarkozy al capdavant de la Unió Europea. Una enquesta oberta a la ciutadania europea contemplaria:
1.- Emperador d'Europa.
2.- President de la Unió Europea.
3.- Delegat Superior d'Afers Generals lligats al desenvolupament de la Unió Europea.
4.- Secretari Adjunt de Direcció i Coordinació Generals de la Unió Europea.
5.- Alt Representant de la Unió Europea per a la Refundació del Capitalisme.

dissabte, 27 de desembre del 2008

El camí dels reis ('El cant dels ocells', Albert Serra, 2008)

En el relat evangèlic de Mateu, la visita "d'uns mags de l'orient" serveix per justificar el caràcter excepcional, ja innat, de Jesús. Aliens al poble jueu, aquests mags de l'orient constitueixen un referent extern per identificar Jesús amb les promeses messiàniques, en part polítiques o en part religioses. Així, els mags es presenten a Jerusalem i demanen "On és el rei dels jueus que ha nascut? Perquè hem vist el seu estel a l'orient i hem vingut a adorar-lo". Herodes, orientat per les interpretacions dels sacerdots i dels mestres de la llei, els envia a Betlem. Guiats encara per l'estel que ja havien vist a orient, arriben a la casa on troben l'infant amb la seva mare, Maria, i l'adoren de genolls, tot presentant-li or, encens i mirra. En un somni, els mags seran aconsellats de tornar a Jerusalem i de prendre un camí diferent per arribar de nou al seu país. I quan són anats, en un altre somni, Josep conduirà l'infant i la seva mare a Egipte. Uns i altres han de defugir la còlera d'Herodes. Mentre Mateu explica l'adoració dels mags, Lluc explica la història dels àngels que aplegaren els pastors de l'àrea de Betlem. Una i altra epifania són la base de El cant dels ocells, una cançó popular catalana on successius ocells, cadascú a la seva manera, celebren que "Jesús és nat". Des del 1939, Pau Casals incorporà la melodia d'aquesta nadala als seus concerts. Una gravació realitzada a Prada el 1950 és la que incorpora Albert Serra al seu film homònim ("El cant dels ocells", Andergrau Films SL, Eddie Saeta SA, Televisió de Catalunya. 2008). D'acord amb la tradició, que fa els mags reis (Lluís Serrat Masanellas, Lluís Serrat Batlle i Lluís Carbó) assistim al seu viatge (imatge: Neus Ollé i Jimmy Gimferrer; so: Joan Pons i Jordi Ribas) per paisatges desolats, fins arribar a la fi a la casa de Betlem on hi ha Josep (Mark Peranson) i Maria (Montse Triola). Les aparicions de l'Àngel (Victòria Aragonès) faran retornar els reis al seu país per uns altres camins, menys atlàntics i més mediterranis, sense la càrrega d'un objectiu a complir, i amb barreja completa d'intèrprets i personatges.

dijous, 25 de desembre del 2008

L'Any Macià: una oportunitat per reflexionar sobre les claus del redreçament nacional

Amb motiu del 75è aniversari del traspàs de Francesc Macià, que s'escau avui, i del 150è aniversari del seu naixement, que es commemorarà el proper 21 d'octubre, la Generalitat de Catalunya impulsa l'Any Macià. L'acte d'ahir, 24 de desembre, encapçalat pel president Montilla, no mostrà cap sorpresa. El govern Montilla té tot el dret del món de fer passar Macià com el fundador de la Generalitat restaurada. No obstant, el mateix Macià reconeixia que el 17 d'abril de 1931 fou el dia més trist de la seva vida. Fou aquell dia, precisament, que Macià es convertí en el fundador de la Generalitat restaurada: paradoxa amarga per un republicà de refundar una institució d'orígens monàrquics, tal com feia veure, sorneguerament, Josep Pla.

L'Any Macià, més enllà de per fer apologia de les misèries dels nostres dies, hauria de servir per analitzar la figura de Francesc Macià com un microcosmos del mateix redreçament català. Hi tenim el punt de partida: un coronel d'enginyers de l'exèrcit espanyol. És a dir, una Catalunya integrada en l'aparell polític de la monarquia espanyola. Hi tenim el punt de trencament: Francesc Macià es nega a solidaritzar-se amb els oficials espanyols que han reventat les seus del Cu-Cut i de la Veu de Catalunya. Catalunya se n'adona que, si vol sobreviure com a poble, li cal un estat propi, no d'un on és rellogada malvolguda. Francesc Macià, diputat a Madrid per les Borges Blanques, fa aquesta transició de mica en mica. Això culminarà en l'època dels anys 1920: la fundació d'Estat Català, els fets de Prats de Molló, la Constitució de l'Havana, etc. En els anys 1920, la projecció internacional de Catalunya, a través o no de Francesc Macià, arriba a un màxim. Francesc Macià és lloat i blasmat com a exemple d'un nacionalisme d'alliberament socialment progressiu. El Pacte de Sant Sebastià, de 1930, assenyala el punt d'inflexió d'aquest període. Fou el Pacte de Sant Sebastià la raó de més pes per fer-se enrera de la proclamació de la República Catalana (14 d'abril) i convertir-la en una restauració de la Generalitat de Catalunya (17 d'abril). Es farà tot el possible perquè aquest retrocés tingui el menor nombre possible d'efectes pràctics. El procés de redacció i aprovació de l'Estatut de Sau és encara un procés sobirà. Quan arribi el moment d'aprovar-lo a les Corts Espanyoles, el Pacte de Sant Sebastià ja haurà deixat pas a una Constitució de la República Espanyola, ja consolidada. De mentres, Macià, com un renovat Prat de la Riba, cobreix amb voluntarisme els dèficits de la Generalitat Provisional. I quan arribi retallat l'Estatut de 1932, la resposta serà construir un Estatut Interior on es declarin els valors de la nova societat.

diumenge, 21 de desembre del 2008

Una revista de relats de ficció en català: La Lluna en un Cove

El proper mes de gener i, amb una periodicitat mensual, apareixerà la revista "La Lluna en un Cove", que editada des d'Ontinyent, ofereix per cada número vora una desena de relats breus de ficció. L'impulsor és Lluís Miquel Pérez (*Ontinyent, 1977), bàsicament conegut com a fotògraf i documentarista, que ha bastit el projecte a partir de l'experiència dels magazins literaris de ficció dels països de llengua anglesa. Com per a cada número hi ha un marge de tres mesos, si us decidiu a col·laborar-hi encara podríeu entrar en el tercer número, corresponent al mes de març.

divendres, 19 de desembre del 2008

El muniquisme de Swiss International Airlines

Fa cosa d'un mes, un grup espanyolista inicià una campanya contra l'ús del català en les comunicacions amb el passatge en els vols Zuric-Barcelona de Swiss International Airlines. La resposta de Swiss International Airlines ja ha arribat en forma de "Pacte de Munic", segons reporta Racó Català.

En la retòrica dels punys i de les pistoles virtuals és evident qui té les de guanyar: el més "feixista". Perquè els "demòcrates" tendeixen a aplicar el sacrosant principi de la tolerància i, per tant, a cercar acords i convivències amb els "feixistes".

Als die Nazis die Kommunisten holten, habe ich geschwiegen, ich war ja kein Kommunist.
Als sie die Gewerkschafter holten, habe ich geschwiegen, ich war ja kein Gewerkschafter.
Als sie die Sozialisten einsperrten, habe ich geschwiegen, ich war ja kein Sozialist.
Als sie die Juden einsperrten, habe ich geschwiegen, ich war ja kein Jude.
Als sie mich holten, gab es keinen mehr, der protestieren konnte.


Que deia Niemöller.

L'argumentari dels ultraespanyolistes aclaria als suïssos que el català no mereixia pas més o menys respecte que el respecte que el zuriquès. I és un argument impecable... si no fos perquè oblidava d'afegir que el zuriquès mereixia el mateix respecte que qualsevol altra llengua, inclosa la "castellana" o l'"alemanya".

Però la cosa no va de filologies sinó de subjeccions. No és una qüestió de supremacisme lingüístic sinó de supremacisme ètnic i/o territorial. Tolerar que la llengua catalana sigui emprada amb normalitat va en contra d'aquest supremacisme.

Similarment, la intel·lectualitat alemanya difícilment podia tolerar que la construcció nacional txeca culminés amb la proclamació de República Txecoslovaca (1918). Menys de vint anys després, el 1937, Alemanya signà amb França i Anglaterra el Pacte de Munic, que conduí a la destrucció de Txecoslovàquia.

Setanta anys després, però, un passeig per Praga ens informa del grau de germanicitat de la ciutat de Kafka.

dijous, 18 de desembre del 2008

Qüestió de temps: quinze dies no són res

La veritat que fa mandra comentar la darrera tempesta política de l'oasi (parlamentari) català. La unitat del tetrapartit ha quedat trencada arran del vot del PSC-PSOE al Congrés espanyol d'aquesta tarda, on s'ha aixecat el vet del Senat espanyol a la Llei de Pressupostos espanyols de l'any 2009. Els elements de l'òrbita del PSC-PSOE ens juren i perjuren que això no vol dir res i que la data clau és el... 31 de desembre. El 31 de desembre (de 2008) expira l'enèssim termini per a l'acord de finançament entre l'Estat (espanyol) i la Generalitat (espanyolista) de Catalunya. I sabem que expirarà amb la mateixa seguretat i que aquell dia veurem l'Home dels Nassos. I quins nassos!!!

Pel 31 de desembre queden 13 dies. O 12. No és impossible que ara vagi de veres. Com tampoc no és impossible que ERC tingui la dignitat de trencar el tripartit. Com igualment no és impossible que un terratrèmol esberli Barcelona i s'empassi en una falla fins llavors desconeguda la Generalitat de Catalunya. Però en tots tres casos aixecaríem una cella... d'incredulitat o de sorpresa.

13 dies. En 13 dies, Zapatero ens durà un finançament adient per a les necessitats dels catalans?

130 dies. En 130 dies, haurà ja estat desallotjat el PSOE de la Generalitat?

1300 dies. En 1300 dies, Obama hauria convertit els Estats Units en el paradís del socialisme?

13000 dies. En 13000 dies, hauran ja quedat agranats als fems de la història les cadenes de totes les formes d'opressió?

130000 dies. En 130000 dies, la Humanitat ja serà digna d'aquest nom?

1300000 dies. En 1300000 dies, haurem fet realitat l'optimisme de Kardaixev?

13000000 dies. En 13000000 dies, què no serà possible si algunes de les respostes anteriors són afirmatives?

La futurologia és complicadíssima. Ara bé, per dir que el 31 de desembre, res de res, no cal bola de vidre.

dimarts, 16 de desembre del 2008

La tempesta entre dues calmes (Albert Sánchez Piñol: Tretze Tristos Tràngols; Ed. La Campanya, Barcelona, 2008)

Abans dels èxits editorials que han estat els granotots de La pell freda (2002) i els escriptors per compte aliena de Pandora al Congo (2005), Albert Sánchez Piñol (*Barcelona, 1965), antropòleg de formació, havia analitzat els viaranys dels dictadures africanes del període neocolonial (Pallassos i monstres, 2000) i havia publicat dos reculls de narracions breus (Compagnie difficili, juntament amb Marcello Fois, 2000; Les edats d'or, 2001). A l'espera del tercer lliurament de la trilogia, la Campanya ha editat enguany "Tretze Tristos Tràngols". Es tracta de tretze contes que reflecteixen els tràngols que produeixen les successives i ascendents onades migratòries (és a dir, el procés d'autoctonització), les regles ineluctables de la competència intraspecífica, el cicle viciós de la desraó, el messianisme polític, l'ostracisme social, la família, la glòria, la justificació a través dels avantpassats, els límits de la resistència, les paradoxes d'avaluar les intencions d'altri, la càrrega de responsabilitats no volgudes, els càlculs d'interessos que fallen per inèrcia i, el pitjor de tots els tràngols, el temps (omnes vulnerant, ultima necat). La tristor de l'escenari depèn de l'ànim del lector, és a dir de si ha passat pel tràngol, si hi passa o si tem de passar-hi.

dilluns, 15 de desembre del 2008

Les cinc qüestions que voldria saber (meme procedent de Marc Belzunces)

Marc Belzunces, que aquests dies es troba en mig d'un procés per objecció de consciència electoral contra l'estat espanyol, proposa que els blocaires fem 5 qüestions que voldríem saber.

