dilluns, 31 de juliol del 2006

Judeomania de tipus I i de tipus II: dues malalties aparentment contraposades

Josep Maria Fonalleras feia un lúcid article en El Periódico del passat divendres sobre el conflicte entre Israel i Hezbol·là. Lúcid ni que fos únicament per la primera frase: "En aquesta guerra que encara no té nom s'hi percep la necessitat d'estar a favor o en contra d'un dels combatents". En dir aquesta frase ja m'imagino la fila d'uns (Maleït Fonalleras, no condemna les massacres d'Israel, porc sionista!) i la d'altres (Maleït Fonalleras, considera Hezbol·là combatents, porc antisemita!). Fonalleras ja sabia el risc que corria davant d'aquests darrers ("Si es defensa el dret dels palestins a tenir el seu espai, un ha de ser molt estricte en les seves paraules perquè no el percebin com a antisemita"). No és qüestió aquí pensar sobre la posició que israelians i libanesos, àrabs i jueus, tenen davant de l'actual conflicte (o guerra, si voleu). És ben normal que aquests pobles no siguin indiferents. Tampoc no volem reflexionar sobre la magnificació de tots els fets que tenen lloc a Llevant. És ben normal que, davant de la importància estratègica de la regió, la indiferència sigui un luxe que no es puguin permetre els dirigents europeus i nord-americans. Allò que no és normal és la projecció que se'n fa de tot allò on hi tingui a veure Israel. O Palestina, per bé que Palestina en aquest sentit no és més que una definició negativa d'Israel. Aquesta projecció determina que bona part dels esdeveniments mundials s'analitzin des d'una perspectiva judeo-cèntrica. Res a objectar al judeo-centrisme dels jueus, però sí al judeo-centrisme dels gentils (una altra definició judeo-cèntrica). I per judeo-centrisme no entenem únicament la israelofília cega, sinó també la judeofòbia cega. Els primers consideren que Israel és per damunt de totes les coses, i els segons consideren que hi ha una conspiració mundial per fer que Israel sigui per damunt de totes les coses. Els uns converteixen els israelians en uns herois que protegeixen la civilització judeo-cristiana (!). Els altres els converteixen en uns supervillans i, per això, mateix en unes criatures superhumanes (!).

Les bases del judeo-centrisme

Les bases del judeo-centrisme no s'han de cercar en la identificació que es produeix en la nació hebrea entre nacionalitat o religió, o la capacitat de restar fidel a la comunitat jueva i alhora implicar-se en el país d'acollida (sigui la Pèrsia de Cir, la Catalunya de Jaume I o els Estats Units dels nostres dies). Aquestes coses no són pas patrimoni del poble jueu.
Les bases del judeo-centrisme radiquen en el tractament específic que l'Imperi Romà, primer, i la Cristiandat romano-germànica després, han anat dispensant al poble jueu. La marginació impel·lia a les comunitats jueves a cercar la solidaritat interna per sobreviure. I la supervivència únicament es podia assolir des dels marges de la societat feudal, des de determinades artesanies, des de determinades professions liberals i des d'uns papers financers. Si les comunitats jueves, com a conseqüència d'això, s'empobrien, rebien l'odi destinat a tot marginat. I si reeixien, llavors eren odiades per triomfar damunt la majoria.
Amb l'adveniment de la societat burgesa, les bases materials per l'excepcionalisme jueu desapareixen progressivament. Els nostàlgics de l'antic règim cercaran en una renovació de la judeofòbia una eina d'atac contra la "modernitat". Aquest atac reaccionari farà que els elements més lúcids de les comunitats jueves premin en un sentit inequívoc: llibertats burgeses i continuació de la revolució en els àmbits moral i social. Els nostàlgics hi responen amb un sil·logisme pervers (i certament judeo-cèntric): com que alguns dels pensadors radicals, socialistes, freudians, etc., són jueus, el pensament radical, socialista, freudià, etc., és inequívocament jueu.
Aquesta explicació, és clar, és purament esquemàtica. El pitjor és que és una explicació poc atractiva. No hi apareixen conspiracions ni sectes ocultes al llarg de segles sencers. I, malgrat tot, les conspiracions i les sectes hi són: en la ment i en la propaganda dels reaccionaris, en el "Protocol dels Savis de Sió" que es treu de la màniga l'Okhrana (policia política tsarista). Tant se val si els reaccionaris creuen o no creuen en aquestes conspiracions. Quan una falsedat es repeteix mil vegades, acaba siguent veritat. D'altra banda, la idea d'una conspiració és, per definició, infalsejable. Si hom prova de refutar-la, el conspiracionista té prou a dir: "mite'l, un altre conxavat que ens vol fer passar bou per bèstia grossa".

