Les eleccions del 12 d'abril del 1931 deixaven clar als polítics monàrquics que l'experiència d'una monarquia post-primoriverista era fallida. El monopoli de facto que havien gaudit els partits dinàstics, fonament de la constitució del 1876, esdevenia ja impossible. Tot plegat convidava a liquidar la monarquia i a provar fortuna en una república.
En aquell context, el 14 d'abril del 1931, ja produïda la "guillada d'en Cametes", Lluís Companys proclama la República des de la balconada de l'Ajuntament, a la Plaça Sant Jaume. Poc més tard, Francesc Macià, des de la balconada oposada, concreta. Proclama la "República Catalana". Tàcitament la proclama en peu d'igualtat amb la "República Federal Espanyola" i en un marc de "Federació Ibèrica".
Francesc Macià, separatista programàtic, prova de dur a terme el seu projecte, el projecte d'Estat Català, que ara vehiculava a través d'Esquerra Republicana de Catalunya. Si la monarquia espanyola havia caigut, no tenia cap mena de sentit mantenir lligams de supeditació amb una república espanyola.
La República de Macià (1931), com la República de Claris (1640), neix en un moment de crisi social soterrada. I és la por d'aquesta crisi la que menà a la Primera República Catalana a posar-se sota la protecció del Richelieu.
En el cas de la Segona República Catalana, la del 14 d'abril, els "protectors" havien de ser els signants del Pacte de Sant Sebastià. I fou en nom d'aquest Pacte, que la República Catalana fou liquidada el 17 d'abril. Per reforçar la República Espanyola, la República Catalana es reconvertia en una Generalitat restaurada.
Macià fou molt criticat per aquest gest, per aquesta retirada. Però una cosa cal reconèixer-li: mai no amagà el caràcter de derrota del 17 d'abril, "el dia més trist" de la seva vida.