Dos antibiòtics de la soca 1G de ‘Paenibacillus polymyxa’

Microbiologia: El projecte de ciència ciutadana ‘Swab and Send’ recull des del 2020 hisop collits pels seus participants i que són tramesos després a la Liverpool School of Tropical Medicine. Un exemple de la recerca que fan la podem trobar en un article publicat aquesta setmana a la revista Antibiotics, amb Amy McLeman com a primera autora. McLeman et al. isolaren a partir d’un hisop de Swab and Clean una soca bacteriana que identificaren dins de l’espècie Paenibacillus polymyxa. Aquesta espècie produeix les substàncies antimicrobianes polimixina E (=colistina) i polimixina B, d’importància clínica en el tractament d’infeccions per patògens gram-negatius multiresistents. McLeman et al. feren assaigs en placa d’agar i de cultiu líquid per veure si la soca P. polymyxa 1G presentava activitat contra Escherichia coli i contra soques resistents. Alhora feren una seqüència del genoma de 1G, i una anàlisi per espectrometria de masses del sobrenedant del seu cultiu. La soca P. polymyxa 1G era activa contra E. coli en agar i en cultiu líquid. Ara bé, no ho era pas amb soques d’E. coli que contenen els gens mcr1 i mcr4, que confereixen protecció contra la colistina. Dedueixen la producció d’una polimixina A, identifiquen un clúster de gens relacionat i troben indicis moleculars de polimixina A1 i A2.

McLeman et al. identifiquen pics corresponents a la polimixina A1 (1157 m/z) i a la polimixina A2 (1143 m/z) en el sobrenedant de cultius de ‘P. polymyxa’ 1G. Malauradament, no són capaces d’actuar contra soques enterobacterianes resistents a la colistina.

Swab and Send i la necessitat de trobar nous antibiòtics

La resistència a agents antimicrobians és una de les grans amenaces a la salut humana, i hom estima que en el 2050 hi haurà 8,22 milions de morts anuals per aquesta causa. Cal trobar nous antibiòtics, especialment contra bacteris gramnegatius. El medi natural és el reservori de bacteris i fongs encara no descrits que podrien produir nous antibiòtics.

Fou així com en el 1947, Y. Koyama va poder descriure la polimixina E (= colistina), antibiòtic produït pel bacteri grampositiu Paenibacillus polymyxa (=Bacillus polymyxa). Aquesta espècie també produeix fusaricidina i altres polimixines. En el mateix 1947, Benedict i Langlykke identificaren una polimixina en sobrenedant de cultiu de P. polymyxa. Hom ha descrit cinc clústers de gens responsables de la biosíntesi de polimixines.

L’ús de la colistina decaigué a partir dels anys 1980, en valorar-se que era excessivament tòxica. En efecte, les polimixines presenten sovint toxicitat renal o neural, i generen respostes al·lèrgiques.

En l’actualitat les polimixines (polimixina B, colistina) s’utilitzen per tractar infeccions de bacteris gramnegatius resistents a carbapenems enteses com a ‘darrera línia de defensa’. Urgeix trobar polimixines amb un perfil menys tòxic.

A partir dels anys 1950, les polimixines han estat emprades en agricultura contra bacteris patògens de cultius. Això ha promogut l’aparició de resistències. Un element genètic d’aquesta resistència són els gens mcr, gens presents en plàsmids i que es difonen per transferència horitzontal.

Investigar noves variants de polimixines pot ajudar a diversificar l’arsenal d’agents antimicrobians contra Enterobacterales.

P. polymyxa 1G

La soca P. polymyxa 1G fou isolada de l’hisop d’un dipòsit de carbó pres el 2019 en el marc del projecte Swab and Send. L’isolat generava una zona d’inhibició en placa d’agar de la soca E. coli NCTC86. L’assaig CFS indicava una reducció del creixement del 99%.

La seqüenciació del gen ARNr 16S indicava que la soca pertanyia a l’espècie Paenibacillus polymyxa. La seqüenciació genòmica ulterior en plataforma Illumina-Oxford Nanopore generà un cromosoma complet i tancat de 6.088.001 pb.

L’isolat fou cultivat en medi M9 amb glucosa com a font de carboni durant 2 setmanes. L’anàlisi per espectrometria de masses del sobrenedant indicà la presència de dos compostos semblants a la colistina. Aquests dos compostos serien polimixina A1 i polimixina A2.

L’anàlisi bioinformàtica del genoma indicava un clúster gènic responsable de la biosíntesi d’aquestes polimixines. Aquest clúster és format pels gens pmxA, pmxB i pmxE, i per dos gens de transportadors de tipus ABC. Els tres gens pmx codifiquen regions diferents de la polimixina.

P. polymyxa 1G contra vuit isolats resistents a la colistina

McLeman assajaren el sobrenedant (CFS) de P. polymyxa G1 contra vuit isolats d’E. coli resistents. El sobrenedant no era efectiu contra les soques resistents amb gens mcr. Tampoc no era amb una soca resistent sense aquests gens.

El valor de la biodiversitat

Les polimixines A1 i A2 de la soca 1G són semblants a altres polimixines A prèviament isolades. Disposar d’un bon nombre de variants és interessant ja que algunes d’elles podrien presentar un perfil nefrotòxic menys desfavorable. Certament, però, les polimixines de la soca 1G no poden fer front a bacteris que tinguin gens mcr, o altres gens de resistència.

Lligams:

- Antimicrobial Activity of a Polymyxin A-like Compound and Characterisation of the Cognate Biosynthetic Gene Cluster Within the Genome of the Producing Paenibacillus polymyxa. Amy McLeman, Alexander D. H. Kingdon, Robin Hoeven, George Taylor, Ellie Allman, Issra Bulgasim, Claudia McKeown, Richard N. Goodman, Sabrina Moyo, Adam P. Roberts. Antibiotics (2026)

Organoides cerebrals humans de cinc anys d’edat

El laboratori de Paola Arlotta fa recerca sobre desenvolupament del neocòrtex cerebral humà, amb un enfocament d’enginyeria de teixits. Un exemple d’això és el seu treball sobre organoides cerebrals: aquests sistemes in vitro poden constituir un model sobre el desenvolupament del cervell humà, tal com expliquen en un article publicat a Nature aquesta setmana, amb Irene Faravelli com a primera autora. El desenvolupament i maduració del cervell humà segueix un període de gairebé vint anys, amb tot una sèrie de processos específics que difícilment es poden seguir en models animals. Faravelli et al. han mantingut en cultiu alguns organoides cerebrals humans durant cinc anys en el decurs dels quals, amb condicions òptimes de creixement, han assolit una considerable extensió de la viabilitat de neurones excitatòries. Faravelli et al. han seguit l’evolució transcriptòmica dels diferents tipus cel·lulars. És remarcable que els perfils de metilació genòmica es corresponguin a l’edat del propi organoide. Quan generen organoides quimèrics amb progenitors neurals de diferents edats, els progenitors vells es diferencien en neurones ràpidament, com si guardessin una memòria del temps que ja havien passat in vitro. Faravelli et al. confien que els seus organoides podran persistir en bones condicions de cultiu durant molts anys.

Faravelli et al. han seguit la maduració progressiva al llarg de cinc anys de cultius d’organoides d’escorça cerebral humana

Els organoides com a model

El desenvolupament del cervell humà, com el de qualsevol altre òrgan, és orquestrat per programes transcripcionals definits per ones d’expressió gènica regulades en l’espai i en el temps. Aquests patrons d’expressió gènica són el fruit de canvis dinàmics ben coordinats en l’activitat d’elements reguladors i en la remodelació epigenòmica. En el cervell això es tradueix en l’aparició a temps oportú de diferents tipus cel·lulars neurals, que maduren progressivament.

Una diferència remarcable del cervell humà en comparació amb altres espècies de mamífers és la lentitud de desenvolupament i maduració. Les neurones de l’escorça cerebral requereixen anys per arribar a la plena maduració.

Aquest ritme lent de maduració s’observa també en tots els tipus cel·lulars derivats de cèl·lules mare pluripotencials humans (hPS). Hi ha barreres epigenètiques que forcen la lentitud de la maduració neuronal humana. També hi contribuiria la taxa del metabolisme mitocondrial.

A mig camí de l’òrgan in vivo i dels cultius cel·lulars, els organoides podrien ser un bon model per entendre la base molecular d’aquest procés. És una recerca pacient, val a dir, i en aquest article Faravelli et al. aporten informació epigenètica, estructural i funcional sobre organoides corticals humans de més de cinc anys d’existència. Segueixen el transcriptoma de cèl·lules individuals, i constaten que progenitors procedents d’organoides vells mostren una memòria del desenvolupament previ.

L’envelliment dels organoides en cultiu in vitro

Els organoides cerebrals humans segueixen el ritme lent i neotènic del cervell humà endogen pel que fa al desenvolupament i maduració. En la majoria d’estudis això no s’arriba a copsar, ja que no se’ls segueix més que durant uns mesos. Faravelli et al. desenvoluparen un protocol de cultiu a llarg termini, i alguns dels seus organoides ja han arribat als 5 anys d’edat.

Faravelli et al. han estudiat ara uns 34 organoides, amb edats de 6 mesos, 9 mesos, 1 any, 18 mesos, 2 anys, 3 anys, 4 anys i 5 anys, mitjançant una anàlisi de seqüència d’ARN d’una sola cèl·lular (scRNA-seq). Prèviament, disposen de dades d’uns 76 organoides de 15 dies a 6 mesos d’edat. La base de dades completa és, doncs, de 110 organoides, dels quals hi ha anàlisis de scRNA-seq de 424.720 cèl·lules.

Existeixen dades transcriptòmiques d’escorça cerebral humana endògena. Faravelli comparen els organoides amb aquestes dades:
- els organoides de 15 dies a 2 mesos són comparats amb cervells fetals humans del primer trimestre de gestació.
- els organoides de 3 a 6 mesos, a cervells fetals del segon trimestre.
- els organoides de 9 mesos a 5 anys, es corresponen a edats prenatals i postnatals.

La correspondència cronològica entre el desenvolupament in vivo i in vitro és remarcable. Els organoides de més de 12 mesos de cultiu presenten un transcriptoma anàleg al del cervell post-natal.

La metilació d’ADN, particularment en llocs CpG associats a l’edat, constitueix un rellotge epigenòmic de l’edat biològica. Si el metiloma és dinàmic en el primer desenvolupament, tendeix després a uns nivells alts i estables en la vida post-natal. Faravelli et al. han fet seqüenciació genòmica amb bisulfit (WGBS) d’organoides d’edats situades entre 3 mesos i 5 anys: el patró de metilació s’assembla al constatat in vivo.

En els organoides també es constata l’existència de regions de metilació diferenciada segons el tipus cel·lular (cdDMRs). Faravelli et al. identifiquen 213 DMRs correlacionades amb l’edat en els seus organoides. Observen també una metilació CpA progressiva en 1383 posicions.

Els rellotges epigenètiques Horvath (per a tots els teixits) i els específics de cervell fetal humà o per a escorça cerebral humana, prediuen unes edats de metilació d’ADN que correlacionen força amb el temps de cultiu de l’organoide.

La composició cel·lular dels organoides

Faravelli et al. han comprovat per scRNA-seq que en els seus organoides corticals hi ha presència dels diferents tipus cel·lulars esperables.

Els astròcits i els progenitors glials són ben presents en els organoides corticals de 5 anys de cultiu. Transcriptòmicament s’assemblen força als dels teixits vius. Els organoides d’aquesta edat presenten trets de maduració glial i mielinització.

Pel que fa a les neurones, les condicions de cultiu CDM4 comporten que en els organoides hi hagi un declivi progressiu de les poblacions neuronals. Tot i amb tot, en els organoides de 5 anys romanen els marcadors de neurones inhibidores i excitadores. Per immunohistoquímica, Faravelli et al. detecten el marcador NeuN i el marcador SATB2 en organoides de 5,8 anys de cultiu.

Quan els organoides són cultivats en medi BrainPhys suplementat amb GlutaMax, al cap de 9 mesos Faravelli et al. detecten un augment de neurones de projecció cal·losal. Això implica un augment del nombre de neurones actives. L’observació per microscòpia electrònica indica un augment de la densitat sinàptica. La microscòpia de fluorescència indica també un augment de la complexitat neuronal en termes d’arborització morfològica (longitud de neurites, nombre de braques terminals). Tot plegat condueix a definir unes condicions de cultiu permissible amb l’activitat neuronal que seria òptim per aprofitar els organoides com a model del funcionament cortical. Efectivament, organoides cultivats en aquestes condicions durant 2 anys retenen l’activitat neuronal, i a més ho fan amb un perfil diferent del dels organoides més joves.

La retenció del temps de desenvolupament

Molts models d’embrió (ratolí, pollastre) assenyalen que els diferents llinatges cel·lulars acumulen amb el temps una major restricció del seu potencial de diferenciació. Faravelli et al. mostren que això també passa en els seus organoides.

Faravelli et al. han generat organoides quimèrics que integren progenitors de diferents edats. Aquests organoides tenen com a base un sistema quimeroide ex vivo de ratolí. Els quimeroides humans de Faravelli et al. són el resultat de la barreja de cèl·lules velles (procedents d’organoides de 9-12 mesos d’edat) o cèl·lules noves. Els quimeroides monocrònics vells presenten un perfil semblant als organoides de 9 mesos: els progenitors acaben per generar astroglia, com si retinguessin l’edat de l’organoide d’on procedien. En els quimeroides heterocrònics, cada progenitor respon d’acord amb l’edat de l’organoide de partida, però hi ha senyals que indiquen que els progenitors joves rejoveneixen un xic el programa dels progenitors vells.

Faravelli et al. ens mostren l’existència d’un rellotge intern al si de cada cèl·lula d’organoide que influeix en els seus patrons d’expressió gènica.

Lligams:

- Human brain organoids record the passage of time over multiple years. Irene Faravelli, Noelia Antón-Bolaños, Anqi Wei, Tyler Faits, Abhishek Sampath Kumar, Sophia Andreadis, Rahel Kastli, Marta Montero Crespo, Mara Steiger, Daniel Leible, Elizabeth Zhang, Bobae An, Yaron Meirovitch, Sayara Silwal, Sung Min Yang, Alexander Kovacsovics, Xian Adiconis, Helene Kretzmer, Joshua Z. Levin, Edward S. Boyden, Jeff Lichtman, Aviv Regev, Alexander Meissner & Paola Arlotta. Nature (2026).

Bacteriòfags com a moduladors de la susceptibilitat a antibiòtics

Microbiologia: En els anys 1920 hi hagué una recerca activa sobre l’ús de virus que infecten bacteris (virus bacteriòfags) per al tractament d’infeccions bacterianes. En l’era dels antibiòtics aquest interès davallà. L’augment de la resistència a agents antimicrobians ha alterat recentment aquest panorama. El bacteri Staphylococcus aureus resistent a la meticil·lina (MRSA) és un exemple de microorganisme patogen que mostra una extensa resistència a antibiòtics. El grup de recerca de Dezső Péter Virok ha investigat com l’exposició a bacteriòfags afecta el genoma, proteoma i susceptibilitat a antibiòtic d’un isolat clínic de MRSA. Ho expliquen en un article publicat ahir a la revista Antibiotics amb Otília Vágó com a primera autora. L’isolat MRSA era exposat al còctel de bacteriòfags PYOFAG. Vágó et al. comparaven petites colònies variants dels bacteris supervivents amb la soca mare amb tests fenotípics, seqüenciació genòmica, proteòmica comparada i microscòpia electrònica de transmissió. L’exposició als fags induïa canvis profunds en el creixement i la morfologia colonial i augmentava la susceptibilitat a antibiòtics (especialment, beta-lactàmics i aminoglucòsids). Genòmicament apareixien mutacions múltiples, la pèrdua de dues regions genòmiques, i canvis en el gen tarS. Proteòmicament hi havia canvis en vies metabòliques, de resposta a estrès i d’embolcall cel·lular. Les electromicrografies indicaven una reducció en el gruix de la paret cel·lular. L’exposició a fags, doncs, indueix una adaptació fenotípica i molecular en MRSA que acaben per promoure la susceptibilitat a agents antimicrobians.

Vágo et al. han estudiat com l’exposició a un bacteriòfag condueix a una remodelació genòmica i proteòmica d’una soca de ‘Staphylococcus aureus’ resistent a la meticil·lina, alterant-hi aquesta resistència.

MRSA en infeccions nosocomials

MRSA és un dels principals microorganisme responsables d’infeccions nosocomials (HA-MRSA) i comunitàries (CA-MRSA). El tractament és complex perquè MRSA és resistent a antibiòtics convencionals. Això es deu al gen mecA, que codifica una proteïna d’unió a penicil·lina (PBP2a). Altres factors fan que MRSA sigui sovint també resistent a macròlids, clindamicina o fluoroquinolones.

Els bacteriòfags són virus que infecten i lisen cèl·lules bacterianes a través de receptors específics. Aquesta especificitat els distingeix de l’acció dels antibiòtics. Hom ha descrit bacteriòfags capaços de lisar MRSA, d’atacar els seus biofilms i de reduir la severitat de les infeccions. La idea és combinar la teràpia amb bacteriòfags amb antibiòtics.

La sinèrgia fag-antibiòtic (PAS) s’ha observat en enterobacteris. En MRSA s’ha constatat amb antibiòtics com la daptomicina o la ceftarolina.

PYOFAG indueix canvis en la morfologia colonial de MRSAUS14

Vágó et al. incubaren 3,2 milions de cèl·lules de S. aureus en 80 μL, exposant-les a 20 μL d’un còctel comercial de fags, PYOFAG. Els experiments els feien amb controls sense exposició, i a diferents temps d’incubació (1, 2, 3, 4, 5, 6, 7 i 24 hores). La soca utilitzada de S. aureus és MRSAUS14.

En les primeres sis hores el còctel de fags no altera el creixement bacterià (mesurat per densitat òptica). Però a partir de llavors els fags provoquen una lisi bacteriana que es fa gairebé completa al cap de 24 hores.

Les colònies MRSAUS14 són grans i groguenques cultivades en agar sang. En canvi, les colònies MRSAUS14 després del tractament amb PYOFAG solen ser més petites. Això podria explicar-se per la pressió selectiva dels fags, que afavoriria la supervivència de subpoblacions de creixement més lent.

PYOFAG atenua la resistència antimicrobiana de MRSAUS14

Les colònies petites de MRSAUS14 post-PYOFAG tenen un perfil de susceptibilitat a antibiòtics més accentuat que les colònies originals de MRSAUS14. Els antibiogrames ho mostren especialment per a antibiòtics beta-lactàmics i aminoglucòsids.

PYOFAG indueix canvis genòmics en MRSAUS14

Vágó et al. feren seqüenciació genòmica de colònies originals de MRSAUS14 i de colònies petites de MRSAUS14 post-PYOFAG. Com és lògic la identitat dels dos genomes és alta (99,29%). La diferència es manifesta en delecions de dues regions:
- Contig 13, de 14114 bp, i que abasta 15 gens.
- Contig 24.

L’anàlisi de variants mostra 197 mutacions: 156 de canvi de nucleòtid (SNPs), 37 de més d’un nucleòtid (MNPs) i 4 insercions/delecions. 55 mutacions eren intergèniques. El nombre de gens afectats era de 28.

PYOFAG indueix canvis proteòmics en MRSAUS14

Vágó et al. estudien l’expressió global de proteïnes amb LC-MS/MS. La comparació de l’exposició amb PYOFAG amb el control revela una remodelació del proteoma, amb 177 proteïnes sobreregulades i 299 proteïnes inhibides.

PYOFAG indueix una reducció del gruix de paret cel·lular de MRSAUS14

La microscòpia electrònica de transmissió indica que l’exposició amb PYOFAG condueix a unes parets cel·lulars una mica més fines (de 30 nm a 25 nm).

El doble efecte del còctel de bacteriòfags

PYOFAG és un còctel comercial de bacteriòfags que infecten Staphylococcus aureus. Vágó et al. han comprovat in vitro que el còctel té un efecte marcat sobre el creixement de MRSAUS14. Al cap de 6 hores, els bacteriòfags comencen a interferir en el creixement bacterià i la lisi acaba per eliminar la immensa majoria de bacteris.

El més interessant, però, és que els bacteris que aconsegueix sobreviure a PYOFAG tenen unes característiques diferents a la soca originària.

La composició de PYOFAG és un secret comercial, però Vágó et al. han pogut identificar la presència del fag Rosenblumvirus SCH1. En qualsevol cas, a l’efecte bacteriolític directe, cal sumar la inducció de canvis moleculars i fenotípics en els bacteris supervivents. Les subpoblacions supervivents són de creixement més lent, amb un metabolisme reprimit. Si bé aquestes subpoblacions tenen la capacitat de persistir a un atac amb bacteriòfags, són alhora més susceptibles a antibiòtics.

Val a dir que el creixement més lent, traduït en la formació de colònies més petites en agar sang, és una resposta habitual a situació d’estrès (estrès oxidatiu, acidificació, limitació de nutrients, etc.). El fenotip de colònies petites s’associa a bacteris més persistents.

Entre els bacteris supervivents, un 1,3% eren infectades per bacteriòfags. Els bacteris supervivents són genèticament heterogenis. Vágó et al. pensen que són el producte d’una selecció de subpoblacions resistents a la infecció o que han adquirit aquesta resistència durant l’exposició. Els resultats de Vágó et al. ens fan veure que molt probablement MRSAUS14, una soca d’origen clínic força utilitzada en recerca, és genèticament heterogènia.

Un dels canvis gènics detectats per Vágó et al. afecta la proteïna TarS, possiblement implicada en l’absorció de bacteriòfags. Aquest canvi provoca una alteració en la glicosilació de l’àcid teïcoic de la paret bacteriana, que si bé protegeix la cèl·lula de la infecció amb bacteriòfags, la fa més susceptible a antibiòtics beta-lactàmics.

Tot plegat a ajuda a entendre millor el mecanisme subjacent a la sinèrgia entre bacteriòfags i antibiòtics. La fagoteràpia és entesa com més va més com un complement als antibiòtics, i ja no tant com una mera alternativa.

Lligams:

- Bacteriophage Challenge Drives Genomic and Proteomic Remodeling and Alters Antibiotic Resistance in a Methicillin-Resistant Staphylococcus aureus. Otília Vágó, Krisztián Laczi, László Orosz, Georgina Horváth, Károly Péter Sárvári, Diána Szabó, Regina Csordás, Zoltán Szabó, Caleb Ardizzone, Titanilla Szögi, Katalin Burián, Dezső Péter Virok. Antibiotics (2026).

L’atenció a les sensacions corporals regula la resposta immunitària en un model humà d’inflamació cutània

Neuroimmunologia: La psicòloga cognitiva Nofar Mizrachi, l’immunòleg clínic Menachem Rottem i la neurofisiòloga Liron Rozenkrantz publicaven ahir a la revista Nature Human Behaviour un article sobre com l’atenció voluntària regula respostes immunes agudes en humans. Per atenció entenen el mecanisme del sistema nerviós central que prioritza i conforma la informació sensorial. És sabut que si distraiem una persona de pensar en una ferida això li pot reduir la percepció de dolor. Però en aquest exemple, l’atenció voluntària sembla una capacitat tan sols un grau superior a la nocicepció. Més avall quedarien els processos biològics subjacents al dolor. Mizrachi et al. han fet els seus experiments amb un model d’inflamació aguda de la pell. Els subjectes eren orientats cap a atendre les sensacions corporals o bé eren distrets. El primer tractament conduïa a una resposta immune més regulada. Això es constatava en un 90% dels participants, i de mitjana l’atenció voluntària conduïa a una resposta immunitària 1,5 vegades menor. Darrera d’aquesta diferència hi hauria una ruta sensorial, però també una activitat vagal parasimpàtica. La percepció té una conseqüència biològica que va més enllà de l’àmbit purament experiencial.

Mizrachi et al. mostren com una atenció voluntària o una distracció influeixen en el procés inflamatori cutani

L’atenció i la inflamació

L’atenció és un mecanisme cognitiu central que prioritza informació sensorial en el processament neural. Conforma l’activitat neural i modula la percepció sensorial. Això darrer inclou la propiocepció, la percepció del propi cos. Un aspecte de la propiocepció és la nocicepció, la percepció del dolor i la coïssor.

La nocicepció no tan sols regula el comportament ‘superior’ de l’organisme, sinó que també modula les respostes immunes ‘inferiors’. En models de rata i ratolí s’ha constatat que la disrupció de la nocicepció condueix a la desregulació immune. Experiments ben controlats en humans han corroborat que la distracció del dolor o de la coïssor condueix a una reducció de la desplaença. Mizrachi et al. temen que aquest efecte positiu comporti però una desregulació immune.

L’al·lostasi seria el control predictiu dels estats corporals interns per part de les funcions cognitives superiors. El cervell ajustaria l’activitat del sistema nerviós autònom, del sistema endocrí i del sistema immunitari. L’atenció no tan sols modularia la propiocepció sinó que també conformaria respostes reguladores més profundes. El sistema nerviós parasimpàtic té una acció reguladora ‘anti-inflamatòria’.

Mizrachi et al. volien estudiar directament en humans si l’atenció voluntària pot regular la inflamació aguda. La inflamació aguda és una resposta protectora fonamental per a contindre una lesió o inflamació. Podem considerar-la un mecanisme fisiològic ‘vegetatiu’, essencialment reflexiu o autònom, fora de la influència voluntària. Però tota activitat immune és acoblada a circuits neuronals, sensorials o autònoms.

Mizrachi et al. empren el test cutani estandarditzat d’histamina. Aquest és un model que indueix una reacció inflamatòria breu i ben caracteritzada en la pell. Mizrachi et al. veuen la pell com una interfície neuroimmune accessible, densament innervada per fibres sensorials i poblada per cèl·lules immunes. La resposta immunitària en aquest test apareix en minuts, fa un pic a 15-20 minuts, i es pot quantificar en termes d’inflor (edema) i rojor (eritema). Si l’activitat immune de l’individu és ben regulada, la resposta inflamatòria serà menor.

Mizrachi et al. aplicaven el test en dues condicions:
- els participants havien de romandre 20 minuts focalitzant l’atenció a les sensacions que tenien en el lloc de la punxada amb histamina. Són les condicions interoceptives.
- els participants havien de romandre 20 minuts focalitzant l’atenció a sensacions externes presentades en un pantalla. Són les condicions exteroceptives.

En cada experiment els individus passaven per les dues condicions seguint un ordre equilibrat. Així cada participant era control d’ell mateix.

Mizrachi et al. feren tres experiments:
- en el primer, l’atenció interna era contrastada amb una distracció basada en vídeo.
- en el segon, l’input visual era idèntic.
- en el tercer, es comprovava la senyalització sensorial.

L’atenció interna regula la resposta inflamatòria aguda

En l’experiment 1 participaren 37 persones. Quan es promovia l’atenció interna, es reduïa l’edema i l’eritema, en comparació a la distracció amb videoclips en el 90% dels subjectes. La distracció, de mitjana, conduïa a una inflamació un 50% superior.

La diferència ja apareix als 3 minuts de la punxada i es manté en els primers 20 minuts, i en la recuperació posterior. El 90% dels participants amb atenció interna ja anaven de baixada en la inflamació a 20 minuts, mentre que en els participants distrets això baixava al 46%.

La diferència era més clara en l’edema que en l’eritema.

La regulació atencional és independent d’atendre altres tasques

En el segon experiment participaren 20 subjectes. En aquest cas havien de seguir estímuls visuals en la pantalla i resoldre tasques. La diferència era que en l’interocepció havien de relacionar formes amb les sensacions en el lloc inflamat, i en l’exterocepció amb objectes de la vida real.

Les diferències atencionals es mantenien.

El rol dels sentits en la regulació atencional de la inflamació

En l’experiment 2, els subjectes sota distracció reportaven menys coïssor i cremor.

En l’experiment 3 participaren 17 subjectes. En aquesta ocasió el test de punxada amb histamina es combinava amb lidocaïna tòpica. La lidocaïna disminueix l’eritema però no afecta l’edema. La lidocaïna actua com a anestèsic local. En aquestes condicions l’efecte regulador de l’atenció sobre el sistema immune era afeblit però no abolit. Ara bé, en aquestes condicions la percepció de coïssor és igual en les dues condicions experimentals.

Altres variables indicaven que l’atenció voluntària s’associa a una major variabilitat de la freqüència cardíaca, la qual cosa suggereix la intervenció de l’activitat vagal (sistema nerviós autònom parasimpàtic). Aquesta activitat parasimpàtic es mantindria fins i tot amb l’administració de lidocaïna.

Podem extreure la conclusió que en cas de patir una petita lesió que cursarà amb una inflamació aguda, val més pensar-hi en el procés de guariment per tal que la resposta sigui mesurada i efectiva, malgrat que això comportarà que ens farà una mica més de mal. És allò de, si pica és senyal que es guareix. Ara bé, un analgèsic local no anul·larà l’efecte beneficiós de la introspecció.

Lligams:

- Voluntary attention regulates acute immune responses in humans. Nofar Mizrachi, Menachem Rottem & Liron Rozenkrantz. Nature Human Behaviour (2026).

Equacions diferencials parcials, geometria simplèctica, o-minimalitat i anàlisi harmònica (Deng, Pardon, Tsimerman i Wang, Medalles Fields 2026)

Matemàtiques: Avui ha arrencat a Filadèlfia el Congrés Internacional de Matemàtiques. Com cada quatre anys, un dels primers actes ha estat l’anunci dels guardonats amb la medalla Fields. Són quatre els matemàtics menors de 40 anys que han estat reconeguts per haver fet importants contribucions a la disciplina.

Yu Deng i les equacions diferencials parcials

Yu Deng (邓煜, *Shenzhen, Guangdong, 1989), professor de matemàtiques a la Universitat de Chicago, ha rebut la Medalla Fields «pel seu treball en equacions diferencials parcials, incloent la derivació rigorosa de l’equació de Boltzmann des de la dinàmica d’esfera dura per a gasos rarificats, la derivació d’equacions cinètiques d’ona des de sistemes dispersius no-lineals, i aproximacions probabilístiques a dinàmiques no-lineals de Schrodinger».

Yu Deng ha combinat tècniques d’equacions diferencials parcials, probabilitat i física matemàtica en l’anàlisi rigorosa de sistemes dinàmics complexos. Ha aclarit així com emergeix el comportament macroscòpic i estatístic a partir de dinàmica microscòpica.

Zaher Hani, Xiao Ma i Yu Deng treballaren en la derivació de l’equació de Boltzmann a partir de la dinàmica determinística d’esfera dura en un règim de baixa densitat (Deng et al., 2024). Aquesta derivació és rigorosa per a gasos rarificats pels quals hi ha una solució Boltzmann. Això connecta els sistemes newtonians de partícules amb la teoria cinètica en el context de la mecànica estatística fora d’equilibri.

Hani i Deng aprofundiren en la derivació de funcions cinètiques d’ona a partir de sistemes dispersius no-lineals (Deng & Hani, 2023). La dinàmica no-lineal determinística explicaria així el comportament estatístic i la transferència d’energia. Aquest és un dels fonaments matemàtics de la teoria de la turbulència d’ones.

Andrea Nahmod, Haitian Yue i Deng desenvoluparen aproximacions probabilístiques innovadores a equacions no-lineals de Schrödinger (Deng et al., 2022). Això ha ajudat a entendre el comportament a llarg termini, la propagació de l’aleatorietat i l’estabilitat en equacions diferencials parcials dispersives no-lineals.

John Pardon i la geometria simplèctica

John Pardon (*Chapell Hill, North Carolina, 6.1989), membre permanent del Simons Center for Geometry and Physics, ha rebut la Medalla Fields «pels seus assoliments en geometria simplèctica, incloent-hi noves aproximacions a cicles fonamentals virtuals, categories Fukaya de certes varietats i corbes holomòrfiques comptadores i per les seves contribucions a altres àrees de geometria i topologia, incloent-hi accions de grup en varietats-3 i teoria de nusos.».

John Pardon ha treballat en la distorsió de nusos toroidals. Ha demostrat per a n=3 que és certa la conjectura de Hilbert-Smith segons la qual un grup topològic localment compacte que actuï fidelment en una varietat-n ha d’ésser un grup de Lie (Pardon, 2013).

John Pardon emprà tècniques de topologia algebraica en la construcció de cicles fonamentals virtuals per a espais mòduls de corbes pseudo-holomòrfiques (Pardon, 2016). Així demostrà la conjectura d’Arnold.

Arnold, Ganatra i Shende ha treballat en categories de Fukaya per a varietats simplèctiques no-compactes (Ganatra et al., 2024).

Pardon ha tractat el problema de comparar mètodes diferents per a comptar corbes en varietats-3 complexes de Calabi-Yau (Pardon, 2023).

Jacob Tsimerman i la o-minimalitat

Jacob Tsimerman (*Kazan, 26.4.1988), professor de matemàtiques a la Universitat de Toronto, ha rebut la Medalla Fields «per la seva contribució a la transformació de l’o-minimalitat en mètode fonamental de la geometria aritmètica i algebraica complexa, i el seu paper en la demostració de moltes conjectures centrals incloent-hi la conjectura de Griffiths sobre l’algebraicitat d’imatges dels mapes de període, i la conjectura Andre-Oort per a varietats modulars de Siegel.».

Bakker, Brunebarbe i Tsimerman estengueren la teoria de Peterzil i Starchenko en un teorema GAGA plenament desplegat sobre la possibilitat d’espais complexos no-reduïts (Bakker et al., 2022). Demostraren la conjectura de Griffiths sobre l’algebraicitat d’imatges de mapes de període.

Tsimerman (2015) completà la prova per a varietats modulars de Siegel de la conjectura d’André-Oort.

Mok, Pila i Tsimerman han emprat l’o-minimalitat i tècniques de teoria de nombres i de geometria per a demostrar la conjectura d’Ax-Schanuel per a varietats de Shimura (Mok et al., 2019). Amb Bakker demostrà una versió funcional de la conjectura d’André-Grothendieck sobre període de transcendència (Bakker & Tsimerman, 2025).

Hong Wang i l’anàlisi harmònica

Hong Wang (王虹,*Guilin, Guangxi, 1991), professora de matemàtiques a NYU Courant, ha rebut la Medalla Fields «pel seu treball en anàlisi harmònica i teoria de la mesura geomètrica, incloent-hi aplicacions de tècniques de multiescala i desacoblament a la conjectura de suavització local per a l’equació d’ona planar, i avanços importants en la restricció de Fourier, els conjunts de distància de Falconer, els conjunts de Furstenberg en el pla i el problema de Kakeya en tres dimensions».

Larry Guth, Ruixiang Zhang i Hong Wang introduïren el desacoblament i l’argument multiescala per a resoldre la conjectura de suavització local per a l’equació d’ona planar.

Wang, Guth, Alex Iosevich i Yumeng Ou aclariren la relació entre la dimensió de Hausdorff i l’estructura de distribucions de distància en el problema de conjunt de distància de Falconer (Guth et al., 2019). Kevin Ren i Wang treballaren en la teoria dels conjunts de Furstenberg en el pla, aprofundint en la comprensió de fenòmens direccionals en geometria fractal (Ren & Wang, 2023).

Joshua Zahl i Wang han desenvolupat nous límits i tècniques estructurals per a col·leccions de tubs fins, obrint noves direccions en el problema de Kakeya per a tres dimensions (Wang & Zahl, 2025).

Lligams:

- International Congress of Mathematicians 2026.

- Long time derivation of the Boltzmann equation from hard sphere dyamics. Yu Deng, Zaher Hani, Xiao Ma. Ann. of Math. (2024).

- Full derivation of the wave kinetic equation. Yu Deng & Zaher Hani. Invent. Math. 233, 543-724 (2023).

- Random tensors, propagation of randomness, and nonlinear dispersive equations. Yu Deng, Andrea R. Nahmod & Haitian Yue. Invent. Math. 228, 539–686 (2022).

- The Hilbert–Smith conjecture for three-manifolds. John Pardon. J. Amer. Math. Soc. 26, 879-899 (2013).

- An algebraic approach to virtual fundamental cycles on moduli spaces of pseudo-holomorphic curves. John Pardon. Geometry & Topology 20, 779-1034 (2016).

- Sectorial descent for wrapped Fukaya categories. Sheel Ganatra, John Pardon and Vivek Shende. J. Amer. Math. Soc. 37, 499-635 (2024).

- o-minimal GAGA and a conjecture of Griffiths. Benjamin Bakker, Yohan Brunebarbe, Jacob Tsimerman. Inventiones mathematicae 587, 163-228 (2022).

- The André-Oort conjecture for Ag. Annals of Mathematics, 187, 379-390 (2015).

- Ax-Schanuel for Shimura Varieties. Ngaiming Mok, Jonathan Pila, Jacob Tsimerman. Annals of Mathematics, 189, 945-978 (2019).

- Functional Transcendence of Periods and the Geometric André--Grothendieck Period Conjecture. Ben Bakker, Jacob Tsimerman. Forum of Mathematics Sigma, 13 , Paper No. e97 (2025).

- On Falconer's distance set problem in the plane. Larry Guth, Alex Iosevich, Yumeng Ou, Hong Wang. Invent. Math (2019).

L’escapament d’heli atmosfèric del planeta LHS 1140b

Planetologia: És habitual detectar l’escapament d’heli atmosfèric en planetes gegants gasosos altament irradiats. Però Collin Cherubim et al. reporten en un article a la revista Science haver-ho detectat en un planeta rocallós. Hom pensaria que en un planeta rocallós l’heli atmosfèric és una espècie rara i transitòria, tal com passa a la Terra. Però resulta que observacions espectroscòpiques de l’infraroig proper del planeta LHS 1140b indiquen un escapament considerable d’heli de l’atmosfera planetària. LHS 1140b és un exoplaneta rocallós que, a més, orbita el seu estel, LHS 1140, en la zona habitable. Val a dir que LHS 1140 és un estel de baixa massa. En les observacions del 2025, però, no es detectava absorció d’heli com si passa en les del 2024, de forma que es tractaria d’un fenomen variable en el temps. Cherubim et al. pensen que l’atmosfera superior de LHS 1140b és dominada per heli, amb depleció d’hidrogen per damunt, i amb altres espècies volàtils atrapades en l’atmosfera inferior. Val a dir que al planeta LHS 1140c, que segueix una òrbita inferior, no hi hauria presència d’heli.

Cherubim et al. han examinat l’espectre del planeta LHS 1140b

Les atmosferes dels planetes rocallosos

La recerca en les atmosferes dels planetes rocallosos es fixen especialment en el seu rol com a reguladores del clima, absorbidores de radiació ionitzant, i essencialment en el manteniment d’una hidrosfera líquida. Fins ara, hom ha pogut observar atmosferes preferentment en planetes gegants, gasosos, i altament irradiats. Observar-ne en planetes menors, més freds i rocallosos és més complex.

La clau és fer aquestes observacions en planetes que orbiten estels nans vermells (nans M). Al capdavall són la classe més abundant d’estels, i en ells hi ha menor contrast de massa i lluminositat entre l’estel i el planeta. Els nans vermells són més actius que el nostre Sol, i les emissions d’alta energia poden afavorir processos d’escapament atmosfèric en els planetes. Hom ha arribat a pensar que al voltant dels nans vermells només poden haver planetes rocallosos sense atmosfera o d’atmosfera tènue.

LHS 1140b és una superterra, amb una massa de 5,60 ± 0,19 masses terrestres i un radi de 1,730 ± 0,025 radis terrestres. En termes de densitat ha de comptar amb un component de baixa densitat, bé una atmosfera o una hidrosfera. El seu període orbital és de 24,7 dies. La radiació estel·lar rebuda equival al 42% de la que rep la Terra del Sol, de forma que s’hi calcula una temperatura d’equilibri de 226 ± 4 K: hi podria haver aigua líquida.

LHS 1140c és una superterra més petita (1,91 ± 0,06 masses terrestres i 1,272 ± 0,026 radis terrestres), amb un període orbital de 3,78 dies, i amb una radiació estel·lar cinc vegades superior a la rebuda per la Terra.

L’estel LHS 1140 (= GJ 3053) té una edat superior a 3000 milions d’anys, segons es pot deduir del seu llarg període de rotació (131 dies). És un estel inactiu, situat a 14,96 ± 0,01 parsecs del Sol.

Observacions espectroscòpiques de LHS 1140

Cherubim et al. han observat el sistema LHS 1140 amb l’espectrògraf WINERED del telescopi Magellan Clay de l’Observatori de Las Campanas. El 23 de setembre del 2024 l’observaren durant 6,5 hores, cobrint un trànsit de cada planeta, separats per 39 minuts.

En l’espectre es detectà una línia d’absorció a 10,833 Å durant el trànsit de LHS 1140b, corresponent a la presència d’heli metastable.

La comparació dels espectres abans i durant el trànsit indicava que l’escapament d’heli es produiria en una cua projectada en el sentit de translació del planeta, anàloga a l’observada en exoplanetes gegants. La cua es formaria bé pels vents estel·lars o per la interacció entre els camps magnètics estel·lar i planetari.

L’observació de LHS 1140c en el 2024 no assenyala presència d’heli. Tampoc n’hi ha en l’observació de LHS 1140b en el 2025.

L’atmosfera de LHS 1140b

L’absorció d’heli observada per a LHS 1140b en el 2024 obeiria segons Cherubim et al. a un flux hidrodinàmic procedent de l’atmosfera. La causa podria ésser l’escalfament per les emissions estel·lars de raigs X i ultraviolat extrem. També podria obeir a altres activitats de l’estel LHS 1140b. Cherubim et al. exclouen que es tracti d’un artefacte produït per heli present en l’atmosfera terrestre.

Les capes altes de l’atmosfera de LHS 1140b han d’ésser riques en heli i pobres en hidrogen (He:H de l’ordre de 1000).

La variabilitat en el flux d’heli podria deure’s a variacions en les emissions XUV de l’estel.

Una qüestió oberta en planetologia comparada és la diferència entre els planetes rocallosos amb i sense atmosfera. LHS 1140c seria una superterra sense atmosfera o amb una atmosfera molt tènue. En canvi, LHS 1140b hauria retingut una atmosfera considerable durant 3000 milions d’anys. La diferència en la distància a l’estel hauria segellat el destí dels dos planetes.

Lligams:

- Helium escaping from the atmosphere of a nearby rocky exoplanet orbiting in a habitable zone. Collin Cherubim, Shreyas Vissapragada, Tim Cunningham, Annabella G. Meech, David Charbonneau, Robin Wordsworth, Aaron Householder, Johanna Teske, Leonardo A. Dos Santos, Nicole L. Wallack, William Misener, Zifan Lin, Andrew McWilliam, Michael Zhang, Jason A. Dittmann, Mercedes López-Morales. Science (2026).

Investiguen el meteorit que va caure a Hillsborough, NJ el 16 de juliol del 2024

Astronomia: Ara fa dos anys, el 16 de juliol del 2024, a les 15:17:27,6UTC, un bòlid fou observat a plena llum del dia als estats de New York, New Jersey, Connecticut, Rhode Island, i Pennsylvania. A les 15:20 UTC, un gran meteorit impactà en el sostre d’una casa a Hillsborough, NJ, i fragments cobriren el llit i la catifa del dormitori principal. Ara, en un article a Science Advances, Peter Jenniskens et al. expliquen que es tracta d’una bretxa CM2 que conté clasts CM1 únics rics en aigua i sodi. El meteorit conté aminoàcids en abundància, així com altres substàncies orgàniques en salmorra. Fins ara no s’havia reportat la presència de salmorra en condrites carbonàcies CM (tipus Mighei). Sí que s’havia detectat en material carbonaci CI (tipus Ivuna) retornat en forma controlada dels asteroides Ryugu i Bennu, la presència de sodi mobilitzat per l’evaporació o congelació en salmorra. Jenniskens et al. pensen que aquesta fou una via d’entrada de matèria orgànica a la Terra primigènia.

El 16 de juliol del 2024 una bola de foc fou captada, entre d’altres localitats, des de Northford, CT (A). Un meteorit va impactar en un habitatge a Hillsborough (B i C), i se’n van poder recuperar fragments (D)

Asteroides i meteorits

L’asteroide o planeta nan Ceres presenta cràters amb àrees blanques brillants, dominades per carbonats sòdics. Hom pensa que són dipòsits evaporítics de fluids salobrosos sublimats originats d’una capa subsuperficial de glaç. És possible que aquesta capa també sigui present en altres asteroides més petits. És possible que en aquest context hagin tingut lloc reaccions de química orgànica de caràcter prebiòtic.

Missions de presa de mostres d’asteroides com Ryugu i Bennu han permès l’arribada controlada a la Terra de material. En condrites carbonàcies de tipus Ivuna s’han detectat seqüències evaporítiques.

Les col·leccions habituals de meteorits són de difícil utilització en aquests estudis perquè la meteorització terrestre pot haver afectar la precipitació de sals.

El meteorit de Hillsborough del 2024 no ha patit una meteorització terrestre descontrolada. Es relaciona directament amb el bòlid registrat el 16 de juliol del 2024, reportat per 60 observadors visuals a l’American Meteor Society. Del bòlid tenim imatges de dues estacions Allsky7, i d’una càmera de Wayne, NJ. Es pot reconstruir la trajectòria del bòlid, i de la pols generada a cada flamarada. El radar meteorològic de l’Aeroport de Newark captà els meteorits resultants. El boom sònic també ajuda a fer-hi un seguiment, i a calcular la massa inicial de l’impactador en 53 ± 6 kg.

A. Gordon, l’amo de la casa de Hillsborough, NJ sentí un fort soroll cap a les 15:20. Trobà un forat al sostre del dormitori principal, i material negre que cobria el llit i la catifa. Feia pudor a sofre. Tingué prou sang freda com per posar-s’hi guants i aplegar el material embolicat en paper d’alumini en gerres de vidre: en total recuperà 1,35 kg de material.

El meteorit de Hillsborough és la 22ª caiguda registrada d’un meteorit de tipus CM. És la 2ª de tipus CM1/2 (la primera, a Kolang, fou el 2020). A diferència de Kolang, aquest material fou preservat de la pluja i del sòl.

Es tracta d’un material extremadament friable. Això explica que l’electromicrografia d’escaneig el mostri com una bretxa fina: el clast continu més gran fa 5 mm. Entre la matriu de grans hi ha cristalls de dolomita i magnetita. El contingut en sodi és inusualment alt, especialment concentrat en les zones de fractura.

La majoria de carbonats del material és calcita. Hi ha abundància de pirrohita. La hidratació és considerable. La densitat del material és de 1.89 ± 0.01 g/cm3, de la qual cosa es dedueix que el meteoroide original feia uns 38 cm de diàmetre. La porositat del meteoroide seria alta, del 35%.

La geoquímica del material

Es va fer una anàlisi dels isòtops d’oxigen de sis fragments (de 3,8 a 7,4 mg). Els valors entren en el rang de les condrites CM.

El contingut baix de beril·li-10 i alumini-26 indicaria una exposició limitada a raigs còsmics. No hauria passat en el medi interplanetari més que 200.000 anys. Més llarg hauria estat el període d’exposició al vent solar quan era a la superfície del cos parental. Efectivament, es tractaria de bretxa regolítica que hauria passat en aquest estat entre 2,2 i 5,7 milions d’anys. Anteriorment hauria estat protegit per un camp magnètic de <~400 nT.

Matèria orgànica

El contingut de matèria orgànica mostra presència de nitrogen i sofre. El contingut alifàtic és relativament feble en relació al contingut aromàtic. Hi ha compostos oxigenats, que superen els compostos aromàtics policíclics no-oxigenats. S’hi detecta una barreja complexa d’aminoàcids alifàtics de fins a 11 àtoms de carboni. Hi ha presència d’àcid α-aminoisobutíric i d’isovalina racèmica.

La riquesa en sodi s’explicaria perquè el material entrà en contacte amb fluids salobrosos en el cos parental. Cal pensar que el cos parental experimentà una gran col·lisió generadora d’una família d’asteroides (com ara la família de 163 Erigone, la família Veritas o la família de 24 Themis). Fa 200.000 anys, un dels membres d’aquesta família ja hauria adquirit una òrbita propera a la Terra, i eventualment perdé un meteoroide de 53 kg arran d’un impacte.

Lligams:

- Meteor over New York City: Brines in a primitive CM asteroid. Peter Jenniskens, Michael E. Zolensky, Austin Gordon, Jamie Gordon, Mike Hankey, Elizabeth A. Silber, Miro Ronac Giannone, Jangmi Han, Loan Le, Marc D. Fries, Karen Ziegler, Queenie H. S. Chan, Diptimayee Behera, Jonathan S. Watson, Mark A. Sephton, James Brakeley, Bianka Munday, Yoko Kebukawa, Zack Gainsforth, Masanori Suzuki, Gregory A. Brennecka, Jan H. Render, Henner Busemann, Daniela Krietsch, Colin Maden, Kees C. Welten, Kunihiko Nishiizumi, Marc W. Caffee, Takahiro Hiroi, Stefan Ruchti, Philippe Schmitt-Kopplin, Jasmine Hetzog, Vincent Carré, Daniel P. Glavin, Jason P. Dworkin, Hannah L. McLain, Angel Mojarro, José Aponte, Denise Buckner, Nanako O. Ogawa, Yoshinori Takano, Naohiko Ohkouchi, Sonia M. Tikoo, Ji-In Jung, Eva M. Riveros, Jon M. Friedrich, Denton S. Ebel. Science Advances (2026).

La resistència a antimicrobians en infeccions per Klebsiella en animals de companyia

Microbiologia veterinària: Laila Darwich Soliva és membre del Grup de Recerca en Malalties Transmissibles en Sanitat Animal de la UAB. Són conscients que, des del paradigma d’Una Sola Salut, la resistència a antimicrobians en infeccions d’animals de companyia és rellevant també per a la salut humana. Això seria especialment cert per a bacteris patògens oportunistes del gènere Klebsiella. En un article publicat al número especial de ‘Proves de susceptibilitat als antibiòtics i diagnòstic ràpid de la resistència antimicrobiana’ de la revista Antibiotics, amb María Jiménez-Serrano com a primera autora, presenten un estudi retrospectiu sobre l’epidemiologia d’infeccions de Klebsiella en gossos i gats de la Península Ibèrica. Un total de 809 isolats clínics collits entre el 2016 i el 2024 foren analitzats al Departament de Veterinària de Laboratoris Echevarne, a Barcelona. D’aquests isolats, el 70% corresponien a Klebsiella pneumoniae, més prevalent en gats (76%) que en gossos (68%). Els isolats dermatològics i respiratoris eren els que presentaven una major prevalença de multiresistències. La multiresistència era més freqüent en gats (51,1%) que en gossos (38,4%). Les xifres indicarien la importància de reforçar un ús prudent d’agents antimicrobians per a aquests animals.

Jiménez-Serrano et al. han estudiat l’evolució i perfils de resistència en infeccions per Klebsiella en gats i gossos domèstics d’Espanya i Portugal

El rol de gats i gossos en els determinants de resistència a antimicrobians

Gossos i gats domèstics viuen en contacte estret amb humans, de forma que hi ha un bescanvi bidireccional de patògens bacterians i dels seus determinants de resistència a agents antimicrobians. Així, l’ús d’antibiòtics en gossos i gats constitueix una pressió selectiva favorable a l’aparició i persistència de poblacions bacterianes resistents.

Algunes espècies del gènere Klebsiella són patògens oportunistes tant per a la medicina humana com per a la veterinària. Són bacteris ubics en el medi natural, i habitualment colonitzen les superfícies mucoses de mamífers. K. pneumoniae és comptada entre els patògens ESKAPE, els quals acumulen resistència antimicrobiana que els fa potencials agents infecciosos de difícil tractament.

Una anàlisi retrospectiva de 809 isolats

Jiménez-Serrano et al. recuperaren en el marc d’aquest estudi 809 isolats de Klebsiella spp., 670 en mostres clíniques de gossos i 139 de gats. Dels 809 isolats, 563 corresponen a K. pneumoniae. La segona espècie més prevalent és K. oxytoca (20%), seguida de molt lluny per K. aerogenes i K. variicola.

Al llarg del període estudiat (2016-2024) hi ha una tendència a l’augment de la prevalença de Klebsiella en gossos i gats. Si en gossos hi havia una incidència detectada anual de 50 casos el 2016-2017, s’havia passat a 70 en el 2019-2020, a 100 en el 2022, a 131 en el 2023 i a 136 en el 2024.

Dels isolats analitzats en gossos, les mostres dermatològiques (40,9%) i òtiques (23,7%) eren les freqüents. Dels isolats en gats, les més freqüents eren respiratòries (36,2%).

Regionalment, aquestes infeccions es concentren a l’est i sud d’Espanya.

Els isolats de K. pneumoniae presenten una taxa de resistència superior a K. oxytoca, especialment a l’amoxicil·lina/àcid clavulànic, a cefalosporines, a quinolones/fluoroquinolones i tetraciclines. La taxa de resistència és superior en gats que en gossos.

Polimixines i aminoglicòsids serien els grups d’antibiòtics més efectius. Jiménez-Serrano et al. recorden que les polimixines haurien de reservar-se a la medicina humana de darrer recurs, mentre que aminoglicòsids i fenicols sí es podrien recomanar com a primera opció per gossos i gats en infeccions per Klebsiella.

Les dades no mostren una tendència temporal generalitzada. Ara bé, hi ha un augment de la resistència a amoxicil·lina/clavulànic al llarg dels anys. En canvi, es detecta una reducció de la resistència a aminoglucòsids.

Incorporar els animals de companyia als programes de vigilància de resistència a antimicrobians

Jiménez-Serrano et al. consideren d’importància crítica incorporar els animals de companyia als programes de vigilància de resistència a agents antimicrobians. Així hom podria monitoritzar les tendències i actuar-hi en conseqüència.

Lligams:

- Evolution and Antimicrobial Resistance Profiles of Klebsiella spp. Infections in Companion Animals in the Iberian Peninsula. María Jiménez-Serrano, Anna Vidal, Inma Duran, Chiara Seminati, Laila Darwich. Antibiotics (2026).

La missió de Tianwen-2 al quasi-satèl·lit (469219) Kamoʻoalewa

Astronomia: Dissabte passat, 4 de juliol, la missió xinesa Tianwen-2 arribava a les proximitats del seu objectiu, el quasisatèl·lit (469219) Kamoʻoalewa després d’un viatge de més d’un any. Hi romandrà fins a l’abril del 2027, no sense abans recollir-hi mostres, amb la intenció de fer-les tornar en condicions òptimes a la Terra.

Imatge Kamoʻoalewa presa per la Tianwen-2 el passat 2 de juliol, a una distància de 20 km

469219 Kamoʻoalewa

469219 Kamoʻoalewa és el nom definitiu de 2016 HO₃. És un asteroide elongat d’un diàmetre mitjà de 27,4 metres. Per la seva òrbita no tan sols és un asteroide proper a la Terra (NEO), concretament del tipus orbital Apol·lo, sinó que el podem definir com un quasi-satèl·lit.

L’objecte fou descobert pel programa Pan-STARRS en imatges captades a l’Observatori Haleakala el 27 d’abril del 2016, i designat provisionalment com a 2016 HO₃.

L’origen de l’objecte és matèria de debat. El fet que segueixi una òrbita heliocèntrica similar a la de la Terra, la proximitat al sistema Terra-Lluna, i l’envermelliment espectral, indicarien un origen lunar, és a dir material de la Lluna que fou ejectat en algun moment del passat, per exemple en l’impacte que donà lloc al cràter Giordano Bruno. Alternativament, s’ha proposat que és un asteroide de tipus S (rocós o silici) o L.

També és matèria de debat quin és el seu grup orbital. Entre els asteroides amb similituds orbitals amb ell hi ha 2000 WN10, 2020 KZ2, 2020 PN1 i 2020 PP1.

Imatges del Canada–France–Hawaii Telescope del 28 d’abril del 2016 que serviren en la descoberta de Kamoʻoalewa. El nom definitiu de Ka moʻo a lewa, aprovat el 2019, fou obtingut del cant hawaià Kumulipo, i vol dir fragment oscil·lant

L’òrbita heliocèntrica de Kamoʻoalewa el situa entre 0,90 i 1,10 unitats astronòmiques (UA) de distància al Sol. El període orbital mitjà és de 366 dies. L’excentricitat orbital és de 0,10. La inclinació orbital és de 8° respecte del pla orbital de la Terra (=eclíptica).

Des d’una perspectiva geocèntrica, Kamoʻoalewa resideix en els punts L1 i L2 del Sistema Sol-Terra, i fa una trajectòria de ferradura entre els punts L4 i L5. El març del 2024 assolí una distància a la Terra de 0,031 UA (12 distàncies lunars o 4,6 milions de km). En aquest sentit segueix una òrbita geocèntrica el·líptica d’un període de 45 anys, amb una estabilitat orbital garantida de 300.000-500.000 anys. Aquesta estabilitat fa que no sigui un objecte perillós pel que fa a un impacte directe, malgrat que sembla que eventualment sí que hi impactarà en un algun moment dels propers 100 milions d’anys.

El període de rotació de Kamoʻoalewa és de 28 minuts, tal com revelà la fotometria l’abril del 2017.

Tianwen-2

La missió Tianwen-2 fou llençada el 28 de maig del 2025. Com el seu nom indica és la segona missió del programa d’Exploració Planetària de la Xina. Entre el juliol del 2026 i l’abril del 2027 romandrà prop de 469219 Kamoʻoalewa: la intenció és tocar-lo per prendre-hi mostres. La càpsula on seran contingudes serà ejectada en direcció a la Terra, amb la intenció de recuperar-les de forma íntegra.

Tianwen-2 farà una aproximació al cometa 311P/PanSTARRS el gener del 2035.

Lligams:

- Tianwen-2 mission target asteroid (469219) Kamoʻoalewa probably develops an Itokawa-compositional but more space-weathered surface. Pengfei Zhang, Guozheng Zhang, Zichen Wei, Mikael Granvik, Xiaoran Yan, Pengyue Wang, Qinwei Zhang, Ronghua Pang, Wen-Han Zhou, Te Jiang, Pierre Vernazza, Takahiro Hiroi, Edward Cloutis, Francesca DeMeo, Pierre Beck, Wing-Huen Ip, Marco Fenucci, Yongxiong Zhang, Michael Marsset, Yunbo Niu, Xuejin Lu, Xing Wu, Honglei Lin, Shoucun Hu, Bin Cheng, Haibin Zhao, Xiaobin Wang, Xiaoping Lu, Yonglong Zhang, Zongcheng Ling, Jiang Zhang, Sizhe Zhao, Cateline Lantz, Jooyeon Geem, Zhiping He, Juntao Wang, Liyong Zhou, Xiliang Zhang, Shijei Li, Sen Hu, Wei Yang, Xiongyao Li, Xiaoping Zhang, Jiahui Liu, Peng Zhang, Guang Zhang, Yangting Lin & Yang Li. Nature Communications (27.05.2026).

- Tianwen 2 Arrives at Quasi-Moon Kamoʻoalewa, Returns Images. David Dickinson. Sky&Telescope (09.07.2026).

EUCL J172902.75+641018.1, un quàsar molt i molt llunyà

Astronomia: Yang et al. reporten en un article publicat dilluns a la revista Astronomy & Astrophysics la descoberta de 31 quàsars nous amb valors de desplaçament espectral al vermell z situats entre 6,6 i 7,8. I és que amb objectes llunyans no és tan rellevant dir-ne la distància en milers de milions d’anys-llum o en gigaparsecs, com dir-ho amb aquest valor z, que representa el canvi fraccional de la longitud d’ona. Aquests quàsars foren trobat en la regió de cel (de 3000 graus quadrats) coberta en el primer any i mig de l’Euclid Wide Survey. Són, doncs, els resultats inicials de la cerca de la missió de l’Agència Espacial Europea Euclid sobre quàsars de valor alt de z. Val a dir que en la selecció de candidats, Yang et al. han fet ús de tècniques d’aprenentatge mecànic i probabilístiques sobre imatges d’Euclid. S’hi han fet observacions espectroscòpiques de seguiment amb els telescopis Keck, Magellan i LBT. Dels 31 quàsars, n’hi ha 12 valors de z ≥ 7, cosa que duplica el nombre que coneixíem prèviament. Això ajudarà a cobrir l’extrem feble de la funció de lluminositat QLF. El valor més alt de z correspon a EUCL J172902.75+641018.1 a z ≈ 7.77, que constitueix un rècord absolut. Tot plegat ha d’ajudar en el coneixement de les primeres galàxies amb quàsars, del creixement dels forats negres supermassius i de com era el medi intergalàctic en l’època de la reionització.

Quàsars molt llunyans

Un quàsar amb una z > 5,7, es correspondria segons el model cosmològic estàndard ΛCDM a un temps còsmic de menys de 1000 milions d’anys, que contrasta amb els més de 13.000 milions que duem en la nostra galàxia. Ens podem fer una idea del que significa retrocedir en el temps còsmic l’observació de quàsars amb z ∼ 7,5. El simple fet que hi hagi quàsars amb aquest valor z imposa restriccions als models de formació i creixement de forats negres supermassius: caldria que les llavors d’aquest procés siguin ja prou massives. Les galàxies on es formaren aquests primers quàsars tenien una massa de 10.000 milions masses solars i una taxa astrogènica de 100 masses solars per any. Els forats negres que alimentaren aquests quàsars tenien un creixement enorme.

Els quàsars amb z elevades també poden ajudar-nos a conèixer el medi intergalàctic pel que fa a aspectes com l’estructura a gran escala durant l’època de la reionització.

En el 2011 hom va descobrir el primer quàsar amb z > 7. Des de llavors, amb aquest inclòs, se n’han descrit nou. En el rang 6 < z < 7 se’n coneixen centenars. Aquest rang 6 < z < 7 es correspon a un temps còsmic de 200 milions d’anys, un període suficient perquè un forat negres supermassiu augmenti de massa per un factor de 100. Alhora, en aquest període es produí una reionització de l’hidrogen intergalàctic: l’hidrogen neutre passa d’ésser el 100% a z ≳ 7 a un valor de ≲1% at z ∼ 5,5.

Els quàsars de z ≳ 7 són objectes rars. N’hi hauria 1 per cada 100 graus quadrats. A més, la transició Lyα a z ≳ 7 pateix un desplaçament al vermell de ≳1 μm, cosa que és un repte per als fotosensors, particularment els que treballen en telescopis de la superfície terrestre.

El telescopi espacial Euclid començà el seu treball de sis anys el febrer del 2024. El projecte té la intenció de cartografiar 14000 graus quadrats de cel extragalàctic. Compta amb una càmera visible (VIS) i un espectrofotòmetre d’infraroig (NISP). La intenció és descobrir més de 100 quàsars a 7.0 < z < 7.5, 25 a z ≳ 7.5 i 8 a ≳ 8.0.

Yang et al. ens presenten ara els resultats inicials corresponents al període del 14 de febrer a l’11 d’agost del 2025.

Els catàlegs

Euclid segueix una estratègia de salt i observar, de forma que recull dades d’una posició fixa del cel abans de saltar a la següent. Cada punt cobreix un camp de visió de 0,53 graus quadrats.

En el període del 14 de febrer del 2025 a l’11 d’agost del 2025, Euclid cobrí un àrea de 3000 graus quadrats, 1040 de l’hemisferi nord i 1960 de l’hemisferi sud:

¨

Yang et al. empren també imatges d’HSC, UNIONS, DES o LoTSS.

La selecció de candidats

El primer pas és cercar fonts òpticament febles i puntuals als catàlegs VIS+NIR. Segueix després un procediment per a retirar artefactes i fonts espúries.

Els candidats resultants eren observats posteriorment amb telescopis de gran obertura com Keck o LBT. L’objectiu era identificar en l’espectre dels candidats la ruptura de Lyman per estimar-hi la z.

El camí cap als 31

Yang et al. identificaren 123 candidats a quàsar de z alta. Les observacions espectroscòpiques confirmaren únicament 31 quàsars nous amb 6.6 < z < 7.8:

EUCL J172902.75+641018.1

EUCL J1729 és el quàsar més llunyà conegut, amb z ≈ 7.77. Això es correspondria a un temps còsmic de 662 milions d’anys. Així seria 15 milions d’anys més antic que el quàsar que des del 2021 ostentava aquest honor.

EUCL J1729 seria un quàsar mini-BAL.

Lligams:

- Euclid: Discovery of 31 new quasars at 6.6 < z < 7.8 D. Yang, J. F., Hennawi F., Guarneri J., Wolf S., Belladitta J.-T., Schindler A. C. N., Hughes E., Bañados D. J., Mortlock J., Yang F., Wang X., Fan K., Jahnke D., Stern C. J., Willott A. J., Barth H. J. A., Rottgering R. G., Varadaraj R., Decarli A.-C., Eilers M., Ezziati Y., Fu J., Huang X., Jin Y., Kang L. N., Martinez-Ramirez Y., Matsuoka M., Onoue R., Pello R. P., Remigio W. L., Tee B., Venemans G., Vietri B., Wang L. J., Abbo H., Atek S., Bisogni S. E. I., Bosman R. A. A., Bowler C. J., Conselice F. B., Davies C. M., Gutierrez Y., Harikane K., Rubinur C. C., Lovell M., Magliocchetti J., Matthee F., Ricci M., Scialpi D., Scott L., Spinoglio F., Tarsitano Y., Toba F., Walter J. R., Weaver G., Zamorani B., Altieri A., Amara S., Andreon H., Aussel C., Baccigalupi M., Baldi A., Balestra S., Bardelli P., Battaglia A., Biviano E., Branchini M., Brescia S., Camera G., Cañas-Herrera V., Capobianco C., Carbone J., Carretero M., Castellano G., Castignani S., Cavuoti K. C., Chambers A., Cimatti C., Colodro-Conde G., Congedo L., Conversi Y., Copin F., Courbin H. M., Courtois M., Cropper J.-C., Cuillandre H., Degaudenzi G., De Lucia C., Dolding H., Dole M., Douspis F., Dubath X., Dupac S., Dusini S., Escoffier M., Farina R., Farinelli S., Ferriol F., Finelli N., Fourmanoit M., Frailis E., Franceschi M., Fumana S., Galeotta K., George B., Gillis C., Giocoli P., Gómez-Alvarez J., Gracia-Carpio A., Grazian F., Grupp L., Guzzo S., Gwyn S. V. H., Haugan H., Hoekstra W., Holmes I. M., Hook F., Hormuth A., Hornstrup M., Jhabvala S., Kermiche B., Kubik K., Kuijken M., Kümmel M., Kunz H., Kurki-Suonio A. M. C., Le Brun S., Ligori P. B., Lilje V., Lindholm I., Lloro G., Mainetti D., Maino E., Maiorano O., Mansutti O., Marggraf M., Martinelli N., Martinet F., Marulli R. J., Massey H. J., McCracken E., Medinaceli S., Mei Y., Mellier M., Meneghetti E., Merlin G., Meylan J. J., Mohr A., Mora M., Moresco L., Moscardini E., Munari R., Nakajima C., Neissner R. C., Nichol S.-M., Niemi C., Padilla S., Paltani F., Pasian K., Pedersen W. J., Percival V., Pettorino S., Pires G., Polenta M., Poncet L. A., Popa L., Pozzetti G. D., Racca F., Raison R., Rebolo A., Renzi J., Rhodes G., Riccio H.-W., Rix E., Romelli M., Roncarelli C., Rosset B., Rusholme R., Saglia Z., Sakr D., Sapone M., Sauvage M., Schirmer P., Schneider T., Schrabback A., Secroun G., Seidel S., Serrano E., Sihvola P., Simon C., Sirignano G., Sirri L., Stanco J., Steinwagner P., Tallada-Crespí I., Tereno N., Tessore S., Toft R., Toledo-Moreo F., Torradeflot I., Tutusaus L., Valenziano J., Valiviita T., Vassallo Y., Wang J., Weller F. M., Zerbi E., Zucca G., Fabbian M., Huertas-Company J., Martín-Fleitas P., Monaco V., Scottez and M., Viel. A&A 711 (2026).

L’anàlisi proteòmica de l’esmalt dentari de 20 individus d’Homo naledi

Paleoantropologia: Palesa Madupe és la primera autora d’un article de la revista Cell en el que s’analitza la proteïna de l’esmalt dentari de 20 individus de l’espècie Homo naledi que indicaria que tots ells eren de sexe femení. També és remarcable la manca de variació en les seqüències proteiques recuperades. Madupe et al. han trobat un aminoàcid únic en l’amelogenina X d’aquests individus, i una variant ancestral a COL1A17 compartida amb Paranthropus robustus.

Context geològic dels espècimens analitzats per Madupe et al. Els individus analitzats procedeixen del sistema de coves Rising Star. Els 23 espècimens analitzats per paleoproteòmica es correspondrien a un mínim de 20 individus.

Homo naledi

Des del 2013 s’han recuperat fòssils humans a la Cambra de Dinaledi del sistema de coves Rising Star, que han estat adscrites a l’espècie Homo naledi. Als 15 individus originalment descrits s’hi han sumat d’altres en la mateixa cambra o en altres del mateix sistema. La datació remuntaria a 335-236 milers d’anys.

Homo naledi combina característiques arcaiques (cervell petit, muscles i tronc australopitecins) i modernes (rostre, mans i cames). La població resulta considerablement homogènia, fins al punt que hom havia sospitat que tots els individus preservats serien d’un sol sexe.

La paleoproteòmica per espectrometria de masses pot ajudar a la identificació del sexe a través de les amelogenines X i Y. Les amelogenines X i Y difereixen en 23 substitucions aminoacídiques i per la inserció d’una metionina en posició 59 a AMELY. AMELY només s’expressa en individus de sexe masculí.

Tots dones

La primera ronda d’anàlisi es va fer en quatre espècimens, U.W. 101-020, U.W. 102b-511, U.W. 101-809, i U.W. 101-886.

Les rondes posteriors arribaren a un total de 23 espècimens estudiats. En cap no trobaren indicis d’AMELY. Sí s’obtingueren seqüències de AMELX, ENAM i AMBN.

L’homogeneïtat de les seqüències obtingudes és remarcable: 441 posicions aminoacídiques compartides pels 20 individus analitzats. Madupe et al. sospiten que això podria ésser el resultat d’un isolament i encreuament perllongat en el temps.

Que els individus analitzats siguin tots femelles podria obeir a una pràctica mortuòria específica. Una altra possibilitat és que el grup social originari fos integrat predominantment per dones i la seva descendència.

Lligams:

- Proteomic analysis of dental enamel from 20 Homo naledi individuals shows no male markers. Palesa P. Madupe ∙ Alberto J. Taurozzi ∙ Claire Koenig ∙ Ioannis Patramanis ∙ Fazeelah Munir ∙ Marc R. Dickinson ∙ Meaghan Mackie ∙ Gaudry Troché ∙ Glendon Parker ∙ Pelagia Kyriakidou ∙ Patrick Mahoney ∙ Gina McFarlane ∙ Bernhard Zipfel ∙ Jürgen Cox ∙ Kirsty Penkman ∙ Lauren Schroeder ∙ Rebecca R. Ackermann ∙ Jesper V. Olsen ∙ John Hawks ∙ Lee Berger ∙ Enrico Cappellini. Cell (2026).

La seqüència d’administració d’antibiòtics en el tractament de la infecció per ‘Mycobacterium avium’ subsp. ‘hominissuis’

Microbiologia Amy Leestemaker-Palmer, Stephanie Nuss i Luiz E. Bermudez, de l’Oregon State University, publiquen a la revista Antibiotics una recerca que indicaria que la seqüència d’administració d’antibiòtics pot influir en la resposta a la infecció per Mycobacterium avium subsp. hominissuis. Aquest bacteri causa infeccions disseminades en pacients immunosuprimits i infeccions pulmonars en individus amb condicions respiratòries cròniques. Una vegada diagnosticada cal seguir un tractament llarg i que sovint fracassa. Una possible raó d’aquests fracassos seria la resposta del bacteri al contacte amb alguns antibiòtics, amb alteració de les vies de senyalització de funcions metabòliques i estructurals. El Laboratori de Bermúdez ha avaluat l’efecte de tres antibiòtics, la claritromicina, l’etambutol i la rifabutina, administrant-los en seqüències diferents. La resposta dependria de l’estat del bacteri. Quan el bacteri es troba en estat planctònic, la seqüència d’administració és indiferent. En canvi, quan el bacteri forma biofilms o quan el bacteri es troba en l’interior de macròfags, les respostes sí són diferents. Així quan els bacteris són dins de macròfags, la seqüència òptima per reduir el recompte bacterià és la que comença amb etambutol i segueix amb claritromicina i rifabutina. D’alguna manera, començar amb un antibiòtic actiu contra la paret cel·lular facilitat l’eficàcia terapèutica.

Electromicrografies de biofilms de M. avium amb maduracions de 4 hores (A), 24 hores (B), 4 dies (C) i una setmana (D)

Les infeccions per Mycobacterium avium subsp. hominissuis

Les infeccions per M. avium són una causa habitual d’infecció respiratòria en individus amb condicions pulmonars cròniques com la fibrosi cística, la bronquièctasi amb fibrosi no-cística o l’emfisema. El reservori del bacteri es trobaria en el medi natural, principalment en sòls i aigües. No obstant, també pot haver-hi una transmissió directa de pacient a pacient.

Sota l’etiqueta de M. avium s’apleguen un grup heterogeni de bacteris. Sovint expressen resistència a la majoria d’antibiòtics disponibles. A aquesta resistència natural s’hi afegeix la selecció de fenotips resistents o tolerants quan el tractament amb antibiòtics es perllonga, com sol ser el cas, en el temps. Per acabar-ho d’adobar, sol afectar pacients que per altres infeccions han estat sotmesos a altres tractaments antibiòtics previs.

Les guies mèdiques recomanen el tractament d’infecció per M. avium amb un mínim de tres antibiòtics, com ara la combinació de claritromicina o azitromicina amb etambutol en la teràpia inicial. El tractament es pot complementar amb rifampina o rifabutina. Per reduir l’aparició de tolerància se segueixen intervals d’una setmana entre règims de tractament.

El Laboratori de Bermúdez és interessat en factors farmacocinètics i farmacodinàmics com ara el volum de distribució de cada antibiòtics, i les possibles respostes fisiològiques del bacteri a la presència d’aquests antibiòtics.

Un model d’infecció en cultiu de monòcits

Leestemaker-Palmer et al. han treballat amb M. avium 104 (soca disponible a l’ATCC) i amb M. avium 100 (soca disponible a la col·lecció del Dr. Indelied de Los Angeles Children’s Hospital). Aquests bacteris són cultivats en agar Middlebrook 7H10. Quan els bacteris són sembrats en plaques de 96 pouets (a una ratio de 10 milions de cèl·lules per pouet), aquests acaben per madurar al cap d’una setmana en un biofilm.

Leestemaker-Palmer et al. treballen també amb monòcits humans THP1 (TIB-202) procedents d’ATCC. Amb l’addició de forbol de 12-miristat i 13-acetat (PMA), els monòcits es diferencien a macròfags.

Leestemaker-Palmer estimaren la concentració inhibidora mínima i la concentració bactericida mínima de la rifabutina, la claritromicina i l’etambutol per a M. avium 104 en condicions de creixement planctònic (en suspensió).

També en condicions planctòniques assajaren el tractament seqüencial dels tres agents antimicrobians esmentats en totes les combinacions possibles.

De manera semblant les combinacions seqüencials foren aplicades a biofilms de M. avium 104 i de M. avium 100. Alguns mostres de biofilms foren examinades al microscopi electrònic.

En altres rondes d’experimens, cultius diferenciats de macròfags THP-1 foren infectats amb M. avium 104 o M. avium 100. Alguns cultius eren tractats amb diferents seqüències dels tres antibiòtics esmentats.

L’eficàcia dels antibiòtics en la fase planctònica de M. avium

El cultiu en suspensió de M. avium creix en condicions de control, sense tractament amb antibiòtic, durant més d’una setmana. La combinació simultània dels tres antibiòtics esmentats té un efecte bactericida. Quan la combinació es fa de forma seqüencial, l’efecte bactericida és semblant. En aquestes condicions, doncs, la seqüència temporal d’exposició a antibiòtics no semblaria afectar l’eficàcia conjunta del tractament.

L’eficàcia dels antibiòtics en la fase de biofilm de M. avium

En aquest cas, l’ordre d’exposició d’antibiòtics sí era rellevant. La seqüència òptima era aquella que començava per l’etambutol.

L’eficàcia dels antibiòtics en la fase intracel·lular M. avium dins de macròfags

Els monòcits diferenciats en macròfags tenen una alta capacitat fagocitadora. Ara bé, M. avium té la capacitat provada de sobreviure en les vacuoles fagocítiques dels macròfags. L’administració seqüencial d’antibiòtics en intervals de 15 minuts es capaç de reduir la supervivència dels bacteris dins dels macròfags.

Del laboratori a la pràctica clínica

Per al Laboratori de Bermúdez la farmacocinètica dels antibiòtics té una importància cabdal. Cal recordar que els antibiòtics s’administren amb la mirada posada en infeccions que tenen lloc en òrgans diferents. Quan s’administra una combinació d’antibiòtics en un mateix moment, cal saber que cada antibiòtic arribarà al seu òrgan diana en moments diferents segons la seva farmacocinètica.

La combinació d’antibiòtics pot tindre un efecte simplement additiu, o bé arribar a assolir un efecte sinèrgica, és a dir que l’eficàcia de la combinació sigui superior a la suma de les eficàcies individuals. Una altra raó per a recórrer a la combinació d’antibiòtics és prevenir l’aparició de resistències.

El Laboratori de Bermúdez també ens remarca la importància de la reacció immediata del microorganisme diana a cada antibiòtics d’una combinació.

En la pràctica clínica, les infeccions micobacterianes són tractades habitualment amb combinacions de dos, tres o més fàrmacs. No se solen administrar conjuntament, sinó en temps diferents i per vies diferents (oral, intramuscula, intravenosa).

En els seus experiments, Leestemaker-Palmer et al. mostren l’eficàcia de la combinació quan l’etambutol és el primer antibiòtic en entrar en contacte amb el biofilm de M. avium. L’etambutol té la seva diana en la paret bacteriana, de manera que la resposta fisiològica del bacteri a aquesta interacció d’alguna manera el fa més susceptible a l’acció de la claritromicina i de la rifampina.

Aquest efecte de primer contacte amb l’etambutol no s’observa en cultius bacterians en suspensió. Leestemaker-Palmer et al. consideren que aquest efecte no s’observaria en bacteris en situació d’estrès, com ara en biofilms o dins de macròfags.

La formació de biofilm és una estratègia de M. avium per a la creació d’un nínxol en la superfície de mucoses. La matriu extracel·lular del biofilm és una barrera contra la penetració d’antibiòtics. A més, dins del biofilm, una porció de la població bacteriana es troba en estat no-replicatiu, la qual cosa la fa immune a tot un grup d’antibiòtics.

El Laboratori de Bermúdez té la intenció d’aprofundir en aquestes qüestions amb anàlisis transcriptòmiques i proteòmiques en experiments in vitro. Això ajudarà a proposar criteris aplicables al tractament d’infeccions de M. avium.

Lligams:

- Sequence of Antibiotic Administration for the Treatment of Mycobacterium avium subsp. hominissuis Infection Might Influence the Response Outcome. Amy Leestemaker-Palmer, Stephanie Nuss, Luiz E. Bermúdez. Antibiotics (2026).

L’entomofàgia en les poblacions europees històriques

Paleogenòmica: Manuel Piñero i Pablo Librado han publicat aquesta setmana a Science Advances una recerca sobre l’evidència genòmica d’entomofàgia entre els antics europeus. Els ha empès el fet que la FAO des de fa anys assenyali els insectes comestibles com una font sostenible de proteïna animal. Això ho fa en la paradoxa que mentre en els països tropicals centenars de milions de persones consumeixen insectes de forma habitual, en les societats occidentals hi ha una aversió a l’entomofàgia. Piñero & Librado exploren l’abast de l’entomofàgia en el passat a través d’eines genòmiques. Així han realitzat un triatge metagenòmic de 745 espècimens de càlculs dentals humans en el que han trobat una traça limitada d’ADN d’insectes. Les xifres indiquen una abundància molt per sota de la detectada en neandertals, ximpanzés occidentals i goril·les. D’altra banda els gens que codifiquen quitinases expressades en l’estómac mostren en les poblacions humanes gradients latitudinals de diferenciació, indicadores de l’existència d’un benefici evolutiu de l’entomofàgia en regions tropicals. Les dades de la genètica quantitativa suggereixen que els europeus actuals presenten una baixa digestivitat de quitina. Els genomes antics manifesten les mateixes clines fa uns 9000 anys. Així doncs, a l’Europa dels darrers nou mil·lennis el consum d’insectes hauria estat tan ocasional o accidental com ho és ara.

Piñero & Librado han realitzat anàlisis metagenòmiques de càlculs dentals antics de 745 espècimens d’Homo sapiens i de 18 d’H. neanderthalensis a la recerca d’indicis de presència d’ADN d’insectes

Passat, present i futur de l’entomofàgia

Malgrat tot, la població mundial continua creixent. Això implica una demanda d’aliments, quan ja un 35% de la superfície terrestre es dedica a l’agricultura. Ampliar aquest percentatge té un impacte en forma de pèrdua de biodiversitat en el marc de l’anomenada sisena extinció massiva.

A més de terra i aigua, la ramaderia tradicional comporta emissions de gasos d’efecte hivernacle i pol·lució amb compostos nitrogenats i fosforats. La FAO recomana per això l’ús d’insectes per alimentar aviram de granja, peixos de piscifactoria i mascotes, així com promoure’ls en l’alimentació humana.

Hom calcula que hi ha 1611 espècies d’insectes comestibles. Ja en l’actualitat centenars de milions de persones en consumeixen regularment, sobretot en països tropicals. Val a dir que en aquest països el cultiu d’insectes és ben viable en termes de biomassa i diversitat. En moltes comunitats indígenes hi ha un coneixement detallat de recol·lecció i preparació d’insectes. No tan sols són aliments de supervivència sinó elements apreciats de la gastronomia, i també consumir-los és una forma de controlar possibles plagues.

A Europa el consum d’insectes és rar. El casu marzu o el brou d’abella són excepcions. És cert que creix l’acceptació de l’ús de farina d’insecte en l’elaboració de pa, pasta o galeta, però també hi ha una resistència cultural a la promoció de l’entomofàgia.

Entre els antics grecs i romans alguns insectes eren considerats delicades ocasionals. En l’Alta Edat Mitjana el consum d’insectes fou desencoratjat.

La metagenòmica d’antics càlculs dentals

Els càlculs dentals antics funcionen com a arxius biomoleculars calcificats de la dieta del passat. Piñero & Librado han construït una base de dades de 10761 mitogenomes d’insectes. L’han aplicat sobre 1028 genoteques de seqüenciació de càlculs dentals de 18 neandertals i de 745 homes anatòmicament moderns (sobretot europeus antics). També disposen de dades de càlculs de 96 grans simis.

Les traces d’ADN d’insecte són molt més abundants en goril·les. Això s’explica perquè es tracta d’una espècie herbívora. Els insectes es consumirien de forma indiscriminada amb les fulles.

Els ximpanzés occidentals de Nimba viuen a la vora del bosc, on hi ha abundància de colònies d’insectes socials com els tèrmits. Els tèrmits actuen per a ells com un complement alimentari, i per això en els càlculs dentals dels ximpanzés occidentals hi ha més ADN d’insecte que entre els ximpanzés orientals i centrals.

Els neandertals tenen un nivell d’ADN d’insectes en els càlculs dentals comparable als dels ximpanzés occidentals. És notable la representació de dípters. Això s’explicaria pel consum de carronya, on les larves de dípters són abundants.

Els càlculs dentals de mòmies egípcies mostren una presència d’ADN d’insectes més diversa que qualsevol altra mostra analitzada. No es pot descartar que una part d’aquest ADN derivi d’una colonització postmortem. També la presència de Periplaneta americana i Tribolium castaneum pot explicar-se pel consum de queviures infestats per aquests insectes.

En els càlculs dentals de l’home anatòmicament modern la presència de traces d’ADN d’insecte és relativament limitada. Sovint aquesta presència s’explica per contaminació postmortem, ingestió accidental (per consum de carcasses, aigua o gra emmagatzemat). Semblaria que a Euràsia l’entomofàgia deliberada ha estat rara sempre.

Els gens de quitinases

Piñero & Librado utilitzen dades del projecte 1000 Human Genome per analitzar la selecció clinal de gens que codifiquen quitinases expressades en l’estómac. Se centren en dos membres de la família GH18: la quitinasa acídica (CHIA), que és secretada al lumen estomacal; i la quitobiasa (CTBS) expressada en cèl·lules endotelials gàstriques.

L’anàlisi de 26 poblacions modernes a traves de 2396 individus indicaria una clina latitudinal pel que fa a la freqüència de mutacions.

A CHIA, la regió seleccionada es troba abans de la regió codificant, incloent-hi elements reguladors de control de transcripció. En general, en les poblacions humanes tropicals hi ha una major presència d’al·lels que promouen l’expressió de CTBS en l’estómac.

Una anàlisi de 1663 genomes antics corroboraria que aquesta diferència latitudinal en els gens CHIA i CTBS hauria persistit en els darrers 9000 anys. Fins i tot abans de la difusió de l’agricultura les poblacions eurasiàtiques tindrien una baixa digestibilitat de la quitina.

Lligams:

- Genomic evidence for limited entomophagy in ancient Europeans. Manuel Piñero, Pablo Librado. Science Advances 12 (2026).

La resistència a cefalosporines de tercera generació en ‘Escherichia coli’ isolada de bestiar domèstic sud-coreà

Microbiologia: La tasca continuada que fa la Divisió de Malalties Bacterianes de l’Agència de Quarantenes Animals i Vegetals del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Afers Rural de la República de Corea, amb seu a Gimcheon, combinada amb l’aportació de Tatsuya Unno, del Departament de Ciències Biològiques i Biotecnologia de la Universitat Nacional Chungbuk, ab seu a Cheongju, els ha permès presentar en un article a Frontiers of Microbiology les tendències evolutives i els determinants genètics en la resistència a cefalosporina de tercera generació d’isolats d’Escherichia coli procedents de bestiar domèstic al llarg del període de 14 anys que va del 2010 al 2023. L’estudi d’aquests isolats es fa en el context del concepte d’una sola salut, en el benentès que els enterobacteris presents en el bestiar domèstic tenen un potencial de transmissió als éssers humans a través de la cadena alimentària. Especialment perillosos són els enterobacteris resistents a cefalosporines de tercera generació. En aquest article, Kim et al. posen de manifest que la resistència és més prevalent en E. coli isolada de pollastres o de porcs, que no pas de bestiar boví. En la darrera dècada hi ha un augment de la prevalença de la resistència en E. coli isolada d’aviram sa. Prèviament, en el 2014, Kim et al. constaten un desplaçament en els genotips amb beta-lactamases d’ampli espectre (ESBL), de forma que blaCTX-M-14 desplaçà blaCTX-M-15 com a variant predominant. La majoria dels isolats resistents són, a més, multiresistents, de forma que són resistents no tan sols a la cefalosporina de tercera generació sinó també a fluoroquinolones i colistina. Aquests determinants de resistència són mitjançants per plàsmids IncF i Incl1, associats amb elements genètics mòbils com ISEcp1 o IS26: això fa que siguin altament transferibles. Els llinatges prevalents són ST752, ST457 i ST10. La multiresistència s’explicaria per megaplàsmids que combinen gens ESBL, mcr-1, gens resistència a metalls i de factors de virulència. D’aquesta forma l'E. coli multiresistent constitueix una amenaça emergent.

Esquemes d’alguns dels plàsmids isolats per Kim et al.

Escherichia coli

E. coli és l’espècie de bacteri més profundament coneguda. És un bacteri comensal facultatiu versàtil que habitat predominantment en els tractes gastrointestinals d’humans i animals. És un patogen oportunista, i se la considera una espècie sentinella en la monitorització de la resistència a agents antimicrobians. Darrera de no poques intoxicacions alimentàries hi ha la disseminació de gens de resistència a través de la cadena alimentària.

L’abús d’antibiòtics en la ramaderia intensiva genera una pressió selectiva en favor de l’aparició de soques resistents. L’Organització Mundial de la Salut considera les cefalosporines de tercera generació (3GC) com a antimicrobians d’importància crítica en el tractament d’infeccions bacterianes severes en medicina i veterinària. La proliferació de beta-lactamases d’ampli espectre (ESBLs) de tipus CTX-M posa en entredit la seva eficàcia.

Kim et al. ofereixen dades d’un seguiment de 14 anys (2010-2023) de soques d’E. coli resistents a 3GC de diversos animals domèstics de Corea del Sud.

El Sistema Veterinari Coreà de Monitorització de Resistència a Antimicrobians

Són 16 els laboratoris o centres que participen en aquesta monitorització. Treballen sobre carcasses bovines, porcines, de pollastre i d’ànec, així com de femta. Prenen mostres en hisop, i després proven de cultivar-les en àgar MacConkey. La identificació de soques d’E. coli les fan per MALDI-TOF.

En aquests 14 anys, s’han collit 15.397 isolats d’E. coli.

De cada isolat es fan proves de susceptibilitat a un ventall d’agents antimicrobians (cefoxitina, cloramfenicol, ciprofloxacina, colistina, gentamicina, àcid nalidíxic, estreptomicina, tetraciclina i trimetroprim/sulfametoxazol).

Per a un total de 214 soques resistents a 3GC, es realitzen PCRs per a identificar els tipus de gens blaCTX-M.

La transferibilitat dels gens bla era assajada en experiments d’aparellament sòlid, utilitzant E. coli J53 com a soca receptora.

PCR múltiplex i seqüenciació pel mètode de Sanger permeten determinar el context genètic dels gens ESBL.

El tipatge de seqüència multi-locus (MLST) fou realitzat sobre 214 soques resistents a 3GC. Aquest tipatge incloïa set gens de referència (adk, fumC, gyrB, icd, mdh, purA, i recA).

Alguns dels isolats d’E. coli foren seqüenciats en la plataforma Illumina.

Les tendències evolutives

La resistència a 3GC en E. coli és de baixa prevalença en bestiar boví, però és més habitual en porcs i pollastres. La resistència és més prevalent en soques procedents d’animals malalts que no pas d’animals sans. En els darrers anys la prevalença en pollastres sans ha passat del 5% al 10%.

Kim et al. han identificat un total de nou variants de gens blaCTX-M. A partir del 2014 constaten un augment de la prevalença de la variant blaCTX-M-55.

Els isolats que produeixen CTX-M tendeixen a presentar co-resistència envers altres agents antimicrobians.

La transferibilitat dels gens CTX-M és desigual. Això s’explica pel fet de trobar-se en diferents tipus de plàsmids. En conseqüència, també són diferents els ambients genètics.

Les soques resistents a 3GC són molt diverses genèticament: de 174 soques analitzades en resulten 64 tipus diferents. Per exemple, el gen blaCTX-M-55 es troba en llinatges diferents com ST457, ST2170 i ST10.

La seqüenciació genòmica de cinc soques resistents a 3GC posa de manifest que contenen megaplàsmids d’uns 500 kbp de mida. Aquests megaplàsmids contenen un ampli rang de gens de resistència a agents antimicrobians, així com de gens de resistència a metalls. Els genomes també contenen determinants de factors de virulència.

Kim et al. recorden que les cefalosporines de tercera generació eren aprovades a Corea per al tractament d’infeccions de bacteris gramnegatius en animals de granja. El seu ús és la pressió selectiva que promou l’aparició de gens ESBL. La cosa empitjora perquè hi ha transferència horitzontal de gens de resistència, la qual cosa acaba promovent l’aparició de soques bacterianes multiresistents. La transferència horitzontal és facilitada pel fet que la majoria de gens de resistència es troben en plàsmids amb elements mòbils.

Lligams:

- Evolutionary trends and genetic determinants of third-generation cephalosporin resistance in Escherichia coli from Korean livestock: a 14-year longitudinal study, 2010–2023. Ji-In Kim, Ji-Hyun Choi, Md. Sekendar Ali, Md. Sekendar Ali, Bo-Youn Moon, Hee-Seung Kang, Ha-Young Kim, Yu-Jeong Hwang, Yeon-Hee Lee, Min Young Kim, Jae-Myung Kim, Tatsuya Unno, Suk-Kyung Lim. Front. Microbiol. (2026).

La dinàmica de formació de cúmuls estel·lars

Astrofísica: Alex Pedrini i Angela Adamo són els primers autors d’un article publicat avui a Nature Astronomy en el que, a partir de dades dels Telescopis Espacials Hubble (HST) i Webb (JWST), s’aprofundeix en com la massa d’un cúmul estel·lar regula positivament la taxa de formació de nous estels. Aquest és un problema obert en la comprensió del procés astrogènic. L’escala temporal de sorgiment de cúmuls estel·lars a partir dels núvols natals és un paràmetre bàsic del cicle de formació d’estels dins de les galàxies. Amb l’HST i el JWST, Pedrini et al. han observat milers de cúmuls estel·lars joves de quatre galàxies properes: M51, M83, NGC 628 i NGC 4449. Una fracció important dels cúmuls observats són encara inclosos dins del gas natal, i no són encara visibles en la franja de llum visible. Pedrini et al. han estimat l’escala temporal necessària per a la dispersió del material interestel·lar. Hi ha una forta correlació entre l’escala temporal de dispersió i la massa del cúmul, de manera que els cúmuls massius emergeixen més ràpidament que els cúmuls de massa inferior. Els cúmuls massius tindrien un paper central en la promoció de l’escapament de radiació ionitzant cap al medi galàctic. Això significa d’altra banda restringir la finestra temporal de formació de planetes en cúmuls massius, ja que els discs protoplanetaris es veuen exposats a irradiació ultraviolada la qual limita l’acreció de gas.

Imatge elaboradora a partir de dades del HST i del JWST que mostra un complex astrogènic de la galàxia M51

L’astrogènesi

L’astrogènesi o formació d’estels consisteix en el col·lapse gravitacional de regions d’alta densitat de núvols moleculars gegants. Aquest col·lapse condueix a la formació de cúmuls de sistemes estel·lars.

En un cúmul o associació estel·lar són els estels massius (amb >15 masses solars) els responsables de la immensa majoria de l’energia i moment alliberat al medi circundant. En aquest alliberament participa una combinació de processos que rep el nom de retroalimentació estel·lar. La retroalimentació estel·lar condueix a la destrucció del núvol natal per fotoionització, vents estel·lars, pressió radiativa i explosions de supernova). Aquesta retroalimentació estel·lar explica la ineficiència relativa de l’astrogènesi en galàxies: tan sols una fracció de gas disponible en una galàxia arribarà a formar estels.

L’estudi de cúmuls estel·lars joves pot ajudar a entendre les escales temporals d’aquests processos. Ara bé, estudiar-ne els de la Via Làctia i la resta del Volum Local (menys de 10 megaparsecs) és complex. I estudiar-ne els de més enllà requereix una bona sensibilitat i resolució. Justament és això el que forneixen els telescopis espacials Hubble (HST) i Webb (JWST). Amb ells, Pedrini et al. han cartografiat poblacions de cúmuls estel·lars joves de galàxies properes en el context de regions astrogèniques. Hom pot distingir els cúmuls estel·lars joveníssims, caracteritzats per la presència de pols dels núvols natals, així com d’hidrogen ionitzat i la línia d’emissió de 3,3 μm dels hidrocarburs aromàtics policíclics.

Els cúmuls estel·lars joves emmergents

Pedrini et al. han emprat observacions de la NIRCam de JWST per identificar cúmuls estel·lars joves emergents a una escala de 4-8 parsecs en quatre galàxies properes. Adamo és la investigadora principal de Feedback in Emerging extrAgalactic Star clusTers (FEAST), projecte que seleccionà com a mostra aquestes quatre galàxies: M51, M83, NGC 628 (=M74) i NGC 4449. Cada galàxia té un ambient i metal·licitat característics.

Imatges d’arxiu de HST ajudaren a identificar cúmuls estel·lars joves òptics.

Pedrini et al. defineixen tres fases en un cúmul estel·lar jove:
- eYSCI: són fonts compactes i brillants on el component estel·lar encara roman associat a regions H II.
- eYSCII: l’associació a regions H II roma, però ja no hi ha detecció d’hidrocarburs aromàtics policíclics.
- oYSC: el cúmul estel·lar ja és visible òpticament. És un cúmul encara jove en el sentit que no ha complert encara els primers 10 milions d’anys d’existència.

L’escala temporal es pot mesurar com la fracció de cúmuls estel·lars joves que encara no han emergit (eYSC sobre el total de YSC) multiplicada per 10 milions d’anys.

Pedrini et al. han analitzat una població total de 8900 cúmuls estel·lars joves. Val a dir que tan sols una petita fracció d’aquests cúmuls tenen masses superiors a 10000 masses solars. No obstant, la població analitzada és representativa per a cúmuls de masses inferiors a 1000 masses solars.

Per als cúmuls estel·lars joves de masses inferiors a 1000 masses solars, és evident la relació positiva entre aquesta massa i la rapidesa amb la qual es passa de la categoria eYSC a oYSC, és a dir al punt de l’emergència del núvol natal. Per a cúmuls més massius sembla que la xifra de 4,9 milions d’anys per acomplir aquest procés ja no es pot superar gaire, però Pedrini et al. alerten que la mostra analitzada és insuficient per arribar a una conclusió ferma

Com més massiu és un cúmul estel·lar més ràpidament evoluciona cap a una situació en la qual s’atura l’astrogènesi. Ara bé, les quatre galàxies analitzades mostren diferències en aquesta relació. En la galàxia M51 la maduració dels cúmuls estel·lars és més lenta, i pot arribar als 9 milions d’anys en els cúmuls menys massius: és possible que això respongui a interaccions mareals amb una galàxia satèl·lit. En la galàxia NGC 628 hi ha menys contrast en l’escala temporal de cúmuls massius i cúmuls menys massius. En canvi, aquest contrast es ben pregon a la galàxia M83. La galàxia NGC4449, amb una metal·licitat mitjana d’1/3 de la metal·licitat solar, té un escala temporal de cúmuls estel·lars molt més breu que les altres galàxies espirals.

Pedrini et al. consideren que aquests resultats són rellevants per a la teoria de formació e planetes. Els discs protoplanetaris depenen força de l’ambient immediat. Així, els cúmuls estel·lars massius (de més de 10.000 masses solars) són hostils a la formació de discs protoplanetaris.

Lligams:

- The emerging timescale of young star clusters regulated by cluster stellar mass. Alex Pedrini, Angela Adamo, Daniela Calzetti, Arjan Bik, Thomas J. Haworth, Bruce G. Elmegreen, Mark R. Krumholz, Sean T. Linden, Benjamin Gregg, Helena Faustino Vieira, Varun Bajaj, Jenna E. Ryon, Ahmad A. Ali, Eric P. Andersson, Giacomo Bortolini, Michele Cignoni, Ana Duarte-Cabral, Kathryn Grasha, Natalia Lahén, Thomas S.-Y. Lai, Drew Lapeer, Matteo Messa, Göran Östlin, Elena Sabbi, Linda J. Smith & Monica Tosi. Nature Astronomy (2026).