Per entendre'ns es tracta de formular qüestions que es puguin respondre amb un colp de veu. És allò de demanar a un supercomputador quin és el sentit de l'univers, de la vida i de tot, i que aquest d'amolli: 42.

Fem la prova:

1. Quin és el destí de la nació catalana, retrobar-se com a poble sobirà o desaparèixer?

2. Quin és el destí de la humanitat capitalista, tal com ho plantejava Rosa Luxemburg: socialisme o barbàrie?

3. Contactarà mai la humanitat, a l'estil de Juan Posadas, amb una civilització extraterrestre socialment i tecnològicament molt més avançada?

4. Quin és el destí del llinatge humà: el post-humanisme o trans-humanisme tal com el veia JD Bernal, o l'extinció pura i dura?

5. Realment, tal com anuncia Max Tegmark, a mitjans del segle XXI coneixerem ja l'estructura matemàtica del metaunivers (és a dir, de l'univers-univers)?

---
Però ben mirat, si el nostre metaunivers té una determinada topologia, cap d'aquestes cinc qüestions té una resposta nítida, sinó probabilística. El present s'escindeix en tots els futurs possibles. I, per tant, totes i cadascuna d'aquestes respostes dependen de si: 1) avança o no avança el projecte de l'esquerra independentista; 2) avança o no avança un moviment socialista internacional digne de la denominació; 3) fem o no fem a través de projectes de recerca SETI i derivades; 4) introduïm la racionalitat en els afers d'espècie (tal com demana l'Eudald Carbonell); 5) aprofundim personalment en matemàtica i física per entendre el que es cou en les "ciències fonamentals".

Per això mateix no he fet cap qüestió personal. Ni en el cas hipotètic que volgués conèixer res del meu passat, present o futur, no voldríem perdre el delit de saber-ho pas a pas.

---
I ara, fem per respondre les qüestions de Belzunces. Juguem a supercomputador:

1.- Quantes espècies intel·ligents hi ha a l'univers?

Si per intel·ligent considerem una intel·ligència manipulativa que sigui d'un nivell d'efectivitat raonablement anàleg a l'humà, el nombre és infinit, perquè crec que el metaunivers ho és. En tot cas, i per mullar-me més, diria que a la Via Làctia en deu haver una desena d'espècies "intel·ligents" operatives en el "present" (com que la Via Làctia té 100.000 anys-llum de diàmetre, considerarem present qualsevol cosa que tingui lloc entre fa 500.000 anys i d'ací a 500.000 anys).

2.- Quina data proclamarem la independència de Catalunya?

La finestra és aquest primer terç del segle XXI, segons com (si veiem el procés de construcció europea fortament paralitzat) podríem comptar fins el 2050. Si passa d'això, em faig "sennacisto".

3.- Quan s'aconseguirà que l'ésser humà sigui immortal?

No s'aconseguirà. Ni tan sols no s'aconseguirà que la humanitat sigui immortal. Tot el que té un començament té un final.

4.- Quan la intel·ligència artificial superarà a la humana?

En un cert sentit, aquest procés ja ha començat. Però segurament en el sentit que ho planteja Belzunces, caldrà esperar a la segona meitat del segle XXII. Més que de superació, la gent de l'època parlarà de simbiosi. I la màquina fara: "sí, sí, simbiosi".

5.- Quina és la combinació guanyadora del proper sorteig de la Primitiva?

5, 12, 23, 34, 36, 41

diumenge, 14 de desembre del 2008

Bernard Madoff, un boc expiatori massa sucós

L'afer Madoff creix amb força. Llegint els detalls del cas, costa molt de destriar què és i què no és legal en el procés de superfinancialització de les economies altament desenvolupades. Les simplificacions no són bones i la superfinancialització no és únicament un fong sapròfit de l'economia real, sinó un motor indispensable per mantenir el seu funcionament en l'actual esquema de classes (polarització de la propietat i de la gestió dels mitjans de producció). Quan les coses van bé el castell de cartes de la financialització és lloat com a l'oli indispensable per mantenir la circulació de capitals quan en circuits rendibles. Però quan les coses van bé es preparan les febrades, els esclats de bombolla, i tot són nervis.

