Autocrítica i llistes electorals

Després de la manifestació-concentració multitudinària del carrer Marina de Barcelona demanant la llibertat dels Jordis i dels consellers del Govern (legítim) de Catalunya, en presó preventiva, va arribar el torn de l'autocrítica. Els membres del Govern (legítim) de Catalunya que són a l'exili flamenc iniciaren un discurs indicant que havien renunciat a desplegar la República Catalana el 27O per manca de preparació davant de la intenció del Govern d'Espanya de fer-hi una repressió cruenta. Aquesta autocrítica no era clar si era tant una autocrítica com una al·locrítica a l'independentisme del "tenim pressa". El periodista Antoni Bassas ha indicat que ara ja no és hora de carrer sinó de despatxos.

No cal dir que aquest discurs fou rebut amb joia per l'unionisme. S'interpretava com l'anunci del final de l'unilateralisme i l'admissió que el Procés s'havia basat en mentides.

A mesura que ha avançat la setmana, l'autocrítica ha pres una altra color. S'admet la validesa de l'Octubre Català, bo i admetent que entrem en una fase en el qual el desplegament de la República s'haurà de basar en l'ampliació de majories i en el diàleg amb Espanya i amb la Unió Europea.

L'atenció mediàtica, de totes maneres, gira al voltant de la qüestió de les llistes electorals. Avui expira el termini per presentar-les. Ja tenim més o menys configurades les set llistes principals:
- Ciutadans (Cs), que aspira a fer un govern constitucionalista amb Inés Arrimadas de presidenta.
- Partit Popular (PP), que aspira a recollir els rèdits d'ésser el partit administrador de la Generalitat, i que ha proposat una sèrie de punts programàtics comuns als constitucionalistes.
- el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), que vol ésser la candidatura pont entre els blocs unionista i separatista, i entre les esquerres i les dretes. Prova d'això és el que fet en la llista hi hagin incorporats destacats dirigents d'Units per Avançar (UxA), que reclama l'espai del catalanisme central no-independentista, o que hi siguin noms propers a les tesis de l'esquerra hispànica.
- Catalunya En Comú-Podem, que també aspira a aquesta funció de candidatura pont, però amb una orientació cap a la formació d'un "govern de progrés".
- Junts per Catalunya (JxCat), que és la llista del President Puigdemont, articulada al voltant del PDeCat, però protagonitzada per un ample ventall de personalitats del Procés, inclosos Jordi Sànchez (que ja ha deixat la presidència de l'ANC) i Aurora Madaula.
- Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) presenta una llista en la que hi participaren Demòcrates de Catalunya però també les formacions socialdemòcrates independentistes (Avancem i Nova Esquerra Catalana).
- Candidatura d'Unitat Popular-Crida Constituent (CUP-CC) és la llista que més clarament reivindica l'Octubre Català i més decididament defensa l'obertura efectiva del Procés Constituent.

Cadascuna d'aquestes llistes interpreta de manera diferent les eleccions del 21D. Com es relaciona el Govern (legítim) de Catalunya amb les eleccions del 21D? És evident que hi participa, però són diverses les veus que des d'ERC i des de Demòcrates reclamen una certa dualització entre el "Govern de la República" (el de Puigdemont) i el Govern de la Generalitat que surti del 21D. Aquest segon Govern tindria sobretot una tasca administrativa, i cediria el rol constituent/republicà al primer. És clar que es fa difícil pensar què passaria si el 21D indiqués una "cohabitació" arran de la victòria de les forces constitucionalistes (comptant-hi o no els comuns).

S'acaba l'èpica i comença l'aritmètica? Difícil admetre-ho, quan la pressió sobre l'independentisme creix en forma diversa, des de denúncies per "delictes d'odi" contra opinions o acudits molestos fins a entorpiments administratius.