Judeo-mania de tipus I

De tant recòrrer a la conspiració jueva, hom acaba per creure que els jueus són una espècie de superhomes capaços, tot i el seu escàs nombre i pretesa inferioritat semítica, de destruir la civilització cristiana. En la versió cultural, l'esforç de combatre la influència jueva porta el reaccionari, paradoxalment, a desfer-se del cristianisme (una branca pre-talmúdica del judaïsme, com el definiria un judeo-cèntric). O bé, a suposar que els jueus actuals no tenen res a veure amb els jueus del temps de Crist o de l'Antic Testament, i que són uns suplantadors fills de Caïm i de la serp o uns rèptils alienígenes (David Icke). En la versió racial, els jueus són presentats com l'única influència corruptora de la sang pura de les poblacions nòrdiques.
Aquestes versions tenen ja ben pocs partidaris. El règim sud-africà de l'apartheid, que en matèria racial hi devia entendre, reconeixia els jueus com a blancs. El judeòmans de tipus I, doncs, consideren els jueus: a) uns blancs que han avantposat la religió i la creença que són al poble escollit a la solidaritat racial; b) un poble producte del mestissatge que s'aglutina al voltant d'un projecte de dominació mundial.
Certament hi ha formes de judeo-mania de tipus I més mitigades. Uns consideren que no hi ha res a objectar al poble jueu, i que el problema és el sionisme. Ara bé, aquest sionisme s'entén de dues formes. Hi hauria un sionisme de "construcció" (construcció de l'estat d'Israel a expenses del poble palestí i del contribuent nord-americà) i un sionisme de "destrucció" (que, a través, del liberalisme, atacaria els valors bioètics i familiars del cristianisme). Fins i tot hi ha defensors de l'Estat d'Israel que no vacil·len a utilitzar arguments judeòfobs contra els "liberals" judeo-americans. D'altres reprenen el fil argument dels Protocols, i consideren que el sionisme de "destrucció" és l'expressió "exterior" del sionisme de "construcció".

La judeo-mania de tipus I comporta una sèrie de complicacions en la percepció. N'hi ha prou amb un exemple. El judeòman de tipus I no s'empassa l'argument "esquerranós" segons el qual Israel ha esdevingut, especialment a partir dels anys 1970, un estat titella que fa funcions de vicari a l'imperialisme euro-americà. La seva hipòtesi considera els governs occidentals en ple i, especialment, el govern nord-americà, mers agents del sionisme: uns governs sionistes d'ocupació (ZOG). Tot, des de les emissions de CO2 fins a la immigració, s'interpreta com a punts tàctics del programa del sionisme de "destrucció".

Judeo-mania de tipus II


No són pocs els qui, de joves, patien la judeo-mania de tipus I i ara han desenvolupat la forma políticament correcta. La judeo-mania de tipus II manifesta un judeo-centrisme encara més exacerbat. Perquè si en la judeo-mania de tipus I el poble jueu era un "forat negre", en la de tipus II esdevé un "forat blanc".
Hi ha molta gent que, en el darrer mig segle, ha vist en Israel un model de regeneració nacional. Però que, per exemple, un català aspiri a crear un estat nacionalment català sota la inspiració d'Israel, no és pas judeo-centrisme. En aquest cas, el català utilitza Israel com a mitjà per un objectiu catalano-cèntric.
El judeòman de tipus II admira Israel, però no gosaria aplicar el sionisme per a la seva pròpia nació. Així, el judeòman de tipus II defensa el caràcter jueu d'Israel, però no dubta ni un moment a sotmetre el destins de la seva nació als imperatius del cosmopolitisme. El judeòman de tipus I té una explicació per això: la Casa d'Israel ha creat el cosmopolitisme contra els altres, no per aplicar-se'l a ella mateixa i, en tot cas, el judeòman de tipus II és un simple agent sionista que fa temps renegà de la pròpia nació.
L'explicació de l'aparent contradicció del judeòman de tipus II no cal buscar-la en xarxes d'espionatge o en les nòmines de les oligarquies periodístiques mundials. El judeòman de tipus II, per regla general, utilitza Israel per poder acusar d'antisemitisme als seus contrincants polítics. En el seu programa de "contra-reforma laboral", allò que importa són les ofensives que realitzi ell contra la seva classe treballadora. Si el govern israelià és massa tou en les mesures "cosmopolititzadores" és, pensa el judeòman de tipus II, el seu problema.
Hi ha judeòmans de tipus II, és clar, que no són gens hipòcrites, que s'ho creuen. Fan equilibris amb el seu tradicionalisme o, si s'escau, amb el seu liberalisme. Els tradicionalistes ens parlen de la tradició judeo-cristiana i fins i tot impulsen iniciatives (com el messianisme israelià) per convertir a la Fe de Crist a la Tribu de Judà. Els liberalistes ens convencen que allò que podem percebre com a tradicionalisme jueu a Israel és el resultat d'una expansió momentània, produïda gràcies a la llibertat recobrada després de segles i segles de persecucions.

