Paleoantropologia: A la cova El Mirador, a la Sierra de Atapuerca, hom ha trobat restes humanes que mostren pràctiques de canibalisme en la prehistòria tardana, del neolític a l’Edat de Bronze. A principi de segle hom trobà sis individus de la primera Edat de Bronze, d’una antiguitat de 4600-4100 anys, que mostraven signes de consum humà. Excavacions posteriors han descobert restes més antigues amb modificacions culturals similars. Palmira Saladié, Francesc Marginedas i Antonio Rodríguez-Hidalgo, de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), són els autors corresponsables d’un article a la revista Scientific Reports en el que fan una anàlisi estatística bayesiana de dades de radiocarboni. Amb ella identifiquen un esdeveniment únic anterior, d’una antiguitat de 5709-5573 anys, desconnectada, doncs, de les troballes de l’Edat de Bronze. Les anàlisis isotòpiques 87Sr/86Sr indicarien que aquestes restes canibalitzades serien d’origen local. Saladié et al. ho entenen en el context del final de l’ocupació neolítica de la cova, i conclouen que no es tractaria d’un comportament habitual. Donada l’edat dels individus canibalitzats i les condicions ambientals, no seria un comportament en resposta a la fam. Els autors opinen que es tractaria d’un cas de violència intergrupal.
Espècimens ossis humans amb marques de mastegament humà trobats a la cova El Mirador.
Mort i canibalisme en les societats prehistòriques tardanes
Palmira Saladié és especialment interessada en les estratègies de subsistència de les poblacions pleistocèniques de la Península Ibèrica. En aquesta recerca, però, Saladié et al. entren en el neolític. El punt de partida són les evidències al voltant de les pràctiques funeràries de la Península Ibèrica entre el neolític i la cultura del vas campaniforme, ja en el calcolític. La diversitat d’aquestes pràctiques seria un indici sobre la forma d’encarar la mort en aquestes societats. Al principi (fa 7500-6000 anys), la pràctica funerària es redueix gairebé a la simple deposició del cadàver. En etapes posteriors el comportament funerari complex es fa més habitual. Així apareixen soterraments secundaris, o bé es fa un enterrament primari barreja amb altres elements (restes faunístiques, llavors, artefactes de pedra o de ceràmica). Seria un signe de diferenciació social que al costat de tombes amb ofrenes n’hi hagi sense. Des del Neolític Mitjà fins al Calcolític es fan habituals els soterraments col·lectius en estructures megalítiques o en coves. En l’Edat de Bronze hi ha un desplaçament gradual en sentit contrari, de tombes col·lectives a individuals.
No és fàcil interpretar les restes funeràries que indiquen una manipulació del cadàver. Habitualment hom interpreta aquesta manipulació com una internalització simbòlica del difunt o com la destrucció ritual del cos d’un enemic. Costa diferenciar d’allò que es fa en un context de dol o de commemoració, d’altres tipus d’activitats.
En el 2009, foren descrites una sèrie de restes humanes del nivell d’Edat de Bronze MIR4 de la cova d’El Mirador (Serra d’Atapuerca) que foren datades amb una antiguitat de 3946 ± 385 anys. Aquestes restes presentaven en abundàncies modificacions tafonòmiques que indicarien un possible episodi de canibalisme. Excavacions posteriors en la mateixa cova han trobat altres restes humanes amb modificacions culturals semblants. Les troballes es corresponen a diferents èpoques (nivells arqueològics) i a diferents zones (des de tanques per a bestiar fins a zones d’enterrament).
Saladié et al. han fet una anàlisi tafonòmica detallada d’aquestes restes. Han aplicat una tècnica directa de radiocarboni per datar alguns espècimens. Amb una anàlisi de la ratio isotòpica entre l’estronci-87 i l’estronci-86 (87Sr/86Sr) volen escatir l’origen geogràfic de les restes.
La cova d’El Mirador
La cova d’El Mirador fa part del sistema càrstic situat en el vessant meridional de la Sierra de Atapuerca. Des del 1999 s’hi fan treballs arqueològics. Aquests s’han realitzat en tres sectors independents:
- un pou de prova al centre de la cova.
- un sector situat en la galeria nord-occidental (Sector 100 o S100).
- un sector situat la galeria nord-oriental (Sector 200 o S200).
Aquests treballs arqueològics han posat de manifest capes corresponents a diferents fases d’ocupació, des del Neolític fins a l’Edat de Bronze Mitjana. Això es correspon cronològicament a unes antiguitats de 5593 a 3487 anys. De moment s’hi han catalogat 5056 restes humanes, procedents de quatre contextos arqueològics. Saladié et al. han estudiat algunes d’aquestes restes humanes sota l’autorització de l’equip arqueològic responsable i les guies ètiques d’estudis de restes humanes antigues.
En un petita fossa excavada en el nivell MIR4 identificaren 157 restes humanes. En els nivells MIR2 i MIR3 trobaren cinc restes humanes. Totes aquestes restes mostraven importants modificacions antropogèniques, que conduïen a la conclusió que serien un indici de canibalisme humà prehistòric corresponent a l’Edat de Bronze. La presència de cranis convertits possiblement en copes indicaria un consum cerimoniós, dels quals les voltes cranials farien de recipient. Els nivells MIR4-MIR3A es correspondrien a una ocupació en temps de l’Edat de Bronze mitjana, amb una antiguitat de 3811-3487 anys.
Els nivells MIR24-MIR6 del Pou de Prova es corresponen al neolític, i s’associen amb activitats ramaderes. Tindrien una antiguitat de 5593-5331 anys.
En S100 trobaren un soterrament individual. Es tractava de l’esquelet articulat gairebé complet d’un individu jove, corresponent al nivell MIR106. El cos havia estat dipositat en un entrant de la roca, dins de la cova. La datació per radiocarboni indicava una antiguitat de 3824-3575 anys, és a dir corresponent a l’Edat de Bronze Mitjana. En aquestes restes no hi havia modificacions antropogèniques. En general, sembla que S100 era un sector de la cova utilitzat principalment com a tancat per al bestiar, amb un ús continuat entre el Neolític i l’Edat de Bronze, tan sols interromput pel citat enterrament.
S200 es correspon a una petita cambra natural de la cova. Allà han estat recuperades 4097 restes humanes, corresponents a un mínim de 38 individus. Aquesta cambra s’utilitzaria per a la deposició funerària col·lectiva durant el calcolític (nivell MIR203). El radiocarboni indica un període de 5214-4421 anys d’antiguitat. Les restes humanes es trobaren acumulades i desarticulades.
L’excavació a S100 i a S200 ha posat de manifest encara un quart grup de restes humanes. Aquests ossos es trobaren barrejats amb material associat amb l’enterrament calcolític col·lectiu i amb activitats relacionades amb l’ús de la cova com a refugi per a ovelles.
Una anàlisi de 650 restes humanes amb modificacions antropogèniques
Saladié et al. es focalitzen en aquest quart grup de restes humanes. Es tracta de 650 restes amb modificacions antropogèniques que no han estat observades en restes corresponent al context funerari però que sí ho han estat amb el cas de canibalisme corresponent al nivell MIR4.
En aquestes 650 restes hi ha indicis de cremació, poliment de recipients, marques de tall, marques de percussió, de pelar i de dents humanes. No totes aquestes modificacions indiquen unívocament un processament antropogènic intencional.
Si hom es fixa en signes directament vinculats al procés d’escorxament (marques de tall, percussió i de pelar), resta un conjunt de 239 restes humanes. Cadascuna presenta una o més d’una d’aquestes modificacions. Aquestes restes pertanyen a diferents nivells d’excavació, si bé la majoria foren trobades en capes de sediment desplaçat i farciments de caus. Reflecteixen una dispersió estratigràfica i espacial, i es troben barrejades amb restes d’enterrament col·lectius i amb activitats vinculades a la ramaderia ovina.
La datació
Saladié et al. dugueren a terme la datació directa de vuit espècimens corresponents a diferents nivells arqueològics. Aquests espècimens exhibien marques de tall i de percussió antropogèniques. Les dates obtingudes són ben consistents malgrat que els vuit espècimens foren trobats en unitats diferents, algunes amb pertorbació estratigràfica. La cronologia que en resulta seria d’una antiguitat de 5709-5573 anys. Això suposa que derivarien d’ocupacions més recents respecte del nivell MIR8. Cal pensar que les restes remunten o bé a una mateixa ocupació o a episodis d’ocupació separats per intervals breus.
La dispersió d’aquestes restes canibalitzades obeiria a processos complexos de sedimentació, principalment d’origen antropogènic. Durant el Neolític i la major part de l’Edat de Bronze Mitjana i Tardana, la cova fou repetidament utilitzada per a activitats ramaderes. Les restes humanes trobades a S100 i les trobades als nivells MIR204 i MIR205 de S200 s’associen amb una dispersió artefactual vinculada a aquestes activitats, amb acumulació de fems i d’altres restes arqueològiques, amb cremes periòdiques per higienitzar l’espai i per reduir el volum de fems. Els nivells MIR101, MIR102, MIR201, MIR202 i MIR206 són capes reordenades i rebliment de caus. El fem generat per l’activitat ramadera era afectat per bioturbació. Per tot plegat les restes humanes canibalitzades foren pertorbades per la redisposició de sediment, quedant dispersades i barrejades amb altres materials.
Els individus implicats
El conjunt d’espècimens de S100 i S200 amb modificacions antropogèniques es correspondria a un nombre mínim d’individus d’11. Això es dedueix de la superposició de porcions proximals i mitjanes de fèmurs, combinades amb estimacions de l’edat en el moment de la mort. D’aquests 11 individus, Saladié et al. estimen l’edat de 7, d’acord amb fragments cranials i mandibulars. D’aquests 7 individus, 2 tindrien menys de 7 anys, 1 entre 10-11 anys, 1 entre 14-16 anys, 1 entre 15-17, 1 entre 20-35 anys i el darrer seria major de 50 anys. Els restants serien adults.
Així doncs, dels 11 individus, un mínim de 3 serien infants, 2 juvenils i 4 adults.
Cremació
28 restes humanes de S100 i 194 de S200 presenten canvis de color associats a la cremació. En 69 d’aquestes restes (31,1%) hi ha marques de talls i/o percussió i/o de pelar.
La cremació pot obeir a processos deliberats o no-deliberats. Les capes de la seqüència d’El Mirador integrades per fems indiquen que s’hi van dur a terme nombrosos cremes periòdiques de fems.
La majoria de cremacions mostres descoloracions cap al marró o al negre. Tan sols en cinc casos hi ha calcinació. Això indicaria que la majoria d’espècimens no foren exposats a temperatures superiors a 300 °C. En qualsevol cas, Saladié et al. no poden afirmar que la cremació tingui una relació unívoca amb el processament dels cossos.
Signes d’ebullició
En 585 espècimens d’ossos hi ha signes d’haver partit un procés d’ebullició: vores lleugerament arrodonides amb una aparença lluent, llisa i translúcida. Vora un terç d’aquests espècimens també presenten marques d’escorxament. Tot plegat indicaria un procés de cocció.
Marques de tall
En 132 restes humanes hi ha marques de tall, indicatives de processos de treure la pell, de desarticulació, desmembrament i evisceració. Hi ha cinc marques de tall en fragments de crani. Hi ha dinous espècimens de costelles amb marques de tall. Les marques de tall són més freqüents en els ossos llargs.
Marques de percussió
En 245 espècimens hi ha indicis de ruptura per tècniques de percussió. Aquestes s’han identificat en fragments cranials, ossos llargs, mandíbules, metacarpals i metatarsals.
Marques de pelar i de mastegar
S’observen marques de pelar en 43 espècimens.
Les marques de dents humanes s’observen sobretot en ossos petits i fràgils, com ara metacarpals i metatarsals.
L’anàlisi d’estronci
Les ratios 87Sr/86Sr van de 0,709169 to 0,710587. Es corresponen a restes femorals de cinc individus. Els valors entren dins del rang de la conca cenozoica. La Sierra de Atapuerca es troba en l’extrem nord-oriental de la Conca Cenozoica de Duero. Així doncs serien probablement individus d’origen local.
Un cas de canibalisme humà prehistòric?
La identificació de canibalisme humà prehistòric a Europa ha crescut en els darrers anys gràcies a l’aplicació de mètodes tafonòmics. Semblaria que aquesta pràctica hauria crescut des de final del Paleolític Superior i del Mesolític, i encara més en el Neolític.
La interpretació de les restes, no obstant, és complexa. Hi ha rituals funeraris que impliquen la decapitació o la desarticulació d’altres elements, implicant-hi doncs la realització de marques de tall. Les marques de tall també poden derivar de ferides rebudes en vida.
Saladié et al., però, creuen que les restes analitzades tenen indicis d’un procés exhaustiu d’escorxament, amb extracció de carn, vísceres, moll de l’os i de cervell. Les marques de tall són abundants.
El conjunt de restes comparteixen una mateixa antiguitat, situada en un moment concret del Neolític tardà. La intensificació del comportament canibalístic en aquest període es fa difícil d’atribuir a una causa. Saladié et al. consideren tres possibilitats:
- tradicions funeràries. El canibalisme apareixeria com una pràctica regeneradora dels parents difunts.
- períodes de fam.
- conflictes intergrupals.
Saladié pensen que l’esdeveniment registrat és massa puntual com per obeir a una pràctica funerària d’endocanibalisme.
Pel que fa a la resposta a una situació de fam, Saladié et al. recorden que el registre ambiental paleobotànic i paleozoològic assenyala que a la Sierra de Atapuerca es vivia un procés d’aridització des de fa 6000 anys, i que arribà a un pic durant l’Edat de Bronze. L’eixutesa es manifesta en un retrocés dels arbres caducifolis en benefici dels perennifolis. Tot i la reducció en la precipitació mitjana, es mantenien les condicions de bosc mixt mediterrani. Sembla que les comunitats agropastorals foren capaces de sortir endavant, tal com reflecteix la baixa incidència de patologies metabòliques en les restes humanes trobades.
De tota manera, Saladié et al. pensen que més aviat es tractaria d’un cas de canibalisme de guerra. Les víctimes haurien estat mortes i consumides per un grup veí extern. Saladié et al. ho relacionen amb un període marcat per una major pressió demogràfica, per la competència sobre recursos i per interacció entre grups mesolítics indígenes i grups neolítics nouvinguts. Aquests factors encara s’intensificarien més en l’Edat de Bronze.
Lligams:
- Evidence of neolithic cannibalism among farming communities at El Mirador cave, Sierra de Atapuerca, Spain. Palmira Saladié, Francesc Marginedas, Juan Ignacio Morales, Josep María Vergès, Ethel Allué, Isabel Expósito, Marina Lozano, Patricia Martín, Javier Iglesias-Bexiga, Marta Fontanals, Roser Marsal, Raquel Hernando, Aitor Burguet-Coca & Antonio Rodríguez-Hidalgo. Scientific Reports 15: 26648 (2025).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada