dimarts, 25 de maig del 2021

La composició del Govern Aragonès

Ahir 24 de maig, dilluns de Pentecosta, Pere Aragonès prenia possessió del càrrec de President de la Generalitat. En els darrers dies s’ha anat coneixent la llista de membres del seu Govern, els quals prendran possessió demà dia 27.

Aquesta seria la composició:
- President de la Generalitat de Catalunya: Pere Aragonès i Garcia (*Pineda de Mar, 16.11.1982), d’ERC.
- Vicepresident de la Generalitat i conseller de Polítiques Digitals, Infraestructures i Agenda Urbana: Jordi Puigneró Ferrer (*Sant Cugat del Vallès, 2.2.1974), de Junts.
- Consellera de la Presidència: Laura Vilagrà Pons (*Santpedor, 3.7.1976), d’ERC.
- Consellera d’Acció Exterior i Transparència: Victòria Alsina Burguès (Barcelona, 21.2.1983), independent proposada per Junts.
- Conseller d’Economia i Hisenda: Jaume Giró Ribas (*Badalona, 1964), independent proposat per Junts.
- Consellera de Recerca i Universitats: Gemma Geis Carreras (*Girona, 1979), de Junts.
- Conseller d’Interior: Joan Ignasi Elena García (*Barcelona, 1968), independent proposat per ERC.
- Conseller d’Educació: Josep González Cambray (*Lleida, 10.3.1972), d’ERC.
- Conseller de Salut: Josep Maria Argimon Pallàs (*Barcelona, 1958), independent proposat per Junts.
- Consellera de Cultura: Natàlia Garriga Ibáñez (*Barcelona, 11.5.1969), d’ERC.
- Consellera de Justícia: Lourdes Ciuró Buldó (*Reus, 3.6.1971), de Junts.
- Consellera de Drets Socials: Violant Cervera Gòdia (*Lleida, 1969), de Junts.
- Conseller d’Empresa i Treball: Roger Torrent Ramió (*Sarrià de Ter, 19.7.1979), d’ERC.
- Consellera de Feminismes i Igualtat: Tània Verge Mestre (*Reus, 1978), independent proposada per ERC.
- Consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural: Teresa Jordà i Roura (*Ripoll, 19.6.1972), d’ERC.

dilluns, 24 de maig del 2021

La qualitat dels governs regionals de la Unió Europea en temps de pandèmia

Nicholas Charron, Victor Lapuente i Monika Bauhr, de la Universitat de Göteborg, han presentat les dades de l’Índex Europeu de Qualitat Governamental 2021 (EQI) pel que fa als governs regionals. Aquesta quarta ronda de l’EQI fa ús de les opinions de més de 129.000 persones que representen 208 unitats estatístiques de nivell 1 (NUTS 1) i 2 de nivell 2 (NUTS 2) dels 27 estats membres de la Unió Europea. Les enquestes s’han conduït en mig de la pandèmia de covid-19. La mida de la mostra és força més elevada que la de les rondes anteriors (2010, 2013 i 2017).

L’enquesta es fonamenta en la percepció de l’enquestat al voltant d’una sèrie d’elements de qualitat governamental en matèria educativa, sanitària i securitària; d’imparcialitat en aquests àmbits; i de corrupció; així com d’experiències personals.

Les puntuacions més elevades es concentren a Escandinàvia, i les més baixes a l’Europa Sud-Oriental. Per països, Finlàndia, Dinamarca i Suècia encapçalen el rànquing, que tanquen Grècia, Romania i Bulgària. Hi ha una correlació clara entre l’índex i el nivell de desenvolupament (PIB pe càpita, índex de desenvolupament humà i baixa taxa de pobresa).

En comparació amb les rondes anteriors, la puntuació de Catalunya, que partia d’un nivell baix en el 2010, però que millorà en el 2013 i en el 2017, se situa ara en el nivell més baix, de nou a la cua de les regions espanyoles.

La quarta ronda també feia preguntes sobre la percepció de la covid-19. Les respostes indiquen una correlació entre una bona qualitat del govern i l’optimisme sobre la superació de la pandèmia.

A escala general, i amb l’excepció assenyalada de Catalunya, les percepcions dels ciutadans europeus sobre la qualitat del seu govern regional millora en el 2020 respecte del 2017. Si en les rondes anteriors el major contrast es trobava entre les regions occidentals d’Europa i les regions orientals, ara algunes d’aquestes regions orientals milloren nítidament, i són les regions del sud de tots dos blocs les que tendeixen a diferenciar-se més negativament.

Lligams:

- Sub-national Quality of Government in EU Member States. Presenting the 2021 European Quality of Government Index and its relationship with Covid-19 indicators. Nicholas Charron, Victor Lapuente, Monika Bauhr (2021).

divendres, 21 de maig del 2021

Pere Aragonès, investit president per majoria absoluta de 74 diputats

Per segona vegada en la present legislatura, la president del Parlament, Laura Borràs ha convocat un ple d’investidura amb el mateix candidat de la primera, Pere Aragonès. En aquesta ocasió Aragonès sí ha aconseguit la investidura, amb el suport de 74 diputats, és a dir, més enllà de la majoria absoluta que es requereix en la primera votació.

El ple d’investidura arrencava el divendres dia 20, amb la intervenció de Pere Aragonès. Encara a dijous, intervingueren en el debat Salvador Illa (PSC-Units) i Albert Batet (JxCat). L’endemà fou el torn d’Ignacio Garriga (Vox), Dolors Sabater i Carles Riera (CUP), Jéssica Albiach (Comuns), Carlos Carrizosa (Cs), Alejandro Fernández (PPC), Marta Vilalta i Josep Maria Jové (ERC).

En la votació tres diputats han fet delegació de vot: Lluís Puig (JxCat), Elena Díaz (PSC-Units) i Ruben Wagensberg (ERC). Els diputats d’ERC, Junts i CUP han votat a favor de la investidura (74 diputats), i la resta ho han fet en contra (61 diputats).

Laura Borràs ha comunicat telemàticament al rei Felip VI la investidura d’Aragonès perquè procedeixi al nomenament. És previst que Aragonès prengui possessió del càrrec en els propers 5 dies, i que anunciï un govern de 14 consellers, 7 d’ERC i 7 de Junts. Aragonès, de 38 anys, és el primer President de la Generalitat nascut després de la Constitució del 1978 i de l'Estatut del 1980.

dimarts, 18 de maig del 2021

L’acord de govern entre ERC i JxCat

El diumenge 16, Pere Aragonès (ERC) i Jordi Sànchez (JxCat) anunciaven un pre-acord entre les dues formacions polítiques per fer un govern de coalició sota la presidència d’Aragonès. L’endemà aquest pre-acord es traduïa ja en un acord que caldrà sotmetre a la decisió de la militància de JxCat, en el benentès., que si el rebutja, JxCat optaria per donar suport a la investidura d’Aragonès i restar fora del govern.

L’acord de govern marca les pautes d’una estratègia independentista conjunta. D’una banda hi ha allò urgent: atendre la crisi social i econòmica derivada de la crisi sanitària de la covid-19. De l’altra banda hi ha allò important: establir un marc de consens entre les forces polítiques independentistes i les entitats sobiranistes. En aquest darrer sentit s’assum l’existència de “dues mirades majoritàries en l’independentisme” la qual cosa comporta una “estratègia plural”, però que també vol l’acord que sigui coordinada, coherent i sòlida.

Pel que fa a l’estructura de govern es preveuen 14 departaments, amb 7 consellers d’ERC i 7 consellers de Junts:
1) Departament de la Presidència (ERC), amb Relacions Institucionals, Administració i Funció Pública, i l’Oficina per al pla pilot de la Renda Bàsica.
2) Departament d’Economia i Hisenda (Junts).
3) Departament de Feminismes i Igualtat (ERC), amb l’Institut Català de les Dones, les polítiques d’Igualtat i l’Oficina de Drets Civils i Polítics.
4) Departament de Salut (Junts).
5) Departament d’Educació (ERC).
6) Departament de Polítiques Digitals, Infraestructures i Agenda Urbana (Junts), amb Polítiques Digitals, polítiques d’Infraestructures i Mobilitat i l’Agenda Urbana.
7) Departament d’Empresa i Treball (ERC), amb polítiques d’Empresa i Competitivitat i de Treball.
8) Departament d’Acció Exterior i Transparència (Junts), amb Acció Exterior, les relacions amb la UE i Mediterrània, Cooperació, les polítiques de Transparència i Dades Obertes.
9) Departament d’Acció Climàtica, Agricultura i Alimentació (ERC), amb polítiques de Medi Ambient i Sostenibilitat, d’Energia, Residus, Aigua i l’actual departament d’Agricultura.
10) Departament de Recerca i Universitat (Junts), amb polítiques d’Universitats i Recerca i de Recerca en Salut.
11) Departament d’Interior (ERC).
12) Departament de Justícia (Junts).
13) Departament de Cultura (ERC).
14) Departament de Drets Socials (Junts), amb els àmbits d’Afers Socials i d’Infància, Adolescència i Joventut.

Davant d’aquest acord, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, s’afanyà a convocar una nova ronda de consultes amb els grups polítics de la Cambra. Així doncs, el dimarts 18, a les 13h, es trobà amb Alejandro Fernández (PPC); a les 13h30 amb Carlos Carrizosa (Cs); a les 16h amb Jéssica Albiach (ECP); a les 16h30 amb Dolors Sabater (CUP); a les 17h amb Ignacio Garriga (Vox).

Demà dimecres, Borràs es reunirà a les 12h30 amb Salvador Illa (PSC-Units); a les 13h amb Albert Batet (Junts); i a les 13h30 amb Josep M. Jové i Marta Vilalta (ERC). Tot indica, doncs, que a les 14h30, Borràs anunciarà que proposa al Ple la candidatura de Pere Aragonès (ERC). El debat d’investidura probablement tindria lloc dijous o divendres. Amb els vots favorables d’ERC, Junts i CUP, que són uns 72 diputats (majoria absoluta), Aragonès seria investit president tot just després del debat.

diumenge, 16 de maig del 2021

L’aplicació de ventilació entèrica en la fallida respiratòria

Medicina experimental: La respiració externa és allò que permet l’entrada d’oxigen (O2 al medi intern, i alhora l’expulsió de diòxid de carboni (CO2). En els amfibis trobem quatre àrees potencialment importants d’intercanvi gasós: els pulmons, les brànquies, la cavitat oral i la pell. En els mamífers no hi ha brànquies en el decurs del desenvolupament independent (i en els amfibis, habitualment, tan sols en l’estadi larvari), i la pell és virtualment impermeable als gasos. Així doncs, en els mamífers és evident que són els pulmons els òrgans de respiració, els òrgans de l’oxigenació i els òrgans de l’excreció de CO2. Però i el tub digestiu? En amfibis, si la respiració digestiva es limita fonamentalment a la cavitat oral és perquè és la més accessible a l’aire exterior, i val a dir que, en termes generals, la contribució que fa a l’oxigenació és minoritària. En alguns peixos que viuen en aigües someres, “la ingesta d’aire” pot contribuir ocasionalment a l’oxigenació, com és el cas de l’anguila americana (Anguilla rostrata) o del peix gat cuirassat (Plecostomus), que pot absorbir oxigen a través de l’estómac i de l’intestí. Un grup d’investigadors coordinat per Takanori Takebe, inspirat per l’exemple dels peixos cobitoïdeus, ha investigat sobre un procediment de ventilació entèrica a través de perfluorocarboni en ratolins i porcs, aplicable en situacions de fallida respiratòria. En un article a la revista Med, publicat aquesta setmana, expliquen com la ventilació entèrica permet una oxigenació sistèmica en mamífers, millorant la supervivència i comportaments en models animals de fallida respiratòria. Els autors de l’article, encapçalat per Ryo Okabe consideren que la ventilació entèrica podria constituir una estratègia transformadora en el tractament de pacients amb fallida respiratòria. En l’actual context de pandèmia per covid-19, la investigació ha rebut l’interès de la premsa general (The Economist, entre d’altres). La ventilació entèrica de Okabe et al. consisteix en l’administració intra-rectal d’una forma líquida d’O2: el perfluorocarboni conjugat. El perfluorocarboni conjugat, de fet, s’utilitza en la ventilació líquida per via pulmonar. Okabe et al. comparen en un model experimental de fallida respiratòria (en ratolí, rata i porc) la ventilació intra-rectal gasosa amb O2 i la ventilació intra-rectal líquida amb perfluorocarboni oxigenat. Totes dues ventilacions intra-rectals milloren la supervivència, comportament i oxigenació, però la forma líquida és més tolerable. La recerca ha estat finançada pels fons que l’agència japonesa AMED ha destinat a la investigació sobre covid-19.

L’abstract de l’article és obra d’Asuka Kodaka.

La ventilació entèrica

Els experiments foren dissenyats per Ryo Okabe i Tanakori Takebe, i conduïts per Okabe, Yosuke Yoneyama, Yuhei Yokoyama, Eiji Kobayashi i Takebe. Toyofumi F. Chen-Yoshikawa i Hiroshi Date els assesoraren des d’un punt de mira clínic. Okabe, Yoneyama, Chen-Yoshikawa, Yokoyama, Satona Tanaka, Wendy L. Thompson, Gokul Kannan, Kobayashi, Date i Takebe redactaren l’article, que fou tramès a la revista Med el 22 d’octubre del 2020. Seguí un procés de revisió, completat el 10 de febrer del 2021. L’article fou acceptat el 30 de març, i publicat el 14 de maig. Els autors tenen paraules d’agraïment per Hirofumi Nagai, Taiichi Mune, Ryo Miyata, Naoko Sekinami, Mitsuru Mizuno, Akiko Kinebuchi, i Vivian Hwa.

La respiració entèrica que observem en peixos (Misgumus anguillicandatus, Corydoras), equinoderms (cogombres de mar) o aranyes (Tetragnatha praedonia) és una adaptació a condicions hipòxia: la mucosa de l’intestí posterior participa en l’intercanvi de gasos. Ja en els anys 1950 i 1960, hom estudià la participació del tub digestiu en la respiració externa d’humans, per bé que centrant-se més aviat en la cavitat oral i parts superiors del tracte gastrointestinal.

Una superfície respiratòria, per al bescanvi de gasos, ha d’ésser prou prima i ben irrigada. En mamífers el recte compleix aquestes condicions: és una cavitat corporal recoberta d’una capa mucosa relativament prima i, particularment en el canal anal, hi ha un drenatge vascular abundant, amb plexus hemorroidals que connecten amb la circulació portal (destinada al fetge) i amb la circulació sistèmica. Aquestes característiques són les que justifiquen l’administració intra-anal de medicaments, que són ràpidament absorbits.

El model experimental

Els ratolins C57BL/6J procedien de SLC, de Shizuoka. Els estudis en ratolins foren aprovats pel comitès corresponents de la Universitat de Kyoto i de la Universitat Mèdica i Dental de Tokyo.

Els “micro mini porcs” procedien de Fuji Micha Inc., de Shizuoka. Els estudis en porcs es feren al laboratori de Hamri Co, a Ibaraki.

El sistema de ventilació entèrica gasosa consistia en l’administració d’oxigen pur a l’intestí gros de ratolins.

El sistema de ventilació entèrica líquida consistia en l’administració de perfluorats líquids, concretament en octadecafluorodecahidronaftalè bombollejat prèviament durant 45 minuts amb oxigen pur.

El model de fallida respiratòria en porcs consistia en una hipoventilació (amb una pressió de saturació d’oxigen del 90%). Es feia un seguiment de la taxa respiratòria, de la mortalitat intra-operatòria, de la pal·lidesa de la pell, de la fredor perifèrica i de l’edema intestinal. Ulteriorment, es feia una investigació patofisiològica de colon descendent, del recte, del fetge i de la melsa. Abans i després de la ventilació es feren valoracions de les transaminases (AST i ALT).

El model de ratolins hipòxics tractats amb ventilació entèrica líquida fou utilitzat per fer una anàlisi de comportament basat en la mobilitat i en el comportament mentre caminen.

Es realitzà un estudi patohistològic de l’intestí posterior de lotxes (Misgurnus anguillicaudatus), procedents de Meito Suien Co., paral·lelament al fet en els ratolins. Talls histològics de teixit fixat amb formal i inclòs en parafina foren tenyits amb hematoxilina i eosina.

En altres ratolins es realitzà una tinció immunoquímica amb Hypoxyprobe-1. Aquest producte era administrat per injecció intraperitonial (60 mg/kg).

Teixits intestinals de ratolins sacrificats foren destinats a una anàlisi RT-qPCR per determinar-hi canvis d’expressió gènica.

En rates Crl·CD (SD) es realizaren mesures de perfluorodecalina amb cromatografia de gasos acoblada a espectrometria de masses.

En ratolins i porcs es feren anàlisis de nivell d’endotoxina en sèrum.

L’abrasió de la barrera mucosa

En les lotxes l’intestí posterior consisteix en una capa epitelial molt prima, amb abundància de vasos capil·lars i d’eritròcits. Així doncs, Okabe et al. assajaren en ratolins i porcs l’abrasió de la barrera mucosa, emprant mètodes químics i mecànics. El protocol més eficient era una abrasió mecànica moderada, que permetia un augment de 13.6 ± 5.66 mm Hg d’O2 dissolt a nivell de la vena cava inferior.

L’abrasió moderada o severa provoca un augment de l’expressió dels gens Vegfa i Anxa1. El gen Vegfa codifica per un factor de creixement actiu en l’angiogènesi, la vasculogènesi i el creixement de cèl·lules endotelials. El gen Anxa1 juga un paper important en la resposta immune innata i en la inflamació de mucoses en particular. Curiosament, aquests dos gens són sobreexpressats en l’intestí de lotxa.

D’aquesta manera, l’abrasió de la mucosa rectal jugaria un paper de precondicionament que facilitaria la ventilació entèrica gasosa.

La mucosa epitelial intestinal és un ambient anaeròbic (amb una pressió parcial d’O2 inferior a 10 mm Hg) i respon a l’estimulació hipòxica. En ratolins normòxics, l’epiteli intestinal es tenyeix amb el marcador Hypoxyprobe-1, però no ho fa ni la submucosa ni els teixits connectius. En ratolins hipòxics, el marcatge amb Hypoxyprobe-1 s’estén a la submucosa i al teixit connectiu, però aquest marcatge es redueix en ratolins hipòxics tractats amb ventilació entèrica gasosa.

En el model d’hipòxia letal, la supervivència és del 0%, amb una supervivència mediana d’11 minuts. La ventilació entèrica gasosa en animals amb l’intestí intacte augmenta la supervivència a 18 minuts, mentre que la ventilació entèrica gasosa en animals amb abrasió intestinal prèvia fa que la supervivència pugi al 75%. En aquest darrer cas, la ventilació entèrica gasosa era capaç de mantenir l’oxigenació sistèmica i de mitigar la letalitat de la hipòxia.

La ventilació entèrica líquida es fonamenta en l’administració intrarectal de perfluorodecalina oxigenada (O2-PFD). En ratolins s’hi administra 1 mL de O2-PFD. En el model d’hipòxia no-letal (en el que els ratolins són mantinguts en una cambra a un 10% d’O2), la ventilació entèrica líquida produeix una millora clara dels símptomes: els ratolins poden caminar més distància. La ventilació entèrica líquida, sense necessitat d’un precondicionament abrasiu, és capaç de recuperar els nivells d’oxigen en ratolins sotmesos a condicions d’hipòxia.

En ratolins mantinguts en condicions d’hipòxia, l’administració intra-rectal de perfluorocarboni oxigenat permet mantindre l’oxigenació sistèmica durant més d’una hora

En el model d’hipòxia en porcs, la ventilació entèrica líquida també és capaç d’aportar oxigenació i d’alleugerir els símptomes de fallida respiratòria.

En rates, la ventilació entèrica líquida no comporta un augment dels nivells sèrics de PFD. Tampoc no s’hi registra ni diarrea ni deshidratació, fins i tot quan es realitzen 6 infusions al llarg de 2 dies. No s’observen alteracions en hematòcrit, albúmina o electròlits.

L’anàlisi patològica de porcs i de rates sotmesos a ventilació entèrica líquida no indica alteracions en el budell, en el conducte biliar o en la melsa. Ni tan sols s’observa una vacuolació citoplasmàtica de les cèl·lules reticuloendotelials de la melsa, que és un dels signes d’intoxidació per PFD. Tampoc no hi ha un augment de l’endotoxina, la qual cosa esvaeix les pors a una translocació bacteriana com a conseqüència de la ventilació entèrica.

L’aplicació de la ventilació entèrica en humans

Okabe et al. pensen que els seus resultats indiquen que tan el protocol gasós com líquid de ventilació entèrica permeten un intercanvi de gasos eficient a nivell terapèutic.

La ventilació entèrica líquida amb perfluorats, però, semblaria més ben situada cap a una translació clínica. Al capdavall, hi ha dades clíniques sobre la seguretat i eficàcia de l’administració de perfluorats oxigenats a través del sistema respiratori o per via vascular.

L’administració de 200 a 400 mL de PFD oxigenat a porcs que pesaven 10-20 kg millorava la pressió parcial d’oxigen en 13 mm de Hg i l’índex de saturació en un 7% (de 84% a 91%). Això equival a una absorció d’oxigen per ventilació enteral de 13,1 mL. Si aquests valors es traslladen a una persona de 60 kg, l’absorció d’oxigen seria de 38,6 mL, i la millora en l’índex de saturació seria del 5%. Una administració intra-rectal de 600-1200 mL de PFD oxigenat podria salvar vides en contextos de fallida respiratòria: en protocols d’administració pulmonar de PFD oxigenat s’utilitzen 1800 mL.

Okabe et al. consideren que la ventilació entèrica líquida aportaria oxigenació immediata en casos d’atacs d’asma bronquial, d’estenosi de vies respiratòria, d’asfíxia neonatal i de fallida respiratòria aguda.

La ventilació entèrica líquida no tan sols aporta oxigen, sinó que en els models experimentals d’Okabe et al. també redueix la pressió arterial de CO2. Així doncs la ventilació entèrica líquida també ajudaria a l’excreció de CO2.

En l’actual pandèmia de covid-19, els casos més severs han requerit ventilació mecànica. Alternativament, s’ha utilitzat l’oxigenació per membrana extracorpòria (“pulmó artificial”). Tan en un cas com en l’altre calen aparells sofisticats, i personal ben format en el seu maneig. La ventilació entèrica líquida podria constituir una alternativa de suport respiratori per a breus períodes.

Okabe et al. consideren necessaris estudis més detallats sobre els mecanismes de bescanvi de gasos implicats en la ventilació rectal. D’altra banda, caldria fer estudis preclínics sobre l’eficàcia de la ventilació entèrica en models de pneumònia severa. Finalment, caldria estudiar la seguretat de la ventilació entèrica en models de més llarg termini, així com en un context clínic de fase I. De moment no hi ha cap proposta en aquest darrer sentit.

