dilluns, 10 de febrer del 2025

El Consorci Euclid reporta un anell d’Einstein complet al voltant de la galàxia el·líptica NGC 6505

Astrofísica: El Consorci Euclid té com a objectiu cartografiar l’univers fosc, és a dir l’energia fosca que alimenta l’acceleració de l’expansió de l’univers i la matèria fosca que promou l’agregació de supercúmuls galàctics. Un dels objectius que ha d’estudiar aquesta missió, consistent en un telescopi espacial situat en el punt L2 de l’òrbita heliocèntrica de la Terra, són les lents gravitacionals, és a dir l’efecte que una gran acumulació de matèria gravitatòria (essencialment, matèria fosca) té sobre la radiació electromagnètica que hi passa. Conor O’Riordan és l’autor corresponsal d’un article del Consorci Euclid que apareix avui a la revista Astronomy & Astrophysics en el que reporten la primera descoberta de la missió d’una lent gravitacional fortal, concretament la que condueix a la formació d’un anell d’Einstein complet al voltant de la galàxia el·líptica NGC 6505. Aquesta galàxia té un desplaçament al vermell de z = 0,042, un valor relativament baix que correspon a una distància de 179 megaparsecs. Dins de les galàxies del ‘Nou Catàleg General’ (NGC) és la primera de la qual es reporta una lent gravitacional forta. Atenent a la lluminositat de la galàxia (IE = 18,1 amb la lent, i de 21,3 sense la lent), la relativa proximitat i al caràcter complet de l’anell, O’Riordan et al. la qualifiquen com una lent forta excepcionalment rara. Al capdavall, abans de la missió Euclid, havia passat desapercebuda, malgrat que la galàxia ja havia estat catalogada el 27 de juny del 1884 per Lewis A. Swift. O’Riordan et al. aporten dades d’imatge profunda de la lent obtingudes amb la càmera de llum visible (VIS) i amb l’espectròmetre i fotòmetre d’infraroig proper (NISP) d’Euclid. També aporten una espectroscòpia resolta del Keck Cosmic Web Imager (KCWI). Les observacions d’Euclid mostren una lent gravitacional amb un senyal prou ben diferenciat del soroll de fons. Les dades de KCWI assenyalarien una valor de z per a la font de 0,406. L’instrument DESI (Dark Energy Spectroscopic Instrument) indica una velocitat de dispersió de la galàxia de 303 ± 15 km·s-1. L’estructura angular varia al llarg de l’anell. El radi d’Einstein de l’anell és de 2,5 segons d’arc, que es correspondria a 2,1 kiloparsecs. Aquest valor és relativament petit si el comparem amb el radi efectiu de la galàxia (que és de 12,3 segons d’arc). Dins del radi d’Einstein la fracció de matèria fosca seria de 11,1% (amb un marge de confiança entre 7,6% i 16,5%). La funció de massa inicial estel·lar del centre galàctic tindria un desplaçament a l’alça respecte del valor de Chabrier.

En el panell principal veiem una imatge que combina dades de llum visible i d’infraroig proper de la galàxia. En el quadre veiem una imatge de més alta resolució de la llum visible dels 8 segons d’arc centrals.

Lents gravitacionals fortes

En astronomia extragalàctica les lents gravitacionals fortes apareixen com la distorsió de la llum d’una galàxia distant per l’acció gravitatòria d’una galàxia que s’hi interposa. Hi ha una distorsió i alhora una magnificació de la llum de la galàxia del fons, de manera que hi veiem múltiples imatges de la mateixa galàxia. Quant aquesta font no apareix merament com un punt, i es troba angularment a prop del centre projectat de la lent s’hi forma l’estructura anomenada ‘anell d’Einstein’. És aquest un homenatge a la predicció que la teoria general de la relativitat feia sobre l’acció d’un camp gravitatori damunt de les radiacions electromagnètiques.

Els anells d’Einstein, i les lents gravitacionals en general, tenen diverses aplicacions en cosmologia. Si la font afectada varia amb el temps, és possible utilitzar la imatge rebuda per fer una determinació més precisa de la constant nt de Hubble i d’altres paràmetres cosmològics. També ens pot ajudar a inferir propietats de la matèria fosca, és a dir de la fracció de la matèria gravitatòria que no podem deduir de les emissions o absorcions de radiació electromagnètica. D’altra banda, aquests objectes poden servir per posar a prova la mateixa relativitat general. Per acabar-ho d’adobar, una lent gravitacional forta és veritablement un ‘telescopi còsmic’.

Com que sovint les galàxies que constitueixen una lent gravitacional són galàxies distants i, per la mateixa raó primerenques, pròpies d’una fase juvenil de l’univers, ja tenim ací una aplicació cosmològica. Estudiar una galàxia primerenca, però, passa primer per diferenciar entre el seu component de matèria fosca i el seu component de massa estel·lar. Per això s’han postulat funcions de massa inicial estel·lar IMF. L’evolució de les galàxies seguiria dues fases: en la primera es formen in situ les regions més internes, i més endavant l’acreció dona lloc a l’embolcall exterior.

Les lents gravitacionals degudes a galàxies properes poden ajudar a completar aquesta imatge. En aquest cas el radi d’Einstein abastaria únicament la regió central (i més massiva) de la galàxia. Així, en la lent hi dominaria la massa estel·lar en detriment de la matèria fosca. El primer exemple d’aquestes lents gravitacionals properes fou descobert en el 1985: J2237+0305. Des de llavors tan sols s’han reportat quatre casos més: J1343−3810, J2100−4225, J0141−0735 i J0403−0239.

Així doncs, NGC 6505 seria el sisè cas de lent gravitacional forta al voltant d’una galàxia relativament propera (z = 0,042). És remarcable el fet que aquesta galàxia ja aparegués en el catàleg de Swift del 1886. És una galàxia ben estudiada pel que fa a les emissions de raigs X i de radioones des dels anys 1990. Tot i amb tot, no ha estat fins a les observacions del telescopi espacial Euclid, llençat el juliol del 2023, que se n’ha descobert la lent gravitacional i l’anell d’Einstein.

L’objectiu científic principal d’Euclid és fer una estimacions més precises de paràmetres cosmològics a través de l’estudi de lents gravitacionals febles i de l’agregació de galàxies. Per això pentina una superfície del cel corresponent a 14000 graus sexagesimals quadrats. Fa 10 anys hom havia estimat que Euclid seria capaç de descobrir més de 100.000 lents gravitacionals forts.

Les dades

Fou Bruno Altieri qui descobrí aquesta lent gravitacional el setembre del 2023 mentre repassava dades inicials de la fase de verificació orientada a comprovar la contaminació per gel. L’anell d’Einstein era clarament visible en aquestes imatges, i fou confirmat amb observacions amb major enfocament. És pel seu descobridor que l’anomenen ‘lent d’Altieri’.

La galàxia NGC 6505 es troba en el camp nord profund de la missió Euclid, situada ben a la vora del límit del camp.

O’Riordan et al. han utilitzat observacions obtingudes per telescopis de la superfície terrestre per afinar la mesura fotomètrica de desplaçament al vermell. Els observatoris que participen en aquesta col·laboració UNIONS són el Canada-France-Hawaii Telescope (CFHT)/Canada-France Imaging Survey (CFIS), el Pan-STARRS i el Subaru/Hyper Suprime-Cam.

O’Riordan et al. també utilitzen una espectroscòpia de la regió central de NGC 6505 obtinguda des de l’Observatori Keck, de Hawaii la nit del 31 de març del 2024.

També han recuperat l’espectre obtingut de NGC 6505 en el marc de la col·laboració DESI.

L’espectre de la galàxia-lent

O’Riordan et al. utilitzen l’espectre DEDI per extraure la cinemàtica d’estels de tipus espectral A, F, G i K. Així poden mesurar una velocitat central de dispersió de 303 ± 15 km·s-1.

D’acord amb les dades d’Euclid, de CFHT i de DESI, el desplaçament al vermell de la galàxia NGC 6505 seria de zd = 0,04243 ± 0,00003.

La regió central de 1,5 segons d’arc de NGC 6505 tindria una massa estel·lar corresponen a 2,51±0,06·1010 masses solars.

D’acord amb la modelització la galàxia NGC 6505 hauria anat declinant la formació d’estels, i fa uns 3.000 milions d’anys hauria començat una transició de 2.300 milions d’anys fins a esdevindre una galàxia quiescent en termes d’astrogènesi.

La distribució de llum de la galàxia-lent

O’Riordan et al. prenen la llum de galàxia des d’un quatre de 8 segons d’arc de costat. Detecten un gradient d’el·lipticitat positiva entre el centre de la galàxia i el radi d’Einstein. La massa galàctica total seria de 1,06±0.02×1011 M.

El desplaçament al vermell de la font i de la lent

La galàxia-lent domina sobre el flux de la galàxia-font (que suposaria entre un 4% i un 20%). El desplaçament al vermell de la galàxia font seria de z = 0,4058 ± 0,003 d’acord amb les línies d’absorció Ca K, banda G, Mg I b i Na I D.

L’observació de la galàxia el 2 de desembre del 2023 a través de l’espectrògraf MISTRAL de l’Observatori de l’Alta Provença estimava una z molt superior, encara que aquesta estimació fou descartada d’acord amb les dades de l’Observatori Keck.

La modelització de la lent forta

La magnitud total de l’emissió fortament afectada per la lent seria de 18,1. L’emissió no afectada per la lent és molt inferior (21,3).

La proporció entre la massa estel·lar i la matèria fosca

La velocitat de dispersió de la galàxia recull la massa gravitacional total, que seria de 4,1·1013 masses solars. Ara bé, dins de l’anell d’Einstein dominaria la massa estel·lar amb una proporció propera al 90%.

L’impacte de la descoberta

O’Riordan et al. recorden que les lents gravitacionals properes, amb desplaçament al vermell baixos, són forçosament rares ja que el volum de l’univers proper és per fina força limitat. Per exemple, si fixem una z inferior a 0,05 només tindríem 2400 galàxies.

Una galàxia isotermal amb una z = 0,04 tan sols produiria una lent forta en 1 de cada 2000 casos. Així doncs és poc probable que Euclid trobi una lent gravitacional tan forta en una galàxia propera. Tot i amb tot, s’espera que Euclid multipliqui per cinc el nombre lents gravitacionals properes.

Quan hom tracta amb galàxies properes cal ser prudent en deduir la distància a partir del desplaçament al vermell, ja que cada galàxia pot tindre un moviment relatiu respecte del flux de Hubble. La velocitat radial de NGC 6505 és d’un allunyament de 1,3·104 km·s-1, i sembla que en un 3% aquest allunyament es degut a un moviment propi.

Lligams:

- Euclid: A complete Einstein ring in NGC 6505. C. M. O’Riordan, L. J. Oldham, A. Nersesian, T. Li, T. E. Collett, D. Sluse, B. Altieri, B. Clément, K. G. C. Vasan, S. Rhoades, Y. Chen, T. Jones, C. Adami, R. Gavazzi, S. Vegetti, D. M. Powell, J. A. Acevedo Barroso, I. T. Andika, R. Bhatawdekar, A. R. Cooray, G. Despali, J. M. Diego, L. R. Ecker, A. Galan, P. Gómez-Alvarez, L. Leuzzi, M. Meneghetti, R. B. Metcalf, M. Schirmer, S. Serjeant, C. Tortora, M. Vaccari, G. Vernardos, M. Walmsley, A. Amara, S. Andreon, N. Auricchio, H. Aussel, C. Baccigalupi, M. Baldi, A. Balestra, S. Bardelli, A. Basset, P. Battaglia, R. Bender, D. Bonino, E. Branchini, M. Brescia, J. Brinchmann, A. Caillat, S. Camera, V. Capobianco, C. Carbone, J. Carretero, S. Casas, F. J. Castander, M. Castellano, G. Castignani, S. Cavuoti, A. Cimatti, C. Colodro-Conde, G. Congedo, C. J. Conselice, L. Conversi, Y. Copin, L. Corcione, F. Courbin, H. M. Courtois, M. Cropper, A. Da Silva, H. Degaudenzi, G. De Lucia, A. M. Di Giorgio, J. Dinis, F. Dubath, C. A. J. Duncan, X. Dupac, S. Dusini, M. Farina, S. Farrens, F. Faustini, S. Ferriol, N. Fourmanoit, M. Frailis, E. Franceschi, M. Fumana, S. Galeotta, W. Gillard, B. Gillis, C. Giocoli, B. R. Granett, A. Grazian, F. Grupp, L. Guzzo, S. V. H. Haugan, J. Hoar, H. Hoekstra, W. Holmes, I. Hook, F. Hormuth, A. Hornstrup, P. Hudelot, K. Jahnke, M. Jhabvala, B. Joachimi, E. Keihänen, S. Kermiche, A. Kiessling, M. Kilbinger, R. Kohley, B. Kubik, M. Kümmel, M. Kunz, H. Kurki-Suonio, O. Lahav, R. Laureijs, D. Le Mignant, S. Ligori, P. B. Lilje, V. Lindholm, I. Lloro, G. Mainetti, E. Maiorano, O. Mansutti, O. Marggraf, K. Markovic, M. Martinelli, N. Martinet, F. Marulli, R. Massey, E. Medinaceli, S. Mei, M. Melchior, Y. Mellier, E. Merlin, G. Meylan, M. Moresco, L. Moscardini, R. Nakajima, R. C. Nichol, S.-M. Niemi, J. W. Nightingale, C. Padilla, S. Paltani, F. Pasian, K. Pedersen, W. J. Percival, V. Pettorino, S. Pires, G. Polenta, M. Poncet, L. A. Popa, L. Pozzetti, F. Raison, R. Rebolo, A. Renzi, J. Rhodes, G. Riccio, H.-W. Rix, E. Romelli, M. Roncarelli, E. Rossetti, B. Rusholme, R. Saglia, Z. Sakr, A. G. Sánchez, D. Sapone, B. Sartoris, P. Schneider, T. Schrabback, A. Secroun, G. Seidel, S. Serrano, C. Sirignano, G. Sirri, L. Stanco, J. Steinwagner, P. Tallada-Crespí, I. Tereno, R. Toledo-Moreo, F. Torradeflot, I. Tutusaus, L. Valenziano, T. Vassallo, G. Verdoes Kleijn, A. Veropalumbo, Y. Wang, J. Weller, A. Zacchei, G. Zamorani, E. Zucca, C. Burigana, P. Casenove, A. Mora, V. Scottez, M. Viel, M. Jauzac, and H. Dannerbauer. A&A, 694, A145 (2025).

- Euclid Consortium.

- Euclid discovers a stunning Einstein ring, notícia a la pàgina web de l’Agència Espacial Europea.

- El llançament del telescopi espacial Euclid de l’Agència Espacial Europea. (Disponibilitat Permanent, 2 de juliol del 2023).

divendres, 31 de gener del 2025

Matèria orgànica nitrogenada i evaporites en les mostres retornades de l’asteroide (101955) Bennu

Química exoplanetària: Un dels objectius de la missió NASA OSIRIS-REx era portar mostres de roca i de pols de l’asteroide (101955) Bennu a la Terra per poder analitzar-les. Aquesta setmana apareixen alguns resultats d’aquestes anàlisis. Glavin et al. expliquen que hi han trobat amoni en abundància i matèria orgànica soluble rica en nitrogen. McCoy et al. ens presenten d’altra banda una seqüència evaporítica procedent de l’antiga salmorra que discorria per la superfície del petit planeta d’on s’originà Bennu. Tot plegat ens ajuda a fer-nos una composició sobre els cicles geoquímics presents en els cossos que donaren lloc als planetes del Sistema Solar. Ens podem imaginar que la salmorra oferia un medi en el qual la matèria orgànica podia interactuar i combinar-se. Hom pensa que aquests cicles abiòtics de la matèria orgànica foren la base per a l’aparició de formes de vida en diferents planetes del Sistema Solar.

Cromatogrames realitzats sobre mostres de l’asteroide Bennu

Catorze dels vint aminoàcids de les proteïnes

Glavin et al. han detectat en les mostres recuperades de Bennu la presència de 14 dels 20 aminoàcids que fan de monòmers a les proteïnes dels organismes biològics terrestres. També hi troben 5 de les 5 nucleobases que integren els àcids nucleics d’aquests mateixos organismes biològics. La síntesi d’aquestes substàncies era possible per una alta abundància d’amoni. A les mostres també hi detecten formaldehid, que seria la base se la formació de molècules orgàniques més complexes.

Els aminoàcids de les mostres de Bennu són una barreja racèmica. Això contrasta amb la situació dels aminoàcids dels organismes biològics terrestres, on dominen els L-aminoàcids en detriment dels D-aminoàcids.

L’ambient on tingué lloc aquesta síntesi prebiòtica de matèria orgànica

McCoy et al. han analitzat la mineralogia de les mostres de Bennu. Hi trobem calcita, halita, silvita i fins a 11 altres minerals. Aquests minerals foren el resultat de l’acció dissolvent de l’aigua en primer terme i de la seva lenta evaporació. Suggereixen un ambient de salmorra semblant al que ha estat proposat per a Ceres o per a Encèlad.

Lligams:

- Abundant ammonia and nitrogen-rich soluble organic matter in samples from asteroid (101955) Bennu. Daniel P. Glavin, Jason P. Dworkin, Conel M. O’D. Alexander, José C. Aponte, Allison A. Baczynski, Jessica J. Barnes, Hans A. Bechtel, Eve L. Berger, Aaron S. Burton, Paola Caselli, Angela H. Chung, Simon J. Clemett, George D. Cody, Gerardo Dominguez, Jamie E. Elsila, Kendra K. Farnsworth, Dionysis I. Foustoukos, Katherine H. Freeman, Yoshihiro Furukawa, Zack Gainsforth, Heather V. Graham, Tommaso Grassi, Barbara Michela Giuliano, Victoria E. Hamilton, Pierre Haenecour, Philipp R. Heck, Amy E. Hofmann, Christopher H. House, Yongsong Huang, Hannah H. Kaplan, Lindsay P. Keller, Bumsoo Kim, Toshiki Koga, Michael Liss, Hannah L. McLain, Matthew A. Marcus, Mila Matney, Timothy J. McCoy, Ophélie M. McIntosh, Angel Mojarro, Hiroshi Naraoka, Ann N. Nguyen, Michel Nuevo, Joseph A. Nuth III, Yasuhiro Oba, Eric T. Parker, Tanya S. Peretyazhko, Scott A. Sandford, Ewerton Santos, Philippe Schmitt-Kopplin, Frederic Seguin, Danielle N. Simkus, Anique Shahid, Yoshinori Takano, Kathie L. Thomas-Keprta, Havishk Tripathi, Gabriella Weiss, Yuke Zheng, Nicole G. Lunning, Kevin Righter, Harold C. Connolly Jr. & Dante S. Lauretta. Nature Astronomy (2025).

- An evaporite sequence from ancient brine recorded in Bennu samples.T. J. McCoy, S. S. Russell, T. J. Zega, K. L. Thomas-Keprta, S. A. Singerling, F. E. Brenker, N. E. Timms, W. D. A. Rickard, J. J. Barnes, G. Libourel, S. Ray, C. M. Corrigan, P. Haenecour, Z. Gainsforth, G. Dominguez, A. J. King, L. P. Keller, M. S. Thompson, S. A. Sandford, R. H. Jones, H. Yurimoto, K. Righter, S. A. Eckley, P. A. Bland, M. A. Marcus, D. N. DellaGiustina, T. R. Ireland, N. V. Almeida, C. S. Harrison, H. C. Bates, P. F. Schofield, L. B. Seifert, N. Sakamoto, N. Kawasaki, F. Jourdan, S. M. Reddy, D. W. Saxey, I. J. Ong, B. S. Prince, K. Ishimaru, L. R. Smith, M. C. Benner, N. A. Kerrison, M. Portail, V. Guigoz, P.-M. Zanetta, L. R. Wardell, T. Gooding, T. R. Rose, T. Salge, L. Le, V. M. Tu, Z. Zeszut, C. Mayers, X. Sun, D. H. Hill, N. G. Lunning, V. E. Hamilton, D. P. Glavin, J. P. Dworkin, H. H. Kaplan, I. A. Franchi, K. T. Tait, S. Tachibana, H. C. Connolly Jr. & D. S. Lauretta. Nature (2025).

- NASA’s Asteroid Bennu Sample Reveals Mix of Life’s Ingredients (Comunicat de premsa de la NASA).

dimarts, 28 de gener del 2025

La generació de ratolins bi-paternals a través de la modificació de gens imprintats

Biologia reproductiva: Ki Zhi-kun, del Grup de Cèl·lules Totipotencials i Regulació del Cicle Cel·lular de l’Institut de Zoologia de l’Acadèmia Xinesa de Ciències, és el primer autor d’un article aparegut avui a la revista Cell Stem Cell en el que expliquen com han aconseguit la generació de ratolins bi-paternals a través de la modificació directa de gens imprintats. Aquests ratolins bi-paternals, en el sentit que són fills biològics de dos ratolins mascles, poden arribar a l’edat adulta gràcies a una sèrie de modificacions genètiques introduïdes en cèl·lules troncals embrionàries. La creació d’una placenta bi-paternals funcional és possible gràcies a la modificació del clúster de microARNs Sfmbt2. Els ratolins amb 20 modificacions de loci assoleixen una eficiència de clonació superior.

Li et al. han aconseguit, mitjançant modificacions genètiques, que cèl·lules totipotencials embrionàries derivades d’espermatozoides condueixin a la generació de ratolins adults bi-paternals, és a dir amb dos pares biològics de sexe masculí

La impronta genètica

La informació genètica queda imprintada d’acord amb el context en el que s’ha transmès la molècula d’ADN. Les anormalitats d’impronta suposen un repte en les aplicacions de les cèl·lules troncals embrionàries, de les cèl·lules troncals de pluripotència induïda i en la clonació d’animals.

Li et al. mostren com es pot actuar sobre aquesta impronta a través de l’establiment d’un patró nou. Els defectes severs d’impronta que pateixen embrions bi-paternals de ratolí són tractats amb mutacions de canvi de pauta de lectura, delecions gèniques i edicions regulatòries sobre 20 loci cabdals. Així, embrions que altrament no serien viables, poden conduir al desenvolupament d’animals adults complets. Ara bé, aquests animals adults tenen una taxa de supervivència relativament baixa.

Els resultats de Li et al corroboren que són les anormalitats d’impronta les que forneixen la principal barrera a la reproducció unisexual en mamífers.

L’estratègia seguida per Li et al. pot inspirar la recerca en cèl·lules troncals embrionàries i en clonació d’animals, amb vistes a aconseguir avenços en la medicina regenerativa.

Fa uns anys, hom aconseguí la reproducció bi-maternal en ratolins a través de modificacions en loci associats a regions metilades diferencialment en òvuls i espermatozoides, com són lgf2-H19, Dlk-Dio3 i Rasgrf1. D’aquesta manera hom podia aconseguir individus nous a partir de cèl·lules troncals embrionàries haploides derivades d’oòcits.

Aconseguir ratolins bi-paternals és un repte força més complex. La modificació de les set regions improntades associades a la letalitat d’embrions bi-paternals per disomia uniparental paternal conduïa a embrions que mantenien encara anormalitats fins el punt de continuar ésser inviables. Ampliant les modificacions genètiques a un total de 20, incloent-hi mutacions de canvi de pauta de lectura, delecions gèniques i edicions en regions reguladores, ha estat possible la generació d’animals plenament adults bi-paternals a través d’un procés de complementació de cèl·lules troncals embrionària, injecció nuclear de cèl·lula haploide i transferència nuclear de cèl·lula somàtica.

A partir d’espermatozoides, generaven cèl·lules troncals embrionàries haploides, les modificaven, i les co-injectaven amb esperma dins d’oòcits enucleats. Així es generaven cèl·lules troncals embrionàries bi-paternals diploides.

Els ratolins bipaternals 18KO tenen una menor supervivència que els ratolins WT, però els que ho fa tenen un aspecte semblant.

Lligams:

- Adult bi-paternal offspring generated through direct modification of imprinted genes in mammals. Zhi-kun Li, Li-bin Wang, Le-yun Wang, Xue-han Sun, Ze-hui Ren, Si-nan Ma, Yu-long Zhao, Chao Liu, Gui-hai Feng, Tao Liu, Tian-shi Pan, Qing-tong Shan, Kai Xu, Guan-zheng Luo, Qi Zhou, Wei Li. Cell Stem Cell (2025).

dilluns, 27 de gener del 2025

La mortalitat pel canvi climàtic a les ciutats europees entre el 2015 i el 2099

Epidemiologia ambiental: L’estatístic i epidemiòleg ambiental Pierre Masselot, professor associat a la London School of Hygiene and Tropical Medicine, és l’autor primer i corresponsal d’un article publicat avui a la revista Nature Medicine en el que es fa una estimació de la mortalitat futura relacionada amb el fred i la calor a 854 ciutats europees sota diferents escenaris de canvi climàtic, evolució demogràfica i adaptació. Fins ara hom assumia que, entre la mortalitat relacionada amb les temperatures ambientals a Europa, és molt més elevada la deguda al fred que la deguda a la calor. Així doncs, un escenari de canvi climàtic podria conduir fins i tot a una reducció neta de la mortalitat relacionada amb la temperatura. Masselot et al. analitzen aquesta qüestió per a 854 àrees urbanes europees. En un escenari amb nul·la adaptació a la calor, l’augment de la mortalitat associada temperatures elevades depassa amb escreix la reducció en la mortalitat associada a les baixes temperatures. En l’escenari de menor mitigació i adaptació al canvi climàtic SSP3-7.0, la càrrega de mortalitat del canvi climàtic augmentaria un 49,9% entre el 2015 i el 2099, la qual cosa suposa un total de 2.345.410 morts vinculades al canvi climàtic. En escenaris d’alta adaptació al canvi climàtic, aquesta mortalitat seria menor, però no pas nul·la. La mortalitat associada al canvi climàtic és visible fins i tot al nord d’Europa per al període 2015-2099, però les xifres pitjors es troben a la regió mediterrània i a l’Europa oriental. Tan sols l’adopció de fortes mesures de mitigació i adaptació pot aturar aquesta tendència.

Masselot et al. contemplen la mortalitat per temperatures extremes en ciutats europees sota diversos escenaris de canvi climàtic per al període 2015-2099. El canvi climàtic disminueix la mortalitat associada al fred, però això no compensa l’augment de la mortalitat associada a la calor

La mortalitat per temperatures extremes

Tant la calor com el fred són factors de risc per a la salut. A Europa hom calcula que per cada 10 morts relacionades amb el fred, hi ha 1 mort relacionada per la calor. El canvi climàtic, amb un augment de la temperatura mitjana, ha comportat ja en el primer quart del segle XXI un augment important en les morts relacionades amb la calor. El creixement de les àrees i de les poblacions urbanes a Europa implica, a més, una exposició addicional a temperatures elevades. Ara bé, en les darreres dècades la mortalitat associada a la calor ha estat en part frenada per mesures d’adaptació com ara la instal·lació d’aire condicionat. En general, qualsevol millora socioeconòmica i/o en els sistemes de salut comporta una major protecció davant dels extremes tèrmics ambientals.

La funció exposició-resposta entre la temperatura i la mortalitat segueix, més que no pas una figura en forma d’U, una figura en forma de J, de manera que té un pendent superior en el costat de la calor. Aquesta funció varia segons l’edat de la persona. L’envelliment de la població comporta una major vulnerabilitat a les temperatures extremes.

Cursos sòcio-econòmics compartits

Masselot et al. consideren tres escenaris de SSP (trajectòries sòcio-econòmiques compartides):
- 1) SSP1-2.6: l’escenari d’una Europa més equitativa, implicada en la sostenibilitat i amb estils de vida de baix consum, resultant en una acció substantiva vers la mitigació i adaptació al canvi climàtic. Això es correspon a un augment de la temperatura global que no depassa el pic de 1,5 K.
- 2) SSP2-4.5: l’escenari d’una Europa que manté les actuals desigualtats, amb una major privatització i avenços escassos en matèria de mitigació i adaptació al canvi climàtic. Es correspon a un escalfament global de no pas més de 3 K.
- 3) SSP3-7.0: l’escenari d’una Europa més inestable, amb conflictes regionals i desigualtats, que comporten poc o no gens d’esforç de mitigació i adaptació al canvi climàtic. Es correspon a un escalfament global de més de 4 K.

En cadascun d’aquests tres escenaris s’assum inicialment una línia de base d’adaptació-zero, en la qual la vulnerabilitat de la població a la calor depèn exclusivament de la distribució local d’edats: és la càrrega de mortalitat de la inacció per adaptar-se a la calor. Seguidament es contemplen tres escenaris d’adaptació a la calor:
- atenuació de la mortalitat relacionada amb la calor en un 10%.
- atenuació de la mortalitat relacionada amb la calor en un 50%.
- atenuació de la mortalitat relacionada amb la calor en un 90%.

Aquests escenaris d’atenuació impliquen una reducció de la funció específica d’edat entre temperatura-mortalitat a partir d’aquella temperatura que implica un mínim de mortalitat (MMT, temperatura ideal).

Masselot et al. aprofiten dades d’Eurostat que fan una estimació de la mortalitat històrica relacionada amb la temperatura per a 854 àrees urbanes que tenen una població superior als 50.000 habitants. Aquestes 854 àrees suposen el 40% de 30 països europeus. Les dades inclouen funcions de temperatura-mortalitat per a cinc grups d’edat de cada ciutat (20-44 anys; 45-64 anys; 65-74 anys; 75-84 anys; majors de 85 anys). Masselot et al. integren aquestes funcions amb sèries de temperatura projectada, d’evolució demogràfica per grups d’edat i de taxes de mortalitat per a cada escenari SSP.

La mortalitat específicament atribuïda al canvi climàtic és la que resulta de la diferència entre la mortalitat relacionada amb la temperatura de dos subescenaris:
- subescenari ‘ple’, en el que es consideren tant la projecció de temperatura com al projecció demogràfica.
- subescenari ‘canvi demogràfic en solitari’, en el que tan sols es considera la projecció demogràfica, mentre que la distribució de temperatura segueix les dades del 2000-2014 per a tot el segle XXI (és a dir, l’escenari sense canvi climàtic).

Per a cada escenari es té en compte la incertesa climàtica que reflecteixen els resultats de 19 models de circulació general de la base de dades NASA Earth Exchange Global Daily Downscaled Projections, en el marc del Coupled Model Intercomparison Project (CMIP6).

A través de la realització de projeccions per a 500 simulacions de Monte Carlo de les funcions temperatura-mortalitat, Masselot et al. propaguen la incertesa de l’anàlisi epidemiològica.

La projecció per al conjunt d’Europa

L’escenari sense adaptació comporta un augment en l’excés de mortalitat neta relacionada amb la temperatura per canvi climàtic per a tot el període 2015-2099. L’augment de les morts relacionades amb la calor depassa la reducció de les morts relacionades amb el fred. Els valors són diferents per a cada SSP:
- SSP1-2.6: l’augment net en les morts relacionades per temperatura arriba a un pic de 7,6 morts per cada 100.000 persones-any en el 2060, però després comença a davallar una mica.
- SSP2-4.5: l’augment net en les morts relacionades per temperatura arriba a un plató de 8-10 morts per cada 100.000 persones-any a partir del 2070.
- SSP3-7.0: l’augment net en les morts relacionades per temperatura arriba en el 2099 a 45,4 morts per cada 100.000 persones-any. Això suposa un augment del 49,9% comparat amb els nivells històric de 91 morts relacionades amb la temperatura per 100.000 persones-any.

En els escenaris SSP1-2.6 i SSP2-4.5, el canvi climàtic comportaria la gairebé desaparició de les morts relacionades amb la temperatura per als grups d’edat més joves. En canvi, en l’escenari SSP3-7.0 fins i tot entre les edats més joves hi ha un augment net de la taxa de mortalitat relacionada amb la temperatura.

En aquest escenari d’adaptació nul·la a la temperatura tenim, doncs:
- en SSP1-2.6 en el 2099 hi hauria al continent 7826 morts urbanes anuals atribuïbles a temperatures no-òptimes. Les morts acumulades en el període 2015-2099 pujarien a 616.798.
- en SSP2-4.5 l’excés seria de 17.856 morts. Les morts acumulades en el període 2015-2099 pujarien a 636.034.
- en SSP3-7.0 l’excés seria de 80.010 morts. Les morts acumulades en el període 2015-2099 pujarien a 2.345.410.

Diferències entre països

En l’escenari SSP3-7.0 els efectes varien a cada regió:
- a l’Europa del Sud els efectes són els més marcats, amb un augment de 124,0 morts per 100.000 persones-any en el 2099.
- a l’Europa Oriental la xifra seria de 47,0 morts per 100.000 persones-any.
- a l’Europa Occidental l’efecte seria menys marcat, amb 36,0 morts per 100.000 persones-any.

Si comparem aquestes mateixes xifres entre països tenim:
- el país més afectat seria Malta, amb un efecte net de 268,6 morts per 100.000 persones-any en el 2095.
- el país menys afectat seria Irlanda, amb un efecte net de -18,0 morts per 100.000 persones-any. És l’únic país d’Europa que veuria reduïda la mortalitat associada a temperatura en aquestes condicions.

Els mapes d’excés de mortalitat per temperatura indiquen patrons geogràfics clars, amb un gradient nord-sud especialment marcat a l’Europa Occidental. És a l’Espanya Oriental, la França Meridional, Itàlia i Malta, on l’excés és superior, cosa que es correspon al fet que en la Mediterrània Occidental tenim la taxa més ràpida d’escalfament climàtic. A l’Europa Central les xifres són també relativament altes a Suïssa, Àustria, sud d’Alemanya i Polònia.

Barcelona és una de les ciutats que experimentarà un major excés de mortalitat vinculat al canvi climàtic

En un escenari d’augment mitjà global de la temperatura de 4 K, l’efecte del canvi climàtic sobre la mortalitat vinculada a la temperatura serà d’augment fins i tot en ciutats com Aberdeen, Estocolm o Hèlsinki.

L’adaptació a la calor

Una atenuació del 10% del risc de mortalitat relacionat amb la calor seria poc efectiu en reduir l’efecte net del canvi climàtic. En cas d’una atenuació del 50%, l’adaptació només seria suficient en els escenaris més propicis (SSP1-2.6 i SSP2-4.5).

Fins i tot amb una atenuació del 50%, en l’escenari SSP3-7.0 les morts acumulades serien encara de 268.100. En aquest escenari tan sols podria ser efectiva una atenuació del 90%.

L’atenuació del 90%, en un context d’escalfament climàtic de 4 K, seria fins i tot insuficient per compensar l’augment de la mortalitat per calor en ciutats com Roma, Nàpols, Barcelona o Marsella.

Dos milions de morts

En l’escenari SSP3-7.0, en el conjunt de les 854 ciutats europees, la càrrega total acumulada de morts relacionades amb la temperatura atribuïbles al canvi climàtic pujarien a 2.000.000. Aquesta xifra podria reduir-se en dos terços sota l’escenari SSP1-2.6. Això fa una idea dels beneficis per a la salut de fer efectives polítiques fortes per a reduir la petjada de carboni.

Sense una mitigació ambiciosa, tan sols una adaptació profunda a la calor podria compensar l’exposició a temperatures elevades. Val a dir que a Espanya en les darreres dècades s’ha aconseguit una atenuació de la mortalitat per calor d’entre el 30 i el 60%.

Lligams:

- Estimating future heat-related and cold-related mortality under climate change, demographic and adaptation scenarios in 854 European cities. Pierre Masselot, Malcolm N. Mistry, Shilpa Rao, Veronika Huber, Ana Monteiro, Evangelia Samoli, Massimo Stafoggia, Francesca de’Donato, David Garcia-Leon, Juan-Carlos Ciscar, Luc Feyen, Alexandra Schneider, Klea Katsouyanni, Ana Maria Vicedo-Cabrera, Kristin Aunan, Antonio Gasparrini. Nature Medicine (2025).

- Eurostat Urban Audit. Projecte que abasta les 854 ciutats més de 50.000 habitants de la Unió Europea, Noruega, Suïssa i Regne Unit.

dimecres, 22 de gener del 2025

Mosaicisme de cromosoma X i cognició en ratolins: el silenciament dels gens Sash3, Tlr7 i Cysltr1 en el cromosoma X matern

Neurogenètica: En mamífers el sexe femení és el sexe homogamètic pel que fa als cromosomes sexuals. Això implica que cada cèl·lula femenina disposa de dos cromosomes X, un d’origen matern (Xm, derivat de l’òvul) i un altre d’origen patern (Xp, derivat de l’espermatozoide). No obstant, això en la immensa majoria de cèl·lules un dels dos cromosomes X esdevé permanentment inactivat. D’aquesta manera, en el cos de la femella hi ha un mosaicisme del cromosoma X, amb vora la meitat de cèl·lules expressant el cromosoma Xm i l’altra meitat expressant el cromosoma Xp. La variabilitat interindividual és notable, de manera que alguns individus tenen un biaix en favor del cromosoma Xm i d’altres a favor del cromosoma Xp. No tan sols és diferent la informació genètica de Xp i Xm, sinó que encara més dispars ho són en termes epigenètics, cosa explicable si atenem que el primer va passar per un procés d’espermatogènesi i el segon per un d’oogènesi. Les diferències epigenètiques es manifesten en patrons diferents de metilació de l’ADN, la qual cosa pot afectar l’expressió de gens. La professora de neurologia de la University of California San Francisco Dena Dubal ha liderat una recerca per conèixer el rol funcional del mosaicisme del cromosoma X. En un article publicat avui a Nature, amb Samira Abdulai-Saiku (UCSF) de primera autora, expliquen les dades d’un model de ratolí que únicament el cromosoma X matern (Xm). Abdulai-Saiku et al. troben que això té un impacte negatiu en la capacitat cognitiva al llarg de tota la vida, alhora que condueix a un empitjorament de l’envelliment cognitiu. Aquests dèficits cognitius s’acompanyen d’una acceleració de l’envelliment biològic i epigenètic de l’hipocamp. La base d’això seria el silenciament diferencial de gens en el cromosoma Xm, cosa que Abdulai-Saiku et al. mostren amb un rescat parcial mitjançant una tècnica CRISPR. Abdulai-Saiku et al. creuen que aquest model animal pot ajudar a entendre l’heterogeneïtat cognitiva femenina, i a explotar en general vies genètiques del cromosoma X que protegeixin contra dèficits cognitius i l’envelliment cerebral.

Abdula-Saiku et al. observen com ratolins femella que expressen únicament el cromosoma X tenen una menor capacitat cognitiva i pateixen un envelliment epigenètic accelerat del cervell

Un model de ratolins que tan sols expressen el cromosoma X matern

Abdulai-Saiku et al. denominen el seu model de ratolí ‘Xm’. Al llarg de l’estudi el comparen amb el model de mosaicisme normal, que denominen ratolí ‘Xm+Xp’. Els ‘ratolins Xm’ deriven de creuaments de ratolins amb una deleció dirigida en el gen Xist-loxP del cromosoma Xm, conduïda per una seqüència Cre específica de granulosa que permet que hi hagi una transmissió de línia germinal. La conseqüència d’aquest constructe gènic és un biaix cap a fer del cromosoma Xm l’únic actiu en les femelles resultants.

Els ratolins Xm i Xm+Xp tenen un mateix rerefons genètic, la soca congènica C57BL/6J. El biaix dels primers i el mosaicisme dels segons es comprova mitjançant una tècnica d’immunofluorescència. Cal recordar que el gen Xist no es transcriu e el cromosoma actiu, de manera que les diferències entre ratolins Xm+Xp i ratolins Xm s’han d’atribuir merament a influències epigenètiques.

Diferències funcionals generals entre ratolins Xm+Xp i ratolins Xm

Abdulai-Saiku et al. van criar camades de ratolins Xm+Xp i ratolins Xm fins a edats avançades. De les femelles d’aquests animals obtenien mesures corresponents a diferents sistemes orgànics. Per exemple, els nivells de glucèmia eren similars en tots dos casos, tant si es mesuraven en animals joves (4-8 mesos) com en animals vells (24-27 mesos). L’ecocardiografia en animals vells indicaven valors semblants. També ho era la composició corporal, la densitat òssia, la massa de teixit magre i el percentatge de greix. Ho eren també la ratio de bescanvi respiratori, la despesa energètica i el consum d’oxigen.

Diferències cognitives entre ratolins Xm+Xp i ratolins Xm

Abdulai-Saiku et al. recorden que el cromosoma X, tot i relativament petit i amb poc nombre de gens, és enriquit en gens implicats en la funció neural. Això es manifesta en la mateixa espècie humana en tot un seguit de deficiències intel·lectuals congènites amb una herència genètica vinculada al sexe que les fa molt més prevalents en el sexe masculí (recordem, el sexe heterogamètic XY).

En experiments de laberint aquàtic de Morris, Abdulai-Saiku et al. mesuren l’aprenentatge i la memòria espacials de ratolins joves de 4-8 mesos. Els resultats són semblants en ratolins Xm i ratolins Xm+Xp quan es fan amb una plataforma amagada. En canvi, quan la tasca consisteix en recordar la localització de la plataforma, els ratolins Xm mostren una menor memòria, manifestada en una major latència en localitzar la plataforma. No hi ha canvis entre els dos tipus de ratolins pel que fa a la velocitat de natació o a la capacitat de trobar una plataforma visible.

Les proves en el laberint elevat EPM indiquen que entre els dos tipus de ratolins no hi ha diferències en comportaments d’ansietat. Això indica que els ratolins Xm tenen una afectació específica de la memòria espacial.

En un test de camp obert, els ratolins Xm joves acaben per assolir un valors semblants a Xm+Xp després d’un procés d’habituació. En ratolins Xm de mitjana edat hi ha una major tendència a oblidar el cotext espacial, que encara es fa més greu en ratolins Xm d’edat avançada.

En la prova del laberint Y de dos intents, Abdulai-Saiku et al. avaluen els dèficits en la memòria de treball i en la memòria espacial. En edat juvenil, Xm i Xm+Xp assoleixen resultats semblants. En edat avançada, els ratolins Xm passen més temps en el braç familiar, indicatiu d’un empitjorament de la memòria més pronunciat que el que manifesten els ratolins Xm+Xp.

Diferències en l’envelliment cerebral

Abdulai-Saiku et al. centren seguidament l’atenció en l’hipocamp. És ben estudiat en ratolins el procés d’envelliment d’aquesta regió cerebral, que es pot seguir a través d’una sèrie de marcadors epigenètics de metilació de l’ADN. Abdulai-Saiku et al. estudien patrons de metilació en de 2045 gens específics tant en mostres de sang com d’hipocamp de ratolins joves i vells. Les mostres de sang mostren un envelliment epigenètic semblant en Xm i en Xm+Xp. En canvi, en les mostres d’hipocamp de femelles velles l’envelliment epigenètic de Xm és més pronunciat que en Xm+Xp.

Abdulai-Saiku et al. aprofiten un model transgènic de fluorescència neuronal mitjançada per Cre per poder distingir entre neurones que tenen actiu el cromosoma Xm (que marquen amb GFP) i neurones que tenen actiu el cromosoma Xp (que marquen amb tdTomato). Així en mostres d’hipocamp poden separar per citometria de flux entre neurones Xm i neurones Xp d’un mateix individu. En ratolins joves no hi ha diferències en marcadors d’envelliment epigenètic entre neurones Xm i neurones Xp. Ara bé, en ratolins vells, les neurones Xm presenten un major envelliment epigenètic que les neurones Xp. Això mostra que d’alguna manera l’activació del cromosoma X matern (Xm) té un impacte en l’envelliment de les neurones de l’hipocamp.

Abdulai-Saiku et al. connecten aquests resultats amb la síndrome de Turner en humans, on la configuració X0 consisteix justament en la presència exclusiva de cromosoma Xm. Les dones amb síndrome de Turner presenten dèficits cognitius.

Silenciament epigenètic pel cromosoma Xm

Abdulai-Saiku et al. entenen que aquest efecte del cromosoma Xm s’ha d’explicar per un silenciament gènic específic. Per investigar-ho apliquen una tècnica de seqüenciació d’ARN (RNA-seq) a ratolins transgènic femelles que tenen la configuració Xm(GFP)+Xp(tdT). Ho fan sobre mostres d’hipocamp de ratolins joves i vells, que separen en citometria de flux. La RNA-seq posa en evidència un total de 848 gens, d’entre el total de 1500 gens coneguts del cromosoma X.

El cromosoma Xm mostra el silenciament o repressió de nou gens, entre els quals hi ha Sash3, Tlr7 i Cysltr1. Aquest silenciament és present tant en ratolins joves com vells.

El cromosoma Xp mostra el silenciament de dos gens, Xlr3b i Trpc5.

Les dades de RT-qPCR dels gens Sash3, Tlr7 i Cysltr1 confirmen la baixa expressió en neurones que tenen actiu el cromosoma Xm.

L’activació de gens específics del cromosoma X al rescat

Abdulai-Saiku et al. dissenyaren una tecnologia d’activació CRISPR que promou en neurones l’expressió simultània dels gens Sash3, Tlr7 i Cysltr1. Validaren primer el procediment en cultius primaris de neurones de ratolí. En aquest model in vitro fan ús de vectors lentivirals que expressen dCas9 sota un promotor neuronal i sgRNAs sota un promotor ubicu. Al cap de dues setmanes les neurones transfectades expressen el doble aquests gens respecte a com ho feien abans.

Després transfectaren aquests vectors a l’hipocamp de ratolins femelles vells mitjançant injeccions estereotàxiques. Per immunohistoquímica comprovaren que els constructes de dCas9 i sgRNA eren expressats en el 10% de les neurones del gir dentat. Per citometria de flux comprovaren que una fracció petita de les neurones passaven a expressar els tres gens esmentats a un nivell més elevat: en aquestes neurones es produïa una estimulació de vies de producció energètica mitocondrial.

Una bateria de tests comportamentuals i cognitius indicaven que les femelles injectades amb el vector lentiviral augmentaven la capacitat d’aprenentatge espacial (laberint de Morris) i la memòria per localitzar la plataforma (laberint d’aigua).

Abdulai-Saiku et al. mostren, doncs, que les neurones d’hipocamp que tenen activat el cromosoma Xm pateixen pèrdues de funció degut al silenciament epigenètic de diversos gens. La restauració de l’expressió de tres d’aquests gens, Sash3, Tlr7 i Cysltr1, permet revertir-ne els efectes.

Lligams:

- The maternal X chromosome affects cognition and brain ageing in female mice.Samira Abdulai-Saiku, Shweta Gupta, Dan Wang, Francesca Marino, Arturo J. Moreno, Yu Huang, Deepak Srivastava, Barbara Panning & Dena B. Dubal. Nature (2025).

dissabte, 18 de gener del 2025

Poblacions humanes de fa un milió d’anys en un clima hiperàrid a Oldupai Gorge

Paleoantropologia: El professor Julio Mercader és del parer que l’interès sobre com l’ésser humà s’adapta a ambients extrems es troba massa focalitzada en l’Homo sapiens. És com si s’assumís que les espècies anteriors del gènere Homo visquessin circumscrites a biomes ‘moderats’. Com a contraexemple, Mercader és l’autor primer i corresponsal d’un article publicat aquesta setmana a la revista Communications Earth & Environment en el que posa com a exemple una població d’Homo erectus que fa un milió d’anys era adaptada a un clima desèrtic estepari. L’evidència d’aquesta població resulta d’investigacions multidisciplinars del jaciment d’Engaji Nanyori, a Oldupai Gorge (Tanzània). Mercader et al. aporten anàlisis biogeoquímiques, una datació cronomètrica precisa, simulacions paleoclimàtiques, modelitzacions de bioma, reconstruccions de focs històrics, estudis paleobotànics i paleofaunístics i dades arqueològiques per dir-nos que a Engaji Nanyori de fa un milió d’anys dominava una màquia semidesèrtica. Grups humans ocupaven, amb tot, paisatges fluvials traient el màxim profit de fonts d’aigua i d’altres punts focals. Els hominins de fa un milió d’anys disposaven, doncs, ja de prou flexibilitat ecològica. Mercader et al. pensen que aquesta flexibilitat facilità l’expansió d’H. erectus cap a les regions àrides d’Àfrica i d’Euràsia durant el Pleistocè Mitjà.

Mercader et al. han estudiat tuff (A), conglomerat volcànic (B), dipòsits en canal (C), rizolits calcaris (D), marès (E, F) i limolita (G) d’Engagi Nanyori

L’adaptabilitat del gènere humà

Els autors d’aquest estudi tenen paraules d’agraïment per a les comunitats Masai d’Oldupai Gorge. La recerca ha estat esponsoritzada pel Canadian Social Sciences and Humanities Research Council.

Cal remarcar del gènere Homo la capacitat de viure en ambients extrems com ara els deserts tropicals i polars, o les jungles equatorials. Originàriament el gènere Homo sorgeix en biomes sabanoides més moderats. Ara bé, ja fa 2 milions d’anys que s’expandí a les zones més fondes de la Vall del Rift de l’Àfrica Oriental, o que pujà a zones muntanyoses.

Mercader et al. ens ofereixen ara un altre exemple d’aquesta adaptabilitat primerenca. Aporten dades geològiques, paleontològiques, arqueològiques, químiques i paleobotàniques d’Engaji Nanyori (Oldupai Gorge) que indiquen que poblacions d’Homo erectus eren capaces fa un milió d’anys de viure en paisatges hiperàrids.

Les primeres espècies del gènere Homo, com Homo habilis o Homo ergaster, vivien exclusivament a Àfrica, i ho feien sobretot en un rang ecològic relativament restringit a mosaics de boscos, sabanes i prats. Això les feia vulnerables a les anades i vingudes paleoclimàtiques, provocades pels cicles de precessió i d’excentricitat de l’òrbita heliocèntrica de la Terra. Mercader et al. consideren que aquesta visió és un xic simplista i que és necessari aprofundir en jaciments que responien a condicions paleoclimàtiques més extremades.

La localitat que trien és el jaciment III (Bed III) d’Engaji Nanyori, a Oldupai Gorge, en la zona equatorial de l’actual Tanzània. Hi aporten dades de contextos excavats recentment, una estratigrafia sedimentària exhaustiva i un marc cronològic amb datacions absolutes precises. Tot plegat ajuda a contextualitzar unes restes d’Homo erectus trobades en els anys 1960. Segons Mercader et al., la regió on es troba Oldupai Gorge experimentava condicions semidesèrtiques durant la primera meitat del Pleistocè Mitjà. La vegetació característica de l’època, amb presència d’Ephedra spp., es troba actualment milers de quilòmetres al nord, en els marges del Sàhara, i fins a Aràbia. La presència d’hominins arcaics en aquestes condicions és una prova de plasticitat ecològica. Les dades de comunitats vegetals, incendis forestals, restes faunístiques consumides, eines lítiques, indiquen que el comportament humà davant l’aridesa consistia en una focalitat persistent en l’ús de la terra i l’aprovisionament. Així, els grups humans es concentraven en paisatges fluvials, en localitats ocupades repetidament durant mil·lennis.

Dinàmica fluvial i estratigrafia

El Llit III fou dipositat fa 1,2-0,9 milions d’anys. En aquest període processos tectònics i climàtics afectaren la geografia del Serengeti oriental. La formació de falles per esquinçament alteraven la posició de la conca sedimentària d’Oldupai, amb modificacions de les xarxes de drenatge fluvial. Els rius veieren desplaçat el curs cap a l’est i el nord, la qual cosa va fer que creuessin planes al·luvials salines, càlciques o alcalines, aspecte que es manifesta en la precipitació d’analcima i calcretes. El paleollac d’Oldupai experimentà episodis d’assecament, amb fluctuacions en el nivell de l’aigua. Durant les fases eixutes es formaren jaciments rogencs desèrtics, amb un color degut a l’oxidació del ferro del sediment.

Al nord d’Engaji Nanyori es formà durant el Pleistocè Mitjà una confluència fluvial. Al Llit III confluirien dues conques de biomes ben diferents: 1) les terres altes volcàniques del sud-est; i 2) les planes del Serengeti a l’oest. Els dipòsits en canal-cinturó es poden distingir segons l’origen, orientació i distribució del sediment. Un ambient canviant es manifesta en la successió sedimentològica de corrents perennes i efímers, amb sis fàcies: 1) conglomerat volcaniclàstic; 2) fangolita motejada roja; 3) fangolita rogenca-bruna; 4) gres més o menys fi; 5) limolita gris-rosada; 6) fangolita grisa. Canals fluvials de 20 metres d’ample i 1 metre de fondària formaven meandres. El canal C consisteix en dipòsits amalgamats verticalment i lateralment. Els dipòsits del canal B tenen una amplada de 125 metres. En els dipòsits del canal A hom trobà l’Homínid d’Olduvai (OH34), classificat com a Homo erectus.

Durant 300.000 anys s’acumularen en el Llit III 10 metres de sediment. A sota hi trobem Tuff IID que, per mètode de 40Ar/39Ar ha estat datat a la Universitat de Manitoba en 1,332 ± 0,020 milions d’anys. La base del Llit III tindria una antiguitat de 1,19 ± 0,06 milions d’anys, i els dipòsits on hom trobà OH34 tindrien una edat de 0,99 ± 0,06 milions d’anys.

La degradació ecològica durant la transició cap al Pleistocè Mitjà

L’evapotranspiració extensiva en una conca tancada reduí la disponibilitat d’aigua dolça afavorint l’aparició d’erms i la formació de deserts esteparis o ambients semidesèrtics. Les condicions àrides reduïren la coberta vegetal i focs freqüents provocaven pertorbacions ecològiques. L’anàlisi de pol·len fòssil fet al Geological Survey of Canada (Calgary) indica una proporció de 10:1 entre gimnospermes:angiospermes. Les gnetals eren l’ordre dominant, amb presència d’almenys sis espècies d’arbusts efedroides xèrics. La major part del pol·len prové d’Ephedripites, principalment del gènere Ephedra.

Actualment el gènere Ephedra es troba en la zona Sàharo-Arabiana. Cal pensar, doncs, que Oldupai Gorge, a una latitud de 3°S, tenia una vegetació Sàharo-Sindiana.

Els models indiquen que el Pleistocè Mitjà es caracteritzà per una alternança a la zona entre comunitats vegetals mesofítiques i xerofítiques. La major aridesa es correspon a la fase MIS 30, i més concretament a un període de fa 1,043 milions d’anys. Els ecosistemes semidesèrtics s’estenien fins a l’Àfrica equatorial, incloent-hi la zona entre Oldupai Gorge i el sud-est del Llac Victòria. Actualment a la zona hi ha sabanes i prats. Fa un milió d’anys la conca de Turkana devia ésser un veritable desert, sense vegetació ni aigua superficial.

L’anàlisi d’isòtops estables de carboni realitzat a la Universitat de Calgary sobre l’esmalt dentari d’herbívors fòssils de la mateixa època i indret indica una dieta dominada per herbes C4. La fotosíntesi C4 minimitza la fotorespiració i permet la producció vegetal en condicions d’alta temperatura i irradiació solar. En canvi, en el Pleistocè Primerenc, a la conca d’Oldupai, hi havia una barreja de plantes C3 i C4.

En els sòls de planes inundables de la fàcies 2 hi ha presència de fitòlits corresponents a arbusts llenyosos i monocotiledònies. La nucleació de zeolites en aquests fitòlits és indicativa d’unes condicions de forta evaporació i de precipitació de carbonats. La presència d’alcans de cadena mitjana és indicativa de la presència de plantes herbàcies aquàtiques prop dels meandres fluvials.

Mercader et al. discerneixen en el registre sedimentari d’Engaji Nanyori marcadors moleculars i microscòpics d’incendis forestals. Analitzen la presència d’hidrocarburs saturats, incloent-hi alcans ramificats i cíclics. El predomini clar d’alcans de cadena curta indica situacions de crema incompleta de biomassa. Quelcom semblant indica la major presència de fenantrè en detriment de metilfenantrens alquilats, o la presència de fluorantrè en detriment de pirè. En els sediments hom detecta material microscopi carbonitzat.

Com responia l’home a les condicions d’eixutesa

En la conca hiperàrida de Llit III, l’activitat dels hominins es focalitzava principalment allà on hi havia amb major freqüència aigua circulant, és a dir en els entorns dels dos sistemes fluvials esmentats. Aquests sistemes fluvials s’alimentaven de la precipitació en dues conques ben diferents. La precipitació en aquestes conques permetia que arribés aigua a la conca de Llit III.

L’activitat humana es manifesta particularment en l’acumulació d’indicis de producció d’eines de pedra per a processar carcasses animals. Les excavacions dels anys 1960 i 1970 a Engaji Nanyori generaren un bon inventari d’artefactes i fòssils, en un context de canals, barres en punta i dunes subaquàtiques: més de 22.000 peces escampades en 300 m2. Llavors hom interpretà la troballa com a signe d’acampament humà al costat del curs d’aigua. Mercader et al. pensen més aviat en un hàbitat conformat per basses.

Els hominins abocaven lloses de quarsita en els canals dessecats i en les vores de les basses de la fàcies 5. Dels còdols d’aquests mateixos indrets prenien fonolita i basalt. La indústria lítica que practicaven era del complex acheulià. En el mateix indret d’abastiment de la matèria primera es feia una reducció lítica a través de percussió dura, que es manifesta en ascles corticals, pedres-martell i bulbs difusos. Entre els mètodes d’explotació de la pedra dominaven l’ortogonal bifacial, el longitudinal unipolar i el centripetal bifacial.

Als Llits I-II, amb una antiguitat de 2,0-1,3 milions d’anys, trobem una indústria lítica olduvaiana associada a poblacions hominines del Pleistocè Inicial, corresponents a les espècies Homo habilis i Paranthropus boisei. Els Llits III-IV tenen una antiguitat de 1,2-0,9 milions i es corresponen a l’Homo erectus del Pleistocè Mitjà. Mercader et al. han fet una anàlisi de components principals de jaciments lítics de la zona que mostra la continuïtat entre les indústries olduvaiana i acheuliana. Ara bé, al jaciment d’Engaji Nanyori hi ha una major diversitat de tipus d’eines amb burines, denticulats i raspadors, associats amb activitats d’escorxament, cosa que indicaria que es tractava d’un centre especialitzat de processament i explotació de recursos. Mercader et al. hi viuen una especialització tècnica per fer front a la vida en nínxols àrids.

Exemples de la indústria lítica d’Engaji Nanyori de fa un milió d’anys: A) l’eina gran de tall n. 3713 de quarsita; B) l’eina gran de tall n. 2486 de quarsita; C) l’eina de culla n. 890 de basalt; D) el nucli centripetal bifacial de quarsita n. 2262; E) denticulat de quarsita n. 2318 i F) raspador dihèdric de fonolita n. 1197

A Engaji Nanyori es registra una acumulació antropogènica d’ossos animals: 43.000 espècimens en 300 m2. La localitat devia ésser utilitzada repetidament en la tasca d’accedir de manera primària i immediata a les parts axials i apendiculars de bòvids adults de fins a 300 kg. Hi ha una correlació entre les coordenades tridimensionals dels espècimens lítics i els espècimens ossis. Els hominins ocuparien el lloc de principal depredador i acumulador de restes animals, ja que hi ha pocs nivells de destrucció d’ossos de carnívors i poques marques dentàries. Hi havia una activitat intensa de tall de carn: els ossos manifesten marques de tall indicatives de descarnacions, espellament i desarticulació. Hi ha signes també d’extracció del moll de l’os.

La fauna local era dominada per bòvids. També hi ha una fauna aquàtica amb presència de Crocodylidae i Hippopotamidae, juntament amb tortugues i bagres: uns tindrien un caràcter migratori i altres eren habitants permanents de les basses. Pel que fa a la fauna d’hàbitats oberts hi ha Reduncini, Antilopini i Equidae.

Restes òssies amb marques antropogèniques de tall: A) òs llarg n. 192 amb marques obliqües paral·leles; B) fragment d’os llarg n. 321 amb una marca de tall obliqua; C) fragment d’os llarg n. 881 amb marques de tall obliqües i paral·leles; D) fragment d’os llarg n. 952 amb marques de tall obliqües i longitudinals; E) fragment d’os llarg n. 191 amb una marca de tall obliqua; F) fragment d’os llarg n. 54 amb marca de tall transversal

La flexibilitat ecològica d’Homo erectus

Hi ha una discrepància entre les dades que suggereixen models paleoclimàtics i de vegetació per a MIS 30 al nord de Tanzània, i les reconstruccions de camp que han fet Mercader et al. Aquestes darreres indiquen unes condicions d’aridesa extrema, amb dessecació de llacs, sòls salinitzats i alcalinitzats, formació de llits rojos desèrtics i augment dels incendis forestals. La vegetació era dominada per màquies efedroides xerofítiques i no sabanes com indiquen els models.

Si la reconstrucció paleoclimàtica de Mercader et al. és correcta, Homo erectus hauria tingut la capacitat d’adaptar-se a una regió d’aridesa extrema. Per fer-ho modificaren les estratègies caçadores-recol·lectores, l’ús d’eines, l’explotació del medi i la gestió de recursos. Engaji Nanyori representaria el primer exemple d’adaptació de l’Homo erectus africà a situacions d’aridesa propiciades per l’alta variabilitat climàtica de l’inici del Pleistocè Mitjà. Els deserts esteparis del nord de Tanzània foren ocupats per aquests humans durant mil·lennis. Mercader et al. pensen que aquests humans foren pioners en l’ocupació de la zona ecoclimàtica Saharo-Sindiana. Aquesta regió connecta l’Àfrica Oriental amb l’Àfrica del Nord i l’Àfrica Occidental, així com amb la Península Aràbia.

Mercader et al. pensen que l’establiment d’Homo erectus en hàbitats marginals fou la base de la capacitat de dispersió d’aquesta espècie humana a Euràsia, on trobaria ecosistemes nous i diversos, i sovint extrems. Seria el primer pas per convertir el gènere humà en un gènere cosmopolita.

Lligams:

- Homo erectus adapted to steppe-desert climate extremes one million years ago. Julio Mercader, Pamela Akuku, Nicole Boivin, Alfredo Camacho, Tristan Carter, Siobhán Clarke, Arturo Cueva Temprana, Julien Favreau, Jennifer Galloway, Raquel Hernando, Haiping Huang, Stephen Hubbard, Jed O. Kaplan, Steve Larter, Stephen Magohe, Abdallah Mohamed, Aloyce Mwambwiga, Ayoola Oladele, Michael Petraglia, Patrick Roberts, Palmira Saladié, Abel Shikoni, Renzo Silva, María Soto, Dominica Stricklin, Degsew Z. Mekonnen, Wenran Zhao & Paul Durkin. Communications Earth & Environment 6: 1 (2025).

divendres, 10 de gener del 2025

La cohort longitudinal d’adolescents IMAGEN: trastorns alimentaris, psicopatologia, maduració cerebral i risc genètic d’obesitat

Neurociència: El projecte de recerca IMAGEN examina com factors biològics, psicològics i ambientals durant l’adolescència poden influir en el desenvolupament cerebral i en la salut mental. En un article a la revista Nature Mental Health, investigadors del Consorci IMAGEN presenten dades d’una cohort longitudinal d’adolescents. La primera autora de l’article és Xinyang Yu, que fa la tesi doctoral al King’s College London sobre els factors de risc bio-psico-social dels trastorns de la conducta alimentària en joves, tenint com a supervisores les professores Sylvane Desrivières i Ulrike Schmidt. Yu et al. han investigat les associacions entre conductes alimentàries, predisposició genètica a un elevat índexs de massa corporal (IMC) i les trajectòries entre 14 i 23 anys pel que fa psicopatologia de la conducta alimentària i la maduració cerebral. Prenen en consideració dades a 23 anys de 996 individus, i els classifiquen en tres grups alimentaris: 1) restrictiu; 2) emocional/incontrolat; i 3) d’alimentació saludable. Aquests grups es poden diferenciar d’acord amb puntuacions poligèniques vinculades a l’IMC, símptomes de trastorns alimentaris, internalització i externalització de problemes i maduració cerebral. En els grups 1) i 2) és menys marcada la disminució de volums i gruixos de diverses regions cerebrals. Una menor disminució del volum cerebel·losa explica els efectes de la puntuació poligènica en una alimentació restrictiva. Reduccions volumètriques menors en múltiples regions cerebrals expliquen la relació entre una externalització elevada de problemes i l’alimentació emocional/incontrolada.

Yu et al. identifiquen interaccions entre característiques morfològiques cerebrals i la conducta alimentària.

Els trastorns de la conducta alimentària

Els trastorns de la conducta alimentària són malalties psiquiàtriques greus amb elevada taxa de mortalitat, un fort impacte en la qualitat de vida i una càrrega econòmica. La prevalença tendeix a augmentar, particularment en el període central de l’adolescència. El consorci IMAGEN vol contribuir a una detecció el més primerenca possible, que faci possible intervencions efectives.

Els factors de risc més pregons dels trastorns alimentaris són conductes alimentàries com ara una dieta restrictiva o un excés d’ingesta. Aquestes conductes augmenten el risc d’adoptar comportaments de control de pes gens saludables i de patir malalties com la bulímia nervosa o el trastorn per afartament.

La restricció cognitiva, és a dir la restricció conscient de la ingesta d’aliment amb la voluntat de controlar el pes corporal i la figura, pot conduir a episodis de sobrealimentació i és alhora un fort predictor d’una ingesta desordenada i d’una percepció negativa de la pròpia imatge corporal.

L’alimentació descontrolada consisteix en menjar en resposta a la palatabilitat d’aliments, senyals socials i la fam, la qual cosa condueix a episodis d’alimentació. L’alimentació emocional consisteix en episodis d’alimentació desencadenats per un afecte negatiu. Aquests patrons alimentaris s’associen amb una major susceptibilitat a patir trastorns de la conducta alimentària, a fer eleccions hedonístiques d’aliments i a un major IMC i obesitat.

Estudis genètics indiquen que aquests comportaments alimentaris tenen una base hereditària, associada alhora amb el risc de patir obesitat.

Estudis neurològics indiquen que aquests comportaments també tenen una base neurobiològica. Els sistemes hipotalàmic, d’emoció/memòria i executius participen en el control de l’alimentació. També hi participarien en les diferències individuals l’activació neural d’estructures prefrontals i de regions de recompensa estriatals, així com el volum d’aquestes mateixes regions.

Els símptomes psicopatològics internalitzants i externalitzants també podrien ajudar en la detecció primerenca de trastorns de la conducta alimentària. Problemes externalitzadors en la primera adolescència prediuen l’aparició i persistència de patologies alimentàries. Símptomes d’ansietat prediuen l’aparició en l’adolescència de trastorns alimentaris.

Tres perfils d’alimentació

IMAGEN és un estudi de cohort longitudinal que combina dades genètiques i de neuroimatge d’adolescents recrutats a vuit centres d’estudi localitzats a Anglaterra, Irlanda, França i Alemanya. En cada localitat hi ha l’aprovació d’un comitè ètic, fonamentada en el consentiment informat escrit dels participants i dels seus pares o tutors. Per garantir l’homogeneïtat d’ancestre, l’estudi s’enfocà a adolescents d’ascendència europea.

Les neuroimatges s’obtenien per ressonància magnètica (MRI).

El genotipat es feia amb Illumina Human610-Quad BeadChip i Illumina Human660-Quad BeadChip.

Yu et al. utilitzen dades de 996 participants de la cohort IMAGEN. Són 478 homes i 518 dones, dels quals disposen de puntuació TFEQ (Qüestionari Alimentari de Tres Factors, de 18 punts) a l’edat de 23 anys, i dels quals tenen un mínim d’una mesura de la puntació SDQ (Qüestionari de Fortaleses i Dificultats, de 20 punts) feta a les edats de 14, 16, 19 o 23 anys.

Mitjançant una anàlisi d’agregació per mitjanes K identifiquen tres grups amb diferents comportaments alimentaris.

El primer grup (423 participants) puntua baix en tots els comportaments alimentaris. Són definits com a menjadors saludables.

El segon grup (324 participants) puntua alt en restricció cognitiva. Són definits com a menjadors restrictius. Es diferencien dels menjadors saludables pel fet de menjar conscientment menys per limitar el guany de pes, en la intensitat de l’alimentació restringida, en menjar conscientment menys del que voldrien i en evitar aliments que temen que els farien engreixar-se. De tota manera, tenen una major tendència al descontrol alimentari que no pas els menjadors saludables.

El tercer grup (249 participants) mostren una major puntuació en alimentació emocional i descontrolada. Són definits com a menjadors emocionals/incontrolats. Els distingeixen dels menjadors saludables comportaments com el fet de menjar més quan se senten tristos, sols o angoixats, la incapacitat de deixar de menjar o la freqüència d’episodis d’afartament. Són més restrictius que els menjadors saludables.

Entre els menjadors restrictius i els emocionals/incontrolats trobem una major proporció de dones.

Val a dir que l’índex de massa corporal tendeix a ser superior en els menjadors restrictius i en els menjadors emocionals/incontrolats. Aquesta diferència s’explica, ni que sigui en part, per una puntuació poligènica que hi predisposa.

La trajectòria adolescent dels tres grups en símptomes de trastorns de la conducta alimentària

Són símptomes de trastorns alimentaris fer dieta, menjar fins a afartar-se i purgar-se.

Els menjadors restrictius es caracteritzen per una major tendència a fer dieta entre els 14 i els 23 anys. Això és especialment marcat entre els 14 i els 16 anys. Entre els 14 i 19 anys experimenten una major tendència a menjar fins a afartar-se.

Els menjadors emocionals/incontrolats tenen una major tendència a fer dieta entre els 14 i 16 anys, i una major tendència a menjar fins a afartar-se entre els 14 i els 19. També tenen una major tendència a purgar-se entre els 14 i els 23 anys.

Problemes d’internalització i d’externalització

Els menjadors no-saludables presenten diferències significatives respecte als menjadors saludables en el desenvolupament de problemes d’internalització al llarg dels anys. Els problemes d’internalització tendeixen a créixer entre els 14 i els 23 anys.

Els problemes d’externalització tendeixen a disminuir entre els 14 i els 23 anys en tots tres grups. A 14 anys, els problemes d’externalització són majors entre els menjadors no-saludables respecte dels menjadors saludables.

Diferències en la maduració cerebral

Les neuroimatges dels participants permeten investigar tres paràmetres:
- el volum de matèria grisa.
- el gruix cortical.
- la profunditat de solc.

En les comparacions es tracten com a covariats el sexe, el lloc de recrutament i el volum intracranial local.

Entre els 14 i els 23 anys hi ha una reducció del volum de matèria grisa del cerebel esquerre. Ara bé, aquesta reducció és menys marcada en menjadors restrictius.

També hi ha reduccions del volum de matèria grisa en l’hemisferi cerebral dret entre els 14 i 23 anys. En menjadors emocionals/incontrolats aquestes reduccions són menys marcades en el gir frontal mitjà, en el putamen, en el gir frontal superior medial i en el gir post-central.

Entre els 14 i els 23 anys hi ha un augment del volum de matèria grisa en el gir parahipocampal dret. Aquest augment, però, és menys marcats en menjadors emocionals/incontrolats.

Aquestes diferències es mantenen quan hom té en compte els efectes de l’estatus puberal, l’assoliment educatiu o l’índex de massa corporal ajustat a edat i sexe.

Pel que fa al gruix cortical, entre els 14 i els 23 anys, hi ha reduccions diferencials segons els grups alimentaris en nou regions cerebrals: el gir lingual esquerra, el pol frontal bilateral, el gir frontal mitjà rostral bilateral, el pericalcarí esquerre, el cuneus esquerre, el gir frontal mitjà caudal dret i el gir cingulat anterior caudal dret. Les reduccions en aquestes regions són menys marcades en els menjadors emocionals/incontrolats.

Pel que fa a la profunditat de solc, els menjadors emocionals/incontrolats mostren reduccions més grans que els menjadors saludables en nou regions cerebrals: el gir frontal mitjà rostral bilateral, el pol frontal esquerre, el gir frontal superior bilateral, el gir frontal mitjà caudal dret, la pars orbitalis dreta, la pars opercularis dreta i el gir de la pars triagularis dreta.

La mediació de la maduració cerebral en la psicopatologia i els comportaments alimentaris

Mitjançant anàlisis de mediació, Yu et al. investiguen si les diferències cerebrals esmentades expliquen les trajectòries de problemes d’internalització i d’externalització, i els comportaments alimentaris.

En el cas dels menjadors restrictius, sembla que la trajectòria ascendent de problemes d’internalització és mitjançada per reduccions menys pronunciades del volum de matèria grisa del cerebel esquerre.

En el cas de menjadors emocionals/incontrolats, la trajectòria ascendent de problemes d’internalització és mitjançada per canvis en el volum de matèria grisa i el gruix cortical.

Això indicaria que l’alteració en el neurodesenvolupament contribuiria als símptomes de trastorns de la conducta alimentària, en part a través dels efectes de problemes d’internalització i d’externalització.

La interacció entre factors genètics, de maduració cerebral, de psicopatologia i de comportament alimentari

Les reduccions inferiors en el volum de matèria grisa que s’observen en menjadors no-saludables expliquen els efectes de la puntuació poligènica de predisposició a un IMC elevat a l’edat de 23 anys. Particularment rellevant sembla la maduració del cerebel pel que fa al control de la massa corporal i de l’alimentació restrictiva, mentre que la maduració del còrtex cerebral i del putament seria rellevant en els problemes de comportament de menjadors emocional/incontrolats.

La bibliografia indica que el cerebel juga un paper en la regulació dels comportaments alimentaris i el control de l’apetit. Els menjadors no-saludables no disposarien d’un desenvolupament normal de la xarxa de sacietat associada amb el cerebel.

El putament dret i la regió prefrontals juguen un paper en els circuits de recompensa. Una maduració insuficient d’aquestes regions afavoreix una alimentació emocional/incontrolada.

Yu et al. recorden també que la bibliografia indica que la maduració cerebral pot patir a conseqüències d’estressos ambientals com un ambient social advers. La cohort IMAGEN indica que els problemes d’ajustament social poden influir en la maduració cerebral més enllà de les predisposicions genètiques.

Yu et al. recorden que la cohort IMAGEN és exclusivament europea, de manera que la recerca hauria d’incorporar també altres grups humans. D’altra banda caldria quantificar els comportaments alimentaris en tota la seva complexitat i variació, que no és recollida del tot per les puntuacions utilitzades fins ara. Pel que fa a la neuroimatge, seria bo d’analitzar les variacions en les diferents àrees corticals.

Lligams:

- Relationships of eating behaviors with psychopathology, brain maturation and genetic risk for obesity in an adolescent cohort study. Xinyang Yu, Zuo Zhang, Moritz Herle, Tobias Banaschewski, Gareth J. Barker, Arun L. W. Bokde, Herta Flor, Antoine Grigis, Hugh Garavan, Penny Gowland, Andreas Heinz, Rüdiger Brühl, Jean-Luc Martinot, Marie-Laure Paillère Martinot, Eric Artiges, Frauke Nees, Dimitri Papadopoulos Orfanos, Hervé Lemaître, Tomáš Paus, Luise Poustka, Sarah Hohmann, Nathalie Holz, Christian Bäuchl, Michael N. Smolka, on behalf of the IMAGEN consortium. Nature Mental Health 3: 58-70 (2025)

- The IMAGEN Research project.