dijous, 30 de setembre del 2010

Un 29-S contra la xerrameca de l’austeritat

I el 30-S? Sona a les orelles allò de “Alone again, actually”. La jornada europea contra les polítiques d’austeritat tingué també ressò en altres verals, des d’Austràlia fins a Mèxic. Les manifestacions a les principals ciutats europees i les aturades sectorials i territorials han marcat mediàticament la jornada. També fa mal a les orelles que hom valori totes les convocatòries en termes d’èxit/fracàs. La història mostra com l’‘austeritat’, en el sentit emprat pels governs burgesos europeus, és consubstancial al desenvolupament capitalista i que tan sols dues circumstàncies poden revertir-la ni que sigui parcialment. La primera circumstància, més subjectiva, és disposar d’un moviment obrer organitzat i combatiu. I la segona circumstància, més objectiva, té a veure amb disposar d’una taxa de ‘creixement econòmic’ prou elevada. Totes dues són absents ara, de forma que n’hi haurà ‘austeritat’ per estona.

Les línies d’atac de la patronal i de la premsa burgesa contra les mobilitzacions d’ahir haurien de tindre una reacció més enllà de pensar com de dolents i cínics arriben a ésser. Allò que ells anomenen “segmentació del mercat de treball” i uns altres en diuen “estratificació de la classe treballadora”, és el que fa possible la ‘demagògia dretana’ contra ‘funcionaris’ i ‘alliberats sindicals’. Però l’attitud general de tots dos ‘estaments’ ajuda força. No cal ser gaire esquerranós per veure com les burocràcies socialdemòcrata i sindical entenien la jornada d’avui com una manera de recuperar ‘punts’ d’imatge. A partir d’avui, els buròcrates diran que ja han ‘complert’ i que ara toca asseure’s a negociar. El fet que hagin insistit en el fet que la jornada de vaga general no era per fer caure governs, parla eloqüentment d’aquesta intenció.

Mentrestant, en l’horitzó, l’‘austeritat’ continua incòlume. I no totes les regions europees encaren l’‘austeritat’ des del mateix nivell. Així, mentre en uns llocs l’edat normal de jubilació passarà dels 60 als 62, i en d’altres passarà dels 65 als 70 (o als 75, ja posats, tots com els bisbes!). No és pas una mostra de confiança en la capacitat laboral dels septagenaris, sinó una manera de rebaixar les pensions efectives sense ‘violentar’ els pactes socials.

dimarts, 28 de setembre del 2010

La criminalització del moviment antinuclear a Ayora

Fins a 16 veïns d’Ayora (Valle de Confrentes) foren detinguts el dilluns per la guàrdia civil, com a represàlia contra les protestes organitzades contra la instal·lació potencial d’un magatzem “temporal” de residus nuclears a Zarra. El govern espanyol, hàbilment, juga a la indefinició sobre si el destí final serà Zarra o Ascó, però tant en un cas com en l’altre vol ofegar les protestes.

La llista dels 16 detinguts se centra en les persones més actives a la Plataforma Anti-cementiri, inclòs l’alcalde, Manuel López. Desenes d’altres veïns s’han autoinculpat dels mateixos fets: els talls de trànsit de la carretera que va a la central de Cofrents.

Més enllà de la localitat definitiva, el moviment antinuclear ha alertat que el magatzem permetrà l'endarreriment del tancament definitiu de les centrals nuclears existents.

dilluns, 27 de setembre del 2010

L’estat de les consultes a 27 de setembre del 2010

El cap de setmana de l’11 de setembre, el referèndum popular sobre la independència arribava a Llívia, a Montferrer i Castellbò, i a Rocafort de Vallbona (on més de la meitat del cens de majors de 16 anysva votar per la independència). Després d’un cap de setmana de “descans”, en el qual Sant Antoni de Vilamajor acollí una reunió nacional de tot aquest moviment per l’autodeterminació, ahir fou el torn de Bell•lloc d’Urgell i de Figuerola del Camp. Mesos i mesos de dubtes i, particularment, de feina, culminaven en una consulta exemplar on, respectivament, el 25% i el 46% dels cens de majors de 16 anys va votar favorablement per la independència.

És gràcies a les consultes d’aquest mes de setembre, que ja podem dir que més de 3 milions de persones han pogut participar en aquest referèndum popular.

D’aquesta manera les xifres queden en:
- més de 8.600.000 ciutadans (74%) dels Països Catalans no han pogut encara votar-hi.
- 2.423.193 ciutadans s’hi ha abstingut (21%).
- 538.007 persones (4,62%) han votat a favor de la independència.
- 28.025 persones (0,24%) hi han votat en contra.
- 11.987 persones (0,10%) han votat en blanc.
- el vot de 2335 persones (0,02%) ha estat declarat nul.

diumenge, 26 de setembre del 2010

Darrer diumenge de setembre: Aplec de Sant Pere Màrtir

El Puig d’Ossa fou cristianitzat com a Sant Pere Màrtir i, tecnificat, com l’Emissora. Amb la reivindicació de dignificar aquest cim, el Grup d’Estudis d’Esplugues, s’ha realitzat aquest migdia el Primer Aplec de Sant Pere Màrtir. La convocatòria vol ser complementària a la Caminada Popular del darrer diumenge de maig, que convoca l’Espluga Viva.

Els cinc eixos de l’Aplec són:
- la reivindicació del “cim de la nostra muntanya”.
- la demanda de més implicació de les diferents administracions municipals (Barcelona, Sant Just Desvern, Esplugues de Llobregat) i del Consorci del Parc de Collserola.
- la reivindicació del desmantellament de les instal·lacions de la Companyia Telefònica. En aquest sentit, hom recorda el conveni vigent entre Telefònica i l’Ajuntament d’Esplugues, per bé que no hi ha hagut avenços pel fet que, segons Telefònica, l’Emissora de Sant Pere Màrtir és encara imprescindible per un seguit d’usos. De del Grup d’Estudis d’Esplugues es recorda que la instal·lació existent es podria reduir moltíssim, amb la introducció d’un equipament més discret paisatgísticament i amb la mateixa efectivitat.
- la demanda d’una doble implicació de l’Ajuntament de Barcelona i de Telefònica.
- la divulgació d’una proposta “ideal” de cim, en el qual es redueixen les instal·lacions de comunicació a un mínim, de forma que el cim esdevindria “un observatori excel·lent, amb arbrat, aigua i zona de repòs”.

Hom ha valorat el fet que l’Emissora ha fet part des de fa dècades del paisatge característic d’aquesta part de Collserola. Però, al capdavall, al llarg de la història el Puig d’Ossa ha acollit diverses construccions, i ja és hora que el propi cim recuperi el protagonisme que meriten els seus gairebé 400 metres d’alçada damunt de la mar.

dissabte, 25 de setembre del 2010

A quatre dies de la vaga general del 29 de setembre

El cercavila de l'assemblea de Barcelona per a la vaga del 29-S ha conclòs amb l'ocupació de l'antiga seu del Banc d'Espanya a la Plaça de Catalunya, com a espai d'integració per a les lluites obreres i populars dels barris, pobles i viles de Barcelona. Mentre els sindicats majoritaris presenten la vaga del 29-S com la protesta d'un dia, i la valoren, en conseqüència, en termes d'èxit o de fracàs, els moviments obrers i populars de base tenen una visió més realista. Recorden com en la jornada de vaga del 8 de juny (vaga del sector públic i jornada en la qual la COS ja convocà jornada de vaga general a tots els Països Catalans), els sindicats van valorar com un èxit l'índex de seguiment. Però en aquesta valoració es menystenia el fet que el decret que havia motivat la convocatòria (la retallada del 5% dels salaris públics), tirava endavant com si res.

Les xifres de seguiment del 29-S seran un indicador valuós. Analitzar el seguiment per comarques i per localitats, per sectors, per sexes i per edats, seria il·lustratiu. Però és força inútil jugar al joc de got mig ple o mig buit. El guió del que diran els governs i les oposicions burgeses, i el que diran les burocràcies sindicals, ja s'ha escrit: només queden els espais buits d'unes xifres obtingudes gairebé de forma arbitrària.

Com deia la pancarta que obria la marxa d'aquesta tarda a Barcelona, la vaga del 29-S també inclou altres vagues: les de les persones aturades, les de les persones en situació de precarietat, les de les persones pensionistes, les de les persones estudiants, les de les persones sense paper i/o les de les persones treballadores domèstiques, etc. En la visibilització de la vaga, no es pot menystindre cap aspecte. No es pot aconseguir una vaga d'èxit en el transport o en la sanitat sense una vaga d'usuaris (uns usuaris i uns consumidors que pertanyen naturalment, de forma majoritària, a la classe treballadora).

Aquest matí, a la Plaça de l'Ajuntament de l'Hospitalet hi ha hagut una concentració contra les retallades socials i la contrareforma laboral. Els convocants reconeixien que aquesta vaga general arriba tard. No tan sols en referència a uns decrets del govern espanyol, aprovats abans de l'estiu, sinó pel fet que fa més de dos anys que es recrudí l'ofensiva del capital arran de l'esclat de la bombolla immobiliària-financera i de l'entrada en un període de recessió. Les ànimes càndides que anunciaven llavors la 'crisi del neoliberalisme' s'han quedat amb un pam de nas, perquè allò que entrava definitivament en crisi eren les il·lusions en un hipotètic capitalisme de rostre humà. El temps també ha fet miques les esperances dels qui creien que la crisi laboral seria passatgera, i que hi hauria un creixement de l'ocupació tan bon punt se sortís de la recessió econòmica. Però les coses no han anat així, ja que la sortida de la recessió econòmica (si s'hi acaba produint) només es farà amb una pauperització de la classe treballadora i de les altres classes populars: una pauperització no únicament en termes relatius sinó també en absoluts. Per això mateix, s'insisteix en el fet que el 29-S ha d'ésser un punt de partida per a la creixença de les assemblees de treballadors (amb o sense feina), d'estudiants, de pensionistes, de veïns.

divendres, 24 de setembre del 2010

La II Marxa contra l’atur: 4-9 d’octubre del 2010

Se sortirà de la plaça de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat en direcció a Cornellà, a les 9 del matí del dilluns 4. El dilluns, a través del carrilet, s’arribarà a Martorell, Abrera i Rubí. El dimarts 5, es caminarà de Rubí fins a Terrassa i de Terrassa a Sabadell. El dimecres, hom caminarà de Sabadell fins a Montcada i Reixac, tot passant per Badia, pel Campus de Bellaterra, per Cerdanyola i per Ripollet. El 7 d’octubre, s’anirà a Granollers, a través de la Llagosta i de Mollet. El 8 d’octubre, en rodalies, fins a Montcada i Reixac, i després es continuarà a peu fins a Sant Adrià de Besòs, Badalona i Santa Coloma. El darrer dia, dissabte, des de Gramenet es desfilarà fins a la Plaça Urquinaona, al migdia, per concloure amb una concentració a l’Ajuntament de Barcelona. Aquest és el recorregut de la II Marxa contra l’atur, integrada per “treballadors actius i sense ocupació, estudiants, jubilats, immigrants, esclosos de tota condició”, amb el doble objectiu de “parar l’ofensiva antisocial dels governs i les patronals” i de defensar els drets dels treballadors.

Hom ha contrastat la situació d’aquesta II Marxa amb la Primera, la del 1996. Les xifres de desocupació d’aleshores també voltaven el 20%, però el temps de residència mitjà en l’atur era inferior. Des de llavors, la precarització i la temporalitat en el treball no han fet més que augmentar.

Els organitzadors de la marxa propugnen dotze mesures contra l’atur:
- derogació de la reforma laboral del 2010.
- repartiment del treball existent mitjançant la reducció de la jornada de treball, en còmput setmanal, i sense disminució de salari.
- abolició de la precarietat laboral.
- establiment d’un salari mínim de 1.000 €.
- creació de borses de treball municipal que gestionin de manera transparent la feina demandada pels serveis i empreses municipals.
- garantir als aturats l’ús dels serveis públics bàsics.
- modificació de la llei hipotecària i de l’arrendament urbà, per evitar desnonaments.
- impuls a la creació de feina mitjançant la potenciació de la quantitat i qualitat dels serveis públics.
- modificació legislativa per a penalitzar les empreses que cometin frau.
- augment dels mitjans per cobrir les necessitats reals de formació de les persones desocupades.
- creació d’una banca pública per fer front a les necessitats creditícies per sortir de la crisi.
- augment dels recursos per al finançament públic de la lluita contra l’atur.

dimecres, 22 de setembre del 2010

La vaga del 29-S al Casal Independentista i Popular de l'Hospitalet

L'Hospitalet de Llobregat compta des del passat mes de juliol amb un Casal Independentista i Popular (carrer de Provença, número 30). Avui al vespre, la jove CUP de l'Hospitalet ha organitzat un acte amb motiu de la vaga general convocada el 29 de setembre. La xerrada ha anat a càrrec d'en Marc Faustino (I-CSC), que ha desgranat els principals aspectes de la (contra)reforma laboral impulsada pel ministeri Corbacho: abaratiment de l'acomiadament, afebliment de la negociació col·lectiva, privatització de la intermediació laboral, retallada de prestacions i pensions, etc. Faustino, però, ha deixat clar que aquesta reforma laboral no fa més que anar en el mateix camí que totes les reformes anteriors. Tampoc no amaga la feblesa del sindicalisme nacional i de classe als Països Catalans. La convocatòria de vaga general arriba quan fa mesos que s'havia anunciada la reforma o quan a l'estat grec ja se n'han fet sis. A l'estat francès se n'han fet quatre, i la Catalunya Nord ha anat al redòs, de la mateixa manera que I-CSC, la IAC o la COS convoquen el 29 de setembre. Faustino també ha contrastat la situació d'aquesta vaga general, amb l'anterior del 2002 (que comptà amb el suport del PSOE i dels aparells comunicatius simpatitzants). És fàcil que, a una setmana de la convocatòria, hom perdi el sentit de la mateixa vaga. La vaga és una eina, més que de pressió al govern, de sensibilització, conscienciació i organització. Faustino recorda que la mobilització haurà de continuar després del 29-S, en els eixos de lluita contra l'atur i contra la precarietat, i en pro d'avenços en la socialització de l'economia (foment de les cooperatives, de la municipalització, etc.). Bona part del debat posterior ha girat al voltant de l'absència d'un sindicalisme nacional prou potent als Països Catalans (contrastat, sense anar més lluny, amb Euskal Herria, Galícia, Andalusia o Canàries), i de quin paper ha de jugar l'esquerra independentista i la CUP en l'organització d'un moviment obrer combatiu.

El Parlament Balear planta cara a l’enèssim gest d’austeritat del govern Zapatero

El govern espanyol ha de treure calers d’on sigui per tal de pagar els interessos exigits pels seus creditors. Les tisorades corresponents es fan sempre amb un estil demagògic i confrontador. Ara, per exemple, quan el ministre de Foment, Pepín Blanco, diu de retallar les subvencions al transport aeri per als residents a les illes Balears i Pitiüses, la retallada es presenta com un gest contra un ‘privilegi’.

En l’actualitat, hi ha una subvenció del 50% en el transport aeri, la qual cosa pal·lia la despesa que mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs han de fer en els seus trànsits d’anada i tornada al continent. Aquestes mesures formen part del principi d’insularitat, consagrat a aquella constitució espanyola, que darrerament únicament s’addueix per justificar les vexacions que pateixen, de tant en tant, els balears que no parlen la ‘lengua del imperio’.

El govern Antich ha provat de negociar amb el ministre Blanco, però dilluns el primer declarava que la posició de l’administració espanyola era forta. Com a resposta, el Parlament Balear va aprovar ahir dues proposicions no de llei per unanimitat. El Parlament exigeix al govern espanyol de mantindre les subvencions.

És clar que, fent matemàtiques, hom podria arribar a la conclusió que si es resolgués la qüestió del dèficit fiscal (23,1% el 2005) i la qüestió de la dependència política envers Madrid...

dimarts, 21 de setembre del 2010

La taxa Tobin de Sarkozy i una nova mostra de demagògia oportunista

Si ahir comentàvem com el govern francès vol emprar demagògicament la qüestió del salari mínim interprofessional per rentar-se la cara, avui els diaris ens ofereixen una nova oportunitat en la qüestió de l’impost sobre les transaccions financeres internacionals.

Aquest impost, habitualment anomenat ‘taxa Tobin’, vol que una part de les transaccions financeres internacionals siguin recaptades pels estats i destinades a projectes de cooperació internacional. La ‘proposta’ de Sarkozy al voltant d’aquesta taxa, és l’única manera de fer creïble l’anunci que els ajuts de l’estat francès a la ‘cooperació’ internacional s’elevaren un 20% en els propers tres anys.

La proposta arriba en el marc de la Cimera de Nacions Unides sobre els “vuit Objectius del Mil·lenni”. Els objectius, per al 2015, són: 1) erradicar la pobresa extrema i la fam; 2) assolir l’ensenyament primari universal; 3) promoure la igualtat de sexes; 4) reduir la mortalitat dels nens de menys de 5 anys; 5) millora la salut materna; 6) combatre la sida, la malària i altres malalties; 7) garantir la sostenibilitat del medi ambient; 8) fomentar l’aliança mundial per al desenvolupament.

D’acord amb els Objectius del Mil·lenni, caldrien uns 50.000 milions de dòlars anuals d’ajuda als països en vies de desenvolupament. Les xifres oficials parlen de 30.000 milions, però cal recordar que d’aquesta xifra caldria substraure tota aquella part que ‘retorna’ en forma d’interessos de deute o de tractes comercials preferents. La dinàmica d’austeritat dels pressupostos públics dels estats més avançats econòmicament fa difícil de creure que els Objectius del Mil·lenni s’assoleixin el 2015.

Una via seria dir que la pobresa extrema, l’analfabetisme, la desigualtat de sexes, l’alta mortalitat infantil i materna, les malalties infeccioses, la degradació del medi i el subdesenvolupament, són motors cabdals (que ho són) per al desenvolupament capitalista, en tant que forneixen ‘incentius’ per a la productivitat i generen noves necessitats. Com diu en Xavier Sala-i-Martí, aquests ‘incentius’ eleven progressivament el nivell de vida, de forma que s’eleva el llindar d’allò que considerem pobresa, i vet ací un gat, vet ací un gos...

