dilluns, 21 d’abril del 2008

El preu del nacionalisme banal: el Carrefour a la Xina, i els soldats neerlandesos a Afganistan

Quan hom parla de "nacionalisme" hom té present potser el nacionalisme tibetà, el nacionalisme frisó o el nacionalisme català. Són moviments nacionals explícitament declarats com a tal. En canvi, les nacionalistades que fa el govern xinès, l'extrema dreta neerlandesa o l'home de la Carla Bruni, no passen com a tals. I déu n'hi do la tinta que fan correr i la polseguera que aixequen. Com que el fetitxisme de l'estat és una de les característiques del món contemporania (en el benentès, és clar, de l'estat com a instrument de lluita de classes i de pugna entre nacions, etc., etc., etc.), hom assigna automàticament a la identitat estatal un estatus inqüestionable. Potser més i tot que a la religió, que ja és dir en aquests temps de "retorn" al fanatisme religiós de tota pell.

El cas és que Sarkozy diu que no sap si anirà a la inauguració dels Jocs de Beijing, i els incontrolats xinesos l'emprenen contra Carrefour i Citröen. Quina culpa té Carrefour? Cap ni una, però no hem d'oblidar que el capitalisme francès es troba en perfecta simbiosi amb el seu comitè executiu i segrega grandeur pels quatre costats.

El cas és que l'extrema dreta antisemita neerlandesa, que abans l'emprenia contra els jueus dels Països Baixos ara l'emprén contra els àrabs, amb un ús potiner de la "por a l'islam". I qui paga els plats trencats? Els soldats neerlandesos desplaçats a Afganistan. I quina culpa en tenen? Teòricament cap, perquè l'extrema dreta neerlandesa no té res a veure amb l'establishment polític dels Països Baixos (que és fanàticament multi-pluri des dels conservadors més conservadors fins als maoistes més maoistes). De totes formes, que no lluen la tricolor neerlandesa els dits soldats? Que no són forces d'ocupació? Que no són una forma de malbaratar part del capital generat als Països Baixos en una aventura colonial de dubtosa rendibilitat directa?

Si Europa construís d'una vegada una identitat nacional comuna, la classe dirigent europea s'estalviaria aquests disgustos. Per xinesos, àrabs i indostànics és molt més fàcil fer accions de boicot per separat contra l'estat europeu de torn que els ha emprenyat (Dinamarca, Regne Unit, Suïssa o Itàlia) que no pas haver-ho de fer contra tota la Unió Europea en bloc. I ja no diguem si la Unió Europea anés de bracet amb els Amèrica del Nord i la Federació Russa.

Però és clar construir aquesta identitat nacional europea significaria una renúncia per francesos i alemanys, per danesos i noruecs, per kosovars i portuguesos. I després diuen que no entenen per què dimonis que hi ha catalans que són tant de la ceba!!!

2 comentaris:

Joan de Peiroton ha dit...

Visca la Confederacion Europea, visca los EEUUEE (Estats units d'Europa) !

Miquel Saumell ha dit...

Amb tot això del boicot a la flama i a la cerimònia d'inauguració hi veig molta demagògia i bastant oportunisme. Tots els polítics en volen treure profit. No s'ha d'oblidar que la relació Xina-Tibet, a grans trets, és la mateixa ara que quan fa uns anys el CIO va decidir que els jocs del 2008 serien a Beijing. L'única diferencia és que els problemes tibetans ara tenen més cobertura mediàtica. Llavors pràcticament no hi van haver queixes. Per què ara sí? Definitivament sóc contrari al boicot, el tema del Tibet en tot cas s’ha de tractar a Nova York, a les UN. Els esportistes no hi tenen cap culpa i en cas de boicot en serien els principals perjudicats.