dimarts, 5 de novembre del 2013

Referèndum sobre la independència i territorialitat

Quan des de l'esquerra independentista es parla de "territorialitat", hi ha un reflex pavlovià manifestat en tota una cantarella: que si dogmatisme de Països Catalans, que si oblidem el caràcter triplement històric del Principat de Catalunya, del Regne de València i del Regne de Mallorques, que si oblidem els ritmes diferents, que si volem posar pals a les rodes a la independència possible en nom d'una independència ara impossibles, etc., etc., etc.

Ara mateix, però, tenim damunt de la taula la possibilitat/necessitat de convocar una consulta/referèndum sobre la independència de [l'actual Comunitat Autònoma de] Catalunya. La premsa es fa ressò de debats sobre la "pregunta" i sobre les "opcions" i, en menor mesura, sobre les maneres de fer la consulta i les maneres de fer-la vinculant.

Ara bé, de la "territorialitat" se'n diu poca cosa. Hom assum, senzillament, que tot el territori consultat/referendat, és a dir els municipis que integren les actuals províncies espanyoles de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, va en un sol bloc.

Qüestionem-ho. Ara bé, en fer-ho, segurament que trobarem resistències. Els mateixos que blasmaven els dogmatismes territorialitaris dels rodals més "ortodoxos" de l'esquerra independentista, resulta que també pateixen un fonamentalisme territorial pel que fa a [l'actual Comunitat Autònoma i futura o potencial República de] Catalunya.

Qüestionem-ho, de totes formes. L'anàlisi dels resultats electorals i els estudis demoscòpics mostren nítidament que la independència guanyaria de carrer en un munt de comarques. En d'altres la situació és força indecisa. I, finalment, hi ha les regions metropolitanes de Barcelona i Tarragona on trobem un munt de municipis on és previsible que l'opció independentista sigui derrotada en una consulta.

Vet ací, doncs, on es troba el dilema. Tractar el territori consultat com un bloc pot fer que si la independència resulta globalment guanyadora, tot el territori consultat pugui constituir-se en el segon estat català independent després del Principat d'Andorra. Però, si la independència perd, el territori global és perd. La derrota, en cas de produir-se, serà clarament atribuïble als resultats dels pobles del "cinturó de Barcelona".

En canvi, l'assumpció d'una territorialitat múltiple, bé en l'àmbit regional, comarcal o municipal ens oferiria un escenari més flexible. La República Catalana seria un fet i s'enduria d'entrada la major part del territori de l'actual Comunitat Autònoma. Girona, Vic o Manresa se'n podrien disputar la capitalitat amb molt de gust. Potser fins i tot, la República Catalana podria reclamar una part de Barcelona. Els territoris "perduts" continuarien associats al Regne d'Espanya. Això no hauria de ser més drama que el fet que la Franja de Ponent, el País Valencià o les Illes Balears i Pitiüses també mantindrien aquesta associació. Els territoris "perduts" podrien mantindre l'estatus de Comunitat Autònoma de Catalunya.

Una solució així, naturalment, seria provisional. Els unionistes de la banda republicana i els independentista de la banda autonòmica maldarien per aconseguir les majories necessàries per canviar la realitat de la seva localitat o comarca.

Incomoditats? No pas més grans que les que pateixen els ciutadans de la Cerdanya, dividits en dos estats. Si ens està bé que els ceretans pateixin aquestes comoditats per imperatius de ritmes, perquè és inacceptable que ho patim al Vallès, al Baix Llobregat o al Maresme?