Sarkozy, en canvi, recorda que l’estat francès ha estat pioner en la introducció de mecanismes de finançament per a la col·laboració internacional (taxació de les transaccions financeres internacionals, impost en els bitllets d’avió, etc.). Ja veurem quin és l'abast, la quantia i la "progressivitat" d'aquest impost, i a què es destinen realment els calers captats.

dilluns, 20 de setembre del 2010

La proposta de salari mínim a la Unió Europea

Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Alemanya, Àustria, Itàlia i Malta. Aquesta llista d’estats de la Unió Europea constitueix un curiós eix, caracteritzat pel fet que en cap d’ells no hi ha regulat, en termes generals, un salari mínim interprofessional. En els altres 20 estats de la Unió Europea si trobem aquesta figura del dret laboral: Bulgària (123 €), Romania (153 €), Lituània (232 €), Letònia (254 €), Hongria (270 €), Estònia (278 €), Polònia (281 €), Eslovàquia (296 €), Txèquia (306 €), Portugal (525 €), Eslovènia (589 €), Grècia (681 €), Espanya (728 €), Regne Unit (1010 €), França (1321 €), Països Baixos (1382 €), Bèlgica (1387 €), Irlanda (1462 €) i Luxemburg (1642 €).

Les dades de salari mínim interprofessional, és clar, no serveixen de gaire si no es consideren tota una altra sèrie de factors: el pes de l’economia submergida (parcialment o no), el percentatge de contractes que fixen la quantia justament en aquest salari mínim, etc. La disparitat del cost de la vida (alimentació, roba, habitatge, etc.) entre les diferents regions europees genera un mapa encara més complex.

En els estats on no hi ha jurídicament un ‘salari mínim interprofessional’, apareixen regulacions sectorials. I, en tot cas, el salari rarament es fixa per sota d’uns valors mínims “d’eficiència”, sota els quals la força de treball no pot viure indefinidament amb el nivell de vida necessari per fer la feina. L’existència de subsidis de desocupació de llarga durada, o d’integració/inserció, pot tindre el mateix efecte que l’establiment d’un salari mínim. I també pot tindre el mateix efecte, el fet que l’empresari pensi que les persones que acceptin un salari per sota d’un determinat nivell per a un determinat lloc de feina, són persones de poc fiar.

Tot això no vol dir, que no calgui lluitar políticament per a un salari mínim interprofessional, regulat per llei, i situat sota uns nivells adients amb el cost de la vida. Cal contextualitzar-la, però, per tal que no esdevingui paper mullat.

Tot això ve a tomb per l’anunci de la Comissió Europea quant a l’establiment, en un futur inconcret, d’un salari mínim europeu. En un curiós bescanvi de jocs entre el paper de poli bo i de poli dolent, ara sembla que les institucions europees són les ‘people-friendly’ i les institucions estatals les que fan la guitza. En realitat, unes i altres serveixen els mateixos interessos, i poca importància té si és la dreta burgesa o l’esquerra burgesa la que més cadires escalfa en tal institució o tal altra.

El pla de la Comissió Europea no és pas establir un salari mínim únic i uniforme a tota la UE. Ho podrien fer, és clar, però llavors no passaria dels 200 o 300 €, la qual cosa significaria l’abolició del salari mínim a l’Europa Occidental. Ho pensen fer, contràriament, de manera adaptada al ‘cost de la vida’ de cada estat membre.

Que el ‘cost de la vida’ es calculi per estats, implica, naturalment, que la majoria dels Països Catalans disposaran, com fins ara, d’un salari mínim inferior al que correspondria d’acord amb el ‘cost de la vida’.

És difícil que la proposta de la Comissió Europea arribi a bon port. Tampoc això no treurà la son als qui l’han proposada. La proposta, de fet, només introduiria diferències en els estats de l’Europa Oriental (amb salaris mínims inferiors a 300 €). També suposaria la introducció del salari mínim en els estats que ara no l’apliquen, si bé en aquests estats, la immensa majoria dels treballadors a temps complert sobrepassen el salari mínim que seria disposat a implantar la UE. La batalla pràctica, als països on no hi ha salari mínim, és la qüestió del salari dels treballadors a temps parcial (és a dir, el salari per hora). És justament per això, que la patronal alemanya no vol sentir a parlar de “salaris mínims”. Naturalment, ja tenen als polítics de l’FDP per argumentar que no fixar un salari mínim permet la contractació de treballadors a temps parcial que es troben en risc d’exclusió social.

Els arguments contra el salari mínim han recordat el fet que Suècia fou el primer estat de la UE en sortir de la recessió. I el govern d’Angela Merkel afirma que aviat podrà dir que l’economia alemany creix a un ritme normal (3%).

Strauss-Kahn ha dit repetides vegades que el model de creixement alemany (i japonès, i xinès) no és sostenible. La ministra Christine Lagarde se’n feia ressò per dir, en referència a Alemanya, que “incrementar la competitivitat contenint els costos laborals no és sostenible”.

Straus-Kahn i Lagarde, és clar, no són víctimes d’un sentiment de solidaritat amb els treballadors alemanys. Més aviat, pensen en el fet que l’espiral d’empobriment relatiu dels treballadors alemanys perjudica els interessos de la burgesia de l’estat francès en un doble sentit. D’una banda, la demanda efectiva de la població alemanya resta encongida davant els productes francesos; i de l’altra, els productes alemanys són més competitius que els francesos en el context internacional.

És simptomàtic contrastar l’alta mobilització de certes capes treballadores de l’estat francès, amb la relativa ‘calma social’ de l’estat alemany. I és que l’empobriment relatiu dels treballadors alemanys és acceptat per aquests mateixos treballadors, si és a canvi d’una millora de la capacitat adquisitiva absoluta gràcies al fet que augmenti la taxa d’ocupació i es contingui la inflació dels productes bàsics. Que el creixement de l’economia alemanya beneficiï “desproporcionadament” les elits dirigents (financeres, empresarials i polítiques), és acceptable, sembla pensar la majoria popular alemanya, si cauen prou engrunes.

