La consolidació de la reforma política post-franquista de l'estat espanyol, amb l'establiment d'ens pre-autonòmics (i després autonòmics, més o menys loapitzats), havia de conduir previsiblement al tancament definitiu dels nacionalismes perifèrics. A canvi, els nacionalistes perifèrics catalans esperaven una normalització de les relacions nacionals de l'estat espanyol... Reconeguem que l'autonomisme català ja s'hi sentia prou encaixat en aquell calaix. L'equació es va mig trencar i la realitat autonòmica serví pel creixement de l'independentisme.
És d'esperar una situació paral·lela després de la reforma estatutària del 2006? El paral·lelisme és gairebé coincident quant al contingut limitadíssim d'aquests estatuts (algun dels quals encara es troben al Tribunal Constitucional). La correlació de forces socials, altrament, és ben diferent de la de fa un quart de segle. L'onada ideològica revolucionària dels 1970 queda ben lluny, i amb ella els plantejaments organitzatius del període. L'alienació nacional de la població catalana pren característiques diferents: hom ha fet avenços en la normalització lingüística en l'àmbit educatiu i comunicacional, però la realitat i consciència de minorització ha crescut.
Les reflexions sobre el futur fetes en els darrers anys omplen vàries lleixes.
Avui, Òmnium Cultural celebra una jornada titulada "El futur de Catalunya. Un marc comú de reflexió", i que té com a objectius i condicions:
- Precisar els objectius i les estratègies de cadascuna de les plataformes i partits participants.
- Estar disposat a contrastar les idees pròpies amb les de la resta de participants a la jornada.
- Constatar les confluències estratègiques i les línies de treball comunes entre tots els participants.
- Intentar posar les bases per establir les línies d’acció del catalanisme per als propers cinc o deu anys.
La clarificació, sens dubte, és necessària. Més enllà de qüestions terminològiques és bo saber quins són els objectius de cadascú, i les estratègies per aconseguir-los.
Els dos eixos estratègics cabdals ja han estat referits sovint: la territorialitat i l'autodeterminació. O, dit d'una altra manera, "tot d'àmbit nacional" i "independència". O, per dir-ho en mots del regidor de Torà de la CUP, Josep A. Vilalta, tal com els escrivia en el darrer número de Lluita:
- Un àmbit territorial irrenunciable: els Països Catalans. La reivindicació de drets nacionals només té sentit si el subjecte que ha d’exercir aquest drets és la totalitat de la nació. La frustració autonomista descrita més amunt és d’àmbit regional principatí, no obstant no podem oblidar la capacitat mobilitzadora d’un nacionalisme d’expressió estrictament cultural al País Valencià, la irrupció arreu dels Països Catalans de lluites en defensa del territori o d’altres col·lectius potencialment incorporables en un procés autodeterminista. El principal obstacle no és la implantació territorialment desigual dels sectors autodeterministes sinó l’herència ideològica regionalista de sectors d’aquest nou sobiranisme.
- Un únic posseïdor legítim de la sobirania: el poble català. No es pot reconèixer cap legitimitat als Estats ocupants. L’ocupació del nostre país per França i per Espanya va ser violenta, i des d’aleshores els Països Catalans no han pogut exercir mai el dret democràtic d’autodeterminació, ni tan sols quan els estats ocupants han tingut règim polítics mitificats com a exemples de democràcia, com és el cas de la segona república espanyola. Sense autodeterminació no hi ha democràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada