En el debat hi van participar, d'esquerra a dreta, Aleix Costa ('La Guitza'), Miquel Lopez (professor de l'IES La Mallola), Ahmad Baghat, Jaume Marfany (de la CAL d'Esplugues) i Roberto Martínez (del col·lectiu Veu Pròpia a Terrassa).
La voluntat del debat, segons el moderador, Aleix Costa, era encarar la difícil situació de la llengua catalana a Esplugues de Llobregat i al Baix Llobregat en general. Miquel Lopez, professor de secundària a Esplugues, va alertar davant de l'acceleració dels processos de substitució i d'interferència lingüística que pateix el català davant del castellà, i va posar de manifest quantes coses hem d'aprendre dels moviments indigenistes. Ahmad Baghat va fer un paral·lelisme entre la situació lingüística de Catalunya i la del Marroc, pel que fa a les relacions lingüístiques amazic-àrab i català-castellà. Jaume Marfany, de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, va fer èmfasi en la necessitat de fer del català la llengua comuna de tota la població que viu als Països Catalans. Roberto Martínez va explicar els orígens del grup de Veu Pròpia de Terrassa, que aplega gent que ha fet l'opció d'adoptar la llengua catalana com a llengua habitual, i que refusa frontalment la manipulació que els sectors oposats a la normalització del català fan de la població immigrada.
Les dues hores de debat es van fer ben curtes davant les intervencions del públic: la situació de llengua a l'ensenyament, la discriminació lingüística en l'àmbit laboral, la interferència fonètica i sintàctica en el català de l'àrea metropolitana de Barcelona, la interacció lingüística amb barris de gran majoria castellanoparlant com Can Vidalet, les dificultats de mantindre una fermesa lingüística en la vida quotidiana i en l'activisme, la vinculació entre el retrocés del català i les transformacions econòmiques de la nostra societat, etc.
4 comentaris:
Interessant el debat, pel que expliques. Em pregunto per què és tan difícil que la gent s'adoni del perill que corre una llengua con la nostra. Qui estimi la llengua que la faci servir, però que la faci servir sempre. ¿Ja ens hem oblidat de la repressió que hem patit repetides vegades?
Molt bo el teu blog.
No és tan sols una qüestió d'oblidar la repressió passada (borbònica, primo-riverista, anarco-espanyolista, franquista, etc.). És també la qüestió de les pressions socials presents: parlar català 'sempre' és considerat pels espanyols 'una agressió' als seus 'drets lingüístics', mentre que molts catalans arrufen el nas davant dels 'de la ceba'.
Però és cert que hi ha un oblit de la repressió d'èpoques passades. Si parlem català (encara) fou perquè els nostres avis i pares, amb encerts i desencerts, van servar la llengua (amb més o menys fidelitat) o la van fer seva. Suposo que no fou tant una qüestió de 'llengua' com una qüestió dels valors de la catalanitat: el treball, la solidaritat de grup, l'autoexigència, la tolerància, l'esperit democràtic, el progrés, etc. A mesura que hem perdut aquests valors (i a això feia referència en Miquel López en la seva intervenció), i hem passat d'ésser a tenir, tot ha anat coll avall.
Tampoc no cal fer-se pedres al fetge. Hi ha un jovent que puja i que relativitza força el tenir i, sobretot, menysprea els convencionalismes i els compliments socials. Això, és clar, té dues cares, com tot, des dels comportaments antisocials fins a una nova atitud davant la vida.
Em semblava que la llengua de l'ensenyament era el català al Principat...M'enganyo? Hi ha quelcom que no entenc...Com la llengua pot trobar-se en perill si és la llengua de l'escola i dels examens????
Depèn que entenguem per perill. És evident que el sistema lingüístic occità-català, ni que sigui pel trobadors de l'Edat Mitjana, sobreviurà per sempre més en el món acadèmic mentre existeixi la civilització occidental.
El perill prové, no del món acadèmic, sinó de la transmissió de la llengua (de generació en generació) i de l'ús de la llengua (dins els companys de generació). A Esplugues, la transmissió de la llengua és garantida, fins i tot en els matrimonis lingüísticament mixtos. Però l'ús de la llengua són figues d'un altre paner. La 'normativa sociolingüística' mana que si en un grup hi ha 20 persones, i de les 20 hi ha 1 que no és catalanoparlant, per deferència tothom gira al castellà. Si pensem que a Esplugues, el percentatge de catalanoparlants se situa vora el 30%-40%, es fa evident què suposa aquesta 'norma sociolingüística'.
Com se supera el perill? Trencant la jerarquització lingüística. Ni el català és superior ni inferior a cap altra llengua (especialment, ni superior ni inferior al castellà o el francès).
Reflexionem sobre la substitució lingüística a Occitània. La imposició política del francès arrenca el 1536 (si no abans). Passen dos segles ben bons sense que això afecti el menys mínim la vitalitat de la llengua (sinó, el Felibre hauria estat impossible). A finals del segle XIX, el percentatge de població que desconeixia el francès encara era significatiu (especialment, en el mainatge no-escolaritzat). Però els signes negatius ja apareixien: el francès guanyava pes en els intercanvis lingüístics entre 'desconeguts'. L'occità quedà arraconat progressivament a l'àmbit familiar. Quan això passa la transmissió de la llengua depèn del fet que pare i mare parlin entre ells en occità-català. Si no, malament rai.
Per redreçar la situació, ara cal crear 'xarxa lingüística'. Aplegar parlants i restaurar de nou un mainatge que tingui la llengua pròpia com a llengua primera. Realment, ara ens trobem en un context multilingüístic que podria ser-nos favorable.
El més gran error: donar-ho tot per perdut o bé creure que pel fet que el català sigui llengua d'ensenyament 'sobre el paper' ja ho tenim tot arreglat. Si el català davalla, les veus que demanen de treure'l de l'ensenyament es faran més i més fortes i ningú no hi plantarà cara.
Publica un comentari a l'entrada