Els estats francès i espanyol, a la pràctica, s’han apartat ben poc de la línia d’austeritat marcada per l’estat alemany. Però l’austeritat franco-espanyola és força més mesquina que l’alemanya quan parla d’infrastructures, d’innovació o d’educació (totes elles vistes com a despeses i no com a inversions). Paral·lelament, malgrat l’esclat de la bombolla immobiliària, els costos de l’habitatge (hipoteques o lloguers) constitueixen un factor cabdal, sovint menystingut, en la manca de ‘competitivitat’ de l’economia catalana.

diumenge, 19 de setembre del 2010

El cas de l’estelada gegant del Centre Obrer de Cervera i la impunitat

Solidaritat Catalana per la Independència (SCI) no ha dubtat en qualificar d’atemptat espanyolista, el fet que uns “individus sense identificar” hagin calat foc a la senyera gegant que cobria la façana del Gran Teatre de La Passió de Cervera, durant un acte de presentació de SCI.

Els “desconeguts” haurien ruixat de benzina l’estelada abans de calar-hi foc, mentre ja era començat l’acte polític a l’interior, amb la presència de Joan Laporta, Alfons López Tena, Uriel Bertran i Francesc Xavier Segura. L’actuació dels organitzadors de l’acte va controlar el foc abans que acudissin els Bombers a extingir-lo.

No es tracta de la crema simbòlica d’una estelada gegant, doblement simbòlica pel fet d’ésser propietat del Centre Obrer de Cervera. Es tracta d’una acció que podria haver posat en perill la integritat de l’edifici, un dels més emblemàtics de la localitat. I, més greu encara, hauria pogut posar en perill la integritat de centenars d’assistents.

L’experiència de les tres o quatre dècades passades fa sospitar que l’acció quedarà impune, tant políticament com penalment. I els mateixos piròmans, que cremen una setmana una estelada i una altra un bosc o una màquia, se sentiran agombolats per un establishment polític que calla i deixa fer.

dijous, 16 de setembre del 2010

200 anys del ‘Grito de Dolores’

Avui fa 200 anys, el capellà Miguel Hidalgo, amb el suport d’Ignacio Allende i de Juan Aldama, feia una crida als seus parroquians de Dolores (Guanajuato), aplegats a la porta de l’església. Com d’habitud en aquests manifestos, allò que calia recordar era el missatge final: “¡Viva la Virgen de Guadalupe! ¡Abajo el mal gobierno! ¡Viva Fernando VII!”

No és pas, doncs, una crida independentista. I, tanmateix, Dolores mereix la denominació actual de “Dolores Hidalgo Cuna de la Independencia Nacional”. Tampoc no és una crida espontània. No es pot entendre la Crida de Dolores sense el rerafons nacional i internacional.

La “Virgen de Guadalupe” compleix una finalitat clara en la crida final. És un símbol de la terra (l’anomenem Mèxic, Nova Espanya o Amèrica espanyola), en tant que la llegenda d’aquesta imatge mariana insisteix en el caràcter “universal” del cristianisme, i per tant conté una censura directa envers la identificació del cristianisme amb els colonitzadors peninsulares.

La referència al “mal govern” prové directament de la situació de bancarrota en la qual es trobaven les autoritats espanyoles, tant metropolitanes com virreinals. El domini de Napoleó s’havia afermat a la Península. Hidalgo segueix de prop les crides antinapoleòniques de l’església espanyola. Així doncs, la Crida de Dolores es vincula de prop amb la pugna internacional de Napoleó amb Gran Bretanya, una pugna que s’expressarà a Amèrica del Nord de moltes formes (venda de Luisiana als Estats Units, la guerra entre els Estats Units i Gran Bretanya del 1812, etc.).

La referència a Ferran VII sonarà després força estranya. Desapareixerà aviat de les commemoracions del 16 de setembre, substituïda per “¡Viva México!”. Però cal recordar el context del 1810. Ferran VII és un rei que fa més de dos anys ha renunciat a la Corona, la qual ha recaigut en Josep Bonaparte en una cadena irreprotxablement “legal” d’abdicacions (Ferran VII – Carles IV – Napoleó – Josep I). Mort políticament, Ferran VII esdevé una figura precisament reclamable per això. La invasió napoleònica desencadena en pocs mesos una mà de juntes i de noves institucions, les quals es disputen el nom d’un rei absent.

dimecres, 15 de setembre del 2010

15 de setembre (Pça Universitat, 19h): Assemblea general a Barcelona


Avui, a les 7 del vespre, la Plaça Universitat de Barcelona acollirà una assemblea oberta de treballadors (ocupats i desocupats), pensionistes i/o estudiants, etc, en el marc de les mobilitzacions contra les polítiques del govern Zapatero. La convocatòria va més enllà de la preparació de la vaga general del 29-S. Se centra, això sí, en les mesures d’austeritat del govern espanyol: 1) retallades i congelació de sous i pensions; 2) retallades en la despesa social i pujada d’impostos i tarifes; 3) privatització de l’ensenyament i la sanitat; 4) retallades dels drets laborals i endarreriment de l’edat de jubilació; 5) criminalització de la resistència i la rebel·lia; 6) criminalització de la vaga.


Els convocants són conscients que “la vaga general convocada per les cúpules de CCOO i UGT no és suficient per aturar aquest atac” i que cal un pla de mobilització més enllà de la vaga del 29 de setembre o de la II marxa contra l’atur, la precarietat i pels drets socials (4-9 d’octubre).

dilluns, 13 de setembre del 2010

El Primer Aplec d'Arenys inaugura el monument a la independència

El primer aniversari de la consulta sobre la independència se celebrava ahir just on va començar: a Arenys de Munt. La voluntat dels organitzadors és establir el diumenge següent a l'11 de setembre com el dia de l'Aplec per la Independència d'Arenys. Els més optimistes deien que el Segon Aplec havia d'ésser de celebració i ja no de reivindicació.

També fa un any de la creació de la coral "El Poble que Canta", que va fer la primera actuació el divendres 11 de setembre del 2009, i la segona a Arenys de Munt, el dia de la consulta. Ahir, un any després, el Poble que Canta protagonitzà bona part del programa de matí i de tarda.

De cap a fi, Arenys de Munt acollí activitats i paradetes, al llarg de la Rambla. El públic va seguir el tremp de Núria Inglés o el seny de Carme Forcadell. Va aplaudir les intervencions de Víctor Cucurull al matí, o d'Oriol Domènec, a la tarda, amb crits d'unitat, unitat.

L'Aplec també va servir per inaugurar el Monument a la Independència, que s'alça al Parc de Can Jalpí, sota el signe de Cassiopeia, el simbolisme del qual fou explicat per Jaume Rodri, mentre Pep Solé explicava com es construí.

dijous, 9 de setembre del 2010

Un Onze de Setembre en pro de l'exercici de l'autodeterminació

Ja ha passat un any d'aquell Onze de Setembre que alguns volien marcat per la "sentència del tribunal constitucional" i uns altres, els arenyencs, van marcar pel referèndum. Si uns volien manifestació, els altres oferien una possibilitat més efectiva d'expressió.

Qui hauria dit llavors que, en qüestió de poc més de nou mesos, duríem el referèndum d'Arenys de Munt a Sant Boi, a Cornellà o a Esplugues?

El ritme d'aquests dotze mesos ha estat força trepidant. És curiós que el cicle de l'any s'hagués volgut tancar amb la manifestació del 10 juliol, és a dir amb la manifestació promesa contra la "sentència del tribunal constitucional".

Encarem un nou any on els mots d'ordre de sempre prenen renovat significat:
- autodeterminació, en el sentit de vincular totes les forces polítiques i socials que proposin vies que facin efectiu el dret d'autodeterminació dels Països Catalans.
- independència, en el sentit de caminar cap a una Assemblea de Representants Electes que constitueixi un Govern Provisional de la República Catalana.
- unitat popular per la terra i el treball, en el sentit de no deixar-se entabanar per "unitats sagrades" que barregen llops i xais, i en el sentit d'organitzar la lluita obrera abans, durant i després del 29 de setembre.

dimecres, 8 de setembre del 2010

La llei de Goodwin en la versió peninsular: o com cal no esmentar Franco quan no és necessari

La darrera tempesta en aquesta bassa d'oli que és la política barcelonina l'han generada unes declaracions d'en Ramon Tremosa al voltant de la figura proverbial de José Montilla. En poques paraules venia a dir que Montilla hauria estat el president somniat per Franco per a una Catalunya autònoma.

No cal dir que els mitjans afins al tripartit han saltat a mata-degolla damunt de l'eurodiputat.

Tremosa ha insistit en vincular el PSC-PSOE al "franquisme sociològic".

La llei de Goodwin ens diu que en qualsevol discussió prou llarga la probabilitat que algú esmenti com a argument una analogia on figurin Hitler, els nazis o els feixistes tendeix a ésser 1. És a dir, que tard o d'hora, algú acabarà per acusar el seu contrincant de fer o pensar com Hitler, Goebbels o algun altra jerarca de l'NSDAP.

La reductio ad Hitlerum és una falàcia lògica vinculada a la llei de Goodwin. És a dir, és el fenomen que justifica el compliment de la llei de Goodwin en una discussió. Consisteix en voler desacreditar un argument en assenyalar que té vincles amb el nazisme. Per exemple, és voler criticar els vegetarians pel fet que Hitler fos (o digués que era) vegetarià.

En la nostra península, i especialment en la part no adscrita a la República Portuguesa, existeix un fenomen similar de 'reductio ad Franconem'. La Esperanzita Aguirre, per exemple, critica la seguretat social pel fet que (suposadament) fou instaurada per Franco. O el fet que algú critiqui el doblatge de films pel fet que Franco va prohibir la projecció de films no-castellans en versió original.

El corol·lari de la llei de Goowdwin és que, qui cau, en l'analogia gratuïta ja ha perdut. L'analogia no-gratuïta, en canvi, sí és pertinent.

És gratuït o no treure a Franco pel mig quan hom ha de valorar la gestió del tripartit des del punt de mira de la sobirania nacional?

Crec que és gratuït.

L'estat espanyol actual prové de la il·legitimitat del 18 de juliol del 1936. Ara bé, és prou important recordar que la manca del reconeixement del dret d'autodeterminació del poble català és patrimoni igual de la Constitució del 1931, de la Primera Dictadura, de la Constitució del 1875, etc.

Quins plans tenia Franco per al Principat després del fet biològic? Tremosa suggereix que els plans de Franco contemplaven un "tripartit" encapçalat per Montilla. Si llegim el testament polític de Franco (òbviament no redactat per ell), veurem com allò que s'afirma amb més intensitat és la "unidad de España", que cal interpretar com el manteniment de l'estat espanyol en les seves fronteres (salvat el cas del Sàhara Occidental). En el testament, se'ns comminar a "exaltar la rica multiplicitat de les regions".

Però és important remarcar que la transició del règim franquista al règim del 1978 és el producte de les necessitats del règim franquista i de la potència que els moviments democràtics, sindicals, socials, nacionals, etc., tenien en aquells anys. Les comunitats autònomes del 1978 eren una reencarnació de les regions autònomes del 1931, i aquestes regions autònomes s'havien fet per tal d'esmorteïr la proclamació de la República Catalana del 14 d'abril del 1931. Si el franquisme hagués pogut limitar-se a la constitució d'unes "regions" homologables a les de les repúbliques francesa i italiana ho hauria fet. No ho va poder fer, i va cedir (de moment).

Si mirem alguns moments de la història del franquisme, se'ns assaltarà un dubte quant a quina mena de president de la Generalitat s'hauria estimat més un Franco resuscitat. Un Laureà López Rodó o un Carles Sentís haurien estat sens dubte preferits a un Josep Tarradellas o a un Jordi Pujol. Però, des del franquisme, hom s'hauria també estimat més un Consell Regional de Catalunya que no pas una Generalitat de Catalunya. No hi ha pas dubte, que hom hauria preferit un sistema de partits polítics d'àmbit estatal que no pas el sistema actual (amb CiU com a tercera força del Congrés dels Diputats).

Però hi ha dues qüestions cabdals. És Montilla més espanyolista que Maragall per un simple fet antroponímic? És el PSC-PSOE més espanyolista que CiU per un simple fet d'àmbit polític d'actuació?

El fet diferencial, ara com ara, és si una força política fa actuacions encaminades a l'exercici del dret d'autodeterminació o no les fa. O, si ho volem posar d'una altra manera, si obstaculitza l'exercici del dret d'autodetermina o no ho fa. No és una qüestió teòrica. En la Mesa del Parlament del Parc de la Ciutadella s'han presentat en els darrers 18 mesos tres ILP i una IP per convocar un referèndum oficial. I, tret d'Ernest Benach en una ocasió, tots els membres de la Mesa del Parlament hi han votat en contra... quatre vegades. Fins i tot a Sant Pere no se li va permetre negar Crist més de tres vegades.

Vet ací la qüestió. Exercici del dret d'autodeterminació, sí o no. Franco i el franquisme sociològic, òbviament són partidaris del "no". Però no són els únics, i no crec que siguin els més rellevants. Els més rellevants negadors de l'exercici del dret d'autodeterminació són els que empren el "catalanisme" amb una finalitat purament especulativa.

dimarts, 7 de setembre del 2010

La II Marxa de Torxes per la Independència a Esplugues de Llobregat

L’11 de setembre de 1714, Barcelona queia després d’un perllongat setge. La resistència de Barcelona, però, no hauria sigut possible sense l’obra guerrillera resistent de Moragues o d’Amill. Tampoc no hauria estat possible sense les provisions procedents de Mallorca, que no cauria fins l’any següent. I tampoc no hauria perdurat tant, sense l’aportació de Joan Baptista Basset. Sens dubtar-ne la nació, doncs, l’11 de setembre és una diada de tots.

En memòria de la darrera nit abans de l’entrada de les tropes del duc de Berwick, des de fa uns anys, cada 10 de setembre, es fa en diverses poblacions catalanes una marxa de torxes. A Esplugues de Llobregat, enguany se’n fa la segona edició, que arrencarà a la Plaça Santa Magdalena a les deu del vespre, i que conclourà al Parc Onze de Setembre.

La Marxa de Torxes es fa:
- per la unitat d’acció de la societat civil i de les forces polítiques en un objectiu comú.
- per la dignitat nacional, concebuda sota la idea que totes les formacions polítiques nacional han d’incloure inequívocament la independència en el seu programa polític.
- per la nació, que no serà lliure, si no serà completa.

dilluns, 6 de setembre del 2010

El compromís de Sant Pere de Rodes dels municipis “moralment exclosos” de la constitució espanyola

Ahir, 5 de setembre, tenia lloc la primera reunió de representants dels municipis que, d’ençà del 5 de juliol, han aprovat mocions en les quals es reclama l’exercici del dret d’autodeterminació de la nació catalana.

Cinc dies després de la moció del 5 de juliol de l’Ajuntament del Port de la Selva tenia lloc la manifestació de Barcelona. En tots dos casos, es registrava una ambivalència. El motiu de partida era una resposta a la sentència del tribunal constitucional espanyol sobre l’estatut d’autonomia del Principat. Això posava fàcil als sectors autonomistes de “rentar-se la cara” i de fixar les bases d’una “posició unitària”. Sense aquesta ambivalència, però, la manifestació no hauria estat tan multitudinària.

Quin és el punt de la “posició unitària”? Afirmar una “posició catalanista”? Afirmar que “som una nació”? Reinvidicar el “dret d’autodeterminació”? Exercir “el dret d’autodeterminació”? Proclamar “la independència”?

El compromís municipal sobiranista del 5 de setembre dóna una resposta. La posició unitària és l’exercici del dret d’autodeterminació. En el text s’hi diu que el monestir de Sant Pere de Rodes, llocs de la trobada, és “un símbol històric d’afirmació de la voluntat de sobirania catalana per damunt de l’espanyola o la francesa”.

El text del compromís fa referència al referèndum popular iniciat a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009. Tanmateix, es concep que l’exercici del dret d’autodeterminació passa per la convocatòria d’un altre nou referèndum, és a dir d’un referèndum “oficial”. S’entén, malgrat que no s’explicita, que aquest referèndum s’hauria de fer a través del “Parlament de Catalunya”.

Ara bé, el “Parlament de Catalunya” ha refusat en els darrers 18 mesos tres iniciatives legislatives populars i una iniciativa popular de consulta per via de referèndum encaminades a aquest objectiu. Si la primera hagués reeixit, el 12 de setembre del 2010 s’hauria celebrat un referèndum “oficial” sobre la independència.

Aquest “Parlament de Catalunya” serà renovat en unes eleccions que tindran lloc abans del desembre del 2010. No obstant, el text del compromís assenyala que el moviment de “municipis exclosos” no té intenció d’incidir-hi.

Així doncs, l’ambigüitat sobre la qüestió territorial es veu complementada amb una ambigüitat sobre com aconseguir el “referèndum oficial”. Per pal·liar el mal efecte, els dos darrers paràgrafs del text del compromís fan referència a “l’Adéu, Espanya!” de Joan Maragall. Però les proclames independentistes, si no van acompanyades de propostes plausibles d’exercici del dret d’autodeterminació, són força estèrils.

diumenge, 5 de setembre del 2010

Els resultats de les primàries de Solidaritat: els efectes d’un sistema majoritari en blocs tancats


Segurament la recança que havia expressat Joan Laporta davant d’un sistema de primàries excessivament obert, feta inicialment a Reagrupament i després a Solidaritat, ha tingut pes en la decisió d’orientar el mecanisme del qual s’ha dotat Solidaritat per confegir les seves llistes.


Un sistema basat en la tria de candidats individuals hauria deixat un resultat esglaonat. El primer nom de la llista hauria estat, nítidament, qui més vots hauria rebut. I, així successivament, pel que fa al segon, tercer, quart, etc.


No obstant això, aquest sistema podia desorientar excessivament el cos electoral. Posar, per exemple, quinze creuetes entre una llista ordenada alfabèticament de gairebé un centenar de candidats té les seves complicacions. No tots els candidats són clarament identificables, i hi ha el risc de primar els candidats que tenen el cognom (o el nom de font) que comenci amb A.


L’alternativa a això hauria estat una papereta on els cent noms fossin agrupats en diferents blocs. Cada bloc podria haver triat un nom i un lema identificatius, i sota cada bloc s’hi haurien refugiat els candidats que ho dessitgessin. Ara bé, l’elector hauria estat lliure de marcar els noms que volgués, tot discriminant dins d’un mateix bloc, recorrent a diversos blocs o votant candidats no-arrenglerats.


El mecanisme anteriorment esmentat hauria tingut un efecte semblant. I els cent candidats haurien quedat perfectament esglaonats d’acord amb el vot. El bloc guanyador, és clar, hauria copat els primers llocs, però l’efecte ponderador de part dels electors, hauria discriminat entre els integrants d’aquest bloc guanyador.


