La declaració de sobirania per part del Parlament del Parc de la Ciutadella podria haver servit per obrir un procés instituent que contemplés, d'acord amb allò expressat pels programes electorals dels principals partits parlamentaris, la convocatòria d'un referèndum sobre la independència. Per exemple, hom podria haver enumerat les "estructures d'estat" necessàries, com ara la capacitació de l'Agència Tributària Catalana. En aquest darrer sentit, per exemple, gestos com el protagonitzat pels Ajuntaments de Gallifa o d'Alella (que lliuren el pagament d'IRPF i d'IVA a l'Agència Catalana) poden ser un nucli pràctic rellevant de sobirania.
Aquest defecte de la declaració de sobirania no sols era en el text aprovat (redactat per CiU-ERC-ICV i que ha comptat, també, amb 1 vot favorable de la CUP) sinó també en el text redactat per la CUP (que ha estat rebutjat en la mateixa sessió). Val a dir que tots dos textos eren molt més substanciosos que el tercer text, presentat per PSC-PSOE, i que no era ni tan sols una declaració de sobirania.
La lectura en els mitjans internacionals d'aquesta declaració, però, no ha entrat en detall en aquestes mancances institucionals. Allò rellevant és que la declaració topa amb la doctrina constitucional espanyola sobre la "indivisibilitat" de la sobirania "nacional".
Serà en el carrer, en la vida de cada dia, però, on es decidirà si aquesta declaració és un avenç real, i no va a fer companyia al calaix de declaracions sobre el dret d'autodeterminació o el dret de decidir que, periòdicament, des del 1988, aprova el dit Parlament del Parc de la Ciutadella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada