dissabte, 20 d’octubre del 2012
Assemblea oberta de la CUP - (Casal de Cultura Robert Brillas, dijous 25 d'octubre, a les 19h)
divendres, 5 d’octubre del 2012
El nostre Breivik particular
Boig. Boig i prou. Boig, antisocial i prou. Prou. Prou. Prou. En noruec i en català, prou. No s'hi pot parlar. A Utoya, els morts foren morts actuals. A Mallorca, els morts foren morts potencials. La intervenció policial en el segon cas va fer que la cosa anés fins el seu punt, i no pas més enllà. En el primer cas, Breivik anava amb uniforme de la policia.
La policia, però, ja assenyalava l'odi als "universitaris" com un tret de la personalitat del Breivik potencial.
Ara hom comença a desgranar "l'ideari" del Breivik potencial. En Jordi Borràs ho expressa així: "xenòfob, espanyolista, antisemita, filonazi i profalangista". Excuseu-li la redundància.
Si no fos per la policia, els explosius haurien detonat a la Universitat de les Illes Balears. Sense explosius, serà simplement el deteriorament de l'augment de les taxes, la desmoralització del personal docent i de serveis, el descrèdit de titulacions buidades de pressupost, els avenços de les arbitrarietats, els qui acabaran per ensorrar les universitats. Sense explosius. Les polítiques xenòfobes, espanyolistes, antisemites, filonazis i profalangistes dels ministres verds de torn són ben bé matèria d'un thriller sobre psicòpates.
dijous, 4 d’octubre del 2012
El Port de la Selva, la Plaça de la Constitució i el carrer Joan Carles I
El Ple Municipal del Port de la Selva, un dels municipis pioners en considerar-se desafectat de la constitució espanyola, decidirà avui el nou nom que ha de dur el carrer fins ara conegut com Rei Joan Carles I. Hi ha qui ho considerarà fora de lloc. Com és que al Port de la Selva hi havia un carrer dedicat a una persona viva, i ben viva, segons llegim al New York Times? I encara més quan aquesta persona viva és sucesora a título de rey de un règim notòriament feixista. Però, en tot cas, cal saludar la reparació que avui farà el Port de la Selva.
Més complicat em sembla el canvi de nom de la Plaça de la Constitució. Potser seria innecessari. Al capdavall, se suposa que la República Catalana (o Estat Català) que sorgirà del procés suposadament endegat en l'actualitat, tindrà també una Constitució. No ho donem per segur, és clar, però ho suposem. D'altra banda, també el nostre país tingué les seves Constitucions, esborrades a còpia de Decrets de Nova Planta, recentment referendats per les Corts Espanyoles. Les Constitucions Catalans (o Constitució Catalana), passades o futures, bé podrien merèixer una plaça.
I és que es tracta no pas de canviar de nom les places de la constitució i les places de la independència, sinó de donar-los el sentit correcte, l'adjectiu escaient, en el benentès que els adjectius escaients són els adjectius el·líptics. Vindrà un dia que direm "Constitució" i pensarem "Constitució catalana", i no com ara, esclaus que som, que a la "Constitució espanyola" li diem "Constitució".
dimarts, 2 d’octubre del 2012
Els dimonis del ministre Wert
El ministre Wert vol fotre mà a l'educació de l'estat espanyol, recentralitzant-la, manllevant a les "comunitats autònomes" (nacionalitats i regions, segons la constitució espanyola) les competències en aquest àmbit (reconegudes també segons la referida constitució espanyola).
El ministre Wert no se n'amaga de les raons. Són raons polítiques. Segons el ministre Wert, cal centralitzar l'ensenyament per poder incloure-hi com a valor vehicular el sentiment nacional espanyol. No ho diu així, potser. Ho diu en negatiu, ja que atribueix el creixement de l'independentisme català al Principat a aquestes competències en ensenyament. Ja fa més de trenta anys, un il·lustre dirigent valencià del centrisme espanyol s'exclamava que tots els mestre als País Valencià eren del PSAN. Aquesta és una de les mitologies de l'espanyolisme: la idea que el control polític de l'educació és crucial per fer triomfar un projecte polític.
El nacionalisme més efectiu és el que no es nota. El que penetra "sin que se note el cuidado". Els segles XVIII i XIX són la història d'una llarga paciència de l'estat espanyol per castellanitzar les nacions perifèriques de la península. Fet i fet, l'esforç de castellanització estatal triomfà bàsicament per la castellanització interna i "voluntària" de les elits d'aquestes nacions. En el segle XX les coses s'acceleren, i la pressió estatal excedeix clarament la capacitat autocastellanitzadora de les dites elits. Únicament els historiadors del futur i, a poder ser, que siguin d'un país molt i molt llunyà, sense prejudicis nacionals, ens podran explicar perquè aquesta pressió cedí crucialment en els anys 1980. El resultat de la crisi econòmica i laboral del 1977? La necessitat de reabsorbir els ferments revolucionaris associats a aquesta crisi, a la fi del franquisme i al post-maig del 1968? Un càlcul post-estatal de les elits barcelonines? Un sentiment de culpa momentani de l'espanyolisme en veure el triomf dels seus objectius a l'abast de la mà? Fos com fos, van cedir. Seria excessiu considerar absolutament cabdals els tres pilars fonamentals del pujolisme (del pujolisme sellaresià, a desgrat del propi Pujol): escola, mitjans audiovisuals públics i policia autonòmica?
Ara Wert vol revertir la situació. Per fer-ho, és clar, ha de defensar la politització de l'ensenyament. Però això va en contra de tots els dogmes del post-politicisme de dretes.
L'experiència històrica demostrà que l'única manera de revertir el (no gaire potent) procés de catalanització de l'escola que es va viure en els anys 1930 fou una guerra, una victòria, una depuració i una repressió ferotges. Esperem que el ministre Wert no sigui un alumne aplicat de l'assignatura d'història.
dijous, 27 de setembre del 2012
La consulta sobre la independència: prioritàriament en la legislatura 2012-2016
El Parlament del Parc de la Ciutadella ens ha obsequiat avui amb una resolució, que diu això:
Resolució
1- El Parlament de Catalunya expressa el seu reconeixement i es felicita per l'enorme èxit aconseguit a la massiva manifestació del passat 11 de setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema" Catalunya nou Estat d'Europa".
2- El Parlament de Catalunya constata que al llarg d'aq uests darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s'ha compromès a fons amb la transformació l'Estat espanyol per poder-hi encaixar sense haver de renunciar a les nostres legítimes aspiracions nacionals, a la nostra voluntat d'autogovern, ni a la nostra continuïtat com a nació. Però els intents d'encaix de Catalunya a l'Estat espanyol i les seves reiterades respostes són avui una via sense recorregut, Catalunya ha d'iniciar la seva transició nacional basada en el dret a decidir.
3- És per tot això que el Parlament expressa la necessitat que Catalunya faci el seu propi camí, constatant la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu, com a única via per tal de garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l'enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies.
4- El Parlament insta el Govern de la Generalitat i a les forces polítiques i els agents socials i econòmics a impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme aquest procés democràtic i el full de ruta consegüent, amb diàleg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el govern espanyol, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui determinar en un marc de plena lliber tat, respecte al pluralisme, foment del debat i la convivència democràtica i sense coaccions de cap mena.
5- El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta el govern fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.
---El Parlament és el Parlament, és a dir no és el Govern. Així doncs, atribueix la iniciativa de la consulta "sobre el futur" al Govern. "Prioritàriament", s'indica la legislatura 2012-2016, però sense gaire concreció. Es parla de "transició nacional" i no pas d'estat propi. Som davant d'una proposició autodeterminista i no pas independentista. El cas, però, és que el contingut suposa un avenç respecte d'altres declaracions prèvies sobre el dret d'autodeterminació que havia fet el dit Parlament, i en la qual l'exercici del dret d'autodeterminació quedava previst per a la setmana dels tres dijous. Ara, si més no, pel que fa a la consulta, es parla prioritàriament d'un futur proper.
Un punt positiu és que aquesta consulta supleix amb escreix la consulta prevista en el full de ruta de l'Assemblea Nacional Catalana, en el qual full de ruta hom proposava de fer una consulta sobre la independència organitzada pels ajuntaments adscrits a l'Associació de Municipis per la Independència. Val a dir, però, que una consulta com la proposada és sobrera si tenim en compte la que ja es va fer (i s'hauria de continuar fent) a nivell municipal, organitzada rigorosament per grups de voluntaris.
En tot cas, qualsevol via imaginable de les descrites en la proposició del Parlament passa pel trencament amb la legalitat vigent, espanyola i autonòmica. Just això, ens ha d'obligar a ésser ambiciosos. Si hem de trencar amb el marc autonòmic per poder convocar una consulta sense vist-i-plau de Madrid, també hem de trencar amb els marcs autonòmics i estatals per estendre el procés a la totalitat dels Països Catalans i, alhora, trencar els marcs legals vigents per sotmetre a la decisió democràtica del poble no tan sols les fronteres i constitucions estatals, sinó el mateix entramat social, econòmic i cultural. Perquè si ja no acceptem ni el dret diví dels reis ni el caràcter inexpugnable de constitucions blindades, tampoc assumirem el fatalisme sistèmic del "no-hi-ha-alternativa" en cap altre àmbit
dilluns, 24 de setembre del 2012
Per què el govern Mas no vol pronunciar el mot "independència"?
Xavi Oca parlava recentment del canvi d'hegemonia que s'ha produït, i en el qual l'hegemonia de l'autonomisme-federalisme ha estat substituïda per l'hegemonia de l'independentisme. Avui, ésser catalanista o nacionalista s'ha convertit, fora de malabarisme intel·lectuals, en sinònim d'independentisme. El canvi, però, no és uniforme. El "nou independentisme" té un concepte radial dels Països Catalans, en el qual hi ha un territori nacional irrenunciable (les quatre províncies), uns territoris addicionals de primera corona (la Franja de Ponent i la Catalunya Nord) i una segona corona formada pel País Valencià i les Illes Balears. Com que Andorra ha sabut mantindre la independència no forma part de l'esquema territorial del "nou independentisme". És lògic que aquest esquema territorial generi incerteses en el territoris de la segona corona. Pau Fabra, d'Elx, es queixa particularment del fet que aquest "nou independentisme" no contempli què passarà eventualment amb el País Valencià i les Illes Balears en l'escenari d'una República Catalana restringida que arriba a pactes amb un Regne d'Espanya que reté els territoris citats.
La indefinició territorial va acompanyada indestriablement d'una indefinició del contingut polític d'aquest reivindicat "estat propi". Que CiU empri terminologies com "estat propi" o "estructures d'Estat", i les hagi combinat fins fa quatre dies en un full de ruta que incloïa "un pacte fiscal en la línia de concert econòmic", és simptomàtic. Artur Mas ha dit en alguna ocasió que no li agrada parlar d'independència perquè en l'actualitat els estats són "interdependents".
És cert que el mot "independent" ha canviat de significat. La historiografia hispànica post-napoleònica parlar de "Guerra d'Independència" per referir-se a les lluites del 1808 al 1814. No obstant, el Regne d'Espanya, sota l'ègida napoleònica, va mantindre la independència formal (amb un rei propi, el germà de l'emperador), i fins i tot els decrets que annexionaven part de Catalunya i part d'Aragó a l'Imperi dels Francesos no foren aplicats en tota formalitat. De totes formes, en l'actualitat, al Regne Unit és possible l'existència d'un Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP) que, bàsicament, lluita contra les dependències del Regne Unit respecte de les instàncies de la Unió Europea. L'UKIP, en canvi, no té problemes en les dependències del Regne Units envers els Estats Units.
La cosa, doncs, és complicada, ja que és perfectament acceptat defensar la independència envers París i Madrid, i defensar la (co/inter)dependència envers la troika formada pel BCE, la Comissió Europea i l'FMI.
Les ambigüitats del govern Mas són calculades. Ara mateix, amb el viratge fet, confien en guanyar unes eleccions al Parlament avançades. Guanyades aquestes elecciones, deuen confiar en contemporitzar les coses. No oblidem que si van guanyar les eleccions del novembre del 2010 fou essencialment gràcies al creixement de la reivindicació nacional. Podrien repetir la jugada ara? Potser. Però si no fos el cas, hi ha diverses vies cap a "l'estat propi", algunes de les quals fins i tot són compatibles amb la monarquia espanyola, amb les forces armades espanyoles, amb l'imperialisme cultural espanyol i amb la tutela de la justícia espanyola.
dissabte, 22 de setembre del 2012
Eleccions autonòmiques plebiscitàries a la vista?
És simptomàtic que l'ANC hagi tramès correus electrònic per aclarir la concentració de la Plaça Sant Jaume de dijous passat, que es convertí en una benvinguda independentista al president Artur Mas, provinent de les negociacions fracassades per l'enèssim pacte fiscal Generalitat-Estat espanyol. #Totsambelpresident va provocar reaccions al·lèrgiques en determinats rodals. I cal dir que dir, com diu Josep Guia, que "no se'ls creu", que no ens els creiem, ens converteix en suspectes d'antipatriotisme. Amb més duresa, potser, un col·laborador de Terra i Lliberta, donava irònicament les "gràcies" a l'ANC.
El creixement del nombre de persones que s'estimen més viure en un estat català que viure en un estat espanyol és un fenomen complex. És unilateral pretendre que tot és producte d'un adoctrinament fet a través de les escoles de (o concertades amb) la Generalitat i els mitjans de comunicació (públics o privats) en català. Però, alhora, la normalització lingüística en l'ensenyament i en els mitjans de comunicació ha tret la bena a molta gent que considerava que la identitat catalana era massa feble per esdevindre una identitat nacional. Així doncs, en certa forma, l'autonomia ha alimentat la independència, tant en la pròpia lògica autonomista (que parteix de la idea de "ésser una nació") com en les insuficiències d'aquesta autonomia (i que ara esclaten en la forma d'un endeutament i dèficit públics que justifiquen retallades socials i augments de pressió fiscal al "poble petit").
Deia Joan Fuster que totes les llibertats són solidàries. Nosaltres, en la pràctica, oblidem això sovint. L'abril del 2011, recordem-ho, fou marcat per la consulta sobre la independència a Barcelona, amb les crides il·lusionants durant el recompte que feien "aquesta és la nostra democràcia" (i que, per una nit, canviaven l'habitual "aquesta és la seva democràcia"). Un mes i escaig després, les crides il·lusionants es produïen al voltant de la Plaça Catalunya de Barcelona, o de la Plaça de l'Ajuntament de l'Hospitalet o del Parc Onze de Setembre d'Esplugues. Algunes persones hi foren a l'abril i hi foren al maig, però alguns del maig no eren a l'abril, i alguns de l'abril no eren al maig. Ara torna a girar una mica la truita, i l'agitació pels "drets socials" sembla abandonada per l'agitació de la "independència nacional".
El problema clau és que encara ens manca capacitat per fixar dinàmiques. Sovint, els debats se centren en caracteritzar les propostes d'altri. Així, valorem el moviment Occupy un dilluns. El dimarts estudiem el contingut de classe de l'Assemblea Nacional Catalana. El dimecres reflexionem sobre si tal Plataforma pels Drets Socials és o no és controlada per elements polítics "refor". El dijous pensem si el manifest signat per un grup d'intel·lectuals juga a favor o en contra de la unitat dels Països Catalans. I en acabar la setmana lectiva, discutim si ens afegim o no a una campanya per denunciar una agressió contra el patrimoni natural o cultural. Després sí, en votar afirmativament per la iniciativa, aquesta tira endavant gràcies al nostre esforç, i la podem colorejar més o menys.
Ara ens passa el mateix amb les virtuals eleccions al Parlament del Principat. N'hi haurà o no. I què fem? I unes elecciones que no convoquem a una institució en la qual no creiem en el nostre mapa dels Països Catalans, ens convertiran xibolet per fer-nos mala sang i per dir-nos el nom del porc els uns als altres.
dimecres, 19 de setembre del 2012
Ja han dit que no al concert econòmic... ara què?
Mariano Rajoy ha dit que no és d'acord amb el concert econòmic per al Principat. Amb això queda liquidada la dilació que suposava "el pacte fiscal en forma de concert econòmic". Quin sentit té mantindre les negociacions per un pacte fiscal si no va amb la forma de concert econòmic?
Intel·ligentment, el govern Mas treu ara l'espantall de l'hisenda pròpia, i vol articular l'Agència Tributària de Catalunya amb les diputacions provincials (i, mitjançant elles, els municipis). Aquesta hisenda pròpia, però, en el millor dels casos únicament recull una part de les contribucions que paguen persones físiques i jurídiques del Principat.
De la mateixa manera que és un greu perill fiar-ho tot a l'estat de comptes de la Generalitat i de les altres administracions, tot oblidant altres indicadors econòmics més rellevants (índex de desocupació de força de treball i de mitjans de producció; indicadors de desigualtat social; balances comercials, etc.), també pot resultar absurda la construcció independent d'estructures d'estat sense haver fet una proclamació política clara en aquest sentit.
divendres, 14 de setembre del 2012
La independència dependent
L'Arcadi Oliveres expressava no fa gaires dies el seu estupor quan, tot parlant amb un destacat independentista, l'Oliveres feia: "l'estat català, que serà una república...". I l'interlocutor feia "o no".
Ara sentim a dir que un futur estat català (el segon estat català, com puntualitza molt bé l'Agustí Cerdà, car el Principat d'Andorra és el primer) "no hauria d'ésser necessàriament una república".
No?
Què seria, alternativament? Una monarquia? I si fos una monarquia, qui faria de rei (o regent, o príncep)? Us imagineu un Principat de Catalunya amb el Borbó (un Borbó o una Borbona) com a "cap d'estat"?
Ja ens podem imaginar coses, ja. Aquest segon estat català, evolució natural i harmoniosa de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya esdevindria qui sap si un Principat de Catalunya restaurat (amb l'Urdangarín i l'Urdangarina com a "prínceps"?) o un Regne de Barcelona (amb Joan Carles I, com a Rei de Barcelona), per allò de la marca internacional. Seguint aquesta "doctrina", el català i el castellà serien les dues llengües co-oficials, com ara, o pitjor que ara, si és precís. Tant per tant, la bandera espanyola (bicolor o tricolor, segons els esdeveniments a l'Espanya estricta) seguiria també com a bandera co-oficial. Els retrats de Sa Majestat continuarien en els llocs oficials, esdevinguda ja Majestat Catalana. En qüestions de defensa, potser ens trobaríem amb una Unió d'Armes, i amb les Forces Armades espanyoles assumint aquestes funcions, amb el beneplàcit de l'OTAN. La participació en la Unió Europea del nou estat potser seria mediada a través d'un protectorat franco-espanyol.
Tota aquesta caricatura és caricatura però també reflecteix el desig d'una "transició nacional" on "tot canviï perquè res canviï". El manteniment dels símbols estatals actuals seria alhora el símbol del manteniment de les mateixes èlits.
Aquesta caricatura, naturalment, també serà aprofitada per una suposada esquerra, més espanyola que esquerrana, i que ens vol fer vindre por amb un "rogue state", terra de màfies i d'erosió absoluta dels drets socials. Aquest "rogue state" ja existeix i és el que patim sota l'ample paraigua de la Unió Europea, la República Francesa i el Regne d'Espanya. Així, que por, molta por, ja no pot fer això de "l'estat ultraliberal".
Ara bé, és comprensible que una transició nacional així no desperti gaires entusiasmes entre els rodals que consideren que les limitacions territorials i socials del projecte són força greus. Amb bon pas, però, cal confiar en les capacitats de l'esquerra independentista per fornir un projecte socialista per als Països Catalans.
divendres, 31 d’agost del 2012
La independència del tinent coronel Alamán
El tinent coronel Alamán ha dit que la independència de Catalunya es farà per damunt del seu cadàver. Sí, literalment, la "independència de Catalunya". Ho fa en nom de la unitat d'Espanya. Sí, aquella mateixa unitat que fa tres segles i mig que va oblidar Portugal. Però el més interessant és el mot "independència". Els unionistes comme il faut no haurien de parlar mai de la independència dels "territoris" que volen "unir". Quan els pro-savoiards parlaven amb l'aristocràcia siciliana no-massa-borbònica els asseguraven precisament que Sicília seria independent en una Itàlia unida. Dir que no s'accepta la "independència de Catalunya", vol dir directament que hom defensa la "dependència". I dir que Catalunya ha d'ésser dependent d'Espanya, és dir que hi ha dos subjectes diferents i diferenciats, amb una relació desigual. L'unionista espanyol ortodox utilitza la paraula "independència" exclusivament per referir-se a la independència d'Espanya i, particularment, a la guerra del francès. En canvi, en referir-se als manifestants potencials del proper 11 de setembre, l'unionista ortodox s'hi referiria com a "separatistes", en tant que volen "separar" allò que ara (i, des de fa 1.500 anys, segons el visigòtic Alamany) és "unit".
Abans que hi hagués un separatisme català modern, ja els unionistes espanyols parlaven de l'amenaça "separatista". Aquesta afirmació possiblement és exagerada, però no va mancada de veritat si ens fixem en el tombant dels segles XIX i XX. En les dècades següents, el mot "separatista" és emprat per tots dos bàndols, com a insult i com a denominació d'orgull. Habitualment s'ha assenyalat el 1940, data de la fundació del Front Nacional de Catalunya, com el punt d'inflexió en el qual els separatistes deixen de dir-se separatistes per passar a dir-se independentistes. En certa manera, el mot "separatisme" queda justificat per a les independències que es fan de territoris annexats (p.ex. la independència de Txecoslovàquia respecte del moribund Imperi Austro-hongarès), però resulta molt difícil acusar de "separatistes" als que lluitaven, en els anys 1950, per independitzar el Congo... per bé que la propaganda de l'època reiterés que "Bèlgica i el Congo són una única nació".
Els visigots, com a unionistes, deixen una mica a desitjar. Durant dècades oscil·len entre Tolosa i Toledo, van trigar força en conquerir el Regne Sueu i en fotre fora els bizantins, i encara després no van mancar les rebel·lions territorials i les querelles religioses. Però els visigots també foren independentistes en més d'un sentit. Tallaren les relacions de protectorat amb Roma, frenaren les conquestes de Justinià i, sense gaire reeiximent, resistiren l'invasor sarraí. Ja conquerida tota la península, alguns aristòcrates gots van servar una certa independència. No tan sols el Pelai entre els asturs, sinó també Tudmir, en el sud-est peninsular. Eren independències modestes, certament, però prou rellevants com per negar la unió que després conduiria al Califat de Còrdova, el qual també s'escindiria en taifes. I és que quinze segles donen molt de joc, i encara n'han de donar...
dijous, 30 d’agost del 2012
Sant Pere de Torrelló i els territoris catalans lliures
De la mateixa manera, que Arenys de Munt va inaugurar el cicle del referèndum popular sobre la independència (2009-), o el Port de la Selva va inaugurar la declaració de deslligament de la constitució espanyola (2010-), Sant Pere de Torelló encapçalarà ara un cicle de declaracions de "territori català lliure". O això és el que preveu el batlle de Sant Pere de Torelló, Jordi Fàbrega. L'Ajuntament de Sant Pere de Torelló compta amb 11 regidors, 10 d'Entesa-Acord Municipal i 1 de Convergència i Unió. Es tracta d'una correlació remarcable, fins i tot en el context osonenc.
La qüestió, naturalment, és quines serien les conseqüències d'aquesta declaració a Sant Pere de Torelló, si fos aprovada en el Ple que se celebrà la setmana vinent. Fonamentalment, la voluntat és de "preservar el benestar dels veïns i veïnes de Sant Pere de Torelló, i impedir que l’agreujament de la crisi faci esclatar greus problemes de cohesió social, d'ensorrament de les empreses i de més increments de l’atur i la pobresa de les classes treballadores que ja patim, davant la incapacitat del govern de Madrid per administrar l'economia amb un sentit social". Però aquesta voluntat es tradueix de manera principal en una crida al Parlament del Principat d'assumir unilateralment la sobirania.
En un moment de col·lapse de les estructures de l'estat espanyol, algú podria pensar que hom podria anar més enllà, amb formes de sobirania a pràctica a nivell municipal i comarcal. Però les estructures de l'estat espanyol que menys col·lapsen són les coercitives, la qual cosa dificulta una via descentralitzada i incrementativa cap a la independència nacional.
Queda la qüestió de la capacitat d'un ens autonòmic per liderar aquest procés. Potser per això, la moció de Sant Pere de Torelló no parla d'independència sinó de sobirania, i defineix:
La creació immediata d'una administració de Justícia pròpia de Catalunya "sense ingerències estrangeres"; la creació d'una hisenda pròpia i d'una banca nacional; la declaració com a úniques banderes oficials de les locals, la senyera i, fins el dia de la independència, l'estelada; l'anul·lació de la vigència de totes les lleis, reglaments i sentències judicials que limitin l'ús de la llengua catalana; la declaració del 12 d'octubre, festa nacional d'Espanya, com a dia laborable, i l'obligació per part dels cossos militars i policials espanyols de realitzar "comunicació prèvia per a realitzar llurs funcions dins el territori català".
Aquestes mesures unilaterals s'acompanyarien de l'obertura d'un procés negociador amb el govern espanyol, prèvia comunicació a la "comunitat internacional".
La clau de volta de tota aquesta estratègia seria l'hisenda pròpia i la banca nacional, elements indispensables per forjar el contrapoder que forci a la negociació. Però si la hisenda pròpia suposa topar directament amb el poder estatal, la banca nacional també suposa topar amb el poder de l'alta burgesia barcelonina. I la majoria del Parlament que hauria de dotar de legitimitat democràtica a tot aquest procés es troba lligada a un i a l'altra. Els obstacles, però, s'han d'assenyalar no per moure a la inactivitat sinó precisament per optimitzar l'activitat.
dimarts, 28 d’agost del 2012
El 'rescat' de 5.000 milions justificarà una onada contra les classes populars
Posem 'rescat' entre cometes senzilles, no perquè no sigui un rescat en el sentit de "bail-out" tal com l'empra la premsa econòmica habitual, sinó perquè el 'rescat', lluny d'ésser un fons de liquiditat, es presenta com un préstec que atorgarà encara més poder a l'estat espanyola sobre l'autonomia principatina.
D'aquesta manera, les inevitables desviacions deficitàries del pressupost de la Generalitat podran ésser respostes pel Ministeri d'Hisenda a través de mesures arbitràries, bé de retallades social o d'augment a la pressió fiscal de la petita economia.
L'impacte social d'aquestes mesures es fa difícil de dir. En general, no hi ha gaire diferència en les formes de fer del govern Mas i del govern Rajoy. Però l'arquitectura que s'obre a partir d'ara, li permetrà al govern Rajoy (mentre no sigui substituït per un govern tecnòcrata) de fer unes polítiques de les quals el govern Mas se n'haurà de fer responsable (si no vol visibilitzar-se com un mer govern titella). Es prosseguirà la política anti-obrera i anti-popular, però d'una manera encara més impune en termes de costos electorals. D'altra banda, és important aprendre de l'experiència dels darrers anys. Les retallades socials, malgrat el rebuig que generen, difícilment seran la base d'una resposta desbordadora. En canvi, les mesures fiscals i reguladores encarades a recaptar més toparan sens dubte amb els (pocs) intents reeixits de persones més o menys desplaçades de l'economia formal. L'explosivitat social d'aquestes mesures és més elevada. Recordem el cas de Tunísia, on l'espoleta de la revolta no fou pas l'elevat índex d'atur, sinó una acció arbitrària contra un jove informàtic sense-feina que venia fruita al carrer.
D'aquesta manera, les inevitables desviacions deficitàries del pressupost de la Generalitat podran ésser respostes pel Ministeri d'Hisenda a través de mesures arbitràries, bé de retallades social o d'augment a la pressió fiscal de la petita economia.
L'impacte social d'aquestes mesures es fa difícil de dir. En general, no hi ha gaire diferència en les formes de fer del govern Mas i del govern Rajoy. Però l'arquitectura que s'obre a partir d'ara, li permetrà al govern Rajoy (mentre no sigui substituït per un govern tecnòcrata) de fer unes polítiques de les quals el govern Mas se n'haurà de fer responsable (si no vol visibilitzar-se com un mer govern titella). Es prosseguirà la política anti-obrera i anti-popular, però d'una manera encara més impune en termes de costos electorals. D'altra banda, és important aprendre de l'experiència dels darrers anys. Les retallades socials, malgrat el rebuig que generen, difícilment seran la base d'una resposta desbordadora. En canvi, les mesures fiscals i reguladores encarades a recaptar més toparan sens dubte amb els (pocs) intents reeixits de persones més o menys desplaçades de l'economia formal. L'explosivitat social d'aquestes mesures és més elevada. Recordem el cas de Tunísia, on l'espoleta de la revolta no fou pas l'elevat índex d'atur, sinó una acció arbitrària contra un jove informàtic sense-feina que venia fruita al carrer.
dimecres, 22 d’agost del 2012
El dret d'autodeterminació de Madeira
De la Macaronèsia, és Canàries la que mostra una personalitat nacional més clara i que, per força, ha de topar amb les autoritats peninsulars (en aquest cas, les castellanes). La part portuguesa de la Macaronèsia, en general, es considera part de la nació portuguesa i, de manera més àmplia, de la lusofonia. Açores, Madeira i Canàries disposen de tres estatuts d'autonomia, diferents els uns dels altres, però tots amb la comunitat d'ésser estatuts d'autonomia en estats unitaris. Les relacions amb la Unió Europea es mouen en termes semblants.
Per tot plegat, sorprenen una mica les declaracions d'Alberto João Jardim, que ha reivindicat un referèndum a Madeira sobre les relacions entre l'arxipèlag i la república portuguesa. Actualment, d'acord amb l'article 1r de l'Estatut, "o arquipélago da Madeira constitui uma Região Autónoma da República Portuguesa, dotada de Estatuto Político-Administrativo e de órgãos de governo próprio". La República Portuguesa (l'única nació peninsular independent de l'estat dinàstic borbònic) s'organitza territorialment en districtes, i únicament els dos arxipèlags atlàntics han accedit a l'estatus de "regió autònoma". Les declaracions de Jardim, doncs, qüestionen la situació vigent.
Cal gratar una mica, però. Les declaracions de Jardim s'han de contextualitzar en l'esgotament de la seva figura. Jardim farà 70 anys el proper 4 de febrer. Des dels 35 anys ha estat el president del Govern Regional de Madeira. Dit d'una altra manera, la Madeira autònoma no ha conegut cap altre president. És ben cert que Jardim encara gaudeix de la majoria absoluta, amb 25 diputats. Així doncs, el Partit Social Demòcrata (o Popular Demòcrata) pot governar en solitari a Madeira, mentre que a Lisboa ho ha de fer en coalició amb el Partit Popular.
Ja abans de les eleccions d'octubre del 2011 (en les quals Jardim va perdre 8 escons), el govern Jardim ha estat posat en el punt de mira per la situació de les finances regionals i locals. Madeira té un PIB per habitant superior a la mitjana de la UE, alimentat pel turisme, però també per l'establiment d'avantatges fiscals en la Zona Franca Industrial.
El govern de la República gairebé ha acusat Jardim de separatista. Les repostes de Jardim ha anat en més d'un sentit. D'una banda, Jardim ha qüestionat la validesa de la constitució portuguesa, bo i ara que la independència de Portugal es troba sota la tutela de la troika formada pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional. De l'altra, Jardim considera que les competències de l'estat portuguès a Madeira s'haurien de limitar, tal com diuen els textos legals vigents, a drets i llibertats, política exterior, defensa i seguretat social. Així doncs, Jardim defensa l'autonomia de l'arxipèlag en matèria de política econòmica i, encara més, de les finances regionals. El govern de Lisboa ha remarcat que la "disbauxa" de Jardim ha conduït a les finances madeirenses a sol·licitar ajut al govern estatal. La resposta de Jardim és que aquest ajut ha estat necessari, en primer lloc, per l'impagament de transferències estatals, determinades per la Llei de Finançament de les Regions Autònomes i pels principis d'insularitat i ultraperificitat.
Ja en el mes de juny, Jardim va dir al govern portuguès que tingués el coratge de demanar el parer dels madeirenses sobre les relacions Madeira-Portugal. Ara, ja més clarament, parla de la necessitat de convocar un referèndum d'autodeterminació.
L'article 9 de l'estatut de regió autònoma diu:
Artigo 9.º - Referendo regional
1 - Em matéria de interesse específico regional os cidadãos eleitores na Região Autónoma da Madeira podem ser chamados a pronunciar-se, a título vinculativo, através de referendo, por decisão do Presidente da República, mediante proposta da Assembleia Legislativa Regional.
2 - São aplicáveis aos referendos regionais as regras e os limites previstos para os referendos nacionais.
Jardim disposa de la majoria absoluta a l'Assemblea Legislativa Regional. El problema és que l'article 9.2 fa referència implícita a l'article 115 de la Constitució portuguesa del 1976, la qual exclou de l'àmbit de referèndum les alteracions de la Constitució. I cal no oblidar l'article 5.1 de la Constitució que diu "Portugal abrange o território historicamente definido no continente europeu e os arquipélagos dos Açores e da Madeira".
Òbviament, Jardim fa agitació del referèndum d'una manera oportunista. L'espantall de la independència de Madeira té, com a funció fonamental, augmentar el seu pes polític a Madeira, però també dins del PSD/PPD. La funció colateral és fer callar qualsevol crítica a la seva gestió. Tampoc no és cap cosa nova de Jardim. Jardim es va forjar com a polític autonomista arran del Frente de Libertação do Arquipélago da Madeira (FLAMA). Jardim mateix va apagar la FLAMA després del 1978. Bé podria ara, a la vellúria, tornar a encendre-la. Els independentistes madeirenses, però, farien bé de malfiar-se'n.
Per tot plegat, sorprenen una mica les declaracions d'Alberto João Jardim, que ha reivindicat un referèndum a Madeira sobre les relacions entre l'arxipèlag i la república portuguesa. Actualment, d'acord amb l'article 1r de l'Estatut, "o arquipélago da Madeira constitui uma Região Autónoma da República Portuguesa, dotada de Estatuto Político-Administrativo e de órgãos de governo próprio". La República Portuguesa (l'única nació peninsular independent de l'estat dinàstic borbònic) s'organitza territorialment en districtes, i únicament els dos arxipèlags atlàntics han accedit a l'estatus de "regió autònoma". Les declaracions de Jardim, doncs, qüestionen la situació vigent.
Cal gratar una mica, però. Les declaracions de Jardim s'han de contextualitzar en l'esgotament de la seva figura. Jardim farà 70 anys el proper 4 de febrer. Des dels 35 anys ha estat el president del Govern Regional de Madeira. Dit d'una altra manera, la Madeira autònoma no ha conegut cap altre president. És ben cert que Jardim encara gaudeix de la majoria absoluta, amb 25 diputats. Així doncs, el Partit Social Demòcrata (o Popular Demòcrata) pot governar en solitari a Madeira, mentre que a Lisboa ho ha de fer en coalició amb el Partit Popular.
Ja abans de les eleccions d'octubre del 2011 (en les quals Jardim va perdre 8 escons), el govern Jardim ha estat posat en el punt de mira per la situació de les finances regionals i locals. Madeira té un PIB per habitant superior a la mitjana de la UE, alimentat pel turisme, però també per l'establiment d'avantatges fiscals en la Zona Franca Industrial.
El govern de la República gairebé ha acusat Jardim de separatista. Les repostes de Jardim ha anat en més d'un sentit. D'una banda, Jardim ha qüestionat la validesa de la constitució portuguesa, bo i ara que la independència de Portugal es troba sota la tutela de la troika formada pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional. De l'altra, Jardim considera que les competències de l'estat portuguès a Madeira s'haurien de limitar, tal com diuen els textos legals vigents, a drets i llibertats, política exterior, defensa i seguretat social. Així doncs, Jardim defensa l'autonomia de l'arxipèlag en matèria de política econòmica i, encara més, de les finances regionals. El govern de Lisboa ha remarcat que la "disbauxa" de Jardim ha conduït a les finances madeirenses a sol·licitar ajut al govern estatal. La resposta de Jardim és que aquest ajut ha estat necessari, en primer lloc, per l'impagament de transferències estatals, determinades per la Llei de Finançament de les Regions Autònomes i pels principis d'insularitat i ultraperificitat.
Ja en el mes de juny, Jardim va dir al govern portuguès que tingués el coratge de demanar el parer dels madeirenses sobre les relacions Madeira-Portugal. Ara, ja més clarament, parla de la necessitat de convocar un referèndum d'autodeterminació.
L'article 9 de l'estatut de regió autònoma diu:
Artigo 9.º - Referendo regional
1 - Em matéria de interesse específico regional os cidadãos eleitores na Região Autónoma da Madeira podem ser chamados a pronunciar-se, a título vinculativo, através de referendo, por decisão do Presidente da República, mediante proposta da Assembleia Legislativa Regional.
2 - São aplicáveis aos referendos regionais as regras e os limites previstos para os referendos nacionais.
Jardim disposa de la majoria absoluta a l'Assemblea Legislativa Regional. El problema és que l'article 9.2 fa referència implícita a l'article 115 de la Constitució portuguesa del 1976, la qual exclou de l'àmbit de referèndum les alteracions de la Constitució. I cal no oblidar l'article 5.1 de la Constitució que diu "Portugal abrange o território historicamente definido no continente europeu e os arquipélagos dos Açores e da Madeira".
Òbviament, Jardim fa agitació del referèndum d'una manera oportunista. L'espantall de la independència de Madeira té, com a funció fonamental, augmentar el seu pes polític a Madeira, però també dins del PSD/PPD. La funció colateral és fer callar qualsevol crítica a la seva gestió. Tampoc no és cap cosa nova de Jardim. Jardim es va forjar com a polític autonomista arran del Frente de Libertação do Arquipélago da Madeira (FLAMA). Jardim mateix va apagar la FLAMA després del 1978. Bé podria ara, a la vellúria, tornar a encendre-la. Els independentistes madeirenses, però, farien bé de malfiar-se'n.
divendres, 17 d’agost del 2012
Assange i la inviolabilitat diplomàtica
Encara avui continua el degoteig de detencions vinculades a les revoltes populars que hi va haver a Anglaterra l'agost del 2011. Una piulada al Twitter, una ampolla d'aigua furtada, un comentari al Facebook, un crit de protesta contra la brutalitat policial, poden suposar condemnes a presó. Al capdavall, el govern de Cameron-Clegg no és gaire diferent dels governs d'altres latituds, dedicats a imposar multes contra "organitzadors" de jornades de vaga general, o fins i tot a disparar contra miners de platí en vaga. Els comitès executius de l'estat mundial de les multinacionals tenen un doble paper: fan de lladres i serenos.
Julian Assange va fer pujar els colors a aquests comitès executius. Els crims contra la humanitat a Irac o les pestilències de la diplomàcia secreta han quedat una mica més al descobert gràcies a Wikileaks. Però per als lladres-serenos, les llurs operacions demanen silenci.
Un problema que tenen és que el món ja no és unipolar. La persecució mundial contra Assange té els seus límits. El més malparat per Wikileaks ha estat el bloc nord-atlàntic, particularment els Estats Units. Per això, la premsa vinculada a Moscou o a Beijing, a Caracas o a l'Havana, n'han parlat abastament. És clar que la premsa vinculada a Washington i a Londres, a Doha i a Riad, s'hi torna, esplaiant-se sobre el judici contra Pussy Riot.
