diumenge, 31 d’agost del 2008

Minuts musicals (3) - White Riot (The Clash)



White Riot, amb lletra i música de Joe Strummer (Ankara, Turquia, 1952 - Broomfield, Somerset, 2002) i Mick Jones (*Brixton, South London, 1955), fou la cara A del primer senzill publicat per The Clash el març del 1977. Les imatges (canal Ebarinho de youtube) corresponen a la interpretació d'aquest tema el 30 d'abril del 1978 (vigília de Primer de Maig), en un concert a Victoria Park, en el marc de la campanya Rock Against Racism. Concretament la gravació s'emprà en el film Rude Boy (1980), de Jack Hazan i David Mingay.

La presó com a eina de repressió de classe: el cas d'Amadeu Caselles

L'abús de la presó preventiva i les amenaces de presó per a delictes d'opinió mostren ben a les clares que la finalitat de les institucions penitenciàries no és "reinsertiva" com diuen les lleis i l'ordenament jurídic internacional, sinó fonamentalment "punitiva" envers els empresonats i "dissuasòria" per als no-empresonats o ex-carcerats. En Sebastià Salellas també assenyalà les perversions del concepte dels antecedents (policials, judicials, penals).

El cas d'Amadeu Caselles, però, mostra el punt de mira dels presos de llarga durada. Des de l'Hospital penitenciari de Terrassa i en vaga da fam, Amadeu Caselles, que ha passat mitja vida a la presó, exposa les seves reivindicacions:

La majoria dels qui estem dintre aquestes parets no demanem un tracte de favor ni de privilegi per part de les institucions penitenciàres, ni dels jutges, ni dels polítics; ben contràriament als Julián Muñoz, Javier de la Rosa, els Alberto, Mariano Rubio, els del cas Filesa, Mariano Conde, Barrionuevo, Conde, Rafael Vera, Puigneró...i un llarg etcètera. Perquè tots sabem que ells poden comprar la seva llibertat, amb diners i influències.

La meva denúncia i protesta és per als qui, com jo, són pobres, obrers, o gent que, simplement, venim de llocs marginats. Ni nosaltres, ni les nostres famílies, no podem comprar la llibertat, i hem de lluitar amb els pocs mitjans de què disposem. En el meu cas, com en el de tants altres companys, he acomplert el màxim de presó establert pel codi penal vigent: 20 anys, o 30 amb el codi antic.


No només davant dels Tribunals, per eludir la condemna, sinó també en les relacions penitenciàries la clau són els diners embutxacats per la maquinària judicial. En general, però, regna l'arbitrarisme, amb delictes greus que queden impunes i delictes lleus que justifiquen la persecució durant anys de persones i famílies senceres. Els entorns "marginats" són precisament els més castigats per aquesta maquinària. Així s'alça el discurs liberal dels "dos terços", amb el qual es consola el gruix de la classe treballadora amb la visió dels qui ni tan sols tenen el privilegi de ser explotats laboralment en condicions estables. I el discurs de la "seguretat ciutadana", on el terror de ser assaltat pel carrer se suposa que ha d'emboirar la por contínua de perdre la feina o de no trobar-ne mai més cap.

dissabte, 30 d’agost del 2008

L'Estatut i el Finançament (article 202)

El segon article estatutari del Finançament ens parla dels Recursos de la Generalitat. Aquest article marca els principis d'autonomia financera i pressupostària. També enumera les fonts d'aquests recursos, entre les quals hi ha alguns que depenen de la política de la Generalitat i d'altres de decisions del Govern espanyol. No cal dir que aquestes darreres són les fonts més quantioses i les que justament situen en plena precarietat els principis d'autonomia abans esmentats.

---
ARTICLE 202. ELS RECURSOS DE LA GENERALITAT

1. La Generalitat disposa d'unes finances autònomes i dels recursos financers suficients per a afrontar l'exercici adequat del seu autogovern.

2. La Generalitat gaudeix de plena autonomia de despesa per tal de poder aplicar lliurement els seus recursos d'acord amb les directrius polítiques i socials determinades per les seves institucions d'autogovern.

3. Els recursos de les finances de la Generalitat són constituïts per:

a. Els rendiments dels seus impostos, taxes, contribucions especials i altres tributs propis.
b. El rendiment de tots els tributs estatals cedits, d'acord amb el que disposa l'article 201 d'aquest Estatut.
c. Els recàrrecs sobre els tributs estatals.
d. Els ingressos procedents del Fons de compensació interterritorial i d'altres assignacions establertes per la Constitució, si escau.
e. Altres transferències i assignacions amb càrrec als pressupostos generals de l'Estat.
f. Els ingressos per la percepció dels seus preus públics.
g. Els rendiments del patrimoni de la Generalitat.
h. Els ingressos de dret privat.
i. El producte d'emissió de deute i de les operacions de crèdit.
j. Els ingressos procedents de multes i sancions en l'àmbit de les seves competències.
k. Els recursos procedents de la Unió Europea i de programes comunitaris.
l. Qualsevol altre recurs que pugui establir-se en virtut del que disposen aquest Estatut i la Constitució.

---
D'aquesta mateixa sèrie: 201.

divendres, 29 d’agost del 2008

El tensiòmetre dels conflictes inter-imperialistes (lliurament 20080829)

La CNN entrevista en exclusiva Vladimir Putin, el cap del govern de la Federació Russa. Repeteix els arguments d'aquests dies sobre el conflicte russo-georgià. Torna a repetir la idea que Geòrgia inicià l'ofensiva d'Ossètia del Sud empesa pels seus aliats occidentals. Però ara concreta més i assenyala la White House i, més concretament, un dels dos candidats presidencials, per motius electoralistes. Encara que no ho diu és evident que Putin es refereix a John McCain. Per cert, avui sabrem quin serà el company vicepresidencial de McCain en el ticket republicà. La veritat és que un escenari de conflicte inter-imperialista beneficia aparentment els republicans, i McCain en particular. El que és insòlit, de part de Putin, és suposar que McCain tingui prou pes en l'Administració Bush, o l'Administració Bush prou estima per la candidatura de McCain, com per iniciar una aventura georgiana amb finalitats electoralistes. Ara bé, l'aparent distanciament entre Bush i McCain té més d'escenificació que de realitat.

Mentre Putin parla amb la CNN, Medvedev es troba en plena cimera del Grup de Xangai. El Grup de Xangai és una associació econòmica entre la República Popular Xinesa i la Federació Russa, amb uns quants convidats de pedra de l'Àsia Central. La Xina ha evitat en tot moment de posicionar-se a favor de Rússia o de l'OTAN en la qüestió abkhazo-osseta-georgiana: l'aspirant a campió no es preocupa del combat de consolació entre subalterns. Recordem que Xina també va mantenir una atitud de prudència en la qüestió de Kosovo, exhortant les parts al diàleg.

El Parlament georgià, per la seva banda, ha aprovat mocions que consideren allò que és evident: que les tropes russes en territori georgià són tropes d'ocupació. El que sembla poc probable és que Geòrgia intenti res sense el suport de l'OTAN.

Des de l'OTAN, s'ha fet públic, via administració Bush, que hom instal·larà un sistema anti-missils a Polònia. Recordem que abans de l'11-S el tema estel·lar dels primers mesos de l'Administració Bush (en un ja llunyà any 2001) giraven a l'entorn d'aquest escut anti-missils. La resposta de Rússia, amb aparença de coordinació, ha estat l'assaig d'un cohet balístic, capaç de superar escuts anti-missils. No hi ha dubte que s'aixeca un front OTAN-Rússia. El problema d'aquest front és que hi ha tres estats en mig: Bielorrússia, Ucraïna i Moldàvia. Les relacions russo-moldaves milloren; les relacions russo-bielorusses poden ser dolentes, però pitjor són les relacions OTAN-Bielorrúsia; i la qüestió d'Ucraïna es decideix en les lluites de poder a Kiev i entre les diferents regions.

