dimarts, 18 de juliol del 2006

Escenes etnosadomasoquistes a la Catalunya del segle XXI

Ens diuen que les ideologies han mort, que les nacionalitats han mort, que els oficis han mort i que fins i tot les orientacions sexuals han mort. Només queda l'individu.

Acte seguit, el pronunciament de Montilla com a candidat a la Generalitat pel PSC-PSOE, obre tota una sèrie d'escenes etnosadomasoquistes no aptes per a menors. El jove menor de 18 anys que aquests dies llegeixi els diaris trobarà tot un ventall de perversions als valors que li havien inculcat des de P-3: no es pot jutjar ningú (ni encara menys autojutjar-se) per allò que sigui aliè a la pròpia voluntat. És cert que el jovenet o la joveneta ja tenia el problema evident, que els sacerdots de la correcció política consideraven part del misteri, de distingir allò voluntari d'allò involuntari. És evident que una persona no pot decidir nèixer a Iznajar, però no queda tan clar si, a base de voluntat, hom pot guanyar (o no) una miqueta de gràcia o de locuacitat.

En tot cas, el debat ulterior sobre Montilla, i aquí entra la part etnosadomasoquista de la qüestió, se centra no pas en la trajectòria política de l'ex-batlle de Cornellà o en apreciacions sobre decisions personals i familiars que ha anat prenent en els darrers anys. No. Allò que es valora és que "no és nascut a Catalunya". És clar, que, d'altres comentaristes s'hi fixen en altres ítems, igualment identitaris:
- no és de llinatge català. O sigui, que si Montilla hagués nascut a Catalunya, fill, nét o besnét d'immigrants també seria notícia.
- no parla català com a primera llengua.
- es fa dir Pepe i no Pep, o José i no Josep.
- etc.

Poser en el tercer ítem sí que entra la voluntat. Però encara que es fes dir Josep Montilla (i va haver-hi una època que es deixava dir així), li podrien retreure els altres punts.

El debat sobre Montilla, malgrat el tint identitari, transcorre amb amabilitat (res a veure amb les grolleries que es van arribar a dir sobre Carod-Rovira la tardor del 2003). Hi ha, és clar, un etnomasoquisme en un Montilla que es defineix, si us plau per força, com a català. Si Montilla digués "jo no sóc català", a més d'un li vindria mal de ventre. Però Si Montilla diu "jo sóc català", a uns quants d'aquests també els hi agafa mal de ventre. Montilla s'hi rabeja, és clar, amb el PSC en ple, ja que així descobreixen "contradiccions" en el discurs ètnic català. En aquest sentit, l'etnomasoquisme inicial es transforma en etnosadisme.

De nou en el camp de l'etnomasoquisme, tenim als nois de les JNC i al propi Mas. Etnomasoquistes, no gosen dubtar de la catalanitat de Montilla. Si Montilla hagués nascut a Nador i no tingués la nacionalitat espanyola no podria votar, i l'etnomasoquisme condicional de Mas s'esvairia.

Curiosament, tota una sèrie de comentaristes que han dubtat de la catalanitat de, per exemple, Carod-Rovira (com a mig-aragonès) o de la de Villatoro (llinatge patern, en darrer terme, judeo-castellà), ara no sols dubten de la de Montilla sinó que consideren pecaminós que qualsevol altre en dubti. Explicat d'una altra manera: hi ha sovint agressivitat en relatar els fets i dits de l'ex-conseller Carretero (pel cognom?) però ni els més ultracatalanistes han dit ni piu de l'ex-periodista Espada (que no Espasa). L'argument cognominal, aparentment, és condicional, i les pureses exigides a uns per defensar Catalunya no s'assemblen a les impureses tolerades per atacar-la.

Acabarem amb la consigna del PSC-PSOE: "Ara és hora dels catalans". La lectura oficial és que cal preocupar-se dels catalans (com a individus) i no de la col·lectivitat (un eslògan no gaire socialista). La lectura subliminal és que els "autèntics catalans" són els Montilla i no els Pujol i Solei o els Mas i Gavarró o els Maragall i Mira. Que aquests es rebotin finalment i comencin a rebel·lar-se contra justos i pecadors és cosa que ningú no contempla. I és que l'etnomasoquisme dels uns i l'etnosadisme dels altres és molt arrelat. Conformem-nos, doncs, amb l'etnovoyeurisme, no sigui que rebem una garrotada de qualsevol dels dos (o tres) costats.