En el darrer any hem vist com la clàusula dels dos mesos per formar govern entrava plenament en la política del Parlament de Catalunya i del Congrés de Diputats d'Espanya. En el primer cas, com a amenaça, conjurada amb la candidatura in extremis de Carles Puigdemont. En el segon cas, com a realitat, amb la dissolució automàtica de les Corts Espanyoles que conduí a les "segones eleccions" del 26J. Ara, encara, torna a presentar-se al Congrés i la perspectiva d'unes "terceres eleccions" el 25D sembla prendre forma.
Els ponents de la Constitució espanyola ja van establir mecanismes per minimitzar la durada dels governs "en funcions". Destaca particularment el fet que la moció de censura per part del Congrés només pot tindre caràcter constructiu. Dit d'una altra manera, la moció de censura és alhora l'acte d'investidura del candidat que presenten els diputats censuradors. Cap moció de censura no ha prosperat en el Congrés. Tampoc no ha fallat mai una qüestió de confiança. Però tant una fallida de la qüestió de confiança, com la dimissió o defunció del President del Govern o, més habitualment, la dissolució de les Cambres, comporta el pas a un "govern en funcions" sense que hi hagi un recanvi autonàtic. En tots tres casos cal iniciar un període d'investidura del President del Govern per part del Congrés.
Una manera de resoldre aquestes situacions seria amb l'elecció directa del President del Govern. Això podria formular-se amb una "tercera urna" en les eleccions generals, o en la inclusió del nom del candidat a la Presidència del Govern en les paperetes del Congrés dels Diputats. Així es faria realitat allò del "cap de la llista més votada", que tant agrada al Partit Popular.
Però aquesta manera, afebleix la relació entre Govern i Congrés. Per no afeblir-la, hom podria mantindre el mecanisme actual d'investidura amb una modificació. Per exemple, la investidura podria recaure en el candidat que hagués rebut més vots de part dels diputats, de la mateixa manera que hom elegeix al President del Congrés. Els candidats podrien haver estat proposats de la mateixa manera que ara hom presenta únicament un. Però en haver pluralitat, els vots negatius contra un candidat han de ser per fina força afirmatius envers algun, i encara que hi hagués molts vots en blanc, algun candidat hauria de guanyar els altres. A la pràctica, aquest sistema atorgaria la presidència al "cap de la llista més votada", però sempre podrien haver coalicions que el desplacessin, cosa que no passaria amb un sistema d'elecció directa.
Sense aquests mecanismes, veiem com es pot caure en una situació d'obstrucció. PP i Podemos, a més dels grups minoritaris, van propiciar amb un "no" les eleccions del 26J, bo i que el "no" no fos en cap cas un "no" solidari. Ara anem camí de veure un "no" potser més solidari, però que no serà creïble si la majoria que vota contra Rajoy no és capaç de votar un candidat i evitar les eleccions automàtiques del 25D.