dissabte, 31 d’octubre del 2009

La denúncia de la corrupció institucional: manifestació del 31-O a València

A les 18.00, a la Plaça Sant Agustí ha d'arrencar una manifestació unitària contra la corrupció. No és l'única manifestació d'aquesta vesprada. A Tortosa s'hi manifesten els treballadors de Lear, afectats per la deslocalització de la seva producció, i a Barcelona hi ha una manifestació contra la liquidació dels protocols de Kyoto de lluita contra el canvi climàtic.

Hi ha un fil que lliga aquestes mobilitzacions. Com assenyalen en un comunicat conjunt Maulets i el col·lectiu del Centre Social "Terra", "l'escàndol del cas Gürtel és la punta de l'iceberg dels nombrosos escàndols que ha tingut la política valenciana als darrers temps". En aquest manifest, titulat "Prou polítics corruptes. Democràcia real ja!", s'identifica l'arrel econòmica de la qüestió: el boom immobiliari. Un boom immobiliari que ha tingut els seus efectes en la destrossa del paisatge i que ara paga una classe treballadora que veu impotent com la xifra d'aturats s'apropa imparablement al milió i mig a tot el país. Davant d'aquest panorama, se'ns parla de l'interès general i dels sacrificis necessaris. I lluny de desaparèixer l'antic triomfalisme del "capitalisme sense friccions", el tenim més dispers de mai, i fa tot el possible perquè la indignació popular sigui desviada cap els bocs expiatoris habituals (els immigrants, els aturats, els sectors marginats, etc.).

De cop i volta els casos inacabables de corrupció, fan qüestionar l'enriquiment fàcil, la col·lusió d'interessos privats amb les institucions públiques i les extenses xarxes de clientelisme polític. Els assistents a la manifestació de València no denuncien únicament la corrupció il·legal, sinó també la legal, el model econòmic i social, la coentor neoconservadora. És crucial que la denúncia dels casos de corrupció legal serveixi per posar qüestionar de cap a peus tot un sistema que se'ns presenta com "el millor dels possibles".

I cal també anar alerta contra determinats discursos "anti-corrupció". Perquè els mateixos laboratoris ideològics que s'han alimentat amb els diners foscos del finançament dels partits majoritaris, de ben segur que ja preparen unes "receptes" que, lluny de servir a una suposada regeneració democràtica, ens aproparan a l'estil Berlusconi. Tampoc no ve d'aquí, ens diran, car aquest estil ja se'ns ha imposat ara, en l'entrepà format per les anquilosades estructures burocràtiques dels "partits oficials". Però la tangentòpolis italiana no va dur pas a cap regeneració democràtica, i això cal recordar-ho. I les burocràcies del "pentapartito" s'han reencarnat ara en burocràcies de "plataformes electorals àmplies", tan invisibles com les que regeixen els Partits Repúblicà i Demòcrata, i per això mateix tan difícils de combatre.

divendres, 30 d’octubre del 2009

Si llegim targes de presentació com aquesta...

A. H., Regidora d’Urbanisme de l’Ajuntament de Sant Just Desvern. - 1ª Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Sant Just Desvern. - Presidenta de PROMUSA. - Presidenta de PROECSA. - Gerent del Consorci de la Colònia Güell. - Consellera del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat de la Diputació de Barcelona. - Consellera de Foment de Ciutat Vella de la Diputació de Barcelona. - Consellera del Tunel del Cadí, Concessionària S.A. - Consellera de la Comissió Catalana de Trànsit i Seguretat Viària. - Consellera del Barri de la Mina. - Delegada de l’Àrea d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona. - Consellera de la Caixa. - Consellera del Consell Comarcal del Baix Llobregat. - Vocal del Consorci Sanitari Integral. - Vocal de la Fundació Caviga. - Consellera de l’Àrea de Salut de l’Àrea Metropolitana de Barcelona

Ens sona a les titulacions que gastaven els reis:

(Per exemple: Felip I d'Aragó i II de Castella:) Jo, En Felip, per la gràcia de Déu, rei de Castella, de Lleó, d'Aragó, de les dues Sicílies, de Jerusalem, de Portugal, de Navarra, de Granada, de Toledo, de València, de Galícia, de Mallorca, de Sevilla, de Sardenya, de Còrdova, de Còrsega, de Múrcia, de Jaén, dels Algarves, de les illes de Canària, de les Índies Orientals i Occidentals, illes i terra ferma de la Mar Oceana, arxiduc d'Àustria, duc de Borgonya, de Brabant i Milà, comte d'Habsburg, de Flandes, de Tirol, de Barcelona, senyor de Biscaia, i de Molina, etc.

El post l'anava a continuar amb un lligam a Llibertat.cat i a Entrebastidors.info. Però, misteriosament, el .doc on preparava el post s'ha tancat catastròficament. Amb els rifenyos no s'hi juga.

dijous, 29 d’octubre del 2009

Llistes obertes i abolició de l’‘spoils system’: sabem ben bé què desitgem?

El ‘cas Pretòria’ ha provocat un gran vessament de tinta. A diferència del ‘cas Gürtel’, la taca es troba més repartida políticament. Però si dissabte hi ha convocada una manifestació a València contra la corrupció, això no obsta perquè no es convoqui una de similar a Barcelona, al voltant del ‘cas Millet’ i del ‘cas Pretòria’. Comentaristes com Salvador Cot i Vicent Partal han assenyalat que la ‘branca política’ d’aquests casos és el resultat d’un sistema polític caracteritzat de manera principal per un sistema electoral de ‘llistes tancades’ (que atorga un gran poder a l’alta burocràcia dels partits majoritaris) i per un clientelisme polític a base de col·locacions en ‘càrrecs de confiança’, encarregament de reports i d’altres contractes administratius que segueixen procediments que, si bé legals en alguns casos, sempre fan mala ferum.

Aquest repartiment de càrrecs rep el nom als Estats Units de ‘spoils system’. Bàsicament consisteix en el fet que en arribar una persona a un càrrec electe (legislatiu o executiu), se suposa que té plena discreció per al nomenament d’una sèrie de càrrecs i per al repartiment per altres vies de diners públics, talment com si el referendament popular li donés dret de disposar del ‘botí’. Aquest sistema troba justificació, ens diuen, en el fet que les persones agraciades són aquelles que han bastit el suport sense el qual el càrrec electe no hauria reeixit en la campanya electoral. El sistema, dut a l’extrem, sempre va provocar repugnància, però ningú no va ser del tot conscient de l’absurd d’aquest sistema fins que Henry Guiteau va ferir mortalment el president Garfield el 1885, ja que se sentia en el dret de ser nomenat “ambaixador” com a recompensa pels seus serveis en pro del Partit Republicà. El successor de Garfield, Chester Alan Arthur, cap de la facció dels Stalwarts (a la qual pertanyia Guiteau), va trobar-se a la presidència. Per bé que Arthur era el cas paradigmàtic de defensor del sistema d’espoli, va ser ell, en aquelles circumstàncies, qui inicià la reforma del funcionariat (Civil Service) per donar-hi un caràcter professionalitzat.

En l’actualitat, en la majoria de democràcies occidentals hom basa l’administració en un personal contractat de forma més o menys transparent (funcionaris o personal laboral) i independent d’ideologies polítiques o dels canvis de coalicions que es puguin produir en governs i parlaments. Però, a banda de l’existència de ‘càrrecs de confiança’ i d’altres fórmules d’spoils system, existeix una densa boira de discrecionalitat.

I és la discrecionalitat poc o gens transparent la que fa les “llistes tancades” de les eleccions tan blasmables aquests dies. Al capdavall, ja en temps d’Arthur o de Guiteau, qui volia un càrrec electe hi havia de participar “individualment”. Senadors i representants, als Estats Units són elegits, tant a nivell estatal com federal, en eleccions uninominals a una sola volta. Fa uns dies ponderàvem les alternatives a les actuals “llistes tancades”. La nova llei electoral del Principat, per exemple, podria optar per una via que:
- dividís el territori del Principat en 15 circumscripcions equipoblacionals.
- de cadascuna d’aquestes circumscripcions s’elegirien nou diputats.
- cada elector podria assenyalar entre els candidats presentats, un total de sis persones.
- els nou candidats que rebessin més vots, serien els diputats de la circumscripcions.

Però si observeu el sistema anterior, és evident que cada partit nomenaria sis candidats. Les llistes serien obertes, però la majoria d’electors seguiria la línia de partit. A més, el sistema no garanteix la proporcionalitat global. La proporcionalitat la podríem aconseguir en el sistema anterior si fem una correcció. Podem computar els vots globals rebuts per cada partit i assenyalar, doncs, una quota corresponent per a cada partit. Per exemple, al partit “A” li podrien correspondre, per aquest sistema, uns 13 diputats (en haver assolit un 10% dels vots emesos al Principat). Però en nomenar els 13 diputats, hom aniria als vots personals aconseguits per cadascun en la seva circumscripció (recordem que havíem dit que eren equipoblacionals, però això també es pot aplicar a circumscripcions desiguals, si es compta per percentatges) i els 13 candidats d’aquell partit amb més vots serien elegits. Una variant d’aquest sistema seria fer la proporcionalitat circumscripció per circumscripció, però això aniria en detriment de la proporcionalitat global.

Ja podem tenir ben clar que la llei electoral del Principat no seguirà pas aquests criteris. Hom passarà de la circumscripció provincial a la vicarial, i ben poca cosa més. El sistema de primàries serà facultatiu, i encara gràcies. I així doncs, les llistes tancades i barrades hi restaran amb, segurament, ben poques concessions.

No cal dir que aquest “conservadurisme” del sistema electoral afavoreix la “desafecció” i l’abstencionisme. Casos com “Pretòria” afavoreixen la idea de “tots són iguals” i “tots van a per la ‘pela’”. Hom pot llençar, per exemple, filípiques quant al caràcter “sagrat” dels diners públics. El problema d’aquestes filípiques és la seva unilateralitat. Els diners que Millet lliurava per eixugar els deutes del Partit per la Independència ja no eren públics, sinó diners del “tercer sector”. Els diners que emblanquien els de “Pretòria” provenien del “sector privat”. Però aquesta provinença depèn de fins on arribem en la traça dels diners: els de Millet venien de subvencions i convenis públics en la major part; els diners “privats” de Pretòria provenien no poques vegades de negocis amb les administracions o d’un negoci privat que un tracte de favor de les administracions feia possible o més lucratiu. Ben a banda de la titularitat dels “diners” (d’empreses privades, d’administracions públiques, de fundacions fiscalment protegides, etc.), la riquesa sempre té una perspectiva social. Els ingressos públics es fan a través d’impostos legalment mandatoris. Els beneficis empresarials globals s’aconsegueixen a través de ‘treball impagat’. Els donatius que reben les fundacions són esperonats pel tracte fiscal favorable que reben i per les finalitats socials que persegueixen. Si una fundació s’inventa activitats, o una administració malbarata els seus recursos financers, o una empresa no reinverteix els beneficis per garantir la seva viabilitat econòmica, apareix una sensació d’estafa. Però una sensació sempre té un punt de subjectivitat. Per exemple, què passa si la fundació fa una activitat que, normalment, s’hauria pogut realitzar d’una altra manera més dispendiosa? O si els gestors d’una empresa haurien pogut evitar un mal exercici si haguessin fet una previsió normal i no pas estirat més el braç que la màniga? O si l’administració contracta un estudi a una empresa externa quan l’hauria pogut fer ella mateixa, potser només que amb un xic més de temps? Entre la sensació d’estafa i l’estafa legalment definida hi ha un marge marcat per intencions i d’altres figures jurídiques. El que urgeix és conduir la sensació a la racionalitat, la qual basa en el fet que tota la riquesa parteix de la natura i del treball humà que la transforma. I que el capital es construeix, en condicions normals, per la diferència que hi ha entre el que costa produir la mà d’obra i el que pot arribar a produir aquesta mà d’obra si entra en contacte amb la tecnologia. És d’aquesta diferència d’on es nodreixen, ja no tan sols els beneficis empresarials, sinó els drets d’apropiació de l’interès financer o dels impostos. Els fluxos de la riquesa segueixen després viaranys ben complexos, i la bastida de lleis i de governs serveix per assegurar-los. El fet que la innovació tecnològica garanteixi que la font originària brolli cada vegada més, i que amb menys mans es generi més riquesa, propicia i fa necessària una complicació més gran dels fluxos posteriors. Hi ha la vaga sensació que tot podria ser més senzill. I per això mateix hi ha tota una indústria ideològica dedicada professionalment a complicar-ho i capgirar-ho. La Gent de Gramenet, però, per exemple, lliga caps.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

De Casablanca a Sankt-Peterburg: un eix ferroviari continental per al transport de mercaderies a llarga distància

El 5 d’agost del 2004 es registrava a Brussel·les, FERRMED, una coalició dedicada a l’impuls d’un Gran Eix Ferroviari de Mercaderies que vagi des d’Escandinàvia fins a la Mediterrània Occidental, a través de l’espinada que són der Rhein i lo Ròse. Ahir, 27 d’ocubtre, es feia la presentació oficial de l’estudi “Estudi global sòcio-econòmica, tècnic, ambiental i d’oferta-demanda, del Gran Eix FERRMED i de la seva àrea d’influència”, en el marc del Comitè Econòmic i Social Europeu (EESC) i, més concretament, de la seva Secció de Transport, Energia, Infrastructura i Societat de la Informació (TEN). L’estudi ha comptat amb el finançament de la Comissió Europea i de diversos governs estatals i sub-estatals de la UE. I encara els problemes històrics de sempre del transport de mercaderies per tren. Uns problemes que fan que l’aspiració màxima del projecte sigui aconseguir que que un 30-35% del tràfic de mercaderies que es fa per terra a llarga distància en el nostre continent ho faci per tren i no pas per la carretera. FERRMED en l’actualitat la integren 137 organitzacions de tot Europa, encara que és evident el pes que tenen les organitzacions empresarials de casa nostra. Ara com ara, el gran eix mediterrani s’ha d’enfrontar amb la proposta Algesires-Madrid-Irun-Lió-Ginebra, que implica sumar 500 km de recorregut. I aquesta és una qüestió vital per si hom vol realment arribar a la xifra del 30%, sense la qual no es podria aconseguir la reducció prevista de 900.000 tones l'any les emissions de CO2. Certament això és la xocolata del lloro, i qualsevol sobrestimulació del transport a llarga distància pot compensar els efectes ecològics i econòmics que se li suposa a l'assumpte. Però tant per tant, si ho han de fer de totes formes, més val que segueixin els indicis racionals de FERRMED que no la irracionalitat burocràtica.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Millet 2.0 o Garçonada 2009: l’espectre de la Tangentòpolis laietana

Després de l’esclat de la bombolla immobiliària, i l’enfilada resultant de les xifres de desocupació, no hi ha dubte que ens esperen molts i molts sotracs. Cada nou escàndol serà pitjor que l’anterior. I, a més, amb la “corruptocràcia” de portada a tot arreu, la “crisi moral” o “panic moral” serà a l’ordre del dia. Hi ha les il·legalitats registrades en el Codi Penal, i la resta d’infraccions “administratives”, però això cal sumar el fet que en una situació d’estagnació, hi ha moltes formes legals d’apropiació del producte social que generen indignació popular i que fan molt el joc als mitjans de comunicació. Les infraccions legals són, però, especialment punyents, perquè prou generositat tenen les normes actuals amb les grans fortunes com perquè, damunt, suplementin la murriera “acceptada” amb la il·legal.

Des d’aquest Tribunal d’Excepció que és l’Audiencia Nacional de España, la darrera garzona ha culminat en la detenció de primeres espases de la sociovergència: per part del PSOE el batlle, el regidor d’urbanisme i el sots-batlle tercer, a banda d’un ex-diputat; i per part de l’encontorn de Convergència, hi ha en Lluís Prenafeta i en Macià Alavedra; i per la part econòmica hi ha la constructora Proinosa, el grup immobiliari Espais; i per la part administrativa hi ha el director gerent del Comú de Gramenet. Se’ls investiga per “tràfic d’influències, suborn, emblanquiment de diners”.

Una operació molt calculadeta, ens rumiem. Un ajuntament del cinturón rojo i un seguit d’empreses de la crostra convergent. És a dir que hi surten esquitxat els dos partits majoritaris. Potser podrien sortir els portantveus del PSC-PSOE i assenyalar que Alavedra i Prenafeta són noms més “coneguts”. O potser podrien sortir els portantveus de CiU i dir que els detinguts per la part del PSOE són “polítics en actiu”.

Potser la cosa quedarà en una garçonada. Però fins i tot en aquest cas fruirem si condueix a la defenestració (definitiva?) d’aquest psicòpata.

En tot cas, el clima preelectoral s’escalfa. El 2010 hi ha eleccions al Parlament de Catalunya. I el 2011 hi ha eleccions municipals, a les Corts Valencianes i als consells insulars i al Parlament balear. I ja podem albirar un dels “temes estelars”. No, si passar-nos-ho bé, ens ho passarem.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

La feina que manca la construcció i una tragèdia social


Mostra un mapa més gran

En la imatge de dalt teniu situat el lloc que ocupava l'immoble del número 21 del carrer Rodríguez de Arias, en el casc antic de Palma. Una explosió n'ha provocat l'esfondrament la passada mitja nit. Es presum la mort de tots els veïns. El president Antich ha parlat de "tragèdia social". Gent del veïnat recordava el mal estat de l'edifici, construït devers el 1950. I han assenyalat també immobles situats en un estat semblantment deficitari. És la feina que manca de reparació i, si escau, de nova construcció. Però és una feina per a la qual no hi ha "demanda efectiva". De mentres, les mans que la saben i la poden fer resten en molts casos en les llargues llistes de "sense-feina".

diumenge, 25 d’octubre del 2009

La Consulta per la Independència del 13-D cobrirà més d’un 5% de la població i un 4% del territori nacional

Després de la consulta realitzada a Arenys de Munt, hom es posà l’ambiciós projecte d’expandir-la tant com fos possible. Com a data es presentà el diumenge 13 de desembre. Osona Decideix coordina per aquesta data una consulta que cobrirà la immensa majoria de la comarca, i ha cridat la presència d’observadors internacionals per garantir la transparència del procés. D’altra banda, ahir en la reunió d’Arenys de la Coordinadora per la Consulta sobre la Independència de la Nació Catalana, es manifestava la voluntat d’organitzar consultes en un total de 98 municipis, amb un padró de 725.865 persones i que abasten una superfície de 2.834 km2, és a dir, respectivament, un 5,3% i un 4,0% de la població i del territori de tot Catalunya. En paraules de la Coordinadora, l’objectiu és “demostrar al poble català i a tots els pobles del món que la nostra nació està preparada per afrontar l’exercici del dret a l’autodeterminació i la independència política, malgrat els obstacles i impediments que posa l’estat espanyol i l’estat francès”. Avui, la convocatòria del PSAN amb motiu del 50è Aplec del Puig, ha comptat, entre d’altres, amb el parlament de Carles Móra, batlle d’Arenys de Munt, i un dels rostres visibles del moviment de les consultes. L’extensió del moviment de les consultes és, precisament, un dels reptes. Hi ha signes positius com el bastiment de la Plataforma de l’Alt Urgell per l’Autodeterminació (PAUA), però són evidents les dificultats de dur a terme aquesta mena de mobilitzacions a la Catalunya Nord, a la Regió Metropolitana de Barcelona (malgrat els casos encoratjadors de Sant Cugat del Vallès i de Molins de Rei), a les Illes (on la recent tempesta política ha coartat els ànims inicials manifestats per alguns regidors malloquins) i al País Valencià. Naturalment, molts dels participants entenen les consultes populars i les mocions als comuns municipals com una doble eina de conscienciació i de demostració de les limitacions democràtiques de l’estat espanyol i de les seves institucions autonòmiques, que no han deixat d’amenaçar legalment unes i altres iniciatives. L’esforç d’organització que suposa en aquest context bastir una consulta i guanyar-la, de ben segur, ha de servir per trenar una bona organització local que serveixi de fonament per consolidar l’organització comarcal i nacional de base popular sense la qual el procés d’autodeterminació és, no ho oblidem, impossible.

divendres, 23 d’octubre del 2009

Arrencada de la CUP de Barcelona i projecte de Casal de l’Esquerra Independentista de l’Hospitalet

El proper diumenge 25 d’octubre tindrà lloc l’acte de presentació de la Candidatura d’Unitat Popular de Barcelona (CUP-Barcelona) al Centre Artesà Tradicionàrius de la vila de Gràcia. Ja ahir es presentava a Barcelona en roda de premsa a l’Ateneu Barcelonès. En el marc del projecte nacional de les CUP, la CUP de Barcelona neix amb la voluntat de ser una eina de participació política al servei dels moviments populars dels barris i viles que integren el municipi barceloní.

A l’altra banda de la Riera Blanca, l’Assemblea de l’Esquerra Independentista de l’Hospitalet de Llobregat (AEIl’H) anunciava la setmana passada un projecte per bastir un Casal Popular i Independentista en aquesta ciutat del Baix Llobregat.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

El moviment de les consultes per la independència: les mocions de Manresa i de Sant Cugat, i la constitució de Girona Decideix

D'acord amb les estatístiques de la Coordinadora 13 de desembre hi ha 81 municipis que han iniciat el procés per realitzar una consulta popular quant a la independència de la nació catalana. La fita dels 100 municipis sembla, doncs, a l'abast.

Paral·lelament, Osona Decideix ja ha enllestit el protocol de la consulta que se celebrarà a la comarca el proper 13 de desembre. Com es va fer a Arenys de Munt (també s'hi repetirà la qüestió), hi podran votar tots els qui presentin documentació d'empadronament en els municipis osonencs. També, com va ser el cas d'Arenys, s'hi podrà votar postalment. El protocol, en canvi, insisteix en mantindre la neutralitat estètica dels col·legis electorals de forma que no s'hi exhibirà "simbologia independentista o unionista".

Continua, mentrestant, el degoteig de mocions municipals que, malgrat les amenaces legals i paral·legals de les institucions espanyoles, congratulen la consulta d'Arenys i esperonen la formació de comissions cíviques per a la realització de referèndums en el propi municipi. Si fins ara la població més gran que n'havia aprovades, era Blanes, cal sumar-hi ara Manresa i Sant Cugat del Vallès.

La constitució de Girona Decideix és un altre signe d'avenç. Aquesta comissió cívica té la intenció d'organitzar una consulta a la ciutat de l'Onyar. Una de les primeres passes serà pressionar per aconseguir una moció favorable en el Ple Municipal.

La vesprada de dissabte dia 24 tindrà lloc a Arenys de Munt una reunió del Consell Plenari de la Consulta sobre la Independència. I l'endemà el moviment de les consultes per la independència serà present en la convocatòria de l'Aplec del Puig, ja que entre els parlaments convidats hi ha el de Carles Móra, batlle d'Arenys de Munt, i el del regidor de la CUP Josep Manel Ximenis.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

150è aniversari del naixement de Francesc Macià: una memòria selectiva

El 21 d’octubre de fa 150 anys neixia a Vilanova i la Geltrú, Josep-Francesc Macià i Llussà, fill d’una família originària de les Borges Blanques, que es dedicava al comerç de vi i de l’oli. No obstant, sempre fou conegut com a Francesc Macià. Duia, doncs, per casualitats de la vida, el mateix nom que el vigatà Bac de Roda, nascut vora dos segles abans, i que segellaria el seu renom en la lluita contra el Borbó, en la qual hi perdria la vida el 2 de novembre del 1713. En tot cas, la naixença de Francesc Macià ja explica el fet que Vilanova i la Geltrú i les Borges Blanques han organitzat commemoracions en record del seu fill il·lustre. Els qui no han fet gaires commemoracions han estat els oficials de l’Arma d’Enginyers de l’Exèrcit espanyol de Terra. Potser tenen raó. Que Francesc Macià fos enginyer militar és tan rellevant com que Pompeu Fabra fos enginyer químic. D’alguna manera s’havien de guanyar les garrofes. I això és el que pretenia de fer Francesc Macià quan, als 15 anys, en temps encara de la Primera República espanyola, ingressà en l’Acadèmia d’Enginyers Militars que llavors, com ara, és a Guadalajara. La seva carrera militar es perllongà durant més d’un quart de segle, i l’obrí els cercles socials on trobaria la que seria la seva dona, Eugènia Lamarca. En aquella època no hi havia encara el Cos d’Enginyers Auxiliars o Tècnics, i l’Arma d’Enginyers feia també, doncs, aquestes feines més tècniques, a banda que també s’ocupava de projectes civils (o, com es diu ara, “de doble ús”). L’Arma d’Enginyers, com la d’Artilleria, tenien una pàtina de “cultura” que era notòriament absent en les armes d’Infanteria i de Cavalleria. Si Macià va haver de posar fi a la seva carrera militar, quan ja era tinent coronel i destinat a Lleida, no fou pas per una conversió sobtada al separatisme català. Ans al contrari, fou el separatisme castellà (o espanyol) qui va remoure les consciències de Macià. Molt abans de la fundació d’un separatisme català amb cara i ulls (tot just ara hem commemorat els “cent anys de l’estelada”), ja hi havia nombrosos exemplars de “dolientes de España” blasmant-lo. Macià va esclatar quan li oferiren per signar, en to provocatiu a més, un manifest de suport als militars que havien assaltat el “Cu-Cut!” i “La Veu de Catalunya”. També va manifestar el seu rebuig a una “llei de jurisdiccions” que estenia la jurisdicció militar en matèries de “ultratge a la pàtria” i coses per l’estil. Això i la candidatura doble per Solidaritat Catalana en les llistes (llavors de partit judicial) de Barcelona i de les Borges Blanques, podria haver quedat en els seus “deu minuts de glòria”. No fou així i, com a diputat de les Borges Blanques al Congrés dels Diputats d’Espanya (reelegit en totes les eleccions posteriors) destacà en la defensa dels interessos comarcals de les Garrigues i, en particular, dels petits productors. A partir dels 50 anys comença la segona fase de la seva transformació política que el durà d’ésser un “solidari” a convertir-se en el capdavanter d’Estat Català (1922). El colp d’estat de Primo de Rivera posà fi, el setembre del 1923, a l’etapa constitucional de la Restauració Borbònica. En aquest context, Macià i el seu Estat Català realitza una activitat frenètica, de projecció internacional (País Basc, Irlanda, Moscou, etc.), de treball en les comunitats catalanes de l’exterior, de lluita armada, etc. Així doncs, Macià, descontextualitzat, pot ser reivindicat, segons quina etapa es triï, per als qui defensen un “front d’esquerres”, o una recuperació de la “solidaritat catalana”, o dels qui demanen l’enfortiment d’una línia netament independentista. La realitat és complexa, i Macià es mou entre l’aprofundiment de la línia separatista (Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, Constitució Provisional de la República Catalana; 1928), el contacte amb les altres forces d’esquerres del Principat i de l’Estat Espanyol (Pacte de Sant Sebastià, 1930). El gener del 1930 queia el govern de Primo de Rivera, i la puixança del republicanisme espanyol va influir sens dubte en la política de Macià. La dictablanda de Dámaso Berenguer no va quallar i el retorn a la monarquia constitucional de la mà de Juan Bautista Aznar no va poder impedir el que hi ha molts consideraven irremeiable. Quan Macià va proclamar el 14 d’abril del 1931, “interpretant el sufragi” d’unes eleccions municipals, la República Catalana en el marc de la Federació Ibèrica, no seguia, òbviament, la legalitat de la Constitució del 1876, i tampoc, estrictament, la del Pacte de Sant Sebastià. Tampoc Pau Claris, el 16 de gener de 1641, no seguia ben bé les “Constitucions de Catalunya” en formular la seva República Catalana. Macià era conscient de les dificultats, però també sabia que sense anar a la formulació de la República Catalana no podria comptar amb una força constituent de cara al nou règim. Com que hi havia un Govern Provisional de la República Catalana, el Govern Provisional de la República Espanyola es va donar per satisfet en veure’l transformat en una Generalitat “restaurada”, el 17 d’abril del 1931. Això va fer possible també que el procés d’aprovació de l’Estatut d’Autonomia arrenqués abans i fins i tot de l’obertura de les Corts Constituents (juny de 1931). Certament per molts sectors d’Estat Català, tant els que s’havien integrat en el nou partit “ampli” de Macià, l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), com els que s’hi havia quedat enfora (Daniel Cardona, Jaume Compte, etc.) ho veiessin com una derrota. El mateix Macià va declarar que el 17 d’abril havia estat el dia més trist de la seva vida. La renúncia va permetre que l’Estatut rebé un suport massiu en el referèndum del 2 d’agost de 1931. Però també implicava que l’Estatut no rebria forma definitiva fins passar per les Corts de Madrid que no el van aprovar, ni que fos de forma retallada, fins que van veure, amb la Sanjurjada, què podia deparar-los si continuaven en el joc de la catalanofòbia política. La resposta a l’Estatut retallat del 1932, fou un exercici de voluntarisme administratiu, a l’estil de la Mancomunitat, coronat amb l’aprovació d’un Estatut Interior (abril del 1933). Més que cap de govern, Macià va fer de cap d’estat (ni que fos d’un “estat autònom”), relativament allunyat de les pugnes a l’interior d’Esquerra Republicana de Catalunya (escissió dels “lluhins”). Fou en aquest període presidencial (“President de Catalunya”) que se’l conegué com a “l’Avi”. Quan es va morir, el 25 de desembre del 1933, tancava una carrera política que havia durat gairebé el mateix que la seva carrera d’enginyer militar, que havia abandonat als 47 anys. Vilanoví, garriguenc, catalanista, republicà, separatista, d’esquerres, patriota, combatent, diputat, president, n’hi ha per triar. Però ningú no li pot discutir la dignitat de reconèixer que el 17 d’abril del 1931 va ser el dia més trist de la seva vida. I, al capdavall, si hi hagué un 17 fou perquè hi va haver abans, un 14, aquella incerta glòria d’un dia d’abril.

Altres posts:
- Macià abans de Macià.
- L'Any Macià.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

La “regeneració democràtica” i les circumscripcions electorals

El marasme en el qual sembla submergit l’oasi polític del Principat és atribuït, tot sovint, a l’encarcarament del sistema de partits que vigeix en el Parlament de Catalunya. Vicent Partal, per exemple, acostuma a assenyalar la constància dels cinc elements centrals d’aquest sistema de partits, únicament esquitxat, de tant en tant, per un Partit Socialista d’Andalusia, per uns Ciudadanos, o per escissions eventuals i que no triguen en ésser agranades. CiU, PSOE, ERC, Iniciativa (abans com a PSUC) i el PP (abans com a AP) marquen un espai virtual, respectivament, del centre-dreta catalanista, del centre-esquerra espanyolista, del centre-esquerra catalanista, de l’esquerra “transformadora” i de la dreta espanyolista. En l’actualitat, i des del 2003, trobem una coalició tripartita en el govern, sustentada de vegades per trobades tetrapartites i, fins i tot (recordem, fa quatre mesos, el posicionament de la Mesa del Parlament davant de la ILP que proposava una consulta per la independència pel 12 de setembre del 2010). És ben cert que, el 2006, va irrompre Ciudadanos, per fer de crossa a l’espanyolisme del PSOE i del PP, i que aquest espai podria repetir fàcilment en les eleccions del 2010 si no fos per la mateixa incompetència dels qui el gestionen. També s’ha parlat d’una possible irrupció de Reagrupament, com a tercer intent de “parlamentaritzar” els elements de l’independentisme rupturista. En menor grau, s’assenyala també una irrupció de Plataforma per Catalunya, però em sembla que és predir massa: el discurs anti-immigració té els seus límits i si no hi ha hagut encara cap pogrom a l’àrea metropolitana de Barcelona és signe que la gent, si no de grat per força, l’accepta. Paga la pena veure com des del pentapartit s’assenyalen aquestes tres espais polítics com d’una “marginalitat” i “perillositat” equivalents. Perquè fer-ne l’equivalència traspua clarament on es troba el “centre” (ben escorat cap a la dreta i cap a l’espanyolisme) del dit pentapartit.

Però si tornem a la qüestió del “cansament”, és significatiu que Reagrupament hagi inclòs com a punt programàtic situat en la mateixa alçada que la proclamació unilateral d’independència, la “regeneració democràtica”. Per exemple, hom ha assenyalat la conveniència de les llistes obertes. En aquest sentit també s’han manifestat alguns “think tanks” i, entre d’altres, aquells rostres humans del Partit Popular de Catalunya, Josep Piqué i Montserrat Nebrera. És simptomàtic que Nebrera, ara que se’n va del PPC, hagi parlat amb absolutament “tothom”: des de Reagrupament fins a Plataforma per Catalunya. Això si és ultratransversalitat i la resta són mandangues! Però el missatge s’entén com s’entenia l’SMS de Sirera. La “pentapartitocràcia” o la “burocràcia del pentapartit” sembla instal·lada en una paràlisi que ningú no exemplifica millor que el mateix President Montilla.

Un dels aspectes que els “regeneradors” de tot pel·latge posen de manifest és la qüestió de la llei electoral. Però com pot això “solucionar” el “cansament”? No ho pot solucionar, però com a mínim entreté.

Una cosa que es demana és la qüestió de les llistes obertes.

De llistes obertes, n’hi ha al Senat espanyol. Cada circumscripció provincial elegeix quatre senadors i cada elector té tres opcions. Normalment això implica que tres senadors van al primer partit i un senador va al segon.

Una altra possibilitat seria mantenir les actuals circumscripcions i l’actual proporcionalitat (límit del 3% i llei d’Hondt), i posar requadrets al costat de cada nom de la llista, tot deixant a l’elector la llibertat d’omplir-los. Però quants requadrets podria omplir? Un? Dos? Vuitanta? Per al pobre llàtzer que li hagués tocat estar-se tot el sant dia a la mesa electoral, acabar comptant requadrets podria ser mortífer. Altrament, això ponderaria l’ordre de la llista: el partit proposaria i els electors disposarien. Fer les coses d’aquesta manera també afavoriria els noms més populars, encara que s’apartessin de la línia majoritària del partit, i perjudicaria als més grisos que fan de “paquet” i prou.

Ara bé, els requadrets de la llista oberta impliquen fer una doble elecció la mateixa jornada. També es podria desdoblar l’opció, i fer obligatoris als partits la realització d’unes eleccions primàries. De les primàries resultaria una llista tancada que es votaria com ara es fa normalment. El sistema de primàries podria fins i tot servir per engrescar la gent a “enregistrar-se” a un partit, i mira encara podrien obtindre una via de finançament. És clar que això divideix els electors entre els “electors de partit” (que votarien doblement) i els “electors no-adscrits” (que únicament voten al final). Alternativament, en unes primàries obertes tothom podria votar, bo i seleccionant, és clar, de quina primària concreta vol ser elector.

Però un sistema de primàries faria augmentar les “despeses electorals” i això encara podria accelerar la “degeneració democràtica”. També hi ha qui tem els “personalismes”, car un sistema així afavoreix els “polítics” que tenen suports personals poderosos més enllà de les estructures de partit.

Tots els sistemes abans esmentats tenen dificultats en l’actual distribució de circumscripcions. Barcelona, amb 85 diputats, és una circumscripció gegantina. Qui pot conèixer 85 diputats? Per això, des de diferents instàncies, es defensa l’adopció de circumscripcions més petites, vicarials o comarcals. Hem de recordar que, abans de la Segona República espanyola, la circumscripció electoral era el partit judicial. Però també hem de recordar els excessos caciquistes que això implicava, i que van menar als republicans a defensar la circumscripció provincial. És possible, en aquest sentit, que hi hagi gent d’Iniciativa, per exemple, que pensi en una circumscripció única. Això seria una llista tancada de 135 noms!

En l’altre extrem hom podria dividir el territori en 135 circumscripcions, basades en criteris demogràfics (equipoblacionalitat), combinada potser amb una correcció geogràfica (per exemple que, com a mínim, cada comarca constituís una circumscripció electoral). Però llavors en cada circumscripció únicament sortiria un diputat. Això substituïria l’actual sistema proporcional per un sistema majoritari. La llista seria més oberta que mai, però el Parlament tendiria a una situació bipartidista. Els dos partits majoritaris, segons com, podrien sortir amb una estructura encara més burocratitzada, i aquest és un resultat més probable que l’alternativa d’un enfortiment del personalisme polític.

Entre mig trobaríem la possibilitat de dividir el territori en, posem, vint-i-escaig circumscripcions, amb 6 diputats cadascuna. Podríem donar a cada persona l’opció de votar 4 dels noms proposats. Però això, com hem dit abans, conduiria a un sistema majoritari, si bé a la minoria se li atorgarien 2 diputats, i el mateix bipartidisme reapareixeria. Pel que fa als 6 diputats elegits, si no hi hagués sistema de partits, també trobaríem grans disparitat entre el més votat i el sisè més votat. Però alhora aquest sistema permet la introducció del “vot transferible”. En aquest cas cada persona tindria quatre vots però els ordenaria segons preferència: candidat preferit, candidat en segon terme, etc. El recompte d’aquest sistema és, però, complex, i ja hem dit que no tenim intenció de provocar atacs de feridura als recomptadors “amateurs” que bé podeu ser vosaltres mateixos. Un sistema de computació automàtica resoldria aquest darrer punt, però qui se’n refia?

A les eleccions federals alemanyes hom alterna el “sistema representatiu” i el “sistema proporcional”. Si l’apliquessim al Principat podríem tenir:
- 68 circumscripcions equipoblacionals: cada circumscripció elegeix un diputat. A Alemanya ho fan a una sola volta. A l’estat francès ho fan en dues, la qual cosa potser s’ajustaria més a una realitat pluripartidista. El bipartidisme quedaria atenuat en aquest darrer cas, car en la segona volta hom hauria d’atreure als partits minoritaris. Per comptes d’aquest sistema d’una volta o de dues voltes, existeixen altres sistemes que permeten l’emissió d’un vot complex. En Ramon Llull ja en parlava quan Blanquerna idea un sistema d’eleccions abacials.
- 67 diputats són elegits a llista única, o bé a través de diferents llistes per vegueria.

Podem fer-hi moltes voltes i consultar sistemes electorals. N’hi ha per dar i vendre. Però cap no és perfecte. Garantir la proporcionalitat implica esborrar la relació de representació. Quan hom vol perfeccionar el sistema de vot, el complica. I quan el simplifica, augmenta la temptació de vot tàctic (que és, justament, un dels motius del “cansament”). I total, algú podria demanar-se, per a què, quan la gent vota d’esma! O és que no hi ha gent que encara vota per la “papereta del Pujol” o la “papeleta del Felipe”?

A la Comuna de París del 1871 els representants electes eren revocables i sotmesos a mandat imperatiu (és a dir, havien de complir els acords del col·legi electoral). També rebien un estipendi que no podia ser superior al salari mitjà dels treballadors representats. Vet ací, una reforma prou ambiciosa i engrescadora.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Wetzlar: del comerç a la justícia, i de la justícia a la indústria

Fa unes setmanes parlàvem d’aquell projecte destrellatat que volia unir Gießen, Wetzlar i una sèrie de municipis adjacents en un macromunicipi sota el nom de Lahn-Stadt. Gießen i Wetzlar són a nou minuts de tren, i sens dubte hi ha molts lligams. Però l’actual estatus de separació i de capitalitat de cadascun d’un Landkreis diferenciat sembla consolidada. Wetzlar és actualment la capital del Lahn-Dill-Kreis (LDK). Ella mateixa se situa en el curs del riu Lahn, amb la ciutat històrica situada al marge esquerra (Altstadt, Hausenberg), però amb un notable desenvolupament industrial en el marge dret (Neustadt, Niedergirmes, Dillfeld, Dalheim). Dins del municipi de Wetzlar, trobem altres districtes que serven personalitat pròpia (Garbenheim, Dutenhofen, Münchholzhausen, Naunheim, Hermannstein, Blasbach, Steindorf i Nauborn). En total habiten el municipi 52.741 persones, de les quals 31.022 ho fan en el districte central (Kernstadt). En el marc de la província geològica de les Muntanyes de Pissarra de Renània (formades en el Devonià i el Carbonífer, fa 300-400 milions d’anys), la major part del terreny és, però, al·luvial, format pels dipòsits del riu Lahn. Pel que fa a les primeres restes de presència humana cal esmentar un jaciment del Paleolític Mitjà de fa 50.000 anys a Dalheim. Més recents són també a Dalheim els jaciments del Neolític Ceràmic de la cultura LBK, d’un 7.000 anys d’antiguitat. Ja en temps històrics, Wetzlar quedà en l’àrea cultural cèltica (que culmina en el període de La Tène, en la segona meitat del I mil·lenni a.C.). La germanització del territori arrenca, doncs, pràcticament en la mateixa època que comença la penetració romana.


El riu Lahn

El territori de Wetzlar quedà fora del limes. És probable que el topònim Wetzlar ja fos present abans del segle III d.C., ja que combina un nucli de probable origen cèltic (Wetz) amb un sufix locatiu fràncic (-lar). Les primeres evidència de la població, però, no són més antigues del segle VIII. L’any 897 hi ha documentada la consagració de la Salvatorkirche, sota el patrocini del llavors comte de Wetterau, Gebhard. A començaments del segle X es funda un santuari marià. Al redós del santuari marià, Wetzlar esdevingué un nucli comercial (amb la concessió posterior, en data incerta, de Marktrecht, o “dret de mercat”).


La Catedral (Dom) de Wetzlar

El 1180, per disposició de l’emperador Frederic Barbaroja, Wetzlar esdevingué una ciutat sota domini directe d’un representant imperial (Reichsvogtei). Wetzlar esdevenia així una ciutat imperial (Reichsstadt), amb un estatus similar al de Friedberg o al de Frankfurt. I com Friedberg i Frankfurt, els òrgans municipals de Wetzlar guanyaren més i més protagonisme en detriment dels òrgans de nomenament imperial. Alhora el procés de concentració feudal exigia una renovació i amplificació de les fortificacions de Wetzlar i la seva contrada (Kalsmunt), en un procés que no acabaria fins el 1250. Wetzlar, amb uns 6.000 habitants, era una ciutat de dimensions considerables per a l’Alemanya de l’època. El seu caràcter de ciutat franca li va valdre problemes. Com quan, l’estiu del 1285, es va presentar a Wetzlar el “rei Frederic II” en persona, que tothom havia donat per mort i soterrat 35 anys abans. No aparentava tampoc gaire els 90 anys que devia tenir si era qui era. El fervor popular va fer que Wetzlar esdevingués campiona dels seus drets usurpats, però quan es presentaren les tropes del rei Rudolf (el primer dels reis alemanys de la dinastia dels Habsburg), el “rei Frederic II” fou lliurat al rei Rudolf i jutjat com a impostor, sota el nom de Dietrich Holzschuh i el malnom de Tile Kolup, per tal de condemnar-lo a mort i executar-lo. L’autonomia de Wetzlar sortí indemne d’aquest destret. Vindria, però, després la crisi de mitjans del segle XIV, agreujada per la pugna amb el Comtat de Solms (el territori feudal de riu avall). El bloqueig del comerç fluvial i del camí de ribera per part del comte de Solms agreujà encara més la crisi de Wetzlar. La pugna amb Solms requerí una forta despesa en defenses (construcció de Burg Hermannstein, 1373-79), tot i que la ciutat comptà amb el suport (altrament feble) de l’autoritat reial. El 1387 les arques municipals eren en fallida. S’optà llavors per integrar la ciutat a la Lliga Municipal Renana-Suàbia, una àmplia coalició de ciutats imperials. El declivi de Wetzlar, però, continuà al llarg del segle XV. La recuperació posterior fou lenta i interrompuda, a més, durant la guerra dels Trenta Anys (1618-48). Amb tot, Wetzlar havia reeixit a servar la condició de “ciutat imperial”, de primer envers els comtes de Solms i després envers els comtes-territorials de Hessen. El 1689, com a conseqüència de la Guerra de Successió del Palatinat (la Guerra dels Nou Anys), la Cambra de Justícia de l’Imperi (Reichskammergericht) fou foragitada de la seva seu de Speyer, i Wetzlar n’esdevingué la seu provisional.


La Seu de la Cambra Imperial de Justícia, en la seva darrera època (1689-1806) va situar-se a Wetzlar.

Encara que aquest Tribunal Suprem de l’Imperi únicament tenia algunes atribucions genèriques (la majoria d’afers els decidien els tribunals de cada estat), les autoritats municipals de Wetzlar fer el possible per tal que no es traslladés mai més. Fou per aquesta raó que Johann Wolfgang Goethe va viure a Wetzlar, car entre el maig i el setembre del 1772 fou passant d’aquest Tribunal. Goethe tenia llavors 23 anys, i a Wetzlar s’havia d’enamorar de Lotte Buff. Wetzlar n’està molt orgullosa d’aquest enamorament frustrat, sense el qual Goethe no hauria trobat la inspiració per escriure la proto-romàntica novel·la “Die Leiden des jungen Werther”.


Una de les cases on es va allotjar Goethe en la seva estada a la ciutat durant l’estiu del 1772

Pel que fa a la independència de Wetzlar l’havia de perdre de resultes del cicle napoleònic (1803). Wetzlar, ocupada pels francesos, esdevingué el Comtat de Wetzlar, que restà en unió personal amb el Príncep Elector de Mainz, Carl Theodor von Dalberg. El 1806, els Habsburg, sota la pressió de Napoleó, liquidaven el Sant Imperi Romà de la Nació Alemanya, i el Tribunal de Wetzlar era definitivament desmantellat. Després del Congrés de Viena (1815), els vencedors de Napoleó no revocaren la mediatització, i Wetzlar fou adscrita a la nova Província Renana del Regne de Prússia. El 1822, cinquanta anys després de l’estada del jove Goether, Wetzlar esdevenia simplement la capital de la seva comarca. Sota el domini prussià (o contra el domini prussià, segons es miri), Wetzlar esdevingué un centre industrial. La base foren les ferreries de l’època manufacturera i l’impuls del comerç fluvial (que requeria la corresponent indústria naviera).


La branca esquerra del Lahn entra en el nucli històric de Wetzlar. La bifurcació del riu crea l’illa del Lahn (Lahninsel).

El riu fou la via principal de transport pràcticament fins a l’arribada del ferrocarril (1862-1863). El fet que Wetzlar i Gießen formessin part de dos estats diferents, possibilità que totes dues localitats fossin nusos ferroviaris (per bé que Gießen, com a capital provincial en el marc del Gran Ducat de Hessen, jugués amb avantatge). Wetzlar era unida amb Coblença a través de Limburg an der Lahn, i el ferrocarril de Gießen la unia amb Colònia. La indústria siderúrgica i el ferrocarril anaren de la mà, i el 1873 s’inaugurà la línia amb Berlin. Aquesta línia, alhora, va ajudar a diversificar la indústria més enllà de la siderúrgia (amb un especial accent a la indústria òptica, mecànica, etc.). La victòria prussiana contra França (1870) i la resultant “unificació” d’Alemanya sota l’ègida de Berlin foren també un ajut. El 1866, Prússia s’havia annexionat Hessen-Kassel, Nassau i Frankfurt, i amb ells havia constituït una nova província (Hessen-Nassau). La comarca de Wetzlar, no obstant, no s’integraria fins el gener del 1932 a aquesta província, i romandria fins llavors com un enclavament lligat a la Província Renana. De fet, encara avui, des del punt de mira eclesiàstic, la major part del municipi és adscrit a l’Església Evangèlica de Renània. El 27 de març del 1945, la ciutat era ocupada per les tropes americanes, i assignada a la zona corresponent durant l’Ocupació. Com la major part de la província de Hessen-Nassau, s’integrà en el nou estat de Gran Hessen (després, senzillament, Hessen).

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Trajectòries (no tan) insòlites (IX): Wang Jingwei, de l’esquerra del Guomindang a cap del govern xinès pro-japonès

En la història dels dos partits polítics que han dominat la política xinesa del segle XX, el Partit Nacionalista (Guomindang) i el Partit Comunista hi ha hagut etapes d’odi intensíssim combinades amb períodes de col·laboració interessada per les dues parts. És simptomàtic que en l’actualitat el Partit Comunista Xinès no amagui les seves simpaties per la Coalició Blava en la política de la República de Xina-Taipei, ja que és la millor garantia per impedir una declaració d’independència unilateral de Taiwan. També ho és el fet que en el marc del pluripartidisme oficial de la República Popular Xinesa el segon partit del “Front Popular” sigui el Guomindang-Comitè Revolucionari (Guomindang-CR). El Guomindang-CR, durant la guerra civil del 1946-1949, aplegà els sectors d’esquerres del Guomindang. Així Mao podia donar-se el gust de “pactar” amb l’Esquerra del Guomindang, el vell consell de la Internacional Comunista, però ara fet de tal manera que qui tenia la paella pel mànec era el Partit Comunista. Abans de la guerra, l’Esquerra del Guomindang era la noció que feia servir el sector dretà del Partit Comunista Xinès per dir que en el Guomindang hi havia sectors amb els quals es podia confluir gràcies a la seva posició anti-imperialista, anti-xovinista i pro-social. És clar que això, en els anys 1920 i 1930, conduïa a la idea de l’entrisme, la maniobra de fer entrar el Partit Comunista Xinès en el Guomindang, aliar-se a l’esquerra del partit, i desbancar el sector dretà encapçalat per l’arxienemic de tota la vida: Jiang Jieshi. L’entrisme, sostingut en les temporades d’anades i tornades de Moscou (del socialisme en un sol estat al tercer període, del tercer període als fronts populars), mai no es va dur a terme. Però encara avui en la bandera de la República Popular Xinesa se’ns explica que els quatre estels grocs petits simbolitzen l’aliança del proletariat amb el camperolat, la petita burgesia i la burgesia autènticament nacionalista. És aquest darrer estel el que recorda, doncs, aquella esquerra del Guomindang. En l’horitzó d’una integració de Taiwan com a regió econòmica especial de la República Popular Xinesa, el Partit Comunista Xinès encara farà noves reinterpretacions de la idea.

De la primera “Esquerra del Guomindang” el nom més formulat en les anàlisis del Partit i de la Internacional comunistes era el de Wang Jingwei. Wang, de tant en tant, era saludat per la premsa comunista per les seves idees “avançades” i per la seva pugna amb Jiang Jieshi. Wang encarnaria els autèntics valors de Sun Iat-sen, el pare del republicanisme xinès. Wang també era lloat per la seva perspectiva internacionalista i pacifista, que contrastava amb el bel·licisme de Jiang. Però aquesta perspectiva acabaria per ser una autopista cap a la seva evolució ulterior.

Però no avancem esdeveniments. Wang havia nascut en Sanshui (Guandong), el 4 de maig del 1883, fill d’una família procedent de Zhejiang. Va créixer, doncs, en l’època que els historiadors xinesos dels nostres dies consideren la més fosca de la història xinesa: la decadència final de l’Imperi Qing i la penetració màxima de les potències estrangeres, tant de les europees (i nord-americana) com de la japonesa. A vint anys, Wang va aconseguir una beca per continuar els estudis a l’estranger, i va triar el Japó. L’Imperi Japonès del període era gairebé com una imatge invertida de l’Imperi Qing. Si l’Imperi Qing s’aferrava a les velles tradicions, l’Imperi Japonès les llençava per la borda per adoptar-ne les europees. I, mentre els xinesos eren vistos com a inferiors pels europeus, i tractats amb condescendència, els japonesos eren tinguts gairebé al mateix nivell. L’imperialisme japonès seguia la mateixes lògica que els imperialismes europeus, i per això topava amb ells, com fou el cas de la Guerra Russo-Japonesa del 1905, o de la implicació japonesa en la Gran Guerra del 1914 (al costat de Rússia, França i Anglaterra, i en contra d’Alemanya, a la qual va arrabassar les Illes Marianes, que l’Imperi dels Hohenzollern havia comprat a Espanya el 1900). L’imperialisme japonès, naturalment, també segregava la ideologia que l’imperialisme japonès era el redemptor de l’Àsia i que sota l’ègida del Japó, com mostrava l’exemple-model de Corea, tota l’Àsia continental ressorgiria com a potència mundial.

No és, doncs, estrany que fos al Japó que el jove Wang esdevingués un nacionalista xinès conscient. El 1905, encara a Tòkio, va ingressar en el Tongmenghui, la societat secreta que impulsava Sun Iat-sen. Sun era un home de món, que fregava ja els 40 anys, i que havia viscut molts anys a Hawaii (on havia obtingut un certificat de naixement, encara que no hi havia nascut, però això és una altra història). Wang, doncs, va assumir el que per ell havia estat una noció: que l’Imperi Qing era acabat, que calia modernitzar la Xina, i que la via del nacionalisme republicà era l’única via per fer-ho. Les dots de Wang van fer que Sun l’inclogués en el cercle de col·laboradors més estrets.

L’estil de Sun i de Wang no era, però, el de les societats secretes típiques. Creien en la mobilització de masses i per això calia un partit polític, el Guomindang. Totes les formes de lluita, però, eren legítimes, i a la vegada que Wang excel·lia com un dels comunicadors més efectius del Guomindang, també es movia en contacte amb els grups armats. Wang fou empresonat pel govern imperial per la seva implicació en un complot per assassinat el Regent Zaifeng, el pare del nen-emperador Pu, i en el judici no va amagar per res les seves responsabilitats. L’esclat de la revolució el 1910 va comportar l’alliberament de Wang. Ja en els primers moments de la República de Xina, mentre el gruix del Guomindang endreçava la lluita contra els monàrquics i els senyors de la guerra, Wang advertia que uns i altres no eren més que el producte de l’imperialisme europeu. Wang tampoc no combregava amb la idea d’afavorir una potència europea contra una altra, per exemple, els francesos contra els anglesos, o els anglesos contra els alemanys, o els russos contra els altres.

Wang era una de les figures cabdals del Govern Revolucionari de Guangzhou, sovint considerat com la mà dreta de Sun i el seu successor en potència. És en aquesta època on Wang és classificat com el dirigent de “l’esquerra del Guomindang”, malgrat que ja llavors havia donat mostres de la seva oposició a un moviment obrer políticament autònom i, en particular, als sectors més urbans i més revolucionaris del Partit Comunista. L’aliança entre l’Esquerra del Guomindang i el Partit Comunista, doncs, era incerta, i depenia del fet que la direcció del partit comunista controlés els impulsos revolucionaris de l’organització. Fos com fos, a la Dreta del Guomindang li fou fàcil emprar qualsevol pretext per bandejar Wang i col·locar el seu propi dirigent Jiang, al capdavant del partit. El poder de Jiang, a finals del 1926, ja era prou consolidat, especialment en l’exèrcit republicà.

Wang i l’Esquerra del Guomindang, doncs, necessitaven el suport del Partit Comunista per recuperar la influència. Però Wang no es refiava dels consells canviants que els assessors de la Commintern (molts d’ells europeus) subministraven a la direcció del Partit Comunista. Els considerava, de fet, una prolongació de Moscou i en aquest sentit no pas menys agents imperialistes que els que representaven a les potències anglesa, nord-americana i francesa, o els que vehiculaven els interessos alemanys o japonesos. Wang i els seus partidaris establiren en Wuhan el seu quarter general a començaments del 1927. Wang confiava en atreure els comunistes contra Jiang, tota vegada que Jiang protagonitzava en aquelles setmanes una forta repressió contra els comunistes de Xangai. Però Wang amb prou feines podia mantindre el control de Wuhan, que va haver de desallotjar davant l’atac de milícies locals. El setembre del 1927, es va celebrar la reconciliació entre Jiang i Wang a Nanjing

Però aquesta reconciliació no va durar gaire. A partir del 1930, Wang tornà a l’oposició armada a Jiang. El 1931 les forces opositores formaren un govern rival a Guangzhou, i Wang en formà part. El 1932 s’assajà una nova reconciliació i Jiang encarregà a Wang la formació d’un govern d’unitat entre les faccions del Guomindang. La unitat fou esperonada per la Batalla de Xangai, que enfrontava les forces nacionalistes contra una expedició militar japonesa. La col·laboració entre Jiang i Wang patí nombroses interrupcions. Wang alternà entre períodes al govern, sovint com a primer ministre, i períodes d’oposició. En un d’aquests períodes Wang realitzà una visita a Alemanya, per cimentar les relacions amb el nou govern de Hitler, que en aquella època encara mantenia la tradició diplomàtica de la dreta alemanya dels anys 1920 de presentar-se com els “bons europeus” davant de la Xina i de barrera contra l’expansionisme japonès. El desembre del 1935, Wang era víctima d’un atemptat, presumptament per forces properes a la dreta ultranacionalista del Guomindang, que li retreia una posició tèbia front l’imperialisme japonès.

El 1937, però, la guerra entre la República de Xina i l’Imperi Japonès, va esclatar en totes les seves dimensions. El govern del Guomindang va haver de refugiar-se a Chongqing. Wang, malgrat allunyat del govern, encapçalava una facció del Guomindang que feia costat a Jiang en la idea de combat sense treva a l’invasor japonès. Els seguidors de Wang, que en un altre temps havien mantingut alguna simpatia per la Unió Soviètica, se sentien ara més propers a l’Alemanya nazi, i de fet n’adoptaven l’estètica similar i el discurs ultranacionalista. El curs de la guerra, però, era desastrós, i no hi havia cap indici que la Xina pogués esperar suport de l’exterior (l’URSS temia l’imperialisme japonès, i els imperialismes europees es preparaven per a una guerra intraeuropea). A Wang l’exasperava la manca de realisme en l’apreciació del curs de la guerra que mostraven els homes de Jiang. Aquests l’acusaven obertament de caure en el derrotisme i no volien sentir a parlar de negociacions amb els japonesos.

A finals del 1938, Wang abandonà Chongqing per dirigir-se a Hanoi, aparentment per cercar-hi suport francès, en el benentès que els japonesos, acomplerta la feina a la Xina, l’emprendrien contra les colònies europees del sud-est asiàtic. Però militants del Guomindang, que se n’ensumaven maniobres fosques, provaren infrucuosament d’assassinar-lo. Després de l’atemptat de Hanoi, Wang cercà refugi a Xangai, que ja era sota el control efectiu dels japonesos.

De moment, les autoritats japoneses el deixaren fer. Però, quan la guerra contra la Xina semblava estagnar-se, van decidir de fer-hi mà. I el 30 de març del 1940, sota els auspicis dels japonesos, Wang Jingwei constituí un “Govern de Salvament Nacional de la República de Xina”, amb seu a Nanjing. El govern acceptava com un fet l’hegemonia japonesa en l’Àsia, i la propaganda consegüent del panasianisme. Era aquesta una idea paral·lela al concepte de paneuropeïsme que gastava l’Alemanya nazi, també triomfant en aquell any del 1940. L’aliança amb el Japó, a més, garantia al Govern de la Xina-Nanjing el suport d’Alemanya i d’Itàlia. Wang, doncs, va fer entrar la seva República en el llistat de països adherits al “Pacte Anti-comintern”, a on també fou comptat l'estat “independent” de Manxukuo (amb l’antic hereu Qing com a emperador). Malgrat subscriure el pacte, aquests estats, com el Japó, no van declarar la guerra a la Unió Soviètica. En canvi, la tardor 1941, el Japó sí va iniciar operacions contra les posicions colonials europees, que havien de cobrir des de l’Imperi Britànic de la Índia fins a Hawaii, i des de l’Indoxina francesa fins a Austràlia, incloent-hi les Índies Orientals neerlandeses. En els dies triomfals de novembre del 1941, quan s’havia precipitat ja l’entrada dels Estats Units en la guerra, hom feia comptes de la trobada entre les tropes japoneses i les alemanyes en algun punt de Pèrsia, o en operacions conjuntes amb els italians en l’Àfrica Oriental.

Si tots aquests plans, que ara ens semblen forassenyats, haguessin reeixit, el nom de Jiang hauria estat l’arrossegat pel llot de la “col·laboració” amb les potències anglo-americanes. Però en aquella època el boig era Rudolf Hess i no pas Adolf Hitler, i iniciar una guerra contra l’URSS mentre Anglaterra encara resistia semblava una estratègia brillant. Semblantment, que el Japó l’emprengués contra Hawaii i contra Singapur quan no tenia encara resolta “la qüestió xinesa” era vist com la decisió més natural i raonable. Al capdavall, el Japó havia reservat la prudència de no sumar-se a l’atac contra l’URSS que sol·licitaven els alemanys. Els Estats Units, en canvi, atacats pels japonesos, van declarar simultàniament la guerra al Japó, a Alemanya i a Itàlia, una estratègia que també els podria haver resultat molt cara i que, en canvi, fou vital per garantir la seva hegemonia com a potència mundial fins als nostres dies.

El març del 1944 Wang fou traslladat de Nanjing a Nagoya. En aquella època les posicions japoneses semblaven sòlides, per bé que els somnis de la màxima expansió ja es veien com quelcom lluny. Potser els japonesos temien per la fidelitat dels “seus xinesos”. O potser era senzillament cert que Wang, de 61 anys, i mig baldat pels atemptats del 1935 i del 1938, necessitava un "tractament especial". El cas és que el 10 de novembre del 1944, Wang es moria a Nagoya.

Wang es va morir, doncs, com el president del govern xinès reconegut per Alemanya, Japó i els seus països satèl·lits. Però bona part dels antics “col·legues” de l’Europa Oriental ja havien canviat de bàndol, i el règim de Vichy s’havia transformat en la trepa de Sigmaringen. Wang, en canvi, va tenir funerals d’estat. Les seves despulles foren transportades de Nagoya fins a Nanjing, i dipositades en el Mausoleu de Sun. Els discursos oficials parlaven de com el deixeble es reunia amb el mestre i, efectivament, la tomba de Wang era gairebé més sumptuosa que la del President-Fundador. L’esperit de Sun, en aquella època, era simultàniament reivindicat per la Xina-Nanjing, pel govern de Jiang (reconegut per les potències aliades) i pel Partit Comunista Xinès. Wang, en canvi, era per a aquestes dues darreres forces, igualment vilipendiat com a traïdor. Pels comunistes Wang havia estat sempre un feixista, fins i tot en aquella època remota que era el representant de “l’Esquerra del Guomindang”. Pels nacionalistes de Jiang, Wang sempre havia estat un agent encobert del panasianisme japonès, i un exemple blasmable dels vicis del “pacifisme”.

Ja en el 1945, Nanjing passà a mans del govern de la República de Xina de Jiang. La República de Xina de Wang s’havia volatilitzat amb la retirada o rendició dels japonesos. Les noves autoritats destruïren la tomba de Wang i en cremaren les despulles. Quatre anys més tard eren les autoritats de la República Popular Xinesa les qui entraven a Nanjing. El Mausoleu de Sun fou adoptat com un dels símbols del redreçament nacional xinès, i hom assenyalà el lloc de la tomba de Wang com la tomba d’un “traïdor han”.

dijous, 15 d’octubre del 2009

150 anys de l’assalt a Harper’s Ferry: la darrera acció d’armes de John Brown

La nit del 16 d’octubre de 1859, un grup d’abolicionistes encapçalat per John Brown assaltà Harper’s Ferry (Virgínia) amb l’objectiu de fer-se amb les armes dels arsenals federals i estatals. Les armes havien de servir per alimentar la lluita armada de l’abolicionisme, tant a la frontera de Kansas i Missouri, com, sobretot, per a la creació d’un focus revolucionari a les Blue Ridge Mountains, en el nord de Virgínia, des del qual s’animaria a l’aixecament dels esclaus de tots els estats del Sud dels Estats Units. La major dels assaltants moririen en les 24 hores següents, en diversos enfrontaments, després d’haver aconseguit armament i haver alliberat encara alguns esclaus de la localitat. El mateix John Brown va haver de retre’s amb els seus supervivents. Però fins i tot això era calculat. Jutjat, condemnat a mort i penjat, John Brown confiava que el seu sacrifici acceleraria l’hora de la mort de l’esclavitud als Estats Units. En qüestió de cinc anys aquest objectiu esdevingué una realitat.

Segle i mig després d’aquells fets, el llegat de John Brown és encara motiu de controvèrsies i de manipulacions interessades. Que si objectius, que si mitjans, que si monopoli de la violència, que si mesures graduals, que si voluntarisme, que si aventurerisme, que si guerillerisme, etc. Abans del 1850 John Brown era, en essència, un abolicionista respectable i compromès. Val a dir, però, que la seva activitat en participar en les línies clandestines de transport d’esclaus fugitius del Sud, o el suport al bastiment d’institucions d’educació i formació laboral d’ex-esclaus, eren il·legals en un bon nombre de jurisdiccions. Nascut el 1800, Brown era fill d’abolicionista i nét d’un patriota caigut en la revolució americana, a més de descendent dels primers colons puritans de Nova Anglaterra. Brown, com molts d’altres abolicionistes, duia en una mà les Sagrades Escriptures i en l’altra la Declaració de la Independència. Els textos són sempre interpretables, i mentre els apòlegs de l’esclavitud citaven amb profusió les Sagrades Escriptures (que, certament, contemplen l’esclavitud, parlen de la marca de Canaan, de la virtut de l’obediència, etc.), la Declaració de la Independència i les constitucions estatals i federal, també els abolicionistes tenien les seves interpretacions d’aquests textos. Cal, però, no deixar-se dur pel tòpic: John Brown és un abolicionista que es mou hàbilment en el món de les conferències (sovint celebrades al Canadà) i de les gires internacionals (gira europea del 1851), alhora un home de teoria i d'acció, d'organització i de propaganda.

A partir del 1850, si bé ja covat d’abans, John Brown inicia el procés que el convertirà en un abolicionista armat. No és això, com pretén certa historiografia, un trencament complet, ja que molts altres abolicionistes “respectables” justificaven l’alçament armat dels esclaus, les accions armades per alliberar-los i dur-los a un lloc segur, la resistència armada contra les forces legals i paralegals dels esclavistes, etc. Hi havia també, és clar, abolicionistes que condemnaven tota acció armada i tota resistència a l’autoritat. El ventall, doncs, era continu, i el mateix Brown havia donat suport a tots els esforços legals possibles per limitar, reduir, reformar, pal·liar, encara que fossin molt lluny de l’ansiada i més senzilla abolició. Brown també era conscient de les limitacions de l’abolicionisme de la generació anterior quant al paper que hi havia de jugar la població negra, tant la població lliure com l’alliberada. Per a Brown únicament la implicació de la població negra, a través de la formació integral (educativa, laboral, política, militar), podria garantir l’èxit de l’abolicionisme: bé perquè el progrés de la raça negra lliure destruís totes les suposicions d’inferioritat i d’inhumanitat que sostenien els apòlegs de l’esclavisme, o bé perquè entre la raça negra dels Estats Units aparegués l’Espartac o el Toussaint l’Overture que menés la lluita per l’emancipació.

El front legal i institucional de l’abolicionisme es trobava, en 1850, en un atzucac. La suposició prèvia que el desenvolupament històric faria prescindible per camins naturals l’esclavitud no s’havia fet gens realitat. Ans al contrari, el creixement de la indústria tèxtil britànica havia enfortit el sistema esclavista de les plantacions de cotó del sud dels Estats Units. A més, això havia enriquit més i més els terratinents del Sud, i la seva influència en Washington D.C., lluny de disminuir, creixia per moments. El Compromís de Missouri aconseguí un fràgil equilibri provisional. En aquest context, John Brown i molts altres abolicionistes entenien que la persistència de l’esclavitud no era únicament una càrrega per a la població negra (cosa que, per ella sola, ja els hauria justificat la causa) sinó que mentre hi hagués una part de la població esclava, tota la població dels Estats Units anava de pet a l’esclavatge en mans de la minoria latifundista del Sud. Molts abolicionistes assenyalaven l’impacte negatiu que la mà d’obra esclava tenia per als treballadors lliures i per al desenvolupament econòmic del Sud; o que el lliurecanvisme defensat pels latifundistes del Sud per facilitar les seves exportacions de cotó ofegava alhora el desenvolupament industrial de Nova Anglaterra i Nova York; o que el lobby esclavista empudegava el sistema polític nord-americà; o que els diners dels esclavistes servien per comprar voluntats; etc.

La qüestió de la constitució de Kansas, davant la seva imminent entrada en la Unió com a nou estat, es convertí en arena de lluita entre partidaris i detractors de l’esclavitud. Amb independència de com de rendible seria la introducció de l’esclavitud en els nous estats de l’Oest, els esclavistes confiaven en assegurar-se una majoria definitiva en el Senat que bloquegés d’una vegada per sempre qualsevol intent d’esmenar la Constitució dels Estats Units per abolir l’esclavitud. És en les lluites de Kansas, concloses precàriament amb un acord entre les parts del 1856, que John Brown esdevé un home d’armes. Però, conscient que la lluita decisiva no era entre la frontera entre Kansas i Missouri, sinó en les muntanyes de Maryland i Virgínia, molt més a prop de les plantacions més grans i més poderoses, va impulsar l’acció de Harper’s Ferry. No és una acció aïllada o voluntarista, sinó que té al darrera una organització política més àmplia, que ja ha preparat una Constitució per a crear un Estat Lliure en la zona, nucli per l’alliberament (autoalliberament) de la població negra.

Brown, ja vençut i camí de la forca, confiava que el seu sacrifici mobilitzaria els abolicionistes del Nord-est i dels Grans Llacs i els faria crear, tard o d’hora, una Convenció des de la qual desafiar l’administració pro-esclavista de Washington D.C. No hi hagué cap convenció. L’any següent Abraham Lincoln, del Partit Republicà, era elegit President dels Estats Units. Malgrat que Lincoln havia protestat que ell no era cap abolicionista i que únicament volia fer complir el Compromís de Missouri i els acords previs per limitar l’extensió de l’esclavitud i els seus efectes extraterritorials, els esclavistes començaren a promoure la secessió dels estats del Sud i la constitució d’una Confederació. Amb Lincoln ja com a president, i després d’un assalt confederat al mateix arsenal federal de Harper’s Ferry, esclatà la Guerra Civil Americana. El resultat final seria l’abolició de l’esclavitud. El preu en nombre de morts i en destrucció havia estat molt més alt que la recepta insurreccionista que havia ofert John Brown.

Ennuegat amb els melindros (III) – Contractes blindats en el Fòrum (de les Cultures)

Llegim el diari Avui (digital, car en les fredors dels 50º latitud nord no el trobem en paper):

Una altra irregularitat detectada per CiU són els blindatges firmats per onze treballadors de Bimsa, entre els 11.000 i els 113.000 euros, que van rebre arran de la rescissió dels seus contractes. Per ejemple, l'adjunt a gerència, procedent de l'Agència Metropolitana de Residus, que va treballar a Bimsa de 2001 a 2004, va rebre 84.000 euros per acomiadament improcedent, tot i que es va incorporar de forma immediata a l'Agència de Residus de Catalunya.

Bimsa era una de les societats anònimes de participació pública creades en el marc del Fòrum de les Cultures, que va tenir lloc a Barcelona el 2004. Quina indelicadesa la de Bimsa d’acomiadar improcedentment! Ja és ben curiós que unes normatives pensades i lluitades en pro de la classe treballadora i, particularment, dels sectors més desafavorits (dones, joves, minories, persones sense formació ni qualificació) siguin emprades per protegir quadres alts i mitjans. Potser per això aquella gran constitució espanyola que fou la de 1931 parlava de “treballadors de totes classes”.

Però, quina és la resposta del PSC-PSOE a aquesta acusació? La següent: “la Fundació Catalanista i Democràtica Ramon Trias Fargas ha rebut durant deu anys 630.000 euros procedents de la Fundació Palau de la Música i Orfeó de Catalunya”.

I la contraresposta de CiU?: els 6.300.000 euros de dèficit del Fòrum de les Cultures que s’ha volgut amagar amb comptabilitat creativa.

I així podríem continuar amb la pilota. Algú els hauria de recomanar prudència, és a dir, omertà. L’omertà que li ha faltat a Paco Camps per protegir Ric Costa el qual finalment, a hores d’ara, ha passat a situació de cessament provisional indefinit dels seus càrrecs en el partit i en el grup parlamentari. Però com deia González Pons la nit del dimarts, aquesta festa no s’acabarà a les quatre, ni a les cinc, ni a les sis. S'ha creat una dinàmica on la mateixa citació de Jaume Matas pel cas Palma Arena es presenta per la premsa gairebé com una condemna ferma. Acabarem com a les Comores, amb eslògans electorals de gran potència com "Per servir i no per servir-se'n".

dimecres, 14 d’octubre del 2009

El canell de Ricard Costa (Històries de tres ciutats)

El número 2 del PP valencià i del Grup Popular a les Corts Valencianes, Ricard Costa, el de l’estanquera al canell, semblava amb les hores comptades, tota vegada el president Paco Camps havia anunciat el seu cessament preventiu o provisional fins que la justícia l’exonerés de tota culpa. Les ramificacions de l’anomenat Cas Gürtel (o Cas Bigotes, o Cas Costa, o Cas Camps) havien arribat a ser tan perilloses com les arrels de baobab al planeta del Petit Príncep. Alts jerarques del PP valencià i del PP espanyol havien sol·licitat a Camps el gest. Camps, naturalment, tindria els seus dubtes, car el mateix Costa declarava una vegada i una altra no haver actuat més que als dictats dels seus “superiors”: Camps i Mariano Rajoy. Tot ja era tan cuinat que durant la reunió del PP valencià d’ahir al vespre (que es perllongà fins a la matinada) el PP espanyol ja presentava com un fet el cessament (provisional) de Costa. Però, sorpresa!, el que era provisional era l’anunci del PP espanyol: Costa no cessava. Amb el suport de Paco Camps i de Carles Fabra, Costa continuava en el càrrec i en les funcions. Naturalment, la situació és estantissa. Caldrà veure les reaccions de Rita Barberà o de González Pons i, en tant que el PP valencià no és més que la sucursal d’un partit “dinàstic”, les reaccions de la cúpula del PP. Fa olor d’anticipades, és clar. O bé de pressions fins fer dimitir Camps i posar un altre en el seu lloc (la Gemma Pasqual assenyalava que la llei de Murphy ens ha de fer pensar en Alfons Rus, destinat a fer “bons” Lerma, Zaplana i Camps). Si hi hagués tranquil·litat el PP valencià s’asseuria i veuria si li és més a compte encarar eleccions d’ací uns mesos (amb el cas Gürtel de protagonista) o esperar-se un any i mig (amb el perill que la bola tant pot desfer-se com fer-se més grossa).

També són temps de crisi política a Mallorca. En aquest cas, la qüestió dels escàndols econòmico-polítics és més soterrada, per bé que hi ha analistes que la consideren una de les claus (*) en el comportament de les quatre forces polítiques principals: l’opositor PP, i les tres que han format (Consell de Mallorca) o formen (Govern de les Illes Balears i Comú de Palma) la coalició de govern, el PSIB, el Bloc per Mallorca i Unió Mallorquina.

A Barcelona, el govern autonòmic disposa d’una majoria sòlida (més que tripartit ja cal parlar de monopartit). Però el cas Millet ha tornat a posar en el debat la qüestió del finançament dels partits polítics, de l’endeutament electoral, del paper de les fundacions “paral·leles”, dels càrrecs “de confiança”, etc. De la mateixa manera que el PSOE espanyol juga amb el cas Gürtel i Palma-Nova, i d’altres, contra el PP espanyol, i el PP espanyol recorre de nou a les paranoies conspiratives, a Barcelona el PSC-PSOE vol llençar el cas Millet contra CiU. Val a dir que una part de CiU sembla disposada també a llençar el cas Millet contra l’altra part i és significatiu que els més esquitxats, de moment, hagin estat l’Àngel Colom i la Fundació Trias Fargas (baluart amb l’Antoni Vives i en Madí dels “joves sobiranistes” de CDC).

Jugar a les “mans netes” té els seus perills. Com deia el Cèsar no n’hi ha prou a ésser honorable. Tampoc no n’hi ha prou amb complir la llei. Hi ha maniobres que, d’acord amb alguns codis ètics, poden ser honorables i, d’acord amb el codi legal, poden ser impecables, i alhora fer ferum de tràfic d’influències. Jugar a les “mans netes” té com a resultat directe elevar el llistó de l’ètica i de l’aparença d’honorabilitat. Però hi són atrapats. Si les fundacions “paral·leles” es financen amb diners públics a canvi de la realització d’activitats “culturals”, hom sempre podrà qüestionar no tan sols la conveniència de les dites activitats sinó de l’ús del diner públic (que, d’acord amb algun codi ètic tea party, hauria de servir exclusivament per matar “rebels” a l’Afganistan). I si es financen amb diners privats, la privadesa dels diners pot ser tan inquietant com el “conglomerat milletià”. Cincinat deixà l’arada per ser dictador de la Roma amenaçada i, sis mesos més tard, passat el perill, tornà a l’arada. Això és molt bonic, però ara ningú no cridaria a cap “pagesot” per fer una feina que se suposa “professional”. I quan el “polític professional” es retira, estil Jordi Sevilla, tot són suspicàcies. Quan “no hi ha alternatives”, quan els diferents partits ja no poden “prometre res de nou” (car semblarien radicals i s’allunyarien de la centralitat), només queda l’estètica.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

La cultura popular en la televisió pública

Fa més d’un quart de segle, quan havia d’arrencar el projecte de TV3, unes declaracions d’un jerifalte televisiu espanyol van aixecar polseguera, ja que recomanava als futurs programadors de TV3 com a línia de treball la de bastir una televisió antropològica. Hi havia dues lectures: una de dolenta i una altra de pitjor. La dolenta presumia que el paper seriós o universal havia de restar en mans de TVE1 i de TVE2, mentre que TV3 (i les altres dues “autonòmiques”, ETB i TVG) havia de centrar-se en la “cosa regional”. La pitjor prenia l’adjectiu antropològic com a to d’ofensa referit a totes les “coses catalanes”. Ja és curiós que el qualificatiu antropològic tingués aquesta coloració pejorativa. Si l’antropologia és l’estudi de les coses humanes i, particularment, de les cultures humanes tradicionals, què ha de tindre de dolent? Però ho té per una sèrie d’usos fets pels les “cultures imperials” contra les “cultures imperialitzades”. La “cultura imperial” és subjecte de la “Història” mentre que la “cultura imperialitzada” es relegada al camp de l’antropologia, de l’etnografia, etc. Tant se val que l’antropologia i l’etnografia científiques siguin tan aplicables a una i a l’altra, perquè els antropòlegs i etnògrafs imperials tenen una missió, i aquesta es projecta cap als pobles dominats, car altrament adreçar-se al poble dominador suposaria el seu qüestionament. Un exemple d’aquesta direcció el tenim en l’evolució semàntic del mot tribu. La tribu originàriament era una divisió del populus romanus, sota la qual s’aplegaven diverses gentes (clans) suposadament vinculades per raons de parentiu. La institució de la tribu cedí protagonisme després a la centúria (unitat més territorialitzada), però encara servà espais, i per això hom parla avui dia de tributs i de contribucions. En el sentit de subdivisió de poble o nació, i de conjunt de clans, el mot tribu fou aplicat, per exemple, a les dotze divisions tradicional del poble d’Israel, i a d’altres realitats més o menys assimilables. Però a partir del segle XIX, tribu comença a prendre el significat exclusiu de forma per designar a les societats primitives d’Amèrica, Àfrica i Àsia, i l’adjectiu tribal adquireix el to pejoratiu amb el qual s’utilitza en l’actualitat. El camí que ha fet el mot tribu, l’han fet, doncs, també, els adjectius tribal, etnogràfic, antropològic, folclòric, carrincló, identitari, ètnic, racial, etc. Per això no és d’estranyar que els responsables de TV3 fugissin de la “televisió antropològica” com gat escaldat de l’aigua. Ja en la segona meitat dels anys 1980, a totes llums, eren molt més “antropològiques” les emissions de Sant Cugat del Vallès que no pas les de Sant Joan Despí.

Penjada la llufa antropològica, el poble “imperialitzat” vol desfer-se’n. Cal anar, però, amb compte amb els excessos noucentistes, i saber combinar classicisme i barroquisme, car un excés de desinfectació esterilitza.

Potser per això cal saludar amb simpatia la iniciativa “Volem veure la cultura popular a la Televisió”, que presenta set punts reivindicatius:

1.-regularitat en la cobertura, més enllà del tractament merament centrat en les festes majors d’estiu.
2.- retransmissions en directe de les principals celebracions festives populars
3.- producció d’un programa que abordi la cultura popular festiva d’una forma contemporània, sense miraments ni complexes, tal com és.
4.- espais d’agenda on apareguin les convocatòries de festes populars més interessants.
5.- cobertura d’abast nacional de les festes populars.
6.- reportatges de cultura popular més enllà de l’aspecte festiu: oficis artesans, associacionisme, protesta col·lectiva, mitologia i llegendes, coneixement del medi, excursionisme, coneixement de les plantes, jocs tradicionals, cançoner popular, etc.
7.- ambientació de les telesèries de producció pròpia en la realitat cultural del país.

El manifest conclou que “volem una cosa ben senzilla: que la cultura popular, en tota la seva riquíssima diversitat -de carrer, participativa, religiosa o profana, intergeneracional-, tingui una presència digna a les televisions públiques que emeten en llengua catalana”. Les televisions públicament interpel·lades per aquesta iniciativa són: TV3, C33, TVi, K3, 3/24, C9, Punt2, IB3 i Andorra Televisió.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

L'afusellament del 13 d’octubre del 1909

Arran dels fets de la setmana del 26 de juliol del 1909, la campanya repressiva arribà al seu punt culminant amb l’afusellament el 13 d'octubre de Francesc Ferrer i Guàrdia, condemnat a mort per un tribunal militar quatre dies abans. Ferrer fou presentat per les autoritats com el “màxim instigador” de la revolta popular. Hom ha discutit molt sobre el paper de Ferrer en la revolta i com la condemna es va basar possiblement en la confusió física amb un dels membres del comitè de vaga. En tot cas, ja feia temps que anaven per Ferrer. Anatole France ho veia clar quan deia que “el seu crim és el de ser republicà, socialista lliurepensador; el seu crim és haver creat l’ensenyança laica a Barcelona, instruït a milers de nens en la moral independent, el seu crim és haver fundat escoles”. La participació de Ferrer en la revolta era en tot cas aquesta: fornir les eines pedagògiques per arrabassar a l’estat i a l’església el control de l’educació i establir una escola moderna que trencava amb la reproducció de les jerarquies socials i amb la instil·lació de la ignorància. Amb l’afusellament de Ferrer, les autoritats volien condemnar el moviment de l’Escola Moderna, volien condemnar l’ensenyament laic i volien trencar el lligams entre la renovació pedagògica i el moviment obrer. Per això les darreres paraules de Ferrer foren: "Aún puedo decirlo: Soy inocente. ¡Viva
la Escuela Moderna!
"

El moviment de les consultes per la independència: dels municipis a les comarques

Dues notícies sobre el moviment de les consultes mereixen un remarcament. D’una banda, dos consells comarcals, el de l’Alt Camp (el passat 30 de setembre) i el del Baix Ebre (el passat 9 d’octubre) han aprovat positivament mocions favorables a les consultes populars per la independència. I d’altra banda, a Osona la consulta popular del 13 de desembre tindrà un caràcter comarcal, per bé que encara caldria per cobrir un 20% de la població. En total, a hores d’ara, dins i fora d’Osona, pel diumenge 13 de desembre, hi ha previstos aproximadament una quarantena llarga de municipis que celebrarien les consultes.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Vuit segles de Heidelberg

L’indret on s’aixeca actualment Heidelberg forma una plana aluvial al marge esquerre del riu Neckar (tributari esquerra del Rin) que ben difícilment podia passar desapercebut, per la doble protecció que oferien les muntanyes de banda i banda tan a les inclemències del temps com a d’altres perills més humans. En alguns dels cims veïns ja restes que testimonien la presència cèltica des del segle V a.C. La substitució germànica encara havia de trigar cinc segles més, i fou combinada amb la dominació romana de la zona.


El riu Neckar, afluent del Rin, al seu pas per Heidelberg. A aquesta alçada és encara completament navegable

Vers l’any 40 es va construir un castrum, al voltant del qual nasqué un assentament civil. La crisi patida per l’Imperi Romà, particularment a partir del 235, deixà petjada i, el 260, col·lapsà el poder romà en la regió i, amb ell, l’assentament. La zona inicià una lenta recuperació vers el segle V, amb la fundació de Bergheim (situada riu avall). L’any 863 es funda el monestir de Sant Miquel (863), en el Heiligenberg, i en el 1130 se’n fundà un altre a Neuberg. Sota els auspicis del bisbat de Worms es funda l’Abadia de Schönau (1142). Paral·lelament, el 1155, es crea per al comte palatí Conrad Hohenstaufen un territori de sobirania que cobre: neixia, doncs, el Pfalzgraf bei Rhein (Comtat Palatí del Rin). La dinastia dels Hohenstaufen palatins s’exhaureix el 1195, i la regió corresponent del Rin-Neckar ingressa en els dominis del Casal de Welf, històricament oposat als Hohenstaufen. És sota els Welf que trobem ja la primera referència escrita a Heidelberg com a nucli urbà situat al redós de l’Abadia de Schönau i del castell homònim, que comença a guanyar també importància. El 1225, el Comtat passa al domini del duc Ludwig I. de Baviera, del Casal de Wittelsbach. Més endavant, el Comtat Palatí del Rin formarà part de l’herència d’un fadristern i s’inaugurà així la dinastia palatina dels Wittelsbach.

La inauguració d’aquesta dinastia suposa que el Comtat Palatí del Rin té per primera vegada una dinastia comtal de residència permanent (o principal) en el Castell de Heidelberg. El 1356, els Comtes Palatins del Rin reben en la Butlla d’Or la consideració d’Electors de l’Imperi. És en aquesta època que comencen a utilitzar el títol simplificat de Comtes-Electors Palatins, amb la qual cosa el Comtat aviat serà conegut com a Kurpfalzgrafschat o, més senzillament, Kurpfalzen (Palatinat Electoral).


Edifici històric de la Universitat de Heidelberg. A partir del segle XIX les seus de les facultats s'escampen per Heidelberg i, ja a mitjans del segle XX, a l'altra banda del riu, es construeix el campus científic

El 1386 es funda la Universitat de Heidelberg. Aviat la capital kurpalatina esdevé un dels més importants centres culturals alemanys. La Universitat de Heidelberg mostrà un esperit obert davant la reforma luterana, si bé trigà a quedar-hi consolidada i quan ho va fer, va començar la pugna entre luterans i calvinistes. Els electors palatins acabaren per decantar-se pels calvinistes, arrossegant-hi definitivament la universitat. No obstant això, l’Elector Friedrich V. va maldar per bastir una aliança àmplia entre protestants i catòlics contra els Habsburg. El Regne de Bohèmia, alçat contra els Habsburg, el va elegir rei, i això obrí l’etapa bèl·lica que ha passat després a la història com la Guerra dels Trenta Anys. Friedrich V. no tan sols no va atreure’s cap catòlic, sinó que amb prou feines va superar les reticències dels luterans.


El Ritter un dels edificis més representatius de l'arquitectura cinc-centista


En el decurs de la guerra, Friedrich V. no tan sols va perdre Bohèmia, sinó també l’Electorat Palatí. El 1622, Heidelberg queia en mans de la Lliga Catòlica. L’Electorat-Comtat Palatí fou traspassat a la branca primogènita dels Wittelsbach, de forma que tornà el territori a la unió personal amb el Ducat de Baviera. El domini catòlic es perllongà fins el 1648 quan, arran de la Pau de Westfàlia, Karl I. Ludwig, fill de Friedrich V., fou restaurat.

El 1685 la dinastia electoral-palatina queda esgotada en la línia masculina. El rei Lluís XIV de França reclamà el títol. Aquesta reclamació, que hauria donat a França un bastió en l’Alemanya Central, fou contestada. Els Wittelsbach, però, servaren el territori per a la dinastia amb Philipp Wilhelm I., comte palatí de Neuburg. El problema és que els comtes palatins de Neuburg, com els ducs de Baviera, eren catòlics. A la pràctica, doncs, l’Electorat Palatí restablí el catolicisme com a religió oficial. En tot cas, la Successió del Palatinat esdevingué el casus belli per a la Guerra dels Nou Anys (1688-97).

Després de la guerra, Philipp Wilhelm I. tornà a Heidelberg. El seu successor, Karl III. Philipp tingué més conflictes amb la burgesia de Heidelberg, que es vehiculaven a través de la qüestió religiosa (príncep catòlic – burgesia protestant). En tot cas, el 1720, Karl III. Philipp traslladà la residència comtal-palatina a Mannheim. D’aquesta manera, a Heidelberg guanyaren protagonisme en la gestió tant les autoritats municipals com les universitàries. El 1777, en extingir-se la branca principal dels Wittlesbach, el comte-palatí Karl Theodor esdevenia també Duc de Baviera, de forma que traslladà la seva cort des de Mannheim a München.


Abandonat el 1720, amb el trasllat dels comtes-electors a Mannheim, el castell (Schloss) de Heidelberg esdevindria el símbol del "Heidelberg romàntic" a principis del segle XIX


El 1803, en el marc de les reorganitzacions del Sacre Imperi, Heidelberg es va integrar en el Gran Ducat de Baden, de nova creació, i posat sota la sobirania de Karl Friedrich I. Karl Friedrich I. es decidí a fer de Heidelberg el centre universitari del Gran Ducat i amb renovada projecció a Alemanya. Serà en les dècades següents on apareix el Heidelberg romàntic, atret per les ruïnes de l’antic Castell (abandonat des del 1720). Hi ha un interès per l’arquitectura gòtica que encara preserven les esglésies i els edificis civils i universitaris, per bé que es deplora que les renovacions del segle XVIII l’hagin esborrada en bona mesura. Però si certament el romanticisme de Heidelberg té una base conservadora o reaccionària (amb el comte Charles Graimberg), que és segellada en la formació de la Santa Aliança entre els emperadors d’Àustria (catòlic), de Rússia (ortodox) i de Prússia (protestant), també és cert que hi haurà una deriva romàntica progressiva i revolucionària, particularment entre la base estudiantil. En la revolució del 1848, Heidelberg és un centre cabdal. El Gran Ducat de Baden és una de les baules més febles de les cadenes reaccionàries i es trenca: neix la República de Baden, amb voluntat de créixer fins a unir tot Alemanya. Però l’exèrcit revolucionari és vençut per les tropes prussianes i els intents de passar a la lluita guerrillera no reïxen. El Gran Ducat de Baden és restaurat, per bé que l’ocupació prussiana continua fins el 1850.


Biblioteca Central de la Universitat


El caràcter de ciutat universitària de Heidelberg li va fer jugar un paper rellevant en el decurs de la revolució del 1848

A partir del 1871, amb la reunificació d’Alemanya, la Universitat de Heidelberg s’hi adapta bé, i esdevé un centre de referència, particularment durant la República de Weimar. En el final de la República de Weimar, Heidelberg esdevé un baluart del partit nazi: primera força política en les eleccions (amb un 50% dels vots en les eleccions del 1933), control del govern municipal, influència en la Universitat, etc. L’arianització de la Universitat, però, no començaria fins a l’arribada de Hitler a la Candelleria. Les deportacions de la minoria jueva arrenquen el novembre del 1938, i els escamots de la mort realitzen diverses massacres contra la població gitana (sinti). Durant la Segona Guerra Mundial, Heidelberg no resultà tan greument afectada com altres ciutats veïnes, bàsicament per la manca d’objectius industrials i militars i per una protecció antiaèria reforçada.

Després de la Segona Guerra Mundial, l’estat de Baden-Baden fou reconstituït en la zona d’ocupació nord-americana (que incloïa també Württemberg, Baviera, Hesse, etc.). Heidelberg hi quedà a dins. L’homenatge arreu de la ciutat a Friedrich Ebert, el primer president, socialdemòcrata, de la República de Weimar, i natural de Heidelberg, venia a ratificar el canvi polític. Poc després de constituïda la República Federal Alemanya, es produí una fusió d’estats que donà lloc a Baden-Württemberg. La unió estatal fou, en general, ben rebuda a Heidelberg. D’una banda s’assolia un estat de dimensions contraposables a Baviera i de l’altre la comunitat de diverses regions històriques servia per enfortir la reivindicació de les especificitats del Kurpfalz. Heidelberg no quedà agregat en el landkreis basat en el Kurpfalz, sinó que esdevingué una ciutat kreisfrei, amb la particularitat que l’autoritat comarcal de Kurpfalz té seu a Heidelberg mateix, on no hi té jurisdicció. Aquesta és la mateixa situació que trobem, per exemple, a Darmstadt. En el creixement de la postguerra Heidelberg quedà emmarcat en la regió metropolitana del Rhein-Neckar, alhora que s’enfortia l’eix que uneix Heidelberg-Mannheim-Darmstadt-Frankfurt.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Un Nobel de la Pau preventiu (Barack Obama, 2009)

Fins a aquest matí, a la cua del súper (escenari bauçanià per excel·lència) no m'he assabentat, mentre neugieriguejava el Bild, que tenen situat en lloc estratègic, que Barack Hussein Obama, altrament dit Barry Soetoro, ha rebut el Premi Nobel de la Pau. No cal dir que el Bild es demanava si l'Obama el mereixia (verdienst) o no l'aital Premi. De totes formes, la portada del Bild tenia com a punt central el fet que el principal xef d'Alemanya paga salaris de 1,50 € per hora. Deia Brecht que, quan passen coses com aquesta, fer poemes sobre els arbres és un crim. Les nostres tendències criminals, però, ens movien a la sorpresa per la concessió de la Comissió Nobel del Parlament Noruec.

A hores d'ara, pels rengles del conservadorisme americà, la Comissió Nobel del Parlament Noruec deu jugar un paper fermament central en la global liberal conspiracy, entre les Nacions Unides i Al-Qaeda, al costat de l'Accorn i del Panell Internacional del Canvi Climàtic. No van tindre prou de guardonar Al Gore amb el Premi Nobel de la Pau fa un parell d'anys, que ara guardonen Barack Obama. Encara prou, que Ted Kennedy no l'ha rebut a títol pòstum.

El Premi Nobel de la Pau es contradistingeix amb els altres quatre Premis Nobel inclosos en la voluntat testamentària de l'inventor de la dinamita. D'una banda, l'atorga el Parlament Noruec i no pas cap acadèmica d'Estocolm, la qual cosa és una herència de l'època que Noruega i Suècia eren en un unió personal sota un mateix rei i sota uns mateixos ministeris de la guerra, d'interior i d'afers exteriors. De l'altra, pot ser concedit no únicament a persones físiques, sinó també a persones jurídiques, és a dir a associacions i iniciatives, i a persones físiques difuntes (com fou el cas del secretari general de Nacions Unides, Dag Hammarskjold, mort en un accident d'helicòpter a Katanga fa mig segle). No cal dir que això és un greuge comparatiu. Per exemple, la cristal·lògrafa Rosalind Franklin fou no pas menys rellevant en la descripció de la doble hèlix de l'ADN (1951-1953) que Maurice Wilkins, James D. Watson o Francis Crick. Franklin es quedà sense el Premi Nobel de 1962 fonamentalment perquè havia mort quatre anys abans d'un càncer d'ovari d'un més que probable origen laboral.

Llegim la voluntat testamentària de Nobel:

El capital l'haurien d'invertir els meus marmessors en títols segurs i hauria constituir un fons, l'interès del qual s'hauria de distribuir anualment en la forma de premis als qui, durant l'any anterior, haguessin aportat el més gran benefici a la humanitat. El dit interès s'hauria de dividir en cinc parts iguales, que s'haurien de distribuir com segueix: una part a la persones que hagués fet la més important descoberta o invenció en el camp de la física; una part a la persona que hagués fet la més important descoberta o millora química; una part a la persones que hagués fet la més important descoberta en el domini de la fisiologia o medicina; una part a la persona que hagués produït en el camp de la literatura l'obra més destacada d'una tendència idealista; i una part a la persona que hagués fet la més gran o la millor obra de fraternitat entre nacions, per l'abolició o reducció dels exèrcits permanents i pel sosteniment i promoció de congressos de pau.

Això de premiar les contribucions més important de l'any en el camp de la física, de la química, de la fisiologia o medicina, i de la literatura sembla gros. En un any hi ha molta manca de perspectiva. Se m'acuden una sèrie de noms, que no diré, que haurien fet envermellir posteriorment si se'ls hagués concedit el premi per una recerca estelar publicada qui sap si a Nature, a Science o a Cell. Sincerament, aquest criteri em fa recordar l'anècdota d'aquell regidor del Comú de Barcelona que, tot passejant uns visitant per l'antecedent de l'actual Institut Municipal d'Investigacions Mèdiques (IMIM) s'adreçà al director, Ramon Turró, amb un "i què han descobert avui, doctor Turró?". Però qui dia passa any empeny, i de ben segur no hi ha dia profitós que no pugui donar lloc a una comunicació ni que sigui de cinc segons i de deu paraules. Vist des d'aquesta perspectiva, un Premi a Obama potser respon més al criteri d'anualitat d'Alfred Nobel, que no pas un premi a la trajectòria. Obama és un president de tarannà, i en una societat de l'espectacle, completament perduda per l'estètica, la seva és l'unica fraternitat entre els pobles que podem esperar. Però Obama és el protagonista de les aventures genocides que l'OTAN realitza en "muntanyes llunyanes" finançades amb diner públic. Ara bé, el sosteniment i promoció de congressos de pau i germanor, que uneixen els grans líders mundials amb les mans tacadíssimes de sang, com si es tractés de fer una costellada a les Planes, és quelcom on excel·leix el genial "organitzador comunitari" de Xicago.

En el segle, però, que portem, el Premi Nobel de la Pau s'ha atorgat a través de trajectòries més continuades, o de processos de pau estantissos que mereixien un suport mediàtic (bo i foren condemnats, de bell antuvi, al fracàs). Tanta dignitat mostrava la Comissió Nobel en guardonar Henry Kissinger i Le Duc Tho per posar fi a la guerra del Vietnam, com dignitat mostrava Le en renunciar al guardó.

Des de la tradició, doncs, aquest ha estat un Nobel de la Pau preventiu. Un Nobel de la Pau concedit pel que pugui fer Obama en els tres o set anys que li quedin de presidència, i en els anys venidors de post-presidència.