El judeo-centrisme d'uns i d'altres, el de tipus I i el de tipus II, fa que "antisemites" i "filosemites" es defineixen justament per això, per la seva actitud davant d'Israel. Uns es proclamen orgullosament "gentils" i consideren el "supremacisme jueu" el perill més enorme de tots els temps (és clar, perquè consideren que l'atur, les drogues, la inseguretat ciutadana, tot al capdavall, respon a un pla jueu). Els altres, assumida la condició de Goyim, aspiren únicament a ser proclamats "justos entre els gentils". En qüestió d'un segle la superioritat ària del reaccionarisme europeu s'ha convertit en un zombisme patètic. Patètic, sí, però encomanadís!!!

dimecres, 26 de juliol del 2006

Cançó lògica

Poden dormir per les nits, alguns comentaristes polítics i "líders" d'opinió? Suposo que sí. Potser algú fa com la cançó de Supertramp

Quan era jove
semblava que la vida era tan meravellosa
Un
miracle, o que n’era de bonica, màgica
I tots els ocells als
arbres
Bé, cantaven tan feliçment
O
joiosament, o joganerament, fitant-me

Però llavors m’enviaren
lluny
a ensenyar-me com ésser assenyat,
lògic, o,
responsable, pràctic
I em mostraren un món
on podia ésser tan dependent,
o, clínic, o
intel·lectual, cínic

Hi ha temps quan tot
el món dorm
que les qüestions van molt endins
per
un home tan simple
Si us plau, per favor, digueu-me
què he après
Sé que sona absurd
però,
si us plau digueu-me qui sóc

Ara mirem què díeu
O, us diuen radical,
fanàtic, criminal
O, perquè no vens amb nosaltres
ens agradaria veure que ets
acceptable,
respectable, o, presentable, comestible

A la nit
quan tot el món dorm
les qüestions van tan
endins
per un home tan simple
A la nit quan tot
el món dorm
que les qüestions van molt endins
per
un home tan simple
Si us plau, per favor, digueu-me
què he après
Sé que sona absurd
però,
si us plau digueu-me qui sóc, qui sóc, qui sóc, qui sóc

dijous, 20 de juliol del 2006

Els treballadors del Metro de Barcelona denuncien l'aplicació del Nou Model Organitzatiu

Queixar-se del metro és sovint com queixar-se del temps, una forma de trobar un tema de conversa. El cert, però, és que aquestes darreres setmanes (i, fet i fet, des de principis d'any) les coses han anat a pitjor. Que els hi diguin sinó als usuaris de la L1 des d'Espanya fins a Sagrera que la prenen en "horari no-punta" cap a les 17.00 o les 18.00: atapaïment increïble i habitual malfuncionament del sistema d'aire condicionat. D'altra banda, un seguit d'incidència, més o menys grans i més o menys gran durada, esquitxen la confiança en el servei.

L'usuari, però, difícilment pot copsar la magnitud de la desfeta. Per això és ben il·lustratiu el manifest que el Comitè d'Empresa del Metro ha elaborat d'acord amb la decisió presa per l'Assemblea General del Treballadors del passat 28 de juny.

Vet ací els punts del manifest:
- Hi ha estacions a les que, durant gran part de l'horari de servei, no hi ha presència d'empleats. La maquinització del sistema d'adquisició de bitllets i targetes ha disparat aquesta absència. Però fins i tot a estacions com la Rambla Just Oliveres (L1), on no hi ha màquina de venda de bitllets, de vegades, per absència de l'únic empleat, no hi trobareu ningú que us vengui una targeta.
- En cas de caiguda d'algun passatger (...) el temps de resposta augmenta al no haver personal (...). Certament encara no hi ha hagut cap incident greu ni en les escales mecàniques ni els ascensors, però si hi ha hagut un munt de casos angoixosos on els passatger no hi podien trobar cap responsable (o havien de recòrrer al conductor d'un convoi!).
- Poden arribar a les 5.00h del matí a la seva estació i trobar-se les portes tancar per no haver empleat.
- Trajectes de 15 min. es fan ara en més de 20 min en algunes línies i en hores punta. Aquest és el cas de trajectes com Canyelles-Diagonal, amb aturades eternes a cada estació.
- Llargues aturades en algunes estacions provocades per posar més trens en línies saturades. La propaganda de "+ metros" força la freqüència de metros a un nivell que fa perillar la fluidesa.
- En menys d'un mes hi ha més de 300 treballadors acabats d'incorporar que han de ser ensenyats a conduir trens i atendre estacions. Això ha col·lapsat l'estructura formativa de Metro.
- Alt percentatge de subcontractació. Segons el Comitè d'Empresa de Metro això és la causa de les mancances en el manteniment d'instal·lacions i de trens. Les avaries en els convois són potser la causa més freqüent d'aturades perllongades.
- Agressions a passatgers i empleats. La resposta de la direcció de metro ha estat la d'ampliar el nombre de càmeres de videovigilància: la situació de desemparament queda així enregistrada.
- L'aplicació del Nou Model Organitzatiu genera ansietat en molts treballadors. En la L5, la més conflictiva, hi ha un 25% de treballadors en baixa laboral, la majoria relacionades amb l'estrès i un ambient inadequat a la feina.
- Els nous sistemes de seguretat a la circulació i conducció a les línies 1 i 3 tenen defectes estructurals importants tot i que fa més de 3 anys que s'hi instal·laren.

dimecres, 19 de juliol del 2006

El fantasma d'una guerra mundial

El conflicte entre Hezbolà i Israel, que afecta durament a les poblacions civils de Haifa, de Tir, de Beirut, etc., ha despertat en les més diverses plomes el fantasma d'una guerra mundial. No hi falten els que han posat ja data per la fi del món: 12 de setembre.

Ja hem dit diverses vegades que Palestina juga un paper referencial en l'imaginari de molts moviments polítics i religiosos. Però és un fet que allò que s'esdevé ara difícilment es podria exagerar. Parlem del bombardeig a gran escala de ciutats, amb desenes de morts civils.

Com podria evolucionar el conflicte?

Els principals actors implicats volen un conflicte curt i guanyar tant de prestigi (i de poder) com puguin. Això val per Israel, i encara més per Hezbolà, però també pels EUA i per la Unió Europea (entre d'altres).

Però la voluntat contraposada d'aquests actors no impedeix possibles derives, en principi, no desitjades:
- Extensió del conflicte a Síria. I fins i tot extensió del conflicte a Jordània i Egipte. En aquest escenari serà vital l'actitud que prenguin els governs àrabs. Si són massa tebis, però, podrien sortir molt escaldats (i d'ací el perill d'un ascens al poder de governs islamistes).
- Extensió del conflicte amb la implicació directa de les potències europees i nord-americanes. És poc probable que els EUA entrin en la guerra al costat d'Israel. Si ho fan voldrà dir que no les tenen tots i que volen jugar-se el tot pel tot.
- Extensió del conflicte a Iran. Semblaria increïble que els EUA s'embarquessin en un atac a gran escala a Iran.
- Extensió global del conflicte, amb formació de bàndols. En aquest escenari es produiria una gran entesa regional sota l'eix Riad-Teheran. Els Estats Units i els seus aliats més propers (Regne Unit) quedarien en l'altre bàndol. La posició de la Xina i del bloc franco-alemany seria lògicament la de cercar els avantatges de la neutralitat. Com es relacionessin Paquistan i Índia en aquest escenari decidiria el futur de centenars de milions de persones. La possible extensió del conflicte a Àfrica i a l'Amèrica Llatina semblaria molt més remota.

PS. Mentre esperem l'esclat de la nova guerra mundial, anunciem d'entrada l'arrenglerament en el bàndol on no hi sigui Zapatero. De pas mirem la premsa pro-jueva i ens meravellem del fet que citin com a argument que "Israel és l'única democràcia de la zona". Ens admirem perquè la frase implica que el Líban ja no és una democràcia. Cosa curiosa, ja que fa un any, amb l'anomenada "revolució dels cedres", ens deien que el "Líban és l'única democràcia àrab". Les democràcies venen i se'n van, d'acord amb els desitjos de Sió. Però si ens semblen llefiscosos els compatriotes venuts al pro-israelisme, no pas menys repugnants ho són els venuts al pro-islamisme (o pro-arabisme o com li vulguin dir), que consideren Hezbolà com un exèrcit bel·ligerant, mentre que neguen aquesta dignitat a grups homòlegs europeus. Coses de l'auto-odi europeu, que porten a uns i a altres a cercar referents ben lluny, amb l'únic tret comú de dir que de tot plegat tenen la culpa... els europeus (i els pobles de descendència europea, en general).

dimarts, 18 de juliol del 2006

Escenes etnosadomasoquistes a la Catalunya del segle XXI

Ens diuen que les ideologies han mort, que les nacionalitats han mort, que els oficis han mort i que fins i tot les orientacions sexuals han mort. Només queda l'individu.

Acte seguit, el pronunciament de Montilla com a candidat a la Generalitat pel PSC-PSOE, obre tota una sèrie d'escenes etnosadomasoquistes no aptes per a menors. El jove menor de 18 anys que aquests dies llegeixi els diaris trobarà tot un ventall de perversions als valors que li havien inculcat des de P-3: no es pot jutjar ningú (ni encara menys autojutjar-se) per allò que sigui aliè a la pròpia voluntat. És cert que el jovenet o la joveneta ja tenia el problema evident, que els sacerdots de la correcció política consideraven part del misteri, de distingir allò voluntari d'allò involuntari. És evident que una persona no pot decidir nèixer a Iznajar, però no queda tan clar si, a base de voluntat, hom pot guanyar (o no) una miqueta de gràcia o de locuacitat.

