El segon cap de setmana d'octubre va suposar la represa del carrer, després de la jornada d'aturada nacional i vaga general del 3 d'octubre. La represa, però, tingué un caràcter diferent, mobilitzants sectors socials que no s'havien sentit pas interpel·lats ni pel referèndum de l'1-O ni per la vaga del 3-O. Així, el dissabte 7 d'octubre, al migdia, hi hagué concentracions als ajuntaments sota el lema de "Parlem/Hablemos", amb els assistents vestits de blancs. Aquest moviment vol ser l'expressió d'una tercera via ciutadana, alertada per la confrontació dels governs de Rajoy i de Puigdemont, i que reivindica el diàleg front les sortides unilaterals representades per la declaració d'independència (DI) o la intervenció de l'autonomia (155).
El diumenge 8 d'octubre tingué lloc a Barcelona una manifestació massiva de partidaris de la unitat d'Espanya, és a dir de l'espanyolitat política de Catalunya. Era l'expressió de posicions cada vegada més explicitades a mesura que l'1-O i el 3-O havien mostrat la força i determinació de l'independentisme. La manifestació del 8-O assenyalava la unitat d'un espai sovint marcat per confrontacions entre partits polítics i sectors ideològics.
Aquesta mobilització de l'espanyolisme té dues cares. D'una banda, en arrossegar una majoria fins ara menys mobilitzada, aconsegueix presentar un rostre més divers i d'aspecte més genuí. De l'altra, empeny les posicions de l'ultra-dreta espanyolista cap a exhibicions més radicals. Els indicidents a Palma del 7 d'octubre i, especialment, a València del 9 d'octubre, assenyalen la violència d'aquests sectors.
Amb els resultats de l'1-O ja publicats per la mateixa Generalitat, l'article 4 de la Llei del Referèndum empenyia el Parlament de Catalunya a fer una declaració solemne de la independència de la República catalana. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, havia sol·licitat la compareixença al Parlament el 10 d'octubre, a les 18h. Una concentració d'ANC, Òmnium i Universitaris per la República al Passeig Lluís Companys instal·là una pantalla gegant per seguir la compareixença i, de pas, allunyar la gent del perímetre del Parlament. De fet, els Mossos d'Esquadra, durant aquell dia, mantingueren acordonat tot el Parc de la Ciutadella. Puigdemont comparegué, però no a les 18h, sinó a les 19h. I proclamà la independència de la República catalana per, vuit segons més tard, suspendre els efectes de la dita proclamació. Això no impedí després que els diputats de JxSí i la CUP signessin la DI.
Ostensiblement, la suspensió fou pronunciada per deixar temps a una negociació amb el Govern d'Espanya, amb la mediació de la Unió Europea i altres actors internacionals. Però no hi ha dubte que en la suspensió influeixen altres fets. D'una banda la mala consciència d'un referèndum de l'1-O amb baixa participació (42%), amb poca mobilització del vot negatiu, amb obstacles propiciats per la intervenció policial espanyola i amb irregularitats derivades de la introducció amb calçador del "cens universal". De l'altra banda, l'oposició social, no tan sols la manifestada amb les mobilitzacions del cap de setmana, sinó el reguitzell d'anuncis de grans empreses, financeres i industrials, de traslladar la seu social fora de l'àmbit de la projectada República catalana.
L'11 d'octubre fou, doncs, el moment de valorar aquesta suspensió. Jugada mestra "a l'eslovena" o nova retirada per propiciar un nou cicle processista amb l'obertura d'unes noves eleccions plebiscitàries? Mariano Rajoy, en compareixença al Congrés, anuncià un requeriment a Carles Puigdemont per tal que aclarís si la independència havia estat o no proclamada, i comminant-lo a retornar a la normalitat constitucional. És a dir, comminant-lo a retornar al 5 de setembre. Puigdemont té fins el 16 d'octubre per respondre aquest requeriment i sembla que esgotarà el termini.
El 12 d'octubre fou de nou una jornada de mobilitzacions per als partidaris de la Constitució i de la unitat d'Espanya, amb una nova manifestació massiva a Barcelona. L'ambient, però, era un altre, en tant que la suspensió de Puigdemont era llegida majoritàriament com el signe de rendició del "processisme". Aquest camp haurà de decidir ara com reacciona si realment Puigdemont es fa enrere el 16 d'octubre: amb més mà dura fins a aconseguir objectius més ambiciosos o amb una mà estesa per aprofundeixi en les divisions al si de l'independentisme.
Avui 13 d'octubre és dia de comunicats i de reunions. L'ANC, la CUP i Demòcrates ja s'han posicionat clarament en sol·licitar Puigdemont que aixequi la suspensió en tant que l'Estat Espanyol i la Unió Europea han donat proves clares de no voler ni negociar ni mediar. Artur Mas, d'altra banda, defensa la continuïtat de la suspensió fins que el "factor extern" no sigui aclarit. Ara bé, com pot haver-hi reconeixement exterior de la declaració de la independència mentre aquesta roman suspesa?
En els propers dies serà clau l'organització de base, representada pels Comitès de Defensa del Referèndum (CDR que també pot indicar la R de República o la R de Revolució). Aquesta perspectiva local és encara més important en la mesura que l'aplicació de la independència i l'inici del procés constituent no podrà ser pas uniforme a tot el territori que fins ara constituït la Comunitat Autònoma de Catalunya. L'element popular és vital si hom vol fer front als sabotatges iniciats per l'alta burgesia. L'aprofundiment de les contradiccions de classe, és clar, també poden fer qüestionar/acceptar la divisió identitària que ara com ara afecta les classes populars, especialment les de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada