El consort de la reina

La Constitució Espanyola del 1978 dedica tot un article, l'article 58, a la figura que ella anomena "la reina consorte o el consorte de la reina":

"La Reina consorte o el consorte de la Reina no podrán asumir funciones constitucionales, salvo lo dispuesto para la Regencia".

D'aquest article ens pot cridar l'atenció el fet que diferenciï terminològicament "la reina consort" del "consort de la reina". És a dir, que quan hi ha un rei, de la consort en diem reina, però quan hi ha una reina, del consort no en diem rei. La legalització del matrimoni homosexual encara complica més la situació, però no hi entrarem.

Aquest article, d'altra banda, pel que fa al contingut sí té un precedent:

"En el caso de que llegue a reinar una hembra, su marido no tendrá autoridad ninguna respecto del Reino, ni parte alguna en el Gobierno" (article 184 de la Constitució del 1812)

En el mateix sentit, en la Constitució de 1876, es diu:

"Cuando reine una hembra, el Príncipe consorte no tendrá parte ninguna en el Gobierno del Reino" (article 65)

La desigualtat de l'article 58 de la Constitució del 1978, doncs, és inferior a la registrada en les constitucions anteriors. Però en la de 1876 encara s'atorga el títol de "Príncep consort".

Val a dir que el consort de la Reina Isabel II sí va utilitzar el títol de Rei, sovint amb la denominació de "rey consorte". Així doncs, de la parella se'n deia "Sus Majestades los Reyes Doña Isabel y Don Francisco de Asís". Ara bé, el rey consorte Don Francisco no va rebre numeració (no va ser "Rey Francisco I") ni se li atribuïren funcions constitucionals.

Si remuntem als temps preconstitucionals, el consort de la reina Isabel I de Castella, que fou el rei Ferran II d'Aragó, sí fou reconegut per la historiografia posterior com a Ferran V de Castella. Però el cas d'aquest matrimoni té especificitats, ja que el mateix Ferran d'Aragó tenia certs drets personals sobre la corona de Castella. Qui no els tenia fou el marit de la successora de la reina Isabel I de Castella, la reina Joana I. El seu marit, Felip d'Habsburg i Borgonya, fou reconegut com a rei consort, i la historiografia posterior el designà com a Felip I de Castella.

L'ús de no atorgar al consort de la Reina el títol de Rei és quelcom generalitzat a les monarquies actuals del nostre entorn. El consort de la Reina Elisabet II d'Anglaterra rep el títol de "Príncep Felip" i de "Duc d'Edinburg", però no mai el de "rei consort". El consort de la Reina Margarida II de Dinamarca va rebre tan sols el títol de Príncep, per bé amb la dignitat d'Altesa Reial, i tan sols entre el 2005 i el 2016 va disposar del títol de "Príncep Consort".

També el marit de la Reina Victòria d'Anglaterra fou conegut únicament com a Príncep Albert. En temps més reculats, però, el consort de la reina d'Anglaterra rebé més reconeixement. El consort de la reina Maria II fou reconegut ell mateix com a rei Guillem III, i fins i tot podem dir que els dos foren igualment reis titulars, o potser que ell ho fou més que ella, com a campió de la Revolució de 1688. El marit de la reina Maria Tudor va rebre el títol de "Rei d'Anglaterra, de França i d'Irlanda", en el benentès que ho era jure uxoris.

El text de la Constitució de 1978, és clar, no impedeix que el consort de la Reina rebi el títol de Rei i el tractament de "Sa Majestat".