dimarts, 28 d’octubre del 2008

El 'cas Benach' i possibles recomanacions

Ernest Benach ha hagut de sortir al pas d'una notícia publicada en el diari ABC al voltant dels gairebé 10.000 € d'arranjaments que s'ha fet fer en el seu cotxe oficial.

La informació de l'ABC és interessada, és clar. En definitiva, l'ABC suggeriria que tot aniria molt millor sense President del Parlament de Catalunya ni sense Parlament de Catalunya. Hi som d'acord. Com que les autonomies són una despesa, fora autonomies: independència. Haurem d'afegir l'ABC al llistat de publicacions independentistes.

És clar que apareixen reflexions al voltant del cotxe d'en Benach. La següent escala pot reflectir el vostre grau d'acràcia (0-7):

0. Em semblen justificats els arguments de Benach. Al capdavall, els arranjaments es fan per aprofitar les hores de cotxe oficial per fer feina de despatx.

1. Em semblen injustificada la xifra. Els arranjaments es podrien haver fet a més bon preu. Tinc un cosí...

2. En cap cas s'haurien d'haver fet aquests arranjaments. Un lap top és un lap top i no necessita tauleta...

3. Cotxe oficial? Que en Benach no té un salari per comprar-se'n un? O no el podria compartir amb companys de la Mesa o del Grup Parlamentari? Que no podria prendre el transport públic? Si em parleu de les visites oficials, us diré que enviï mails de salutació als pobles que no tinguin estació de tren o parada de cotxe de línia!

4. President del Parlament? Que 135 homes i dones adults no poden gestionar-se assembleàriament? Ni Presidents ni Presidentes, tots diputats i arromangar-se...

5. Parlament? Que nassos cal un Parlament? Tothom sap que votaran el que digui el partit. No seria més fàcil repartir els 135 vots entre els partits, i legislar automàticament a través d'una interfície wiki.

6. Generalitat? Que nassos cal una Generalitat? O som estat o no som estat! Com que no ho som, no cal Generalitat.

7. Institucions públiques? Au va. Fora! Privatitzeu-les o, millor encara, deixeu-les en sistema d'aprisió per al primer que pugui. A veure qui és el primer que enxampa el cotxe d'en Benach!!!

diumenge, 26 d’octubre del 2008

L'exportació de la crisi (La crisi en els seus textos - 081026)

Si a començaments d'octubre encara hi havia qui pensava que la crisi financera afectaria més als Estats Units que a Europa, o que els Estats Units i Europea serien diferencialment més afectats que no pas les "economies emergents", sembla ara que les coses no es veuen d'aquesta manera. La Declaració de Caracas del passat 11 d'octubre assumia que la crisi financera del EUA és una crisi econòmica global, exposava les línies per les quals poden veure's afectades les economies del Sud i una sèrie de remeis (remeis reformistes, sí, però fins i tot massa radicals perquè siguin tinguts en compte en la "refundació sarkoziana del capitalisme").

Stephen Jen és en l'actualitat el principal estratega monetari de la Morgan Stanley. També és un dels noms "neokeynesians" que sonen en la restructuració del Fons Monetari Internacional. Ara que tothom lliga caps i veu el moviment de capitals des de la bombolla dot.com a la bombolla immobiliària, i d'aquesta a la de les hipoteques d'alt risc, queda la qüestió del proper moviment. No sembla que cap sector productiu (per molt innovador) sigui gaire prometedor. Segons Jen, d'ençà de la caiguda de Lehman Brothers, el nou moviment ja ha començat i s'adreça cap als mercats monetaris emergents. Segons Jen, "fins ara, el sector financer dels EUA ha estat l'epicentre de la crisi global. Tem que un aterratge forçós en els valors i les economies dels països emergents esdevindrà el segon epicentre en els propers mesos, amb retroefectes molt perjudicials en el món desenvolupat".

Moviments d'aquesta mena, ja s'havien produït en la dècada passada. La crisi dels Tigres asiàtics i les crisis en l'Amèrica Llatina (amb l'Argentina com a exponent més clar) en són exemples. Però ara la situació afectaria simultàniament no tan sols aquestes dues regions sinó també l'Europa oriental (gran part de la qual ja es troba integrada en la Unió Europea). Krugman parla de "la mare de totes les crisis monetàries".

dimarts, 21 d’octubre del 2008

La crisi en els seus textos (2008 - setmana 43)

David Fernández a les pàgines de Vilaweb es demana on són els "Chicago Boys". La roda gira i ara sembla que és l'hora dels neokeynesians. Aparentment, els discursos sobre el free-market (abans deien free trade) deixen pas a intervencionismes mitigats à la Brown. Els únics que protesten pel canvi són els que s'ho van creure: els minarquistes i els anarco-capitalistes. És un canvi temporal, és clar. De fet, Naomi Klein adverteix que la "ideologia del lliure mercat" perviu i que cal resistir a la doctrina de xoc que Wall Street començarà a predicar tan bon punt vegi més o menys encarada l'actual crisi financera.

És a dir, que la solució Brown no va pel camí de les recomanacions d'Enric Duran:

Les solucions passen per reformular totalment el sistema financer internacional, de manera que la creació de diners deixes d'estar en mans privades i passes a mans públiques, com a part d'un pla de transformació integral que hauria de portar a posar l'economia en mans de la política i no com ara que és al revés.

En aquest sentit l'intervencionisme brownià té com a objectiu salvar el "lliure mercat". I no és demagògia, com sí que ho és la defensa del "lliure mercat" (més aviat, del mercat de les grans corporacions oligopolístiques) per a "crear ocupació". De fet, mentre el "lliure mercat" pugui generar un nivell de vida absolut suportable per a un sector prou elevat de la població (i així mantenir, alhora, la demanda efectiva), la cosa rutllarà (de moment ha rutllat). En aquest sentit, però, Rick Kuhn opina que el gir neokeynesià de salvament del lliure mercat i de la demanda efectiva no reeixirà a superar la situació:

La regulació financera i fins i tot una expansió de la propietat estatal, que conservadors i partidaris de la social-democràcia tradicional titllen de 'socialisme', no pot superar aquesta tendència. Els governs aviat demanaran que 'tothom' s'estrenyi. La desocupació pujarà, mentre els empresaris i el govern proven d'animar els beneficis amb una davallada salarial.

Punt inquietant, a banda, són els continus paral·lels que hom fa de la situació present amb l'oberta el 1929. El món és ben diferent. En aquella ocasió, el New Deal parà part del colp social (però hom no l'inicià fins el 1933). Però l'economia no es recuperà del tot fins passada la guerra. Això és el que inquieta. No és que la Segona Guerra Mundial comencés per animar el capitalisme, ni molt menys. Sinó que la Segona Guerra Mundial fou possible per la crisi desequilibradora de les grans potències del moment (Gran Bretanya i els Estats Units) i que feia la situació atractiva a Alemanya i al Japó per iniciar una expansió en els seus respectius continents. La crisi afebleix relativament Europa i els Estats Units, i hom ha de veure encara quin serà el grau d'afectació de Brasil, Índia, Xina, Rússia, etc.

diumenge, 19 d’octubre del 2008

Correllengua a Esplugues (2008)

Aquesta setmana el Correllengua ha arribat a Esplugues de Llobregat, organitzat per la CAL d'Esplugues. El dimecres dia 15, Jordi Esteban i Antoni Fernández (Veu Pròpia) presentaren la iniciativa Xerrem (grups de conversa en català) al local de l'Espluga Viva. El dissabte dia 18, la pluja va obligar a dur el Correllengua a l'interior del Casal de Cultura Robert Brillas. Al matí, Vermut Popular, amb una demostració de txalaparta i del Grup Asanf, com a exemples de la música d'arrel del País Basc i Amazígia. I el plat fort va ser al vespre...



... De primer, amb el III Chill-out Literari aborigen a càrrec de Marcel Casellas, acompanyat de Pau Puig i Oriol Pi de la Serra, i amb la col·laboració de Lord Alorda i d'en Carolino de Folgueroles...



...i, havent sopat, seguiren els concerts de Marta Rius i les noves dones de la vella cançó...



...i d'Aramateix...



I avui, a les 19.00, també al Robert Brillas, hi haurà el recital poètico-musical Les veus de l'Alguer.

divendres, 17 d’octubre del 2008

La Crisi en els seus textos (20081017)

L'esclat de la bombolla financera, alimentat per l'esclat de la bombolla immobiliària, prèviament generada per la fugida arran de l'esclat de la bombolla de les empreses .com fa que The Onion es demani quina haurà de ser la propera bombolla. Una comentarista del blog d'en Paul Krugman proposa una resposta: "poorhouses!". Al capdavall, alguna gestió s'haurà de fer davant l'augment de la pobresa (que hom xifra en 250 milions de pobres com a conseqüència de la "bombolla de preus alimentaris"). Aquestes gestions es faran als països rics, és clar, on l'augment de la pobresa serà contemplada per la casta dirigent com un factor d'inseguretat. En David Fernández ens adverteix sovint que davant la crisi, el manteniment del sistema exigirà un recrudiment de les mesures de policialització i de control social. Unes mesures que es vendran en nom de la seguretat ciutadana, per bé la majoria dels ciutadans no podran evitar caure en una espiral d'insegurització.

Immanuel Wallerstein posa l'accent en una mirada més a llarg termini. Quan Wallerstein diu:

Ja som al començament d'una depressió mundial completa amb una extensa desocupació gairebé a tot arreu. Pot prendre la forma d'una deflació nominal clàssica, amb totes les conseqüències negatives per la gent corrent. O pot prendre la forma, una mica menys probable, d'una inflació descontrolada, que és simplement una altra forma en la qual els valors deflacionen, i que és fins i tot pitjor per la gent corrent.

A hores d'ara poca gent trobaria aquestes afirmacions exagerades. I potser tenen raó els que diuen que aquesta percepció és part del problema. En tot cas, és en la visió a llarg termini on Wallerstein proposa dos elements que no gaudeixen de gaire popularitat:
- el cicle econòmic, en el sentit dels cicles de Kondratieff, d'expansions i contraccions amb una durada certament variable (des de 20-30 a 60 anys, segons les èpoques i la forma de comptar). Wallerstein considera que la darrera fase A d'un cicle de Kondratieff va tenir lloc entre el 1945 i el 1973.
- el cicle d'hegemonia geopolítica, de durada més llarga. El cicle de l'hegemonia econòmica-política nord-americana arrenca, segons Wallerstein, el 1873, assoleix el cim el 1945, i comença a declinar en els anys 1970.

La qüestió dels temps apareix de nou amb tota la força. L'actual fase B del cicle de Kondratieff no ha estat uniforme ni molt menys, amb períodes de creixement i d'ensulsiada. El problema és que els creixements han estat sempre precaris, s'han traslladat poc (a diferència del cicle de 1945-73) a un augment relatiu de benestar i no han comportat una redistribució de renda ni entre països ni entre classes. Wallerstein s'arrisca potser una mica massa en fer entrar en l'equació la tendència final ("els tres costos bàsics de la producció capitalista -personal, inputs i impostos- pugen de forma gradual com a percentatge del preu viable de venda"), i dur-ho a la seva conseqüència lògica:

Podem afirmar amb confiança que el sistema actual no pot sobreviure. El que no podem predir és quin nou ordre serà elegit per substituir-lo, perquè serà el resultat d'una infinitat de pressions individuals. Però tard o d'hora, s'instal·larà un nou sistema. No serà un sistema capitalista sinó que pot ser molt pitjor (encara més polaritzador i jeràrquic) o molt millor (relativament democràtic i relativament igualitari) que aquest sistema. La tria d'un nou sistema és la principal lluita política mundial dels nostres temps.

La frase de Wallerstein fa que pensar. Perquè quan Sarkozy i els seus aliats parlen de "refundar el capitalisme" ja podem comptar en què pensen. L'accent cal posar-lo, doncs, en el grau de polarització, autoritarisme i jerarquització que impliqui cada projecte econòmic-polític (és a dir, a quin dels dos pols socials s'adreça). Malauradament, tot sovint, els discursos econòmics es perden en polèmiques epifenomèniques d'individualisme-col·lectivisme o d'intervenció estatal-laissez faire. Recuperar l'individualisme de l'època de les cabanes de fusta no passa d'utopisme, i el caràcter reaccionari d'alguns defensors es mostra en el fet que condemnen molt més les mesures de social welfare que no pas les de corporate welfare. Quant a la intervenció estatal, cada estat i cada burocràcia apareix en un doble vessant: de comitè executiu del sector social en el qual recolza i de bandada de depredadors-carronyaires amb interessos propis. Intervencions i passotismes són mecanismes per a uns objectius, i és en aquests objectius on cal posar el debat.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Nobel 2008 - Balanç de Prediccions (Economia)

El Premi Nobel d'Economia l'hem de comptar, tècnicament, entre els Nobel alternatius [El Premi Nobel d'Economia 2008 ha recaigut en Paul Krugman]. Enguany despertarà força interès. No crec que al Banc de Suècia l'interessi premiar enguany cap vulgareconomista recobert de matemàtiques [Certament Krugman és un bon aplicador de la matemàtica a l'economia, i de fet si ha rebut el Nobel és per aquestes aplicacions en el camp del comerç internacional i de l'economies d'escala. La majoria de vulgareconomistes, val a dir, tampoc no saben manegar gaires matemàtiques, però hi ha una minoria que sí. Krugman és molt més seriós que el vulgareconomista típic en els seus textos divulgatius]. La temptació de premiar alguna veu discordant (moderadament discordant) puja, però tothom ho interpretaria com un signe de pànic arrabatat [Krugman no és una veu molt discordant en el panorama econòmic internacional, però si ho és pels mitjans conservadors, particularment dels Estats Units, que el tenen com una bèstia negra. El Banc de Suècia, però, potser ha anat massa lluny en demostrar un cert pànic]. El millor en aquests moments és triar alguna organització de cures pal·liatives en el "Tercer Món" que tingui una mínima solidesa econòmica i que vengui la idea del "mercat bo i productiu" (contra el "mercat dolent i especulatiu") [Krugman és, doncs, un premiat més compromès. Per això s'insistirà en què el premiat és el Krugman-economista i no el Krugman-articulista. Però separar l'un de l'altre, com separar els seus judicis econòmics dels seus judicis socio-polític, és artificial].

divendres, 10 d’octubre del 2008

Nobel, 2008 - (balanç de predicions, Pau)

- Premi Nobel de la Pau. Bufen vents de preguerra en l'escena mundial i potser seria bo un Premi a qualsevol persona o organització amb cara-i-ulls que hagi fet o faci alguna cosa[Certament la Iniciativa de Gestió de Crisis de M. Ahtisaari fa coses en nom de la 'seguretat sostenible']. Però aquest pacifisme té un cert descrèdit, i és més probable que hom orienti el premi a una organització o iniciativa que faci alguna tasca una mica original per pal·liar la misèria [Fred, fred. Pel CMI la major part de la feina no té a veure directament amb la misèria sinó en posar d'acord als diferents sectors dirigents d'una regió. Com que quan s'esbatussen aquests sectors dirigents la carn de canó i les víctimes civils les posen els sectors dirigits de la dita regió, sí que indirectament fa una mica de prevenció de misèria. És allò de l'imperialisme humanitari. Els pessimistes diuen que és humanitari però imperialista. Els optimistes diuen que és imperialista però humanitari. Humanitari i sostenible... fins quan sostingui].

dijous, 9 d’octubre del 2008

Nobel, 2008 - Balanç de prediccions (Literatura)

- Premi Nobel de Literatura. Segurament toca un premi a un literat en llengua no-anglesa [Cert: Jean-Marie Gustave Le Clézio és un escriptor (en) francès, de família euro-mauriciana]. Segurament es tractarà d'un novel·lista, però sempre hi ha la probabilitat d'altres formats (inclosos cantautors) [Le Clézio és un escriptor de ficció ]. Un Nobel català? Hi ha diversos noms que sonen de tant en tant, com el de Baltasar Porcel o, fins i tot, el de Sánchez-Piñol. Però segurament enguany toca una literatura no-europea [Bé, Mauricio és a l'Oceà Índic però forma part de la Unió Europea a través de la república francès]. No-europea i en llengua no-anglesa: no n'haurem llegit res i probablement no ho farem mai, però bé, d'això es tracta amb el Nobel de Literatura.[No hem llegit res de Le Clézio, però pels arguments de les novel·les no ens faria tampoc gens de mal fer-ho].

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Nobel (balanç de prediccions - Química)

- Premi Nobel de Física i Química. La tendència en els darrers anys és premiar aplicacions pràctiques, sobretot en el camp industrial i de telecomunicacions. De Química, i això ja és més predicció, no seria mala idea un premi a la química ambiental, particularment a processos químics de reducció de contaminants [Fred, fred. La cosa ha anat de la proteïna fluorescent verda, GFP, que fa les delícies dels editors de revistes amb ganes de portades que facin patxoca]. El problema és que un premi així es veuria com una aposta mediàtica per a una solució parcial o sostenible, i potser tindria efectes panxacontentistes indesitjables [Res no és socialment neutre en aquesta vida, i una de les aplicacions de la GFP ha estat el seguiment de la transgènesi. De fet, una de les primeres plantes transgèniques fou una ravenissa, l'Arabidopsis thaliana a la qual s'inserí el gen GFP sota no sé quin promotor. Però això és una altra història].

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Solidaritat amb Jesús Álvarez, independentista espanyol

No sé si els de Blogger em permetran d'adjuntar el següent vídeo, ja que la repressió per part del conglomerat Google-Youtube-Blogger és paorosa.




En tot cas la meva intenció és adjuntar el famós vídeo de Jesús Álvarez on mostra la seva visió nacional, que és la que compartim tant els independentistes espanyols com els independentistes catalans.

