Lectures sabàtiques (I) - El quart punt del programa de setembre del canceller Von Bethmann Hollweg

En el 1961 Fritz Fischer va publicar "Griff nach der Weltmacht: Die Kriegzielpolitik des kaiserlichen Deutschland 1914–1918", obra en la qual s'exposava, entre d'altres coses, els resultats d'una recerca de gairebé una dècada en els arxius de l'Imperi Alemany. Entre els documents que Fischer va trobar hi ha un pla o programa, datat en el setembre del 1914, que assenyala els objectius del govern alemany en la Gran Guerra que tot just havia començat. El programa era un memoràndum o esborrany, adreçat a o redactat per alts responsables de la Cancelleria imperial. Enumera sis objectius individuals de la guerra ("Ziele des Krieges im einzelnen"), sobre França (1), Bèlgica (2), Luxemburg (3), les colònies (5) i Holanda (6). El quart punt diu així:

4. Es ist zu erreichen die Gründung eines mitteleuropäischen Wirtschaftsverbandes durch gemeinsame Zollabmachungen, unter Einschluß von Frankreich, Belgien, Holland, Dänemark, Österreich-Ungarn, Polen und eventl. Italien, Schweden und Norwegen. Dieser Verband, wohl ohne gemeinsame konstitutionelle Spitze, unter äußerlicher Gleichberechtigung seiner Mitglieder, aber tatsächlich unter deutscher Führung, muß die wirtschaftliche Vorherrschaft Deutschlands über Mitteleuropa stabilisieren.

(4. Cal assolir la fundació d'una unió econòmica de l'Europa Central mitjançant un acords duaners comuns, amb la inclusió de França, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Àustria-Hongria, Polònia i eventualment Itàlia, Suècia i Noruega. Aquesta unió, sense cap eix constitucional comú, sota una igualtat externa de dret dels seus membres, però de fet sota una direcció europea, ha d'estabilitzar l'hegemonia econòmica d'Alemanya damunt de l'Europa Central).

Andrea Fabra i l'odi de classe

El concepte de "casta política" adquireix unes proporcions mastodòntiques en pensar en la casta (o clan) dels Fabra de Castelló. La Diputació n'és el jardí, però això no els impedeix disposar de tentacles en les Corts i en el Congreso. Andrea Fabra, la filla de l'actual patriarca, començà el seu cursus honorum als 25 anys, de senadora. Ahir aplaudia fervorosament els anuncis de Mariano Rajoy al Congrés. Un contrast amb la ministra Elsa Fornero, que plorava mentre desgranava unes mesures anàlogues. Fabra aplaudia fervorosament i, per comptes de llàgrimes, cridava "Sí, señor, Sí, señor". I reblava, mentre s'anunciava més retallades en la prestació per desocupació: "Que se jodan". Els treballadors, amb feina o sense, "que es fotin", pensa l'il·lustre diputada. Ja té nassos que les expressions d'odi classista més dures provinguin de les castes dominants. Aquesta gentola que s'amaga darrere d'unes llistes tancades i barrades, que viu dels contactes familiars i de la fervorosa adhesió a un dels dos partits dinàstics, viu molt i molt bé. I, tanmateix, són ells els qui més odien als altres, als qui els fan la feina, de la plus-valor dels quals es manté tot el tinglado. També a l'antiga Roma no hi havia res de més menyspreable per als grans (i petits) patricis que la condició servil. O, en la Catalunya feudal, res no era més blasmable que la condició de remença. Algú potser voldria que Fabra fos més semblant a Fornero. Mal fet. L'odi de classe (bidireccional o unidireccional) és inevitable en una societat dividida en classes. Com deia l'Ovidi, "a tu t'estranya molt, que jo et tingui mania".

La nit dels projectes urbanístics vivents

La nostra és una era tan crepuscular, que se'ns ha fet de nit. I encara queda un tros per l'albada futura. És una nit de malsons i de zombies. "Brains", clamen els zombies. "More brains". Però de matèria grisa no en troben ni per miracle. Així que es veuen forçar a digerir de nou les neurones que ja s'havien empassat. Després del col·lapse (encara no completat) de la bonbolla especulativa-financera-immobiliària, els més esperançats consideraven que els zombies (si més no, els zombies més dolents) eren morts i enterrats... Finito. Caput. Els zombies supervivents anunciaven "reformes" a tort i a dret, i en el 2008 arribaren a prometre'ns una "refundació del capitalisme". Se'ns menjarien el cervell de manera sostenible, respectuosa i municipal. No han passat quatre anys, i els zombies enterrats tornen. Així apareixen notícies inquietants sobre la represa del Pla Caufec, ni que sigui una represa parcial. La pintada en el local, encara tancat i barrat, de Porta Barcelona, recorda que el "No al Pla Caufec" és ara també, sobretot, un "Ni Muts Ni a la Gàbia" contra la repressió personalitzada a un moviment veïnal de masses. És possible que els anuncis al voltant del concurs de creditors de Sacresa i la voluntat dels creditors de tirar endavant el pla no sigui més que un farol. Però és possible que tampoc no ho sigui. També en el cas d'EuroVegas, els terminis inicials sobre la decisió del projecte s'han allargat. La Vegas Sands Corporation té problemes per engalipar inversors. No obstant això, la pròpia tensió del projecte ja comença a fer aparició en l'especulació de terrenys. Al Prat de Llobregat, especialment, saben com aquesta tensió especulativa comporta sovint la deslocalització d'empreses. Alhora, l'administració, en fer ús del mecanisme d'expropiacions mostra una voluntat de vehicular els beneficis que el tinglado d'EuroVegas podria arribar a generar encara que no s'instal·lés ni el més mínim casino. Precisament, la plataforma Aturem EuroVegas explicarà quina és la situació actual d'amenaces sobre els espais agrícoles i naturals del Delta del Llobregat en un acte a l'aire lliure a la Rambla de la Mercè. Serà el dimecres 11, a les 19h.

Bonaventura, Navarro i Strubell: un perill per a la monarquia espanyola

Els regidors de la CUP, Jordi Navarro, i Reagrupament, Carles Bonaventura, i el diputat de Solidaritat, Toni Strubell, figuraven en la llista de convidats a un acte de la Fundació Príncep de Girona. Com és sabut, el títol de Príncep de Girona (i l'antecedent directe de Duc de Girona), fou un d'aquells jocs de mans de l'època tardana del Casal de Barcelona, pel qual un títol sobirà com el comte de Girona es transformà un títol titular de l'hereu de la Corona d'Aragó. Precisament, el passat Dia de Sant Joan feia 600 anys del canvi dinàstic. Amb més o menys intensitat, els monarques posteriors han mantingut el títol de Príncep de Girona, per bé que supeditat al de Príncep d'Astúries. Tot això ve a tomb de dir-ho, en un moment que algú pot pensar que Navarro, Bonaventura o Strubell havien de fer com McGuinness i oferir una mà estesa a l'aspirant a Felipe Sesto. Si Navarro, Bonaventura o Strubell tingueren la temptació, no ho sabem. Sí que sabem que, tot i convidats, hom els retingué en l'entrada de l'acte. Els retenidors han argumentat "motius de seguretat". Malgrat les canes que pentinen, ningú no pot assegurar que no anessin a desplegar cap pancarta... Els retenidors i els convidadors no anaven ben coordinats... o potser sí. De primer conviden, per fer veure que la Fundació Príncep de Girona és una fundació neutral, normal i municipal. Després retenen, per fer veure amb claredat que no és més que un tinglado propagandístic per difondre les idees ràncies de la monarquia i de la hispanitat en el cor d'una terra que és, amb demoscòpia o sense, ja nítidament independentista...

La terra, els camperols i el Paraguai

El desallotjament violent de camperols sense-terra d'un latifundi que havien ocupat parcialment fou el pretext emprat pel president Fernando Lugo per destituir el seu ministre d'Interior. Lugo volia distanciar-se així de la violència policial. Amb el mateix desallotjament com a pretext, el vicepresident del govern, amb el suport de les dues cambres, ha desallotjat Lugo de la presidència. En una seqüència temporal simptomàtica, Lugo va acatar inicialment la decisió. Ara vol plantar resistència. Però de la mateixa manera que ni a Mèxic ni a Hondures, això va obrir una situació de poder dual, tampoc no serà el cas del Paraguai. Les eleccions són massa a prop i Lugo és Lugo. Si de cas, el poder dual el protagonitzen els camperols sense terra que lluiten contra el gran latifundisme (enfortit durant l'era Stroessner) i l'agroindústria multinacional. El 2% de la població del Paraguai posseeix el 77% del sòl agrícola. Els petits camperols, que són el 40% de la població, en tenen el 5%. Caldria, però, no sobredimensionar el rol del gran latifundisme en el colp contra Lugo. Al capdavall, el màxim beneficiat polític és Horacio Cartes, el candidat del Partit Colorat, vinculat al Banco Amambay. Segons fonts de l'ambaixada nord-americana a Asunción, el 80% del blanqueig de diners es fa a través d'aquesta entitat financera.

L'aragonès occidental

El PP sap jugar amb el concepte de centralitat política. N'és un exemple la jugada del govern Bauçà a les Illes Balears, que amb la seva política agressiva fa desplaçar la "centralitat" i el "consens" a la defensa de l'status vigent. En aquest mateix sentit, el PP d'Aragó ha rescatat el terme "aragonès oriental" per referir-se a la llengua catalana i, més concretament, a la llengua catalana parlada en territori aragonès. Fins fa no gaire, aquesta denominació, en termes lingüístics, era exclusiva de corrents minoritaris. Ara, el PP la posa en circulació, i farà que la qüestió de la denominació de la llengua trontolli en la centralitat i el consens en la Franja de Ponent. De reaccions n'hi ha hagut moltes, però sembla que han passat per alt un fet. Si l'Aragó és una comunitat "trilingüe", ho serà per l'aragonès (o alt aragonès), el català i el castellà. Si el català ha de denominar-se aragonès oriental, per quina raó el castellà o espanyol no passa a denominar-se aragonès occidental. I, si el PP sembla preocupat per la diversitat interna de les dues primeres llengües, per què no es preocupa gens per la diversitat de parles de la majoria del territori aragonès, variants de la llengua castellana? L'asimetria és evident. El PP problematitza les llengües no-castellanes, mentre blinda qualsevol qüestionament de la llengua castellana. Però no és l'única asimetria. Les respostes de mitjans de comunicació barcelonins són, si més no, curioses. El seu neguit pel català a la Franja de Ponent contrasta amb el menyspreu continu a totes les variants occidentals del català. A banda, preocupats com són per la denominació de la llengua catalana, caldria demanar-se si ho són també per la manca d'oficialitat d'aquesta llengua. O, més generalment, caldria contrastar els titulars sobre "l'aragonès oriental" amb el silenci sobre altres aspectes de la vida franjolina, com ara les mobilitzacions mineres a Mequinensa, per exemple.