L'afer Madoff també qüestiona alguns arguments sentits en els darrers mesos. Se'ns havia perjurat que els sistema financer "espanyol", per obra i gràcia del Banc d'Espanya, havia fet de formiguetat tots aquests anys, la qual cosa li havia donat una invulnerabilitat certíssima en comparació dels seus homòlegs de banda i banda de l'Atlàntic anglosaxó i de banda i banda del Canal de la Mànega. No és estrany que la premsa econòmica internacional (i alguna de catalana, en particular) hagi fruït amb delit amb els esquitxos ibèrics de les piràmides de Madoff.

Quan el savi assenyala la Lluna, el ximple mira el dit. I tots els ximples mirem l'afer Madoff. I els que tenen ràbia als nova-iorquesos i/o als jueus no s'estan d'assenyalar la procedència nacional de Madoff. Hi ha un cert proto-feixisme econòmic, amb ínfules d'anti-capitalisme, que cal defugir com de la pesta. Hi ha un dèficit d'anàlisis materials, i un excés d'anàlisis morals i sentimentals.

Potser podríem fer una ullada aquesta conferència de Rick Wolff:


Capitalism Hits the Fan: A Marxian View from UVC-TV 19 on Vimeo.

O podríem llegir aquest article, més recent del mateix autor.

Una inquietud, però, ens atenalla. Tenim la sensació que no ens manquen metges que ens diguin de quin mal hem de morir. Molt patòleg i poc terapeuta. I els pocs terapeutes que hi ha reclamen amputar el dit Madoff. Gottfried Feder faria fortuna aquests dies... malauradament.

dijous, 11 de desembre del 2008

Fins que surti el SÍ

Tal com es va fer en el seu moment amb el Tractat de Niça, quan un referèndum amb victòria del NO a Irlanda fou corregit mesos després amb un altre referèndum amb victòria del SÍ, sembla que el govern de la República d'Irlanda i el Consell Europeu volen resoldre de la mateixa forma el NO d'Irlanda al Tractat de Lisboa.

D'aquesta forma, la jurisprudència europea en matèria de referèndums ens ensenya que un NO referendari sempre es pot corregir amb un SÍ posterior. Bo de saber-ho.

dimecres, 10 de desembre del 2008

Didi Julià arriba a Xicago

En els processos ens agrada veure punts de no retorn. La historiografia del Baix Imperi Romà, des d'Herodià fins a Gibbon, ens ha identificat una sèrie de punt de no retorn. El dia (any 193 CE) que Didi Julià es va apropar a la guàrdia pretoriana i, directament, va comprar el càrrec d'August és un d'aquests punts.

Barack Obama va deixar lliure el mes de novembre passat el seu escó com a senador federal dels EUA. En aquests casos, i pel que resta de termini, Illinois atribueix el nomenament d'un substitut directament al governador. Blagojevich, el Governador d'Illinois, segons una denúncia que ara és en mans de les autoritats federals, hauria posat en venda el càrrec de senador, a canvi de (alternativament):
- el nomenament de Secretari federal de Salut i Serveis Humans.
- el nomenament de Secretari federal d'Energia.
- ambaixador.

També hi havia l'oferta d'acceptar un càrrec lucratiu en un sindicat, a canvi de nomenar un senador addicte a aquest sindicat.

Finalment, si no rebia ofertes, Blagojevich considerava de nomenar-se ell mateix, senador.

Fet i fet, Blagojevich ja tenia els dies comptats com a governador, i s'havia de buscar un refugiet. Com tothom, vaja. Com tothom que s'ho pugui pagar.

dilluns, 8 de desembre del 2008

La vaga general de dimecres 10 a Grècia

Els esdeveniments d'Atenes, de Tessalònica i d'altres ciutats de Grècia han sorprès (com sempre passa en aquests casos) als seus propis protagonistes. La premsa internacional s'afanya a reduir-ho tot a actes de vandalisme, a passivitat policial, a corrupció governamental, a irresponsabilitat d'organitzacions d'esquerres, a la propaganda anarquista, etc. I ja és una reducció prou complexa, però insuficient. Uns lamenten i uns altres condemnen, però ni uns ni altres no poden fer gaire cosa més que esperar. Si hagués estat un aixecament d'immigrants la cosa l'haurien pogut controlar amb "incontrolats". Però el cas és que la situació pel jovent grec autòcton no difereix gaire de la situació del jovent grec al·lòcton.

Un punt nodal per saber si la cosa anirà a més o no, serà la vaga general convocada pel 10 de desembre del 2008. La vaga general té com a eix la protesta contra les mesures "anti-crisis" del govern grec. En aquella jornada, les manifestacions començaran a partir de les 10 del matí.

diumenge, 7 de desembre del 2008

L'any i els dies ('Vine al Sud! Guia lúdica del País Valencià')

Entre el 9 i el 16 de maig de 1957, amb l'ajut econòmic d'Oriol Folch, Joaquim Maluquer i Pere Figuera, emprenien un viatge al País Valencià. La finalitat era "conèixer-ne la catalanitat o valencianitat" i al llarg del viatge realitzaren "tota mena d'experiments lingüístics" (No tot era Levante Feliz, Xavier Ferré, 2000; Ed. Alambor, Benicarló, p. 151). En arribar a Monòver els joves barcelonins (Maluquer tenia 27 anys) anoten "tothom parla el valencià". I encara més, Maluquer diu, de Monòver: "a qui interrogo en castellà em respon amb un fort accent valencià, i davant meu parlen entre ells el valencià, essent el primer cas observat en tot el país valencià, d'uns funcionaris públics que s'expressin en valencià davant d'algú que el hi parla castellà". Una mica de mig segle després, Núria Cadenes dedica el seu darrer llibre "Vine al Sud! Guia Lúdica del País Valencià" (Columna, Barcelona, juny del 2008), senzillament, "Per a Monòver". A la mateixa edat que Maluquer experimentava lingüísticament amb els funcionaris monoverins, Núria Cadenes establí la seva residència a València. Així els relats de Vine al Sud! (relats de viatge i de vivències, i de lectures, faltaria més) no es fan únicament des del punt de mira d'una barcelonina d'arrels ceretanes i empordaneses, sinó també des del punt de mira d'una urbícola valenciana. La finalitat del llibre és una "planera incitació al viatge lúdic al nostre sud no gens indòmit, a la part del país que ens queda de València en avall", i per tant el destinatari és l'habitant de dellà lo riu Ebre, preferentment barcelonauta. Els relats són tretze, i ens duen des de la Todolella a Elx, des d'Alcoi al Cabanyal. Els vuit primers cobreixen els primers nou mesos des de l'any, des de Sant Antoni fins a la Mare de Déu de la Salut. Els cinc darrers ja no són únicament viatges en l'espai, sinó també viatges en els temps, en els dies de Jaume I, dels Borja, de Joan Baptista Basset, de Josep Renau i de Joan Fuster. De la fundació a la refundació.

Quaranta anys del Monument a Francesc Matheu

Resulta tranquil·litzador comprovar la recapitació de l'estàtua de Francesc Matheu, que aquest estiu descobríem decapitada. Com que tampoc no hi passem cada dia, ignorem quan fou desfet el tort. Amb el cap a lloc, la gespa recobra la verdor. I les valles grogues han estat substituïdes per una reixa verda.

Ramon Panyella es demanava de qui va ser iniciativa la col·locació d'aquest bust. La resposta ja la diu l'epígraf: Barcelona. Únicament l'Ajuntament de Barcelona pot parlar legalment en nom de Barcelona. El cas és que la lectura de l'hemeroteca de la Vanguardia ens revela que fou portada l'11 de desembre de 1968.

I ens recorda que el bust original era obra d'Eulàlia Fàbregas de Sentmenat (1906-1992), que fou veïna d'Esplugues (on hi ha algunes estàtues seves exposades en jardins).

Ignorem els detalls de la decapitació, de si el cap fou retrobat o si és nou. Si és còpia (ho és, em sembla), hi ha respecte per la forma de treballar de Fàbregas.

Era una època que el règim (el franquista i el porciolista) volia congraciar-se amb un cert passat "catalanista". Porcioles havia estat simpatitzant, i potser militant, de la Lliga Catalana abans de la guerra. L'homenatge a Matheu en la Ciutat Universitària tenia, doncs, una missió de congraciament. Però, és clar, Matheu fou homenatjat, bàsicament, com a poeta "opositor" a la normativa fabriana. Matheu, en la seva tasca editorial, mai no acceptà les normes de l'IEC.

Però reduir Matheu a això, a aquesta oposició, és injust. Deixem que un Matheu, un dels diversos Matheus parli:

POBRA PÀTRIA!

Nostra pàtria endogalada
i escarnida i sabrejada,
catalans, avui veiem;
i la llengua ha de ser muda,
i la mà no pot dar ajuda,
i ab la ràbia continguda
nostres cors assadollem.

Beguem, beguem,
no ha sonat l’hora encara;
beguem, beguem,
que prou la sentirem.

Com un roure que l’esbranquen,
de la pàtria ens en arranquen
tot lo noble i fort i gran;
ni els tresors d’antiga herència,
ni els esplets de nova ciència,
ni el treball, ni la consciència,
res per viure ens deixaran.

Beguem, beguem,
no ha sonat l’hora encara;
beguem, beguem,
que prou la sentirem.

Nostres naus arraconades,
empobrides i corcades,
van podrint-se dintre el port;
nostra indústria feinadora,
l’han ferida ab mà traïdora;
lo Dret vell espera l’hora
com un condemnat a mort...

Beguem, beguem,
no ha sonat l’hora encara;
beguem, beguem,
que prou la sentirem.

Pobra pàtria malferida!
Pobra mare adolorida!
On hi ha mal com lo teu mal!
En ta sort desesperada,
què espera ara ta fillada?
Quina sang li has enconada,
que no et sap trencar el dogal!

Beguem, beguem,
no ha sonat l’hora encara;
beguem, beguem,
que prou la sentirem.

Oh, vindrà, vindrà el gran dia
que es desperte qui dormia,
i els més sords hi sentiran!
Ah, llavors, tothom alhora,
quin esclat de «via fora»!
Fins los morts, en sonar l’hora,
de la tomba s’alçaran!

Beguem, beguem,
no ha sonat l’hora encara;
beguem, beguem,
que prou la sentirem.

"Socialism", la tercera entrada més sol·licitada de la versió digital del Merriam Webster

Podem llegir els mots més buscats pels usuaris del Merriam Webster On-line.

És curiós que entre els cinc mots més buscats hi hagi el de "socialism". Segurament el fet que els conservadors nord-americans hagin acusat Obama i Clinton i Edwards de socialistes durant tot l'any ha despertat l'interès. Un espectre, però espectre a la fi. Com el 1848.

Polsador de semàfor bilingüe a Esplugues



"BITTE DRÜCKEN" diu el polsador. Ho diu just per davant del Deutsche Schule Barcelona, en el Terme Municipal d'Esplugues. En tot cas, quan l'alumne, professorat i personal hi pitja (Bitte Drücken vol dir "si us plau pitgeu"), el semàfor respon en català: ESPEREU. És el que tenen aquests semàfors amb polsador. Cal pitjar-hi perquè hi hagi la possibilitat que es posi en verd. Però després de pitjar-hi cal esperar. És de suposar que aquest "espereu" es farà antipàtic als vianants, en contradistinció a l'amable "bitte drücken". El bilingüisme asimètric ja les té, aquestes coses. En fer la foto, havia pensat de pitjar-hi. Hauria quedat millor amb l'espereu encès. Però això hauria activat tard o d'hora el semàfor (més tard que d'hora, tot s'ha de dir) i el trànsit per l'Avinguda Jacint Esteve hauria quedat interromput durant uns preciosos segons. I hauria estat una llàstima. Perquè amb les obres del Pla Caufec, l'Avinguda Jacint Esteve s'ha convertit en una via rapidíssima. Tan ràpida, que ni la rossa quitxalla del Col·legi Alemany pot aspirar a un semàfor que es posi verd sense pitjar-hi.


Mostra un mapa més gran

divendres, 5 de desembre del 2008

Per una Constitució Catalana (Plaça Sant Jaume, 081205)

Fotografies de la concentració del 5 de desembre del 2008 a la Plaça Sant Jaume de Barcelona:


El bloc del Partit Republicà Català


República Catalana


Joaquim Auladell pronuncia un discurs




Pancarta de Catalunya Acció




Lectura de les adhesions al Manifest


El Cant dels Segadors clou l'acte



dimecres, 3 de desembre del 2008

Entre el néixer i desnéixer ('Maria Mercè Marçal, Des del Cos)

Isabel Segura Soriano és la comissària de l'exposició 'Maria-Mercè Marçal, des del cos', que aquests dies, i fins el 15 de febrer es pot veure a la sala "La vitrina de les fotògrafes", del Palau Robert, de Barcelona. Una primera fotografia, d'una pintada a Gandia, feta arran de la notícia de la mort de la poeta, i signada per l'AEN-CEPC, reprodueix la Divisa que apareixia a 'Cau de llunes' (1977): 'A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel'. De la pintada fa ara més de 10 anys (es va fer l'estiu de 1998, quan l'AEN encara no s'havia integrat del tot en la CEPC, ni la CEPC s'havia integrat en l'actual SEPC). Des de les pàgines de Lluita (n. 262, juliol-agost del 2008), Laia Climent deia "aquest aniversari marçalià que ara tenim ocasió de celebrar podria servir definitivament per superar controvèrsies literàries, socials i polítiques i integrar la poeta al cànon català, un cànon que no ha d'oblidar la necessitat de lluitar socialment i políticament des de l'escriptura". En certa mesura, la integració en el cànon és un fet, per bé que mai no pot hom demanar universalitats de criteri entre crítics i lectors. Les controvèrsies, però, no poden superar-se així com així. Fora de la pintada, la resta de l'exposició gira explícitament al voltant de tres eixos: la literatura, la maternitat i la mort. L'exposició la integren fotografies de Pilar Aymerich (*Barcelona, 1943), de Colita (*Barcelona, 1940) i de Montserrat Manent; reproduccions de poemes manuscrits de Marçal; el programa de Mercè Vilaret (1943-93) que el Circuit Català de RTVE li va dedicar, el 1981, en el marc d'una sèrie sobre poetes catalans contemporanis (amb entrevista de Benet i Jornet); i un vídeo amb intervencions musicals de Marina Rosell i Miguel Poveda. Literatura, maternitat i mort. Si Benet i Jornet la burxa sobre la divisa i li retreu que la seva poesia sigui bàsicament poesia amorosa, ella respon que no hi veu cap oposició. Quant a la maternitat i la mort, l'autora reconeix l'atzar de la primera i, òbviament, també involuntàriament, "covava l'ou de la mort blanca sota l'aixella".

En tot cas la voluntat de l'exposició, en paraula de Segura, és "donar continuïtat al diàleg que la mort no interromp". Al capdavall, la poeta declarava que la poesia (la seva poesia) és "com una segona memòria".

El 18-19 de maig del 2007 van tenir lloc a Sabadell, les I Jornades Marçalianes, organitzades per la Fundació Maria-Mercè Marçal. La continuïtat d'aquesta trobada (les II Jornades Marçalianes) es produirà la setmana vinent, el divendres 13 i el dissabte 14 de desembre, justament a lex Cotxeres del Palau Robert. Antoni Pladevall, Lluïsa Julià, Neus Aguardo, Ramon Balasch, Blanca Garí, Montserrat Abelló, Teresa Pascual i Carme Riera hi faran ponències sobre les empremtes en la poesia de Marçal. Les jornades porten per títol 'Saba vella per a les fulles noves'. I tan sovint com insistim, cegament, sordament i mudament, d'inundar de saba nova fulles velles!