De la Unió Europea podrien arribar sancions contra Rússia. Estònia, Letònia, Lituània i Polònia es troben entre les més bel·ligerants. Finlàndia és molt més contemporitzadora. Cal destacar que Londres, Berlin i París actuen completament per separat, cadascú activant les seves relacions amb Ucraïna, Geòrgia o Rússia. Per cert, el govern de Zapatero es troba una mica aïllat amb la seva russofília, i són previsibles xocs Zapatero-Berlusconi per la qüestió en les properes setmanes. No hi parem gaire esment, si-us-plau en aquestes escenificacions entre l'esquerra i la dreta continentals.

Tal com són les coses, sembla que aquest tensiòmetre l'haurem de fer de dia en dia...

dimecres, 27 d’agost del 2008

Segona Guerra Freda o Tercera Guerra Mundial

Rarament els pronòstics sobre guerres mundials (fredes o calentes), paus mundials o ascensos i descensos imperialistes són encertats. No tant per la complexitat de les prediccions, com pel fet que sempre tendim a predir allò que menys temem o allò que més referma les nostres conviccions (que, insistim, han de ser poques i concises per anar bé).

Després de la Primera Guerra Mundial, amb els Imperis Centrals esventrats, i amb la Unió Soviètica ja més o menys consolidada, era habitual sentir prediccions sobre una futura guerra mundial entre Gran Bretanya i els Estats Units. Aquestes prediccions eren repetides especialment pels moviments d'alliberament nacional d'Irlanda i d'Escòcia. De topades hi va haver, però l'auge post-bèl·lic dels Estats Units en detriment de Gran Bretanya es va poder fer sense cap guerra transatlàntica. Finalment, la Segona Guerra Mundial repetí aspirant a potència mundial (Alemanya) i els seus corresponents front occidental i oriental. Acabada la Segona Guerra Mundial, semblà per a molts imminent (com George Orwell a 1984) que hi hauria una guerra entre els "aliats atlàntics" i la Unió Soviètica. Diverses causes s'han adduït per explicar el no-esclat d'aquesta guerra, i que ara no venen al cas. La Primera Guerra Freda es va lluitar bèl·licament en conflictes regionals (Grècia, Corea, Vietnam).

Finalitzada la Primera Guerra Freda, apareix entre la dreta nord-americana un discurs ben curiós que presenta l'esfondrament del bloc soviètic com una victòria de Reagan i/o del Papa Joan Pau II. D'acord amb aquest discurs la Primera Guerra Freda fou una autèntica Tercera Guerra Mundial. Per acabar-ho d'adobar, l'actual War on Terror no seria més que una Quarta Guerra Mundial.

Pels que encara no han començat la Tercera Guerra Mundial, hi ha hagut previsions de tota mena en aquests darrers 20 anys: aliances sino-islàmiques (recordem que la Xina va condemnar la invasió soviètica d'Afganistan), terribles guerres racials als Estats Units i a Europa (i no quatre navallades a la porta d'una discoteca) i, ja posats, invasions zeta-reticulianes. Qui més qui menys donava Rússia per apartada de l'escenari, considerava irrompible l'aliança euro-nord-americana, jutjava irrecuperables els països del "Tercer Món" i assenyalava amb el dit acusador l'ascens de la Xina en tots els àmbits. L'estret de Formosa, tensions sino-japoneses, trifulques comercials amb els EUA i la Unió Europea, un llumí, i Tercera Guerra Mundial de la República Popular Xinesa contra el món.

Però ara sonen altres prediccions. La Rússia de Putin es consolida. Ha reconegut la independència d'Abkhàsia i d'Ossètia del Sud, en clar atac a Geòrgia, aspirant a l'OTAN. Destacadament, el govern britànic ha ofert avui una aliança a Ucraïna. La qüestió de Crimea torna damunt la taula. Recordem que la Primera Guerra de Crimea la van fer els anglesos i els francesos per protegir l'Imperi Otomà de l'Imperi Rus. Es tractaria potser ara de protegir Ucraïna de Rússia?

Tornem a la Guerra Freda? Els "experts" de l'OTAN diuen que potser, però que no serà tan freda.

Els indicadors econòmics, la situació de crisi, de final d'etapa, tensions socials acumulades, etc., ofereixen temptadores analogies amb la situació de 1914 o de 1939.

Rússia ha substituït la Xina. Fu Manxú deixa pas al Doctor No. Putin és millor enemic que Hu. Entre d'altres coses, perquè ser anti-putinista no pot conduir a una acusació de racisme... Però també pel fet que ningú a Europa o a Nord-Amèrica discuteix que la Xina ha de ser eventualment la primera potència del món en tots els aspectes. La lluita, doncs, entre l'OTAN i Rússia és per un cobejat segon lloc.

dimarts, 26 d’agost del 2008

Ossètia del Sud i Abkhàsia són reconegudes com a estats independents per la Federació Russa

Ha causat relativa sorpresa, la decisió de Medvedev de reconèixer la independència d'Ossètia del Sud i d'Abkhàsia, ja que més d'un pensava que les mocions aprovades pel Parlament rus en les darreres hores eren un bluff. Cal dir, però, que les relacions de Rússia amb Ossètia del Sud i Abkhàsia canviaran poc per aquesta declaració, fora dels aspectes formals. A la pràctica, però, la intervenció russa en aquests territoris ja podrà presentar-se com una assistència a països aliats i no com una participació en defensa d'interesos humanitaris. A efectes pràctics tothom veu que molt han de canviar les coses perquè Ossètia del Sud o Abkhàsia s'integrin mai a Geòrgia. També queda descartada, de moment, la integració d'Ossètia del Sud a la Federació Russa. Més probable, però, sembla la possibilitat de crear una Unió Estatal entre la Federació Russa i els seus aliats més estrets (Ossètia del Sud, Abkhàsia i, segons com, Bielorússia, amb la qual existeix hi ha una Unió d'Estats).

El reconeixement ha coincidit amb el temps amb el suport de Moscou a la reintegració de Pridnístria en el marc d'una República Moldava amb dues entitats autònomes (la pròpia Pridnístria i Gagàusia).

A efectes pràctics, no hi ha gaire diferència entre el reconeixement unilateral rus d'Ossètia del Sud i d'Abkhàsia, amb el reconeixement unilateral turc de la República Turca de Xipre del Nord. En un cas i en l'altre, els territoris es troben de facto sota l'ocupació militar i la tutela econòmica dels únics estats reconeixedors.

S'ha dibuixat un paral·lel amb la situació de Kosovo. Kosovo és independent de facto i té un reconeixement internacional ampli, però parcial. També té un reconeixement internacional parcial la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD), amb la diferència que aquesta únicament controla una part del territori. La qüestió palestina és diferent ja que l'Organització per l'Alliberament de Palestina no ha proclamat oficialment cap estat palestí, sinó que el reivindica. La situació dels dos estats coreans és també diferent i anàloga a la situació dels dos estats alemanys entre el 1973 i el 1990, o la dels dos estats iemenís abans de la reunificació del 1991. Amb els dos estats xinesos, sí hi ha una escissió mundial de reconeixement, si bé són una minoria els qui reconeixen la República de Xina establerta a Taiwan.

Ossètia del Sud i Abkhàsia abandonen el grup dels estats de facto sense reconeixement internacional. En aquest grup encara hi ha, per exemple, Nagorno Karabakh o Somaliland. La llista d'entitats autoproclamades però sense gairebé control territorial és encara més llarga (p.ex. la República Txetxena d'Itxkèria). Per acabar de completar el panorama hem de recordar l'existència d'entitats sobiranes que no són estatals (com l'Ordre de Malta) o d'estructures supranacionals amb entitat jurídica pròpia (com la Unió Europea), per no parlar dels nano-estats que hom pot proclamar al pati del darrera.

Rice deia aquests dies que no permetria la caiguda d'un nou teló d'acer a Europa. Potser Tblisi i Gori escaparan al teló d'acer, però més fosc ho té Poti, i decididament negre ho tenen en aquest sentit Ossètia del Sud i Abkhàsia (inclosa la vall de Kodori, fins fa pocs dies governada per l'autoritat regional pro-georgiana d'Abkhàsia).

dilluns, 25 d’agost del 2008

Prepara Rússia realment el reconeixement d'Ossètia del Sud i d'Abkhàsia?

Les tres repúbliques caucàsiques de la Unió Soviètica eren Geòrgia, Azerbaijan i Armènia. Però un seguit de repúbliques i de regions autònomes, tant en el marc d'aquestes repúbliques com en el marc de la Federació Russa completaven el panorama. El 1991, la comunitat internacional va reconèixer com a estats independents Armènia, Azerbaijan i Geòrgia. Però hi havia conflictes oberts a Abkhàsia, a Ossètia del Sud, a Txetxènia, a Nagorno Karabakh i a Adjària. De tots aquests conflictes, el de Txetxènia es va resoldre amb una guerra d'ocupació i de genocidi per part de Rússia, i el d'Adjària amb una reabsorció pacífica per part de Tblisi (2004). El conflicte de Nagorno Karabakh es va resoldre amb victòria armènia. Tot i que la independència de Nagorno Karabakh no és ni tan sols reconeguda per Armènia, aquest territori i comarques limítrofes d'Azerbaijan, són sota ocupació consolidada d'Armènia. Aquesta situació consolidada era la mateixa que regia fins fa pocs dies a Abkhàsia i a Ossètia del Sud. L'ofensiva georgiana de principis d'agost, va servir de pretext a les tropes russes per consolidar l'ocupació militar d'aquests territoris i d'una generosa llenca de la Geòrgia estricta. Es tracta del front més obert entre Rússia i un aspirant sòlid a integrar-se a l'OTAN.

En les darreres hores, el Senat i la Duma de Rússia han demanat al president Medvedev el reconeixement de la independència d'Abkhàsia i d'Ossètia del Sud. És evident que aquesta demanda és una forma de pressió de Putin davant de Geòrgia i de l'OTAN. Es relaciona directament amb el controvertit reconeixement internacional de Kosovë.

A efectes pràctics, el no-reconeixement d'entitats com la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD), la República Turca de Xipre del Nord (RTXN), la República Moldava de Pridnístria, la República d'Abkhàsia, la República d'Ossètia del Sud o la República de Nagorno Karabakh equival a deixar en situació d'apàtrides poblacions senceres. Hom pot dir que en tots aquests casos, aquestes poblacions poden accedir gairebé automàticament, de forma respectiva, a la ciutadania marroquina, xipriota, moldava, georgiana o armeniana. Però a efectes pràctics a Ossètia del Sud i, en menor mesura, a Abkhàsia, la ciutadania internacionalment reconeguda a la qual opten la majoria d'habitants és la russa.

Es fa difícil saber si Rússia arribarà a l'extrem de reconèixer aquestes dues repúbliques com a estats sobirans. A efectes pràctics, però, les relacions ja són similars a les que Rússia manté de manera bilateral, per exemple, amb Bielorússia.

No cal dir que tothom s'ho mira amb els propis ulls:
- Azerbaijan fa mala cara amb aquests debats, ja que tem una iniciativa de dret per part d'Armènia quant a Nagorno Karabakh (reconeixement de la independència o annexió a través d'una constitució federal o confederal).
- L'ala dura turco-xipriota insisteix que els casos de Kosovë o d'Ossètia del Sud mostren que la comunitat internacional ha de reconèixer les situacions de facto i tractar-les sobre el terreny.
- La República Sèrbia de Bòsnia-Hercegovina ha comunicat repetides vegades la seva intenció de separar-se de la República Federal de Bòsnia-Hercegovina, especialment si tiren endavant els projectes per eliminar les entitats federades i substituir-les per uns cantons federats.
- La República de Moldàvia denuncia les autoritats de Pridnístria, però alhora ofereix a la població d'aquest territori (russa i ucraïnesa) una autonomia similar a la que gaudeix Gagàusia (un dels pocs conflictes post-soviètics resol de forma pacífica i sota un cert consens).
- Ucraïna mima l'autonomia de la República de Crimea.
- a Catalunya, tu ja m'entens.

A més d'un russòleg pre-jubilat l'han trucat aquestes setmanes perquè, si-us-plau, torni. I, de ben segur, que els seus informats pronòstics fallaran tan estrepitosament com ho van fer fa vint anys.

diumenge, 24 d’agost del 2008

Minuts musicals (2) - Cal que neixin flors a cada instant (Lluís Llach)



Cal que neixin flors a cada instant, amb lletra i música de Lluís Llach, data de 1968. Les imatges (canal Kat75015, vinculat a lluisllach.fr, i procedents d'una emissió recent pel segon canal televisiu de RTVE) corresponen a la interpretació que va fer en el concert del 16 de gener del 1976 al Palau d'Esports de Montjuïc.

El geni ordenador de la llengua en l'àmbit de les ciències ('El llenguatge de les ciències i Pompeu Fabra', Oriol Casassas, Fundació UCE, 2008)


Ara fa un any, el 22 d'agost del 2007, en el marc de la 39a edició de la Universitat Catalana d'Estiu, Oriol Casassas i Simó (*Sabadell, 1923) pronuncià la conferència titulada "El llenguatge de les ciències i Pompeu Fabra". Aquesta conferència era la quarta d'una sèrie inaugurada amb "La significació cívica i patriòtica de Pompeu Fabra" (Jordi Casassas i Ymbert, 2005) i continuada amb "Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans" (Joan Martí i Castell, 2006) i "Pompeu Fabra i l'esport" (Carles Santacana i Torres, 2007). Encara caldria afegir una cinquena a la sèrie, "Pompeu Fabra i l'entorn lingüístic europeu" (Joan Julià-Muné, 19 d'agost del 2008).


Aquest mes d'agost s'ha editat en forma de 47 pàgines. Dues coses deixa entreveure el mateix títol de la conferència. Casassas parla de "llenguatge de les ciències" i no pas de "llenguatge científic", el terme més habitual emprat pels filòlegs i lingüistes del ram, a les Universitats i a l'Institut d'Estudis Catalans. Per a Casassas el "llenguatge científic" és un terme equívoc, que bé pot referir-se a un registre lingüístic (el llenguatge de les comunicacions científics) des d'un punt de mira descriptiu, com allò que hauria de ser idealment el llenguatge en les ciències experimentals. Casassas s'inclina més per aquest vessant. D'altra banda, és ben conegut el fet que Pompeu Fabra estudià originalment enginyeria química i que aquesta activitat hi dedicà els seus primers anys de vida professional. Però no és la figura de Pompeu Fabra la que importa preferentment en la conferència de Casassas sinó com s'enfronta el Geni Ordenador de la Llengua Catalana a la tasca normativitzadora en un àmbit tècnic i científic. En aquest àmbit apareixen dues necessitats: la d'un llenguatge el més precís possible i de més alta concentració semàntica i la d'incorporació de nous mots (neologismes) que satisfacin els avenços tecnològics i científics. Així doncs, Casassas s'ocupa del Geni Ordenador, abans, durant, paral·lelament, i posteriorment a Fabra.


De continu apareixen dos problemes. En primer lloc, els criteris fonètics, etimològics i tradicionals no sempre coincideixen. En particular, el tercer sol presentar-se com a excusa per minvar el rigor etimològic i fonètic de les solucions proposades (o de les efectivament adoptades, per la via del fet). És clar que això empelta de dret amb el segon problema: la realitat particular de la llengua catalana en els segles de la revolució científica (segle XVI-XIX). Sense una tradició pròpia prou arrelada, hom ha d'adoptar els criteris tradicionals d'altres llengües. Quan, a més, la llengua viu un procés clar d'interferència per part de les llengües oficials respectives (l'espanyol i el francès), la tradició referencial ja no és la tradició comuna sinó la tradició comuna transferida per aquesta llengües substitutòries.


Casassas arrenca, doncs, amb una introducció històrica de la qüestió de l'ús de la llengua catalana en les ciències. Els exemples mitjavals serveixen per descartar (per si encara calgués, i malauradament sembla que sí que cal) qualsevol incapacitat innata de la llengua catalana per a l'expressió científica. La modernitat implica una decadència i/o dependència de la nació catalana, i de retruc de la llengua. L'ús del català, sempre pressionat per l'ús del llatí com a principal llengua d'expressió científica, es veurà encara més minvat pels avenços d'altres llengües vernacles com el castellà i el francès. L'ecologia lingüística del període recorda doncs a la contemporània: l'anglès (per comptes del llatí) com a llengua internacional, i una sèrie de llengües imperials que ocupen una privilegiada categoria supletòria (francès, espanyol, alemany, xinès, rus, àrab), i després les altres (i, entre aquestes, caldria diferenciar les llengües que tenen un "petit estat" al darrera de les que no el tenen o, per dir millor, el tenen en contra). Els intents de fer revifar la llengua catalana en l'àmbit científic, que arrenquen amb el segle XIX, coincideixen amb un inusual període de poliglotisme científic. Els homes de ciència del segle XIX, llegeixen sense pràcticament cap problema en gairebé qualsevol llengua romànica, en anglès, en alemany i en neerlandès; i tot sovint són capaços d'escriure - amb més o menys necessitat de correctors - en més de dues. L'alemany és la llengua de la química, mentre que determinats aspectes de la física tiren més del francès o de l'anglès, tot depenent de l'auge nacional de tal o tal altra regió europea. Dues guerres mundials faren batre l'alemany en retirada, bandejaran a un discret segon pla el francès, i entronitzaran l'anglès.
Però ja hem dit que el problema del llatí o de l'anglès és secundari en la qüestió de l'ús de la llengua catalana en les comunicacions científiques internes a la comunitat nacional. Més rellevant és la pròpia absència de normatives, i és en aquest sentit que cal valorar immensament l'obra de Pompeu Fabra. Una obra que sempre refusa el dogmatisme (però també el seguidisme) i que considera primordial marcar pautes per comptes d'oferir receptes massa concretes i arriscades. Hi ha el Pompeu Fabra de l'Avenç, el Pompeu Fabra del Diccionari (un canemàs, cal insistir, i no una obra acabada, però déu n'hi do si la comparem amb d'altres d'acabades) i el Pompeu Fabra, menys recordat, dels darrers anys a Prada (on hi mor el 1948). A més, Casassas, remarca la importància dels metges, des de Manuel Corachan fins als casos potser més anecdòtics però no per això menys rellevants. I arribem finalment als problemes dels nostres dies. "Què hi diria Pompeu Fabra?". En primer lloc, fer una ullada a la tradició lingüística (mitjaval, moderna i contemporània), en segon lloc fer una ullada, si s'escau, a la llengua de la qual s'ha incorporat el terme (el grec, el llatí, l'anglès, el francès, etc.), i en tercer lloc fer una adaptació correcta a les pautes fonètiques del català. Sotmetre's a l'imperatiu del més corrent és baixar l'exigència, i justament una alta exigència és una clau per guanyar respecte i guanyar ús en aquest àmbit.

divendres, 22 d’agost del 2008

L'Estatut i el Finançament (article 201)

Com és un dels temes polítics d'aquest mes d'agost viatjarem pels 10 articles que integren el Capítol I del Títol VI de l'Estatutet del 2006 del Principat.

---
El primer lliurament és l'article introductori

--
ARTICLE 201. PRINCIPIS
1. Les relacions d'ordre tributari i financer entre l'Estat i la Generalitat són regulades per la Constitució, per aquest Estatut i per la llei orgànica a què fa referència l'apartat tercer de l'article 157 de la Constitució.
2. El finançament de la Generalitat es regeix pels principis d'autonomia financera, coordinació, solidaritat i transparència en les relacions fiscals i financeres entre les administracions públiques, i també pels principis de suficiència de recursos, responsabilitat fiscal, equitat i lleialtat institucional entre les esmentades administracions.
3. El desenvolupament d'aquest títol correspon a la Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat.
4. D'acord amb l'article 138.2 de la Constitució ["les diferències entre els Estatuts de les diverses Comunitats Autònomes no podran implicar en cap cas privilegis econòmics o socials"], el finançament de la Generalitat no ha de comportar efectes discriminatoris envers Catalunya respecte a les altres comunitats autònomes. Aquest principi ha de respectar plenament els criteris de solidaritat que enuncia l'article 206 d'aquest Estatut ["garantir l'anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d'educació, de sanitat i altres serveis socials essencials de l'estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l'Estat"].

---
Un dels problemes de l'EAC 201.4 és justament la referència a CE 138.2. Què cal entendre per privilegi econòmic o social? La realitat real econòmica i social de cada territori? No, més aviat s'entén la legislació positiva i l'ordenament administratiu que expliciti drets econòmics o socials per damunt de les concessions realitzades amb la legislació de l'Estat. Ja ens podem suposar de quina classe són els drets econòmics o socials que s'harmonitzen a la baixa, i de quina altra classe els que s'harmonitzen a l'alça. La referència a l'article 206 assenyala quin és l'argumentari que empren en aquestes negociacions el tetrapartit: justifiquen els índexs de desenvolupament de l'estat del benestar (educació, sanitat, serveis socials) les actuals balances fiscals? En la contrapartida, l'argument del govern Zapatero se centraria en l'anivellament basat en les dades macroeconòmiques (fonamentalment, la renda per càpita). La comparació entre els pressupostos autonòmics i la inversió directa de l'Estat il·lumina una miqueta més la situació.

dimarts, 19 d’agost del 2008

Estratigrafia domèstica

Trobar un document perdut podria ser més fàcil si recordessim les lleis bàsiques de l'estratigrafia. La llei de superposició ens diu que els estrats sedimentaris es dipositen en una seqüència temporal, amb els més antics a sota i els més recents a dalt. La llei d'horitzontalitat originària ens diu que els estrats sedimentaris es dipositen horitzontalment. El principi de continuïtat lateral ens diu que els estrats sedimentaris s'estenen lateralment per totes les direccions. Farem malament d'aferrar-nos únicament al primer principi, tot menyspreant els dos darrers. Allò que ara semblen piles inamovibles de paperam, amb un imperceptible creixement vertical, són, en realitat, si ho enfoquem amb l'escala temporal adequada autèntics organismes vivents que es desplacen horitzontalment (locomoció), se segmenten (reproducció asexual) i s'entrecreuen o fusionen (sexualitat). Familiaritzats com som amb la pura superfície de papers recents, ignorem que en les fondàries s'amaguen les promeses incomplertes de José Luís Rodríguez Zapatero, els ara o mai i ultimata de Pujol, Colom, Carod i Mas. Hom dubta de la linialitat proposada per Ibn Sina, Steno o William Smith, i veu continus paral·lels entre els estrats més enfonsats i més antics i els estrats més somers i més moderns. Un cicle o un flux? Una sèrie contínua o unes sèries contínuament interrompudes per catàstrofes? Allò que ara són uns pocs centímetres foren en el seu temps setmanes o mesos inacabables de feina. El present és destinat a esdevindre passat d'un futur inexistent, i no tan sols això, ja que l'existència del present, ara única, serà rememorada (o rememorable) en el futur com un passat potencialment revisable i tergiversable. Fins a quin punt la continuïtat aparent no és tan sols el producte d'un menyspreu de catàstrofes passades? Fins a quin punt la visió catastrofista del passat no amaga una voluntat de trencament amb el present?

Cerquem aquell document ansiat en la pila sospitosa. Traduïm la nostra memòria del temps en centímetres o milímetres de sediment: articles mai llegits, però no per això deixats d'utilitzar en bibliografies; revistes que ens parlen dels problemes de fa 10 o 15 anys, que són els d'ara mateix; apunts i esborranys que mai van arribar a net, amb marges anotats de gargots. Fiem de la memòria fotogràfica. Sabem que aquell mot de pas que ara busquem s'havia anotat en la part superior esquerra d'un plec de fotocòpies, que sabem del cert introduït en un separador de plàstic. Rumiem l'antiguitat de la pila i rumiem la darrera vegada que vam tocar el plec. Setmanes? Mesos? Anys? La datació absoluta es fa difícil, i hom recorre a la datació relativa. Suposem que el plec de fotocòpies ha de trobar-se al bell mig de la pila. Excavem. Trobem, indefectiblement, papers buscats ansiosament fa 4 o 5 mesos i que ara ja no ens serveixen de res però que ens duran de corcoll, una altra vegada, d'aquí 7 o 8 mesos; els bandegem. Topem amb coses interessants, que ens distreuen una fracció de segon, i que prometem de consultar una vegada acomplert l'objectiu present (però ja mai més no les haurem). Comprovem que la llei de superposició no sempre es compleix. Hi ha una cosa que és la inversió estratigràfica. Quan una força natural remou la columna estratigràfica arrenca primer el material més recent, i després el més antic, i en anar-ho a col·locar en una altra banda (en una altra pila) posarà el material més recent més al fons, i el més antic més al descobert. Les vegades anteriors que hem consultat la pila en qüestió hem alterat l'ordre secular: allò que era a dalt, ara és a sota, i allò que ara sota és a dalt. Al moviment vertical s'afegeix el moviment horitzontal, que trenca qualsevol esperança de continuïtat lateral. No hi ha més remei que la catàstrofe. La pila secular veu somogut el seu ordre consuetudinari, escampada horriblement, o fagocitada per altres piles, més discretes. Fora papers escrits, fora revistes, fora fulls volants, fora propaganda comercial, fora fotocòpies lligades per clips. Només hi ha ulls pels separadors de plàstics. La memòria visual selecciona implacable les imatges que arriben a la retina i les compara amb la imatge ideal, platònica, falsa i per això mateix, pura. Finalment apareix la clau. Objectiu acomplert. El material escampat, amb recansa, retorna a la pila, de qualsevol manera. I, tammateix, hi ha un ordre en aquest desfici.

diumenge, 17 d’agost del 2008

Minuts musicals (1) - Venceremos (Iturra/Ortega) - Dean Reed



Venceremos, amb música de Sergio Ortega (Antofagasta, 2.2.1938 - París, 15.9.2003) i lletra de Claudio Iturra, fou l'himne de la Unidad Popular, triomfadora de les eleccions presidencials xilenes del 1970. En el vídeo (canal Straccio), extret del film Я желаю вам счастья (1979) la veiem interpretada per Dean Reed (Denver, 22.9.1938 - Berlin, 13.6.1986) en una visita a les obres de la Байкало-Амурская Магистраль.

dissabte, 16 d’agost del 2008

Qui ha decapitat Francesc Matheu?



Francesc Matheu és un oblidadíssim poeta que es va morir a Sant Antoni de Vilamajor el 10 de desembre del 1938, quan tenia 87 anys, i quedaven mes i escaig per a l'entrada dels nacionales a Barcelona. Aquella fou la mort veritable, física, biològica, de Francesc Matheu i Fornells, però ja abans havia mort diverses vegades, depassat repetides vegades pel vent de la història. I després encara havia de morir la seva pròpia memòria, en diferents etapes, una de les més recents de les quals ha estat la decapitació de l'estàtua que Barcelona li erigí en un apartat racó de la part més remota de la Zona Universitària, al capdamunt de l'Avinguda Diagonal.

El Francesc Matheu de l'estàtua decapitada és el Francesc Matheu consagrat dels anys 1920, president de l'Orfeó Català, president de l'Ateneu Barcelonès, poeta recitat, prohom aliadòfil i francòfil, Creu de la Legió d'Honor, memòria viva de la Renaixença.

Francesc Matheu havia nascut a Barcelona el 16 d'octubre del 1851. Els seus avis, catalans, s'havien establert a Barcelona de retorn de les americanes. El pare era advocat, però la fortuna de la casa era indiana. A 19 anys participa en la fundació de La Jove Catalunya, on també hi havia l'Àngel Guimerà (25 anys), en Pere Aldavert (20 anys), Josep Roca i Roca (23 anys), Antoni Aulèstia (22 anys). Feia dos anys de la Revolució que havia fet fora Isabel II, i el màxim dirigent polític d'Espanya és Joan Prim i Prats, reusenc de 56 anys, president del Govern. En aquest context no és exagerat dir que La Jove Catalunya representa una de les primeres experiències del catalanisme polític. Però Matheu s'orientarà de seguida pel vessant més cultural i literari del moviment que prendria el nom de Renaixensa i que en aquell moment sovint era més aviat referit com a Renaixement. Matheu s'incorporà a l'organització dels Jocs Florals de Barcelona, que feia 12 anys que s'havien inaugurat sota els auspicis de Joan Cortada, Josep Lluís Pons i Gallarza, Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Miquel Victorià Amer i Antoni de Bofarull. Hi participà com a competidor (amb cinc premis ordinaris i tres d'extraordinaris; i el mestratge en Gai Saber aconseguit el 1897), com a mantenidor (la primera vegada el 1880, a 29 anys, i la darrera el 1933, a 82 anys) i com a president (1902, edició que es va fer a Sant Martí del Canigó per la prohibició militar de fer-los a Barcelona). Durant molts anys fou al consell directiu dels Jocs Florals, i el presidí entre el 1910 i el 1935 i només l'edat avançada el va fer deixar el càrrec, encara que els Jocs Florals del 1937 ja no se celebrarien. Es tallava així una seqüència que, en els anys que van del 1859 al 1936, únicament s'interromp en la citada edició del 1902 i en la del 1924 (prohibida per l'estrenada Dictadura, i traslladada a Tolosa de Llenguadoc).

Fou precisament la dinamització dels Jocs Florals el que l'animà a iniciar una obra poètica, de tema amorós, religiós i patriòtic, volgudament romàntica, però de forma continguda, com s'escau en el darrer terç del Vuit-cents. Per raons similars es dedicà a la tasca editorial, de revistes literàries (La Gramalla, La Il·lustració Catalana, Catalana) i al capdavant de l'Editorial Catalana (fundada el 1884, i que publicaria les obres completes de Marian Aguiló, Emili Vilanova, Costa i Llobera, Jacint Verdaguer). Era conscient de la importància d'ampliar la base social de la Renaixença, i en aquest sentit entenia la col·lecció de Lectura Popular.

Amb la generació anterior, Francesc Matheu es bat contra tendències tradicionalistes i elitistes. Fruït d'aquest posicionament serà la seva aliadofília durant la Gran Guerra i l'organització d'actes d'amistat franco-catalana durant la guerra (en la qual participarien joves catalans animats d'aquest esperit, en part progressiu, en part republicà, en part panllatí i en part netament francòfil).

Amb la generació posterior, Francesc Matheu es bat contra les tendències excessivament innovadores que Pompeu Fabra fomenta des de L'avenç. Editor com és, de revistes i de llibres, s'oposa a les normes fabrianes, fins i tot després que hagin estat adoptades i promogudes per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Per a Matheu, algunes de les innovacions (ortogràfiques, lèxiques, sintàctiques) traeixen aquella connexió que la Renaixença sempre havia volgut fer amb la llengua clàssica, la dels segles XIV i XV, i també dificulten la connexió entre les diferents parles de la llengua moderna. Matheu arrossegarà en aquesta posició tant els Jocs Florals com l'Acadèmia de les Bones Lletres.

Així doncs, qui ha decapitat l'estàtua de Francesc Matheu? Ha estat un fabrià exaltat? Ho dubtem. Un fabrià exaltat s'hauria limitat a esborrar-hi la H de la inscripció. Ha estat un germanòfil o un francòfob? Potser és més probable, encara que, sincerament, amb tot això de l'eix franco-alemany dels De Gaulle-Merkel i dels Adenauer-Sarkozy, tampoc no treuríem mai l'entrellat. Les autoritats, que ens les coneixem, ens diran que es tracta d'una bretolada. Tot i així, no podem deixar de pensar que qui l'ha decapitat pensava en el Matheu poeta en llengua catalana i en el Matheu que se'n du els Jocs Florals a Sant Martí del Canigó o a Tolosa de Llenguadoc tot burlant les prohibicions espanyoles.

Aquest desembre farà 70 anys de la mort de Francesc Matheu, refugiat fora de Barcelona. L'Ajuntament de Barcelona faria bé de reposar el cap abans de l'efemèride, i d'aclarir què ha passat amb l'original.

PER L’HORA DE LA MORT

Senyor, prou he estimat
els avis de primer, després els pares,
la dona que he triat
i les filles i els néts que m’ha fruitat.
Prou he estimat:
faci’s, Senyor, la vostra voluntat.

Senyor, prou he lluitat,
ab la veu, ab la ploma i ab l’exemple;
la llengua que m’heu dat
sempre ha estat la raó del meu combat.
Prou he lluitat:
faci’s, Senyor, la vostra voluntat.

Que m’heu deixat entrar en la vuitantena;
de mon mesquí passat,
de mon present, vull ésser judicat.
Prou he durat:
faci’s, Senyor, la vostra voluntat.

divendres, 15 d’agost del 2008

De Stoker a Portabella, passant per Franco ('Vampir-Cuadecuc', Films 59, 1970)

La nodrida filmografia de Jesús Franco (*Madrid, 12.5.1936) s'ha guanyat una olor de culte a través d'una visió sexuada del terror o, potser més aviat, d'una visió terrorífica del sexe i, particularment, del tractament pre-PC i lleugerament sàdic de la dona. El cim d'aquesta carrera cinematogràfica, des del punt de mira quantitatiu (7 films) i de recaptació (especialment a 99 Women, que funcionà força bé en les sales nord-americanes) s'assoleix en el bienni 1969-1970. Entre aquests 7 films, el que fa més concessions als gustos convencionals és "El conde Drácula". Sense renunciar a la tradició filmogràfica sobre el personatge, el guió d'aquest film segueix a grans trets la novel·la de Bram Stoker (*Dublin, 8.11.1847 - m. Londres, 20.4.1912).



Part del rodatge del film es va fer a Barcelona i la resta en altres localitats catalanes. La notorietat del projecte, sobretot per la presència de Christopher Lee (*Belgravia, Anglaterra, 27.5.1922) i de Klaus Kinski (*Zoppot, Caixúbia, 18.10.1926 - Lagunitas, California, 23.11.1991), i per la promesa d'una fidelitat a la trama stokeriana, va animar Joan Brossa (*Barcelona, 19.1.1919 - 30.12.1998) i Pere Portabella (*Barcelona, 11.11.1929) a fer una film dins del rodatge. El film de Portabella, produït per Films 59, es titulà amb una humorada catalano-transilvana, Vampir-Cuadecuc. Presentat a la Quinzena dels Realitzadors de Cana (maig del 1971) i als Rencontres Cinematogràfics d'Avinhon (agost del 1971), es va projectar el gener del 1972 al MOMA de Nova York, la qual cosa ja dóna idea de l'experimentalitat del film. Per més dir, la pel·lícula, de 75 minuts, es va rodar en blanc i negre, en 16 mm i amb negatiu de so. La fotografia és de Manel Esteban (*Barcelona, 23.3.1941) i la música de Carles Santos (*Vinaròs, 1938).


Soledad Miranda, en la que tràgicament hauria de ser el seu darrer film, a punt de ser mossegada per Christopher Lee

No ha estat fins ara que s'ha estrenat a casa nostra en sales, diguem-ne, comercials. Molt ha plogut des de 1970, i els admiradors de Jess Franco ja són uns altres. El context del 1970, permetia denunciar com a falsa la suposada transgressió de J. Franco (poso la J. perquè ningú no tregui la frase de context, que ens coneixem). Ara se l'ha volgut presentar com un precursor dels moderns making-of. Val a dir, però, que no té res a veure amb els making-of purament comercials o amb els de caràcter de documentari (com "Burden of Dreams" de "Fitzcarraldo") o amb els dels films que mai no van poder ser (com "Lost in la Mancha" o "Dies d'agost"). Vampir-Cuadecuc és essencialment una versió parcial del Dràcula de Jesús Franco, adjuntant-hi, això sí, sense discontinuïtats, aspectes del rodatge, dels efectes especials, dels escenaris reals, dels actors i, sobretot, de les actrius. Com que Klaus Kinski, que en el film de Franco, fa de Renfield, va rodar la seva part en estudi, a Alemanya, la cinta de Portabella gira al voltant de Christopher Lee, Soledad Miranda (*Sevilla, 9.7.1943 i que moriria en un accident de trànsit a Portugal el 18 d'agost del 1970), Maria Rohm (*Viena, 13.8.1945), Fred Williams (*Munich, 9.2.1938), Jack Taylor (*21.10.1936), Herbert Lom (*Praga, 11.9.1911) i Paul Muller (*Neuchâtel, 1.3.1923). Aquests actors interpreten, respectivament, els personatges del comte Dràcula, Lucy Westenra, Mina Murray, Jonathan Harker, Quincey Morris, Van Helsing i John Seward. El film de Portabella segueix pràcticament tota la trama central, des de l'arribada de Harker al castell de Dràcula. Els dos punts climàtics del film de Jess Franco, absolutament previsibles, també ho són en el film de Portabella. El primer és la destrucció de la vampiressa Westenra, amb estaca al cor que li clava Van Helsing i el colp de pala degollador de Morris. El segon és la destrucció, de nou amb estaques al cor, de les tres vampiresses del castell de Dràcula. En els títols de crèdit del film de Franco no apareixen els noms d'aquestes actrius, però dues d'elles són Emma Cohen (*Barcelona, 21.11.1946) i Jeannine Mestre.

Per concloure el film, Portabella no acaba amb l'escena de lluita entre Dràcula i Van Helsing, sinó amb Christopher Lee que llegeix la descripció que Mina Harker fa de la mort definitiva del vampir:

By this time the gypsies, seeing themselves covered by the Winchesters, and at the mercy of Lord Godalming and Dr. Seward, had given in and made no further resistance. The sun was almost down on the mountain tops, and the shadows of the whole group fell upon the snow. I saw the Count lying within the box upon the earth, some of which the rude falling from the cart had scattered over him. He was deathly pale, just like a waxen image, and the red eyes glared with the horrible vindictive look which I knew so well.

As I looked, the eyes saw the sinking sun, and the look of hate in them turned to triumph.

But, on the instant, came the sweep and flash of Jonathan's great knife. I shrieked as I saw it shear through the throat. Whilst at the same moment Mr. Morris's bowie knife plunged into the heart.

It was like a miracle, but before our very eyes, and almost in the drawing of a breath, the whole body crumbled into dust and passed from our sight.

I shall be glad as long as I live that even in that moment of final dissolution, there was in the face a look of peace, such as I never could have imagined might have rested there
.

Com s'esdevé en el nostrat Onofre de Dip, la mort final, la mort de debò, la mort irreversible, la mort sense pruïja de sang, es rep com un alliberament.

dimecres, 13 d’agost del 2008

L'esfondrament del fals sostre del Parlament Europeu



L'esfondrament real del fals sostre del Parlament Europeu és una metàfora de l'esfondrament virtual del fals Parlament Europeu. O, si es vol, l'esfondrament virtual del sostre real competencial del Parlament Europeu és un paral·lel polític de l'esfondrament físic del fals sostre de la Sala de Plens de l'Eurocambra. És clar, que des dels mitjans de comunicació ens tranquilitzen: es tracta només d'un fals sostre i ja ho tindran arreglat a finals d'agost. Un fals sostre d'un fals Parlament. Ningú no ha pres mal, afortunadament. Ara bé, la probabilitat que la caiguda d'un fals sostre enxampés reunits treballant-hi el plenari de parlamentaris europeus amb la sala a gom a gom és ja, per ella mateixa, prou baixa.

dilluns, 11 d’agost del 2008

La guerra d'Ossètia del Sud es transforma en una guerra russo-georgiana

El que va començar a principis de mes com un recrudiment entre el conflicte de la República d'Ossètia del Sud i la República de Geòrgia es va estendre amb l'ofensiva georgiana sobre Ossètia del Sud i la contraofensiva russa en aquest territori, que culminà amb el control rus de la disputada capital de Tskhinvali.

Ja des d'un primer moment va còrrer la brama que el conflicte s'estendria. Per una banda, des de la Federació Russa no tan sols apareixien voluntaris anti-georgians a Alània-Nord-Ossètia, sinó també entre els cossacs del Don. De l'altra, el conflicte a Abjàsia (entre la República d'Abjàsia, les autoritats pro-georgianes de Chkhalta i el govern central georgià) també assolia unes proporcions militars desconegudes des de principis dels 1990.

El feble equilibri entre Geòrgia, Ossètia del Sud, Abjàsia i Rússia s'esberlava. Semblava, però, a les primeres hores d'avui que hom retornaria a l'status quo basat en:
- reconeixement internacional (inclosa Rússia) a les fronteres soviètiques de Geòrgia.
- reconeixement tàcit de les Repúbliques d'Ossètia del Sud i d'Abjàsia, amb l'excepció feta de Geòrgia, que hi oposa, respectivament, l'Entitat Administrativa Provisional d'Ossètia del Sud (sota el lideratge de Dmitri Sanakoev) i la República Autònoma d'Abjàsia (sota la presidència de Malkhaz Akishbaia).
- estabilització de les línies de front, inclosos els avenços fets per les tropes russes a Ossètia del Sud.

Tal com havien pronosticat els governs d'Estònia, Letònia, Lituània i Polònia, la tèvia resposta internacional tant a les Nacions Unides com, sobretot, a l'OTAN, Unió Europea i Estats Units, ha animat el govern rus de Medvedev-Putin a ampliar la guerra.

Ja no és una guerra d'Ossètia del Sud o una guerra d'Abjàsia, sinó una autèntica guerra russo-georgiana. Els diferents partits abjasos, ossetis, svans, txetxens, etc., que poblen el Gran Caucas trien el partit de Tblisi o de Moscou. Si la intenció del Kremlin mantenir el conflicte com una guerra russo-georgiana, cal tenir present la possibilitat d'una extensió del conflictes a d'altres àrees sensibles de la zona (Txetxènia i Daguestan). Si no fos per la importància que han pres en els darrers anys les divisions religioses entre els pobles del Caucas, difícilment Rússia podria actuar menystenint la possibilitat de grans aliances.

Abans que es forgin, però, l'objectiu de les tropes russes és provocar la caiguda del govern de Saakashvili. Al capdavall no fa ni un any de les manifestacions del novembre contra Saakashvili. Però és precisament la invasió russa la que podria enfortir Saakashvili contra la seva oposició que, en general, ha tancat files amb el govern i s'ha limitat a qüestionar l'oportunitat de l'ofensiva inicial contra Ossètia del Sud.

La conquesta russa de Gori, pràcticament ja un fet, és la que millor assenyala la transformació de la guerra d'Ossètia del Sud en una guerra russo-georgiana. Gori ja queda fora d'Ossètia, i a 76 km de Tblisi, que sembla el proper objectiu rus. L'exèrcit georgià es replega per defensar Tblisi. Però a banda dels avenços russos en la Geòrgia central, cal destacar els moviments a la Mar Negra de l'armada russa, així com els avenços per terra fets pels russos des de l'àrea de Sukhumi (Abjàsia).

En qüestió d'hores podria decidir-se si la guerra russo-georgiana continua en escalada. Els paral·lelismes amb l'Afganistan de l'URSS o la Txetxènia d'Eltsin mostren el rang de possibilitats de desfeta que pot provocar el Kremlin. Algú pot dir que, al capdavall, amb les operacions de conquesta de l'OTAN o dels Estats Units (Afganistan, Kosovo, Irac) tampoc ningú no hi va fer tants escarafalls. Però en les conteses interimperalistes els moviments més desestabilitzadors són sempre els de les potències emergents no els de les dominants.

PD. Finalment, però, l'endemà, dia 12, al matí, Rússia ja anunciava la fi de la seva ofensiva que, en tot cas, s'adreçava a 'posar pau' en el conflicte georgià-ossetià. A efectes pràctiques, tota Ossètia del Sud seria ara sota control dels 'pacificadors russos'.

La crisi d'Ossètia del Sud

Ja sembla que l'actual crisi d'Ossètia del Sud camina cap a la solució... És a dir cap al retorn de l'status quo vigent, que fou l'origen d'aquesta crisi i d'altres crisis (2004, 2006) que periòdicament es repeteixen des del 1990, quan Geòrgia proclamà la seva independència de la Unió Soviètica, i Ossètia del Sud la de Geòrgia.

La crisi actual esclatà com a conseqüència de les pugnes entre la República d'Ossètia del Sud (sense reconeixement internacional) i la República de Geòrgia. Geòrgia inicià divendres passat una ofensiva que rebé una ràpida resposta per part de Rússia. Es tracta de l'escalada militar més considerable entre dos estats sobirans ex-membres de l'URSS.

Rússia no s'ha limitat a atacs a Ossètia del Sud. El conflicte s'ha estès a Abjàsia (un altre territori en disputa) i a objectius militars i civils en territori indisputadament georgià.

Geòrgia no forma part de l'OTAN però aviat en formarà. O això és el que han declarat fins ara oficialment tant els responsables de l'OTAN com del govern georgià.

Fa cent anys crisis com la d'Ossètia del Sud se solien resoldre de manera similar: sagnies de tropes, massacres civils i retorn a l'status quo després d'una rierada de tinta patriòtica. A cada crisi semblava inevitable una guerra de proporcions mundials. I a cada crisi quedava la sensació, quan ja passada, que no n'hi havia per tant.

Rússia és una potència emergent. Alliberada dels mítxelins soviètics (repúbliques perifèriques i indústria pesada) avui creix gràcies a les exportacions energètiques. Putin i Medvedev vehiculen la idea que Rússia hauria de tenir més importància política i militar d'acord amb aquest creixement econòmic. I alhora el creixement polític-militar és una via de creixement per una economia tan lligada a grans consorcis empresarials, alts funcionaris de l'Estat i als jerarques del complex militar-industrial.

A Rússia es percep feblesa en l'OTAN, en la Unió Europea i en els Estats Units, aquests últims massa capficats a l'Orient Mitjà. Aquesta crisi sembla haver-se resolt en una sagnia local. Però cada vegada hi ha més crisis, al Caucàs, a l'Àsia Central, al Bàltic, a la Mar Negra...

diumenge, 10 d’agost del 2008

El perfil del blocaire (sobiranista)

En Jaume Ortí publica els resultats d'una enquesta a blocaires realitzada a través de la Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS).

Podem elaborar-hi un perfil, en base a les característiques modals del blocaire (sobiranista) català:

- Escriu preferentment de política.
- Fa un o dos anys que hi escriu, i ho fa diversos cops per setmana.
- La intenció és donar a conèixer opinions o informacions de caire polític.
- Contesta els comentaris que s'hi fan de vegades.
- Controla el nombre de visites que rep, que considera important.
- No pensa que hi hagi massa blogs, i considera que els blocs són un factor d'enriquiment quant al debat entre opinions.
- No llegeix blogs empresarials.
- Llegeix blogs de temàtiques diverses.
- S'estima més dir-ne "blog".
- Considera que el blogueig és un factor contra la fractura digital i que agilitza la informació.
- No es planteja la continuïtat del seu blog.
- Participa de vegades en campanyes difoses a través de blogs, i creu que poden tindre ressò si reben prou suport.
- Bloguejar els fa mirar menys la tele.
- Ha conegut d'altres blocaires en persona.
- Abans dels blogs s'informava per altres mitjans, i encara els fa servir amb la mateixa freqüència.
- Abans dels blogs no participava en xats, fòrums, etc.
- Dedica 1-3 hores per setmana al seu blog.
- No fa servir twitter.
- És home.
- Té 35-45 anys.
- És assalariat en empresa privada.
- Utilitza el català com a llengua habitual del blog.
- Resideix al Principat de Catalunya.

dijous, 7 d’agost del 2008

El falangista imaginari d'Enric Gomà ('Eudald Finestres: Instruccions per a l'ocupació de Catalunya, 1938', Ara Llibres, 2008)

A primer colp d'ull, no és gaire creïble aquest personatge d'Eudald Finestres, falangista de primera hora de Sant Vicenç dels Horts, català de Burgos, que es posa a escriure el 1938, amb l'exèrcit franquista a punt de penetrar en territori català i d'abolir l'Estatut del 1931, unes Instruccions per a l'ocupació de Catalunya destinades als soldats nacionales que han d'emprendre la campanya de conquesta. I no ho és perquè Enric Gomà (*Barcelona, 1963) fa escriure an en Finistres en català aquestes Instruccions amb la intenció expressa que Ernesto Giménez Caballero li traduïria al castellà i provaria de fer-la difondre entre el comandament. I no és creïble perquè escriure-les en català significaria confessar per part de Finestres quina és encara la seva llengua de cultura, en una època on tan sols els catalans de la ceba (i només els ben autoensinistrats) i part de la quitxalla pujada en les escoles de la República realment dominanven molt més el català escrit que el castellà escrit.

No obstant aquesta ficció un xic violenta li és necessària an Enric Gomà per justificar la troballa d'un text en català entre els llegalls de l'Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca. Bé, al capdavall, un text en català a traduir al castellà únicament podia acabar a Burgos o bé a la brossa o arxivat. No és perquè el bàndol franquista (o els catalans de Franco) haguessin renunciat d'entrada a l'ús del català, però certament si alguna cosa compartien el llarg i ample del bàndol feixista (i part del bàndol republicà) és la idea de la supeditació lingüística i de l'arraconament del català a les lleixes del folclorisme.

Salvada la qüestió lingüística, qui esperi que el llibre de Gomà sigui un reflex paròdic de la propaganda realitzada pels catalans de Franco d'aquells dies se sentirà decebut. Finestres és un personatge massa ridícul. Ens recorda un punt al Rodolf Lamoneda d'Incerta glòria, per bé que Finestres és força més jove, nascut el 28 de març del 1910 (així que és un any més gran que en Carles Sentís). Finestres és, però, un falangista de primera hora i així queda més associat a Robert Bassas que a Sentís. Finestres, com algun altre falangista (Eugeni d'Ors), és un rebotat del catalanisme, cosa que ens explica un cert sentimentalisme regional, altrament no gens inusual entre el sector autòcton de la Falange barcelonina.

Dibuixat el personatge, sobretot amb l'epíleg que, a tall de notícia biogràfica, ens emmarca la seva evolució des de Sant Vicenç dels Horts fins a la interminable plana de la Rússia europea, les Instruccions no són més que una excusa per Gomà per fer auto-acudits genèrics de catalans (dels catalans dels 1930, però més particularment dels catalans dels 1970 i 1980).

L'estil de les Instruccions és caòtic. Finestres passa d'un tema a l'altre. Escriu coses que no es poden escriure a l'Espanya nacional, però creu sincerament en els valors de la Cruzada de Liberación Nacional i repeteix les consignes del moment.

Hi ha un darrer aspecte que sí paga la pena comentar del llibre. No sabem si atribuir-lo enterament a Enric Gomà o si hi tenen poc o molt a veure els editors (Ara Llibres), els fotocompositors (Fotoletra), el dissenyador de la coberta (Gerard Medina) o els impressors (Gammagraf). Les 193 pàgines reprodueixen l'estil (o, si més no, l'aire) d'una edició de l'Espanya nacional de l'època: el cos de lletra, la disposició dels encapçalaments, etc. Potser si el text reproduís el que haurien estat unes veritables Instruccions en mans dels botiflers de Burgos, llavors no hauria pogut considerar-se un llibre humorístic, sinó pura propaganda negra. I això darrer, a aquestes alçades, ja no és gaire necessari.

PD. Com fa el mateix llibre d'en Gomà, en aquest post barregem noms de personatges històrics amb personatges ficticis. Introduïm els primers en negreta per no marejar el lector.

dimecres, 6 d’agost del 2008

Paris Hilton for President

See more Paris Hilton videos at Funny or Die


Aquesta és la resposta previsible a aquest malaurat vídeo de John McCain:



La relliscada de la Campanya de McCain no és pas més greu que l'ús forassenyat que Hillary Clinton va fer del repositori de Getty Images. De la mateixa manera que no és correcte emprar la imatge d'algú que no coneixem, donant-lo per "Anònim", tampoc no és gaire indicat emprar la imatge de cap persona com a evocació proverbial. Per exemple, les imatges i la pròpia vida de Spears i Hilton evoquen allò que se'n diu les "trash divas" o "trash celebrities". Però Hilton en aquesta ocasió tenia quelcom aferrar-se: els 4000 € que els seus pares van donar a la campanya d'en McCain. Que els Hilton et donin 4000 € és ja com si t'haguessin clavat una escopinada, però si, a més, se'ls provoca... Res, res, que Paris Hilton excava un nou solc en la Red America per generar més Obamacans i Obamacons. La "religious right", mentrestant, menysprea per igual el 'maverick senator' que la 'Hungarian whore'... Orfes en la cursa presidencial sense en Huckabee, a la dreta religiosa no li queda més que esperar que la Rapture arribi abans del proper 20 de gener.

diumenge, 3 d’agost del 2008

De Montilla a Castells: del tripartit al monopartit

L'activitat enfebrida del conseller Antoni Castells, amb intervencions públiques amb els consellers Gerard Camps i Carles Manera, al voltant de la qüestió del finançament autonòmic ha reforçat la seva figura.

Més o menys soterrada hi ha la idea de rellevar, d'aquí a 2-6 anys, José Montilla (*Iznájar, 1952) per Antoni Castells (*Barcelona, 1950). Per preparar l'opinió pública, els mitjans de comunicació de l'entorn del tripartit contrasten tàcitament la passivitat burocràtica de Montilla amb la hiperactivitat burocràtica de Castells.

La substitució de Montilla actuaria, creuen des del PSC-PSOE, com a torpede en la línia de flotació dels arguments, naturalment soterrats, de CiU-ERC. La importància d'aquests arguments, naturalment soterrats, no és menyspreable: les declaracions recents de Felip Puig i les contra-reaccions des del (no-)catalanisme políticament correcte ho evidencien.

La pràctica consuetudinària de la República Popular Xinesa de combinar governador provincial autoctoníssim amb secretari de partit carpetbagger és proverbial. El PSC-PSOE va aplicar aquesta política amb el duet Maragall-Montilla (2003-2006) i podria tornar-hi amb un duet Castells-Zaragoza. A efectes pràctics, la figura del governador - president de la Generalitat ha de ser la figura del bon nadiu, fidel a la seva terra però també escrupulosament servicial davant del poder colonial. Com més idealment reflecteix el dit governador-president la imatge que els nadius tenen d'ells mateixos, més s'hi poden identificar i més efectivament assumiran el seu estatus polític. La figura del secretari del partit serveix en tot cas per lligar curt la del governador-president.

El tripartit que governa actualment la Generalitat de Catalunya es pot concebre com un monopartit amb dues potes. El gir Montilla-Castells hauria de servir per:
- xarrupar la primera pota (la d'ERC): quina necessitat, pensen des del PSC-PSOE, tindrà la gent de votar ERC si nosaltres presentem Castells, l'heroi del finançament? No obstant xarrupar aquesta pota no és fàcil. Potser els hi serà més econòmic deixa que s'aprimi al vent de l'abstenció.
- escopir-ne la segona (la d'ICV): Castells representaria l'economicisme més pragmàtic del PSC-PSOE (traduïm: més servicial als interessos del capital). Per convèncer d'aquest gir, desprendre'ns d'ICV-EUiA ja es troba de fa temps en les tasques pendents de la llista d'en Castells.

Per passar del tripartit al monopartit, el PSC-PSOE ha de comptar amb l'aritmètica electoral. Pot, naturalment, mobilitzar vot de l'abstenció diferencial i desencoratjar l'electorat d'ERC i d'ICV-EUiA. Ara bé, les estratègies que l'enfortirien davant dels electorats de CiU-ERC i d'ICV-EUiA, també són les estratègies que l'afeblirien davant d'un PP o de Ciutadans-UPD. També una certa pressió sobre ERC podria significar un (re)transvasament de vots d'ERC a CiU.

L'artimètica, doncs, podria conduir directament a la sociovergència. Però perquè això sigui possible, ERC hauria d'haver quedat prèviament molt tocada. A més, és poc viable que el PSC-PSOE pacti amb una CiU mentre CiU tregui més vots i (sobretot) més diputats que el PSC-PSOE. Els índexs demogràfics anuncien repetidament que és impossible que CiU conservi aquest avantatge i, no obstant, a cada elecció al Parlament de Catalunya, la conserva.

Sigui com sigui, no hi ha lloc per colps de taula perillosos. La visió política del PSC-PSOE és una visió política espanyola i amb els seus ulls l'hem de veure. El Principat (juntament amb Andalusia-Extremadura i, en menor mesura, Aragó) són el reservori captiu de Zapatero. Si perden aquests reservoris, el PP, que té la majoria a l'Espanya estricta, la tindria a tot l'estat.

Ja sé que no hem de fer res de totes aquestes trifulques institucionals, tan allunyades de la realitat quotidiana. Però avui fa molt de sol com per poder raonar amb un cert senderi. Era això o parlar dels psicòdids.