El President Maragall va improvisar un manuscrit que avui reprodueix en una nota de caràcter encomiàstic El Períodico de Catalunya. No sabem si el nét del Poeta Maragall era inspirat per una sobtada al·lenada de "Pensament Català", o si és l'enèssima maragal·lada. Però que hi ha de més "pensamentista" que les maragal·lades. En tot cas, els mots s'adrecen al cornellanenc Pepe Montilla (*Iznájar, 1952), però bé valdrien també pel barceloní Artur Mas (*Barcelona, 1956). Caldrà demanar-se si aquest tarannà, aquest caràcter, explica més la dissort que no la sort del nostre poble.
Vegem, però, els deu punts maragal·lians sobre el caràcter català:
1. "No parles per parlar". Encara que ja se sap que "ase callat, per savi és reputat".
2. "No dius paraules sobreres". Justament la qualitat contrària que Vicent Ferrer atribuïa als castellans de l'estil dels "Fernando Fernandez de los Fernandales".
3. "No parles a la babalà". Si el primer punt fa referència a la virtut de no parlar quan cal callar, el segon a dir les coses sense prolixitat, aquest tercer identifica parlar amb enraonar.
4. "Ets rigorós". En el pensament i en el discurs.
5. "Ets sèrio". Tòpic d'origen foraster (d'ací el barbarisme), però que Maragall capgira tot donant-li un sentit positiu (ferm) per comptes de negatiu (poc empàtic).
6. "Ets autèntic". En el sentit de no trair el propi caràcter tot cercant l'aprovació vulgar.
7. "No amagues l'ou". Evitar el recurs a les cortines de fum per emboirar el problema central.
8. "No fas pactes estranys". I, amb tot, això no contradiu el pactisme (reconeixement de la diversitat d'interessos d'una col·lectivitat) que caracteritza, segons Jaume Vicens Vives, el constitucionalisme català.
9. "No busques la foto". La discreció com a ítem catalanesc.
10. "Busques resultats". El pensament català entès com a eminentment pràctic, i amb la pràctica entesa com a criteri de veritat.
Com que aspirem a conservar una "disponibilitat permanent" d'esperit cal que ens esforcem per ser persones d'escasses conviccions. I per començar, cal combatre les conviccions segons les quals “no-hi-ha-alternativa-al-millor-dels-móns-possibles-que-és-casualment-aquest”
divendres, 22 de setembre del 2006
diumenge, 17 de setembre del 2006
Un tast de política axial
You are a Social Liberal (78% permissive) and an... Economic Liberal (20% permissive) You are best described as a: Link: The Politics Test on Ok Cupid Also: The OkCupid Dating Persona Test |
dissabte, 16 de setembre del 2006
L'emperador Manuel II i el destí de la Nova Constantinopla
Allò més preocupant de la reacció a les declaracions del Papa Ratzinger no es troba en el camp islàmic, sinó en el camp, diguem-ne, cristià. Els dirigents europeus semblen haver acceptat un destí sinistre, perquè si no es així no s'explica els miraments que tenen envers l'opinió pública islàmica. No calen gaires comentaris, però és un fet que per gran part de la classe dirigent europea, l'islamisme és la religió de referència. Un islamisme que, sigui dit de passada, ja no té el seu centre en la nació àrab (la qual rep les agressions directes de l'imperialisme nord-americà), sinó en el subcontinent indi, en la Banya d'Àfrica o en Indonèsia.
Manuel II
En temps de l'emperador, l'Imperi Romà havia quedat reduït a una mínima expressió, tal com mostra el mapa. Manuel Paleòleg havia nascut el 27 de juny del 1350. Ja als quinze anys, menà la primera missió diplomàtica en representació del seu pare Joan V: es tractava d'aconseguir suports en l'Occident llatí i germànic per fer front a l'expansionisme turc. El 1369 fou governador de Tessalònica, i a l'any següent realitzà un segon viatge als Països Llatins. La pugna entre l'emperador Joan i el seu fill primogènit, Andrònic, afeblí l'Imperi Romà encara més. En el decurs d'aquestes pugnes, Manuel s'alià alternativament amb venecians i otomans, els quals aspiraven a convertir l'Imperi Romà en un protectorat. El 1391 esdevingué emperador. La política de Manuel II suposà la recuperació de territoris peloponesis que havien estat en mans de principats llatins. Però alhora els lligams amb l'Imperi Otomà s'estretaven, amb intervencionismes mutus.
La controvèrsia
En una controvèrsia amb un savi persa, Manuel afirmà "mostreu-me quines coses noves va aportar Muhammad i trobareu únicament coses roïnes i inhumanes, com el seu manament de difondre per l'espasa la fe que havia predicat".
El Papa Ratzinger repeteix l'afirmació
La frase de Manuel reflecteix la visió cristiana tradicional sobre l'islamisme. Muhammad recull del cristianisme la fe en un únic Déu i converteix als àrabs. Però ho fa amb una perspectiva sectària ("secta mafomètica"), que trenca l'aspiració ecumènica del cristianisme. D'ací el càstic infernal que Dante imagina per Muhammad i Alí.
És ben lògica aquesta visió, si atenem al fet que tota religió considera les altres com a "antecessores imperfectes", "successores desviades" o "alternatives absurdes". El cristianisme considera el judaïsme com un antecessor imperfecte, l'islamisme com un successor desviat (antitrinitari, etc.) i les religions orientals com un fet merament exòtic. És per això que mentre que l'islamisme considera Jesús (Isa) com un profeta major, el cristianisme no compta Muhammad entre els seus sants. I per això Moisès és venerat per cristians i musulmans, mentre que els jueus consideren Jesús i Muhammad uns falsos messies.
Ratzinger matisava l'expressió tot dient que era feta "in erstaunlich schroffer, uns überraschend schroffer Form". La reacció "musulmana" no es va fer esperar, i pren de nou una forma doble: cortina de fum vers els autèntics problemes que pateixen les masses àrabs, turques, indo-àries i iranianes, i xantatge vers les classes dirigents europees. Aquestes classes dirigents europees, no cal dir-ho, accepten interessadament el xantatge, ja que la "por a l'odi dels musulmans" s'utilitza per mantindre segrestats els pobles d'Europa.
El doble joc dels dirigents europeus, recorda al doble joc de Manuel II. Manuel, certament, va promoure les idees de Croada en la cristiandat llatina, però tampoc no va dubtar d'aliar-se amb els otomans per afeblir les posicions de vencians i d'altres pobles romànics a la Mar Egea.
La Nova Constantinopla
El fatalisme de bona part dels comentaristes europeus, atacats d'un autoodi que els impedeix de veure els conflictes actuals en el seu marc històric, fa que la Unió Europea prengui tics més propis de l'Imperi Romà de la primera meitat del segle XV. Uns miren cap a Occident (cap als Estats Units) cercant una fraternitat que d'altres dinamiten (de la mateixa forma que la jerarquia eclesiàstica grega dinamità el procés d'unió amb Roma). La diferència, però, és evident. L'Imperi Otomà dels nostres dies no és més que un fantasma alimentat per la dependència petroliera, amb uns dirigents que fa temps que van renunciar a la sobirania. L'únic dubte, en tot cas, és si el fantasma cobrirà les expectatives dels 'neocons' que l'agiten, o se'ls hi girarà en contra.
- El text de la polèmica.
dimarts, 12 de setembre del 2006
Quan la perpetuïtat té data de caducitat
L'Alcover-Moll ens diu que perpetu és allò "que no cessa mai". Mai és molt de temps, i se'ns puntualitza després "que dura per sempre o per temps indefinit". La definició és agafada directament del Fabra: "que no cessa mai, que dura sempre o per un temps il·limitat". Observeu bé que allà on el mestre barceloní fa servir "il·limitat", el realisme illenc s'estima més "indefinit". "Il·limitat" és allò que no té "límit" (per exemple, un interval temporal amb inici però sense fi). "Indefinit" és allò que no es pot "definir" o "limitar", però aquesta impossibilitat bé pot deure's no a una característica objectiva sinó subjectiva.
El subjectivisme de la perpetuïtat (ens sembla perpetu allò que no s'esvairà en un termini predictible) explica que el 6 d'abril del 1964 Francisco Franco fos nomenat no tan sols "alcalde honorario" de Girona sinó "alcalde honorario y perpetuo" de Girona. O de Gerona, més ben dit, o encara millora "la Gerona de los Sitios".
L'abril del 1964 fou el mes central de les celebracions dels "Veinticinco Años de Paz", en commemoració dels vint-i-cinc anys de la "pax franquista". Una pau que havia comportat l'afusellament de Carles Rahola, alcalde de Girona, el 15 de març del 1939.
El repartiment a tort i a dret de dignitats al qui era "Caudillo de España por la G. de Dios" va fer que el nomenament d'alcalde honorari i perpetu de Girona caigués en l'oblit. No havien de passar ni 12 anys perquè el fet biològic comportés que el franquisme sociològic es travestís d'un democratisme de tota la vida.
Franco continuava, però, com a alcalde de Girona (honorari i perpetu), de la mateixa forma que Kim Il Sung és encara president de la RDP de Corea. Però tothom ho havia oblidat fins que fa uns pocs anys, ja en l'era Pagans, Jordi Gibert va posar de manifest l'honor concedit a Franco el 1964 i el fet que mai se li hagués retirat.
Avui, finalment, Franco ha deixat de ser alcalde honorari i perpetu de Girona. Després de quaranta-dos anys la perpetuïtat ha caducat.
El subjectivisme de la perpetuïtat (ens sembla perpetu allò que no s'esvairà en un termini predictible) explica que el 6 d'abril del 1964 Francisco Franco fos nomenat no tan sols "alcalde honorario" de Girona sinó "alcalde honorario y perpetuo" de Girona. O de Gerona, més ben dit, o encara millora "la Gerona de los Sitios".
L'abril del 1964 fou el mes central de les celebracions dels "Veinticinco Años de Paz", en commemoració dels vint-i-cinc anys de la "pax franquista". Una pau que havia comportat l'afusellament de Carles Rahola, alcalde de Girona, el 15 de març del 1939.
El repartiment a tort i a dret de dignitats al qui era "Caudillo de España por la G. de Dios" va fer que el nomenament d'alcalde honorari i perpetu de Girona caigués en l'oblit. No havien de passar ni 12 anys perquè el fet biològic comportés que el franquisme sociològic es travestís d'un democratisme de tota la vida.
Franco continuava, però, com a alcalde de Girona (honorari i perpetu), de la mateixa forma que Kim Il Sung és encara president de la RDP de Corea. Però tothom ho havia oblidat fins que fa uns pocs anys, ja en l'era Pagans, Jordi Gibert va posar de manifest l'honor concedit a Franco el 1964 i el fet que mai se li hagués retirat.
Avui, finalment, Franco ha deixat de ser alcalde honorari i perpetu de Girona. Després de quaranta-dos anys la perpetuïtat ha caducat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)