Lligams:

- Mammalian enteral ventilation ameliorates respiratory failure. Ryo Okabe, Toyofumi F. Chen-Yoshikawa, Yosuke Yoneyama, Yuhei Yokoyama, Satona Tanaka, Akihiko Yoshizawa, Wendy L. Thompson, Gokul Kannan, Eiji Kobayashi, Hiroshi Date, Takanori Takebe. Med (2021).

dissabte, 15 de maig del 2021

Per què la covid-19 esdevingué una pandèmia: el report del Panell Independent

Epidemiologia: El mes de maig del 2020, davant de les proporcions que adquiria la pandèmia de la malaltia coronavírica del 2019 (covid-19), l’Assemblea Mundial de la Salut sol·licità al director general de l’OMS Tedros Adhanom de fer una revisió exhaustiva de la resposta internacional. Al capdavall, el 31 de desembre del 2019 ja s’havia comunicat el brot de pneumònia atípica de Wuhan, i el 30 de gener del 2020, l’OMS havia declarat una emergència de salut pública d’abast internacional. Davant de l’acord de l’Assemblea de maig del 2020, Tedros encomanà a Ellen Johnson Sirleaf (expresidenta de Libèria) i a Helen Clark (exprimera ministra de Nova Zelanda) d’aplegar un panell independent sobre la preparació i resposta a pandèmies. A més de Sirleaf i Clark, com a co-presidentes, integraren el panell Mauricio Cárdenas, Aya Chebbi, Mark Dybul, Michel Kazatchkine, Joanne Liu, Precious Matsoso, David Miliband, Thoraya Obaid, Preeti Sudan, Zhong Nanshan i Ernesto Zedillo. A partir del setembre del 2020, aquest “panell independent” realitzà un exam sistemàtic de les raons que convertiren la covid-19 en una crisi sanitària i socio-econòmica global. Els treballs es presenten ara en forma d’un “report principal”, centrat en les recomanacions per garantir que cap altre brot infecciós esdevingui una altra pandèmia catastròfica.

Centre d'Atenció Primària Just Oliveres - l'Hospitalet de Llobregat

Més enllà de l’impacte sanitari, particularment en l’atenció primària, la covid-19 ha provocat una crisi social i econòmica

La covid-19, un desastre global evitable

El Report Principal del Panell Independent, amb el títol de “Covid-19: fem que sigui la darrera pandèmia”, constata les proporcions de desastre global d’aquesta pandèmia respiratòria. A més, ho fa constatant que és un desastre que podria haver estat evitat. Entre la comunicació internacional del brot i la identificació de l’agent causal, un “nou coronavirus”, passaren menys de dues setmanes. Entre la identificació d’aquest “nou coronavirus” (nCoV-19, després denominat SARS-CoV-2) i la constatació que la malaltia es transmetia de manera directa entre humans passaren menys de deu dies. Tot just en aquell moment es prengueren mesures de contenció a la Xina, centrades a Wuhan i a la província de Hubei. Què va fallar? El Panell Independent identifica punts febles al llarg de la cadena de preparació i de resposta. D’una banda, els sistemes de preparació eren insuficient finançats i poc coherents. D’altra banda, el sistema d’alerta era massa lent i massa tebi.

Segons el Panell Independent de Preparació i Resposta a Pandèmies cal un nou sistema internacional específic, que sigui prou àgil. Pel que fa a la covid-19, la prioritat és aturar les infeccions i les morts. En aquest sentit, el Panell valora la distribució de vaccins com a injusta i, per això mateix, mancada d’estratègia global, tota vegada que l’aparició de noves variants del SARS-CoV-2 pot fer ineficaços els vaccins actuals.

La manca de preparació i de resposta a les amenaces pandèmiques

Fa més de tres dècades que el concepte de “malaltia emergent” forma part de l’imaginari global. Hom havia estudiat els factors de risc que podien propiciar una epidèmia de dimensions mundials (una pandèmia). Agents infecciosos amb reservoris en altres espècies de mamífers havien demostrat el potencial pandèmic de les zoonosis. Ja en el cas concret dels coronavirus, el SARS i el MERS eren exemples de malalties respiratòries severes degudes a coronavirus zoonòtics.

És clar que a Wuhan els metges que començaren a sospitar de l’existència d’un brot de pneumònia a la ciutat no podien saber, en principi, a què es confrontaven. Les Regulacions Internacionals de Salut disposen els procediments de notificació i de declaració d’emergència en aquests casos. Segons el Panell Internacional, però, aquests procediments són massa lents. No fou fins el 31 de desembre, amb 27 casos reportats, que la Comissió Municipal de Salut de Wuhan realitzà el primer advertiment.

La identificació de l’agent causal del brot de pneumònia de Wuhan fou prou més ràpida, així com el desenvolupament de tests de PCR per detectar-lo, que foren aplicats al diagnòstic i al rastreig. El 20 de gener, hom ja sabia que l’agent era un nou coronavirus capaç de transmetre’s d’humà a humà, i ja s’havien fet estimacions del temps d’incubació i de la severitat de la infecció: la majoria de transmissions, per l’absència o poca entitat dels símptomes, passaven desapercebudes, de tal manera que els casos de pneumònia eren únicament la punta d’un iceberg que era molt més escampat que no pas es detectava.

Quan, el 30 de gener del 2020, l’OMS declarava l’emergència de salut públic d’abast internacional (PHEIC), a Wuhan ja s’aplicaven mesures força extremes de contenció de la pandèmia que, en menor mesura, s’estengueren a la resta de la Xina. Els països veïns ja prenien mesures, però en general la resposta era d’esperar i veure. Hom actuava com si únicament existissin els casos detectats. Fins i tot les corbes de creixement dels casos detectats no eren considerades motius de preocupació al principi, quan es tractava d’unes poques desenes. El mes de febrer del 2020 fou un “mes perdut”: no es feia l’esforç d’adquirir elements de protecció individual, hi havia manca de coordinació, s’adoptaven estratègies incoherents i es menyspreava el valor de l’evidència científica en la presa de decisions.

En aquelles setmanes se sentia la manca d’un lideratge coordinat i global. Quan l’amenaça era percebuda més clarament per les autoritats locals s’optava per accions unilaterals, la qual cosa minava l’autoritat de les institucions multilaterals i l’acció cooperativa.

La preparació i la resposta a la covid-19 era massa lenta i insuficientment finançada. Hom ho afrontava d’urgència en urgència: material i equipament mèdic, tests diagnòstics, medicaments, recerca en tractaments i desenvolupament de vaccins.

Aquesta manca de planificació multiplicà les desigualtats en l’impacte de la pandèmia i de les mateixes mesures de contenció de la pandèmia. La insuficient protecció social provocà que l’impacte socio-econòmic es concentrés en les poblacions vulnerables i marginalitzades: en les dones més que en els homes, en els migrants més que en els autòctons, en els treballadors del sector informal més que en el mercat laboral formal. L’impacte directe de la pandèmia, per la pròpia natura de la covid-19, es concentrà en la gent gran i en persones amb comorbiditats. L’impacte indirecte de les mesures de contenció s’ha manifestat en la interrupció de l’educació per als infants socialment més desavantatjats.

Factors sense els quals l’impacte de la covid-19 hauria estat més greu

El report del Panell Independent posa de manifest una sèrie de fortaleses a partir de les quals caldria construir un sistema de preparació i resposta front les pandèmies:
- el personal sanitari (metges, infermers, llevadors, auxiliars) i de salut comunitària ha estat i és un factor clau en la protecció de les poblacions davant de la covid-19. A nivell global, durant el 2020, hom calcula en 17.000 el nombre de treballadors sanitaris que han mort de covid-19. Prioritzar la vaccinació de tot aquest sector (a escala global) i atendre a les seves necessitats generals és una necessitat per qualsevol sistema de preparació i resposta a pandèmies.
- en tota una sèrie de països han funcionat de manera efectiva les respostes nacionals. En part, en alguns d’aquests estats hom aprofità l’experiència de crisis sanitàries prèvies, però de manera més general s’adoptaren plans de resposta basats en l’evidència científica i prou flexibles com per adoptar canvis necessaris. La resposta reeixida davant de la covid-19 s’ha basat també en la implicació de les comunitats, en la transparència i en la coherència.
- alguns països de renda baixa o mitjana han aconseguit, amb menys recursos econòmics, una major contenció de la pandèmia que països de renda alta. En aquest sentit, val a dir, que l’envelliment de la població en els països més desenvolupats jugava en contra.
- el desenvolupament de vaccins contra la covid-19 s’ha fet amb una velocitat sense precedents. De fet, ja en el mes de gener del 2020 hi havia grups de recerca treballant-hi. L’aprofitament de plataformes pre-existents de desenvolupament de vaccins (com les basades en ARNm o en vectors adenovirals) i tota la recerca prèvia en vaccins contra el SARS-CoV o el MERS-CoV) ajudaren a aconseguir l’aprovació tota una sèrie de vaccins abans de cloure el 2020. El repte ara és disposar d’una distribució equitativa i estratègica a escala global.
- els sistemes de col·laboració científica basats en dades obertes (com GISAID) han estat i són centrals en el seguiment i la resposta a la covid-19. Ho foren des del principi, amb el compartiment de la seqüència genòmica de les primeres variants de SARS-CoV-2, i ho han estat després amb les diferents variants emergents. Gràcies a compartir aquestes dades genòmiques en desenvoluparen tests diagnòstics en qüestió de dies.

Recomanacions immediates per posar fi a la pandèmia de covid-19

El Panell Independent enumera una sèrie d’accions immediates davant de la covid-19:
- els països de renda alta que disposen d’una distribució de dosis de vaccins anti-covid-19 suficient per a una cobertura adequada de la seva població, haurien d’implicar-se el programa COVAX. El programa COVAX va destinat a 92 països de renda baixa o mitjana, i hauria re rebre 1000 milions de dosis abans de l’1 de setembre del 2021, i més de 2000 milions abans de l’estiu del 2022.
- l’Organització Internacional del Comerç i l’Organització Mundial de la Salut haurien de conduir als principals països i fabricants de vaccins a una transferència voluntària de tecnologia i de llicència per a vaccins anti-covid-19 en els propers tres mesos. Altrament, el Panell considera que caldria aplicar l’Acord sobre Aspectes Relacionats amb el Comerç de Drets de Propietat Intel·lectual (TRIPS), rescindint-los amb vistes a garantir el programa global de vaccinació.
- els països del G7 haurien de comprometre’s immediatament a fornir el 60% del pressupost de 19.000 milions de dòlars requerits per l’ACT-A en l’any 2021. El 40% restant provindria d’altres membres del G20 i d’altres països de renda alta. L’ACT aportaria vaccins, tests diagnòstics, medicaments i altres elements d’enfortiment de sistemes de salut a escala global. Pel Panell caldria una fórmula basada en la capacitat de pagament per finançar bens públics globals d’una manera continuada.
- tots els països haurien d’aplicar mesures no-farmacèutiques de salut pública de manera sistemàtica i rigorosa, d’acord amb la situació epidemiològica, i amb una estratègia basada explícitament en l’evidència des del nivell més alt de govern.
- l’OMS hauria de desenvolupar immediatament un full de ruta amb objectius, dianes i fites clars per guiar i monitoritzar la implementació d’esforços nacionals i globals cap a la finalització de la pandèmia.

Recomanacions per evitar futures pandèmies

En primer lloc, caldria elevar la preparació i resposta a pandèmies al nivell més elevat de lideratge polític. Per això s’hauria d’establir un Consell d’Amenaces a la Salut Global liderat pels caps d’estat i de govern. A través d’una sessió especial de l’Assemblea General de Nacions Unides del setembre del 2021, s’hauria d’adoptar una declaració política de transformació del sistema de preparació i resposta a pandèmies, que s’hauria de traduir abans del març del 2022 en un Convenció Marc sobre Pandèmies.

En segon lloc, caldria enfortir la independència, autoritat i finançament de l’OMS. La Direcció General de l’OMS i les Direccions Regionals haurien de tindre un mandat improrrogable de set anys. Les Oficines Nacionals de l’OMS haurien de comptar amb recursos i equipament suficients per respondre a peticions tècniques dels governs nacionals.

En tercer lloc, caldria investir en preparació. En els propers sis mesos, tots els governs nacionals haurien d’actualitzar els plans de preparació nacional contra emergències sanitàries, garantir-hi un correcte finançament. El Fons Monetari Internacional hauria de realitzar rutinàriament una valoració de preparació front de pandèmies, avaluant-hi els plans de resposta en política econòmica.

En quart lloc, caldria un sistema més àgil i ràpid d’informació i alerta. El sistema s’hauria de basar en criteris de plena transparència. Les declaracions d’emergència de salut pública s’haurien de basar en un principi de precaució.

En cinquè lloc, caldria establir una plataforma pre-negociada per a eines i subministraments. L’ACT-A serviria de base a aquesta plataforma, i abastaria vaccins, medicaments, tests diagnòstics i subministrament essencials.

En sisè lloc, caldria la creació d’un mecanisme de finançament internacional de preparació i resposta a les pandèmies. En 10-15 anys caldria mobilitzar 5.000 a 10.000 milions de dòlars cada any, de manera que hi hagués la capacitat de desemborsar de 50.000 a 100.000 milions de dòlars en el cas d’una crisi. El Consell d’Amenaces Globals a la Salut tindria la tasca d’assignar i monitoritzar el finançament d’aquest instrument.

En setè lloc, caldria que els coordinacions nacionals de pandèmies tinguessin línia directa amb el cap d’estat o de govern. Aquests coordinadors nacionals serien designats pels caps d’estat o de govern. El sistema nacional de preparació i resposta s’hauria d’enfortir amb exercicis anuals de simulació que abastessin l’atenció sanitària i la comunicació de crisis.

Lligams:

- COVID-19: Make it the Last Pandemic. The Independent Panel (pdf)

dijous, 13 de maig del 2021

Una supermajoria de 106 diputats per escollir 8 senadors

Malgrat els vetos creuats entre Junts i Comuns sobre la investidura d’un nou president de la Generalitat, el cas és que avui el Ple del Parlament ha exemplificat una supermajoria de 106 diputats (PSC, ERC, Junts i Comuns) per elegir els vuit senadors que són designats pel Parlament de Catalunya. Els quatre grups, amb l’aquiescència de la CUP, havien fet el repartiment dels senadors seguint la inusual fórmula Imperiali, de tal manera que el PSC designés 3 senadors, ERC uns altres 3 i Junts 2. PSC-Units ha proposat Manel de la Vega, Lorena González i el batlle de Sant Joan Despí, Antoni Poveda. ERC ha proposat Adelina Escandell, Pau Furriol i Josep Maria Reniu. Junts ha proposat Assumpció Castellví i Josep Lluís Cleries. Els vuits proposats han rebut el suport de 106 diputats, el vot contrari de 20 (Vox, Cs i PP) i l’abstenció de 9 (la CUP).

En el mateix Ple s’ha constituït la Diputació Permanent. Els membres de la Diputació Permanent seran Laura Borràs (presidenta, Junts), Anna Caula (vicepresidenta primera, ERC), Eva Granados (vicepresidenta segona, PSC), Dolors Sabater (secretària primera, CUP), Ferran Pedret (secretari primer, PSC), quatre altres diputats de PSC-Units, cinc altres diputats d’ERC, cinc altres diputats de Junts, un diputat de Vox, un diputat de Comuns, un diputat de Cs i un diputat del PP.

La Diputació Permanent podria adquirir protagonisme si es dissol el Parlament en transcórrer dos mesos després del darrer debat fallit d’investidura.

dimecres, 12 de maig del 2021

Els quatre punts del Compromís per un Acord Nacional per l’Autodeterminació

Queden menys de dues setmanes perquè s’esgoti el termini que té el Parlament de Catalunya per investir un President de la Generalitat si vol evitar una dissolució automàtica i la convocatòria d’eleccions. Pere Aragonès, el president en funcions, és el candidat més sòlid, malgrat que Salvador Illa encara s’hi postula. Aragonès, però, no té assegurat un suport suficient, per bé que el seu partit, ERC, té un acord amb la CUP i manté converses amb Junts i Comuns. Els vetos creuats entre Junts i Comuns, i entre PSC i ERC, podrien impedir que s’arribi a un suport suficient (majoria simple).

En aquest context, la CUP ha convocat Junts i ERC a una reunió. La proposta de la CUP, amb aportacions de Junts i ERC, s’ha traduït en un “Compromís per un Acord Nacional per l’Autodeterminació” que contempla quatre punts:
- donar resposta a la urgència que suposa la crisi social i econòmica.
- construir un mur de defensa dels drets fonamentals i bàsics al marge de l’estat espanyol.
- convocar la primera reunió de treball per constituir un gran Acord Nacional per l’Autodeterminació.
- assolir un espai de debat de l’estratègia independentista més enllà del marc de la governabilitat.

Quan Jaume Asens (Comuns) deia ahir que ERC no té la independència en el seu programa per a la present legislatura, tot foren protestes. Però una lectura dels punts de l’acord mostra que l’independentisme institucional parlamentari té bàsicament un horitzó de mínims. El cas és que fins i tot aquests mínims poden resultar inassumibles pel govern de coalició de PSOE i Unidas Podemos.

dissabte, 8 de maig del 2021

L’IHME estima en 6,9 milions les morts per covid-19 per comptes de la xifra registrada de 3,3 milions

Epidemiologia: D’acord amb les dades agregades de fonts oficials, la covid-19 hauira produït a hores d’ara 3.285.000 defuncions. Val a dir, però, que en les mateixes fonts oficials pot haver-hi discrepàncies. Per exemple, a Catalunya, segons les dades de la Generalitat, la xifra de defuncions és de 21.975, mentre que per al Govern d’Espanya és de 14.319. La ratio entre aquestes dues xifres és de 1,53, i s’explica pels criteris d’inclusió en la categoria de “mort per covid-19”. En algunes fonts oficials, hom distingeix entre “mort amb covid-19” i “mort per covid-19”, i en d’altres es diferencia entre “morts confirmades de covid-19” i “morts sospitoses per covid-19”. L’Institute for Health Metrics and Evaluation (IHME), en les seves estimacions d’infeccions, hospitalitzacions i defuncions per covid-19, ha utilitzat, en general, les dades oficials. Aquesta setmana, però, ha anunciat que adopta una nova estratègia en l’estimació de la mortalitat total per covid-19. Segons aquesta estimació la mortalitat global per covid-19 hauria estat de 6,9 milions. La ratio entre les dues xifres, de més de 2, és superior a la discrepància entre les dades, per a Catalunya, entre el Departament de Salut i el Ministeri de Sanitat.

La covid-19, com qualsevol pandèmia, no té un impacte uniforme en el planeta. Segons les dades oficials, les Amèriques i Europa són les zones que concentren la major part de la mortalitat. Aquestes dades oficials, però, són una subestimació de la mortalitat real. L’IHME ha analitzat l’abast d’aquesta subestimació.

Raons per qüestionar les xifres oficials

La capacitat diagnòstica de la malaltia coronavírica 19 (covid-19) es fonamenta en la detecció (per PCR, TMA o test d’antigen) de material víric específic del betacoronavirus SARS-CoV-2, agent causal d’aquesta malaltia emergent, identificada el desembre del 2019, i que el mes de març del 2020 ja havia assolit la proporció de pandèmia. La disponibilitat de tests diagnòstics ha variat en els diferents països al llarg del temps. Això es pot valorar en la mètrica dels tests (tests realitzats per 100.000 habitants) o per la taxa de positivitat (que més del 5% dels tests realitzats donin positiu és un indici d’una capacitat diagnòstica insuficient).

D’acord amb els criteris oficials més habituals cal una prova diagnòstica de SARS-CoV-2 per atribuir una defunció per covid-19. La presència d’altres símptomes, com ara les lesions característiques detectables en una radiografia toràcica, pot dur a diagnòstic de “mort sospitosa per covid-19”. De fet, moltes de les defuncions que es produïren en residències de la gent gran en la primera onada pandèmica quedaren en aquesta darrera categoria.

Una altra aproximació per valorar les defuncions atribuïbles a la pandèmia és comparar la mortalitat del període pandèmic a la dels anys directament anteriors. Aquesta “mortalitat excessiva” o “excés de mortalitat” no sempre coincideix amb les defuncions registrades per covid-19. A països com Equador, Perú o Rússia, la discrepància és massa elevada com per pensar que la diferència es deu a morts no relacionades amb la covid-19.

En l’estimació de la mortalitat per covid-19, des d’un bon començament, apareixia una paradoxa. Si la capacitat diagnòstica és insuficient, només es detecten els casos greus, que són els que tenen una major mortalitat, i hom pot fer una sobreestimació de la letalitat del virus, alhora que es perd tota traçabilitat de les infeccions. Una capacitat diagnòstica suficient pot fer que l’estimació de la letalitat sigui més real, i que les fluctuacions de les dades siguin més suaus i predictibles, alhora que enforteix la sensació que el virus és per tot arreu.

Una estimació de la mortalitat total de covid-19 a partir de l’excés de mortalitat

L’IHME fa la seva estimació d’acord amb una mesura de la taxa de mortalitat en excés durant la pandèmia setmana a setmana, comparant-la amb la mortalitat esperada d’acord amb l’estacionalitat registrada en els anys anteriors.

L’excés de mortalitat durant la pandèmia, però, tindria potencialment sis causes diferents:
1. la mortalitat deguda a la infecció per SARS-CoV-2.
2. la mortalitat deguda a la suspensió o ajornament d’atenció sanitària per les prioritats que exigeix l’atenció a la pandèmia.
3. la mortalitat associada malalties mentals agreujades per la pandèmica (depressió, alcoholisme, opiodisme).
4. la reducció de mortalitat deguda a la disminució de sinistralitat per les mesures de reducció de la mobilitat adoptades en el marc de la pandèmia.
5. la reducció de mortalitat degut a la menor transmissió d’altres virus (virus de la grip, virus respiratori sincitial, virus del xarampió) per les mesures adoptades (distància social, higiene de mans, higiene respiratòria, mascareta).
6. la reducció de la mortalitat per malalties cròniques com a conseqüència de la mort prèvia per covid-19 dels individus que les patien.

L’anàlisi de l’IHME segueix quatre passes:
1. valoració de l’excés de la mortalitat setmanal o mensual observada respecte de l’esperada d’acord amb els anys anteriors a la pandèmia.
2. estimació de la fracció d’excés de mortalitat atribuïble directament a la covid-19.
3. construcció d’un model estatístic de predicció de la ratio setmanal de morts totals per covid-19 respecte de les morts registrades per covid-19.
4. predicció de la ratio de morts totals per covid-19 respecte de morts registrades d’acord amb el model per a les localitats de les quals hom no disposa de dades d’excés de mortalitat.

Estimació de l’excés de mortalitat

L’IHME disposa de reports setmanals o mensuals de mortalitat total per al 2020 i per a anys anteriors de 56 països i de 198 unitats subestatals.

D’acord amb les dades anteriors als 2020, es pot estimar la mortalitat esperada en absència de la covid-19.

A partir de març del 2020, la diferència entre la mortalitat total observada i la mortalitat esperada constitueix l’excés de mortalitat. D’aquest excés de mortalitat cal retirar totes aquelles causes conegudes d’excés de mortalitat no relacionades amb la covid-19, com ara l’onada de calor viscuda en molts països europeus durant l’agost del 2020.

Per calcular la mortalitat esperada (en aquest cas, la de Dinamarca) cal considerar tant les variacions estacionals com la tendència secular. En primer lloc es recullen dades de diferents anys per identificar la mortalitat esperada per a cada època de l’any, i es valoren les diferència de cada any respecte d’aquest patró estacional per fer una estimació de la tendència secular.

Els models foren ajustats a través de les diferències entre mortalitat esperada i observada per al 2019.

Diferència entre la mortalitat observada i la mortalitat esperada per a Espanya

Per a molts països europeus, entre les setmanes 31 i 35 de l’any 2020 es registrava un pic d’excés de mortalitat, tot i que en aquell període les morts reportades per covid-19 eren baixes (era l’època de menor incidència de la covid-19 durant tota la pandèmia). Aquest excés de mortalitat coincidia amb una onada de calor i amb reports de mortalitat associats a aquesta onada, i per això des de l’IHME s’optà per excloure aquestes setmanes de l’anàlisi.