En tot cas, el debat ulterior sobre Montilla, i aquí entra la part etnosadomasoquista de la qüestió, se centra no pas en la trajectòria política de l'ex-batlle de Cornellà o en apreciacions sobre decisions personals i familiars que ha anat prenent en els darrers anys. No. Allò que es valora és que "no és nascut a Catalunya". És clar, que, d'altres comentaristes s'hi fixen en altres ítems, igualment identitaris:
- no és de llinatge català. O sigui, que si Montilla hagués nascut a Catalunya, fill, nét o besnét d'immigrants també seria notícia.
- no parla català com a primera llengua.
- es fa dir Pepe i no Pep, o José i no Josep.
- etc.

Poser en el tercer ítem sí que entra la voluntat. Però encara que es fes dir Josep Montilla (i va haver-hi una època que es deixava dir així), li podrien retreure els altres punts.

El debat sobre Montilla, malgrat el tint identitari, transcorre amb amabilitat (res a veure amb les grolleries que es van arribar a dir sobre Carod-Rovira la tardor del 2003). Hi ha, és clar, un etnomasoquisme en un Montilla que es defineix, si us plau per força, com a català. Si Montilla digués "jo no sóc català", a més d'un li vindria mal de ventre. Però Si Montilla diu "jo sóc català", a uns quants d'aquests també els hi agafa mal de ventre. Montilla s'hi rabeja, és clar, amb el PSC en ple, ja que així descobreixen "contradiccions" en el discurs ètnic català. En aquest sentit, l'etnomasoquisme inicial es transforma en etnosadisme.

De nou en el camp de l'etnomasoquisme, tenim als nois de les JNC i al propi Mas. Etnomasoquistes, no gosen dubtar de la catalanitat de Montilla. Si Montilla hagués nascut a Nador i no tingués la nacionalitat espanyola no podria votar, i l'etnomasoquisme condicional de Mas s'esvairia.

Curiosament, tota una sèrie de comentaristes que han dubtat de la catalanitat de, per exemple, Carod-Rovira (com a mig-aragonès) o de la de Villatoro (llinatge patern, en darrer terme, judeo-castellà), ara no sols dubten de la de Montilla sinó que consideren pecaminós que qualsevol altre en dubti. Explicat d'una altra manera: hi ha sovint agressivitat en relatar els fets i dits de l'ex-conseller Carretero (pel cognom?) però ni els més ultracatalanistes han dit ni piu de l'ex-periodista Espada (que no Espasa). L'argument cognominal, aparentment, és condicional, i les pureses exigides a uns per defensar Catalunya no s'assemblen a les impureses tolerades per atacar-la.

Acabarem amb la consigna del PSC-PSOE: "Ara és hora dels catalans". La lectura oficial és que cal preocupar-se dels catalans (com a individus) i no de la col·lectivitat (un eslògan no gaire socialista). La lectura subliminal és que els "autèntics catalans" són els Montilla i no els Pujol i Solei o els Mas i Gavarró o els Maragall i Mira. Que aquests es rebotin finalment i comencin a rebel·lar-se contra justos i pecadors és cosa que ningú no contempla. I és que l'etnomasoquisme dels uns i l'etnosadisme dels altres és molt arrelat. Conformem-nos, doncs, amb l'etnovoyeurisme, no sigui que rebem una garrotada de qualsevol dels dos (o tres) costats.

dilluns, 17 de juliol del 2006

Zapatero, un agent d'ETA o un agent d'Al-Qaeda?

