El cometa Holmes es descabellona

És l'esdeveniment astronòmic més interessant des de fa un temps. Un cometa relativament discret com és Holmes ha augmentat enormement la seva magnitud aparent en qüestió d'hores. A banda, ha passat d'ésser un punt a adquirir un aspecte nebulós. Aquest aspecte nebulós es deu a la cabellera o coma.

Per veure'l cal mirar, al vespre, en direcció al NE i, més cap al zenit a mesura que passin les hores. L'estel de referència és Capel·la (l'estel més lluminós d'aquesta zona del cel). A sota de Capel·la hi ha un estel més feble, Menkalinan. Doncs bé, just prenent la línia entre Menkalinan i Capel·la i allargant-la tres vegades hom cau en la constel·lació de Perseu. I allà, en mig d'estels de segona i tercera magnitud, hi ha el cometa Holmes, que es distingeix ja a ull nu per no ésser un punt sinó una taca. El veureu formant un triangle amb Mirfak i Delta Persei. Amb uns prismàtics hom ja pot veure la textura del cometa, la qual canvia un xic de dia en dia. També canvia de posició, però en tot cas, sempre s'està a la constel·lació de Perseu.

No és gaire espectacular, és cert. Però d'això en té la culpa l'augment de la contaminació lumínica que, en major o menor grau, afecta per tot arreu. Els grans cometes de la dècada dels 1990, el Hyakutake o el Hale-Bopp, avui dia, no els veuríem amb la nitidesa de llavors.

El cometa 17P/Holmes fou descobert el 1892, a la constel·lació de l'Andromeda, quan patí un esclat lluminós similar al dels nostres dies, que el va dur a una magnitud prou alta com per ésser visible pel telescopi d'Edwin Holmes (1842-1919). Fou el 17è cometa del que es va poder calcular el període (uns 7 anys). I fou observat de nou el 1899 i el 1906. Però el 1913 ja ningú no el va veure, i va caldre esperar a la tecnologia més moderna per poder-lo observar el 1964 i en els apropaments posteriors. Val a dir que aquests apropaments no duen el cometa gaire a prop del Sol. La seva òrbita sempre queda entre les òrbites de Mart i Júpiter.

L'actual esclat va començar la nit del 23 al 24 d'octubre. En qüestió d'hores va passar d'una magnitud 17 (exclusiva de telescopis professionals de grans instal·lacions) a una magnitud de 2,8 (visible a ull nu, si la meteorologia acompanya i la contaminació lumínica no és massa exagerada). Roman Naves, de Barcelona, fou el primer en detectar l'esclat, quan el cometa ja havia arribat a una magnitud de 7,3. El 25 d'octubre ja era el tercer "estel" més brillant de Perseu. Des del 26 d'octubre ja era clara la seva fesomia cometària. El 29 d'octubre hom podia observar de forma més matisada aquesta cabellera, de moment sense cua.

I, aquesta nit, 30 d'octubre? I després? L'evolució del cometa és difícilment previsible. La cua del cometa, en quedar en una orientació transversal, no serà visible en tota la seva extensió. Uns altres consideren que la cabellera anirà en creixement fins a convertir-se en una bola difusa de la grandària aparent d'una lluna plena (i una grandària absoluta de més d'1 milió de quilòmetres). En les properes nits la lluna (cada vegada més minvant) farà menys nosa a les observacions. Però en qüestió de dies o de setmanes, la magnitud del cometa decaurà i ja tan sols se'l podrà seguir amb prismàtics o telescopis. Esperem que l'oportunitat que ens brinda Holmes sigui aprofitada pels cometògrafs per entendre les dinàmiques d'erupció i aprofundir en els diferents tipus cometaris que poblen el nostre sistema solar.

Per més informació: 17P/Holmes a la Wikipedia, a la cometografia de Kronk, a Imatge Astronòmica del Dia.

