dilluns, 31 de gener del 2011

Egipte: qui farà fora Mubarak?

Després de la caiguda de Ben Alí, a Tunis, els ulls de la nació àrab i de la comunitat internacional semblaven dirigir-se a Egipte. Les protestes de la comunitat copta contra la inoperància governamental a començament de gener havien demostrat fins quin punt es trobava deteriorada la figura del president Mubarak. Donada la situació, la setmana passada es convocà una jornada de lluita (25 de gener) amb reivindicacions socials (lluita contra l'atur i la misèria) i polítiques (lluita contra la corrupció i efectivitat dels drets civils contra la repressió policial). L'endemà de la jornada de lluita consistí en una nova jornada de lluita. El divendres assenyalà l'extensió de les protestes que, iniciades a Alexandria, s'estenien ja als principals centres urbans (Cairo, Port Said, Suez). Les tensions socials acumulades durant dècades esclataven en qüestió d'hores. I a hores d'ara, la qüestió política present és "qui farà fora Mubarak?". El propi president Mubarak ha ofert una via de transició a través del vicepresident Omar Suleiman. Dins del cercle presidencial, Suleiman era el candidat més apropiat per indicar el compromís de Mubarak amb el bloc imperialista occidental. Però en acceptar el nomenament, Suleiman s'ha descartat ell mateix, i difícilment constituirà una alternativa acceptable quan es produeixi la imminent dimissió i exili de Mubarak.

Els partits de l'oposició, particularment els Germans Musulmans, malden per acomodar-se a la nova situació. Cristal·litzats al voltant de Mohamed ElBaradei, comencen a proposar un govern de transició. D'una banda, hauran de convèncer els comandaments militars i de l'altra hauran de gaudir del beneplàcit de Washington (i d'Ankara i de Jerusalem). L'aspiració de canviar quelcom perquè tot resti igual és la que durà Mubarak a cedir a les pressions i a dimitir.

Però, és clar, darrera de Mubarak hi ha un entramat que resistirà que se l'arraconi. I els Germans Musulmans i ElBaradei hauran de delimitar fins quin punt volen arribar a aliances amb aquest entramat.

I aquí és on entra el moviment popular. Fins fa no gaire la figura de Mubarak era indiscutida. Ara, les crides contra Mubarak s'estenen a tots els seus col·laboradors i copartidaris. L'exigència de fer net, pesa damunt de les diferents forces opositores. Entrar en una coalició de govern aquesta mateixa setmana pot suposar unir els destins amb Mubarak en menys d'un mes.

dissabte, 29 de gener del 2011

La Tercera Taula Participativa de la CUP-l'H discuteix la qüestió de la cooperació

La paraula “cooperació” evoca el moviment cooperativista, tant de les cooperatives de consum com les de producció. També evoca la “cooperació internacional”, en un sentit que va més enllà de l’ajut undireccional, sovint depassat també per autèntiques pràctiques d’espoliació neocolonial, quan no directament manipulat per aquestes pràctiques. L’estret vincle entre tots dos conceptes es correspon a l’estret lligam que hi ha entre el “fet local” i el “fet mundial”.

Pel que fa a la “cooperació al desenvolupament”, l’Ajuntament de l’Hospitalet fa anys que practica el principi del 0,7%, per bé que aplicat als recursos propis de les arques municipals. En aquests temps de reducció dels ingressos municipals, aquesta partida, tot i conservar el percentatge, tendeix a decréixer. La intenció de l’Ajuntament és que les retallades en les polítiques municipals directes en aquest sentit siguin compensades amb el manteniment dels ajuts a les entitats. Aquestes entitats es planyen del fet que, el principi de cofinançament (és a dir, que el finançament municipal no pugui ser complet) pot fer trontollar molts projectes de cooperació. Aquests aspectes són sovint matèria de debat en el si del Consell de Cooperació. En el debat tingut avui en el Centre Cultural Tecla Sala, s’han abordat les limitacions d’aquest model de cooperació internacional, dels problemes de finançament d’aquests projectes i del fet que tot sovint no es trobi la manera de vincular aquestes polítiques de cooperació internacional amb el fet mateix de la diversitat d’orígens de bona part dels nous ciutadans de l’Hospitalet de Llobregat. El model de cooperació internacional actual prima els projectes que generen infrastructures de sanitat i d’ensenyament. S’obliden, però, sovint, els aspectes polítics de foment de l’empoderament local. I, tanmateix, bona part de les entitats locals de l’Hospitalet que impulsen polítiques de cooperació nasqueren i es mantenen amb aquest esperit (les col•laboracions amb Amèrica Central arran de l’experiència sandinista, que va portar a l’agermanament entre Managua i l’Hospitalet el 1984; les cooperacions i solidaritat amb el poble saharaui, tant des dels camps de refugiats com de les zones alliberades i ocupades del Sàhara Occidental; els moviments de solidaritat amb els pobles iraquià i palestí, etc.). Les experiències de transformació social que ara es viuen a Equador i a Bolívia tenen, en el marc de les comunitats equatorianes i bolivianes de l’Hospitalet (particularment dels barris del Nord), una incidència directa sobre la ciutat que les iniciatives de cooperació internacional han de tenir sempre presents.

La segona part de la Taula ha estat dedicada al moviment sindical i cooperatiu, amb representants de la Intersindical-CSC i de COOP57. En una situació de forta desocupació similar a l’actual fou que va nàixer, el 1993, COOP57. Amb un creixement que David Fernàndez defineix, “cap a baix”, és a dir d’arrelament al territori, COOP57 és una “xarxa d’economia solidària”, que permet el finançament d’arrencada de cooperatives (laborals i de consum) i de projectes socials de l’anomenat “tercer sector”. COOP57, doncs, vincula el treball cooperatiu, el consum responsable i unes finances ètiques. Fernàndez troba l’esquerra europea massa aferrada a la defensa d’un model (el capitalisme amb elements de benestar) que fa aigües, o que oblida la centralitat del problema econòmica. Roger Tuigas, de la I-CSC, ha desgranat quins han de ser, al seu parer, els elements que un programa municipal ha de contemplar en matèria laboral i sindical. Contra la idea que “no hi ha marge des dels ajuntaments”, Tuigas ha destacat les millores que es podrien introduir en els serveis d’orientació laboral o en la contractació pública. També des dels ajuntaments, es poden fer mesures de conscienciació i foment de bones pràctiques laborals (amb l’establiment d’un segell de qualitat per a les empreses que compleixin els estàndards bàsics). Entre les intervencions posteriors del debat, hi ha hagut especial interès per la qüestió de la “banca ètica”. David Fernàndez ha desgranat el panorama d’aquesta “banca ètica”, des de les maniobres de pur emblanquiment de les pràctiques bancàries convencionals, fins a entitats financeres nascudes d’experiències cooperatives o de compromisos ètics. També s’ha discutit sobre el rol de les cooperatives en la satisfacció de necessitats públiques atribuïdes a les administracions (i ara sovint externalitzades a empreses amb ànim de lucre). Al capdavall, com diu Fernàndez, l’economia no és més que la forma de satisfer necessitats humanes a través de la producció de béns i serveis. Sota les cobertes de “competitivitat” i d’“eficiència” no s’amaga gaire més que el deler d’una minoria per viure a cor què vols del treball d’altri.

dimecres, 26 de gener del 2011

Que la crisi no la cobrin els rics!

Els fets de Tunísia han provocat que Sarkozy renovés, ara més tèbiament, aquelles promeses de “refundació” que va fer la tardor del 2008. Han passat més de dos anys de les primeres declaracions de Sarkozy, i la “refundació” s’ha acabat de treure la careta d’allò que “de la crisi sortirem entre tots”. Ja sembla abusiu parlar de crisi per referir-se a la situació en la qual viu bona part de la Unió Europea (i els Països Catalans, molt en particular). Més pròpiament, és una situació d’estancament o d’estagnació. Carles Sastre, en referir-se a la combinada de l’índex de creixement (0,2% en la previsió del tercer trimestre del 2010 en l’estat espanyol) i el d’inflació (prop del 3% en l’IPC anual), assenyala “un escenari d’‘estanflació’, estancament del creixement amb generalitzada pujada de preus, molt pitjor del que ja vam viure el segon semestre del 2008”.

Aquest escenari d’estanflació, amb els índexs de desocupació més elevats de la Unió Europea, fan que el govern espanyol pugui justificar, per la situació d’emergència, qualsevol mesura de tisorada. Si més no, les crides a l’austeritat per part dels governs europeus van acompanyades d’una reducció dràstica de la demanda interna (per la pèrdua d’ingressos de les famílies treballadores). Pel que fa a la despesa pública, el govern Zapatero-Rubalcaba ja ha aclarit que no hi haurà retallades en matèria de “seguretat”, amb la qual cosa les retallades van precisament en el front de despeses que poden tenir un efecte anticíclic. Per fer-ho, el govern deixa anar arguments apocalíptics força curiosos. Si és excessiu que l’estat espanyol gasti el 20,9% del PIB en prestacions socials, com ho serà que la Unió Europea en gasti un 27%. L’argument de la “sostenibilitat” del sistema, tan recurrent, oblida que la comptabilitat de la seguretat social és interferida per com es gestiona l’actual superàvit de la seguretat social i el fons de reserva consegüent.

Els càlculs sobre la viabilitat/inviabilitat de l’anomenat “estat del benestar”, obliden que les prestacions no deixen de formar part del “salari social”. I, per tant, són sotmeses a les mateixes pressions d’interessos de classe antagònics, que apliquen dues lògiques incompatibles. Les mobilitzacions d’aquests dies, contra les retallades en el sistema de pensions públiques, contra els abusos de les companyies de subministrament elèctric, contra les privatitzacions de serveis públics, esdevenen, doncs, essencials.

dilluns, 24 de gener del 2011

L’estat de les consultes a 24 de gener del 2011


Terrassa, amb una població total de vora 211.000 persones, i amb un cens d’empadronats majors de 16 anys de 176.912, es convertia ahir en la ciutat més populosa en celebrar la consulta sobre la independència de la Nació Catalana. Així el ‘territori de les consultes’ cobreix ja un 24,22% del territori, i un 29,40% de la població.

Un total de 3.372.395 persones han tingut oportunitat de participar en aquest referèndum, dels quals ho han fet 613.544 persones. 569.181 ho han fet de forma afirmativa, 30.504 de forma negativa, 12.804 han votat en blanc, i 2.480 han vist declarat el seu vot nul. Entre aquests 2.480 vots nuls cal sumar els de l’urna robada ahir en el lloc de votació de la Rambla Ègara pels elements antidemocràtics habituals.

Si la participació en la consulta, abans de Terrassa, era del 5,09%, ara ja arriba al 5,26% del total de la població major de 16 anys.

diumenge, 23 de gener del 2011

Terrassa Decideix, des de 31 col·legis i 45 meses

L'èxit de Terrassa Decideix ha estat garantit per una feina enorme de molts terrassencs i terrassenques, que s'hi han deixat i s'hi deixaran encara durant les properes hores la pell. Parlem de 31 col·legis electorals repartits per tot el municipi i de 45 meses. A la imatge, tenim el primer votant al Centre Cívic Maria Aurèlia Capmany. En el primer torn, de 8h a 14h, voluntaris d'Esplugues de Llobregat han reforçat aquest col·legi. No és la primera sortida d'Esplugues Decideix en aquest particular 'turisme de les consultes', ja que el novembre passat s'hi va ser present també al Vallès, llavors a Rubí. A Terrassa, doncs, avui voten els terrassencs, però també s'ha sabut atreure voluntaris d'altres municipis del Vallès i de l'àrea metropolitana, alguns procedents de Barcelona, on hi ha la propera cita, el 10 d'abril.

L'onada de les consultes no ha arribat tan lluny com hauríem calgut, però sí molt més que no pas haurien volgut els que la volien morta des de fa més de any i mig. I casos com 'Sant Boi Decideix' mostren que encara hi ha corda per a aquest moviment per l'autodeterminació.

Una onada següent, deutora de la primera, la de Solidaritat Catalana per la Independència, arribava avui a València. Fet i fet, no és la primera vegada que hi arriba, al País València. A Vinaròs, s'hi va fer un acte, el passat mes d'octubre, mentre que dos candidats de Solidaritat (ara, diputats), Alfons López Tena i Uriel Bertran, feren parlament en l'Aplec del Puig. Aquesta setmana mateixa, una roda de premsa al CCC Octubre, duia de nou a València, tres dels quatre diputats al Parlament del Principat. L'acte d'avui, al cap i casal, però, tenia un ressò especial. La feina feta durant setmanes per desenes de persones, ha fet arrencar Solidaritat a les comarques del Sud. L'èxit d'avui, doncs, indica que hi haurà molta més feina en les properes setmanes, que ja es distribuirà entre centenars de persones.

divendres, 21 de gener del 2011

Mobilitzacions en defensa de les pensions públiques

L’estat de xoc en el qual viuen bona part de les societats europeees degut al fort augment de la desocupació, la congelació salarial, el deteriorament de les condicions laborals, etc., és aprofitat pels governs per fer passar una llarga sèrie de contrareformes. Entre aquestes contrareformes, destaquen les que afecten les pensions públiques de vellesa. Quan el govern alemany endarrereix l’edat normal de jubilació als 67 anys, o quan ho proposen els governs francès i espanyol, els treballadors a l’atur de més de 55 anys saben molt bé què pretenen. No és més que una forma de retallar les pensions, sense que es noti, ja que molt pocs treballadors aconseguiran mantindre un lloc de treball a aquelles edats. La mitjana de jubilació a casa nostra se situa entre dos i tres anys abans dels 65 anys legals. A més, en un context de forta desocupació, qualsevol deteriorament de les condicions jubilació té una repercusió en l’atur juvenil.