En molts països la pandèmia ha afectat també els sistemes de registre de les defuncions, produint endarreriments. A Brasil, per exemple, després d’un fort augment de la mortalitat, es declarà una sobtada caiguda atribuïble a la fallida del sistema de registre a partir del mes de juny del 2020.

Estimació de la fracció d’excés de mortalitat deguda directament a les morts per covid-19

La mortalitat directa per covid-19 és el principal factor de l’excés de mortalitat registrat des de març del 2020. Només una fracció de les morts per covid-19 són adequadament registrades. Per una banda, la insuficiència diagnòstica fa que casos de covid-19 que després tornen severs i letals no siguin detectats: les morts corresponents són atribuïdes a altres causes.

Però és correcte atribuir tot l’excés de mortalitat observat a les morts per covid-19? De fet, en alguns casos podria ésser que el propi excés de mortalitat sigui una subestimació de l’impacte de la covid-19, ja que les mesures pandèmiques poden reduir altres factors de mortalitat. Des de l’IHME estimen que les reduccions de mobilitat haurien reduït un 5% la mortalitat relacionada amb accidents durant el 2020, la qual cosa es tradueix en 215.000 defuncions menys a tot el món. Als Estats Units, els casos de grip durant l’hivern del 2020-2021 han estat un 99,3% inferiors als de l’hivern del 2019-2020. Globalment, hom computa que les mesures de prevenció contra la covid-19 haurien estalviat 400.000 morts provocades pel virus de la grip, el virus respiratori sincitial o el virus del xarampió.

A Europa, entre el maig i el juny del 2020 es registrà una caiguda de les morts relacionades amb malalties cròniques (malaltia cardíaca isquèmica, malaltia respiratòria crònica, etc.), cosa que s’ha atribuït al fet que el mes de març i abril persones que tenien aquestes dolències i podien haver mort llavors ho havien fet abans en la primera onada de covid-19.

Comptat i debatut, a nivell global, les mesures individuals o col·lectives per protegir-se de la pandèmia de covid-19 haurien evitat més de 615.000 defuncions per altres causes. Per això mateix, des de l’IHME assumeixen que l’excés de mortalitat reflecteix ni que sigui aproximadament les morts totals per covid-19, o que fins i tot seria una subestimació d’aquestes morts.

Estimació de la ratio d’excés de mortalitat respecte de les morts registrades per covid-19

D’acord amb les dades de l’IHME, la Xina, Austràlia, Nova Zelanda, Europa i sud de Sud-Amèrica haurien reportat bona part de les morts per covid-19 realment produïdes. En altres regions del planeta, particularment al sud de Mèxic, Egipte, Àsia Central, Rússia, etc., les morts reportades serien menys del 10% de les produïdes

Si comptem les defuncions estimades per covid-19 per cada 100.000 habitants, els vint països més afectats serien:
- 1. Azerbaijan: 648,8
- 2. Bòsnia-Hercegovina: 587,2.
- 3. Bulgària: 544,5.
- 4. Albània: 525,7.
- 5. Mèxic: 493,9.
- 6. Macedònia Nord: 467,9.
- 7. Bielorússia: 459,6.
- 8. Romania: 455,6.
- 9. Kazakhstan: 444,2.
- 10. Perú: 434,7.
- 11. Eslovàquia: 427,6.
- 12. Rússia: 404,6.
- 13. Lituània: 395,1.
- 14. Polònia: 389,9.
- 15. Txèquia: 386,8.
- 16. Hongria: 386,7.
- 17. Moldàvia: 377,6.
- 18. Montenegro: 338,1.
- 19. Ucraïna: 314,5.
- 20. Letònia: 312,6.

El percentatge de morts per covid-19 que haurien estat registrades varia de país en país. A Espanya ho hauria estat el 69%. A Itàlia, també el 69%. A França, el 80%.

El mapa de la mortalitat real per covid-19 ens mostra un quadre diferent de la mortalitat registrada

Lligams:

- Estimation of total mortality due to COVID-19, a la pàgina web de l’IHME.

dimarts, 4 de maig del 2021

L’interior planetari en l’evolució a llarg termini de la concentració atmosfèrica de diòxid de carboni

Planetologia: A hores d’ara la concentració atmosfèrica de diòxid de carboni (CO2) és de 420 ppm. El valor és un 45% superior al que s’havia viscut en l’era preindustrial (280 ppm), i de fet superior als valors registrats en el darrer milió d’anys. Si ens ho mirem a gran escala, però, hi ha hagut valors de 3000-9000 ppm fa uns 500 milions d’anys, i encara probablement superiors en èpoques anteriors. Hom suposa que l’efecte hivernacle generat per aital quantitat de CO2 permetia a la Terra disposar d’una temperatura mitjana prou similar a l’actual malgrat rebre molta menys energia del jove Sol. Contràriament, si mirem cap al futur llunyà, en els propers centenars de milions d’anys, una davallada pronunciada del CO2 atmosfèrica permetria minimitzar l’efecte hivernacle i mantindre fins a cert punt la temperatura planetària en un context de radiació solar en augment per l’evolució estel·lar del propi Sol. Hom assum que el cicle de carbonats i silicats juga un paper en l’evolució a llarg termini del clima de la Terra. Mark Oosterloo, de l’Institut Astronòmic Kapteyn de la Universitat de Groningen, encapçala un article en el número de maig de Astronomy and Astrophysics, en el que es presenta un model de l’evolució a llarg termini de la concentració atmosfèrica de CO2 en planetes rocallosos. El model contempla el paper de l’evolució termal de l’interior planetari sobre el cicle del carboni. L’escalfament radiogènic del mantell, la mida del nucli, la massa planetària i la tectònica de placa influeixen en l’evolució de la pressió parcial de CO2 en l’atmosfera planetària, a través de la meteorització continental dependent de temperatura, la meteorització del fons marí, la subducció i el desgassament a través del vulcanisme de dorsals i d’arcs. El model d’Oosterloo et al. indica una tendència del CO2 atmosfèric a davallar al llarg de l’evolució planetària durant l’estada de l’estel corresponent en la seqüència principal. Una abundància inicial major de radioisòtops, a través d’un major desgassament del mantell, condueix a una pressió parcial de CO2 més elevada. Una menor velocitat de plaques tectòniques té l’efecte contrari. Planetes amb un nucli relativament més gran (i un mantell més prim) tendeixen a menors concentracions de CO2, i com més massiu és el planeta major és la concentració. El model té aplicació en l’apreciació de l’habitabilitat a llarg termini de planetes rocallosos, i ens mostra la importància crítica de la densitat planetària, i per tant de disposar de mesures precises de la massa i radi d’exoplanetes.

La temperatura interior d’un planeta rocallós, tant del nucli com del mantell, té un efecte determinant sobre l’evolució de l’atmosfera planetària, i de la concentració de CO2 en particular

Un model d’evolució del CO2 atmosfèric per a planetes rocallosos

Mark Oosterloo, Inga Kamp i Floris van der Tak són membres del Kapteyn Astronomical Institute, de la Universitat de Groningen. Dennis Höning és membre de Origins Center, i del Department of Earth Sciences de la Vrije Universiteit Amsterdam. Van der Tak també és membre del SRON Netherlands Institute for Space Research. Trameteren aquest article a la revista A&A el 13 d’octubre de l’any passat, i fou acceptat el 5 de març. El 3 de maig es publicava en el darrer número.

En els darrers 25 anys s’han descobert uns 4200 planetes. Només una part d’ells presenten una massa semblant a la de la Terra o inferior, i encara és una fracció d’aquesta fracció els que presenten temperatures efectives compatibles amb l’aigua líquida. La qüestió sobre l’habitabilitat planetària se centra en aquests planetes semblants a la Terra en termes de massa i de radiació rebuda (Proxima Centauri b; Trappist-1 e, f i g; Teegarden c). De vegades la qüestió es planteja també pensant en la possibilitat d’evolució de formes de vida complexes o de vida intel·ligent o de civilitzacions, factors que demanarien una habitabilitat a llarg termini.

La majoria de planetes semblants a la Terra que s’han detectat fins ara orbiten estels de tipus M. Aquests estels passen un llarg període en la seqüència principal, però experimenten flamarades que tindrien un efecte esterilitzant sobre les biosferes potencials dels seus planetes. A més, la zona d’habitabilitat al voltant dels estels M és estreta, i els planetes que hi són tendeixen a presentar períodes de rotació idèntics als períodes de translació, de manera que els hemisferis diürn i nocturn queden fixats sobre la superfície planetària.

No és estrany, doncs, que Oosterloo et al. s’enfoquin en el exoplanetes rocalloses que orbiten estels de tipus F o G, més semblants al nostre Sol (com Kepler-452b). El problema d’aquests planetes és l’evolució relativament ràpida del seu estel. En pocs milers de milions d’anys, la radiació emesa pels estels de tipus G varia considerablement, la qual cosa escurça el temps d’habitabilitat dels planetes corresponents.

Hi ha un factor, però, que augmenta el temps d’habitabilitat dels planetes que orbiten estels de tipus G: el cicle de carboni de llarg termini pot actuar com un termòstat planetari. El reciclatge de carboni entre els diferents compartiments (atmosfera, oceà, escorça i mantell) pot conduir a variacions en la concentració atmosfèrica de CO2 que donin lloc a diferents magnituds d’efecte hivernacle. Inicialment, l’atmosfera disposaria d’una elevada concentració de CO2, que tindria un efecte escalfador malgrat la poca radiació rebuda del jove estel. En augmentar la radiació rebuda, i la temperatura de la superfície, la meteorització dels silicats de l’escorça captaria CO2 atmosfèric, generant un mecanisme de retroalimentació negativa de l’estil que tan agrada als seguidors de la teoria Gaia. Si la temperatura superficial baixa massa, la meteorització de silicats davalla, i llavors l’activitat volcànica genera emissions netes de CO2, que al seu torn fan elevar la temperatura superficial per l’efecte hivernacle. Són mecanismes com aquests els que explicarien la “paradoxa del jove Sol” pel que fa a l’aparició primerenca de la vida a la Terra.

Oosterloo et al. han desenvolupat el seu model pensant en la diversitat d’exoplanetes rocallosos fins ara detectats. Hi ha diferències en el radi i en la massa i, en conseqüència també, en la densitat. Cal pensar que aquestes diferències condueixen a canvis en la proporció entre el nucli metàl·lic i el mantell rocós (o fins i tot, en el grau de diferenciació nucli-mantell), i de retruc diferències en l’estructura termal i química de l’interior planetari. Això ja és important d’entrada si atenem al fet que l’atmosfera planetària es forma originàriament com a resultat de material volàtil emès des de l’interior del planeta. Un factor crucial en la temperatura interior d’un planeta és l’abundància relativa d’isòtops radiogènics (tori, urani, etc.): aquesta radiació d’isòtops primordials tendeix a decaure d’acord amb les semivides respectives de cada radioisòtop. També és rellevant en el quadre final l’activitat tectònica del planeta, és a dir el grau de fragmentació de l’escorça en plaques tectòniques, i el moviment de les plaques: la tectònica de plaques promou la circulació de carboni entre l’escorça, el mantell i l’atmosfera.

En el model d’Oosterloo et al. juguen un paper crucial l’abundància de radioisòtops, la mida del nucli planetari i la massa planetària total.

La construcció del model

El model d’evolució termal ofereix una estimació de l’evolució del vigor de la convecció del mantell planetari al llarg del temps. Aquest vigor depèn directament i indirecta de la temperatura del mantell. Oosterloo contemplen únicament planetes rocallosos integrats per un nucli de ferro i un mantell de magnesi-silicat, considerant a més el mantell com una única capa isoviscosa i convectiva. La temperatura del mantell, segons aquest model, és especialment rellevant en les primeres etapes del planeta (1-2 milers de milions d’anys, quan hi ha més radioactivitat interna), i més endavant cedeix protagonisme a la viscositat.

El model de cicle de carboni quantifica els efectes de l’evolució termal planetària sobre la pressió atmosfèrica parcial de CO2. El model contempla quatre compartiments: atmosfera, oceà, escorça oceànica i mantell. S’assum que atmosfera i oceà es troben en un equilibri instantani. La captació de CO2 atmosfèric i oceànic es faria a través de la meteorització continental i de fons marí, i en resultarien carbonats emmagatzemats en el fons marí. La subducció de l’escorça oceànica condueix el carboni emmagatzemat al mantell, on queda segrestat fins que és alliberat a l’atmosfera a través del vulcanisme.

La velocitat de placa tectònica seria la variable que acoblaria el cicle de carboni amb la convecció de mantell. D’una banda, afecta el transport de carboni cap al mantell (a través de la subducció), i de l’altra el transport de carboni des del mantell (a través de les dorsals oceàniques).

L’habitabilitat a llarg termini de planetes rocallosos

En el cicle de carboni de llarg termini juga un paper central el refredament del mantell. És clar que també és rellevant quina és la distribució inicial de carboni entre els diferents compartiments planetaris. Alhora, la temperatura superficial, a través de la velocitat de plaques, influeix en el cicle de carboni. En l’actualitat a la Terra la velocitat de placa és de 5 cm/any, però si la temperatura superficial és molt superior, llavors aquesta velocitat s’alenteix.

En planetes rocallosos que presenten inicialment una atmosfera rica en CO2 s’hi distingirien tres fases temporals: 1) la meteorització capta CO2 vers el fons oceànic; 2) s’arriba a un equilibri entre meteorització i vulcanisme, i la concentració de CO2 atmosfèric s’estabilitza; 3) la tectònica de plaques governa la taxa de segrestament de carboni en el mantell i, de retruc, tot el cicle.

En planetes rocallosos on inicialment tot el carboni es troba en el mantell, la velocitat de placa també es constitueix en el factor limitant que determina el temps requerit per arribar a l’equilibri entre compartiments.

L’evolució de la velocitat de placa és força determinant en el cicle de carboni a llarg termini: dels valors inicials de 90 cm/any es passa eventualment a 5 cm/any.

Les abundàncies inicials d’urani i de tori, segons aquest model, seria rellevants per al cicle de carboni de llarg termini per la influència que tenen sobre la temperatura del mantell i, de retruc, sobre la velocitat de placa. Quan el planeta arriba a 10.000 milions d’anys d’antiguitat, la pressió parcial atmosfèrica de CO2 pot oscil·lar de 5 a 45 Pa precisament d’acord amb els valors inicials d’urani i de tori.

La mida relativa del nucli, d’acord amb aquest model, influeix en el cicle de llarg termini de carboni: com més gran és el nucli més ràpid és el refredament del mantell i més ràpidament decau la velocitat de placa. Els planetes més densos, doncs, tindrien atmosferes més pobres de CO2 al llarg de la seva història.

Pel que fa a la massa planetària, en el sentit que comporta un gruix de mantell més elevat, això promou una major acumulació de CO2 en l’atmosfera.

L’aplicació del model en la recerca d’exoplanetes

Per tal d’aplicar el model d’Oosterloo et al. és necessari disposar d’estimacions el més precises possibles de la massa i de la mida de l’exoplaneta. L’abundància relativa de radioisòtops es pot estimar a través de les dades espectroscòpiques de l’estel. Una vegada sigui possible fer determinacions de la composició atmosfèrica d’exoplanetes rocallosos, el model d’Oosterloo et al. pot ajudar a distingir entre planetes que han disposat o disposen d’un cicle de carboni de llarg termini o aquells que no n’han disposat o l'han perdut.

Lligams:

- The role of planetary interior in the long-term evolution of atmospheric CO2 on Earth-like exoplanets. M. Oosterloo, D. Höning, I. E. E. Kamp, F. F. S. van der Tak. A&A 649 A15 (2021).