Com que aspirem a conservar una "disponibilitat permanent" d'esperit cal que ens esforcem per ser persones d'escasses conviccions. I per començar, cal combatre les conviccions segons les quals “no-hi-ha-alternativa-al-millor-dels-móns-possibles-que-és-casualment-aquest”
divendres, 30 de juliol del 2010
Nova ronda de mocions municipals: ara pel referèndum oficial sobre la independència (Solsona, Mollerussa, Viladecavalls, etc.)
Solsona, Mollerussa i Viladecavalls inicien ara una nova ronda de mocions municipals. En aquest cas, ja es demana directament al Parlament del Principat de convocar un referèndum oficial “per a començar una nova etapa històrica”. Com és sabut, en aquestes tres localitats ja s’ha fet el referèndum popular sobre la independència.
La moció de Solsona, aprovada per unanimitat, considera que el dit referèndum oficial, convocat pel Parlament, hauria de servir per a començar una nova etapa històrica. La fórmula pot semblar tèbia, però el batlle de Solsona aclaria que “cal superar el marc jurídic espanyol i exercir el dret a l’autodeterminació”.
A Mollerussa la moció, no pas unànime però si majoritària, sí parla d’un referèndum oficial “sobre la independència”. A Viladecavalls, en un to similar, es parla d’iniciar “un procés democràtic cap a la independència”, procés que inclouria un “referèndum popular”.
Aquestes mocions tornen a demostrar la creixent discrepància entre les bases municipalistes de partits com CDC i ERC, i les direccions barcelonines (que han boicotejat el procés de convocatòria d’un referèndum oficial a través del Parlament del Principat). No obstant això, les crides repetides a la “unitat” i al “vot útil” per part de les direccions barcelonines no són ignorades per les bases. Caldrà saber si realment fins quan serà de possible de mantenir un cert estat (potser artificial) d’“efervescència” compaginat amb una postposició sine die del “referèndum oficial”. Les direccions barcelonines de CDC i ERC necessiten l’“efervescència” per surar en projecció electoral i social, però alhora necessiten que el “referèndum oficial” no s’arribi a convocar mai.
dijous, 29 de juliol del 2010
Christophe Lemaitre, com a metàfora
El mes de juliol que ara es tanca ha estat el mes de Christophe Lemaitre. A començaments de mes, feia la seva millor marca personal en la prova de la cursa de 100 metres, per sota del 10 segons. Ahir, a Barcelona, guanyava la prova en el Campionat d’Europa d’atletisme.
No arriben a 80 les persones que, des de que hi ha registres fiables i oficials, han baixat dels 10 segons en realitzar la prova atlètica dels 100 metres. Gairebé totes elles són descendents parcials o totals de pobles de l’Àfrica Occidental, bé siguin atletes nascuts a la zona, antillans o residents en altres parts del món. Només tres persones d’aquesta llista no són descendents d’aquesta part del món. Un és Frankie Fredericks, de l’Àfrica Austral; un segon, Patrick Johnson és fill de pare australià aborigen i mare euro-australiana. El tercer és Christophe Lemaitre.
Lemaitre s’aparta dels grans velocistes dels 100 metres en més d’un aspecte. Però també Usain Bolt se n’aparta, i és qui té la millor marca. Lemaitre recorda, inevitablement, més a Fredericks o a Johnson.
El que és curiós és la reacció de la premsa. Avui, TV3 titulava la notícia de la victòria de Lemaitre com a “White Power”. El subtext era clar: Lemaitre (“blanc”) s’imposava a 5 atletes de llinatge procedent de l’Àfrica Occidental (és a dir, “negres”). I en la premsa escrita es nota una certa recança contra el fet que en uns Campionats Europeus d’atletisme no participin exclusivament “europeus aborígens”. La cosa crida més l’atenció en tant que els atletes originaris de l’Àfrica Occidental (sprinters) i de l’Àfrica Oriental (fondistes) són en un bon nombre “nacionalitzats” recents. La “nacionalització” s’estableix com una relació simbiòtica. L’atleta aconsegueix més oportunitats d’ésser seleccionat per als grans campionats (és més fàcil guanyar les preliminars d’Eslovènia que no les de Jamaica) i les remuneracions econòmiques directes o indirectes són més atractives. Les federacions nacionals aconsegueixen més nombres per penjar-se medalles.
La cosa no és del tot nova. Des de l’època de Frank Emmelmann (1982), no hi havia hagut un campió aborigen en la prova europea dels 100 metres. Seria temptador demanar, si més no per aquesta prova, una categoria diferent en la qual poguessin participar els atletes no-hesperoafricans. L’Europa Aborigen, de totes formes, hauria de fer-se a la idea que si vol un Campionat de l’Europa Aborigen l’hauria de titular així.
dimecres, 28 de juliol del 2010
El Parlament tres vegades traïdor prova de rentar-se la cara amb la sang dels bous
Per tres vegades, aquestes ILP han estat rebutjades.
I no ho han estat per un procediment normal. No. Ha estat fet amb traïdoria, tot impedint que les ILP ni tan sols poguessin iniciar el procés de recollida de signatures.
En canvi, aquest mateix Parlament (aquesta mateixa legislatura), tres vegades traïdora, ha tramitat una ILP (que sí va deixar entrar en la fase de recollida de signatures) per prohibir les curses de bous.
Els diputats del Parlament de Catalunya frissaven amb el protagonisme mediàtic internacional que han tingut pel fet que avui el Ple debatia la llei resultant. Podrien haver tingut una expectació mundial molt més ample si haguessin gosat aprovar un procés d'autodeterminació. Però, és clar, a més d'antidemocràtics, són covards.
La xarxes mafioses que neixen al Parc de la Ciutadella per endinsar-se en l'eixam d'organismes autònoms, fundacions, tercers sectors, i mòmiums diversos, són massa covardes per jugar-se la cadireta.
Així doncs, es limiten a prohibir les curses de bous. Un espectacle reduït a l'única plaça de la Monumental de Barcelona és una víctima molt més senzilla que no pas altres. A més, de seguida, s'han disculpat per prohibir-les, tot demanant perdó per si algú ha entès que prohibien les curses de bous per no ser prou catalanes.
Tant se val. L'espanyolisme ha interpretat les prohibicions de les curses de bous com un insult. Potser s'emprenyaran prou com per tancar el Parlament de Catalunya i liquidar la Generalitat? No tindrem aquesta sort.
dilluns, 26 de juliol del 2010
L’enigma de la primera qüestió (Àlex Rovira, Francesc Miralles: L’ultima resposta; Edicions 62, Barcelona, 2009)
Max Tegmark ha dit en alguna ocasió que d’ací a unes dècades disposarem d’una equació prou simplificada com per estampar-la en la samarreta i que reflectirà “tot”. Això és molt dir, és clar. Tegmark té en el cap la “gran unificació”. Específicament, això vol dir una teoria que expliqui i enllaci les quatre interaccions fonamentals (gravetat, electromagnètica, nuclear feble i nuclear forta). Aquesta teoria explicaria tot allò existent: la matèria bariònica (i qualsevol altra matèria fosca no-bariònica), les formes identificades d’energia (radiació electromagnètica, etc.) i allò que ara es coneix amb el nom d’energia fosca (o quintessència, o constant cosmològica).
Però, suposem que es plantem en la segona meitat del segle XXI o en la primera meitat del segle XXII, amb una “teoria del tot”. Voldrà dir això que la ciència haurà arribat a la seva “totalitat”. Que, amb la “teoria del tot” n’hi haurà prou per prescindir de les “ciències (més) toves”: la química, la planetologia, la biologia, la psicologia, la sociologia, etc.? Ja podem avançar que aquest no és el sentit de la “teoria del tot”. I, quant a la “totalitat” de la ciència, paga la pena dir que, d’ençà de la revolució científica, cada generació il·lustrada ha disposat d’un corpus científic que feia al jove estudiant la impressió de “tot és ja sabut”. N’hi ha prou amb llegir llibres de text de fa tres o quatre generacions per adonar-se’n. La majoria de tractats ofereixen una cosmovisió completa d’una matèria més o menys àmplia, amb concessions tímides a allò que “encara és desconegut”.
Kòstia, l’alter ego de Tolstoi a Anna Karènina, en la seva angoixa existencial, no podia estar de contemplar la ciència del seu temps (la ciència de la teoria evolutiva de Darwin i de la teoria electromagnètica de Maxwell) com quelcom ja acabat, com quelcom que ja ha demostrat a bastament la hipòtesi naturalista. A Kòstia, és a dir, a Tolstoi, no el satisfà, però, aquesta “completitud científica”. S’angoixa, com s’angoixava el Cruells de La incerta glòria, en pensar en els milions i milions de galàxies (i és que entre Tolstoi i Sales trobem Edwin Hubble). Podríem parlar d’un cert “complex de Copèrnic”. De motius d’angoixa existencial, és clar, no en manquen, i n’hi ha prou de mirar-se la mà, com feia l’Antoine Roquentin a La nàusea.
Si el Renaixement (permeteu-me el tòpic) havia transformat una visió teocèntrica de l’existència en una d’antropocèntrica, la Revolució Científica transforma la visió antropocèntrica en cosmocèntrica. Max Planck, en efecte, demanava en el tombant dels segles XIX i XX, una ciència (una física) més objectiva. I per això mateix proposava de substituir les unitats de mesura encara massa humanes (les del sistema mètric decimal!) per unes de més properes a la realitat.
Hi ha qui potser seguiria l’adagi d’Aristòtil i, més amic de la veritat que de Plató, cercaria el camí del mètode científic, i es conformaria amb les seves galàxies, les seves partícules subatòmiques, els seus impulsos nerviosos. No és el cas, òbviament, d’Àlex Rovira i Francesc Miralles, els autors, a quatre mans, de L’última resposta, publicada fa uns mesos per Edicions 62. Àlex Rovira i Francesc Miralles formen part, potser sense saber-ho gaire, d’aquest corrent que el doctor Josep Trueta denominava “Spirit of Catalonia”. La seva filosofia és essencialment pràctica, adreçada a la vida contemporània, però amb una certa voluntat de trascendentalitat. No és gens estrany que Miralles s’hagi endinsat en aquest gènere del thriller esotèric (El Quart Reich, La profecia 2013), en un curiós camí intermig entre l’astracanada deliciosament naive d’un no gaire documentat Dan Brown i aquest gran Quixot del gènere que és El pèndol de Foucault. L’última resposta pertany aquest gènere, però no seria just despatxar-la sense més.
L’última resposta fa algunes pinzellades dignes de reflexió. Quina és l’última resposta? Douglas Adams satiritzava la recerca (científica o no) d’aquesta “última resposta de la vida, de l’univers i de tot”. Una antiga raça pan-dimensional dissenyava el supercomputador Deep Thought amb el propòsit de trobar aquesta resposta. Després de 7,5 milions d’anys de computació, arribava la resposta definitiva: 42.
La mateixa cara posarem nosaltres quan arribi la fórmula (si és que no ha arribat ja) que lligui la gravitació i l’energia electronuclear. I, és clar, els personatges d’Adams s’adonaven que amb el “42” no feien res, i que ara calia construir un supercomputador més gran que els digués quina és la qüestió que es correspon a aquesta numèrica resposta definitiva.
Rovira i Miralles s’enfronten a un Albert Einstein esdevingut mite. La ciència europea ha avançat a còpia d’aquests mites: Copèrnic, Galileu, Kepler, Newton, Huygens, Leibniz, Bernouilli, Lyell, Darwin, Maxwell. Com si es tractés d’un nou catasterisme, Albert Einstein és envoltat d’uns altres noms: Lorenz, Minkowski, deBroglie, Heisenberg, Feynman. Cadascú apareix en l’escena i ens forneix un nombre de teoremes, de lleis, de principis, etc. La història de la ciència cristal·litza les seves denominacions. I sempre és temptador substituir “ribosomes” per “grànuls de Pallade” o el “gran cinyell d’asteroides” per “cinyell de Piazzi”.
És clar, que això ens du a un risc. La teoria evolutiva és justament denominada “teoria darwiniana” (o de Darwin-Wallace), però la construcció de la teoria transcendeix l’obra individual. El mateix s’esdevé amb les teories especial i general de la relativitat, i també totes les altres grans aportacions d’Albert Einstein. Aquesta transcendència és doble. D’una banda, si Einstein no hagués nascut, algú altre hauria desenvolupat aquestes teories. I, de l’altra, sense la contribució (prèvia i posterior) d’altres autors la teoria, amb el sol esforç d’Einstein, no hauria reeixit.
Fet i fet, si ens ho mirem fredament, podríem pensar que la teoria especial de la relativitat s’hauria pogut desenvolupar tan bon punt hom determinà (segle XVIII) que la llum té una velocitat finita. En canvi, per aquest caràcter contingent que té la història de la ciència, la teoria de relativitat es comença a publicar quan ja ha arrelat (en part, gràcies al mateix Einstein) la física quàntica. Per això, diem que la teoria de la relativitat pertany a la “física clàssica” (en el sentit de pre-quàntica), i per això també diem que els postulats de la “física quàntica” es verifiquen en “condicions fredes” (és a dir, no-relativístiques). Sense la teoria de la relativitat no hi hauria hagut tan interès, des de mitjan segle XX, pels forats negres. I, tot i amb tot, els forats negres ja havien estat predits per aquell mateix segle XVIII que s’oblidà de descobrir la “teoria de la relativitat”.
Si, diem “descobrir” i no “inventar”. Les grans teories científiques es descobreixen que més que no s’inventen. Rovira i Miralles diuen que les grans teories científiques són els “mites” del nostre temps. Ho són, certament, de la manera com es transmeten (a l’aula o en la divulgació), i també amb la intenció que són utilitzades per tal de justificar les realitats socials existents. Però, en certa manera, més enllà d’aquest origen de les teories científiques com a “constructe social”, reflecteixen, sense posar-nos gaire platònics, una realitat objectiva.
La teoria general de la relativitat d’Einstein ha mogut molts mals entesos. Aquell gran desinfectant que fou Bertrand Russell va perdre la paciència un bon dia en sentir les pontificacions de JBS Haldane, i va declarar que la teoria de la relativitat només l’entenien tres persones a la Terra (i, òbviament, Haldane no n’era una). En la seva excessiva rigidesa, Haldane havia oblidat que tota teoria de la relativitat (galileana o einsteiniana) és una teoria de la constància. Einstein es deia que, per tal que la velocitat de la llum fos constant, l’espai i el temps havien d’ésser relatius. El mateix Galileu havia destruït la constància de l’espai per tal de fer constants les lleis bàsiques del moviment (primera llei de Newton).
La teoria general de la relativitat, en el segle XVIII, no hauria passat d’una mera especulació. Fins el segle XX, no era possible demostrar empíricament si era falsa. De moment, les demostracions empíriques afavoreixen la teoria general de la relativitat per explicar el fenomen de la gravitació universal.
La ciència és un fet col·lectiu, la qual cosa és abusada per justificar mediocritats. Però Rovira i Miralles s’erren en pensar que és versemblant que contribucions no-publicades d’Einstein tinguin més vàlua que les contribucions que fa la física teòrica actual amb uns mitjans molt més potents. Ni Darwin no és una autoritat en el sentit clàssic del terme pel que fa a l’evolució biològica, ni Einstein no ho és en allò que fa referència a la física relativística.
Justament això és el que invalida els arguments ad hominem quan es tracta de valorar una teoria com la de la relativitat. Els nazis condemnaren les teories d’Einstein com a part d’una “ciència jueva”, de la mateixa manera que Lysenko condemnava les teories d’August Weissmann per ésser una “ciència burgesa”. Quan aparegué el llibre “Cent autors contra Einstein”, Einstein va dir amb justesa que no calien cent autors per refutar la teoria de la relativitat: una única observació degudament confirmada hauria estat suficient. Per això és irrellevant, des del punt de mira científic, que Albert Einstein es comportés com un autèntic irresponsable envers la seva primera companya, Mileva Marić.
No ho és, però, d’irrellevant per a Rovira i per a Miralles. L’última resposta que cerquen no té res a veure amb la freda estructura matemàtica de l’univers, sinó amb la més inquietant qüestió de la nostra subjectiva realitat com a subestructures autoconscients.
dissabte, 24 de juliol del 2010
L'Aplec dels Ports 2010 consulta sobre l'adscripció administrativa de la comarca
Signe d'això és la Consulta Popular que ha organitzat aquesta plataforma en el marc de l'Aplec dels Ports 2010.
La qüestió de la consulta és la següent: "Penseu que les perspectives de futur comarcals millorarien si els Ports s'integrara en una altra comunitat autònoma?".
Tot un gest de protesta contra l'abandonament patit de mans de Diputació Provincial (de Castelló) i de la Generalitat (Valenciana). Però també és una protesta contra les fronteres provincials i autonòmiques que condemnen els Ports a una situació de perifèria.
La consulta comptarà amb dues urnes, i es podrà votar entre dissabte i diumenge, al mercat alternatiu de l'Aplec, a Vilafranca.
En la primera urna podran votar els veïns majors de 16 anys dels municipis dels Ports.
En la segona urna, hi votaran els aplequers de fora de la comarca.
divendres, 23 de juliol del 2010
Entre Kosovë i Abkhàzia
La sentència del Tribunal Internacional de Den Haage sobre el recurs presentat per la República de Sèrbia contra la independència de la República de Kosovë ha tingut moltes lectures. Des de Pristina, la sentència s’ha entès com merament confirmatòria de la legitimitat de la proclamació unilateral d’independència per part del Parlament. Des de Belgrad, s’ha dit que la sentència no canviarà un fet: que cap govern serbi no reconeixerà mai la independència de Kosovë.
Els Estats Units i la Unió Europea han celebrat la sentència. Podria haver pressions envers els estats membres de la UE i/o de l’OTAN per tal de reconèixer la independència de Kosovë.
Resulta curiosa la llista de països europeus que no reconeixen la independència de Kosovë. D’una banda, tenim els estats que se solidaritzen amb Belgrad, bé per raons paneslavistes (Rússia, Eslovàquia, etc.) o per raons panortodoxes (Grècia, etc.). I de l’altra, hi ha l’excepció espanyola.
És curiós que Moscou hagi rebutjat la sentència de Den Haage. No és pas atribuïble a una negativa de Moscou a modificar fronteres o a reconèixer independències. Fet i fet, mesos després de la independència de Kosovë, Moscou, en mig de la guerra de Geòrgia, va reconèixer la independència no d’un estat, sinó de dos: Abkhàzia i Ossètia del Sud. Nicaragua i Veneçuela continuaren la llista d’estats que reconegueren les dues repúbliques “ex-georgianes”.
I és curiós que Washington i Brussel·les celebrin la sentència de Den Haage i s’oposin al reconeixement diplomàtic d’Abkhàzia i Ossètia del Sud.
En tot cas, des de fa més de dos anys, el mapamundi que gasten a Moscou no és el mateix que gasten a Washington o a Brussel·les (o a París). I el mapamundi que gasten a Madrid difereix de tots dos.
És la gràcia del xoc entre imperialismes. Molts patriotes irlandesos o indians es deixaren seduir pel Kàiser, per Hitler o per l’Imperi del Sol Naixent. I els patriotes txecs es deixaren seduir pels aliats, tant a la Primera com a la Segona Guerra Mundial.
A Moscou i a Belgrad ens expliquen que la independència de Kosovë és il·legal, perquè es va fer en un context d’ocupació militar estrangera (OTAN). I a Moscou i a Caracas es justifica la independència d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud en nom de les decisions preses per les cambres representatives respectives el 1990.
A Washington i a Tblissi ens expliquen que les independències d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud són il·legals, perquè van ser possibles pel patrocini directe i indirecte de les autoritats de la Federació Russa. I a Brussel·les i a Berlin es justifica la independència de Kosovë en nom de la decisió d’un parlament escollit democràticament.
Tot i amb tot, hi ha un ensenyament a extreure de la sentència de Den Haage. La “independència” és un fet polític i no pas jurídic. I se’ns diu que és absurd voler que la independència es faci en la legalitat del marc jurídic previ. I qui diu independència, diu també altres transformacions.
dimecres, 21 de juliol del 2010
Del federalisme d’EUiA al confederalisme d’UDC
Dir “federalisme” o “confederalisme” és com volguer respondre un problema de física amb un número (5000 o 0,24). Malament. Hi manquen les “unitats de referència”.
Ivan Arcas, el batlle de Molins de Rei, també se’n declara, de federalista. I és des del federalisme que no comparteix la idea d’un estat català independent. Però Arcas aclareix tot seguit el seu federalisme... no fos cas... i es declara “federalista europeu”.
En canvi, Miralles i Duran fan trampa. No surten directament als mitjans per declarar-se “(con)federalistes espanyols”. Un problema d’adjectius? Llavors podríem provar amb aquell eufemisme típic de la historiografia (nacional) catalana, i dir-se “(con)federalistes hispànics”. O, ja posats, “(con)federalistes ibèrics”.
Des dels rengles de l’independentisme, s’ha dit sovint, tant si hom es refereix a Pi i Margall com a Miralles o a Duran, que el (con)federalisme (espanyol/hispànic/ibèric) és quelcom poc menys que utòpic i que de (con)federalisme (espanyol/hispànic/ibèric) pràcticament no n’hi ha més que a “Catalunya”. Mmm. Fa una certa recança comprovar com també aquests independentistes entenen el “federalisme” sense adjectius com un “federalisme espanyol” sense més. Perquè allò que se sobreentén, és allò que s’internalitza.
Un dels problemes dels “(con)federalistes (espanyols/hispànics/ibèrics)” de casa nostra és l’escassa il·lusió amb la qual defensen els seus postulats. Només parlen de “(con)federalisme” quan s’han d’explicar davant d’una opinió pública que els demana si són (o no) independentistes. I, de fet, només llencen la consigna del “(con)federalisme” contra la reivindicació independentista, mentre que, en general, són del tot inoperants per transformar (con)federalísticament l’actual “estat espanyol”.
I és que l’actual “estat espanyol” pesa com una llosa damunt d’aquest “(con)federalisme”. L’estat espanyol és un estat d’origen dinàstic i punt. Per això hom celebra els “Reis Catòlics”, com a forjadors de la “unitat”. Estat dinàstic com és, no troba gens estrany que, per raons dinàstiques, Portugal no hi formi part, però sí les Canàries. I totes les estupideses que es van arribar a dir contra la independència de Cuba o de Puerto Rico, són perfectament intercanviables amb les que s’han dit contra bascos i catalans. Comprensiblement, el “(con)federalisme” (espanyol/hispànic/ibèric) s’estima més passar per damunt dels factors etnològics, geogràfics, econòmics, històrics, etc., en resum dels factors tangibles i discutibles, per apel•lar senzillament a les “majories silencioses”, a les “realitats constitucionals”, al “context internacional” o a la inèrcia més corprenenedora. Hi ha honroses excepcions, és clar. I són aquestes honroses excepcions les que han de fer un pas en la defensa del dret d’autodeterminació dels pobles. No crec que puguin ignorar tant la realitat com per no intuir que, precisament, el seu projecte (con)federal (espanyol/hispànic/ibèric) pot sortir triomfant si es dóna la veu a la gent i se’l dóna en aquest moment. O potser no sortirà triomfant però, si més no, amb l’exercici autèntic del dret d’autodeterminació hom farà esclatar en mil bocins els reaccionarismes xovinistes (de signe aparentment diferent) que volen treure profit de la situació actual.
dilluns, 19 de juliol del 2010
L’estat de les consultes a 19 de juliol del 2010
En total les xifres que hi ha ara són les següents:
- el 74,31% de la població dels Països Catalans no ha pogut participar encara en la consulta.
- el 20,74% de la població s’ha abstingut de participar en la consulta quan s’ha fet en el seu municipi.
- el 4,60% de la població ha votat a favor de la independència de la nació catalana.
- el 0,24% de la població ha votat en contra de la independència.
- el 0,10% de la població ha votat en blanc.
- el vot del 0,02% de la població ha estat declarat nul.
La consulta continua. El dissabte, 11 de setembre, serà el torn d’Alfarràs. Dues setmanes després, el diumenge dia 26 serà el torn de Bell-lloc d’Urgell, la pàtria de Joan Solà.
La propera onada multimunicipal, però, no arribarà fins el 17 d’octubre: Tarragona, Rubí, Gavà, etc.
- Totes les dades.
dissabte, 17 de juliol del 2010
El Correllengua 2010 a Esplugues: entre Espriu i Marimon
L’edició d’enguany del Correllengua a Esplugues arriba matinera: un 17 de juliol. I ho fa, a més, amb un canvi de format.
Jaume Calatayud i Vicente Monera ja havien representat a la Masoveria de Can Tinturé, fa uns mesos, una composició poètico-musical sobre la vida i l’obra de Manuel de Pedrolo. Ara, amb motiu del 25è aniversari de la mort de Salvador Espriu, era el torn del poeta de Sinera i Lavínia. Calatayud ha posat èmfasi en la figura racional i ètica d’Espriu, i l’ha contrastat amb el primitivisme d’uns i altres. Espriu o Salom viurà, efectivament “per salvar-vos els mots, per recordar-vos el nom de cada cosa”. Però ho farà per l’imperatiu que suposa haver de “reaccionar des del primer dia contra la intolerable arbitrarietat que suposa perseguir una llengua”. En unes altres circumstàncies, deixa entendre Calatayud, sense la guerra, Espriu s’hauria dedicat probablement a l’egiptologia. La derrota del bàndol republicà (doble derrota per Espriu per ésser el seu bàndol i per no haver-se pogut resoldre la guerra amb un “pacte” entre les dues parts, com era el seu parer) i la mort als 24 anys de Rosselló-Pòrcel, segellaran el destí d’Espriu, com a notari i com a poeta. En la veu de Monera, es renoven els versos d’Espriu (“Ai, la negra barca, que per mi vigila des de la nit alta!”).
La cloenda del Correllengua ha anat a càrrec de Francesc Marimon (imatge), que ha acabat per fer treure les cadires del mig per tal de fer ballar el públic.
divendres, 16 de juliol del 2010
Quan que et signin (electrònicament) un diploma el més difícil que aconseguir-lo
En tot cas, el més complicat és aconseguir que et signin el diploma un colp l'assoleixis. No te'l poden signar presencialment. Només el poden signar electrònicament. I la signatura s'ha de fer en l'Adobe Reader. És veritat que no tenim dret a encolomar al tristpartit la imaginació desbridada dels desenvolupadors d'Adobe Reader en les versions 8 i 9. Però, vaja. La prova de fer-lo signar electrònica, costa més que obtenir el diploma. Amb l'Adobe Reader 8 inutilitzats per a aquestes finalitats, cal fer mà a l'Adobe Reader 9.1 (la del 9.3 és desaconsellable). Després de dos, tres o quatre intents, la signatura apareix "validada".
dijous, 15 de juliol del 2010
'Catalunya Nord Decideix': una consulta sobre una col·lectivitat territorial pròpia a l'estat francès
Ara bé, en aquest cas hom substitueix el mot "independència" per un de més suau. Al capdavall, Còrsega és, avui, una col·lectivitat territorial de la República Francesa. Aconseguir-ho per a la Catalunya Nord sembla complex. Tampoc no hi manquen, els que consideren que allò que cal reivindicar és una "regió pròpia". Ara bé, en la qüestió del mapa regional de la República Francesa els vents bufen de cara a "simplificar". Una "col·lectivitat territorial pròpia" vindria a reconèixer aquest caràcter "ultraperifèric" que, des de París, té Catalunya Nord. També tindria la virtut de treure la Catalunya Nord del mapa regional metropolità.
dimarts, 13 de juliol del 2010
El mateix Joan Saura ho diu: la independència és més senzilla
Els dependentistes catalans ja no tenen prou amb exigir majories del 80% o més. No. Si hi hagués una majoria del 99%, dirien que no se’n refien. Que potser, d’aquest 99%, hi ha molts que no ho deuen tenir clar, que caldrà demanar-los-ho una altra vegada. I una altra, i una altra, fins que diguin que “No”. Perquè, si diuen que “No”, no hi ha interpretacions que valguin.
Poc poden perdre. Si la gent no crida “Independència”, és que no volen la independència. Si la gent crida “Independència”, és que no volen la independència, però que troben que és una forma senzilla de cridar.
Ja posats podem girar l’argument de Joan Saura. A la gent li és més fàcil cridar “Independència” que cridar “Volem l’Estatut d’Autonomia, en la seva versió aprovada en referèndum el 18 de juny de 2006 per una notable majoria de ciutadans i ciutadanes del territori definit com a Catalunya, d’acord amb allò que disposava el dit Estatut”. Potser és perquè és més senzilla la “independència” que jugar amb programes reaccionaris d’autonomisme o federalisme. També és més senzill, cal dir-ho, tirar per la via de l’estat espanyol (o europeu) unitari, i treure d’un plegat totes les institucions autonòmiques i la multiplicació innecessària d’administracions supralocals. Però, llavors, en Joan Saura es quedaria sense feina.
dilluns, 12 de juliol del 2010
La Catalunya real, la silenciosa i la imaginada
La realitat és molt flexible. Es manifesten 50.000 persones i, per art de màgia, es converteixen en un milió o en un milió i mig.
La realitat és extraordinàriament flexible. Un 40% dels majors de 18 anys aproven un Estatut i queda la cantarella que “més d’un 70% dels catalans va votar l’Estatut”.
La realitat és paorosament flexible. Catorze milions de persones d’un estat amb més de quaranta veuen un partit de futbol de semifinals per la tele, i acaben convertits, també, en més d’un 70%.
Lenin deia que la veritat sempre és revolucionària. Però en un món on sovintegen els reaccionaris de “dretes” i d’“esquerres”, la veritat gaudeix d’una flexibilitat postmoderna.
No hi ha res que animi tant l’apoliticisme com veure el joc de fal•làcies lògiques en què es redueix tots els discursos polítics dels nostres dies. On hom esperaria arguments lògics, es troba simplement “atacs ad hominem”, arguments “ad populum” i les absolutament inevitables “reductiones ad Hitlerum”. Per això mateix els arguments polítics es redueixen fàcilment a arguments jurídics, en crides a l’imperi de la llei, al marc constitucional i a d’altres fórmules buides.
Aquestes fal•làcies lògiques comencen en l’abús que volia denunciar Thatcher. “Catalunya” és un nom col•lectiu, derivat d’un gentilici (“català”) d’origen etimològic incert. Pensar en “una” Catalunya és un xic absurd, quan els integrants d’aquesta “Catalunya” (segons les diverses definicions possibles) són una colla de milions de persones, de classes socials diferents, de sexes i orientacions sexuals diverses, d’edats dispars (i de “condicions biològiques” diverses, si comptem els traspassats) i de tota altra mena de diversitats.
Si definim la majoria com allò que supera el 50%, difícilment hi ha cap cos humà col•lectiu que faci coses “per majoria”. I si l’àmplia majoria exigeix nivells del 60%, del 80%, o del 99%, ja més val plegar.
La Catalunya real, en cert sentit, sempre és una Catalunya silenciosa. Les manifestacions (polítiques o esportives) sempre són minoritàries. El vot concret a tal o tal opció política és sempre minoritari. La majoria de gent, davant de cada proposta concreta, sol abstindre’s, per desconeixement o apatia. La cuina de les enquestes sociològiques molt sovint consisteix en transvestir una majoria de “NS/NC” (de persones enquestades que no volen participar en l’enquesta) en una majoria de “persones amb opinió”.
Els successors de Nixon es freguen les mans de delit amb aquesta “majoria silenciosa”, que reflecteix la “realitat” d’una societat, efectivament, silenciosa.
Però és clar que llavors cometen el disbarat de pensar que “qui tacet, placet”. La majoria de qüestions deixen indiferent a la majoria de persones. Però això no vol dir que la majoria de la població sigui indiferent a la majoria de qüestions. Ni tampoc no vol dir que la “majoria silenciosa” vagi a moure un dit el dia que una “minoria suficient” posi de cap per amunt el “tinglado” que ara sembla indiscutible.
dissabte, 10 de juliol del 2010
La manifestació del 10 de juliol
Però, de què anava la manifestació del 10 de juliol? Això demanaven unes noies, potser daneses o potser sueques, als companys de metro. De respostes se n’han trobat tres: 1) La defensa de l’Estatut d’Autonomia tal com l’aprova el cos electoral del Principat el 18 de juny del 2006; 2) La defensa del dret d’autodeterminació (o del dret de decidir) del poble català; 3) La independència, ras i curt. Elles se n’hauran dut la impressió que era una cosa catalana, i prou. La conversa cordial entre les explicacions rivals ha continuat. Que si la voluntat popular catalana, que si el dèficit fiscal, que si el respecte, que si la dignitat, etc.
La manifestació del 10 de juliol ha estat, doncs, totes aquestes coses. Per molta gent és un gest d’afirmació catalana, i cal dir que la pressió simbòlica de l’espanyolisme ha empès molta gent a anar-hi. Per d’altres, hom anava justament perquè aquest era el manament que els mass media barcelonins han fet durant les últimes hores. Per uns quants, especialment per les persones que han participat en aquest exercici del dret d’autodeterminació que és la consulta popular sobre la independència catalana, era una manifestació pel dret d’autodeterminació (o pel dret de decidir). Hi ha qui defensava la consigna “Volem tot l’Estatut”, i uns d’altres defensaven la “independència”.
És fàcil caure en el parany de reduir-ho a un joc de cercles concèntrics. Hi ha el cercle més extern de l’afirmació catalanesca. Un de més intern, és polític i estatutarista. Un d’encara més intern és autodeterminista. I encara després hi ha el cercle dels independentistes, i el cercle específic de l’esquerra independentista.
Això, dels cercles concèntrics, potser és cert si hom adopta exclusivament la perspectiva de l’esquerra independentista i de la seva situació en els corrents socials del poble català. Però hom oblida que en cadascun dels espais que defineixen aquests cercles concèntriques, existeixen forces actives, cadascuna de les quals aspira a ésser el centre. Els qui defensen l’estatut del 18 de juny del 2006 no són simplement uns endarrerits nacionals, sinó que són els que encara tenen la paella pel mànec. L’independentisme sol prendre’s massa a la lleugera la capacitat que té aquest autonomisme per reabsorbir-lo...