Barcelona [un mapa] (Ventura Pons, 2007)

Ara fa trenta anys que Ventura Pons (*Barcelona, 1945) fa films cinematogràfics. I, des del 1996, el seu ritme s'ha mantingut ininterrompudament amb una freqüència anual. Sí això és possible és en gran mesura gràcies a Els Films de la Rambla, productora creada el 1985 pel realitzador, i que ens anuncia que té la intenció de produir treballs d'altres creadors.

Si l'any passat tocava l'adaptació d'una novel·la de Ferran Torrent, de ritme trepidant, ara toca, amb Barcelona [un mapa], que porta al cinema l'obra teatral Barcelona, mapa d'ombres, de Lluïsa Cunillé (*Badalona, 1961), estrenada el 2004 a la Sala Becket de Barcelona. Cunillé crea, en paraules de Pons, "un món poderós, una història plena de cavitats, unes personatges tremendament construïts".

El món poderós en qüestió és un pis de lloguer de l'Eixample de Barcelona. La Rosa (Núria Espert, *l'Hospitalet, 1935) hi ha nascut i crescut al pis, filla d'un industrial arruïnat i que ara ha de viure de la pensió del marit, en Ramon, (Josep Maria Pou, *Mollet del Vallès, 1944), treballador jubilat del Liceu. Amb la filla morta de fa molts anys, la seva única família és el germà petit d'ella, en Santi, metge especialitzat en trastorns neuroalimentaris (Jordi Bosch, *Mataró, 1956). Santi ja fa temps que no viu al pis, i per tirar endavant la Rosa i en Ramon tenen llogades tres habitacions, a la Lola, professora particular de francès (Rosa Maria Sardà, *Barcelona, 1941), en David, porter del C. E. Júpiter i guàrdia de seguretat (Pablo Derqui) i la Violeta, cuinera d'un bar de menús (María Botto, *Buenos Aires, 1974). Més empès per la dona que per ell mateix, el matrimoni demana a cadascun dels rellogats que se'n vagin, perquè en Ramon, amb un càncer terminal, vol morir-se a casa amb una certa intimitat. Menys important que les suposades inconvencionalitats laborals, familiars o sexuals dels personatges, per Ventura Pons es tracta del retrat "d'un món terminal d'una societat que s'acaba, que menteix i es descomposa". La malaltia, la vellesa, la soledat, el desamor, la precarietat o l'avorriment són, ho volguem o no, etapes gairebé inevitables quan no estats permanents.

L'acció, per dir-ho així, té lloc en un d'aquells pisos de sostres alts i que de tan grans es fan ombrívols i buits. Excel·lent en l'ambientació és el treball de la Bel·lo Torras, que l'any vinent complirà els trenta anys de carrera professional. Hi acompanya la fotografia de Mario Montero. Pere Abadal signa el muntatge, que combina les diferents escenes de la peça original de Cunillé, amb flaixos del passat i de la vida de carrer dels personatges. Carles Cases (*Sallent, 1958) torna una altra vegada a donar una classe magistral de com musicar un film

Turquia: un imperiet que se la juga

Fa 100 anys, Turquia era l'home malalt d'Europa. Em fa l'efecte que aspira a tornar a l'infermeria. La pugna entre la direcció laico-militarista i la direcció islàmico-neoconservadora ha fet recòrrer a la primera al nacionalisme, i la segona ha respós amb més nacionalisme. Ja és ben veritat allò que Marx li deia a Kugelmann: un poble que oprimeix un altre mai no pot ésser lliure. El nacionalisme turc manipulat des de la direcció burgesa (bé "laica", bé "islamista") necessita un boc expiatori: d'ací la propaganda anti-kurda, anti-grega i anti-armènia. No és, de fet, res d'excepcional. El nacionalisme espanyol manipulat per direccions similars també cau abastament en propagandes d'odi contra les poblacions que diu reclamar. Aquestes propagandes fan pujar els colors als armenis, grecs i kurds que es consideren turcs i ciutadans turcs: a la llarga el nacionalisme estatalista es fa excloent i l'estat o bé elimina a la pràctica les minories o bé ha de renunciar als territoris perifèrics.

El nacionalisme turc manipulat recorre al victimisme, i això el porta a més ofuscació. Així el govern turc es troba atrapat. Qualsevol pas en fals davant dels Estats Units serà aprofitat per Grècia, Armènia o Irac. I serà aprofitat pels Estats Units per poder tindre més collat l'estat turc. Fins i tot la Unió Europea en treurà profit.

El cicle d'ofuscació porta l'exèrcit turc a iniciar una aventura dubtosa en el Kurdistan del Sud. Ja amb la defensa diplomàtica dels turcmens de Kirkuk, Turquia va demostrar que no és l'estat dels no-turcs. Amb la intervenció al Kurdistan del Sud pot guanyar-se la pèrdua del Kurdistan del Nord.

Però Turquia compta amb un avantatge. El nacionalisme kurd es troba absolutament dividit. I no únicament en línies ideològiques i religioses, sinó per encara més perilloses línies regionals. El Kurdistan del Sud aspirava a ésser la Suïssa de l'Orient Mitjà com si la situació asfixiant del Kurdistan del Nord o del Kurdistan Occidental (sota Síria) i Oriental (sota Iran) no anés amb ell. I aspirava a ésser la Suïssa de l'Orient Mitjà mentre participa de manera subsidiària en les estructures de l'estat col·laboracionista iraquià. Talabani sap que no pot comptar amb cap aliat iraquià per defensar el Kurdistan del Sud d'una penetració turca. Els àrabs iraquians tenen molt més clar que Talabani on s'acaba el seu país.

Si la direcció kurda no canvia, si no es fan avenços cap a la unitat nacional, per damunt de divisions polítiques i regionals, es desaprofitarà una nova oportunitat.

James D. Watson reobre el debat sobre la base científica del racisme

James D. Watson (*Chicago, 1928) acaba de publicar un llibre titulat Avoid Boring People and Other Lessons from a Life in Science. El llibre i, sobretot, les declaracions a la premsa (Sunday Times Magazine) justifica el títol. Watson, co-descobridor de l'estructura molecular de l'ADN (la molècula portadora de la informació genètica), repeteix una sèrie d'arguments ben propis de l'Illinois de la seva joventut però que avui dia són condemnats per la doctrina oficial sustentada per les Nacions Unides. Podem resumir aquests arguments d'aquesta forma: les races existeixen, presenten diferències cognitives de base genètica entre elles i aquestes diferències cognitives són la base de les diferències econòmiques que observem entre les poblacions humanes. I els contra-arguments són: no hi ha races dins de la raça humana, no hi ha diferències cognitives ni genètiques significatives, i les diferències econòmiques són degudes a factors econòmics i socials (bàsicament: les relacions imperialistes d'un món marcat pel capitalisme madur).

James D. Watson és el genetista reduccionista per excel·lència. Per ell, la recerca genètica (la recerca concreta de gens) és l'única que pot explicar tots els fenòmens biològics, des del funcionament bioquímica fins al funcionament de les societats humanes.

Així doncs, Watson defensa que en els propers anys hom trobarà les variants gèniques que expliquen les diferències cognitives revelades en tests psicològiques entre individus classificats com a asiàtics, individus classificats com a blancs i individus classificats com a negres. El test més important, citat i discutit, és el test IQ, creat concretament el 1905 per Alfred Binet per fer prediccions de les probabilitats d'èxit acadèmic de l'alumnat. El test IQ, en tot cas, mostra com la mitjana asiàtica és superior a l'europea i l'europea superior a l'africana. Una cosa és la mitjana i l'altra la desviació de la mitjana: les campanes gaussianes que en resulten se superposen força. Un resum il·lustratiu d'aquestes recerques el podem trobar a l'obra recent de Richard Lynn (*1930). Segons Lynn hi ha una correlació entre IQ i producte interior brut (PIB). Això deixa quatre possibilitats: la IQ influeix el PIB, el PIB influeix la IQ, la IQ i el PIB són influïts per un tercer factor (imperialisme econòmic i cultural? raça? clima? desenvolupament humà? nutrició? malalties infeccioses?) o hi ha una influència recíproca entre IQ i PIB.

Assumim en qualsevol cas, que l'IQ (o, més concretament, la mitjana de l'IQ) és diferent. Però també resulta que la puntuació mitjana de l'IQ de la població africana dels EUA és superior a la mitjana d'IQ de la població africana d'Àfrica. I aquesta diferència mitjana és superior a la que hom esperaria atenent únicament a la "penetració de gens europeus" dins la població afro-americana. Hom troba també augments en la mitjana d'IQ de molts països africans en les darreres dècades, sense que cap migració massiva europea pugui haver fet augmentar aquesta mitjana. I pel que fa als gens que ens promet Watson, cal dir que hom ja ha començat a trobar variants "interessants" (haplogrup D del gen de la microcefalina). Però, si la constitució genètica dels europeus, ens és tan favorable des de fa mil·lennis, com s'explica que Europa no fos un centre important des del Neolític? Com s'explica que la Xina fos fins gairebé el segle XVIII més avançada en general que Europa en qüestions tecnològiques, i que ho hagi de tornar a ésser en aquest mateix segle que tot just comencem? Els factors culturals són importants, i tota una sèrie de recerques de la psicologia evolutiva (Kevin B. MacDonald, per exemple) proposen l'origen de la "genuïnitat" europea en la difícil situació del Paleolític superior del nostre continent en temps de la darrera era glacial. La suposada "ingenuïnitat" i "inventivitat" que caracteritza la "nostra raça" seria fruit d'una combinació de la selecció natural paleolítica i la selecció cultural neolítica i proto-històrica.

El problema central de tots aquests debats és suposar que existeix una ciència neutral o objectiva, independent de les "voluntats polítiques", de les "ideologies" o fins i tot de les religions. La unitat bàsica de la recerca científica pot ésser més o menys objectiva. Ara bé aquesta unitat bàsica s'emmarca en un conjunt superior que és l'article científic, i aquest conjunt en conjunt més amples de línies d'investigació i camps de recerca. Com més pugem en aquesta escala, més importància pren la planificació científica prèvia a les observacions i/o experiments, i més importància pren la comunicació científica (entendre una taula o una figura, amb temps i dedicació, és a l'abast de tothom; copsar una línia d'investigació o un camp de recerca és una tasca impossible a nivell individual directe). La planificació científica depén d'un finançament que, públic o privat, reflecteix, més o menys, la cosmovisió de l'entitat finançadora. I la comunicació científica, de qualsevol nivell, té sempre en ment la cosmovisió prèvia dels receptors d'aquesta comunicació (comunitat científica, públic educat, públic general, entitats finançadores, etc.). Si ja hi ha prou ball de bastons en la "ciència de la crisi energètica i del canvi climàtic" (malgrat l'existència de consensus i paradigmes), com no serà el ball de bastons quan l'objecte científic és justament el subjecte científic (les societats humanes).

Per treure l'entrellat sempre va bé fer un petit resum històric. La ciència moderna europea de la raça humana té una primera fase (segles XVIII i XIX, i fins el 1945), condicionada per la justificació de la puixança europea. Després del 1945, en percebre que aquesta ciència racial s'ha utilitzat per justificar el frustrat nou ordre nacional-socialista, hom passa a una fase de negació de la raça, posada al servei d'un nou projecte d'imperialisme mundial encapçalat pels Estats Units. El caràcter nacionalment i racialment neutre que hom vol donar a aquest imperialisme mundial (sota la denominació de globalització, mundialització, aldea global, cosmopolitisme, "humanitat", melting pot) ha reforçat aquesta fase. S'explica així que els hereus de polítiques com ara "Keep England White" (Churchill, 1955), demanin i promoguin corrents immigratoris cap a les àrees mundials de majoria blanca, i que a més promoguin aquest corrents amb polítiques immigratòries restrictives que reforcen la base racial o ètnica de l'estratificació de la classe treballadora. Tenim, doncs, d'una banda un discurs "neutralista" i "anti-racista" (que, de passada i gens casualment, aprofita per carregar contra el "nacionalisme" de nacions oprimides), i de l'altra banda un missatge subliminal (i aquí entra J. D. Watson) que ens pica l'ullet a la "poor white trash". La contradicció d'aquests dos discursos és únicament aparent, ja que obeeix a l'interès comú de la classe capitalista transnacional.