Tota la colla d'unionistes catalans i unionistes espanyols han posat el crit al cel. Per què no poden respectar la visió nacionalitària d'un periodista? Que no hi ha prou unionisme en les televisions espanyola i catalana com per criticar que hi hagi un sol presentador que no hi combregui? Lapsus, diuen. El mateix que va dir Esperanza Aguirre (una altra criptoindependentista espanyola) quan els imperialistes de la Caixa volien apoderar-se d'Endesa (nota: l'imperialista Endesa prèviament s'havia apoderat del mercat energètic català).

En tot cas, una salutació a tots els independentistes espanyols, i que resisteixin la propaganda imperialista del paniberisme!!!

Nobel 2008 - balanç de prediccions (Física)

- Premis Nobel de Física i de Química. La tendència en els darrers anys és premiar aplicacions pràctiques, sobretot en el camp industrial i de telecomunicacions. Més que com a predicció, podríem expressar el desig d'un premi de caire més teòric i fonamental en el camp de la Física [I de fet això ha estat el cas amb el Premi Nobel de Física a Nambu, Kobayashi i Maskawa]. Al capdavall, quants premis Nobel li han donat an en Roger Penrose (i se'ns fa gran)? [El perfil dels guardonats és més discret. Els noms de Kobayashi i Maskawa són coneguts fonamentalment a partir del seu article de 1972 i de la "matriu de Kobayashi-Maskawa" que expressa numèricament les propietats de les partícules elementals. L'aportació de Nambu és encara més fonamental, però també més dilatada en el temps].

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Nobel 2008: balanç de prediccions (Medicina)

- Premi Nobel de Medicina o Fisiologia [Caçadors de virus (Hausen, Barré-Sinoussi i Montagnier, Premi Nobel de Medicina - 2008)]. Tal com són les coses avui dia sembla el més probable que el premi Nobel anirà adreçat a un camp de recerca bàsica en biologia molecular [Fred. Fred. Precisament com que feia uns quants anys seguits de premis en recerca bàsica o en recerca d'aplicació més remota, enguany tocava un altre enfocament: l'aplicació de les eines de la recerca bàsica en virologia i en genètica per a identificar i estudis els agents vírics causals del càncer de coll uterí i de la síndrom d'immunodeficiència adquirida]. El caràcter incrementatiu de les aplicacions purament mèdiques dificulta una selecció de noms "premiables" per a tècniques especialment reeixides [De fet, dels tres premiats, únicament Hausen és doctor en medicina, i ho ha estat per recerques més aviat fonamentals en el camp de l'etiologia del càncer de coll uterí]. Quant a la recerca en fàrmacs, resulta un xic impopular, i premiar la recerca d'una companyia significa escupir a la cara de les altres... [Val a dir, però, que una munió de fàrmacs anti-retrovirals i la vacuna de prevenció de l'HPV16/18 han estat el resultat més o menys directa de les recerques premiades] Dit això, semblaria interessant destinar el premi a l'epigenètica, és a dir de l'estudis dels canvis en l'ADN que no modifiquen la seqüència de parells de bases [Fred. Fred. Massa anys de premis 'genètics'. En aquest cas la genètica molecular era posada al servei de la virologia]. L'epigenètica ha mostrat fins quin punt pot ser erròniament reduccionista identificar la seqüència de parells de bases amb totes les funcions de l'ADN. En aquest sentit podem esmentar epigenetistes com Manuel Pellicer. Una altra possibilitat és apostar per línies de recerca bàsica, també de caire genètic, però que sota el paradigma de la bala màgica el·luciden dianes per al tractament de malalties [Bé, de fet, aquest paradigma de la bala màgica funciona millor en malalties infeccioses on, si més no, l'agent causal és més o menys únic]. En aquest sentit podem esmentar les recerques d'identificació de gens implicats en la metàstasi que fa el grup de Joan Massagué. Recerques com l'esmentada també es considerarien un premi a les aproximació òmiques en la recerca (la "recerca cega" o "recerca sense prejudicis biomoleculars"). [Justament, però, les recerques premiades no són recerques pas cegues. Hausen comptava amb la intuïció, compartida per molts altres col·legues, que hi havia d'haver una relació entre infeccions relativament benignes de l'aparell genital i alguns tipus de càncer d'úter o de cèrvix. Calia mostra la relació i Hausen esmerçà més de 10 anys en la mateixa línia, malgrat uns resultats inicialment poc prometedors. Pel que fa a la recerca de Barré-Sinoussi i Montagnier, cal dir que en més d'una ocasió seguiren els seus prejudicis quant a l'agent causal de la SIDA. Majoritàriament l'encertaren, i en qüestió de mesos ja tenien el candidat identificat. Després seguiren estudis de confirmació, que culminaren el 1984, tan sols tres anys després dels primers diagnòstics de la malaltia].

diumenge, 5 d’octubre del 2008

Premis Nobel 2008 - desitjos i prediccions

Aquests dies Les Set Edats parlarà dels Premis Nobel d'enguany i de fet ja ha començat a parlar dels "premis nobel alternatius" que s'han lliurat aquesta setmana que s'acaba. A hores d'ara, els diferents jurats del Premis Nobel ja ho deu tenir apamat. Amb la quantitat de candidats possibles i el caràcter arbitrari de les concessions (que deriven d'estires-i-arronses massa poc interessants com per entrar-hi) no té cap mena de sentit fer una llista de prediccions. Fem-la, però:

- Premi Nobel de Medicina o Fisiologia. Tal com són les coses avui dia sembla el més probable que el premi Nobel anirà adreçat a un camp de recerca bàsica en biologia molecular. El caràcter incrementatiu de les aplicacions purament mèdiques dificulta una selecció de noms "premiables" per a tècniques especialment reeixides. Quant a la recerca en fàrmacs, resulta un xic impopular, i premiar la recerca d'una companyia significa escupir a la cara de les altres... Dit això, semblaria interessant destinar el premi a l'epigenètica, és a dir de l'estudis dels canvis en l'ADN que no modifiquen la seqüència de parells de bases. L'epigenètica ha mostrat fins quin punt pot ser erròniament reduccionista identificar la seqüència de parells de bases amb totes les funcions de l'ADN. En aquest sentit podem esmentar epigenetistes com Manuel Pellicer. Una altra possibilitat és apostar per línies de recerca bàsica, també de caire genètic, però que sota el paradigma de la bala màgica el·luciden dianes per al tractament de malalties. En aquest sentit podem esmentar les recerques d'identificació de gens implicats en la metàstasi que fa el grup de Joan Massagué. Recerques com l'esmentada també es considerarien un premi a les aproximació òmiques en la recerca (la "recerca cega" o "recerca sense prejudicis biomoleculars").

- Premis Nobel de Física i de Química. La tendència en els darrers anys és premiar aplicacions pràctiques, sobretot en el camp industrial i de telecomunicacions. Més que com a predicció, podríem expressar el desig d'un premi de caire més teòric i fonamental en el camp de la Física. Al capdavall, quants premis Nobel li han donat an en Roger Penrose (i se'ns fa gran)? De Química, i això ja és més predicció, no seria mala idea un premi a la química ambiental, particularment a processos químics de reducció de contaminants. El problema és que un premi així es veuria com una aposta mediàtica per a una solució parcial o sostenible, i potser tindria efectes panxacontentistes indesitjables.

- Premi Nobel de la Pau. Bufen vents de preguerra en l'escena mundial i potser seria bo un Premi a qualsevol persona o organització amb cara-i-ulls que hagi fet o faci alguna cosa. Però aquest pacifisme té un cert descrèdit, i és més probable que hom orienti el premi a una organització o iniciativa que faci alguna tasca una mica original per pal·liar la misèria.

- Premi Nobel de Literatura. Segurament toca un premi a un literat en llengua no-anglesa. Segurament es tractarà d'un novel·lista, però sempre hi ha la probabilitat d'altres formats (inclosos cantautors). Un Nobel català? Hi ha diversos noms que sonen de tant en tant, com el de Baltasar Porcel o, fins i tot, el de Sánchez-Piñol. Però segurament enguany toca una literatura no-europea. No-europea i en llengua no-anglesa: no n'haurem llegit res i probablement no ho farem mai, però bé, d'això es tracta amb el Nobel de Literatura.

El Premi Nobel d'Economia l'hem de comptar, tècnicament, entre els Nobel alternatius. Enguany despertarà força interès. No crec que al Banc de Suècia l'interessi premiar enguany cap vulgareconomista recobert de matemàtiques. La temptació de premiar alguna veu discordant (moderadament discordant) puja, però tothom ho interpretaria com un signe de pànic arrabatat. El millor en aquests moments és triar alguna organització de cures pal·liatives en el "Tercer Món" que tingui una mínima solidesa econòmica i que vengui la idea del "mercat bo i productiu" (contra el "mercat dolent i especulatiu").

dissabte, 4 d’octubre del 2008

El mort viu o el viu mort (Cinemacat.cat, Antoni Verdaguer, 2008)

Antoni Verdaguer ens ofereix un documentari de reflexió sobre la producció cinematogràfica a Barcelona. Si deixem de banda els primers minuts, que són un resum històric dels primers seixanta anys de la cinematografia barcelonina, la resta del film la constitueix un retall d'intervencions de productors i realitzadors que viuen o treballen (o hi han viscut o hi han treballat) a Barcelona. Hi ha dos moments claus definidors de la realitat present de la cinematografia catalana. Un és l'esfondrament definitiu, en els anys 1960, de la indústria cinematogràfica barcelonina concebuda en els paràmetres clàssics. L'altre és el fet que arran de la transició post-franquista hom crea a Barcelona unes estructures autonòmiques, en el anys 1970. Entre les dues fites hi ha, és clar, d'altres transformacions. El cinema, quant a nombre de sales i espectadors, es troba en plena expansió en els anys 1960... però aquesta expansió aviat s'aturarà i començarà a arronsar-se per la competència amb la televisió i, més modernament, amb d'altres formats audiovisuals (videojocs, etc.). És en aquesta pendent de baixada que es fa notar més i més la penetració de les grans distribuïdores nord-americanes que, amb el vist-i-plau del públic, copen el mercat. La producció cinematogràfica autòctona es farà cada vegada més dependent dels ajuts oficials, tant de les administracions públiques com dels òrgans i instituts adosats, com de les televisions públiques. És en aquest nou context on apareixen les discussions sobre les cinematografies nacionals, en una recerca de l'ajut que té com a contrapartida la imposició d'una sèrie de criteris, no poques vegades erràtics, des de les institucions finançadores. I entre les finançadores que ofeguen projectes, i les distribuïdores que escanyen els projectes que hi hagin estat finançats, el panorama és ben galdós. Des d'aquest punt de mira, la cinematografia barcelonina és més norma que excepció del panorama cinematogràfic mundial que es viu més enllà de les grans productores californianes. Hi ha, però, d'altres factors, que el documentari de Verdaguer no defuig: la jerarquització de mercats (on la producció nord-americana té un mercat mundial, la francesa un mercat continental, l'espanyola un mercat estatal i la catalana ha de demanar-hi permís per deixar-se veure o "amagar taxis amb les portes grogues" per poder exportar-se) i el conflicte de visions nacionals i, en conseqüència, de llengües (per bé que el conflicte català-castellà[-anglès] tendeixi a recobrir-se de reivindicacions de genuïnitat autòctona, de llibertat creativa, de cosmopolitisme, etc.). Però, al capdavall, aquests problemes, tant els de caire internacional com els de caire nacional, resulten molt més fàcils d'atacar que no pas uns altres de més profunds, que van a l'arrel de la creació cinematogràfica. Les disjuntives film d'autor-film de gènere, obra d'art-producte comercial, vocació-professió, inspiració-tècnica, contigut-forma, etc., són encara presents en els discursos dels directors i productors entrevistats en el moment de justificar-se.

En tot cas, el documentari de Verdaguer serveix per expressar aquestes inquietuds d'una forma menys apocalíptica de l'habitual. Al capdavall, com diu Bigas Luna, si l'analfabet del segle XX era qui no sabia llegir i escriure, l'analfabet del segle XXI serà qui no sàpiga fer imatges en moviment i fruir-les.

dijous, 2 d’octubre del 2008

L'atzarosa trajectòria de la primera Universitat Autònoma de Barcelona (República, Universitat i Autonomia)

El Centenari del retorn de la Universitat de Barcelona s'escaigué en unes dates ben poc reposades. Certament, hom convidrà que el mateix retorn, l'any 1837, en mig de la guerra carlina, tampoc no fou un camí de roses. En tot cas, el 1837 hom tancava 123 anys de trajectòria de la Universitat de Cervera, hereva (i botxina, però també hereva) dels Estudis Generals de Lleida, Barcelona, Girona, Tarragona i Vic. Al Vestíbul de l'Edifici Històric trobareu fins al 31 d'octubre una exposició sobre l'experiència de la Universitat Autònoma de Barcelona (1933-39).