De targetes, cotitzacions i salaris

Qualsevol valoració de la credibilitat i solvència del govern espanyol tendeix indefectiblement, cinc minuts després de fer-la, a ésser una sobrevaloració. N'hi ha prou a veure les insensateses que s'han dit sobre el "bail out" a la banca espanyola, i com el govern prova d'amagar que aquestes operacions suposaran un augment del dèficit i del deute públics. Però també es veu en els debats al voltant de l'aplicació del RD del 24 d'abril del 2012 sobre el dret a la targeta sanitària. Abans d'ahir, un arquitecte en atur de 28 anys, que no ha cotitzat mai a la seguretat social per haver treballat únicament en el circuit becari, denunciava haver perdut l'accés a la targeta sanitària. Vint-i-quatre hores després, el Ministeri de Sanitat "reinterpreta" el RD del 24 d'abril per dir que "tots els espanyols" tenen dret a la targeta sanitària, en virtut de la llei del 1986. Ara bé, puntualitza que els majors de 26 anys que no hagin cotitzat hauran de fer, per accedir a la targeta, una declaració de pobresa. Pobresa? Sí, ens diuen que qui tingui ingressos inferiors a 100.000 € anuals tindrà accés automàtic al sistema. Els que sí queden exclosos, tant en una interpretació com en l'altre, són els "estrangers" en situació irregular (inclosa la situació irregular "sobrevinguda"). Òbviament, caldrà veure si la troica comunitària (i, abans, el propi govern) no modifica aquesta interpretació. Cal dir que les agències de ràting i les mateixes institucions de la troica comunitària (i les federals de Berlín) són força generoses amb el govern Rajoy. Encara no l'han fet saltar per substituir-lo per un govern de tecnòcrates. Potser els passa com Diògenes amb la llanterna quan provava de trobar una persona honesta, en aquest cas tecnocràtica. Com no clonin a Laureà López Rodó, ho tenen verament cru. Els amics de fer paral·lels històrics, veuen en el cicle electoral francès que ja és a punt de tancar-se una repetició (en clau de farsa, és clar) del 1981. Seguint el paral·lel, és de pensar que el govern Hollande serà sotmès a una dura pressió dels "mercats" fins que, en el 1982 (perdó, en el 2013), canviï de rumb per tal de desencisar als encisats de torn. De mentres, Hollande ha anunciat que imposarà en l'administració un límit de x20 a la disparitat salarial entre els graons més enlairats i els més enfonsats. Si posem que el graó més baix cobra 1500 € mensuals, això suposaria un salari màxim de 30.000 €. Ja veiem com, fins i tot ara, el govern Hollande és d'una valentia certament moderada.

La Badalona de Vichy

El deteriorament de les normes jurídiques és un dels signes en els quals se centra bona part de l'atenció de la historiografia més recent sobre els règims feixistes dels anys 1930 i 1940. La introducció de lleis racials, la reversió de ciutadanies i d'estatus de refugiats, són la porta a les posteriors deportacions, detencions massives i, finalment, l'extermini. A la França de Vichy, particularment, els ciutadans respectables s'escandalitzen pel maltractament als ciutadans francesos d'ètnia jueva, especialment si es tracta de conversos al catolicisme. Però, en certa forma, els mateixos ciutadans respectables comprenen la necessitat de deportar els jueus que han immigrat il·legalment a França en els anys de preguerra. És inevitable fer tots aquests paral·lelismes en llegir notícies com aquesta (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/badalona/badalona-amenaca-nen-anys-perque-creu-estranger-1904342). Es tracta d'una amenaça a un nen de tres anys pel fet d'haver nascut a Rússia. Suposo que l'Ajuntament de Badalona, l'amenaçador, desconeixia que el nen de tres anys havia adquirit la nacionalitat espanyola per filiació adoptiva. O potser no ho desconeix, i volia que saltés a la premsa un cas sobre "adopció internacional". Fins ara, només els més extrems dels extrems havien blasmat l'adopció internacional com una porta d'entrada a la "corrupció genètica", però aquests extrems, per norma general, solen considerar Rússia com el gran reservori de la "raça blanca". Veurem, a mesura que es deterioren les normes jurídiques, si els fills adoptius pertanyents a les minories visibles no comencen a patir discriminacions, retirades de nacionalitat i altres mesures semblants.

L’habitabilitat humana i un desplaçament d’estat en la biosfera terrestre

Quan popularment hom diu que la Terra és en perill de col•lapse, es fa, des del punt de mira planetològic, una exageració. Destruir la Terra com a planeta és quelcom que requereix molta i molta energia. Val a dir que sovint quan hom parla de la Terra parla de la superfície terrestre i, més concretament, de la biosfera, és a dir del conjunt d’ecosistemes. Destruir la biosfera terrestre, és a dir esterilitzar el planeta Terra tampoc no és cosa de bufar i fer ampolles. Però no ens enganyem. Quan diem “la Terra és amenaçada”, el que volem dir és que l’habitabilitat humana del planeta (la capacitat de la humanitat de viure-hi) és amenaçada. I, encara més, que és amenaçada una determinada manera d’entendre la humanitat. És així com cal llegir l’article recentment publicat a Nature sota el títol “Approaching a state shift in Earth’s biosphere” (Atansant-se a un canvi d’estat en la biosfera de la Terra). El “approaching” no parla en termes de segles, ni de dècades, sinó d’anys, i ofereix un terme mitjà de 10 anys en alguns pronòstics per el “canvi d’estat” global. El llistat d’autors i d’institucions d’aquest article és llarg (22 autors i 23 institucions), amb una feina de síntesi per part d’Anthony D. Barnosky i Elizabeth A. Hadly. Entre els contribuents hi ha Jordi Bascompte, del Grup d’Ecologia Integrativa de l’Estació Biològica de Doñana (Andalusia).

El punt de partida conceptual és el desplaçament sobtat d’estat que s’ha descrit per a ecosistemes individuals, i ben conegut per als conservacionistes. Un determinat indret que ha patit unes pressions (drenatge de recursos, abocament de residus, etc.) continuades durant dècades, pot patir una degradació igualment progressiva. Però pot haver-hi també un moment en el qual la degradació s’accelera: això és el canvi d’estat. El canvi d’estat seria la conseqüència de l’ultrapassament de determinats llindars crítics. En pocs temps es passa a un nou estat: l’antic ecosistema dóna lloc a un altre.

La biosfera no deixa d’ésser l’ecosistema a escala global. Els autors fan un esforç en la identificació dels punts crítics i de les perspectives de la pressió ambiental global vinculada a les activitats humanes.

Els autors fan dues recomanacions. En primer lloc, com a científics, consideren que cal millorar les prediccions biològiques a través d’una millor identificació dels símptomes primerencs de transició ecosistèmica (local o global), així com la connexió entre les diferents pressions ambientals i les possibles retroalimentacions (positives i negatives). En segon lloc, recorden que aquest procés no es pot veure de forma purament passiva o observacional, i que cal fer front a les causes dels canvis biològics antropogènics.

Oposicions a Reichskomissar dels Estats de la Mediterrània

Polítics alemanys ja parlen obertament d'establir Protectorats Europeus als estats de l'Europa Mediterrània. I potser és en aquest sentit que cal interpretar el recrudiment repressiu dels últims dies. Arran del 29-M, per exemple, la Secretària d'Organització de la CGT té una petició fiscal de 36 anys de presó. Entre els estudiants de València es reparteixen 250 multes de 6.000 € cadascuna. Sóller és ara mateix presa de la Guàrdia Civil davant la visita del Quisling local. Periodistes crítics, militants del SEPC, etc., es troben en la nova onada de detencions pel 29-M, a les quals hem de sumar els encausats en llibertat. Hi ha una connexió directa entre aquesta repressió i la pressió a la qual la troika formada pel FMI, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu sotmet a les estructures de poder indígenes. Els governs "democràtics" de Papandreu i Berlusconi foren substituïts oportunament per gabinets tecnocràtics. És qüestió de dies (o d'hores) que el govern Rajoy emprengui el mateix destí. I qui diu Rajoy, diu Fabra, Mas o Bauçà. Consellers d'Interior i Delegades del Govern volen el seu lloc com a adjunts del Reichskomissar de torn. Volen demostrar que saben mantindre a ratlla la minoria "cridanera", tot recolzant en una majoria "silenciosa". Els Protectorats de la Mediterrània basaran l'economia en "grans complexos" amb exempcions fiscals. EuroVegas, en aquest sentit, és un laboratori que s'estendrà a d'altres sectors. En aquests indrets la "llibertat capitalista" serà absoluta (corrupteles a banda). És clar que això haurà d'anar associat a la vigilància continuada de qualsevol empresa col·lectiva que s'hi mogui al marge. A aquest paper de vigilant aspiren els Darnand del segle XXI. Però ja s'ho trobaran quan acabin ells i els seus homes assetjats en un Sigmaringen qualsevol.

La web per a delators tanca, però els repressors segueixen alerta

L'objectiu teòric de la famosa pàgina web per a delators sembla no haver reeixit. La web, amb informació sobre 68 persones que suposadament haurien pres part en la vaga general del 29 de març, es tanca amb 22 identificacions i cap detenció. Recordem que entre les 68 persones hi havia militants independentistes que es van autoidentificar públicament en una roda de premsa a la Plaça de Catalunya. Sembla que delacions n'hi ha hagut poques. Jurídicament, la web ha tingut problemes des d'un bon començament per utilitzar imatges de menors. Era previsible que, de continuar, topés amb alguna demanda més o alguna acció fiscal o judicial. Els repressors, però, diuen no sentir-se derrotats. L'empresonament d'una sindicalista de la CGT des de la vaga del 29-M ha conclòs fa pocs dies amb la posada en llibertat a condició que no participi en més manifestacions. Aquest és el missatge, momentani, dels repressors: "no pitjarem l'accelerador si vosaltres no el pitgeu". El problema és que al costat de la repressió policial hi ha la repressió dels "incontrolats". És simptomàtic que, com ja vam fer a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009, els repressors utilitzen ara una altra vegada el nom de la Falange per atemorir les possibles protestes amb motiu de la final de la Copa d'Espanya de futbol que tindrà lloc avui a Madrid.

El debat de les alternatives (i 8): John Holloway i el debat sobre la presa del poder

Conclourem aquesta sèrie amb John Holloway que, fa 10 anys, publicava “Canviar el món sense prendre el poder”. El llibre, amb capítols titulats com “més enllà de l’estat”, “més enllà del poder” o la “realitat material de l’antipoder”, va desfermar un debat en part recollit en el 2006 en un document de l’Institut Internacional de Recerca i Educació. L’agreujament de la crisi del capital, particularment en les societats europees, ha fet reviure el debat.

Cal dir que John Holloway, nascut a Dublín en el 1947, partia d’una formació marxista. Advocat, filòsof i sociòleg de formació, fou membre de la Conferència d’Economistes Socialistes durant els anys 1970. En aquella època, Holloway era proper a les tesis que no veuen l’estat capitalista com un mer instrument de la burgesia, sinó més aviat com una forma social constituïda per les relacions contradictòries creades per la lluita de classes entre el capital i la classe treballadora. Els debats resultants serien publicats en el 1978 a “State and Capital: A Marxist Debate”, volum co-editat amb Sol Piccioto. En el 1981 publicava “Social Policy Harmonisation in the European Community”. A partir de la crisi dels anys 1970, la reconversió industrial inaugura una nova fase que conduirà a la situació actual. Holloway, en el 1991, co-editava amb Werner Bonefeld un altre volum de debat sota el títol de “Post-fordisme i forma social: un debat marxista en l’estat post-fordista”.

A partir del 1991, Holloway passa a Mèxic, i es nodreix de les experiències del moviment zapatista (Zapatista! Reinventing Revolution in Mexico, amb Eloína Peláez 1998). Amb Werner Bonefeld, Richard Gunn i Kosmas Psychopedis, editava en el 1995, el volum “Open Marxism: Emancipating Marx”. El “marxisme obert” de Holloway se centra en els aspectes del rol del partit i de l’estat obrers en la transformació socialista, i en la concepció de les institucions estatals.

El volum esmentat del 2002 naixia al redòs del moviment anti-globalització. Així començava al volum “Al començament hi ha el crit. Cridem. Quan escrivim o quan llegim, és fàcil d’oblidar que el començament no és el món, sinó el crit. Davant de la mutilació de les vides humanes pel capitalisme, un crit de tristesa, un crit d’horror, un crit de ràbia, un crit de rebuig: NO”. Al llarg dels capítols, Holloway qüestionava els supòsits de les tradicions de presa del poder (bé reformista, bé revolucionària), i enumerava instàncies diferents d’antipoder: els municipis autònoms de Chiapas, els estudiants de la UNAM, els estibadors de Liverpool, l’onada de manifestacions internacionals contra el poder del capital monetari, les lluites dels treballadors migrants, les lluites dels obrers de tot el món contra les privatitzacions, etc. En totes aquestes instàncies, diu Holloway, hom no persegueix la presa del poder, o fins i tot hi ha un rebuig a exercir el poder.

La idea clàssica de la dissolució del poder, en l’escola marxista, sol aparèixer després de l’establiment dels estats obrers (o de l’estat obrer mundial). Progressivament, hom deixa les fases primitives del socialisme, i les estructures coercitives (per molt democràtiques que siguin sempre són coercitives) s’esvaeixen. En Holloway, la dissolució del poder es pot produir sense passar per aquest estadi. Així, les iniciatives de l’anti-poder, desenvolupades autònomament, guanyen la partida també autònomament als poders capitalistes (estatals i no-estatals).

Pocs anys després de l’aparició del llibre de Holloway, els apòlegs del poder capitalista es vantaven, de fet, de “tolerar” les alternatives. Qui no volgués competir en el “mercat global”, tenia l’oportunitat, deien aquests apòlegs, de cercar refugi en tal o tal comuna, o fins i tot en fer-se d’una oenagè. Però el poder capitalista s’alimenta de l’expropiació continuada de les classes populars. En el context actual, aquesta expropiació li és més necessària, i tots els refugis de l’anti-poder són sacsejats per la repressió, per les lleis de propietat intel•lectual, per les lleis de la “lliure” competència, etc. En el cas improbable que prendre el poder fos prescindible, prendre-li el poder a la classe capitalista és essencial. És clar que els crítics de Holloway, en blasmar qualsevol alternativa pràctica titllant-la d’utòpica o de marginal, posen la lluita pel poder gairebé en uns termes metafísics.

El debat de les alternatives (7): la democràcia inclusiva de Takis Fotopoulos

Takis Fotopoulos va nàixer a Quios, el 14 d’octubre del 1940, però des de ben petit la seva família es traslladà a Atenes. Es va graduar en Economia i Ciència Política, i en Dret, a la Universitat d’Atenes, estudis compaginats amb la militància política i sindical. Als 26 anys va aconseguir una beca per ampliar estudis a la London School of Economics (LSE). Eren uns anys d’especial desenvolupament de la LSE, però també del moviment estudiantil londinenc. Els esdeveniments s’acceleraven tant a Londres com a Atenes. En el 1967, una junta militar pren el poder a Grècia. En el 1968, una onada de protestes obreres, juvenils i estudiantils somouen tot el continent. Fotopoulos queda vinculat a l’esquerra marxista grega. Des de Londres, milità en els Grups Socialistes Revolucionaris. En el 1969, esdevé professor d’economia en el Polytechnic of North London, funció que mantindria fins el 1989.

L’onada revolucionària fou prou forta com per fer caure la junta militar grega (1974) i per sotraguejar l’àmbit acadèmic tant britànic com continental. Però el colp definitiu quedà lluny, entre impotències i renúncies. La revolució neoconservadora que encarnen les victòries electorals de Margaret Thatcher assenyalen un canvi de corrent.

En aquesta sèrie, de Fotopoulos, ens interessen les seves idees sobre “democràcia inclusiva”. En el 1989, Fotopoulos havia començat a editar la publicació Society & Nature, on qüestions socials i ambientals anaven de la mà. La publicació, significativament, passà més tard a dir-se Democracy & Nature. Fotopoulos, incardinat en les tradicions del socialisme més o menys llibertari, volia beure en les fonts del socialisme revolucionari: la democràcia radical. Per comptes de dir-ne radical, Fotopoulos en va dir “inclusiva”, i així la publicació per ell editada saltava al ciberespai com a International Journal of Inclusive Democracy i es formava la Xarxa Internacional per la Democràcia Inclusiva.

Fotopoulos començà a parlar de “democràcia inclusiva” en el 1997. Es tractava d’un nou projecte que sintetitzava les tradicions del socialisme democràtic i llibertari i del moviment ecologista radical. En Towards an Inclusive Democracy assenyalava:

El col·lapse del “socialisme real”, que confirmà la fallida del moviment socialista per assolir una síntesi de les demandes d’autonomia i igualtat, la degradació paral·lela de la socialdemocràcia en una part integral del consens neoliberal, i la universalització consegüent de l’economia de mercat, han intensificat la crisi que començà fa uns dos segles, quan s’establí el sistema de l’economia de mercat i democràcia representativa. L’establiment de l’economia de mercat en particular fou instrumental en la creació de l’actual concentració enorme de poder, actualment accelerada per la globalització. Però és la concentració de poder la que és la causa fonamental de l’actual crisi multi-dimensional: política, econòmica social i ecològica.

Fotopoulos constava la necessitat de

formular un nou projecte alliberador. Aquest projecte s’hauria d’adreçar a la negació de la concentració de poder, i alhora seria la síntesi, però també la transcendència, de dos dues grans tradicions històriques, les socialistes i les democràtiques, així com de les tendències radicals dins dels moviments ecologista, feminista i autònom. Avui, aquest projecte no pot tindre cap altre contingut que el d’una democràcia inclusiva i el seu objectiu explícit hauria d’ésser la distribució igual de poder entre els ciutadans: en el nivell polític, a través de la democràcia directa, en el nivell econòmic a través de la democràcia econòmica, és a dir d’una nova forma d’organització econòmica més enllà dels sistemes fallits de l’economia de mercat i de la planificació central, així com al nivell social més ample. La democràcia inclusiva, doncs, no és cap utopia sinó que, en efecte, potser és l’única via realista de sortida de la crisi crònica i avui generalitzada en un esforç per integrar societat amb política, economia i natura.

Per Fotopoulos, la concentració de poder és el resultat de l’economia de mercat. En aquest sentit, una democràcia econòmica, per ell, hauria de superar l’estat, el mercat i la moneda.

El projecte de “democràcia inclusiva” cal entendre’l, segons Fotopoulos, com un “projecte antisistèmic”. Quin lloc ocupa aquest projecte? Fotopoulos deia fa uns mesos, en referència a l’esclafament de les revoltes de Londres de l’estiu passat, que “els aixecaments espontanis mai no poden enderrocar un sistema sòcio-econòmic (encara que sí el seu personal polític), si no recolzen en un moviment polític organitzat amb el seu propi projecte antisistèmic, la seva pròpia visió de la societat futura i una estratègia transicional per moure’s d’ací a allà”.

Fotopoulos no té pèls a la llengua. Després d’haver repartit llenya entre els espontaneïstes, passa a veure-se-les amb “l’esquerra degenerada” (inclosa que la va d’ecosocialista i transformadora), amb els discursos moralistes (de dreta o d’esquerra) sobre la crisi o amb allò que ell qualifica de “teories del desastre” i dels seus efectes desmobilitzadors i desorientadors.

El debat de les alternatives (6): la democràcia i la planificació econòmica de Pat Devine

La trajectòria de Pat Devine recorda la d’altres economistes que hem vist en aquesta sèrie. Comença a publicar en la segona meitat dels anys 1960, i vincula l’activitat acadèmica amb la producció teòrica encarada a projectes revolucionaris. A partir dels anys 1990 dedica més i més esforços a bastir un model de “democràcia econòmica” i de “planificació econòmica”, en el context d’una economia industrial. La planificació democràtica de l’economia i la propietat social dels mitjans de producció són la premissa d’aquest model, que supera la divisió social del treball.

Devine també s’ha dedicat a respondre a les crítiques al socialisme fetes per l’escola austríaca (Carl Menger, Ludwig von Mises, Friedrich Hayek, etc.). Davant del concepte d’emprenedoria (els emprenedors mobilitzen socialment el coneixement tàcit participant en el procés de mercat), Devine ha aprofundit en els aspectes de la “planificació industrial”.

Per Devine, el factor més seriós en la crisi de confiança en la possibilitat del socialisme “és l’absència de qualsevol model teòric convincent de com s’organitzaria una societat socialista, i en particular una economia socialista”. Per exemple, cal demanar-se si és possible un càlcul econòmic racional sota el socialisme. Oskar Lange (1904-1965) havia ofert un model de “socialisme de mercat”, en el qual s’incorporaven mecanismes de mercat per establir preus, però des de l’escola austríaca s’insistia que amb això no n’hi havia prou, i que la propietat privada dels mitjans de producció era una necessitat ahistòrica.

La planificació democràtica participativa formulada per Devine s’enforteix arran del debat sobre el “càlcul econòmic racional”, particularment amb les aportacions de Maurice Dobb (1900-1976). Dobb defensava la planificació centralitzada i el seu mecanisme de coordinació prèvia de l’economia. Devine concep la planificació democràtica participativa com una alternativa al socialisme de mercat, i la postula “com un procés en el qual els valors i els interessos del poble en tots els aspectes de la vida interaccionen i s’hi donen forma mútuament mitjançant la negociació i la cooperació”. L’escola austríaca admetia que els mecanismes socialistes de participació podien mobilitzar el coneixement explícit, però que el coneixement tàcit únicament por emergir de l’acció d’actors econòmics individuals (els emprenedors). Devine considera que la planificació democràtica participativa permet descobrir i articular el coneixement tàcit, i que un colp mobilitzat el coneixement tàcit aquest pot informar conscientment les decisions econòmiques de planificació i coordinació.

Així doncs, la planificació participativa combina dos aspectes, 1) la planificació i 2) l’articulació del coneixement tàcit. La planificació, certament, restringeix l’autonomia empresarial, la qual cosa dificulta que els actors econòmics descobreixin i articulin el coneixement tàcit. En tot cas, per Devine, els actors econòmics, en una economia de mercat (capitalista o socialista), són les forces de mercat, que operen amb conseqüències impredictibles, les que imposen el poder correctiu que, en la planificació burocràtica, imposa el mecanisme planificador organitzat jeràrquicament.

Devine també posa de manifest que un dels reptes és mobilitzar el coneixement tàcit no tan sols dins de les empreses (a través de mecanismes de participació dels treballadors) sinó també fora de les empreses. Així, hi ha dos prerequisits per fer possible la planificació participativa:
- totes les persones han de tindre accés als recursos materials i personals necessaris per participar realment en el procés social de descoberta del coneixement.
- la presa de decisions a tots els nivells té lloc a través d’un procés participatiu que implica tots els afectats per la decisió.

Devine entén la “propietat social” en contradistinció tant amb la “propietat privada” com la “propietat estatal”, ja que seria la propietat pels qui són afectats per l’ús dels factors implicats. El dret de decisió sobre l’ús d’aquests factors de producció ha de recaure en els afectats per la decisió. No és el mateix l’impacte d’una decisió sobre els factors d’una empresa individual, que la decisió sobre decisions d’inversió en tot un sector industrial.

El debat de les alternatives (5): l’economia participativa (Parecon) de Michael Albert i Robert Hahnel

La següent parada d’aquesta sèrie la fem en el sistema econòmic que Michael Albert, Robert Hahnel i d’altres han denominat “economia participativa” i que en la divulgació se sol citar en l’acrònim “parecon”. La idea bàsica és que la presa participativa de decisions és el mecanisme econòmic que guiar la producció, la distribució de recursos productius i el consum. En aquest sentit, els autors la contrasten no tan sols amb l’economia capitalista de mercat sinó també amb l’economia socialista de planificació central. Albert la considera una “visió econòmica anarquista”. També la podríem designar com a comunista, en tant que els mitjans de producció són de propietat comunitària.

Michael Albert (*1947) és conegut particularment com a co-editor de ZNet i co-fundador de Z Magazine i de South End Press. En els anys 1960, fou actiu en Students for a Democratic Society (SDS) i en les protestes contra la guerra del Vietnam. La defensa d’una economia planificada de forma participativa la fa habitualment contra l’ortodòxia del mercat i ell mateix s’ha definit com un partidari de l’abolició del mercat, és a dir de l’abolició de la producció de mercaderies.

Robin Hahnel (*1946) és professor d’economia a la Portland State University. Se’l defineix habitualment com un “economista radical”. Ell mateix es considera situat en les línies del “socialisme llibertari”. Entre els autors que més l’influeixen hi ha Karl Marx, John Maynard Keynes, Piero Sraffa, Michael Kalecki i Joan Robinson.

Parecon és un sistema que té com a objectius assolir una societat humana igualitària, solidària, diversa, fonamentada en l’autogestió obrera i en l’eficiència. Hahnel, vinculat a corrents del Green Party nord-americà, ha fet èmfasi en l’eficiència com el grau d’assoliment dels objectius amb un mínim d’impacte ambiental i de malbaratament de factors productius.

Els quatre elements claus per assolir aquests objectius serien:
- l’existència de consells d’obrers i de consells de consumidors que empren mètodes d’autogestió per prendre decisions.
- repartiment equilibrat de les feines (balanced job complex) dins de cada fàbrica, taller, etc., o grup laboral. Tot el personal ha de fer un determinat nombre d’hores setmanals de tasques genèriques, de tasques tècniques o especialitzades i de tasques de gestió i direcció. En resum, es tracta de superar la divisió del treball entre diferents grups d’individus.
- remuneració d’acord amb l’esforç i el sacrifici realitzats.
- planificació participativa.

Ni Albert ni Hahnel volen passar per “economicistes”. Així doncs, l’economia participativa s’incardina en una societat participativa. La participació en l’economia complementa la participació política, la participació cultural i una transformació participativa també de les relacions de parentiu. Com a concepte polític, Albert i Hahnel són partidaris de l’anarquisme, en el sentit d’absència d’un poder polític diferenciat. Des d’un punt de mira cultural, afavoreixen el policulturalisme, en contraposició a la “puresa cultural” i als aspectes divisius del multiculturalisme. En el camp de les relacions sexuals i de parentiu, Albert i Hahnel subscriuen la crítica feminista al patriarcat.

La presa democràtica de decisions en la vida laboral es basaria normalment en el principi de majoria, és a dir que les decisions es prenen pel vot majoritari (50%) dels implicats. En casos de més rellevància pot exigir-se una majoria qualificada i, fins i tot, la necessitat del consens (és a dir, en aquest darrer cas, qualsevol treballador tindria la capacitat de vetar una decisió).

Albert i Hahnel fan més èmfasi encara en la necessitat de destruir les jerarquies en el lloc de treball. Per ells, hi ha tasques més o menys empoderadores. Distribuir les tasques de manera permanent, implica que els treballadors amb tasques més empoderadores acabarien per imposar les seves decisions en els consells, encara que se servés el principi de vot majoritari o de consens. Òbviament, aquesta redistribució no pot acabar-se en el centre de treball, i l’ha de trascendir. Hi ha centres de treball que empoderen més i uns altres que empoderen menys, i tothom hauria de rotar-hi. Les rotacions podrien tindre un caràcter intrasetmanal (en el mateix centre de treball) o manifestar-se en rotacions durant uns mesos en determinats centres de treball.

Un aspecte també rellevant del parecon és la qüestió de la remuneració. Albert i Hahnel assenyalen que el sistema de mercat i el sistema burocràtic tendeixen a remunerar les persones d’acord amb l’herència (per l’herència directa de propietat o per la capacitat parental de finançar/promoure/aconsellar estudis o aprenentatges laborals), la propietat o la intel·ligència innata. Contràriament, el parecon vol remunerar l’esforç i el sacrifici. Una de les paradoxes del sistema capitalista (reproduïda també pel sistema burocràtic) és el fet que hom sovint remunera pitjor les feines menys desitjades, que tenen components de penositat, de risc, etc. Però remunerar per l’esforç i el sacrifici vol dir també remunerar la superació. Aquesta és la manera de poder obtindre de cada individu segons la seva capacitat. Val a dir que les persones incapaces (parcialment o total) de treballar, han de rebre una remuneració d’acord amb la seva necessitat. De totes formes, la idea és que tots els treballadors tinguin una participació igual en el producte social, i que la divergència en ingressos per a despeses personals sigui d’un grau menor, i que depengui de la decisió lliure de cadascú d’equilibrar el temps de feina i el temps de lleure. La remuneració es faria en forma de crèdits intransferibles al consum.

Els consells obrers s’agruparien d’acord amb el sector econòmic i el lloc de producció. Els consells de “consumidors” s’agruparien d’acord amb criteris geogràfics. Aquestes serien les estructures de decisió. Com a auxiliar tècnic, hi hauria Comitès per Facilitar Iteracions, que tindrien com a input les decisions dels consells, dades econòmiques i projeccions de futur. Els Comitès elaborarien aquesta informació en forma d’opcions que serien sotmeses a votació popular.

El debat de les alternatives (4): el socialisme planificat democràticament d’Al Campbell

Si continuem la llista que ens proposaven des del Grup Ayllu sobre alternatives, ara tocarà entrar en la formulació que Al Campbell fa del “socialisme planificat democràticament”. Una bona exposició dels trets bàsics de les propostes de Campbell la trobem en l’article aparegut en la primavera del 2002 a Science and Society, del qual podem trobar un esborrany anterior ací. No obstant això, també convindria fer una ullada a publicacions més recents.
Al Campbell és professor d’economia política, economia socialista, microeconòmica i econometria a la Universitat de Utah. Les contribucions més conegudes són el camp de l’economia del socialisme i de la planificació. També s’ha ocupat de l’economia cubana (Campbell, 2008) i de l’economia de cooperatives. Potser, des d’un punt de mira acadèmic, la més valuosa és la seva crítica del neoliberalisme com a pràctica i la de les teories microeconòmiques vulgars.
La formulació del socialisme planificat democràticament parteix de la idea que és indesitjable o impossible emprar els mercats com a eina en una societat socialista autèntica. Quines, doncs, han d’ésser les eines d’una societat socialista autèntica? En primer lloc, Campbell distingeix entre els procediments que institueixen el control democràtic del poble de totes les institucions de les quals és part, i els procediments de coordinació, control i planificació conscients de l’economia. Tots dos aspectes (l’aspecte de coordinació i l’aspecte de presa de decisions), adverteix Campbell, són rellevants.
També és rellevant, per Campbell, l’especificació dels objectius del socialisme. Dins d’aquests objectius cal distingir diversos nivells de concreció:
- el nivell més abstracte i ample, és el que s’associa al “desenvolupament humà”, entès com el desenvolupament del potencial de cada ésser humà o l’oportunitat per desenvolupar capacitats potencials.
- el nivell intermig parla en termes d’igualtat, de solidaritat, d’autogovern, i és el que s’identifica amb les reivindicacions radical-democràtiques.
- el nivell més concret presenta reivindicacions com la nacionalització/socialització/col•lectivització dels mitjans de producció, entès com a mitjà per garantir la igualtat i la democràcia econòmica.
- en un altre sentit el socialisme de caire més humanista remarca els valors d’individualitat i de privacitat, de llibertat i d’autonomia, o el de diversitat.
- finalment, també s’inclou com a objectiu la protecció del medi natural.
Campbell contrasta el socialisme planificat democràticament amb l’economia de mercat en tres aspectes centrals: què es produeix, com entren en el procés de producció els elements que hi són necessaris, i com es distribueix ço que es produeix.
En l’article que hem citat abans, Campbell enumera 16 procediments encaminats a la coordinació, control i planificació econòmiques conscients:
- 1. La població nacional votarà per determinar directament com dividir l’actual PIB entre el consum actual i la inversió, i com dividir el consum actual entre consum individual, consum col•lectiu i serveis socials i costos operatius de govern.
-2 . Als treballadors se’ls pagarà (col•lectivament) tot el valor de ço que produeixen, i després se’ls taxarà d’acord amb les decisions preses en 1.
- 3. Les decisions els efectes de les quals són predominantment interns al lloc de treball les prendran els consells obrers de planta.
- 4. Sectors socials que van més enllà de la força de treball de la planta seran inclosos en qualsevol decisió sobre la producció que afecti significativament aquests sectors. Aquestes decisions les prendrà un govern elegit democràticament o consells elegits democràticament per prendre aquestes decisions.
- 5. Les decisions sobre inversions, consum col•lectiu i serveis socials les determinarà un govern elegit democràticament o consells democràtics específics.
- 6. A cada persona se li pagarà la mateixa quantitat per hora de treball social contribuït.< br>- 7. Cada bé durà dos preus, un preu d’intercanvi al qual s’intercanviarà realment, i un preu de cost.
- 8. El preu de cost d’un bé (siga un bé de consum, un bé d’equipament o un bé intermediari) serà la suma de ço que s’ha de pagar als treballadors, el preu de cost dels béns intermediaris i el cost d’utilització dels béns d’equipament.
- 9. Un “Consell d’Inversions” elegit democràticament determinarà les inversions per expandir (o les desinversions per contraure) la producció d’acord amb els buits relatius entre el preu d’intercanvi i el preu de cost de tots els béns. Tots els béns d’equipament seran propietat del poble col•lectivament, i no de la planta o fàbrica que els utilitza.
- 10. Es calcularà un preu de cost per als béns d’equipament. Cada any, el Consell d’Inversions rep una part democràticament establerta del PIB per a inversions. D’acord amb els mecanismes descrits a 9. comprarà els béns d’equipament necessaris als productors, a preu de cost, i els distribuirà als diferents llocs de treball. Els llocs de treball pagaran un lloguer pels béns d’equipament que utilitzen, de forma que així retornaran el cost del bé d’equipament al Consell d’Inversions, d’acord amb el temps estimat de depreciació per desgast físic o per obsolescència tecnològica.
- 11. S’afegirà una tarifa al preu de cost de qualsevol recurs renovable amenaçat de sobreexplotació, de forma que la demanda a aquell preu no excedeixi un nivell de producció per damunt de la sostenibilitat ambiental. Per als recursos no-renovables s’establirà una tarifa d’acord amb la taxa de depleció socialment determinada com a acceptable. Les tarifes són una font d’ingrés per al govern.
- 12. Les empreses expandiran la producció, d’acord amb l’estoc de capital existent, sempre que el cost marginal de produir una altra unitat sigui per sota del preu d’intercanvi obtingut pel producte.
- 13. Les persones poden treballar tantes hores com vulguin en treball social.
- 14. La feina indesitjada es retribuirà a una taxa superior per hora treballada. La taxa servirà per garantir que el nombre de persones que volen fer una determinada feina s’adigui amb el nombre necessari per la societat d’acord amb el producte social desitjat.
- 15. Com més elevada sigui aquesta taxa correctiva per a les feines indesitjades, més esforços i fons de recerca s’hi dirigiran per a reestructurar o transformar la feina per fer-la més desitjada, o per mecanitzar-la i eliminar-la.
- 16. Qualsevol servei social útil, determinat per la societat, que no produeixi un servei a un consumidor, serà pagat per la societat d’acord amb la lògica del pagament per contribució social. Això val especialment per a la cura dels infants.

El debat de les alternatives (3): l’economia planificada d’equivalències de Heinz Dieterich Steffan

El tercer post sobre el debat de les alternatives toca dedicar-lo a Heinz Dieterich i a la seva proposta d’economia planificada d’equivalències.

Heinz Dieterich Steffan va nàixer el 1943 a Rotenburg in Hannover. Va estudiar sociologia a Frankfurt i a Bremen, per després creuar l’Atlàntic. Des del 1977 es professor de sociologia i metodologia de la Universitat Autònoma Metropolitana de la Ciutat de Mèxic.

El pas per Bremen deixà una forta emprempta en la producció intel·lectual de Dieterich. Juntament amb acadèmics com Arno Peters, Carsten Stahmer i Raimundo Franco configurà l’anomenada Nova Escola de Bremen. Una de les idees centrals de la Nova Escola de Bremen és el “principi d’equivalència”, és a dir que la història, la geografia, la sociologia, han de donar una veu igual a totes les persones, bo i salvant les tendències al presentisme, a l’eurocentrisme i a l’elitisme.

Dieterich és considerat un dels autors més influents de l’anomenat “socialisme del segle XXI”, expressió que faria referència a les renovacions teòriques que acompanyen als processos de construcció del socialisme de l’Amèrica Llatina, de Veneçuela en particular i, en menor mesura, de Bolívia i d’Equador. Dieterich, de fet, fou fins el 2007 assessor del govern veneçolà d’Hugo Chávez, si bé posteriorment se n’ha distanciat. En el 2005, publicà “Hugo Chávez y el socialismo del siglo XXI” i l’any següent “Der Sozialismus des 21. Jahrhunderts. Politik und Denken”.

El model del “socialisme del segle XXI” gira al voltant de quatre eixos:
- 1. L’economia d’equivalència.
-2 . La democràcia participativa.
- 3. El desenvolupament estructura regional democràtic com a organitzacions de base.
- 4. El subjecte racional-ètic-estètic.

L’economia d’equivalència té com a nucli central la teoria del valor de l’economia clàssica, segons la qual el treball és la font de tot valor. El valor d’una mercaderia és el resultat del temps social de treball necessari per a produir-la. Dieterich té en ment una economia nacional basada en aquesta teoria del valor, però que progressivament deixa enrera els mecanismes de mercat, per adoptar mecanismes de planificació democràtica. Els productors directes participen en la planificació estatal. Alhora, es mantenen els incentius individuals, d’acord amb el principi del “socialisme de primera fase”: “de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons el seu rendiment”.

Òbviament, aquesta economia planificada d’equivalència requereix uns mitjans de producció socialitzats. També requereix d’un sistema que comptabilitzi les aportacions individuals i col·lectives a la producció social i que connecti la producció amb el consum. De fet, teòricament, en l'economia de mercat basada en la propietat individual dels mitjans de producció concentrats en una classe social, el treball rep l'equivalent del valor de la força de treball (és a dir, el treball que costa generar, mantenir i reproduir aquesta força de treball), només a condició que el valor d'ús de la força de treball generi, a més, un valor addicional sense el qual el capitalisme perd tot sentit.

Arno Peters també aplicà el “principi d’equivalència” a les relacions de l’economia global, particularment com a solució als problemes de la situació semicolonial i neocolonial en la qual viu generalment la perifèria del món capitalista.

El debat de les alternatives (2): el socialisme “puixant” de David Laibman

Si seguim la sèrie començada ahir, ara tocaria parlar del socialisme puixant de David Laibman.

David Laibman es va doctorar en economia el 1973, en la New School for Social Research. La tesi doctoral, The Invariance Condition for Value-Price Transformation in a Linear, Non-Decomposable Two-Sector Model, tenia com a fonament la teoria del valor de Marx. Ja en aquella època havia mostrat el seu interès per la música, particularment pel ragtime de començament del segle XX, gravant “The New Ragtime Guitar” (1970) amb Eric Schoenberg i “Classical Ragtime Guitar” (1980).

Els interessos acadèmics de Laibman abasten teoria econòmica, economia política i economia matemàtica. És professor d’economia en el Brooklyn College i en el Graduate Center de la City University of New York.
És conegut també per ser l’editor de “Science & Society”, definida com a publicació de “pensament i anàlisi marxistes”.

El pensament de David Laibman el podem seguir a través dels seus articles, però particularment a través de tres llibres: “Value, Technical Change and Crisis: Explorations in Marxist Economic Theory” (1992), “Capitalist Macrodynamics: A Systematic Introduction” (1997) y “Deep History: A Study in Social Evolution and Human Potential” (2007).

Laibman s’ha ocupat de les qüestions de la planificació socialista de l’economia. Dins d’aquesta planificació caldria distingir dues etapes:
- la primera, de planificació per projectes, es caracteritza pel fet que el pla se centra en sectors i/o projectes estratègics.
- la segona, de planificació sistemàtica, ja inclou tots els sectors econòmic en un marc únic. Dins d’aquesta segona etapa, cal distingir una primera fase de “comandament” i una segona fase “integral”.

En cadascuna d’aquestes etapes de la planificació socialista, els mercats (la producció i el consum de mercaderies) juguen un paper minvant. Laibman identifica les tres fases indicades en el desenvolupament històric de l’URSS. La planificació estratègica és la dels anys 1930, seguida en els anys 1950 per la fase sistemàtica de comandament i en els anys 1960 fins als 1980 en la fase sistemàtica integral. Pel que fa a la pervivència de les relacions de mercat en aquesta tercera fase, Laibman cita el baix nivell de consciència socialista: els actors productius centren el punt de mira en la unitat de producció, en l’empresa individual. Així doncs, el mecanisme del pla seria insuficient com a mètode d’avaluació de resultats i caldria encara una “confirmació secundària” de la utilitat social a través dels bescanvis de mercat.

Laibman ha definit el seu socialisme “puixant” contra dues tendències teòriques que considera errònies. La primera d’aquesta tendències seria el “socialisme de mercat”, que constituiria una “capitulació a les qualitats elementals, atomístiques, polaritzants i alienadores dels mercats espontanis”. La segona seria el “socialisme hurrah”, que seria “un retorn a l’ortodòxia tradicional basada en textos marxistes clàssics, completada amb grans referència als “productors associats lliurement” i crides a l’abolició de la llei del valor”. Contra això, el “nou” socialisme seria l’esforç de crear visions de possibilitat socialista i de començar a respondre les qüestions dures quant a les formes institucionals i estructures del socialisme.

Als qui consideren que respondre algunes d’aquestes qüestiones a hores d’ara és “utòpic”, Laibman els respon que “el socialisme és la primera forma de societat humana que cal construir conscientment” i recorda que l’espècie humana erigeix estructures en la imaginació abans d’erigir-les en la realitat. En el 2002, exposava l'arquitectura bàsica d'un sistema de coordinació democràtica, bo i compaginant la planificació centralitzada amb l'autonomia d'empresa, i oferint un espai a l'emprenedoria social i individual.

El debat de les alternatives: la democràcia econòmica de David Schweickart

Ayllu, grup de solidaritat dels barris de Can Vidalet i Pubilla Cases, prepara per als tres primers dilluns de maig, un seminari amb el títol “El debat de les alternatives”. El primer dilluns, el dia 7, serà el torn de Josep Manel Busqueta, del Seminari d’Economia Crítica Taifa, que provarà de respondre la qüestió de “Què podem considerar alternatiu?”. El 14 de maig, Blai Dalmau, de Democràcia Inclusiva, parlarà d’aquesta proposta d’organització social. El 21 de maig, Jordi Garcia Jané, de la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya parlarà del que, al seu parer, són els embrions d’una societat poscapitalista.

Les tres sessions tindran lloc en el local parroquial de Sant Antoni, al n. 67 del carrer Verge de la Mercè de Can Vidalet, de 20h a 22h.

Un dels aspectes del debat són, justament, les alternatives que es presenten en forma de “propostes normatives”. És perfectament normal que això faci una ferum d’utopisme. A més, no és or tot el que lluu, i algunes de les propostes “anticapitalistes” són d’un caràcter socialment regressiu. De totes formes, el mateix full de convocatòria del seminari ens fa un llistat d’aquestes propostes alternatives, i no serà perdre massa el temps, intentar fer una descripció de cadascuna d’elles.

Començarem per la “democràcia econòmica” de David Schweickart.

Schweickart és de formació matemàtica. Es va graduar en matemàtica a la Universitat de Dayton, y es doctorà en aquesta disciplina en la Universitat de Virgínia. Fou professor de matemàtiques a la Universitat de Kentucky (1969-70). Acadèmicament, després va prendre el rumb de la filosofia, doctorant-se a la Ohio State University. Des del 1975, és professor de filosofia de la Loyola University Chicago. Com a professor visitant, ha estat temporades a Cuba i a El Salvador, i també a Europa (Espanya, Itàlia, República Txeca).

Ja en el 1980, publicava “Capitalism or Worker Control? An Ethical and Economic Appraisal”. En mig del triomfalisme típic dels primers 90, publicà “Against Capitalism” (1993). En el 1998, juntament amb Bertell Ollam, Hillel Ticktin i James Lawler, publicà “Market Socialism: The Debate Among Socialists”. La configuració de les propostes de “democràcia econòmica” ja eren presents en aquestes obres, però es fan més explícites a “After Capitalism” (2002).

Què és aquesta “democràcia econòmica”? El mateix Schweickart la considera una modalitat d’economia de mercat i, en aquest sentit, se la pot entendre també com una modalitat de “socialisme de mercat” o d’economia social de mercat. En tot cas, són quatre les idees clau de la “democràcia econòmica”:
- autogestió obrera en el lloc del treball. Si n’hi ha supervisors, aquests són elegits pels propis treballadors. Aquesta autogestió de cada empresa, no treu que les empreses siguin propietat col·lectiva de tota la societat. La titularitat dels beneficis recau en els propis treballadors que gestionen l’empresa. Les empreses paguen un impost de societats d’acord amb el capital que empren.
- banca pública, com a instrument de gestió de la inversió de capital. Els ingressos de la banca pública els obtenen dels impostos que paguen les empreses autogestionades.
- es produeix per al mercat (es produeixen mercaderies) no tan sols els béns i serveis de consum, sinó també els mitjans de producció (matèries primeres, instruments i maquinària). Les diverses empreses públiques, autogestionades, competeixen en el mercat per vendre béns i serveis, i per comprar-hi mitjans de producció.
- s’apliquen mesures proteccionistes encaminades a aconseguir una igualtat comercial entre nacions.

El mercat i la banca apareixen, doncs, com els dos instruments bàsics de gestió general de l’economia. En cada unitat empresarial vigeix un sistema de “democràcia interna”, mentre que les relacions amb les altres empreses es fonamenten en la competència en el mercat i en la configuració de possibles aliances. El contrapès al mercat, l’exerceix la banca pública que pot corregir els desequilibris. Fonamentalment, el paper de la banca pública és finançar l’expansió de les indústries existents i la creació de noves.

Schweickart és actualment és un dels editors de SolidarityEconomy.Net. El concepte de “democràcia econòmica” apareix sovint en les seves pàgines. Entre els models d’empreses de propietat i gestió democràtiques de companyies citen sovint el grup Mondragon (al País Basc), les cooperatives obreres de l’Emília-Romanya o la companyia química Scott Bader. De totes formes, el concepte de “democràcia econòmica” va més enllà. Nyegosh Dube l’explica en tres nivells:
- el nivell microeconòmic, o nivell d’empresa, on cal valorar positivament qualsevol guany per part dels treballadors de control en el lloc de treball i de participació en la gestió. Aquesta “co-participació” seria un pas envers l’objectiu d’una gestió democràtica completa, que inclouria la propietat obrera de la pròpia empresa.
- el nivell mesoeconòmic. En aquest cas, el control obrer es manifesta a través de control de fons d’inversió. Els obrers decideixen quines són les inversions que cal fer en l’economia local o regional. Aquest és un potent mecanisme per estendre la democràcia obrera a més companyies, ja que pot constituir una de les exigències per optar a aquest finançament.
- el nivell macroeonòmic. En aquest cas, els treballadors apareixen com a ciutats que destinen democràticament recursos a través d’un fons d’inversió nacional (i internacional) per aconseguir objectius socials. Per exemple, hom pot prendre decisions d’ajut a sectors o regions més desafavorits. Entre els objectius sovint citats per SolidarityEconomy.Net apareix el desenvolupament d’una “economia verda” (és a dir, afavorir la transició energètica cap a fonts d’energia renovables). Els instruments d’aquest nivell són “consells d’inversions”, elegits democràticament.

Dube considera que el camí de l’establiment d’una veritable democràcia econòmica passa per una transició gradual, feta tant des de baix com des de dalt, i tant des de dins com des de fora. Per als Estats Units d’Amèrica, parla de tres punts de transició: a) institució de la co-determinació, és a dir l’entrada en els consells de direcció de les empreses de representants dels treballadors. Una altra possibilitat és l’establiment de consells obrers com a contrapès als consells d’administració. Naturalment, aquesta co-determinació hauria de tindre un contingut real, i no tan sols de nom. b) col•locació d’un terç de la propietat de cadascuna de les 200 companyies americanes sota un consorci de titularitat pública. A canvi, aquestes companyies quedarien exemptes de l’impost de societats. c) institució d’un pla per afavorir la propietat obrera. El model seria el Pla Meidner aplicat a Suècia en els anys 1970. Gradualment, tant el consorci de titularitat pública com els fons dels treballadors guanyarien la majoria de l’empresa.

El preu del binacionalisme (en les receptes)

El binacionalisme català-espanyol té uns costos. Com que per al nacionalisme espanyol, el binacionalisme català-espanyol és o bé un mal menor o bé una tapadora útil, no hi ha hagut gaires discussions quant els seus costos. Sí que la hi haguda des del nacionalisme català.

Deixant de banda els nacionalismes, tenim un exemple dels costos de la binacionalitat catalana-espanyola en les mesures d'ajustament. Aquestes mesures d'ajustament pretenen dinamitar la sanitat pública per tal de salvar-la. Per la part de la nacionalitat catalana, es va introduir la mesura de l'€ per recepte (si més no, al Principat). Per la part de la nacionalitat espanyola, ara (si més no, a la part dels Països Catalans sota "sobirania" espanyola) hi haurà un augment del preu dels medicaments entre un 10% i un 20%.

És clar que, en un cas i en l'altre, es tracta de quantitats simbòliques quan les comparem amb les perspectives venidores, ja no únicament en matèria farmacèutica sinó sanitària general. El cas és que disposar de dos governs fa que el descens a l'infern sigui en stereo.

Ni a Collserola ni enlloc

Així acabava avui la marxa antimilitarista contra la presència de membres de l'exèrcit espanyol fent pràctiques al Parc de Collserola. La marxa havia arrencat a les 10h al Baixador de Vallvidrera, i després de passar pel Patronat del Parc i pel Puig d'Ossa (on s'han visitat les restes de les defenses antiaèries de la guerra del 36), s'ha arribat a les 13h davant de la Caserna del Bruc. En el manifest de rebuig a la presència de militars a Collserola es recordava no tan sols el perill que suposen per als civils en el Parc, sinó el fet que aquestes pràctiques les fa un exèrcit, avui convertit en secció de l'OTAN, que les aplica després en les seves campanyes ultracolonials. De totes formes, la marxa també ha tingut un clar caràcter independentista i de rebuig a la presència continuada de les forces d'ocupació en el nostre país.

L'hubris del tirà (col·lectiu)

El moment climàtic en el qual una tragèdia grega, com les d'Esquil, però també les d'Eurípides i Sòfocles, se jugava la possibilitat de guanyar el concurs anual i/o de passar a la posteritat, és quan el protagonista, l'antiheroi, comença a desbarrar amb tota claredat.

Potser és un moment difícil de determinar. Hi ha espectadors predisposats contra el personatge, bé perquè coneguin la història o bé perquè, en general, són predisposats contra qualsevol protagonista. D'altres espectadors assisteixen impassibles a tota la tragèdia, i ni tan sols al final se n'adonen del nivell de destrucció (i autodestrucció) del qual ha estat capaç l'antiheroi. Però la majoria d'espectadors perceben en un moment o altre aquest moment climàtic.

Podríem fer ara un repàs de les diverses tragèdies gregues que ens han arribat completes. No caldrà. Potser més endavant sí que ho haurem de fer, però ara no cal. En les tragèdies modernes apareix un conseller que acaba per veure enemics per totes bandes, i que assenyala als intel·lectuals que conniveixen amb els intel·lectuals que conniveixen amb els intel·lectuals que cremen (intel·lectualment) contenidors. El conseller, transformat en un Hammurabi, qualsevol reclama la no tan vella llei d'ull per contenidor, i dent per paperera. En un altre nivell, un protagonista més col·lectiu, un partit suposadament popular, comença a caligulejar de mala manera, i a fer pressupostos que no duren ni una setmana i mitja. Caligula exclamava que tant de bo tothom tingués un sol coll, per poder-lo tallar d'un sol colp. El nostre cal·ligula col·lectiu, menys caligulesc, juga com el gat amb els ratolins autonòmics ferits de mort. En un tercer nivell, la successora d'Strauss-Kahn ens diu que vivim massa temps.

Els més optimistes pensen que, després d'això, s'ensorrarà el sistema "democràtic" actual, hi haurà una guerra mundial amb armes nuclears i que, els supervivents es despertaran en un nou 1945 que repetirà un nou cicle d'expansió econòmica i d'harmonia social. L'optimista és un pessimista mal informat.

Una declaració d'independència: ⴰⵣⴰⵓⴰⴷ, 2012

Reproduïm a continuació el text de la declaració d'independència que entra en vigor avui mateix a Azawad.

NOSALTRES, POBLE DE L'AZAWAD,

Per la veu del Moviment Nacional d'Alliberament de l'Azawad, en concert amb:

El Comitè Executiu,
El Consell Revolucionari,
El Consell Consultiu,
L'Estat Major de l'Exèrcit d'Alliberament,
Les oficines regionals

Recordant els principis del dret internacional i els principals instruments jurídics internacionals que regeixen el dret dels Pobles a disposar d'ells mateixos, notablement, la carta de Nacions Unides en els seus articles 1 i 55, les disposicions pertinents de la declaració internacional dels drets dels pobles autòctons;

Considerant la voluntat explícitament expressada en la lletra datada del 30 de maig del 1958 adreçada al president francès pels notables, guies espirituals de totes les comunitats de l'AZAWAD;

Considerant que en el 1960, en ocasió de l'atorgament de la Independència als pobles de l'Àfrica Occidental, França vinculà sense el seu consentiment l'AZAWAD a l'Estat malià que tot just havia creat;

Recordant les massacres, les exaccions i humiliacions, espoliacions i genocidis de 1963, 1990, 2006, 2010 i 2012, que han afectat exclusivament el poble de l'AZAWAD fins al Primer d'Abril del 2012;

Recordant el comportament inhumà de Malí que ha utilitzat les diferents sequeres (1967, 1973, 1984, 2010….) per fer desaparèixer el nostre poble per anorreament alhora que ell mateix sol·licitava i obtenia un ajut humanitari generós;

Considerant l'acumulació de més de 50 anys de mal govern, de corrupció i de col·lusió militar-política-financera, que posa en perill l'existència del poble de l'AZAWAD i en perill l'estabilitat sub-regional i la pau internacional;

Considerant l'alliberament complet del territori de l'AZAWAD;

Proclamem irrevocablement, L'ESTAT INDEPENDENT de l'AZAWAD a comptar d'aquest dia divendres 6 d'abril del 2012.

DECLAREM:

El reconeixement de les fronteres en vigor amb els estats limítrofes i la llur inviolabilitat;

L'adhesió total a la carta de Nacions Unides;

El compromís ferm del MNLA per crear les condicions de pau duradora, per iniciar els fonaments institucionals de l'Estat basats en una Constitució democràtica de l'Azawad independent.

El Comitè Executiu del MNLA invita l'ensems de la Comunitat Internacional en un impuls de justícia i de pau a reconèixer sens retard l'Estat de l'AZAWAD Independent.

El Comitè Executiu del MNLA fins a la constitució de l'Autoritat del Territori de l'AZAWAD continuà a garantir la gestió de tot el territori.


GAO - 06/04/2012

SECRETARI GENERAL-MNLA

BILLAL AG ACHERIF

Les altres víctimes d'un 30 de juny

Des del passat dijous, diverses imatges creuen pels caps. També, paraules. Els sistemes econòmics i socials es jutgen (es verifiquen) a través de la seva capacitat de desenvolupar les forces productives. Una situació de virtual estagnació econòmica, que va molt més enllà dels límits de l'economia dels Països Catalans i que, de fet, és la norma dels tres grans centres del capitalisme mundial (Amèrica del Nord, Europa i Japó) sembla instal·lada permanentment. De totes formes, l'editorial del Monthly Review del mes de març ens tornava a recordar que "l'estagnació és l'estat normal de les economies madures del capitalisme monopolístic". I també que "sense l'ajut d'un estímul extern com una gran guerra, una bombolla financera o una innovació que faci època, el procés d'acumulació de capital és incapaç de moure's".

Pel que fa a la guerra, fins ara, el fet que hi hagués un bon nombre de potències nuclears ha estat un factor dissuasori important. No obstant, el nombre de "guerres locals" no ha fet més que crèixer, i la inestabilitat política es troba més i més difosa.

És, doncs, exagerat fer referència, a hores d'ara, a la nit del 30 de juny del 1934? Sí, segurament sí que ho és. Som encara ben instal·lats en la fase Brüning: austeritat, recurs cada vegada més freqüent a normes d'excepció, bo i mantenint encara les formes democràtiques. El fet que un govern com el de Mariano Rajoy, en un context trepidant, hagi pogut sostindre's durant 100 dies, i no hagi corregut la sort de Berlusconi o de Papandreu, és més meritori que no pas sembla.

Els processos quantitatius però acaben per tornar-se qualitatius. De mica en mica, s'omple la pica, i vessa... El 30 de gener del 1933, la Kamarilla del president Hindenburg no era en absolut conscient de la transcendència del nomenament d'Adolf Hitler com a nou canceller d'Alemanya. La Kamarilla, en qüestió, que reflectia els interessos de la coalició de classes dominants (burgesia industrial i financera, i aristocràcia terratinent i burocràtica), considerava el nou govern com un mer comitè executiu d'aquests interessos. La cosa se'ls hi va anar de les mans, però.

En el moment present, quan l'activitat dels governs és nítidament la de contribuir a l'expropiació d'àmplies masses populars en benefici d'una minúscula burgesia financera, aquests mateixos governs necessiten ampliar la base social. Per fer-ho, no dubten a recórrer a tots els arguments habituals de la xenofòbia o, potser, prendran la bandera del neopatriarcalisme. Però tampoc amb això no tenen prou, i la temptació de l'ús de la força per ofegar tota dissidència consegüent s'està manifestant cada vegada més, en forma de pilotes de goma, d'acusacions de desordres públics basades en arxius policials de natura política, etc. Brüning cada vegada més esdevé Schleicher. I, que jo recordi, Schleicher no era tant "pro-austeritat" com Brüning. En tot cas, Schleicher, que tants esforços va fer per aconseguir el suport del partit nazi, particularment a través de Gregor Strasser, s'escorreria per la mateixa aiguera un 30 de juny del 1934 que el propi Strasser, en la matança que seguí a l'imaginari putsch de Röhm. Setze mesos van del 30 de gener del 1933 al 30 de juny del 1934.

Azawad i Barotselàndia

El colp d'estat a Bamako, realitzat per evitar el triomf del Moviment Nacional per l'Alliberament d'Azawad, s'hi ha girat en contra. Bona part de l'Azawad és sota el control del Moviment Nacional. La independència de l'Azawad, és a dir de la meitat més occidental de l'actual estat de Mali, podria quedar consolidada en dies o setmanes. Teòricament, l'estat d'Azawad ha interpretat en termes nacionals com l'estat dels tuareg o, fins i tot, com l'estat amazic.

Paral·lelament, a Zàmbia, s'ha proclamat la independència de Barotselàndia. El Regne Barotse, antic protectorat britànic, sempre ha mostrat un cert malestar per la inclusió en la Rodèsia del Nord-Niasalàndia i, posteriorment, en l'actual estat de Zàmbia.

Són dos casos paral·lels, per bé que ben diferenciats. La independència del Sudan del Sud, reconeguda internacionalment, és també un model diferent. Ni Bamako ni Lusaka són Khartum. També caldrà veure si les independències d'Azawad i de Barotselàndia no són una moneda de canvi per obtenir una reformulació confederal de Mali i de Zàmbia.

I encara que els factors principals en un cas i en l'altre s'han de trobar en el terreny, és evident que les diferents potències extra-africanes faran càbales, especialment de l'Azawad.

Tomeu Amengual pren el testimoni de Jaume Bonet en la Vaga de Fam dels Jubilats per Mallorca

El cap de setmana passat ha estat marcat, sens dubte, per les impressionants mobilitzacions a Mallorca, que ompliren carrers i col·lapsaren trens. És la contestació popular a la política antinormalitzadora perpetrada per un govern autonòmic teledirigit per la FAES. Creixen les veus que alerten del fet que aquesta mateixa política pot esclatar-li al mateix Partit Popular en forma d'una escissió o, pitjor encara per ells, d'un esmicolament. El govern Bauçà, però, sembla cec a aquests riscs i juga a la tensió de la corda, ja no tan sols en la qüestió lingüística i nacional, sinó en tots els àmbits, com mostra la duresa del decret de serveis mínims per a la vaga general del 29 de març.

El protagonisme a Mallorca, però, ja no resideix en les institucions "oficials", sinó en les autèntiques institucions públiques. Com Jubilats per Mallorca. Jaume Bonet ha seguit una vaga de fam de 26 dies. Ara l'ha començada Tomeu Amengual. La generació nascuda en la segona meitat dels 1950 pot confiar, en tot cas, en un jovent mallorquí, balear i català, nascut ja en els 1990, i que també es va fer notar de valent en la manifestació de diumenge.

El poble d'Altafulla decideix l'adhesió de a l'Associació de Municipis per la Independència

El 25 d'abril del 2010, ara fa 23 mesos, 3.825 veïns majors de 16 anys de la localitat d'Altafulla (Baix Gaià) foren cridats a les urnes per pronunciar-se si eren favorables a un estat català independent. D'aquests veïns, uns 562 van acudir a les urnes. Un vot fou declarat nul, però dels 561 vots vàlids, foren favorables 512. 34 persones hi van votar en contra, i 15 votaren en blanc.

Ahir, 25 de març del 2012, 23 mesos justos després, 3.967 veïns majors de 16 anys d'Altafulla eren cridats a les urnes per decidir si volien que el poble s'adherís a l'Associació de Municipis per la Independència. En aquest cas, el nombre de votants ha estat de 548, tots emissors de vots vàlids. Han votat que sí 453 persones. El no ha comptat amb un suport de 91 vots. 4 persones han votat en blanc.

En els mitjans, hom ha parlat d'una "consulta oficial", car la convocava l'Ajuntament d'Altafulla. No sembla que hagin tingut més convocatòria que la "consulta popular", per bé que la jornada de votació es feia a un únic punt de poble i en una única data.

Segurament, si es tractés de participar activament en el redactat de la futura Constitució de l'Estat Català, hi hauria molt més engrescament.

El tripartit profund i la commutació de les sentències d'empresonament de Servitje i Lorenzo

És extraordinàriament difícil que un cas de malversació de fons públics sigui detectat. I és força difícil que un cas detectat sigui dut a judici i que els tribunals s'hi pronunciin a favor de la fiscalia. Potser a partir d'ara, la cosa ja no serà tan difícil a un nivell o a un altre.

Per això, un cas com el 'cas Treball' era un cas com un cabàs. Dins de les ramificacions d'aquest 'cas Treball' (en ell mateix, tota una forma de treballar) és especialment cridanera la trama ordida per Josep Maria Servitje (militant llavors d'Unió Democràtica de Catalunya, i secretari general del Departament del Treball en l'època del conseller Ignasi Farreres) i Víctor Manuel Lorenzo (també militant en el seu temps d'Unió Democràtica de Catalunya, i llavors empresari). La trama en qüestió es fonamentava en la contractació d'estudis. Servitje contractava estudis a l'empresa de Lorenzo, bo i aprofitant els forats de la llei de contractació. Com que els encàrrecs no depassaven una determinada xifra, la supervisió dels contractes era menor. Els estudis eren perfectament irrellevants, però allò que la fiscalia va demostrar davant del jutge era el fet que d'aquesta manera es desviaven fons públics.

El jutge va condemnar Servitje a una pena de quatre anys i mig de presó. Lorenzo fou condemnat a una pena de dos anys i mig de presó. Les sentències no s'executarien fins que no fossin fermes. En tot cas, suposaven, en cas de ser-ho, l'ingrés a la presó.

No entrarem a valorar la funció que té la presó. El cas és que la presó és emprada pel sistema com a amenaça, i és ben fàcil de muntar qualsevol cas si es vol per fer ingressar a la presó (preventivament, fins i tot) a qui es vulgui. De la mateixa manera, el sistema és prou hàbil com per estalviar a Servitje i a Lorenzo d'anar a la presó.

Deia Marta Llorens que l'indult a Servitje i a Lorenzo era lògic i just. Lògic perquè no és lògic que vagin a presó persones que no pertanyen a la categoria de subhumans que internament defensen els falsos demòcrates i falsos cristians. Just perquè no és just que vagin a la presó dos simples txitxarel·los d'una conxorxa molt més grossa.

Efectivament, Servitje i Lorenzo han vist substituïdes les seves condemnes a presó per multes. A Servitje, 3.600 euros. A Lorenzo, uns altres 3.600 euros. Aquestes quantitats equivalen a un grapat de paràgrafs d'estudis irrellevants.

Es dóna el cas que Lorenzo és "reincident". Havia estat condemnat a dos anys de presó arran d'una qüestió similar, però que tenia a veure amb el Consorci de Turisme de Catalunya (el 'cas Turisme'). Aquesta condemna no fou efectiva ja que fou similarment bescanviada per una multa més substanciosa, de 9.800 €. Ja veieu com les retallades fins i tot a les multes substitutòries de presó.

El govern Zapatero (PSOE) va iniciar el procediment d'indult per Servitje i Lorenzo pel cas Treball. L'expedient d'indult inclou l'informe preceptiu de l'Audiència de Barcelona, un informe desfavorable a la concessió de l'indult. L'expedient, però, tirà endavant, ja que l'informe preceptiu (una mica com els estudis irrellevants) no és vinculant. Ha estat ara, el govern Rajoy (PP) qui l'ha substanciat, tal com es publicava en el BOE del 13 de març del 2012.

===
III. OTRAS DISPOSICIONES
MINISTERIO DE JUSTICIA
3577
Real Decreto 416/2012, de 17 de febrero, por el que se indulta a don Josep María Servitje Roca.
Visto el expediente de indulto de don Josep María Servitje Roca, condenado por la Audiencia Provincial de Barcelona, Sección Décima, en sentencia de 30 de marzo de 2009, como autor de un delito continuado de prevaricación en concurso medial con un delito continuado de malversación de caudales públicos a la pena de cuatro años y seis meses de prisión y seis años de inhabilitación absoluta, por hechos cometidos en el año 1994, en el que se han considerado los informes del Tribunal sentenciador y del Ministerio Fiscal, a propuesta del Ministro de Justicia y previa deliberación del Consejo de Ministros en su reunión del día 17 de febrero de 2012,
Vengo en conmutar a don Josep María Servitje Roca la pena privativa de libertad impuesta por otra de un año de multa, que se satisfará en cuotas diarias de diez euros, cuyo inicio y forma de cumplimiento serán determinados por el Tribunal sentenciador, dejando subsistentes los demás pronunciamientos contenidos en la sentencia, a condición de que no vuelva a cometer delito doloso en el plazo de tres años desde la publicación del real decreto.
Dado en Madrid, el 17 de febrero de 2012.
JUAN CARLOS R.
El Ministro de Justicia,
ALBERTO RUIZ-GALLARDÓN JIMÉNEZ
cve: BOE-A-2012-3577

El Moviment per la Llengua

El passat 21 de febrer es complien el 60è aniversari de la gran jornada de mobilitzacions per la llengua bengalí, impulsades pels estudiants de la Universitat de Dhaka. En aquelles mobilitzacions les forces policials paquistaneses obriren foc contra els manifestants. Màrtirs d'aquella jornada han quedat en els annals de la història bengalí i mundial: Abdus Salam, Rafiq Uddin Ahmed, Abul Barkat i Abdul Jabbar.

En el context de la República Islàmica de Paquistan, creat com a estat nacional per als musulmans de l'ex-Imperi de l'Índia, l'urdu era l'única llengua oficial, bo i respectant-se l'estatus de la llengua anglesa. El territori del Paquistan quedava dividit en dues grans zones, l'occidental i l'oriental. En el Paquistan Oriental, la immensa majoria de la població era de llengua bengalí. L'ús de la llengua bengalí en les funcions de llengua moderna havia estat sabotejat pel colonialisme anglès, però alhora aquest colonialisme havia posat les bases per fer del bengalí una plena llengua nacional. Allò que reivindicaven des del 1948 la majoria dels estudiants de la Universitat de Dhaka era la plena oficialitat del bengalí en el marc de l'estat paquistanès o, si més no, del Paquistan Oriental. En el territori bengalí que havia quedat sota el govern federal de Nova Delhi, el bengalí gaudia de reconeixement com a llengua oficial a tota la Unió i a l'estat de la Bengala Occidental.

Les autoritats paquistaneses d'Islamabad sempre pensaren que l'enfortiment de la llengua bengalí desfaria la identitat paquistanesa. Responsables militars, policials i governatius destinats al Paquistan Oriental però originaris del Paquistan Occidental, eren ferms en l'oficialitat de l'urdu. Molts d'ells no eren pas parlants nadius d'urdu, sinó més aviat d'altres llengües occidentals, primordialment el punjabí. La consciència lingüística de la nació punjabí no era la mateixa que la de la nació bengalí, i això explica el desenvolupament ulterior de la República Islàmica, que culmina, en el 1971, amb la ruptura en dos estats, és a dir amb la independència de Bangla Desh.

No sé fins a quin punt els impulsors del Moviment per la Llengua tenen present aquest precedent. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, és oficial d'acord amb l'Estatut d'Autonomia. Ho és també, com a llengua oficial de l'estat, la llengua castellana. Però l'oficialitat del català a les Illes Balears es troba assetjada per la política que aplica el Govern Bauçà seguint els dictats neoespanyolistes del PP i de la FAES. La degradació de l'oficialitat en co-oficialitat, d'altra banda, ha estat sancionada repetidament per les cambres legislatives i pels tribunals de l'estat espanyol. Sota el pretext de l'oficialitat del castellà, l'oficialitat del català sempre és contestada, sempre és en precari.

Ja hem dit que a la Dhaka del 1952, el sacrifici el feren els estudiants universitaris, conscients del seu paper capdavanter en la construcció nacional bengalí. A la Mallorca del 2012, el sacrifici el fan els Jubilats per Mallorca, que s'han declarat en vaga de fam en defensa del català contra els atacs del propi govern balear.

Les eleccions gregues del mes d'abril

Tothom s'imagina que el govern espanyol de Mariano Rajoy desfermarà una nova ofensiva, molt més gran que la desfermada en els darrer mesos, una vegada superats els tràmits de les eleccions andaluses (i asturianes).

A casa nostra també hi ha força atenció pel que passa a la pre-campanya electoral francesa. Sarkozy, Hollande, Le Pen o Bayroux, per no esmentar més candidats, malden infructuosament per desmarcar-se els uns dels altres. Hollande pot servir de vàlvula d'escapament, com s'esdevingué fa més de 30 anys amb Mitterrand.

Però l'interès europeu electoral hauria de centrar-se en les eleccions gregues previstes pel mes d'abril. O, més ben dit, en si es faran o no es faran aquestes eleccions. Si es fan, i es fan en condicions democràtiques, i s'accepta un previsible resultat que afavoreixi les formacions més o menys d'esquerres, els estaments financers internacionals faran una demostració de força de la seva capacitat per continuar amb la democràcia formal. Però creixen les veus dels lacais d'aquests estaments que, particularment, a l'Europa Occidental defensen l'ajornament d'aquestes eleccions en mesos o en anys (fins el 2015!). Un polític polonès com Jacek Saryusz-Wolski, gens sospitós d'ultraesquerranisme, alertava contra la temptació per part de les autoritats financeres europees de resoldre la crisi política de Grècia per una via d'intervenció militar:

"Un afebliment de la democràcia a Atenes, amb una possible implicació militar per mantindre l'ordre en el pitjor dels escenaris previsibles, seria catastròfica per a la Unió Europea i la seva imatge, en l'entorn - tan en el sud com en l'est - com en el món".

Saruysz-Wolski parla des d'una Polònia-miracle que, com la Turquia-miracle, mantenen unes taxes notables de creixement econòmic i de desenvolupament aparentment sòlids. És lògic que tenim escenaris "desestabilitzadors". Alhora, la referència al sud i a l'est són nítides. Les campanyes d'expansió imperial euro-atlàntica a la riba sud de la Mediterrània tenen com a base "l'exportació de la democràcia" i poca credibilitat tindrien si liquidessin la democràcia formal a Grècia. D'altra banda, la referència a l'est és més interessant, encara. A Polònia, l'est vol dir Rússia. Des de Moscou, Belgrad és un soci privilegiat, d'acord amb la mateixa tradició paneslavista que cultiva també en les relacions amb Sòfia. Però la Rússia de Putin també podria recórrer a una panortodòxia i declarar-se pal·ladí d'una Grècia intervinguda militarment, fent-ho servir per als interessos de Moscou a Síria, sense anar més lluny.

El català a l'escola, i l'escola al català

No sé quantes persones arreu del territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya eren pendents de la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya quant al futur del català com a llengua vehicular a l'ensenyament. És lògica la preocupació. Si la co-vehicularitat ha d'ésser com la co-oficialitat, ja caldrà calçar-se. El cas és que el TSJC s'ha estimat més deixar passar un dia, i ja ho decidiran demà. Torneu-hi, demà, si us plau, i no ha passat res. La consigna de concentrar-se demà, Diada de la Dona Treballadora, serà més difícil de seguir que no pas avui, un Set de Març qualsevol.

Sigui com sigui, resulta curiós com aquest fet ha eclipsat l'anunci del futur tancament de la Bressola de Càldegues, a la Guingueta d'Ix. Una frontera absolutament virtual, en el qual amb prou feines hom sap on comencen i acaben els termes municipals de Puigcerdà, de la Guingueta o de Llívia, assenyala un destí absolutament dispar d'una mateixa llengua. La Bressola de Càldegues és l'única escola de tot el sector sota dominació francesa de la Cerdanya on el català és llengua vehicular. El cas és que la responsabilitat del tancament de la Bressola de Càldegues es troba més aviat en la miopia absoluta dels titellaires que creuen que maneguen la política ceretana des de Can Fanga.

Alhora, com explica Bryce Lafontaine, creix el moviment d'indignació per la ultraperiferització de l'Alta Cerdanya i del Capcir en el marc de l'estat francès, de la regió languedociana i del departament rossellonès. Alguns batlles fins i tot discuteixen si donar suport a l'Associació de Municipis per la Independència. En alguns casos, hom promou la reunificació directa de la Cerdanya. La reunificació política, és clar, car la reunificació humana i econòmica, accelerada en els darrers anys, és imparable. Veurem si aquesta reunificació des de baix és capaç de crear les sinèrgies suficients per salvar la Bressola de Càldegues i estendre aquest projecte a altres localitats.

Sheldon Adelson com a pretext

Sheldon Adelson és un self-made man, que ha lluitat dur, i brut, per arribar a la posició que ocupa. Una posició prou desafogada com per llençar una carretada absurda de bitllets a un perdedor tan estrepitós com impresentable com Newt Gingrich.

Però aniríem fora d'osques si pensessim que Adelson és un bilionari excèntric que té capricis milionaris, de la mateixa manera que alguns altres es deixen la pasta en tunejar-se el cotxe. No, senyor. Adelson mostra en els diners que llença damunt Gingrich que s'ho pot permetre. En biologia, d'això se'n diu "exhibir un hàndicap" en la qual una feblesa particular demostra la fortalesa de l'estructura conjunta. A més, Adelson lliga curt els altres candidats, Romney i Obama. Fet i fet, els diners d'Adelson han servit més per deixar Romney com un drap brut que no pas per dur Gingrich a la White House.

Caldria saber fins quin punt tot això d'Eurovegas no juga un paper similar per part dels nostres governants. Sembla que el govern dels millors sembla decidit a superar les ofertes que Madrid i Toledo fan per quedar-se Eurovegas. La candidatura barcelonina ha estat adequadament externalitzada al Baix Llobregat. Ahir divendres, a Viladecans, va tindre lloc la reunió de la proto-coordinadora que s'hi mobilitzarà en contra.

Amb la candidatura d'Eurovegas, els nostres governants exhibeixen un missatge gens sutil. Si volem feina, ens diuen, caldrà que renunciem a la seguretat social, a les proteccions quant a la jornada laboral i al dret d'acció col·lectiva, a les figures contractuals establertes per la llei, a les indemnitzacions per acomiadament improcedent, i a unes quantes altres coses. La llista de condicions exposades, suposadament, per Adelson afegeixen també tota una sèrie d'exempcions en matèria ambiental o en matèria de protecció contra els fumadors passius. Caldrà saber si les exempcions fiscals, juntament amb diverses demandes d'assistència per part dels poders públics, no convertirien Eurovegas més en un forat pel fisc que no un salvavides. Quan trigarien la resta d'empresaris (que queden) al Baix Llobregat a demanar un tracte similar al concedit a Adelson i als seus socis? I, més important encara, quan trigarien a rebre'l?

Els nostres governants, en tot cas, el que volen exhibir és la potència del seu argument central: cal reduir el dèficit [que ells han provocat amb el seu frau fiscal] i per això val tot. Tota una sèrie d'intel·lectuals de l'ex-esquerra pugen al taxi d'Adelson per rubricar una nova onada d'ofensives contra la classe treballadora. Esperen que aquestes rúbriques siguin generosament retribuïdes pels Adelson de torn.