Fins i tot un examen de les fílies i fòbies de base "racista" mostra a les clares el caràcter social de la majoria de definicions racials. En resum, hom és "racista" contra aquells col·lectius procedents de països més pobres, i ho és perquè aquests col·lectius humans posseeixen una mà d'obra més barata (i, per tant, més competitiva) ja que els "costos de producció" són inferiors als seus. A banda, les qüestions religioses i etno-culturals acaben per definir la "pròpia raça" i les relacions de "superioritat/inferioritat" respecte les altres.

La humanitat és diversa, però la unitat de l'espècie humana és evident. Ho és, des d'un punt de vista econòmic, amb la integració de mercats. Els corrents migratoris atenuen les diferències, però les diferències existeixen. I es poden fer servir per "reconstruir" la diversitat amb un programa d'alliberament de les tenalles que hem contribuït a forjar, o es poden fer servir per convertir-nos en titelles dels sectors racials respectius de la classe capitalista transnacional. Aquesta és l'alternativa.

Cal aprofundir en la ciència humana. Cal fer servir la genètica per conèixer la nostra fisiologia, la nostra psicologia, però fer-la servir amb una aproximació global i amb la certesa que un sistema de vora 30.000 gens ha d'ésser complex. No som màquines dissenyades per una intel·ligència exterior, sinó producte de l'evolució, de la selecció natural i cultural. No cal esperar trobar cap "essència humana" comuna a tots els individus i a totes les societats, ètnies o races. Recercar una "natura humana" en abstracta, és entronitzar l'adoració d'un "home abstracte" (que, vés per on, sempre és idèntic a l'home concret mitjà dels que ens venen la dita "natura humana"). Però la marxa de la història és implacable i, sense menystenir, les unitats locals, regionals, nacionals, continentals, etc., totes aquestes unitats són permeables i imbrincades i formen part, ens agradi o no, d'una unitat mundial. La humanitat és com és, amb les seves limitacions, més o menys ximple, poruga, inconscient, il·lògica, sentimental, egoista, sàdica i gregària. Però, com deia Protàgores, l'home és la mesura de totes les coses. La mesura, i la finalitat. Així hauria d'ésser, car l'individu és condemnat a mort, i els llinatges són destinats a entrecreuar-se fins a diluir-se o bé a extingir-se sense més. De moment, però, l'home és un llop per l'home (Hobbes), l'humanitat una colla de formiguetes (el Tercer Home) i tots plegats un ramat de producció de capital. Emprenyant-nos amb J. D. Watson o amb els anti-racistes multi-pluris de pa sucat amb oli, no arreglem res, i ens ferim el fetge.

Dia de la Raça... però de quina?

Avui és la Diada de la Mare de Déu del Pilar (1967 anys, si us creieu l'aparició). Google també recorda que avui és l'aniversari del neixement de Luciano Pavarotti a Mòdena (72 anys, si us creieu les biografies oficials). També és l'aniversari del primer avistament de terra "ultra-atlàntica" per part de l'expedició de Cristòfor Colom (515 anys, si ens creiem els diaris de l'Almirall o, en tot cas, la versió que ens ha arribat).

La falera colombina pel 12 d'octubre data de fa poc més d'un segle. Fou en les celebracions del "Quart Centenari" (1892), a banda i banda de l'oceà, que s'insistí en la data com la "Descoberta d'Amèrica". Així s'impulsa als EUA el Columbus' Day, que s'entén alhora com una celebració de la comunitat italo-americana. És en l'època d'Antoni Maura, el 1919, a vint anys de la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d'Amèrica, que s'institueix la "Fiesta de la Raza". Paral·lelament s'estableixen diades similars pel 12 d'octubre en diversos països de l'Amèrica 'Espanyola'. El 1958, el govern franquista, en plena fal·lera per integrar-se en el "sistema" de les Nacions Unides, canvia la denominació de "Día de la Raza" per la de "Día de la Hispanidad". Aquesta revisió inicia un període de "reconsideracions" de la Diada. Uns la declaren "Día de Encuentro", uns altres la transformen com a Diada dels Pobles Indígenes, i, a la fi, a Catalunya diem allò de "Res a Celebrar".

En quina raça pensaven els coetanis d'Antoni Maura? Evidentment, en la Raça Hispànica, els pobladors autòctons i eterns de la Península Ibèrica i illes adjacents (Balears i Pitiüses), que havien fet una certa escampadissa per les Amèriques arran de, precisament, el 12 d'octubre. Aquesta "Raça Hispànica" s'entenia sobretot en contraposició d'altres "races" europees, particularment la francesa i la britànica, les quals conservaven encara políticament els seus imperis multicontinentals.

En fer la reformulació americana del "Día de la Raza", la cosa es transforma una mica. La "Raza", així, s'entén com una "ètnia" basada en la "lengua común" i en el "catolicismo". El mestissatge entre els colons blancs, els esclaus i emancipats negres i els indígenes més o menys aculturats, s'incorpora a la definició de la "Raza". I és sota aquest concepte que existeixen organitzacions com el "National Council of La Raza". L'ideal tipològic del membre d'aquesta "Raza" ha canviat amb els anys: en els anys 1920 hom imaginava una tipologia europea lleugerament mestissada; en els anys 2000 hom imagina una tipologia ameríndia lleugerament mestissada d'africana i d'europea.

En el marc de l'extrema dreta contemporània de països com Espanya o Argentina, quan es pensa en la "Raza", es pensa en quelcom diferent. Hi ha la idea de la "raça blanca" o la "raça europea". El 12 d'octubre es presenta com un dels possibles "dies de la raça". Al capdavall, el 12 d'octubre assenyala l'arribada d'europeus a les Amèriques. En aquestes terres, els europeus trobarien la base material per iniciar el període d'acumulació primitiva, sense el qual no s'arriba a l'època daurada de l'imperialisme europeu, la segona meitat del segle XIX. I justament seran els "poble euro-americà" el qui encapçalarà l'American Century o Pax Americana en la qual encara vivim. Sense el 12 d'octubre, d'acord amb aquesta visió racialista, els pobles europeus no haurien pogut mai depassar als pobles del Centre d'Afro-Euràsia (l'Islam, per simplificar) i els pobles de l'Orient (la Xina, també per simplificar). L'esperit del 12 d'octubre és, doncs, un esperit de conquesta imperial que, perdut, arrossega els pobles europeus a caure sota el jou d'Orient. El problema essencial de tot aquest discurs "paneuropeu", amb més d'un segle d'antiguitat, és que, com diria Hobbes, "l'europeu és un llop per un altre europeu".

És, doncs, la raça una construcció social, com insisteixen els antropòlegs PC? Bé, òbviament n'hi ha prou amb veure el significat de la "Raza" entre els reivindicadors i denostadors del "12 d'octubre". Hom tria criteris definidors tant variats com l'aspecte físic (color de la pell, dels cabells i dels ulls, morfologia facial i quatre poques coses més), la llengua, la religió tradicional o conceptualitzacions geopolítiques. Els que defineixen "La Raza" d'acord amb criteris culturals "latinos" s'esparveren de veure la definició "biològica" o "genealògica". I aquests darrers s'horroritzen de veure que els posen en la mateixa "Raza" que l'indígena cocaler dels Andes o el pescador afrocaribeny de Mosquítia. S'obliden justament que el 12 d'octubre obrí la porta a l'expansió dels pobles europeus i a l'ineludible ofegament d'aquests mateixos pobles en l'oceà mundial.

TV3 i el Pla Caufec

Ahir dissabte (5 d'octubre), TV3 informava sobre el Pla Caufec. Es mostraven imatges del dessolat indret en l'actualitat, infografies espatarrants del futur, i responsables del Pla Caufec i de l'Ajuntament d'Esplugues feien lloances al Pla i retrets als qui s'oposen. Els qui s'oposen no apareixien enlloc del reportatge. Potser no hi havien volgut parlar amb Tv3. Potser.

El més greu era reflexionar sobre els motius de la "noticiabilitat" del Pla Caufec. El Pla Caufec es troba a hores d'ara més o menys empantanegat, més per motius financers que per motius legals (hi ha recursos pendents). La voluntat de tirar-lo endavant sembla ferma pel que fa a Sacresa, i és de cega confiança en el cas del govern monopartit de l'Ajuntament.

La noticiabilitat no queia en els "protagonistes" del reportatge de Tv3. La noticiabilitat requeia en els qui no hi havien sortit. Ja que havia convocada la mateixa tarda del 5 d'octubre una manifestació contra el Pla Caufec.

No és de gaire bon estil periodístic manipular la "noticiabilitat" de fets. És increïble, però certament els responsables de Tv3 s'hauran sentit orgullosos de combatre les "desinformacions" dels "anti-caufequistes" els quals, d'acord amb el monopartit espluguí, no són més que una "minoria feixista". No tenen prou amb tirar endavant el Pla Caufec: volen que tothom hi digui amén. Amén.

---
La manifestació de la tarda mostrava ben a les clares que els "anti-caufequistes" no són una minoria de "vuit o nou". També mostrava que la displicència del reportatge tevetresenc ens transformava en una operació policial de gran embàlum contra "possibles disturbis".

També hi coincidia l'arribada del Correllengua a Esplugues. Marcel Caselles, per si algú ho dubtava, recordava que la "lluita per la llengua" no té sentit si ens destrueixen la terra. I acabava per insistir en la unitat i simultaneïtat de les lluites per la llengua, per la terra i pel treball.

L'espelma espanyola de Convergència i Esquerra

Vicent Partal es plany del fet que ERC i CiU no hagin pogut votar una esmena conjunta sobre la qüestió de la gestió de l'Aeroport del Prat.

I ben mirat, és un fet comprovable que, des de fa uns 10 anys, CiU i ERC no hi han pogut anar de bracet plegades pràcticament enlloc, sinó era amb una espelma espanyol(ist)a, normalment el PSOE i, de vegades, el PSOE i Iniciativa. Un repàs de votacions constataria, però, excepcions secundàries. Excepcions que confirmen la regla.

Per què passa això? Òbviament un govern CiU-ERC és impossible d'acord amb els mateixos paràmetres de l'autonomisme regionalitzador que animen les direccions de totes dues formacions. Un govern CiU-ERC es trobaria en directa confrontació amb un govern espanyol, ja fos del PSOE o del PP. Com que ningú no vol confrontació, el PSOE (o el PP) han de ser-hi al govern de la Generalitat de Catalunya. Per més inri, hi poden ser com a president.

I si un govern CiU-ERC és impossible, les exigències del guió obliguen a escenificar contínuament actes de topada entre les dues formacions. És a dir, cal substantivar desavinences que són més superficials que no pas sembla. I d'aquí la retòrica de "dretes" i d'"esquerres" d'uns i altres. Bé, retòrica en el cas de les esquerres, perquè en el cas de les "dretes" (d'aquesta dreta post-moderna) sí que senten el que diuen.

Si el govern CiU-ERC és impossible, caldrà cercar doncs aquestes fórmules de "govern català". Això, en el benentès que el volguem, el govern, car de vegades no ho sembla.