Des de la Plataforma de les Pensions Públiques, es denuncien dos elements de la “reforma” del sistema públic de pensions que vol tirar endavant el govern espanyol sota l’aquiescència o la pressió dels governs europeus. D’una banda, l’esmentat augment de l’edat de jubilació, i de l’altra banda, l’augment del període necessari de cotització, portaran a una disminució de les pensions. A això, cal afegir el fet que les pensions contributives han estat congelades enguany, malgrat l’augment de l’IPC en un 3%.

Aquestes retallades de les pensions públiques dels treballadors suposen un augment de l’explotació de la classe treballadora per part del capital. En aquest sentit, és evident la topada d’interessos antagònics de classe, malgrat que es vulgui revestir sota crides a “l’interès general”. Vicenç Navarro, d’altra banda, ja ha contestat als arguments habituals de caire demogràfic. Segons aquests arguments, de resonàncies fisiòcrates, tot es reduiria a l’índex pensionistes/treballadors, sense pensar en la productivitat de l’hora treballada.

Però, a banda d’això, hi ha els interessos financers específics al voltant dels plans privats de pensions. La credibilitat d’aquests plans de pensions ha quedat en entredit davant de la crisi financera de l’octubre del 2008. A més, amb les finances públiques fortament endeutades, una segona crisi financera d’igual magnitud d’aquí 5 o 10 anys no comportaria cap rescat. Així doncs, cal una forta campanya de retallada de les pensions públiques, per contrarestar aquestes “sensacions”.

dimecres, 19 de gener del 2011

Problemes de l’Hospitalet i problemes dels hospitalencs: les xifres del Baròmetre Municipal 2010

Les qüestions sobre el “principal problema” s’han tornat un element central quan es tracta de valorar els baròmetres d’opinió. Aquesta valoració ciutadana orienta, si més no, el discurs de les institucions i, alhora, el discurs de les institucions influeix la valoració la ciutadana. És interessant constatar quins són els principals problemes que els hospitalencs assenyalen pel que fa a l’afectació personal directa: un 56% diuen que el principal problema que els afecta és l’atur i la crisi econòmica. Després, vénen la inseguretat (21,4%), la immigració (11,2%), l’habitatge (4,5%) i la salut (3,9%). El 4,5% que esmenta l’habitatge va en consonància amb els 8.000 desnonaments que es podrien produir enguany a la ciutat. Però el 56% assenyala que, més enllà dels 20.000 desocupats de la ciutat, moltíssima gent viu situacions laborals precàries, objectives o temudes, personals o familiars.

Però aquest ordre de les “preocupacions principals” canvia quan la qüestió s’adreça no a l’àmbit personal sinó municipal. Llavors, la “immigració” esdevé el primer problema (passa de l’11,2% al 26,2%). La “inseguretat ciutadana” passa al segon lloc (del 21,4% al 25,6%), i l’“atur i la crisi econòmica” davalla al tercer (del 56% al 22,9%). La neteja (7,1%), els aparcaments (5,8%) i l’incivisme (5,7%) segueixen la llista.

En tot cas, d’aquestes estatístiques se’n dedueix el fet que la “crisi econòmica i laboral” és percebuda pels hospitalencs com quelcom fonamentalment “personal”, mentre que no hi ha la percepció corresponent quan es tracta de valorar la situació “general”. Les forces d’esquerra haurien de ser conscients que és justament aquesta percepció individualitzada de la situació de desocupació i de precarietat, la que els impedeix connectar amb el gros de la ciutadania hospitalenca.

dilluns, 17 de gener del 2011

La supressió de l’estat espanyol suposaria la solució del “deute públic” a la Península

Quan el savi assenyala amb el dit el “deute públic”, l’idiota vol deixar el lloro sense xocolata. La comptabilitat creativa, certament, ha esborrat els límits entre allò que és una despesa i allò que és una inversió, o entre allò que és un ingrés i allò que és una liquidació. L’idiota, naturalment, ho resol tot amb una contenció de la despesa. Però quina despesa? Si el conseller Mas-Collel parla de la “sanitat” i no, per exemple, d’“interior”, com a generadors de dèficit, és perquè aquesta “sanitat” podria ser coberta pel sector privat, mentre que sense la despesa d’“interior” podria acabar tota la gent d’ordre exiliada a l’Aràbia Saudita. La mateixa partida de despesa que uns poden saludar com el remei fonamental per desenvolupar un nou sector miraculós de l’economia, uns altres la poden desqualificar de luxe asiàtic inassumible tal-i-com-són-les-coses. Instal·lats en el dogma pro-cíclic, cal enfonsar-se fins tocar fons i, llavors, excavar.

Per exemple, és habitual que se’ns parli de l’estat catastròfic de la seguretat social espanyola. I això, malgrat el superàvit del 2009 que, tot i la situació d’intensa i perllongada desocupació per les quals passen milions de treballadors, fou del 0,8%. Els arguments demogràfics són dignes d’un fisiòcrata unabomberià. Segons aquests arguments, la fortíssima reducció que ha patit el percentatge de treballadors del sector agro-ramader, ens hauria conduïts a tots plegats a una fam paorosa.

Els senyors Aznar i Zapatero, d’una forma similar, indiquen que cal “aprimar” l’estat de les autonomies. En declaracions al Financial Times, Zapatero parlava del “regional spending”. En certa forma, les tribunes econòmiques internacionals saben que tenen més collat al govern Zapatero que no pas als governs “regionals i locals”, els quals poden veure’s sotmesos a altres pressions socials.

Però els números canten. La responsabilitat del dèficit públic es distribueix en un 78% de l’estat, un 17% de les comunitats autònomes i un 5% de les administracions locals. Posats a fer una facècia, si se suprimís el Regne d’Espanya, el dèficit públic de les altres administracions no suposaria més que un 2,5%, és a dir dins dels criteris de convergència de Maastricht.

Aquestes xifres comparatives també fan pensar en una qüestió. Les despeses educatives, sanitàries i socials són, per raons de competència, una matèria bàsicament autonòmica i local. Però són justament aquestes despeses les que hom vol retallar. Perquè, no es tracta d’una qüestió d’endeutament. L’endeutament públic beneficia al gran capital financer, i el gran capital financer xala en veure els números vermells de Grècia, de Gran Bretanya, d’Irlanda o d’Espanya. D’aquests quatre estats de la Unió Europea, els més endeutats, és en el quart on les tensions socials semblen més adormides. Però és la calma que anuncia el temporal.

dissabte, 15 de gener del 2011

L’autonomisme treu l’espantall d’Aznar per poder tornar a enganyar al poble català

A hores d’ara, parlar del que pugui dir el dirigent neofalangista José María Aznar pot semblar certament sobrer. Al capdavall, el discurs recent d’Aznar sobre la “liquidació” de “l’estat de les autonomies” pot impressionar poc una ànima independentista sana. Ja se les poden confitar les autonomies! Fins a cert punt, seria més profitós que no hi hagués aquest engany de descentralització política (sense concert econòmic). No hi ha gaire diferència entre el procés de “regionalització” menat pels estats francès i italià, i el conduït per l’estat espanyol post-franquista. Si la correlació de forces de la transició hagués estat encara més favorable per a les classes dominants de l’estat espanyol, hi hauria potser “regions” per comptes de “comunitats autònomes”. Però una “Generalitat” és un òrgan tan espanyol(ista) com una “Diputació Regional”, amb Parlament o sense.

Sigui dit tot això, el problema real no és Aznar o un “neocentralisme” hipotètic. L’espantall d’Aznar serveix a l’espanyolisme per desplaçar el debat “nacionalitari”. En l’actualitat, el “centre” del debat l’ocupa “l’estat federal espanyol”, flanquejat a banda i banda per “l’estat espanyol de les autonomies” o la “independència catalana”. Treure Aznar serveix per afegir un nou element, i desplaçar el centre del debat cap a “l’estat de les autonomies”, com si fos el “punt mitjà just” entre “l’estat unitari” i “l’estat federal”.

L’autonomisme necessita ara Aznar per proposar-se com “el punt mitjà” entre dos extrems. Així s’explica les respostes que, des de Marcel·lí Iglesias fins a Joan Herrera, Artur Mas o Joan Puigcercós, s’han fet a Aznar. En fer creure la població que hi ha “el perill” de perdre “l’autonomia”, l’autonomisme vol recuperar la iniciativa política.

I quin és el perill real? L’autonomia s’ha demostrat il·lusòria, i la situació actual d’endeutament irreversible dels governs autonòmics de Barcelona, València i Palma, ho fa patent i més ho farà encara al llarg d’aquesta legislatura. No cal que un José María Aznar retornat a la Moncloa liquidi l’estat d’autonomies o emprengui un programa de fusions, o abrogui el capítol 3r del títol 8è de la constitució espanyol. Això ja s’ha fet a la pràctica mitjançant la política econòmica de l’estat. I jurídicament ja s’ha plasmat en les autèntiques reformes constitucionals empreses pel Tribunal Constitucional arran de la sentència sobre l’Estatut del Principat del 2006. I és lògic que sigui així. L’autonomia, en ella mateixa, no pot ser més que un estat transitori.

divendres, 14 de gener del 2011

Tunísia i Cabília: entre la brutal repressió i les falses promeses

Fa uns dies parlàvem de les protestes a Tunísia contra la desocupació i la misèria. Dilluns vinent farà un mes que Mohammed Bouazizi es va calar foc, protesta individual que inicià un moviment llargament covat entre les joventuts tunisines. Fa pocs dies, la mort de Bouazizi arran de les greus ferides patides, va elevar l’escala de les mobilitzacions.

La resposta inicial del govern tunisí fou la repressió i el silenciament. Però en un jovent que no té res a perdre, les mesures repressives resultaren insuficients per aturar les mobilitzacions. A més, la pròpia repressió i els ferits i morts que produïa són motius de noves concentracions i manifestacions, i alhora de xocs directes entre els joves treballadors i les forces policials. Finalment, l’onada repressiva del govern era contestada també per sectors socials cada vegada més amples.

És en aquest context, que ahir mateix es produïa una curiosa promesa del president Zein al-Abidine Ben Ali. El president anunciava que no optaria a la reelecció en el 2014. Aquest anunci arriba poc després de la destitució, dimarts, el ministre d’interior, Rafik Belhaj Kacem. Els manifestants, prèviament tractats de criminals o incívics, rebien també la promesa addicional de 300.000 nous llocs de treball.

El govern tunisí es troba, doncs, sota una doble pressió. D’una banda, les mobilitzacions a l’interior, i de l’altra banda, el posicionament dels governs imperialistes dels quals és client. En aquest darrer sentit, són simptomàtiques les declaracions de la Secretària d’Estat dels EUA, que atribueix les protestes a una població “que s’ha cansat d’institucions corruptes i d’un ordre polític estagnat”. Ni que sigui de forma tardana, també cal assenyalar que el govern francès ha qualificat la violència policial tunisina de “desproporcionada”. És clar, que l’alternativa de govern que tenen en el cap a París i a Washington, és la d’un “nou govern”, “més jove” i que apliqui amb “més consciència” les receptes neoconservadores. Són aquestes receptes, aplicades per Ben Ali amb l’esperit d’alumne aplicat, les que han dut Tunísia a l’atzucac. Així doncs, per aquesta banda, ni ara ni en el 2014, cal esperar res de bo.

Les protestes a Tunísia i a Algèria (en particular, a Cabília) han generat un corrent de promeses no tan sols per part dels governs tunisí i algerià, sinó també al Marroc i a Líbia. L’aplicació de les mesures “liberalitzadores” era la que havia portat al govern algerià a retallar els subsidis als aliments, la qual cosa portà a una escalada de preus en productes bàsics que inflamà les protestes a Cabília i a altres indrets. Ara, el govern algerià, aparentment, fa marxa enrera, i promet reduir fer reduir el preu de l’oli i del sucre en més d’un 40%. També, el govern libi ha anunciat una reducció dels impostos sobre els productes alimentaris bàsics, mentre el govern marroquí promet subsidis a la producció de farina. Sigui com sigui, es fa evident que les mobilitzacions funcionen per aconseguir objectius concrets i beneficiosos per a la majoria de la població.

Però si tots els governs magribins miren amb atenció els esdeveniments de Tunísia i de Cabília, és evident que les connexions afecten tota l’àrea mediterrània. A Marsella i a Barcelona hi ha hagut protestes en solidaritat amb els manifestants tunisins, alhora que es denuncia la complicitat del govern francès i de les autoritats de la Unió Europea. I, a banda de les comunitats magribines de la riba nord de la Mediterrània Occidental, cal sumar el ressò que les protestes del Magrib tenen en el Màixriq. La promesa d’una reducció dels impostos sobre béns de consum per part del govern de Jordània té molt a veure amb Tunísia. El govern egipci deu trobar com un mal menor que el malcontentament popular al país del Nil es vehiculi a través d’enfrontaments entre musulmans i cristians.

dimecres, 12 de gener del 2011

Sudan del Sud Decideix: es creua la barrera exigida del 60% de participació

Després de la tercera jornada de votacions en el referèndum sobre la independència del Sudan del Sud, fonts governamentals ja parlen de més d’un 60% de participació. Aquesta xifra, precisament, era l’exigida per tal que el resultat del referèndum tingués validesa. Si no s’hi arribava, el mes d’abril se’n faria una segona convocatòria.

Ara doncs, només resta obrir les paperetes i fer-hi el recompte. Tothom dóna per segur que la majoria dels vots emesos (potser més del 80%) seran favorables a la independència.

Les autoritats de Juba i de Khartoum, i les de les principals potències imperialistes, sembla que beneiran aviat el naixement d’un nou estat africà.

L’enfocament jurídic de la qüestió faria pensar en un “avenç” en el reconeixement del dret d’autodeterminació com a eina de resolució de conflictes. Ara bé, aquesta eina s’aplica d’acord amb el joc d’interessos de les diferents potències imperialistes i classes dominants locals. Un bon exemple és la situació estagnada en la que es troba el referèndum del Sàhara Occidental, degut als ample suport que té l’estat marroquí entre les potències imperialistes occidentals. Un altre exemple és la situació de Somaliland, on es reconeix una independència ‘de facto’, sense fer el pas de normalització de les relacions diplomàtiques amb aquest estat.

Els casos del Timor del Sud, de Montenegro, de Kosovo o de Sudan del Sud mostren, certament, moltes diferències. Dels quatre territoris, només el primer era un territori reconegut per Nacions Unides com a subjecte del dret d’autodeterminació. També aquest és el cas del Sàhara Occidental. No obstant, no fou fins que les potències s’adonaren del pes estratègic del canal que separa Timor d’Austràlia, que hom accelerà la resolució d’aquest conflicte (tot mantenint l’antiga frontera colonial luso-neerlandesa). Montenegro partia d’un reconeixement parcial de dret d’autodeterminació a través del seu estatus de república dins de la federació iugoslava. Els casos de Kosovo i de Sudan del Sud no gaudien ni d’aquest reconeixement parcial.

Paga la pena, però, de veure com el processos que reben el reconeixement internacional són fonamentalment d’escissió d’estats. Durant la descolonització, es van produir alguns processos de fusió (la Somàlia italiana i la britànica; Tanganika i Zanzíbar per donar pas a Tanzània; la unió dels dos Cameruns; la frustrada Senegàmbia, etc.), però en la majoria de casos es respectaren les fronteres colonials. Sudan del Sud no serà pas un dels estats més petits d’Àfrica (ni en termes de població ni de territori), però probablement consideracions de “gestió” primen en la manera de veure la qüestió per part de les principals potències. Des dels Estats Units, es parlava encara no fa unes setmanes de “bomba de rellotgeria”, mentre que des de la Xina es guardava prudència i respecte a la decisió que prengués Khartoum. I és que si bé les fronteres estatals poden canviar amb certa flexibilitat, l’espoliació dels recursos naturals continuarà amb bon ritme.

dilluns, 10 de gener del 2011

La privatització espontània de la xarxa ferroviària

Al llarg del cap de setmana, hi ha hagut dues interrupcions del trànsit ferroviari "de mitjà distància", la primera en el Camp de Tarragona i la segona en les Terres de l'Ebre. En tots dos casos, la raó d'aquesta interrupció és una fallida en el sistema d'electrificació de la línia d'ample convencional València-Tarragona-Barcelona degut a robatori de contrapeses. La reutilització i el reciclatge d'aquest material robat apareix com una de les indústries més puixants de casa nostra. Fet i fet, si hem de fer cas als comentaristes econòmics habituals, es tracta d'una mena de desamortització de béns del "transport públic" cap al "lucre privat". D'altra banda, el desarborament dels sistemes de transport públic pot afavorir la indústria automobilística.

diumenge, 9 de gener del 2011

Assemblea Nacional de la CUP a Vilanova i la Geltrú

La Candidatura d'Unitat Popular (CUP) celebrava avui a Vilanova i la Geltrú una Assemblea Nacional. Diverses circumstàncies han fet que l'Assemblea se celebrés finalment el mes de gener, i no en novembre o desembre com és la tònica habitual. Entre els punts més destacats de l'ordre del dia hi havia l'aprovació del Programa Marc de la CUP 2011-2015, que ofereix una sèrie de reivindicacions, actuacions i criteris sobre la totalitat de qüestions que afecten les classes populars dels Països Catalans. Aina Barahona ha ofert també dades sobre el progrés assolit per la CUP en els darrers quatre anys, plasmat en un augment de les candidatures municipals previstes (de 50 a 80).

dissabte, 8 de gener del 2011

L'atemptat contra la congressista Giffords i la violència política per justificar les polítiques draconianes d'austeritat

Fa unes poques hores, en el matí de Tucson (Arizona) un home desconegut (després detingut) ha disparat contra la congressista Gabrielle Giffords (Demòcrata) en mig d'un acte polític de carrer. També ha disparat indiscriminadament contra els assistents, deixant un balanç provisional de sis morts i dotze ferits. La congressista ha quedat greument ferida.

Giffords havia protagonitzat una de les campanyes més enverinades en les passades eleccions del novembre del 2010. El seu oponent, republicà, comptava amb el suport del 'Tea Party Movement'. Els elements més radicals de l'extrema dreta nord-americana la tenien assenyalada, en encarnar, segons ells, els estereotips del polític liberal. Giffords, membre de la comunitat jueva de Tucson, es desmarcava en alguns punts del "liberal típic" (per exemple, en el dret d'armament), però en diverses qüestions socials i econòmiques havia rebut les puntuacions negatives habituals dels 'think tanks' de l'extrema dreta.

Bona part dels comentaristes polítics habituals dels Estats Units (conservadors o liberals) callen i es limiten a fer una condemna genèrica de la violència.

Uns quants arguments es vincularan a l'estat mental de l'agressor.

Però una de les qüestions que segurament no s'abordaran és el fet que el 'Tea Party Movement' té un finançament i suport mediàtic per part de la gran plutocràcia nord-americana. L'han constituït com la "via d'eixida" del profund malcontentament social pel qual passen els Estats Units. Durant més de trenta anys, els salaris reals per hora treballada als Estats Units han estat estagnats. Les disfuncions produïdes per aquest fet econòmic (derivat de la guerra de classe) s'han manifestat de forma múltiple i complexa. Sense una alternativa popular d'esquerres, el malcontentament ha estat capitalitzat per la dreta religiosa i pel populisme conservador. Però vehicular el descontentament popular per aquesta via exigeix substituir l'objecte d'odi en línies religioses (els no-cristians) i/o socials (les persones que viuen dels ajuts socials, els treballadors i representants públics, etc.).

divendres, 7 de gener del 2011

La fortuna d'en Fabra i la loteria del Bloc d'Ontinyent

Allò que començà com una denúncia de les pràctiques corruptes del president etern i hereditari de la Diputació de Castelló, s'ha transformat en una ratificació dels poders taumatúrgics d'en Fabra. És ben sabut que la fortuna patrimonial d'en Fabra s'ha llaurat en els darrers anys a través de diversos premis de Loteria rebuts pel famós president provincial. Des del Bloc d'Ontinyent s'havien fet per al sorteig de la Loteria (espanyola) de Reis unes participacions il·lustrades amb la fotografia del polític de les eternes ulleres fosques i amb la llegenda "La loteria que sempre toca". Fa uns dies, els talonaris que no s'havien venut encara foren segrestats per ordre judicial. Els ja venuts, en canvi, reberen el 'nihil obstat' de la judicatura. En el sorteig d'ahir, però, el número jugat pel Bloc d'Ontinyent va rebre el premi. Enric Morera diu que "la deessa fortuna ha absolt al BLOC perquè la loteria de Reis del BLOC d'Ontinyent ha tocat devolució en un número i 24 euros per papereta en l'altre número en la ja coneguda com loteria de Fabra". Una ment més conspirativa hauria pensat que, efectivament, els bombos de la loteria són trucats telepàticament, i que un creuament semàntic ha fet que fos premiat aquest número i no pas l'autèntica loteria que duia en Fabra.

dijous, 6 de gener del 2011

Les prestacions socials a la Comunitat Autònoma Basca

En aquests dies que el mot d’ordre és l’austeritat i, naturalment, l’austeritat indiscriminada, no falten els moralistes habituals que ens expliquen com de nocives per als pressupostos públics els ajuts a les persones. També ens expliquen la importància de fer que aquestes prestacions tinguin una durada determinada, amb independència de la situació social que les va crear. Tot això es diu oblidant quina és la situació pressupostària de la Generalitat de Catalunya, marcada ja no tan sols pel fet de no poder gestionar tots els ingressos fiscals del Principat, sinó també pel fet que hi ha transferències econòmiques de l’estat encara pendents.

En el cas de Guipúscoa, Biscaia, Àlaba i Navarra desapareixen alguns d’aquests elements. Si bé, hi ha una part dels ingressos fiscals que s’han de lliurar a les autoritats ocupants, el gros dels ingressos és gestionat pel propi territori. A aquest fet cal sumar un model econòmic ben allunyat del primitivisme que vigeix a casa nostra. És clar que això suposa també que la carestia de vida és més elevada. Segons dades del govern autonòmic de les Bascongades, el llindar de pobresa se situa en els 1.000 euros mensuals. El cost del lloguer mitjà s’avalua en 833 euros, i el cost d’una hipoteca en 900 euros.

En el xoc d’interessos de classe al País Basc, doncs, hom juga amb un escenari no tan desfavorable com el viscut als Països Catalans. Ara bé, sense l’existència d’un moviment sindical i popular tan sòlid com el basc, la situació dels ajuts socials no seria com l’actual. Jurídicament, les quatre modalitats d’ajuts socials (renda bàsica, incentius a l’ocupació, ajuts d’emergència social i complement de pensions) es consideren un dret.

La renda bàsica i els incentius a l’ocupació protegeixen situacions personals o familiars de desocupació o de salari insuficient (per treball a temps parcial i similar). El dret a aquestes prestacions no caduca amb el temps. Hi ha una revisió de cada dos anys, per bé que es poden fer comprovacions de situació per part de l’administració entre termini i termini. En el marc dels pressupostos de la Comunitat Autònoma Basca, hi ha el compromís d’atendre totes les sol·licituds que compleixin els requisits, sense imposar-se un límit global de despesa anual. En l’estiu del 2010, hi havia 45.000 famílies que percebien tres d’aquestes prestacions (renda bàsica, incentius a l’ocupació i complement de pensions), però la xifra experimenta un fort creixement.

Els ajuts d’emergència social es demanen cada any, i tampoc no es limita l’accés per raons d’haver-les percebudes en un any anterior. Cobreix despeses d’habitatge i de subministraments, però també despeses sanitàries que no entren en el règim de la Seguretat Social. La partida pressupostària per al 2010 és de 55 milions d’euros, massa limitada per cobrir totes les sol·licituds. Per aquesta raó, alguns ajuntaments han establert línies d’ajut per cobrir les sol·licituds no cobertes pels ajuts autonòmics.

No tot són flors i violes, naturalment. Les autoritats basques, en aquest sentit, tendeixen a assemblar-se a les autoritats dels països civilitzats d’Europa. Cerquen l’estalvi a través del desencoratjament de sol·licituds, amb una insuficiència de publicitat dels ajuts i amb endarreriment del pagament (ara situat en uns 8 mesos). D’altra banda, l’ajut a l’habitatge, de 250 €, cobreix únicament una part de la despesa.

La Plataforma pels Drets Socials (Gizarte Eskubideen Aldeko Plataforma) denuncia els intents del govern basc per retallar aquestes prestacions. Així doncs, es preveu un enduriment de l’accés a la renda de garantia d’ingressos (que podria afectar 6.300 famílies) i als ajuts d’emergència social. Per fer-ho, el govern basc vol redefinir el “patrimoni màxim” a partir del qual no es poden accedir a aquests ajuts.

dimarts, 4 de gener del 2011

Mas-Colell i la despesa pública sanitària

No hi ha pas dubte que cal inscriure la “crisi del dèficit públic” de la Generalitat en el context més ample de la “crisi del dèficit públic” que viuen les institucions de la Unió Europea i dels Estats Units. Però aquesta inscripció no ens pot fer perdre de vista que en el fenomen de l’endeutament públic de les dues Generalitats i del Govern Balear té una causa específica addicional. L’anomenat “dèficit fiscal” supera la xifra de 35.000 milions d’euros anuals (que se’n van dels Països Catalans cap a Espanya i no tornen), i que això suposa un 9% del producte interior brut. Oblidar o menystindre aquesta xifra és poc menys que criminal. I és particularment desencoratjador comprovar com el nou govern autonòmic del Principat oblida i menysté aquest fenomen.

Els “palmeros” del nou govern autonòmic del Principat també obliden i menystenen el dèficit públic. El deuen considerar com un fenomen natural, de la mateixa manera que consideren natural l’explotació de la força de treball o el pes parasitari recurrents de les bombolles especulativen damunt de l’economia productiva. Així doncs, els “palmeros” fan abstracció de la situació real dels Països Catalans per creure’s la reencarnació del “Tea Party movement”. El combat contra el “dèficit públic” es converteix en un combat contra la “despesa pública” (en tant que qualsevol avenç en la progressivitat fiscal i en la taxació dels beneficis de les grans empreses és anatema). I el combat contra la “despesa pública” es transforma en un combat contra la “despesa pública social”. La mesquinesa d’aquest programa polític és revestida naturalment amb les fórmules habituals forjades per les rèpliques degenerades de Hayek o Friedmann.

Així doncs, els “palmeros” apliquen els remeis dels “neoconservadors” (“neoliberals” ens fan dir, ells mateixos que de liberals i francs, en el sentit medieval del terme, tenen ben poca cosa) als Països Catalans en general, i al Principat en particular.

Quan Mas-Colell alerta del problema de la “despesa pública sanitària”, els palmeros s’afanyen a agitar les tisores. L’afirmació de Mas-Colell se sosté en el fet que el dèficit públic de la Generalitat és d’un 3,2% per comptes del 2,7% inicialment previst pels càlculs imaginatius de l’ex-conseller Castells. Mas-Colell ho atribueix en bona mesura a la “despesa pública sanitària”. Curiosament, en el mateix alè, Mas-Colell s’afanyava a dir que això no significava que el Govern es plantegés augmentar la pressió fiscal o, en el camp específicament sanitari, d’introduir fórmules de “copagament”. És a dir, que el Govern de la Generalitat no veu cap altre remei que reduir la despesa pública sanitària.