El fet de permetre el vot per blocs, tot impedint de fer triaments entre els candidats d’un mateix bloc, té l’avantatge de fomentar la cohesió dels integrants de cada bloc. Són ells els qui han predeterminat l’ordre de preferència entre ells, i no pas els que els han votat.


Els resultats de les primàries mostren que la gent ha primat el vot en blocs. La incorporació d’un sistema de gradació de vots, de forma que hom podia concedir esglaonadament el vot a tres blocs, suposava, això sí, la introducció d’un sistema de ‘preferència’. Però de ‘preferència’ entre blocs i no entre els candidats d’un mateix bloc.


Efectivament, la gent era lliure per votar candidats individuals, però això no impedia que el mecanismes dels blocs atenallés l’elecció.


Mirem més detingudament els resultats a la circumscripció de Barcelona.


De 4.701 electors:
- 2.280 persones no han participat.
- 2.421 sí han participat (51,5%), un percentatge notable si atenem que únicament hi havia un col·legi electoral.


El bloc format per Joan Laporta, Alfons López Tena, Uriel Bertran, Isabel-Clara Simó, Anna Arqué i Emili Valdero, ha obtingut 2.316 vots (no s’ha permès el vot individual). Abans que algú parli de 95,66% dels vots, hem de recordar que cada elector podia atorgar 0, 1, 2 o 3 vots a cada bloc.


És simptomàtic que el segon bloc més votat hagi estat el del Centre Català de Negocis. De nou, tots els candidats tenien el mateix nombre de vots (787). Per això, com que el tall es produïda en el candidat número 10, únicament han resultat elegits Àlex Sánchez Nofre, Xavier Olivella Mata, Jaume Gómez Bonamusa i Pilar Peral Rodríguez.


El sistema de blocs ha generat una manca de diversitat en la llista i, el que és més important, de gradació entre els noms. D’altra banda, la relació sexual és del 70% en pro del sexe masculí. I la diversitat territorial també ha quedat afectada.


El cas és que si s’hagués utilitzat un sistemes de llistes amb blocs oberts, els resultats haurien estat pràcticament calcats. Les diferències dins d’un mateix bloc (havent-hi l’opció de votar per tot el bloc) serien menors, però prou substancials com per donar-hi un bri de racionalitat de l’ordinalitat de la llista. Algú podria pensar que haver optar per aquest sistema, facilitaria l’acord per incorporar-hi els noms de les llistes de Reagrupament. Però això té poc a veure amb el sistema electoral. I és que no hi ha sistemes electorals perfectes, però cada sistema electoral deixa traspuar quin és el concepte d’organització i quina és l’autoconfiança de cadascú en els propis mèrits. Això darrer val especialment per les “primàries” de l’hexapartit parlamentari.

dissabte, 4 de setembre del 2010

El Casal Independentista de Sants inaugura el nou local al carrer Muntadas


Si bé el local ja va funcionar durant la Festa Major, ha estat avui que ha tingut lloc la inauguració oficial del nou local del Casal Independentista de Sants, al número 24 del carrer Muntadas. El local és compartit amb la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL), que hi tindrà la seu nacional. Jordi Freixas ha destacat també un altre projecte compartit, amb la cooperativa de consum Faves Comptades. La llarga trajectòria del Casal Jaume Compte, així com el seu paper destacat en la xarxa de casals independentista dels Països Catalans, té en el nou espai una garantia de continuïtat. Pep Ribas, president de la CAL i soci del Casal, ha cridat als socis a fer un esforç per tal que el Casal sigui un referent per a totes les problemàtiques i inquietuds de la població santsenca.

divendres, 3 de setembre del 2010

La Festa Estellés a l'Espai Vilaweb


Josep Lozano proposava fa unes setmanes emular els escocesos, companys d'infortuni, que cada 25 de gener celebren el "Burns' souper", en record del naixement, el 1759, de Robert Burns, l'autor de Auld Lang Syne. El 4 de setembre del 1924 va nàixer, a Burjassot, Vicent Andrés Estellés, l'autor d'Assumiràs la veu d'un poble. Ara toca, doncs, al poble d'assumir la veu d'Estellés. La proposta de Lozano ja ha recollit una trentena d'adhesions, i trenta pobles, entre el Guardamar i l'Ebre, i també a Vandellòs i a l'Empordà, faran els Sopars Estellés. Avui, l'Espai Vilaweb s'avançava a Barcelona, amb una lectura de poemes. No serà fins el 10 de setembre, que l'Espai País Valencià farà el sopar, a la Terreta de Gràcia, que també servirà per al rodatge de l'espectacle que Feliu Ventura prepara al voltant d'Estellés.

dijous, 2 de setembre del 2010

Les dades d’atur: la crisi laboral no ha tocat pas fons

Tard o d’hora, ens diuen, se sortirà de l’actual situació de “crisi laboral”. Certament. Però no serà en els propers mesos. Fins i tot, en els indrets de la Unió Europea on el creixement econòmic és més considerable, el nivell de creació de nous llocs de treball va clarament endarrera. De fet, les millores en els índexs de productivitat es basen justament en això: en la intensificació de la feina per part d’un col·lectiu laboral relativament reduït.

En les dades d’agost, el ministeri espanyol de treball s’ha trobat amb un augment generalitzat de la taxa de desocupació respecte les dades de juliol. Un augment que persisteix encara que es corregeixi pel factor d’estacionalitat. També es registra un augment respecte de la situació de l’agost del 2009, una època en la qual el govern reiterava que el pitjor ja havia passat. El govern troba consol en el fet que l’augment de l’atur femení no sigui tan gran com el masculí, o que l’atur juvenil no creixi tant com l’adult, o que les províncies amb més forts augments siguin les tradicionalment més “riques”.

D’acord amb les dades dels serveis d’ocupació, l’atur registrat és de 555.894 al Principat, 496.732 al País Valencià i 73.007 a les Illes Balears. Això suposa uns augments percentuals respectiu respecte de l’agost de l’any passat del 7,50%, 10,20% i 9,22%. Certament que els augments del 2007-2008 i 2008-2009, se situaven en les dos xifres percentuals. Però la tendència d’enfonsament no deixa d’ésser colpidora.