A hores d'ara negar que els atemptats de Madrid de l'11-M o els de Londres del 7-J o els de Nova York del 11-S foren perpetrats pel jihadisme més o menys euròfob (més en el cas de Londres i menys en els altres dos casos) és fer el joc justament al jihadisme. Una cosa és voler assenyalar que darrera del 7-J hi havia una corrent euròfoba que adopta l'islamisme com a via d'escapament, o assenyalar que darrera de l'11-M hi podia haver connexions amb grups de l'extrema-esquerra basca o asturiana, i l'altra és dir que l'Islam, la "religió de la pau", no hi va tindre res a veure. És ben sospitós que grups pretesament "nacionalistes espanyols" facin el joc a l'islamisme (preparen la conversió? substituiran els moviments de "new-born christians" per "new-born muslims?). Per un cert "nacionalisme espanyol" l'enfrontament és amb catalans i bascos, perquè aparentment no tindrien cap problema davant d'una aplicació mundial de la Xària (sempre que els hi deixessin fer curses de braus). Val a dir que no hi manquen els "nacionalistes catalans" amb tics similars.
Es pot dir Z-ETA-P? Sí. Es podria dir així, tal com sona, que Rodríguez Zapatero fou fet president del govern per obra i gràcia de Bin Laden i Al-Zarqaoui? Sí, a risc d'una acusació d'islamofòbia, de racisme o de ves a saber què. ZP, de fet, ha transigit amb les reivindicacions al-qaidistes de retirar-se d'Irak, mentre que no ha transigit en res amb ETA.
Hi ha una dreta (i una esquerra) més o menys espanyolista que fa un discurs ben agressiu davant del "terrorisme etarra" però que gairebé frega la justificació en el cas del "terrorisme islàmic". Fins i tot alguns ex-seguidors de "Christus Rex" s'han transformat avui dia en messells admiradors d'Al-Qaeda, sota el pretext de l'antisemitisme que els uneix.
No acaba aquí el patetitsme. Mentre uns cauen per la pendent de la islamofília (de l'Islam més tronat, el paquistanès i l'indonesi, i no pas de l'àrab, amazic o persa), uns altres fan costat a Israel amb un fervor patriòtic que no serven per la seva pròpia pàtria. Els qui saluden el "dret de defensa" d'Israel el neguen per Catalunya en tota circumstància. Els bombardejos de Tir o de Beirut són vistos com a accions defensives pel mateix comentarista que condemnaria amb llamps i trons la més mínima rascada a la porta d'un caixer automàtic de "La Caixa".

dimecres, 12 de juliol del 2006

Cinc punts de sentit comú contra la correcció política desnacionalitzadora

Isabel Clara Simó ha exposat en cinc punts clars per quina raó a la Fira de Francfort de l'any vinent, com a literatura catalana, tan sols s'hi pot comptar la feta en aquesta llengua. Llegim-los:

1. La literatura catalana és aquella que s'escriu en català
2. Ser escriptor català no és altra cosa que una definició; tota literatura té com a instrument una llengua, i això no implica cap rebuig
3. Sentim fraternitat i solidaritat amb tots els col·legues del món, molt en especialment amb aquells que, essent catalans, s'expressen en altres llengües
4. La literatura catalana necessita difondre's i l'administració catalana hi hauria d'esmerçar tots els recursos necessaris
5. La invitació a la Fira de Frankfurt és a la literatura catalana; la politització extraliterària que s'hi ha creat només perjudica la mateixa literatura. He dit.

Què podria hom discutir d'aquest punt? No té sentit dir que les literatures no es poden classificar lingüísticament, i acte seguit classificar les literatures territorialment. Tampoc no es pot negar que la idea inicial era la de convidar la literatura catalana (la feta en català), i que un dels motius per convidar-la era per mostra la situació d'una llengua que no és oficial a la UE (i que, amb tot, encara belluga). Tampoc no és lògic que un s'esquinci les vestidures davant la possibilitat que Ruiz-Zafón no vagi a Francfort com a "literatura catalana" i que no ho faci davant la seguretat que Manuel Vicent, per posar un exemple, no anirà sota aquesta etiqueta.

Què potser els autors en llengua espanyola dels Països Catalans no es poden presentar com a membres de la "literatura castellana" amb més possibilitats d'èxit comercial? O és que potser tot neix de les maniobres desnacionalitzadores del psc-PSOE?

Ja em suposo què diran des del psc-PSOE dels punts de Simó. Que si feixista, que si neonazi, etc. Seria injust, però, titllar als responsables culturals del psc-PSOE de feixistes o de neonazis. Són simples titelles del cosmopolitisme que sembla decidit a llençar les cultures d'Europa (petites o grans) als fems, a major glòria de la inòpia post-moderna que tan xic els sembla.

dimarts, 11 de juliol del 2006

Zinedine Zidane i Marco Materazzi: les altres lectures

Zinedine Zidane fou expulsat a finals del temps reglamentari del partit França-Itàlia, final de la Copa del Món absoluta de la FIFA. El motiu: agressió al jugador italià Marco Materazzi.

Un seguit de factors extrafutbolístics fan del fet una notícia de portada. Zidane jugava el seu darrer partit oficial com a professional. I el partit va culminar amb la victòria d'Itàlia a la tanda de penals.

D'una banda hi ha una polèmica arbitral. L'àrbitre Horacio Elizondo no va veure l'agressió. Va ser després d'aturar el joc que va veure Materazzi estirat a terra. Tampoc no sembla que l'hagués vist el linesman. Qui va comunicar el fet a Elizondo fou el quart àrbitre, Medina Cantalejo. Va influir en la decisió de Medina-Elizondo l'emissió de les imatges de l'agressió? La FIFA ho nega. Fins quan la FIFA es resistirà a utilitzar el vídeo com a ajut a l'arbitratge d'un partit?

L'altra polèmica és més sagnant. Sembla evident que Zidane no va reaccionar cotnra Materazzi perquè aquest l'agafés samarreta. Zidane ha declarat després que ho va fer arran d'un insult molt greu del sicilià. Hi ha dues opcions:
- insult dirigit contra la mare o la germana de Zidane, al més pur estil llatí.
- insult dirigit contra els orígens de Zidane.

El primer cas sembla que seria assimilat sense més problemes pels "think tanks" de la PC. El segon cas equivaldria a "thoughtcrime" per part de Materazzi. SOS Racisme, en aquest sentit, s'ha afanyat a demanar el cap del jugador de l'Inter.

Hi ha qui diu que Materazzi li hauria dit "algerià de merda". D'altres afirmen que li va dir "terrorista islàmic". El defensa ha dit que ell, que és molt ignorant, no sap què significa ni terrorista ni islàmic.

"Racisme". Assenyalen els dits acusadors. Però són els caucasians del nord d'Àfrica (i els seus descendents) d'una raça diferent a la dels caucasians del sud d'Europa? I, si les races no existeixen, és pitjor que un sicilià insulti a un algerià que a un lombard? Potser no són pitjors algunes de les jugades de Materazzi basades en el principi "que passi la pilota però no el jugador"?

"Islamofòbia". Això ja és una altra cosa. Però alguns consideren la islamofòbia com un cas de racisme (que potser hi ha una raça musulmana?).

Allò que no s'assenyala mai, és clar, és el racisme subjacent a alguns dirigents islamistes:

"Any white person is a target. Avoid hotels because they are too well protected. Carry the bombs in small knapsacks to avoid suspicion. And don't worry about your escape route because you will become a martyr. We will consider all white people the enemy".

La frase és d'un comunicat de Azahari Husin, jihadista d'origen paquistanès i educat a London(istan). És evident que els "white people" d'Aràbia o del nord d'Àfrica, per molt musulmans que siguin, són enemics d'Azahari Husin i els de la seva escola. Mentre s'explota la divisió dels pobles mediterranis amb la religió, alguns il·luminats extra-mediterranis aprofiten per condemnar-nos a mort a tots plegats, tant se val si parlem català, amazic o sicilià.

I si els racistes anti-blancs que s'amaguen darrera l'islamisme no dubten a utilitzar l'espantall de la islamofòbia per fer callar als "progres", també uns altres volen aprofitar per guanyar d'aquesta situació. És la famosa dicotomia entre ésser islamòfob o ésser antisemita, entre ésser pro-palestí o pro-sionista. El ciutadà mediterrani pateix aquest xantatge que el fa esclau o bé d'un projecte extra-mediterrani mogut des de NY o bé d'un projecte extra-mediterrani mogut des d'Islamabad o des de Jakarta. És aquesta la nostra llibertat intel·lectual: triar amo i veure-ho tot amb el color del cristall que ell ens dicti.

diumenge, 9 de juliol del 2006

Z-ETA-P, l'Anticrist?

José Luís Rodríguez Zapatero sembla, a primer colp d'ull, massa gris per apassionar. La seva vocacional grisor fa recordar al nostre José Montilla. Ves per on, Zapatero va aconseguir el lideratge del PSOE contra tota probabilitat, i després aconseguí la presidència del govern espanyol de forma inesperada. Ja posats, podria aspirar al govern mundial a través de la seva aliança de civilitzacions?

Zapatero, en tot cas, mou passions. Escridassat ahir a València davant l'arribada de Benet XVI pels sectors més ultramontans, Zapatero ha sabut segrestar de forma efectiva tots aquells sectors que tenen quelcom a tèmer, cívicament, nacionalment o fins i tot sexològicament del dit ultramontanisme.

Zapatero és obvi que ha despertat una oposició aferrissada. Però no tothom que el denigra comparteix la següent llista de motius i, ans diríem, que no n'hi ha ningú que els subscrigui tots com a quelcom necessàriament negatiu:
- Zapatero, com a destructor del model familiar tradicional. Les crítiques se centren en la modificació de la llei del matrimoni que permetia el casament de persones del mateix sexe.
- Zapatero, com a perseguidor de la fe catòlica. En aquest punt s'esmenta específicament les polèmiques al voltant de l'assignatura de religió a l'ensenyament obligatori. Val a dir, que fins i tot els més agossarats del camp "cristero" es limiten a demanar una assignatura computable que tingui com a alternativa una assignatura d'ètica aconfessional d'igual "dificultat".
- Zapatero, com a destructor de la unitat d'Espanya. En aquest sentit, s'esmenten les reformes estatutàries del Principat de Catalunya i d'Andalusia, totes dues impulsades per les seccions regionals del PSOE.
- Zapatero, com a home de palla d'ETA. Aquesta crítica es relaciona amb l'anterior. Pot anar des de titllar Zapatero de feble davant d'ETA o de l'esquerra abertzale, fins a considerar-lo un simple agent encobert de l'independentisme basc. Els excessos que s'han comès en aquesta crítica han acabat per reforçar la pròpia imatge de Zapatero com a "home de pau" i com a garantia per resoldre els "problemes nacionals" de l'estat espanyol.
- Zapatero, com a destructor de la hispanitat. Els processos de regularització de la immigració il·legal, així com les evidents tensions interracials que esquitxen tot el territori estatal, són uns arguments que la dreta tan sols ha utilitzat tímidament contra Zapatero. D'altra banda, és justament en aquest punt, on l'aparell zapaterista accepta pitjor les crítiques i on més durament respon amb mesures policials i jurídiques.
- Zapatero, com a destructor del valor de la vida. El moviment pro-vida s'ha enfrontat amb Zapatero per la qüestió de les cèl·lules mare embrionàries, per les aplicacions dels supòsits despenalitzadors de l'avortament i per la qüestió de l'eutanàsia. En menor grau, sectors conservadors van atacar Zapatero quan aquest va presentar la iniciativa de reconèixer drets "quasi-humans" als primats hominoïdeus (goril·les, ximpanzès, orangutans).
- Zapatero, com a obstacle en la lluita contra el terrorisme internacional. Aquest, de nou, és un camp que no ha estat prou explorat per l'oposició de dretes. Presentar Zapatero com un president alçat a la Moncloa a través d'un atemptat islamista pot ser contraproduent. Acusar-lo d'islamòfil és quelcom reservat a la pràctica a l'oposició de dretes més judeòfila. Els arguments contra l'Aliança de Civilitzacions proposada per Zapatero queden lligats per un fet. D'acord amb la doctrina oficial dels neoconservadors, la guerra contra el terrorisme internacional és una guerra contra uns grups terroristes concrets, i no pas una guerra entre Occident i l'Islam (o entre Occident i la Perifèria) i, encara menys, una guerra entre la raça blanca i les altres races.

El progressisme políticament correcte, doncs, davant d'aquest panorama, es veu obligat a aplegar-se al voltant de Zapatero i a no deixar entreveure la més mínima esquerda. És clar que això significa que:
- el model familiar de Zapatero s'accepta com a dogma progressista, i el criteri matrimonial passa a utilitzar-se per marcar als/les bons/es (que es casen) dels/les dolents/es (que no ho fan, fent el joc a l'Església!).
- el model de laïcisme de Zapatero s'accepta, amb la qual cosa se substitueix l'anàlisi material de la societat per una anàlisi ideològico-religiosa del discurs (aquest post, justament, n'és un exemple).
- el model d'estat de Zapatero no tan sols no reconeix el dret d'autodeterminació de les nacions, sinó que no reconeix a les mateixes nacions i, a més, s'institueix en representant exclusiu de la "rica diversitat" que ell decideixi tolerar.
- el model de ressolució de conflictes de Zapatero, que vol aplicar al cas basc-espanyol, s'adreça únicament als aspectes externs (i, sobretot, a comunicar els aspectes externs ja no com a "accions terroristes", sinó com a "bretolades aïllades i sense caràcter polític").
- el model de ciutadania de Zapatero, buidat de tota referència històrica (per la mateixa necessitat d'assimilar les identitats catalana i basca), criminalitza qualsevol sentiment autoctonista, alhora que promou la solidaritat grupal dels nouvinguts (reconeixement oficial dels Latin Kings, etc.). Així Zapatero es reserva la carta d'agitar el ressentiment de la majoria europea quan li convingui.
- el model de bioètica de Zapatero serveix per amagar la realitat. En focalitzar els debats en "qüestions candents", s'el·ludeix analitzar quantitativament en un marc social realista els problemes presents. Dit d'una altra manera, i això val també pels seus detractors, en parlar de la vida humana en abstracte no proposen cap esperança per les vides humanes concretes.
- el model de relacions internacionals de Zapatero es plega completament als interessos canviants del sector majoritari del capital europeu. És així com cal entendre el seu "antiamericanisme" de paraula davant Bush, i el seu "antiamericanisme" de fet davant Chávez-Morales-Castro. La posició davant del conflicte israeliano-palestí esdevé la més intel·ligent. Amb un pro-palestinisme sense compromisos, aconsegueix lliurar lligada de peus i mans a l'oposició de dretes al programa del judeo-conservadurisme dels Wolfowitz i companyia. I el millor de tot és que fa això, tot coincidint amb l'agenda econòmica de destrucció de la classe treballadora europea que aquest mateix programa propugna a banda i banda de l'Atlàntic.