Situem-nos. Al Principat de Catalunya, les cinc universitats existents foren tancades arran de la victòria filipista del 1714. En el seu lloc aparegué una Universitat de Cervera amb uns paràmetre organitzatius diferents. L'autonomia universitària tradicional no hi tenia lloc a Cervera. El trasllat de 1837 va canviar la Universitat de lloc, però els règims constitucionals continuaren mantenint el control polític de la universitat. El to castellanitzador de Cervera (amb les seves excepcions) continuà a Barcelona (amb les seves excepcions, que no fan sinó confirmar la regla). No és estrany que els canvis socials, la renaixença, els conflictes propis d'un país modern, passessin en bona mesura de llarg de la Universitat. La il·lusió gòtica de l'edifici d'Elies Rogent no podia amagar el barroquisme de la Universitat de Cervera-Barcelona. Hi ha corregudes, és clar, d'universitaris per la Plaça d'Universitat, testimoni del contacte (certament passiu) de la universitat amb la societat civil. I en aquest període dels anys 1920 arrenca la introducció de l'exposició. La Universitat covava una voluntat de canvi en un sector (certament minoritari) d'estudiants i de joves professors. La Primera Dictadura estroncà en part aquest procés i, retrospectivament, hom podria dir que el va tòrcer per sempre, en arrabassar-li les il·lusions de joventut. La Primera Dictadura, però, va caure i cap transició no va poder sostindre la monarquia. En aquest context hom proclama la República (i la República Catalana) i s'inicia un procés de realitats i de renúncies que culmina amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932. A la Universitat la voluntat de canvi es manifesta en un Patronat, integrat per noms com Pompeu Fabra, Antoni Garcia Banús, Antoni Trias i Pujol, Jaume Serra Hunter, Joaquim Balcells, Josep Xirau, August Pi i Sunyer, Cándido Bolívar, Américo Castro, Gregorio Marañón i Domingo Barnés. El 1933 aquest treball de reforma es corona amb un altre estatut d'autonomia, el de la Universitat. Neixia així la Universitat Autònoma de Barcelona. L'exposició en aquest sentit posa l'accent en els conflictes que apareixen en aquells mesos: la catalanització, el procés de democratització, la modernització, etc. són contestats per les inèrcies del passat. Però els conflictes no s'esgoten en aquest binomi. Dins el mateix Patronat hi ha topades (Serra Hunter) amb l'equip rectoral de Pere Bosch Gimpera. Les relacions del Patronat amb el Govern i amb els diferents grups parlamentaris es mouen entre la complicitat i les desavinences. Hem dit mesos, i hem dit bé. En aquest període cal comptar per mesos i no per anys. El 6 d'octubre de 1934, Companys proclama l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Els militars paren l'aixecament i aprofiten per suspendre l'Estatut. També la Universitat Autònoma de Barcelona s'hi veurà afectada durant l'any llarg de "governadors generals de Catalunya" que se succeeix fins el febrer del 1936, on la victòria del Front d'Esquerres (o Front Popular) retorna Companys a la Generalitat. L'oasi català ha estat una expressió ja viva en l'època per contrast la realitat del Principat amb les asprors que es vivien a Espanya. Però en aquest oasi català hi ha conflicte. Si la Universitat Autònoma de Barcelona sembla un element més de l'engranatge de redreçament nacional, també s'hi amaguen elements reaccionaris i l'estudiantat és un dels principals reservoris per al falangisme barceloní. L'aixecament militar del 18 de juliol és aplastat a Barcelona el 19 de juliol. L'onada (més contrareaccionària que revolucionària, si més no al principi) també afectarà la Universitat. El mateix juliol es crea el Comissariat de la Universitat Catalana, on s'hi deixan notar clarament les influències dels grups polítics i sindicals, s'afuen les tensions ideològiques i de concepcions nacionals. El maig del 1937 suposa un punt d'inflexió. La Generalitat guanya una victòria pírrica, és clar, i la mà el govern republicà espanyol es farà sentir més i més. En tot cas, el mes d'octubre del 1937 hom suprimeix el Comissariat de la Universitat Catalana. La fita és adequadament celebrada: hom restaura la Universitat Autònoma de Barcelona cent anys justos després del retorn de Cervera. Comença així la darrera etapa de la Universitat Autònoma de Barcelona marcada per la sagnia del front i la sagnia dels bombardejos, pels exiliats i assassinats i pels qui han passat a l'altra banda o són presos. L'epíleg de l'exposició és el desmantellament definitiu. El 26 de gener de 1939, Barcelona cau. La missa de campanya a la plaça Universitat del 7 de març pren ressons de conquesta. Allò que la guerra no havia destruït ho faran les depuracions. Certament des de l'exposició de cultura nazi del 1942 al Paranimf fins al 1974 (la data de la mort de Bosch Gimpera a Mèxic, commemorada clandestinament a la Universitat de Barcelona), la universitat evoluciona (en mig d'opusiciones). D'aquests darrers anys, probablement, el millor llegat ha estat el retorn a la realitat poliuniversitària del Principat i de tot Catalunya.