La manifestació del 10 de juliol és, doncs, una manifestació produïda arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia del Principat. Però també és una manifestació per l’autodeterminació, en tant que la dita sentència mostra com d’impossible és l’exercici d’aquest dret en el marc dels actuals estats dinàstics. L’esquerra independentista, en conseqüència, hi ha anat. I hi ha anat per dir el mateix que va dir el 18 de juny del 2006: “Que cap estatut no ens farà lliures, i que allò que ens cal és la independència dels Països Catalans”.
dijous, 8 de juliol del 2010
La figura d’Espriu, amb Sebastià Bonet i Montserrat Caba (“CAL parlar de llengua”, 8.07.2010)
Salvador Espriu, que protagonitzarà el Correllengua d’Esplugues el 17 de juliol, ha estat el protagonista del programa d’avui del “CAL parlar de llengua” (Esplugues TV). Conduït, com d’habitud per Jaume Marfany, l’espai ha comptat amb Sebastià Bonet i Montserrat Caba. Durant 50 minuts, hi ha hagut prou temps per repassar alguns aspectes de la vida i l’obra de Salvador Espriu: els referents geogràfics (Sinera-Arenys, però també Lavínia-Barcelona), les amistats de l’època de la Universitat Autònoma de Barcelona (s’hi llicencia el juliol del 1936), amb especial esment per la figura de Bartomeu Rosselló-Porcel, la recepció d’Espriu com a “poeta nacional” o com a “poeta políticament compromès” (especialment arran de l’edició de La pell de brau de “Ruedo Ibérico”, etc.
És sabut que Salvador Espriu (i Castelló) va nàixer a Santa Coloma de Farners (10 de juliol del 1913), bàsicament perquè era allà on el seu pare, Francesc, hi tenia la notaria. Però per banda paterna i materna, la família d’Espriu era d’Arenys de Mar. Sebastià Bonet, que també pertany a la nissaga, recordava com s’hi projecta encara la figura del bisbe Català (Jaume Català Albosa, 1835-1899, bisbe de Barcelona des del 1883 fins a la mort). Bonet també ha recordat quina era la situació de la llengua en els anys de formació d’Espriu, de forma que no té res de particular que el primer llibre d’Espriu, Israel, fos en llengua castellana (publicat el 1929). El 1930, Espriu entrà en la Universitat de Barcelona, esdevinguda Autònoma en els anys de la República i de la Generalitat. Estudiant de dret, primer, i d’història antiga, després, l’entrada d’Espriu en la literatura catalana comença com a narrador. Caba i Bonet han tingut un record pel cercle d’amistats de Salvador Espriu i de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, en el qual han destacat els noms d’Amàlia Tineo i de Lola Solà. La guerra primer (Espriu va servir en el cos d’auditors militars), i la tuberculosi mortal de Rosselló-Pòrcel, estroncaren aquest duet, trencador amb el noucentisme anterior. Potser la desaparició prematura de Rosselló-Pòrcel empenyé l’obra poètica d’Espriu, per bé que, de poemes (com de teatre), aclareix Bonet, ja n’havia escrit abans. Durant el programa, les obres poètiques més citades han estat Cementiri de Sinera (1948), Les hores (1952) i Final de laberint (1955), però també La pell de brau (1960). Espriu va fer un esforç, especialment a partir dels anys 1960, per trenar tota aquesta obra en un tot harmònic.
dimecres, 7 de juliol del 2010
L'àrea d'exclusió moral de la constitució espanyola a 6 de juliol del 2010
Ara com ara, parlem d'un àrea d'exclusió moral de 134 km2 (el 0,19% del país) i amb una població de 41.610 habitants (el 0,30%). Vilafranca del Penedès, Sant Pere de Torelló, el Port de la Selva, Montesquiu i Tarrés seran acompanyats avui mateix d'altres municipis i, probablement, de consells comarcals i tot.
dimarts, 6 de juliol del 2010
La moció del Port de la Selva i el qüestionament de la sobirania espanyola
Què diu la moció del Port de la Selva?
La moció fou presentada pel batlle, Genís Pinart (CiU), i comptà amb el suport dels altres sis regidors (3 de CiU, 2 d'ERC i 1 del PSC).
Paga la pena de llegir-la sencera:
Davant la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut d'autonomia de Catalunya, aprovat en referèndum popular el 18 de juny de l’any 2006, l’Ajuntament del Port de la Selva, reunit avui en ple extraordinari, interpretant els anhels dels ciutadans d’aquest poble empordanès als quals representa, fa públiques les consideracions i acorda les resolucions següents.
1. La sentència retalla molt greument l'Estatut en qüestions clau per a l'autogovern català com ara la llengua, la justícia i el finançament. Tenint en compte que la carta magna catalana és ja un text de mínims respecte del que va aprovar el nostre Parlament el 30 de setembre de 2005, que ja va ser substancialment retallat per les Corts espanyoles, i que va ser aprovat per àmplia majoria a les urnes pel poble de Catalunya, la conclusió evident que se’n desprèn és que les aspiracions d'autogovern de la nació catalana no tenen cabuda a l'ordenament jurídic espanyol, que té aquest tribunal deslegitimat com a intèrpret únic i vinculant de la Constitució espanyola.
2. La reforma de la Constitució espanyola amb l’objectiu de fer-hi possible l’encaix de les aspiracions d'autogovern catalanes es certifica com una quimera del tot impossible, atès que requeriria el suport de dues terceres parts de les Corts espanyoles, una Cambra dominada pels mateixos partits espanyols que van retallar l’Estatut aprovat a la Cambra catalana per una amplíssima majoria o que el van recórrer després al Tribunal Constitucional, i que han designat els membres d’aquest tribunal polític fet a la seva mida.
3. La sentència del Tribunal Constitucional tanca, doncs, de forma definitiva el sostre d'autogovern de Catalunya dins l’Estat espanyol, molt per sota de les aspiracions del poble de Catalunya, que reclama avançar cap a noves fites de llibertat nacional.
4. Des d’aquesta corporació municipal creiem arribat el moment de qüestionar la sobirania espanyola sobre Catalunya i, com a representants legítims dels nostres veïns, acordem declarar el nostre municipi moralment exclòs de l’àmbit de la Constitució Espanyola, en un gest conscient d’afirmació nacional i democràtica, de resposta a aquesta sentència humiliant.
5. Així mateix, cridem els veïns del Port de la Selva i els ciutadans i ciutadanes de tota la nació catalana a participar massivament als actes públics en contra d’aquesta sentència i en defensa de l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català.
El Port de la Selva (Alt Empordà), a 5 de juliol de 2010.
Com veieu, la sentència del Tribunal Constitucional és contextualitzada clarament. Es recorda el vot afirmatiu del referèndum popular del 18 de juny del 2006, però també es reitera que l'Estatut era "un text de mínims respecte del que va aprovar el nostre Parlament el 30 de setembre de 2005". El més rellevant, però, és constatar que "les aspiracions d'autogovern no tenen cabuda a l'ordenament jurídic espanyol".
El segon punt entra en la qüestió jurídica. Si ja abans, la moció qüestionava el TC com a "intèrpret únic i vinculant de la Constitució espanyola", ara hom passa a la qüestió d'una reforma de la Constitució Espanyola que fes possible l'encaix de les aspiracions abans esmentades. La moció considera aquesta via "una quimera", tot recordant que, per modificar el Títol Preliminar de la Constitució (el de la "indisoluble unidad"), cal una majoria de 2/3 parts de les Corts espanyoles. Les mateixes Corts Espanyoles que van passar el ribot a l'Estatut del 30 de setembre, i les mateixes Corts Espanyoles que elegeixen les 2/3 parts del Tribunal Constitucional.
El tercer punt constata, doncs, que el sostre d'autogovern dins l'Estat espanyola queda per sota de les "aspiracions del poble".
El quart punt ha estat possiblement el més citat. L'acord declara el Port de la Selva "moralment exclòs de l'àmbit de la Constitució Espanyola". També s'hi diu que "ha arribat el moment de qüestionar la sobirania espanyola sobre Catalunya".
El cinquè punt fa una crida als veïns del Port de la Selva i als ciutadans de tota la nació catalana a:
- participar massivament als actes públics en contra d'aquesta sentència (en clara referència a la manifestació del 10 de juliol).
- participar massivament als actes públics en defensa de l'exercici del dret d'autodeterminació del poble català.
El text, doncs, és nítid, i posa l'exercici del dret d'autodeterminació del poble català com a punt de consens.
diumenge, 4 de juliol del 2010
Inici del Correllengua 2010
El Manifest del Correllengua d'enguany és obra de Patrícia Gabancho. Els eixos de "llengua, cultura i llibertat" prenen un significat renovat en tot allò que ha transcorregut en els darrers dotze mesos, d'ençà que el Correllengua 2009 arrencava a l'Aranyó. En la cloenda de l'acte, el president de la CAL, Pep Ribas, feia una crida a participar en la manifestació del 10 de juliol a Barcelona.
El Correllengua es perllongarà durant més de quatre mesos, fins a concloure a Perpinyà el proper 7 de novembre.
L'acte d'ahir comptà amb la representació d'"El Minotaure i Teseu", inspirat en la interpretació que Salvador Espriu va fer del mite grec.
divendres, 2 de juliol del 2010
La sentència del TC mostra la insuficiència del Parlament com a via de 'sobirania'
La via d'organitzar una "referèndum oficial" sobre la independència a través del Parlament de Catalunya i de al seva llei de consultes populars per via de referèndum, podia quedar bloquejada, segons la legalitat vigent, a través de la negativa del Govern espanyol d'autoritzar el referèndum. Però el govern espanyol és prou intel·ligent com per no deixar que el procés arribés a passar pel Ple del Parlament. Per impedir-ho, té la via de la impugnació de la llei de consultes populars davant del Tribunal Constitucional. D'altra banda, la sentència del TC estableix una interpretació, segons la qual, els referèndums només es poden convocar a nivell de tot l'estat.
A efectes pràctics, el procés de recollida de signatures de la iniciativa popular podria tirar endavant, tot i amb tot. Però tard o d'hora, aquesta via exigeix una trencament amb la legalitat espanyola.
És clar que hi ha qui proposa iniciar un procés de reforma de la Constitució espanyola. Es tractaria de recuperar l'esmena presentada per Lluís Maria Xirinacs quan era senador. L'esmena introduiria el dret d'autodeterminació dels pobles i mecanismes adequats a través dels quals els pobles podrien sumar-se (Portugal) o enretirar-se (Catalunya) del "Regne d'Espanya". El rebuig d'aquesta iniciativa queda matemàticament assegurat, però no cal menysprear l'erosió que suposa aquest rebuig si té la majoria catalana al darrera.
La rellevància del "referèndum oficial", tota vegada que ja s'ha iniciat un "referèndum popular", queda relativitzada. Per això mateix, i davant la flaire de la convocatòria d'eleccions al Principat, hi ha qui centra els esforços en aconseguir una majoria absoluta de diputats al Parlament de Catalunya. La proclamació unilateral d'independència, més o menys immediata, per part del Parlament autonòmic no necessitaria, al capdavall, de cap referèndum oficial "previ". Però això requeriria que les eleccions de la tardor del 2010 (o unes de posteriors) es visquessin realment com un "plebiscit" sobre la independència.
Hi ha, doncs, una insuficiència en aquesta via parlamentària. Associada d'una manera o una altra als càrrecs representatius (municipals, autonòmics i estatals), també es podria bastir una Assemblea de Representants del Poble Català. La tasca d'impulsar la redacció d'una Constitució Provisional, de bastir estructures alternatives i de negociar el procés d'independència, seria molt més senzill a través d'aquesta instància.
dijous, 1 de juliol del 2010
L'ocupació de Foment
En els dies anteriors hi ha hagut vagues sectorials a l'estat francès, una vaga general a l'estat italià, una jornada de vaga general a Euskal Herria i la vaga 'salvatge' dels treballadors del Metro de Madrid.
L'Europa treballadora es mou, malgrat que a ritmes molt diferents. L'ofensiva estatal, patronal i financera manté la iniciativa... però ja no en té l'absoluta exclusiva...