dilluns, 6 de febrer del 2006

La valentia de Toni Cucarella

Toni Cucarella no es mossega la llengua, com va mostrar en el seu parlament en el darrer Aplec del Puig, alhora de denunciar ocupants i botiflers. Tampoc no s'està ara de denunciar l'islamisme intolerant. Potser Cucarella s'equivoca en jutjar l'esclat d'aquests darrers dies com una mostra d'intolerància religiosa, quan té molt més d'intolerància racial, de fòbia als pobles d'Europa (dins els quals danesos i noruecs són percebuts com més "purs" i per tant més "odiosos"). Cucarella passa per alt també el fet que nombrosos sectors, des dels neoconservadors fins a l'església catòlica, fan i continuen a fer el joc amb aquest 'islamisme intolerant'. Ja els hi va bé, perquè neoconservadors, liberals, multi-pluris, socialcristians i anarcomarginals comparteixen un odi insà contra la classe treballadora europea a la qual consideren, respectivament, poc explotable, poc 'cool', poc 'acolorida', poc 'missaire' i poc 'alternativa'.
Però tornem a Cucarella i al seu post, perquè els comentaris que se n'han fet són ben sucosos. L'autoodi que ens han inculcat totes aquestes darreres dècades, com a catalans i com a europeus en general, ha afectat particularment la gent nostra més ben intencionada.

Per eixir de l'atzucac on ens trobem, és important, primer de tot, lluitar contra l'imperialisme europeu, deixar clar que als treballadors europeus (i euro-americans, és clar) no els interessa gens ni mica el programa d'aventures colonials de Bush, Blair i d'allò que Ike anomenava el complex militar-industrial. Que no ens interessa el seu programa d'expoli comercial del malanomenat Tercer Món en general, ni el dels països àrabs en particular. Per fer que les nacions europees puguin tirar endavant sense perdre la seva identitat, és essencial deixar que també les nacions no-europees puguin desenvolupar-se. És per això que no és estrany que els mateixos governs que han fet tant de mal a Irak o a Palestina, siguin ara els que promouen més o menys secretament tota aquesta campanya d'odi. O com cal entendre si no, el fet que Blair vulgui penalitzar jurídicament la crítica al terrorisme jihadista?