És tan exagerada la despesa pública al Principat? Segons dades de l’OCDE, la despesa sanitària al Principat se situà en un 5,3% del PIB. A Alemanya, aquest percentatge és del 8,0%. La mitjana dels països de l’OCDE és del 6,4%. La mitjana de l’estat espanyol és del 6,1%. És clar, que el nostre referent potser és Polònia (amb un 4,6% de despesa sanitària respecte del PIB) o Mèxic (amb un 2,7%). Les xifres del Principat són equiparables a les d’Hongria o a les d’Eslovàquia. Certament, que aquestes dades són quantitatives i no tenen present quin és l’impacte social real d’aquesta despesa. La comptabilitat de les diverses administracions no és del tot equiparable. Però, sigui com sigui, si més no en aquest índex, hom no pot parlar d’una “despesa pública sanitària exagerada”.

La Generalitat de Catalunya, recordem-ho per si algú en dubtava, no és pas un “estat”, ni tan sols un “miniestat”. En els Pressupostos públics de la Generalitat, la despesa social (salut, educació i protecció social) cobreix un percentatge considerable (54,7%) justament pel fet que la Generalitat no ha de destinar diners a “defensa” o a altres funcions que són titularitat exclusiva de l’Estat. En total, el Pressupost de Salut del 2010 era de 10.177,05 milions d’euros, que suposa 111,42 euros mensuals per personal. Respecte al 2009, les partides sanitàries tingueren un augment del 4,69%.

Quant a les preocupacions pel “dèficit públic”, ja s’ha assenyalat repetidament que tota la xerrameca contra el deute i el dèficit públic és buida. Els qui xerren s’oposen a eixugar el dèficit amb les contribucions de les persones amb molt alta renda disponible. I és que els qui xerren són assalariats dels qui s’enriqueixen a costa del “dèficit públic”. A nivell global, les mateixes entitats financeres que foren rescatades amb préstecs a baix interès ara treuen profit gràcies al deute públic contret en aquelles operacions de rescat. Darrera de les xifres de dèficit i de deute públics, simplement hi ha una transferència de riquesa, una “desdistribució”, per dir-ho així.

I pel que fa a la despesa sanitària “exagerada” també apareix un arma de doble tall. Tot acte de despesa és un acte d’ingrés. Els beneficiaris econòmics de la despesa sanitària no són exclusivament els “pacients”, sinó que ho és tota una indústria de la salut. Precisament, el sector biosanitari, ens expliquen, ha de ser un dels sectors claus per a l’especialització de l’economia dels Països Catalans (el concepte de “bioregió”). Així doncs, en una conferència ens expliquen de la rellevància de l’atenció sanitària de qualitat, com a creadora de “valor” i com a sustentadora d’una “nova economia”, i en una altra conferència ens diuen que caldrà tornar a l’època dels xamans i dels sanadors per tal de guarir malalties (o fer-ho veure).

dilluns, 3 de gener del 2011

Els cinc pilars d’una civilització ecològica

El primer número de l’any de Monthly Review es dedica a la ponència presentada per Fred Magdoff a la Conferència sobre ‘Marxisme i Civilització Ecològica’ celebrada a la Universitat de Fudan (Shanghai) el passat 17 de novembre. Fred Magdoff és el fill de Harry Magdoff (1913-2006), qui durant molts anys fou co-editor de Monthly Review. Fred Magdoff és en l’actualitat professor emèrit de ciències del sòl de la Universitat de Vermont. Aquesta tria acadèmica no fou pas casual en la família, i certament s’inspirà en l’interès que Karl Marx i Friedrich Engels tingueren per l’obra de Justus von Liebig, el polifacètic químic, particularment pel que fa referència als estudis sobre l’impacte del creixement urbà en el cicle de nutrients del medi rural. Allò que en temps de Liebig començava a ésser quelcom més que una intuïció, rep ara en el món acadèmic el nom d’ecologia, de ciències ambientals o de ciència del “sistema Terra”. Tot sovint, però, s’abstreu “medi natural” del “medi humà”, o el “medi humà” del “medi natural”, o es compartimentalitzen en excés els problemes en els seus components “ecològics”, “socials”, “econòmics”, “polítics”, etc. La mala consciència que genera aquest “reduccionisme” es contrapesada amb un “holisme” que en parla de la biosfera com un “superorganisme” i que extreu analogies entre els cicles biogeoquímics que impliquen tota l’atmosfera, hidrosfera i litosfera, amb els cicles bioquímics cada cèl·lula. Aquesta visió holística és la que porta a parlar dels “perills que assetgen el nostre planeta”, quan més correctament caldria parlar com l’activitat humana posa en risc la continuïtat d’aquesta activitat humana. És a dir, no és la Terra la que es troba en perill o, ni tan sols, la biosfera, sinó l’habitabilitat concreta d’aquesta biosfera per part de l’espècie humana. En aquest sentit, es fa entrar el concepte de “sostenibilitat”, és a dir de com fer “sostenible” l’activitat humana sense que pugui posar en perill la continuïtat d’aquesta activitat humana. De totes formes, en aquesta visió hom torna a veure l’activitat humana dins d’un marc de “passivitat natural”, i les degradacions patides pels ecosistemes poden ser passades per alt sinó tenen un efecte directe (econòmic) palpable.

Fred Magdoff afirma que, malgrat tot, no es pot menysprear el coneixement sobre l’ecologia aconseguit en els dos darrers segles. Però a l’ecologia li passa quelcom similar a Cassandra que, juntament amb la capacitat de “veure el futur” rep també la maledicció de no ésser mai creguda. Les aplicacions pràctiques del coneixement ecològic disten molt del que seria desitjable. Aquesta resistència pràctica als advertiments ambientals es revesteix sovint també d’una ideologia. No és casual que els elements “negacionistes” del canvi climàtic siguin gairebé sempre sectors contraris a qualsevol “intervenció” racional en l’economia. Ja sigui amb ideologia o sense, allò que domina és l’interès a curt termini (l’obtenció de beneficis a curt termini) i no pas, com sostenen els moralistes, per una simple avarícia, sinó per una necessitat sistèmica. Els recursos són considerats inesgotables i els residus són escampats per un món considerat infinit. Magdoff no se centra tan en l’esgotament de recursos o en la proliferació de residus, com en la disrupció dels cicles ecològics. La disrupció en el cicle de nutrients patida per les zones rurals cada vegada més despoblades comporta una necessitat creixent de fertilitzants (guano en el segle XIX, fertilitzants de síntesi química en el segle XX, etc.), que encara es veu més agreujada per les transformacions del sector ramader cap a explotacions intensives. La disrupció en el cicle del carboni s’evidencia en els problemes generats per l’augment de concentració de CO2 en l’atmosfera i el corresponent augment de l’efecte hivernacle.

Per Magdoff, el sistema actual és incompatible amb una civilització veritablement ecològica. L’imperatiu d’expansió (de creixement econòmic) el força a ignorar els límits dels recursos no renovables i la capacitat d’assimilació de residus per part del medi. I si això val per al “capitalisme de lliure mercat” no és gaire diferent per al “capitalisme d’estat”, forçat a les mateixes tendències expansives per competir en l’arena internacional. Les propostes de “reforma”, fonamentades en la introducció de regulacions o en la “valorització” del medi (mercat de drets d’emissió de gasos amb efecte hivernacle, mercat de drets d’abocament de residus, etc.), sonen sovint encara més utòpiques que una superació directa de la lògica del creixement.

En imaginar una “civilització ecològica”, Magdoff sap que no n’hi ha prou a canviar les “relacions entre l’home i la natura”. La societat humana no és una mera població biològica, sinó que té una estructura social. Les necessitats humanes bàsiques (alimentació, aigua neta, assistència sanitària, habitatge, roba, educació, cultura, oci) són les que fonamenten l’activitat humana. Però en una societat de classes, la satisfacció d’aquestes necessitats es realitza de forma molt diferent. La desaparició de les classes socials (del domini o control d’uns per uns altres) i el control obrer i comunitari dels factors de producció apareixen com una condició per “recrear la unitat entre els humans i els sistemes naturals”. Sota aquesta lògica, ja no tindria sentit fomentar el creixement més enllà de la satisfacció de necessitats humanes bàsiques, ni tampoc el foment del “consumisme”.

Magdoff parla, doncs, de cinc pilars de la “civilització ecològica”, que són els mateixos que caracteritzen als “ecosistemes sans”:
- l’autoregulació: les decisions es prenen en el nivell on se sentiren majoritàriament els efectes. L’autoregulació apareix com l’autogovern democràtic en els llocs de treball, en les comunitats, i també a nivell d’unitats territorials més amples.
- la diversitat es manifestaria en la diversitat d’opinions i de talents de cada individu, i en la diversitat de cada comunitat i regió.
- uns cicles naturals eficients a través de relacions metabòliques estretament vinculades: l’eficiència metabòlica, basada en l’optimització de l’ús de recursos, en la reutilització i en el reciclatge, requereix la cooperació d’individus i de comunitats. L’eficiència també es manifesta en la distribució de la feina necessària entre tota la població.
- autosuficiència: les necessitats bàsiques les hauria de poder cobrir cada comunitat i regió. Això es manifestaria en un model energètic basat en centrals d’energies renovables de petita escala.
- resiliència mitjançant l’autorenovació: la resiliència és la qualitat d’un sistema per integrar els impactes externs de caràcter negatiu. L’establiment d’una xarxa global d’intercanvi i cooperació seria una de les claus per assolir aquesta resiliència.

diumenge, 2 de gener del 2011

A catorze dies de Terrassa Decideix

En un dels últims recomptes públics, del 30 de desembre, un 4,5% del cens egarenc de majors de 16 anys ja havia participat en la consulta sobre la independència, organitzada per Terrassa Decideix. Són xifres procedents del vot per correu i del vot anticipat. El dia gran, però, és el 23 de gener, quan seran oberts tot el dia col·legis electorals repartits pels diferents barris de Terrassa. En aquests dies, doncs, es recullen els fruits d’una llarga feina de preparació. Terrassa, amb 212.724 habitants, repartits per una superfície de 70,1 km2, farà crèixer fort les estatístiques actuals sobre el nombre de ciutadans consultats i el nombre total de vots del referèndum popular sobre la independència. Una resposta adequada quan hom sent a membres del nou govern autonòmic que «ara no toca fer referèndums sobre la independència».

dissabte, 1 de gener del 2011

Mobilitzacions contra el ‘gasolinazo’ a Bolívia

Fou l’any 153 a.C., quan es decidí traslladar la presa de possessió dels nous magistrats de l’1 de març a l’1 de gener. El Primer de Gener, doncs, es convertí en el Cap d’Any. Les magistratures ja no són anuals, però sí que ho són els pressupostos, els exercicis comptables i fiscals i les memòries estatístiques. Així doncs, el Primer de Gener ens anuncia com sonarà l’any que comença. Allò que no havia pujat durant l’any, ara ho fa. I mentre els subministraments bàsics i el transport públic creixen a un percentatge, els salaris i les pensions ho fan (si ho fan) a un percentatge més petit. A Bolívia, aquest 1 de gener entra en vigor, entre d’altres coses, un augment del preu de la gasolina (de 3,74 bolivians a 6,47) i del diesel (de 3,72 bolivians a 6,80). No cal dir que els efectes directes i indirectes d’aquesta pujada és una reducció dels ingressos reals de les classes populars bolivianes. En aquest mateix sentit l’augment del salari mitjà del 5% contrasta amb un índex d’inflació del 7%. Des del Govern d’Evo Morales s’ha justificat l’augment del preus, amb els arguments habituals, centrant-se en el fet que la suspensió de la subvenció de carburants estalviarà a la hisenda nacional un total de 380 milions de dòlars. Alhora, el president Morales assenyala que l’augment de preus desencoratjarà el contraban de combustible cap a Perú, Xile, Argentina, Paraguai o Brasil, ja que hi haurà una major consonància de preus amb aquests estats.

Malgrat els augments salarials compensatoris anunciats pel govern d’Evo Morales, el dimecres començaren les primeres mobilitzacions, especialment en les zones mineres d’Oruro i Norte Potosí. El dijous, les mobilitzacions foren especialment nombroses en els departaments de La Paz, Santa Cruz i Cochabamba.

En El Alto, el protagonisme de la mobilització l’ha tingut el sector crític de la Federació de Juntes Veïnals (FEJUVE). L’oposició dretana, encarnada pel «Movimiento Sin Miedo» (MSM), es va afanyar a sumar-s’hi. Però aquesta oposició té un problema, ja que es veu en el destret de manifestar-se contra unes mesures i arguments governamentals que serien ben similars als que ells aplicarien. D’altra banda, el fet que entre els cartells dels manifestants hi hagués el lema («Goñi = Evo») servia per distanciar-se dels que volen un «retorn al passat». El protagonisme polític, doncs, el tenien els sectors crítics de la FEJUVE i del Central Obrera Regional (COR), cosa que s’evidencià en els principals incidents: assalt a l’Alcaldia (l’alcalde de El Alto, és l’antic dirigent sindical Edgar Patana), a la seu de la COR i a les oficines de la FEJUVE.

Així doncs, el conflicte es juga ja dins del moviment sindical, veïnal i cooperativista. El suport prestat al govern d’Evo Morales encara es manté, no tan sols entre els quadres sinó també en part de la base. Però és un suport condicional, com mostra el fet que a partir de dilluns 3 de gener hi hagi convocades mobilitzacions des dels propis òrgans directius de la Central Obrera Boliviana (COB).

I justament aquesta pressió és la que finalment ha fet que el govern bolivià retirés el 'gasolinazo'.