divendres, 12 d’abril del 2019

“Homo luzonensis”: un endemisme insular de fa 67.000 anys

Paleoantropologia: En el 2007, una recerca arqueològica conduïda per Armand Mijares, de la Universitat de Filipinas, a Diliman (Quezon), en les Coves de Callao, al nord de l’illa de Luzon, identificà un metatars humà de 61 mm de llargada que, d’acord amb la tècnica de datació d’ablació de sèries d’urani, tenia una antiguitat de 67.000 anys. L’Home de Callao, doncs, era més antic que les restes trobades a les Coves de Tabon, a l’illa de Palawan, descobertes el 1962 i d’una antiguitat de 16.500 anys. L’Home de Callao obrí un debat sobre l’habitació de l’illa de Luzon en el Pleistocè Superior. Segons els paleogeògrafs, ni tan sols en el períodes glacials, arribaven a tancar-se l’Estret de Mindoro o el Passatge de Sibutu, la qual cosa mantingué un braç de mar que separava Sundalàndia de les terres filipines (una separació que es reflecteix en l’anomenada Línia de Wallace). Calia pensar que els ancestres de l’Home de Callao hi havien arribat a través de balses construïdes o accidentals. Però un simple metatars poc podia ajudar a la identificació més enllà d’assignar-lo al gènere Homo. En una campanya recent, però, s’han arribat a identificar dotze elements hominins addicionals, corresponents a un mínim de tres individus, en la mateixa capa estratigràfica de la Cova de Callao. En un article a la revista Nature, encapçalat per Florent Détroit i el mateix Armand Mijares, es descriu l’home de Callao com a una espècie nova, Homo luzonensis. Aquesta espècie mostra un combinació de trets morfològics que es poden considerar, dins del gènere Homo, alguns com a primitius i d’altres com a derivats. Es tracta d’una combinació de trets diferents a d’altres espècies, com ara Homo floresiensis o Homo sapiens. Homo floresiensis és un exemple d’endemisme humà a l’illa de Flores en el Pleistocè Tardà, on va viure entre fa 100.000 i 50.000 anys. Homo luzonensis seria el segon cas d’endemisme humà en una altra illa situada igualment a l’est de la Línia de Wallace. Totes dues espècies assenyalen la importància d’aquests arxipèlags en l’evolució del gènere humà.


Diagrama per a alguna de les restes que serveixen a la descripció de “Homo luzonensis”

Els hominins de la Cova de Callao

Florent Détroit, Julien Corny, Guillaume Daver i Clément Zanolli analitzaren els fòssils d’hominins de la Cova de Callao. Détroit i Corny són membres del Département Homme & Environnement del Muséum National d’Histoire Naturelle i de la UMR 7194 del Musée de l’Homme, de Paris. Daver treballa al Laboratoire Paléontologie Evolution Paléoécosystèmes Paléoprimatologie (PALEVOPRIM) de la Université de Poitiers. Zanolli ho fa al Laboratòri PACEA de la Universitat de Bordèu, així com al Laboratòris AMIS de la Universitat de Tolosa III.

El director del programa arqueològic de la Cova de Callao és Armand Salvador Mijares, de la University of the Philippines. Eusebio Dizon i Emil Robles són membres de l’equip d’excavació. Robles pertany a la Universitat de Filipinas, i Dizon al National Museum of the Philippines.
La datació de les restes les realitzà Rainer Grün, del Australian Research Centre for Human Evolution (Griffith University, Brisbane) i de la Research School of Earth Sciences (Australian National University, Canberra).

Détroit i Philip J. Piper (de l’School of Archaeology and Anthropology de la Australian National University) redactaren l’esborrany de l’article, que després fou retocat per Corny, Daver i Zanolli.
Els espècimens recuperats eren netejats mecànicament, però sense retirar-ne la coberta carbonatada si això feia perillar la integritat de la peça. Aquesta coberta era retirada, però, de manera virtual, en els models tridimensionals que reconstruïen els segments d’ossos i dents. En la reconstrucció virtual també s’uniren fragments que encaixaven.

Per la reconstrucció virtual calia escanejar les peces. Com que això implicava exposar-les a raigs X, en dos molars s’optà per una tècnica fotogramètrica i així hom podria utilitzar aquestes peces per a les anàlisis de datació i de l’anàlisi d’ADN antic.

Les mesures dels espècimens es feren amb un peu de rei electrònic amb una precisió de 0,1 mm.
En la comparació amb altres espècies es consideraren exemples d’Australopithecus (A. afarensis, A. africanus, A. anamensis, A. sediba), de Paranthropus (P. aethiopicus, P. boisei, P. robustus), de les formes primerenques del gènere Homo (H. habilis, H. rudolfensis, H. ergaster, H. georgicus, H. antecessor), formes de l’etapa mitjana asiàtics (H. erectus, H. floresiensis) i formes modernes d’Homo sapiens (del pleistocè superior i de l’holocè, i formes recents, incloent-hi de poblacions de ‘negritos’ de les Filipines actuals).

La descripció d’Homo luzonensis

Les restes humanes de la Cova de Callao s’identifiquen amb el codi CCH. CCH1 és el tercer metatars que fou descobert en el 2007. Des de llavors s’hi han fet excavacions, fins arribar a trobar en aquesta mateixa “capa 14” un total de tretze elements hominins. N’hi ha set dents maxil·lars post-canines (CCH6-a, CCH6-b, CCH6-c, CCH6-d, CCH6-e, CCH8, CCH9), dues falanges manuals (CCH2 i CCH5), dues falanges pedals (CCH3 i CCH4) i un eix femoral (CCH7). L’anàlisi de sèries d’urani de CCH1 i CCH6-a ofereixen una datació mínima de 67.000 anys i de 50.000 anys, respectivament.
Aquestes restes correspondrien a un mínim de tres individus. De “CCH6” n’hi ha cinc dents de la maxil·la dreta, tots ells descoberts el 24 d’agost del 2011. La presència de dos molars tercers de la maxil·la dreta fa deduir que CCH9 és d’un segon individu. El tercer individu, no-adult, és representat per la resta femoral.

El més remarcable de l’anàlisi d’aquestes restes és la combinació única de trets primitius (típics d’Australopithecus) amb trets derivats (típics de l’home anatòmicament modern).

En l’esquema taxonòmic Homo luzonensis sp. nov., seria membre del gènere Homo Linnaeus, 1758, i dels taxons superiors corresponents (la tribu Hominini Gray, 1825; la família Hominidae Gray, 1825; la superfamília Hominoidea Gray, 1825; el subordre Anthropoidea Mivart 1864; i l’ordre Primates Linnaeus, 1758).

El nom de luzonensis deriva de l’illa de Luzon. Com a holotip de l’espècie es considera CCH6, és a dir les cinc peces dentals post-canines de la maxil·la dreta d’un individu. Com a paratips s’assenyalen CCH1 (descobert el 2007), i peces descobertes en les campanyes del 2011 i 2015 (CCH2 i CCH5; CCH3 i CCH4; CCH8; i CCH9). Aquestes peces, com les altres, es conserven en el Museu Nacional de les Filipines, a Manila.


Mapa de l’Àsia Sud-oriental, que mostra les línies batimètriques actuals de nivell del mar i de -50 i de -120 m. En les èpoques glacials, el nivell del mar podia situar-se en aquesta darrera línia. Alfred Russell Wallace definí la línia que separava l’àrea biogeogràfica asiàtica de l’oceànica (B). Thomas Henry Huxley modificà aquesta línia per incloure-hi la major part de les Filipines en la banda oceànica (A). La línia de Lydekker, en canvi, inclou en l’Àsia Biogeogràfica no tan sols les Filipines sinó també Sulawesi, Flores, Timor, etc.

Dels caràcters diagnòstics de l’espècie, s’indica el fet que la ratio de mida entre les corones premolar i molar és superior a la d’altres espècies del gènere Homo. Una altra característica primitiva es troba en els premolars superiors, amb dues o tres arrels, una corona lingual expandida mesio-distalment, cavitats bucals fortes, una cresta transversal parcial o contínua i una morfologia de junció entre l’esmalt i la dentina. Comparteix, però, amb el gènere Homo el fet que els morals superiors siguin relativament petits, amb un patró de mida de corona que disminueix des del molar1 al molar3. Les falanges manuals intermèdies són llargues i estretes, com ho són les d’Homo sapiens. Les falanges pedals proximals tenen trets afins amb Australopithecus: marcada curvatura longitudinal, petit cap bicondilar, etc.


La localitat tipus d’H. luzonensis és la Cova del Callao, en la formació calcària homònima de la regió de Peñablanca, al nord de l’illa de Luzon.

La posició d’Homo luzonensis en l’evolució hominina

Détroit et al. fan un examen exhaustiu de les dades morfològiques que ofereixen aquestes dotze restes humanes de la Cova del Callao. Es tracta de dades de dents i de falanges manuals i pedals que no encaixen en cap espècie coneguda del gènere Homo però sí entren en la variació d’aquest gènere.
Els premolars Homo luzonensis, en mida i forma, no difereixen gaire d’espècies del Pleistocè Tardà del gènere Homo (H. neanderthalensis, H. floresiensis, H. sapiens). Però si hom passa a examinar la morfologia de la corona, de la junció esmalt-dentina i de les arrels d’aquests premolars s’observen característiques presents en hominins més antics (Australopithecus, Paranthropus). Els molars, tant pel que fa a la mida com a la morfologia externa, recorden més aviat a H. sapiens.

On hi ha més similitud entre H. luzonensis i Australopithecus és en els elements manuals i pedals. Podríem pensar en un H. luzonensis que hauria adquirit trets favorables a la vida arborícola de grimpar i suspendre’s, bo i mantenint un cert grau de bipedisme. Détroit et al. són prudents en arribar a conclusions per la migradesa de les restes trobades fins ara.

Tampoc s’arrisquen gaire sobre la posició filogenètica de H. luzonensis. Els intents que han fet fins ara per recuperar ADN antic d’alguna d’aquestes peces no han reeixit, i sense les dades filogenètiques no volen aventurar hipòtesis.

L’Home de Callao és la resta humana coneguda més antiga de l’illa de Luzón, amb una antiguitat de 50-70 mil anys. Però cal recordar que hi ha indicis d’habitació humana més antiga, com mostra un jaciment de la Vall de Cagayan on s’han trobat eines de pedra i restes de rinoceront amb marques d’aquestes eines, datables en una antiguitat de 700.000 anys.

Fa uns 50.000 anys, doncs, hi havia a Luzón i a Flores dues espècies endèmiques d’Homo que presentaven mosaics diferents de característiques derivades i primitives. Aquestes illes se situen a l’est de la Línia de Wallace-Huxley, on trobem entre la fauna de vertebrats una taxa elevada d’endemismes. En la fauna endèmica actual de Luzon trobem exemples, en diferents grups de vertebrats, de casos de convergències evolutives però també de reversions. Hom parla de vegades d’evolució insular per assenyalar tota una sèrie de tendències possibles entre els endemismes presents en una illa. Homo luzonensis hauria tendit a una mida corporal més reduïda i a combinar el bipedisme amb un grau notable d’arboricolisme. La troballa de més restes d’aquesta espècie i l’obtenció de dades paleogenètiques ajudarà a tindre’n una idea més clara.

Lligams:

- A new species of Homo from the Late Pleistocene of the Philippines. Florent Détroit, Armand Salvador Mijares, Julien Corny, Guillaume Daver, Clément Zanolli, Eusebio Dizon, Emil Robles, Rainer Grün, Philip J. Piper. Nature 568: 181-186 (2019)