Així doncs, Assange s'ha refugiat en l'Embaixada d'Equador a Londres. El govern anglès vol capturar Assange per extraditar-lo a Suècia, on té pendent una causa per un delicte sexual, i se suposa que des de Suècia l'extraditaran als Estats Units on hauria de compartir la sort de Bradley Manning. El cas és que el govern anglès ha arribat a amenaçar d'assaltar l'ambaixada equatoriana.
Seria una bella imatge. L'assalt a l'ambaixada equatoriana per part del govern que, mentrestant, ha de recordar a la seva pròpia població que això d'assaltar és un crim molt greu.
dijous, 16 d’agost del 2012
Condonacions del deute
En aquesta arquitectura financera tan meravellosa, no se sap mai qui deu què a qui. Per exemple, els propietaris d'accions preferents de caixes i bancs espanyols, esdevinguts propietaris en els anys 2008-2010, moltes vegades entabanats pels directors de sucursals, deuen els diners de les preferents o els hi són deguts? Salomònicament, Brussel·les ha decidit que els tenedors de les preferents hauran d'assumir una quitança proporcional a la cotització de les dites preferents en el mercat secundari. Ergo, se'ls retornarà un percentatge del valor nominal dipositat. O, si es vol, se'ls permetrà de quedar-se un percentatge del valor nominal dipositat. No sé sap si se'ls demana que se sacrifiquin i renunciïn a una part dels diners dipositats o si, contràriament, cal pensar que se'ls rescata amb una part dels diners dipositats. El dit percentatge podria quedar en un 50%, però també podria ser més o menys, segons els casos.
En canvi, altres deutors han rebut garanties constitucionals de repagament. A més, aquestes garanties constitucionals s'expliquen per la trampa del deute: com més deute es deu, més endeutament cal, més dependència dels deutors i més impossible resulta plantejar una renegociació del deute. I això que els deutors es dediquen a prestar a les arques públiques allò que (legalment o il·legalment) s'estalvien de pagar en impostos. Els qui no es poden estalviar els impostos, en canvi, veuen com la pressió fiscal addicional que reben va directament a les butxaques dels creditors. Per cada 1 € que s'ha estalviat en les "retallades", es paguen 2 € d'interessos pel deute. A Califòrnia, s'ha entrat en suspensions de pagaments: la ciutadania afectada pateix però també pateixen els creditors. Caldrà veure quan de temps resisteixen les administracions europees sense haver d'adoptar mesures similars.
dimecres, 15 d’agost del 2012
Dos antifeixismes
Hi ha, pel cap baix, dos antifeixismes. El primer s'orienta a la mobilització de la classe treballadora contra els seus enemics objectius, encara que (i precisament quan) aquests enemics prenguin disfresses populistes. El segon, al contrari, desencoratja la mobilització popular, tot dient que aquesta mobilització podria ser instrumentalitzada pel feixisme. En la primera visió, no fer res és una forma de col·laborar amb el feixisme potencial. En la segona visió, fer quelcom és un risc, que pot alimentar el populisme ultradretà. Més que dues estratègies diferenciades, les dues visions corresponen a dues formes de veure l'actual crisi social i política. En la segona visió domina la preocupació que la crisi social i política comporti la destrucció del sistema democràtic vigent. En la primera visió, la crisi social i política són actual són una condició per arribar a un sistema autènticament democràtic. De vegades es fa difícil destriar les dues posicions. Fets com els d'Amiens d'aquests dies, o els de Londres de fa un any, i veure quin bàndol tria cadascú, és un bon test discriminatori.
dimarts, 14 d’agost del 2012
Que mori el missatger
"The nature of bad news infects the teller". Això diu un dels missatgers que apareix a "Antony and Cleopatra". Shakespeare sap combinar els girs còmics en la tragèdia, i la figura del missatger que dubta de si lliurar el missatge sense ornaments o ornamentar-lo perquè no semblin les notícies tan dolentes, és un dels artificis que emprar el genial dramaturg anglès. "La natura de les males notícies infecta qui les relata". El missatger tem ésser castigat pel missatge. Si Cleopatra (o Antoni), en un accés de fúria, condemna a mort o mata allà mateix al missatger, som disposats fins i tot perdonar-ho. Al capdavall, Antoni (o Cleopatra), actua mogut per l'associació entre el missatger i la desgràcia comunicada.
En els nostres dies, però, el missatger no mor per un atac de fúria del receptor. Mor (és vilipendiat, empresonat, multat, amenaçat, ostracitzat) per tal d'ofegar el propi missatge. Ja no tant perquè no se sàpiga el missatge, sinó directament perquè tothom quedi esbalaït i ningú no pensi a aixecar la llebre d'un o altre fet vergonyós.
Hi ha casos en els quals el missatger (Cafè amb Llet) ha d'anar a la justícia per un delicte de difamació, abans i tot que no arribi el mateix cas denunciat... si és que mai arriba.
Bradley Manning, per haver denunciat crims contra la humanitat, haurà de comparèixer a judici abans que no ho facin (si mai ho fan) els responsables dels crims.
Quan Cleopatra (o Antoni) baixa el punyal amb el qual ha acabat per occir el missatge, no se n'amaga. "L'he mort, sí, què passa? No he pogut suportar la dolor de la notícia que m'ha donada".
Els nostres Antonis (o Cleopatres) moderns són més pudorosos. Així doncs, Cafè amb Llet no és jutjat oficialment per denunciar una trama en la sanitat pública catalana, sinó per un delicte d'injúries o difamacions contra una persona. Bradley Manning ha estat acusat "d'ajudar l'enemic". Fer servir aquesta estratègia és fonamental per tal que s'aconsegueixi d'encobrir allò que havia estat inicialment denunciat.
També el Vaticà sap aplicar aquesta estratègia. Paolo Gabriele, en certa forma, és un home afortunat. Trenta anys abans hauria acabat penjat de qualsevol pont, amb gran perill per a la seva ànima. Ara, en canvi, simplement se'l jutjarà per "robatori". Què va robar el majordom del Papa? La premsa parla de la llista d'objectes trobats a cal Gabriele: un xec de 100.000 €, una palleta d'or i un llibre del segle XVI, tot plegat propietat del Vaticà. Però si Gabriele s'hagués embutxacat tot això sense més moviment, res no hauria passat. De fet, el gros del botí eren quatre caixes de documentació vaticana. Paolo Gabriele, amb el suport de Claudio Sciarpelletti, haurien estat a punt (si no ho han fet) de filtrar aquests documents, especialment parts sensibles sobre males pràctiques vaticanes. Des de la Santa Seu, és clar, s'insisteix en la importància del fet central: el robatori del majordom Gabriele. També se'n fa una descripció del majordom segons la qual seria una persona "influenciable", "narcissista", "socialment perillosa"... Evidentment, això darrer és inqüestionable. La perillositat social de la veritat és un fet comprovat. Com diuen els Evangelis, "la veritat sempre és revolucionària". O, com deia Lenin, "la veritat us farà lliures".
dimarts, 7 d’agost del 2012
Turquia i la perspectiva d'un Kurdistan Occidental autònom
Dir que el Kurdistan es troba en mig del tauler dels jocs interimperialistes és una bernatada, perquè tot el món és un tauler dels jocs entre Washington, Beijing o Moscou. Les fronteres estatals divideixen el Kurdistan en quatre sectors. El sector oriental, sota administració iraniana, és de no poc interès. Qualsevol intervenció de l'OTAN i dels seus aliats (Israel i les monarquies del Golf) contra la República Islàmica de l'Iran requereix l'ús d'una plataforma en més d'una de les regions perifèriques d'Iran, particularment el Balutxistan, Azerbaidjan i Kurdistan. El problema és que l'oposició al Kurdistan Oriental encaixa malament en els plans de Washington i Qatar. El sector meridional de Kurdistan gaudeix d'autonomia i d'una relativa estabilitat, en el marc de la República d'Irac. De fet, en l'actual govern d'Irac, resultat de la intervenció nord-americana, els partits majoritaris del Kurdistan del Sud hi tenen un gran pes. L'àrea septentrional de Kurdistan es troba sota sobirania turca, i és un dels principals maldecaps d'Ankara, tant del sector proper a l'islamodemòcrata AKP com al kemalisme. L'àrea occidental de Kurdistan es troba en territori de Síria. La situació de revolta contra el règim assadista, seguida després per una guerra civil oberta, fa del Kurdistan Occidental el sector que més interès desperta a curt termini dels quatre esmentats.
En més d'un sentit el règim assadista ja ha col·lapsat, si més no en àmplies zones del Kurdistan Occidental. Pot donar-se una situació paral·lela a la del Kurdistan del Sud. Mentre Síria, com en el seu moment Irac, s'enfonsa en una espiral de violència aparentment sectària moguda des de foscos interessos, les àrees kurdes poden quedar relativament indemnes. Al govern d'Ankara aquest escenari no li plau del tot. Per bé que les relacions entre Ankara i Erbil han millorat, no hem d'oblidar que aquestes relacions foren impulsades d'acord amb l'estratègia de l'OTAN envers l'estat iraquià. D'altra banda, com a bon aliat de l'OTAN, el govern del Kurdistan del Sud ha donat suport a les forces del Kurdistan Occidental que volen fer front a la situació de buit de poder. En tot aquest joc d'interessos, Ankara té una agenda pròpia, no necessàriament compartida ni per Washington ni per Riad.
L'exèrcit turc es troba en plena ofensiva en el "seu" Kurdistan, amb atacs adreçats a forces suposadament vinculades al Partit dels Treballadors del Kurdistan. També l'exèrcit sirià jura i perjura que les operacions a Aleppo s'adrecen a combatre "terroristes". Ankara, però, nega aquest paral·lel, i en defensa un altre, dient que els atacs sirians a Aleppo són paral·lels als atacs de milícies kurdes en la frontera turco-siriana. En altres moments, Ankara ha fet incursions més enllà de la frontera turco-iraquiana, i així doncs podria fer ara el mateix. Però si entra finalment en el Kurdistan sirià, per què no ho fa també a Aleppo?
dimarts, 24 de juliol del 2012
No li digueu rescat, digueu-li ajut
Lo bo de l'Oceania que ens ha tocat viure és que, en comparació a 1984, el nostre "Inner Party" és menys liberal (en el sentit medieval del terme) i més discret (en el sentit modern del terme) envers "l'Outer Party". La thinkpolice és més laxa, també cal dir-ho. Pels "proletaris", tant hi fa, però "l'Outer Party" hauria d'apreciar aquestes diferències.
Tot i amb tot, el doublethink i el doublespeak són igualment essencials, tant a Oceania com a Euràsia, tant el 1984 com el 2012.
No li dieu rescat.
L'Alcover-Moll defineix rescat com "acció de rescatar; allò qué es paga com a preu per rescatar algú o alguna cosa".
Rescatar, d'altra banda, vol dir "alliberar o recobrar una persona o cosa pagant un preu per ella". Per vies etimològiques paral·leles, rescatar i recuperar vindrien del "recaptare" llatí.
Potser ben mirat, no van tan fora d'osques en evitar el mot "rescat". Rescat, en l'argot político-financera, ha esdevingut una disfemisme, necessitat, doncs, d'un eufemisme. Hom rescata allò que ha quedat captiu, per exemple captiu de deutes impagables. Per tant, els rescatats s'estimen més ésser coneguts com a "perceptors d'una línia atractiva de crèdit" o "sol·licitadors d'un ajut de liquiditat".
En l'Alcover-Moll, el segon exemple històric de "rescat" és el més actual de tots: "Sots pena de perdre lo catiu e lo rescat".
diumenge, 22 de juliol del 2012
El foc de l'Empordà
Després dels greus focs a l'interior del País Valencià, la indignació assenyalà les retallades en matèria de prevenció dels focs forestals. Però els focs forestals no únicament són un problema de medi natural. Quan s'apropen, com ho feren en aquella ocasió, i ara a l'Empordà, a nuclis habitats, esdevenen un problema de seguretat. I encara més quan afecten infrastructures de comunicació. En aquest sentit, és un símbol que hagi quedat tallada la comunicació entre l'Empordà i el Rosselló, entre el Principat i els Comtats, entre la Catalunya de Rajoy i la Catalunya d'Hollande.
Les víctimes, els morts, els ferits, segurament no entraran en les estadístiques del dèficit ni d'uns pressupostos merament comptables. Tota la culpa anirà a la natura, a la casualitat, als elements... Com deia aquell monarca castellà: "vaig enviar l'Armada Invencible a lluitar contra els anglesos no contra els elements". En Felip II és ben viu.
dimecres, 18 de juliol del 2012
Lucrar-se
Ahir dèiem que qualsevol salari d'un alt directiu és una gran "estalvi", segons fonts de la Conselleria de Turisme, ja que, al capdavall, per molt que guanyi encara podria guanyar més. Fet i fet, en segons quins àmbits, l'any vinent guanyarà més, amb la qual cosa el salari de l'any en curs és un "estalvi".
Avui sabem, per fonts del Departament d'Interior, que els qui ocupen naus industrials abandonades per fer-ne un ús industrial en el camp del reciclatge, es "lucren". Per tant, segons fons del Departament d'Interior (el conseller, ni més ni menys), com que es lucren, és justificat desallotjar-los en nom del dret de la propietat.
Veig que el blogger avui fa figa, i no sé si guardarà aquest missatge. En tot cas, és simptomàtic. Les morterades que guanyen els "elegits" són "estalvi", mentre que els quatre duros que fan els treballadors de l'economia "informal" són "lucre". Que baixi Sant George Orwell i ho vegi.
Mentrestant, continua la macrooperació contra els vaguistes del 29-M. Avui era el torn de Sabadell. No hi ha dubte que per tal de garantir els seus "estalvis", la burgesia ha decidit posar fi a tota forma de "lucre" de la classe treballadora.
dimarts, 17 de juliol del 2012
84.200 €: un estalvi considerable per dirigir un aeroport sense avions
Si el trio ZAZ hagués continuat la sèrie paròdica de "Airport" amb un aeroport sense avions, presidit per una escultura de "l'Home-Avió" dedicada a l'ideador d'aital aeroport, bo i afegint un acte d'inauguració que fes referència al fet que, en temps de l'Imperi Romà, tampoc no n'hi havia (d'avions), i esquitxat amb una desídia absoluta per aconseguir que hi aterrin avions (com si fos lo de menos en un aeroport) ens hauríem fet un tip de riure. Però no és cap film. És la realitat. Una realitat que s'acompanya d'un sonor "QUE SE JODAN". L'austeritat, en temps de l'Imperi Romà, era considerada just el contrari de la corrupció (de la molície, de la malàkia, per dir-ho en grec). Avui, però, són absolutament compatibles. Vivim en l'estat de l'austerrupció.
S'ha fet públic que Joan García Salas, director de l'Aeroport en qüestió, cobra cada any 84.200 €. Des de la Conselleria de Cultura, Turisme i Esports, se'ns diu que això és "un gran estalvi". Evidentment, podria cobrar molt més. La diferència, doncs, és un "gran estalvi". És una llàstima que aquest argument no hagi servit per mantindre el lloc de treball a un milió llarg de treballadors, la majoria dels quals hauran d'esperar a set anys de vaques grasses (si mai arriben) per veure una quantitat anual com la citada.
dissabte, 14 de juliol del 2012
Lectures sabàtiques (I) - El quart punt del programa de setembre del canceller Von Bethmann Hollweg
En el 1961 Fritz Fischer va publicar "Griff nach der Weltmacht: Die Kriegzielpolitik des kaiserlichen Deutschland 1914–1918", obra en la qual s'exposava, entre d'altres coses, els resultats d'una recerca de gairebé una dècada en els arxius de l'Imperi Alemany. Entre els documents que Fischer va trobar hi ha un pla o programa, datat en el setembre del 1914, que assenyala els objectius del govern alemany en la Gran Guerra que tot just havia començat. El programa era un memoràndum o esborrany, adreçat a o redactat per alts responsables de la Cancelleria imperial. Enumera sis objectius individuals de la guerra ("Ziele des Krieges im einzelnen"), sobre França (1), Bèlgica (2), Luxemburg (3), les colònies (5) i Holanda (6). El quart punt diu així:
4. Es ist zu erreichen die Gründung eines mitteleuropäischen Wirtschaftsverbandes durch gemeinsame Zollabmachungen, unter Einschluß von Frankreich, Belgien, Holland, Dänemark, Österreich-Ungarn, Polen und eventl. Italien, Schweden und Norwegen. Dieser Verband, wohl ohne gemeinsame konstitutionelle Spitze, unter äußerlicher Gleichberechtigung seiner Mitglieder, aber tatsächlich unter deutscher Führung, muß die wirtschaftliche Vorherrschaft Deutschlands über Mitteleuropa stabilisieren.
(4. Cal assolir la fundació d'una unió econòmica de l'Europa Central mitjançant un acords duaners comuns, amb la inclusió de França, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Àustria-Hongria, Polònia i eventualment Itàlia, Suècia i Noruega. Aquesta unió, sense cap eix constitucional comú, sota una igualtat externa de dret dels seus membres, però de fet sota una direcció europea, ha d'estabilitzar l'hegemonia econòmica d'Alemanya damunt de l'Europa Central).
divendres, 13 de juliol del 2012
Andrea Fabra i l'odi de classe
El concepte de "casta política" adquireix unes proporcions mastodòntiques en pensar en la casta (o clan) dels Fabra de Castelló. La Diputació n'és el jardí, però això no els impedeix disposar de tentacles en les Corts i en el Congreso. Andrea Fabra, la filla de l'actual patriarca, començà el seu cursus honorum als 25 anys, de senadora. Ahir aplaudia fervorosament els anuncis de Mariano Rajoy al Congrés. Un contrast amb la ministra Elsa Fornero, que plorava mentre desgranava unes mesures anàlogues. Fabra aplaudia fervorosament i, per comptes de llàgrimes, cridava "Sí, señor, Sí, señor". I reblava, mentre s'anunciava més retallades en la prestació per desocupació: "Que se jodan".
Els treballadors, amb feina o sense, "que es fotin", pensa l'il·lustre diputada. Ja té nassos que les expressions d'odi classista més dures provinguin de les castes dominants. Aquesta gentola que s'amaga darrere d'unes llistes tancades i barrades, que viu dels contactes familiars i de la fervorosa adhesió a un dels dos partits dinàstics, viu molt i molt bé. I, tanmateix, són ells els qui més odien als altres, als qui els fan la feina, de la plus-valor dels quals es manté tot el tinglado. També a l'antiga Roma no hi havia res de més menyspreable per als grans (i petits) patricis que la condició servil. O, en la Catalunya feudal, res no era més blasmable que la condició de remença.
Algú potser voldria que Fabra fos més semblant a Fornero. Mal fet. L'odi de classe (bidireccional o unidireccional) és inevitable en una societat dividida en classes. Com deia l'Ovidi, "a tu t'estranya molt, que jo et tingui mania".
diumenge, 8 de juliol del 2012
La nit dels projectes urbanístics vivents
divendres, 29 de juny del 2012
Bonaventura, Navarro i Strubell: un perill per a la monarquia espanyola
Els regidors de la CUP, Jordi Navarro, i Reagrupament, Carles Bonaventura, i el diputat de Solidaritat, Toni Strubell, figuraven en la llista de convidats a un acte de la Fundació Príncep de Girona. Com és sabut, el títol de Príncep de Girona (i l'antecedent directe de Duc de Girona), fou un d'aquells jocs de mans de l'època tardana del Casal de Barcelona, pel qual un títol sobirà com el comte de Girona es transformà un títol titular de l'hereu de la Corona d'Aragó. Precisament, el passat Dia de Sant Joan feia 600 anys del canvi dinàstic. Amb més o menys intensitat, els monarques posteriors han mantingut el títol de Príncep de Girona, per bé que supeditat al de Príncep d'Astúries. Tot això ve a tomb de dir-ho, en un moment que algú pot pensar que Navarro, Bonaventura o Strubell havien de fer com McGuinness i oferir una mà estesa a l'aspirant a Felipe Sesto.
Si Navarro, Bonaventura o Strubell tingueren la temptació, no ho sabem. Sí que sabem que, tot i convidats, hom els retingué en l'entrada de l'acte. Els retenidors han argumentat "motius de seguretat". Malgrat les canes que pentinen, ningú no pot assegurar que no anessin a desplegar cap pancarta...
Els retenidors i els convidadors no anaven ben coordinats... o potser sí. De primer conviden, per fer veure que la Fundació Príncep de Girona és una fundació neutral, normal i municipal. Després retenen, per fer veure amb claredat que no és més que un tinglado propagandístic per difondre les idees ràncies de la monarquia i de la hispanitat en el cor d'una terra que és, amb demoscòpia o sense, ja nítidament independentista...
dilluns, 25 de juny del 2012
La terra, els camperols i el Paraguai
El desallotjament violent de camperols sense-terra d'un latifundi que havien ocupat parcialment fou el pretext emprat pel president Fernando Lugo per destituir el seu ministre d'Interior. Lugo volia distanciar-se així de la violència policial. Amb el mateix desallotjament com a pretext, el vicepresident del govern, amb el suport de les dues cambres, ha desallotjat Lugo de la presidència. En una seqüència temporal simptomàtica, Lugo va acatar inicialment la decisió. Ara vol plantar resistència. Però de la mateixa manera que ni a Mèxic ni a Hondures, això va obrir una situació de poder dual, tampoc no serà el cas del Paraguai. Les eleccions són massa a prop i Lugo és Lugo.
Si de cas, el poder dual el protagonitzen els camperols sense terra que lluiten contra el gran latifundisme (enfortit durant l'era Stroessner) i l'agroindústria multinacional. El 2% de la població del Paraguai posseeix el 77% del sòl agrícola. Els petits camperols, que són el 40% de la població, en tenen el 5%.
Caldria, però, no sobredimensionar el rol del gran latifundisme en el colp contra Lugo. Al capdavall, el màxim beneficiat polític és Horacio Cartes, el candidat del Partit Colorat, vinculat al Banco Amambay. Segons fonts de l'ambaixada nord-americana a Asunción, el 80% del blanqueig de diners es fa a través d'aquesta entitat financera.
dijous, 21 de juny del 2012
L'aragonès occidental
El PP sap jugar amb el concepte de centralitat política. N'és un exemple la jugada del govern Bauçà a les Illes Balears, que amb la seva política agressiva fa desplaçar la "centralitat" i el "consens" a la defensa de l'status vigent. En aquest mateix sentit, el PP d'Aragó ha rescatat el terme "aragonès oriental" per referir-se a la llengua catalana i, més concretament, a la llengua catalana parlada en territori aragonès. Fins fa no gaire, aquesta denominació, en termes lingüístics, era exclusiva de corrents minoritaris. Ara, el PP la posa en circulació, i farà que la qüestió de la denominació de la llengua trontolli en la centralitat i el consens en la Franja de Ponent.
De reaccions n'hi ha hagut moltes, però sembla que han passat per alt un fet. Si l'Aragó és una comunitat "trilingüe", ho serà per l'aragonès (o alt aragonès), el català i el castellà. Si el català ha de denominar-se aragonès oriental, per quina raó el castellà o espanyol no passa a denominar-se aragonès occidental. I, si el PP sembla preocupat per la diversitat interna de les dues primeres llengües, per què no es preocupa gens per la diversitat de parles de la majoria del territori aragonès, variants de la llengua castellana?
L'asimetria és evident. El PP problematitza les llengües no-castellanes, mentre blinda qualsevol qüestionament de la llengua castellana.
Però no és l'única asimetria. Les respostes de mitjans de comunicació barcelonins són, si més no, curioses. El seu neguit pel català a la Franja de Ponent contrasta amb el menyspreu continu a totes les variants occidentals del català. A banda, preocupats com són per la denominació de la llengua catalana, caldria demanar-se si ho són també per la manca d'oficialitat d'aquesta llengua. O, més generalment, caldria contrastar els titulars sobre "l'aragonès oriental" amb el silenci sobre altres aspectes de la vida franjolina, com ara les mobilitzacions mineres a Mequinensa, per exemple.
dijous, 14 de juny del 2012
De targetes, cotitzacions i salaris
Qualsevol valoració de la credibilitat i solvència del govern espanyol tendeix indefectiblement, cinc minuts després de fer-la, a ésser una sobrevaloració. N'hi ha prou a veure les insensateses que s'han dit sobre el "bail out" a la banca espanyola, i com el govern prova d'amagar que aquestes operacions suposaran un augment del dèficit i del deute públics. Però també es veu en els debats al voltant de l'aplicació del RD del 24 d'abril del 2012 sobre el dret a la targeta sanitària. Abans d'ahir, un arquitecte en atur de 28 anys, que no ha cotitzat mai a la seguretat social per haver treballat únicament en el circuit becari, denunciava haver perdut l'accés a la targeta sanitària. Vint-i-quatre hores després, el Ministeri de Sanitat "reinterpreta" el RD del 24 d'abril per dir que "tots els espanyols" tenen dret a la targeta sanitària, en virtut de la llei del 1986. Ara bé, puntualitza que els majors de 26 anys que no hagin cotitzat hauran de fer, per accedir a la targeta, una declaració de pobresa. Pobresa? Sí, ens diuen que qui tingui ingressos inferiors a 100.000 € anuals tindrà accés automàtic al sistema. Els que sí queden exclosos, tant en una interpretació com en l'altre, són els "estrangers" en situació irregular (inclosa la situació irregular "sobrevinguda").
Òbviament, caldrà veure si la troica comunitària (i, abans, el propi govern) no modifica aquesta interpretació.
Cal dir que les agències de ràting i les mateixes institucions de la troica comunitària (i les federals de Berlín) són força generoses amb el govern Rajoy. Encara no l'han fet saltar per substituir-lo per un govern de tecnòcrates. Potser els passa com Diògenes amb la llanterna quan provava de trobar una persona honesta, en aquest cas tecnocràtica. Com no clonin a Laureà López Rodó, ho tenen verament cru.
Els amics de fer paral·lels històrics, veuen en el cicle electoral francès que ja és a punt de tancar-se una repetició (en clau de farsa, és clar) del 1981. Seguint el paral·lel, és de pensar que el govern Hollande serà sotmès a una dura pressió dels "mercats" fins que, en el 1982 (perdó, en el 2013), canviï de rumb per tal de desencisar als encisats de torn. De mentres, Hollande ha anunciat que imposarà en l'administració un límit de x20 a la disparitat salarial entre els graons més enlairats i els més enfonsats. Si posem que el graó més baix cobra 1500 € mensuals, això suposaria un salari màxim de 30.000 €. Ja veiem com, fins i tot ara, el govern Hollande és d'una valentia certament moderada.
dilluns, 11 de juny del 2012
La Badalona de Vichy
El deteriorament de les normes jurídiques és un dels signes en els quals se centra bona part de l'atenció de la historiografia més recent sobre els règims feixistes dels anys 1930 i 1940. La introducció de lleis racials, la reversió de ciutadanies i d'estatus de refugiats, són la porta a les posteriors deportacions, detencions massives i, finalment, l'extermini.
A la França de Vichy, particularment, els ciutadans respectables s'escandalitzen pel maltractament als ciutadans francesos d'ètnia jueva, especialment si es tracta de conversos al catolicisme. Però, en certa forma, els mateixos ciutadans respectables comprenen la necessitat de deportar els jueus que han immigrat il·legalment a França en els anys de preguerra.
És inevitable fer tots aquests paral·lelismes en llegir notícies com aquesta (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/badalona/badalona-amenaca-nen-anys-perque-creu-estranger-1904342). Es tracta d'una amenaça a un nen de tres anys pel fet d'haver nascut a Rússia. Suposo que l'Ajuntament de Badalona, l'amenaçador, desconeixia que el nen de tres anys havia adquirit la nacionalitat espanyola per filiació adoptiva. O potser no ho desconeix, i volia que saltés a la premsa un cas sobre "adopció internacional". Fins ara, només els més extrems dels extrems havien blasmat l'adopció internacional com una porta d'entrada a la "corrupció genètica", però aquests extrems, per norma general, solen considerar Rússia com el gran reservori de la "raça blanca". Veurem, a mesura que es deterioren les normes jurídiques, si els fills adoptius pertanyents a les minories visibles no comencen a patir discriminacions, retirades de nacionalitat i altres mesures semblants.
dijous, 7 de juny del 2012
L’habitabilitat humana i un desplaçament d’estat en la biosfera terrestre
Quan popularment hom diu que la Terra és en perill de col•lapse, es fa, des del punt de mira planetològic, una exageració. Destruir la Terra com a planeta és quelcom que requereix molta i molta energia. Val a dir que sovint quan hom parla de la Terra parla de la superfície terrestre i, més concretament, de la biosfera, és a dir del conjunt d’ecosistemes. Destruir la biosfera terrestre, és a dir esterilitzar el planeta Terra tampoc no és cosa de bufar i fer ampolles. Però no ens enganyem. Quan diem “la Terra és amenaçada”, el que volem dir és que l’habitabilitat humana del planeta (la capacitat de la humanitat de viure-hi) és amenaçada. I, encara més, que és amenaçada una determinada manera d’entendre la humanitat. És així com cal llegir l’article recentment publicat a Nature sota el títol “Approaching a state shift in Earth’s biosphere” (Atansant-se a un canvi d’estat en la biosfera de la Terra). El “approaching” no parla en termes de segles, ni de dècades, sinó d’anys, i ofereix un terme mitjà de 10 anys en alguns pronòstics per el “canvi d’estat” global. El llistat d’autors i d’institucions d’aquest article és llarg (22 autors i 23 institucions), amb una feina de síntesi per part d’Anthony D. Barnosky i Elizabeth A. Hadly. Entre els contribuents hi ha Jordi Bascompte, del Grup d’Ecologia Integrativa de l’Estació Biològica de Doñana (Andalusia).
El punt de partida conceptual és el desplaçament sobtat d’estat que s’ha descrit per a ecosistemes individuals, i ben conegut per als conservacionistes. Un determinat indret que ha patit unes pressions (drenatge de recursos, abocament de residus, etc.) continuades durant dècades, pot patir una degradació igualment progressiva. Però pot haver-hi també un moment en el qual la degradació s’accelera: això és el canvi d’estat. El canvi d’estat seria la conseqüència de l’ultrapassament de determinats llindars crítics. En pocs temps es passa a un nou estat: l’antic ecosistema dóna lloc a un altre.
La biosfera no deixa d’ésser l’ecosistema a escala global. Els autors fan un esforç en la identificació dels punts crítics i de les perspectives de la pressió ambiental global vinculada a les activitats humanes.
Els autors fan dues recomanacions. En primer lloc, com a científics, consideren que cal millorar les prediccions biològiques a través d’una millor identificació dels símptomes primerencs de transició ecosistèmica (local o global), així com la connexió entre les diferents pressions ambientals i les possibles retroalimentacions (positives i negatives). En segon lloc, recorden que aquest procés no es pot veure de forma purament passiva o observacional, i que cal fer front a les causes dels canvis biològics antropogènics.
dimecres, 30 de maig del 2012
Oposicions a Reichskomissar dels Estats de la Mediterrània
Polítics alemanys ja parlen obertament d'establir Protectorats Europeus als estats de l'Europa Mediterrània. I potser és en aquest sentit que cal interpretar el recrudiment repressiu dels últims dies. Arran del 29-M, per exemple, la Secretària d'Organització de la CGT té una petició fiscal de 36 anys de presó. Entre els estudiants de València es reparteixen 250 multes de 6.000 € cadascuna. Sóller és ara mateix presa de la Guàrdia Civil davant la visita del Quisling local. Periodistes crítics, militants del SEPC, etc., es troben en la nova onada de detencions pel 29-M, a les quals hem de sumar els encausats en llibertat.
Hi ha una connexió directa entre aquesta repressió i la pressió a la qual la troika formada pel FMI, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu sotmet a les estructures de poder indígenes. Els governs "democràtics" de Papandreu i Berlusconi foren substituïts oportunament per gabinets tecnocràtics. És qüestió de dies (o d'hores) que el govern Rajoy emprengui el mateix destí. I qui diu Rajoy, diu Fabra, Mas o Bauçà. Consellers d'Interior i Delegades del Govern volen el seu lloc com a adjunts del Reichskomissar de torn. Volen demostrar que saben mantindre a ratlla la minoria "cridanera", tot recolzant en una majoria "silenciosa".
Els Protectorats de la Mediterrània basaran l'economia en "grans complexos" amb exempcions fiscals. EuroVegas, en aquest sentit, és un laboratori que s'estendrà a d'altres sectors. En aquests indrets la "llibertat capitalista" serà absoluta (corrupteles a banda). És clar que això haurà d'anar associat a la vigilància continuada de qualsevol empresa col·lectiva que s'hi mogui al marge. A aquest paper de vigilant aspiren els Darnand del segle XXI. Però ja s'ho trobaran quan acabin ells i els seus homes assetjats en un Sigmaringen qualsevol.
divendres, 25 de maig del 2012
La web per a delators tanca, però els repressors segueixen alerta
L'objectiu teòric de la famosa pàgina web per a delators sembla no haver reeixit. La web, amb informació sobre 68 persones que suposadament haurien pres part en la vaga general del 29 de març, es tanca amb 22 identificacions i cap detenció. Recordem que entre les 68 persones hi havia militants independentistes que es van autoidentificar públicament en una roda de premsa a la Plaça de Catalunya.
Sembla que delacions n'hi ha hagut poques. Jurídicament, la web ha tingut problemes des d'un bon començament per utilitzar imatges de menors. Era previsible que, de continuar, topés amb alguna demanda més o alguna acció fiscal o judicial.
Els repressors, però, diuen no sentir-se derrotats. L'empresonament d'una sindicalista de la CGT des de la vaga del 29-M ha conclòs fa pocs dies amb la posada en llibertat a condició que no participi en més manifestacions. Aquest és el missatge, momentani, dels repressors: "no pitjarem l'accelerador si vosaltres no el pitgeu". El problema és que al costat de la repressió policial hi ha la repressió dels "incontrolats". És simptomàtic que, com ja vam fer a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009, els repressors utilitzen ara una altra vegada el nom de la Falange per atemorir les possibles protestes amb motiu de la final de la Copa d'Espanya de futbol que tindrà lloc avui a Madrid.
dissabte, 19 de maig del 2012
El debat de les alternatives (i 8): John Holloway i el debat sobre la presa del poder
Conclourem aquesta sèrie amb John Holloway que, fa 10 anys, publicava “Canviar el món sense prendre el poder”. El llibre, amb capítols titulats com “més enllà de l’estat”, “més enllà del poder” o la “realitat material de l’antipoder”, va desfermar un debat en part recollit en el 2006 en un document de l’Institut Internacional de Recerca i Educació. L’agreujament de la crisi del capital, particularment en les societats europees, ha fet reviure el debat.
Cal dir que John Holloway, nascut a Dublín en el 1947, partia d’una formació marxista. Advocat, filòsof i sociòleg de formació, fou membre de la Conferència d’Economistes Socialistes durant els anys 1970. En aquella època, Holloway era proper a les tesis que no veuen l’estat capitalista com un mer instrument de la burgesia, sinó més aviat com una forma social constituïda per les relacions contradictòries creades per la lluita de classes entre el capital i la classe treballadora. Els debats resultants serien publicats en el 1978 a “State and Capital: A Marxist Debate”, volum co-editat amb Sol Piccioto. En el 1981 publicava “Social Policy Harmonisation in the European Community”. A partir de la crisi dels anys 1970, la reconversió industrial inaugura una nova fase que conduirà a la situació actual. Holloway, en el 1991, co-editava amb Werner Bonefeld un altre volum de debat sota el títol de “Post-fordisme i forma social: un debat marxista en l’estat post-fordista”.
A partir del 1991, Holloway passa a Mèxic, i es nodreix de les experiències del moviment zapatista (Zapatista! Reinventing Revolution in Mexico, amb Eloína Peláez 1998). Amb Werner Bonefeld, Richard Gunn i Kosmas Psychopedis, editava en el 1995, el volum “Open Marxism: Emancipating Marx”. El “marxisme obert” de Holloway se centra en els aspectes del rol del partit i de l’estat obrers en la transformació socialista, i en la concepció de les institucions estatals.
El volum esmentat del 2002 naixia al redòs del moviment anti-globalització. Així començava al volum “Al començament hi ha el crit. Cridem. Quan escrivim o quan llegim, és fàcil d’oblidar que el començament no és el món, sinó el crit. Davant de la mutilació de les vides humanes pel capitalisme, un crit de tristesa, un crit d’horror, un crit de ràbia, un crit de rebuig: NO”. Al llarg dels capítols, Holloway qüestionava els supòsits de les tradicions de presa del poder (bé reformista, bé revolucionària), i enumerava instàncies diferents d’antipoder: els municipis autònoms de Chiapas, els estudiants de la UNAM, els estibadors de Liverpool, l’onada de manifestacions internacionals contra el poder del capital monetari, les lluites dels treballadors migrants, les lluites dels obrers de tot el món contra les privatitzacions, etc. En totes aquestes instàncies, diu Holloway, hom no persegueix la presa del poder, o fins i tot hi ha un rebuig a exercir el poder.
La idea clàssica de la dissolució del poder, en l’escola marxista, sol aparèixer després de l’establiment dels estats obrers (o de l’estat obrer mundial). Progressivament, hom deixa les fases primitives del socialisme, i les estructures coercitives (per molt democràtiques que siguin sempre són coercitives) s’esvaeixen. En Holloway, la dissolució del poder es pot produir sense passar per aquest estadi. Així, les iniciatives de l’anti-poder, desenvolupades autònomament, guanyen la partida també autònomament als poders capitalistes (estatals i no-estatals).
Pocs anys després de l’aparició del llibre de Holloway, els apòlegs del poder capitalista es vantaven, de fet, de “tolerar” les alternatives. Qui no volgués competir en el “mercat global”, tenia l’oportunitat, deien aquests apòlegs, de cercar refugi en tal o tal comuna, o fins i tot en fer-se d’una oenagè. Però el poder capitalista s’alimenta de l’expropiació continuada de les classes populars. En el context actual, aquesta expropiació li és més necessària, i tots els refugis de l’anti-poder són sacsejats per la repressió, per les lleis de propietat intel•lectual, per les lleis de la “lliure” competència, etc. En el cas improbable que prendre el poder fos prescindible, prendre-li el poder a la classe capitalista és essencial. És clar que els crítics de Holloway, en blasmar qualsevol alternativa pràctica titllant-la d’utòpica o de marginal, posen la lluita pel poder gairebé en uns termes metafísics.
divendres, 11 de maig del 2012
El debat de les alternatives (7): la democràcia inclusiva de Takis Fotopoulos
dissabte, 5 de maig del 2012
El debat de les alternatives (6): la democràcia i la planificació econòmica de Pat Devine
- totes les persones han de tindre accés als recursos materials i personals necessaris per participar realment en el procés social de descoberta del coneixement.
- la presa de decisions a tots els nivells té lloc a través d’un procés participatiu que implica tots els afectats per la decisió.
dimecres, 2 de maig del 2012
El debat de les alternatives (5): l’economia participativa (Parecon) de Michael Albert i Robert Hahnel
- l’existència de consells d’obrers i de consells de consumidors que empren mètodes d’autogestió per prendre decisions.
- repartiment equilibrat de les feines (balanced job complex) dins de cada fàbrica, taller, etc., o grup laboral. Tot el personal ha de fer un determinat nombre d’hores setmanals de tasques genèriques, de tasques tècniques o especialitzades i de tasques de gestió i direcció. En resum, es tracta de superar la divisió del treball entre diferents grups d’individus.
- remuneració d’acord amb l’esforç i el sacrifici realitzats.
- planificació participativa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)