divendres, 30 de setembre del 2011

Artur Mas, quina pena fas!!!

Res no hi ha de més pudent i execrable que l'autonomisme. Res de més reaccionari que aquest dependentisme català, regionalitzador i botifler. Res no encarna millor la decadència de la Catalunya dependent que aquest "govern dels pitjors". Aquest govern criptoracista i neogaltonià (de Galton i de les galtes que gasten), que aquest govern de pinxos extorquidors, que porten la Tresoreria de la Generalitat amb tants de dubtes, i amb tantes anades i tornades de Suïssa o del Palau.

Han guanyat les eleccions, diuen. No, no les han guanyades. Les eleccions les han perdudes els altres. I les perdran, una darrera l'altra, perquè no mereixen gens el vot del gros dels pobles que viuen als Països Catalans.

En tot cas, sempre ens queda el menyspreu envers el govern de la gentola. Gentola incapaç i curta de gambals. Les declaracions recents d'Artur Mas al voltant de la llengua que es parla a Sevilla, a Granada o a La Corunya (sic) són un reflex de tot el que significa CiU. Primer es pren un argument aparentment radical, i després hom demana perdó genuflex.

Però, què ha dit el President de la Diputació Regional? Ha dit que està molt orgullós que els catalans parlin el castellà millor que a Sevilla, a Granada o a la Coruña (sic). Que als catalans (que parlen en castellà), hom (l'hom castellà) els entén millor que no pas als sevillans, als granadins i als corunyesos (sic).

Hi ha quelcom de més trist? Un president que suposadament vota SÍ a la independència, considera beneficiós que els catalans sigui més castellans que els castellans! És clar que justament aquest és l'objectiu de la "immersión lingüística".

D'altra banda, el dictum de Mas reflecteix a les clares l'hispanocentrisme radical de CiU. És un hispanocentrisme vergonyant, perquè no s'admet, i en aquest sentit no pot produir res de bo. Mas no farà mai com Prim, ni serà president del govern espanyol ni, malgrat la islamofòbia, dirigirà cap batalla de Tetuan.

L'hispanocentrisme es manifesta en el menyspreu envers la "perifèria", i d'ací el comentari maliciós contra andalusos i gallecs. D'altra banda, el senyor Mas desconeix que la Corunya forma part de l'àmbit lingüístic galego-portuguès. També traspua el senyor Mas la vella concepció (tot en ell és arnat) que hi ha una "llengua" (la castellana) i uns "dialectes" (el sevillà i el granadí). És comprensible que des del govern promoguin la liquidació de les filologies, ara que aquestes filologies comencen a aplicar criteris científics per a conèixer la diversitat lingüística de totes les parles romàniques.

En l'esquema del Gobineau de la Plaça de Sant Jaume hi ha "superiors" i "inferiors". Ell es considera superior a sevillans, granadins i corunyesos. Ell es considera inferiors als vallisoletans. I d'aquí a unes setmanes, aquest individu farà voleiar la senyera... Enganyarà ben poca gent, i els independentistes que no se n'apartin prou de l'autonomisme pudent, quedaran ben empestats.

dimarts, 27 de setembre del 2011

20 de novembre: no, aquestes tampoc no són les teves eleccions

Fa cinc anys dèiem, en referència a les eleccions autonòmiques del 2006, que aquelles no eren les teves eleccions. Des d'aquest blog hem suspès de tant en tant les crides a l'abstenció, o les hem fetes vinculant-les a altres opcions, considerades un mal menor. Ara, en aquestes eleccions espanyoles del 20 de novembre, ho tenim més fàcil per dir que "no són les teves eleccions". No ho són, pel marc territorial que defensen aquestes eleccions. Però tampoc per la metodologia electoral, la qual, a més, ha endurit les condicions del sufragi passiu. En la mateixa situació concreta d'allò que s'hi juga, l'abstenció es referma. El suposat rostre humà de Rubalcabra no és més que continuïsme zapateril en la submissió completa als grans poders financers internacionals. Rajoy, de fet, ara fa campanya exclusivament per convèncer els poders financers que la seva submissió no serà pas menys completa. Les crides al vot útil "nacional" per part de CiU no mereixen comentari. Les d'ICV, millor no fer sang, encara que no crec que pagui l'esforç de posar-se la pinsa al nas el proper 20 de novembre. Hom pot reconèixer virtuts en Coscubiela sense necessitat de rebaixar-se a votar-lo. El mateix podem dir de l'Alfred Bosch. Més encara, direm que com menys el votem, més fàcilment el recobrarem com l'escriptor popular i de qualitat que és. I avalar als partits "extraparlamentaris"? No els fem cap favor avalant-los. Cada vegada que enganxen cartells electorals s'allunyen de la base obrera o popular que diuen defensar. Alhora, reforcem les dinàmiques grupusculars i la divisió en capelletes. No, tampoc no són les seves eleccions, encara que no ho sàpiguen.

I que ningú no pensi que abstenció el 20 de novembre, significa abstenir-se de fer coses. Ara és el moment de defensar les estructures populars bastides en els propers mesos i el moment de fer-les avançar. Com més nets siguem d'electoralisme, més fàcilment podrem fer aquesta tasca.

dissabte, 24 de setembre del 2011

Manifestació #25-S: pel dret a l'habitatge

Tan sols bombolles especulatives poden promoure nivells de creixement econòmic en els països capitalistes desenvolupats. Potser és per això que els vulgareconomistes habituals ens expliquen que "hem viscut per damunt de les nostres possibilitats". Ara el que cal, diuen, es reduir els salaris per sota de totes les possibilitats.

Els actius tòxics de bancs i caixes volen cobrar-s'ho tot. No tenen prou amb quedar-se l'habitatge que van col·locar a través d'una hipoteca, sinó que, en adjudicar-se aquest habitatge per un 60% de la tasació, encara poden rampinyar habitatges d'avalistes, i deixar uns i altres amb deutes de cinc i de sis xifres. Mentrestant, les entitats financeres exigeixen més i més ajuts i facilitats als poders públics: amb els diners dels rescats de baix interès fan negoci amb el deute sobirà. L'espiral de deute que denunciava fa una dècada la XCADE per als països en vies de desenvolupament, afecta ara als països en vies de subdesenvolupament.

Arrossegats per la tempesa, hom cerca quelcom on aferrar-se. Debades. Els compromisos, els pactes, les reformes, semblen ja més utòpics que la pròpia superació revolucionària del capitalisme.

I, alhora, hom pensa que han d'haver solucions. Aquesta és la intenció de la manifestació de demà, a Barcelona (Plaça de Catalunya, 18h), a Girona (al Pont de Pedra, 18h), a Lleida (a la Plaça Ricard Vinyes), a Tarragona (Plaça Imperial Tàrraco, 18h), a València (Plaça Sant Agustí, 18h), a Gandia (a la Plaça dels Indignats, 18h), a Benidorm (a l'estació del TRAM, 18h), a Alacant (davant de la Diputació, 19h), a Palma (Plaça d'Espanya, 18h), etc. Es reivindica la modificació de la llei hipotecària, perquè la dació de l'habitatge saldi el deute; es reivindica la supensió dels desnonaments per raó d'insuficiència d'ingressos laborals; es reivindica un parc públic d'habitatges de lloguer. És a dir, es demana un vaccí contra futures bombolles hipotecàries, un vaccí contra la llosa que per a la competitivitat del país són els costos dels lloguers, un vaccí contra el fet que hi hagi gent sense casa i cases sense gent.

dijous, 22 de setembre del 2011

Meses dels Parlaments, deixeu tramitar les ILPs!!!

L'ordenament jurídic espanyol va bastir la iniciativa legislativa popular, com tantes d'altres coses, sense ganes. Jurídicament, n'ha limitat fortament l'abast. No poden tractar matèries pertinents a lleis orgàniques, o de pressupostos, o de política internacional, o moltes d'altres. Reglamentàriament, a més, s'han interposat obstacles addicionals.

És francament lleig veure com, a banda de tots aquests obstacles, apareixen d'altres. La constitucionalitat de les lleis és atribució del Tribunal Constitucional d'Espanya, que s'hi pronuncia sobre aquelles lleis que, recentment aprovades, rebin recurs d'inconstitucionalitat per part de les instàncies amb capacitat d'interposar aquest recurs, o que siguin objecte d'una qüestió de constitucionalitat per part de jutges o tribunals. Per això, és bastant lleig que la Mesa del Parlament valori la constitucionalitat de les ILPs i rebutgi les propostes sense deixar que la ciutadania s'hi pronunciï amb les corresponents signatures.

Ha passat, ara, al Parlament del Principat, amb la ILP per consagrar la llengua catalana com a llengua vehicular de l'ensenyament. Ja té nassos que es consideri inconstitucional això, havent-hi sentència favorables del TC. És clar que els pallussos miserables que van promoure un procés vergonyós de reforma de l'Estatut (que venia a consagrar la legimitat de l'estat post-franquista) en són plenament responsables de la "reforma constitucional" perpetrada per la sentència posterior del TC sobre l'Estatut del Principat del 2006. La Mesa del Parlament ha rebutjat aquesta ILP.

En el Congrés espanyol, mentrestant, després de mig any de retencions i de misèries, ara s'ha donat curs a la ILP presentada per associacions d'afectats per les injustícies hipotecàries que, contempla, entre d'altres punts, la dació en pagament retroactiva. Sis mesos perduts en els quals desenes de milers de famílies han entrat en l'espiral de no poder fer front als pagaments hipotecaris i d'iniciar un procés que els pot suposar la pèrdua d'un habitatge i un endeutament irremediable de per vida.

dimarts, 20 de setembre del 2011

165.507 M€ vs. 93.351 M€: les aportacions que van fer possible el 'miracle espanyol'

Andrés Hurtado, el jove metge de El árbol de la ciencia, de Pío Baroja, canvia el País Valencià per la Manxa, concretament per Alcolea del Campo. Són els anys de final de segle XIX. Alcolea és llavors un poble (una ciutat) tocat per la fatalitat. Arran del Tractat dels Vins franco-espanyol, del 1882, els alcoleans mutaren els camps de cereals en vinyes... Seguiren uns anys de forta expansió, d'electrificació, de prosperitat, etc. El tractat tingué una durada de deu anys. Durant aquest període, la producció vinícola espanyola va veure disminuïts els aranzels. El 1892, però, el tractat no fou renovat, i retornaren els antics aranzels. Ningú, a Alcolea, no s'havia posat d'acord per passar-se al cultiu vitivinícola. Després del tractat, tampoc ningú no es va posar d'acord per aprofitar els beneficis adquirits amb el vi per tornar a la producció cerealística en unes condicions millors que les anteriors al 1882. Baroja ens diu: "el poble acceptà la ruina amb resignació". Els alcoleans, segons Baroja, es resignen tot dient: "Abans èrem rics. Ara serem pobres. Tant hi fa; viurem pitjor, suprimirem les nostres necessitats". Baroja rebla: "Aquell estoïcisme va acabar per enfonsar el poble".

L'estoïcisme, l'austeritat, són els mots d'ordre dels dies presents. I ho són no tan sols a la Manxa, sinó a tot Europa. "Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats", "Cal treballar més i cobrar menys", "Abans èrem rics. Ara serem pobres. Tant hi fa; viurem pitjor, suprimirem les nostres necessitats".

Les retallades en el consum domèstic van començar tan bon punt la "crisi" va començar a mostrar les orelles, el 2008 (o, potser, el 2007). Després dels "rescats financers", les retallades es traslladaren a les despeses públics, tota vegada que els ingressos públics davallaven dramàticament. Grècia, en aquests moments, té una taxa anual de decreixement del 7%. L'esclat de bombolles especulatives és tan antiga com la producció de mercaderies. El problema és que, en aquesta ocasió, el poder concentrat en mans de la classe dirigent és enorme, prou elevat com per garantir els seus títols tòxics. La contrapartida és l'esquilmament de la resta (de la majoria) de la població.

El 'miracle espanyol', a hores d'ara, és, evidentment, un 'miratge'. De la Península, l'única economia sòlida, fins a cert punt, és la basca. Disposar d'un teixit industrial pesant, fort i diversificat, i d'unes entitats financeres pròpies són la clau de l'excepcionalisme basc. El dinamisme econòmic que trobem (encara) en els Països Catalans té com a principals amenaces l'esmicolament del seu sector productiu i el desmuntatge implacabhttp://www.blogger.com/img/blank.gifle de les migrades entitats financeres pròpies. Però hi ha un altre aspecte en el qual mai no s'insisteix prou. A diferència del País Basc (concert econòmic de les Vascongades i el conveni econòmic de la Navarra estricta), la nostra terra fa part de "comunitats autònomes de règim comú". El "dèficit fiscal" assoleix valors que varien, segons l'època i el territori, entre el 5% i el 10%. Feridora és la situació de les Illes Balears, dramàtica la del Principat i especialment penosa la del País Valencià, que pateix aquest dèficit malgrat trobar-se amb un nivell de renda per habitant inferior a la mitjana estatal.

En el butlletí número 9 de l'associació independentista Sobirania i Justícia, llegim un article de Lluís Bonet i de Claudi Grinyó que du per títol "Solidaritats històriques". És un títol irònic, que fa mà del grandiloquent títol d'una obra de Josep Lluís González Vallvé i de Miquel Àngel Benedicto Solsona, "La mayor operación de solidaridad de la historia: Crónica de la política regional de la UE en España". Aquest llibre aparegué en el 2006, quan es tanca el segon programa septennal d'ajuts de la CEE del "fons de cohesió". El títol fa referència al nivell que tingueren els ajuts per a l'estat espanyol entre 1986 i 2006, que els autors qualifiquen de "tres vegades superior al que suposà el Pla Marshall per a tots els estats beneficiats després de la Segona Guerra Mundial". El valor era equivalent, comptant tota la població estatal, a 130 € per persona i any.

En total, els ajuts rebuts entre 1986 i 2006 foren uns 118.000 M€, als quals podríem sumar els del Programa FEOGA-GA (ajuts al sector agrícola en forma de polítiques de preus i de compensacions per la reforma de la política agrícola comuna) per arribar als 160.000 M€. Encara amb més afegits, la xifra global de recepcions percebudes s'enfila a 211.007,25 M€. Val a dir, però, que caldria deduir les aportacions espanyoles a la Unió Europea (117.656,66 M€). El saldo de percepcions netes seria de 93.350,59 M€.

Els dos autors continuen amb els càlculs. Ara passen a les relacions financeres entre el Principat i la resta de l'estat. En total, en el període 1986-2006, el dèficit fiscal d'aquest territori autonòmic fou de 165.507 M€.

Les dues xifres són contradtades. L'aportació solidària del Principat doblava en valors absoluts l'aportació solidària de la Unió Europea. Si ho expressem en valor per càpita, cada ciutadà del Principat aportà 78 vegades més que l'aportació del ciutadà de la Unió Europea. La diferència fonamental és que, mentre els ajuts europeus, són sotmesos a una comptabilitat més o menys estricta, però sempre oficial, la comptabilitat de les balances fiscals és semioficial.

dissabte, 17 de setembre del 2011

Ennuegat amb els melindros (IV): La doctrina Conde-Pumpido sobre la condemna a la violència 'vingui d'on vingui'

La repressió contra l'independentisme basc marca el pas de la deriva que pren de forma creixent l'estat espanyol. En una emissora radiofònica, aquest matí, hom podia sentir les declaracions de Cándido Conde-Pumpido qui ha estat el fiscal general de l'Estat durant l'època de Zapatero. Conde-Pumpido s'ha referit a la sentència d'Otegi, però les paraules anaven més enllà. En les properes eleccions del 20-N, Bildu obtindrà uns resultats esclatants a les quatre circumscripcions basques i, a més, amb un discurs nítidament independentista. Conde-Pumpido va fer tot el possible per il·legalitzar Bildu. Només una sentència del Tribunal Constitucional va revertir la decisió presa pel Tribunal Suprem. En tot cas, Conde-Pumpido assenyalava el camí per il·legalitzar Bildu abans de les eleccions, i frenar el previsible èxit electoral. És en aquesta doctrina on s'hi veu la radicalització de l'espanyolisme. L'actual "llei de partits" ha estat substituïda ja per una doctrina que exigeix una condemna genèrica de la violència. Conde-Pumpido va més enllà, ja que ara també es podrien condemnar els partits polítics que condemnen la violència "vingui d'on vingui". "Vingui d'on vingui" és una expressió favorita del neutralisme petit-burgès, però també amaga el pòsit de radicalisme democràtic que també condemna la violència estructural del sistema, o la violència dels aparells de l'estat. Així doncs, darrera d'aquesta condemna "genèrica" s'amaga un perill "subversiu" que, segons Conde-Pumpido, també seria il·legalitzable.

Conde-Pumpido també feia referència a les reformes sobre el ministeri fiscal i parlava del necessari acord entre els dos "partits majoritaris". La crisi de l'estat espanyol, des de tots els punts de mira, s'adreça a un atzucac. En la desesperació, es fan crides a l'entesa entre els dos "partits majoritaris" en els termes d'estat. El turnisme s'evidencia en la campanya electoral derrotista que menen els dirigents del PSOE. Però també s'evidencia en el fet que el PP ha volgut fer callar les veus internes, com la de González Pons, sobre un canvi polític, orientat als interessos de la mitjana i petita burgesia. El continuïsme de Rajoy respecte de Zapatero es fa patent. Certament, el PPSOE i els governs que formin aquest bipartit no són més que el comitè executiu de la gran burgesia transnacional. Fins ara, aquesta tasca havia estat compaginable amb el manteniment dels mínims de la democràcia formal. Quina durada tindrà aquesta compatibilitat mentre ens endinsem en la crisi econòmica, política i social?

dijous, 15 de setembre del 2011

Joan-Pere Cerdà (1920-2011), poeta de les muntanyes ceretanes

Com quatre espigues sou,
muntanyes,
quatre espigues de vidre
tallades
en el cristall de l'aire.

Com quatre pomes sou,
muntanyes,
fruita amarada d'aigua
feta
per llavis de la plana.

Com braus sou, muntanyes.
Com braus que alcen el cap
acabada la sesta,
l'ombra d'un somni us queda en la blavor de l'ull
i el banyam temedor burxa a mig cel
l'enlluernadora presència.


Un 11 de setembre, el d'enguany, es moria el poeta Jordi-Pere Cerdà. El seu nom era Antoni Querol, però ell trià un nom, compost, que reflectís la modernitat i l'antigor de la seua llengua, i un cognom que assenyalés el seu origen. Havia nascut, efectivament, a Sallagosa, al bell mig de la Cerdanya, entre Llívia, la capital històrica, i Puigcerdà, la capital moderna. Enguany feia 70 anys dels seus inicis com a dramaturg, a Perpinyà, si bé sempre ha estat reconegut com a poeta.

dimarts, 13 de setembre del 2011

Concentració pel català com a llengua vehicular única en l'ensenyament

Poques vegades es veuen a Esplugues de Llobregat concentracions tan multitudinàries a la Plaça de l'Ajuntament com la d'ahir. Potser caldria prendre bona nota que, lluny d'haver quedat adormida, la qüestió de l'opressió nacional és ben viva entre la població catalana.

divendres, 9 de setembre del 2011

Josep Termes: un historiador de classe

Josep Termes i Ardèvol va nàixer en un període cabdal de la història del moviment obrer, la que va del 19 de juliol i queda tancada mesos després, uns diran que per la reconsolidació del Govern de la Generalitat, uns altres que pels fets de maig del 1937 i uns altres per l'entrada de les tropes franquistes en la campanya de 1938-39. Fill de pagesos semiproletaritzats i migrats a Barcelona, les seves aportacions com a historiador se centren en la història política, en la història dels moviments, en la història contemporània de les lluites de classes (i de les lluites dins la classe) del Principat, dels Països Catalans o de la Península. Vinculat al PSUC, militant i actiu en la premsa del partit, fou més el PSUC qui s'hi distancià d'ell que no pas a l'inrevés. Paradoxalment, Termes serví com a bon desinfectant contra les doctrines habituals de la direcció psuquera envers el moviment anarco-sindicalista o envers els orígens populars del catalanisme. S'ha mort avui, als 75 anys. Termes va poder dur a terme bona part de la seva trajectòria historiogràfica en el marc de la universitat, a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra. Els qui coneguin l'ambient de les actuals facultats d'història, de sociologia o d'economia ens podran dir fins quin punt hi ha perspectives de poder fer-hi feina sense haver de sotmetre's als imperatius ideològics vigents.

dimecres, 7 de setembre del 2011

Les llengües vehiculars

Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya-Principat (TSJC) ha mostrat que el sistema d'immersió lingüística (nom particularment estúpid per referir-se al fet d'emprar la llengua vernacla com a llengua vehicular en l'ensenyament) és jurídicament feble. La llei que el sustenta es troba recorreguda davant del Tribunal Constitucional. I el mateix Tribunal Constitucional, en haver-se de pronunciar sobre l'Estatut d'Autonomia del Principat (degut al gest estúpid, previ, de reformar l'estatut del 1979) ja va atacar qualsevol interpretació sobre els usos oficials de les llengües que no fos la de la "co-oficialitat". No obstant això, de moment, la resposta general, de l'administració, dels partits polítics, dels sindicats i col·lectius docents, dels pares i mares d'alumnes, dels sindicats i col·lectius d'estudiants, etc., mostren una força prou elevada com per defensar el sistema actual. Òbviament, el sistema actual no pot frenar els processos sociolingüístics que tenen lloc en un marc econòmic i polític concret, de forma que, tot sovint, per a molta gent, la diferència entre el sistema actual i el sistema que voldrien imposar els "bilingüistes" sigui ben etèria.

En tot cas, Vicent Partal reflexionava sobre la qüestió. Al nord del Sénia, un sistema d'ample consens és qüestionat per un grapat de famílies, i queda ben coix en els tribunals. Al sud del Sénia, en canvi, centenars de milers de famílies defensen l'ús del català com a llengua vehicular, i es troben amb un sistema que no respon a aquesta demanda, insuficient, i amenaçat per l'enèssim invent del Departament d'Ensenyament. Mentrestant, la desprotecció dels alumnes a la Franja de Ponent és absoluta pel que fa fins i tot a agressions lingüístiques pròpies de l'era franquista. El PP balear més d'una en prepara. I així podríem seguir.

La situació del català en l'ensenyament, però, és molt millor que en la de qualsevol altre àmbit social, a qualsevol territori que ho analitzem. Fet i fet, és un miracle quotidià que això es mantingui, malgrat totes les pressions en contra. Difícilment això revertirà. Però calen demostracions que tota la societat s'implica en l'ensenyament. D'ací la rellevància de les convocatòries del 12 de setembre del 2011. S'ha demanat d'anar vestits de color groc, en solidaritat amb els col·lectius educatius, i en solidaritat amb els alumnes. S'ha demanat també de fer concentracions arreu del país. A Esplugues, a la Plaça de Santa Magdalena, davant de l'Ajuntament, la concentració començarà a les 7 del vespre.

dissabte, 3 de setembre del 2011

La Segona Festa Estellés

[El poeta mediterrani contempla el mar, el mar d'un 4 de setembre, per exemple, i diu:]

El mar és com el pati d’un col·legi, un solar,
el cel ample que es veu damunt de la placeta,
sense motos ni guàrdies i sense voravies.
El mar és l’ombra humida del Paradís. El mar...

100 anys de la manifestació de Berlin “contra el bel·licisme” i “per la pau dels pobles”

El primer diumenge de setembre del 1911, tal dia com avui fa cent anys, el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) convocava a Berlin una manifestació sota els lemes “Contra el bel·licisme!” (Gegen die Kriegshetze!) i “Per la pau dels pobles!” (Für den Völkerfrieden!). S’alternaven, com de costum, dos lemes, el lema negatiu (en aquest cas, contra l’agitació bel·licista) i el lema positiu (la pau dels pobles). Hi assistiren unes 200.000 persones. Per tal que tothom pugués sentir els manifestos i els discursos, s’aixecaren al llarg del recorregut unes deu plataformes. Entre els oradors destacaven August Bebel, de 71 anys, i Karl Liebknecht, de 40, representants de la vella i de la jove generació de dirigents socialdemòcrates. Liebknecht havia perdut feia una setmana la seua dona, Julia, morta després d’una delicada operació quirúrgica. Bebel, vidu de feia un any, era de salut ben delicada, i havia d’afrontar diversos problemes familiars. La convocatòria de la manifestació s’havia decidit arran de la crisi d’Agadir, que havia esclatat l’1 de juliol del 1911, quan el canoner alemany Panther arribà al port marroquí d’Agadir. Formalment, el Panther havia arribat al Marroc dins dels esforços per “posar pau” en el Sultanat del Marroc. A principis d’any havia esclatat una revolta, i en el mes d’abril, els revoltats havien assetjat el Palau de Fez. En el mes d’abril, els francesos enviaren tropes amb l’objectiu oficial de protegir les vides i propietats dels europeus. Amb el mateix objectiu, el 5 de juny del 1911, els espanyols havien ocupat Larache i Ksar-el-Kebir.

En començar el segle, el Sultanat del Marroc era un dels pocs estats africans que no havien estat reduïts a l’estatus de colònia o de protectorat. De fet, les potències europees no reconeixien la independència més que de dos estats africans, l’Imperi d’Etiopia i la República de Libèria. En el 1904, el Regne Unit va reconèixer que el Marroc entrava dins de l’àrea d’influència de França. L’Imperi Alemany, que també cobejava el Marroc, hi va protestar. Aquesta primera crisi marroquina no es va resoldre fins a la Conferència d’Algecires, en la qual es reconeixia a França i a Espanya una missió especial en la protecció dels interessos europeus en el país. La pressió colonial sobre el Sultanat del Marroc desencadenà la rebel·lió de començaments del 1911.

El moviment de tropes franceses i espanyoles (aquestes, a efectes pràctics, subordinades a les primeres) no fou vist amb bons ulls pel govern britànic. Al Regne Unit no l’interessava que el Marroc fos reduït a la situació de “protectorat” franco-espanyol, ja que això deixaria tot el Magreb sota el domini colonial francès. Però, òbviament, tampoc no era interessat en l’establiment d’un govern marroquí oposat a la ingerència colonial europea. Per acabar-ho d’adobar, l’arribada del Panther a Agadir feia pensar en la intenció d’Alemanya d’establir-hi una base naval. Així s’entén la forta protesta diplomàtica, francesa i anglesa, contra l’operació naval alemanya.

El 7 de juliol, l’ambaixador alemany a París anuncià que no tenia cap aspiració territorial al Marroc, i que acceptaria un Protectorat francès del Marroc sempre que se salvaguardessin els interessos econòmics alemanys al Marroc, i que hi hagués una compensació territorial en forma de cessions de part del Congo francès en favor del Camerun alemany. El 15 de juliol, la proposta alemanya es feia més precisa. Eren disposats a reconèixer el protectorat francès del Marroc i a cedir a França Togolàndia i el nord del Camerun, a canvi de rebre tot el Congo francès fins al Riu Sangha i també fer-se amb el dret, exercit fins llavors per França, d’intervenció en el Congo belga. Les negociacions entre França i Alemanya ja havien començat. La premsa burgesa, però, de banda i banda, escalfava l’ambient. El 21 de juliol, David Lloyd George declava que “si la Gran Bretanya és tractada malament en interessos que li són vitals, com si no importés gens en el gabinet de les nacions, llavors dic emfàticament que la pau a aquest preu seria una humiliació intolerable per a un gran país com el nostre”. Les declaracions de George foren llegides com un advertiment a Alemanya, i com un refermament de l’entesa anglo-francesa. La premsa burgesa alemanya recordà com d’injusta era la divisió colonial . L’Imperi Britànic era molt més estès que no pas reflectia el poder real de la Gran Bretanya. L’Imperi Francès també era mastodòntic davant de les proporcions econòmiques de la metròpoli. Els imperis neerlandès i portuguès eren un fòssil d’una altra època, sostinguts tots dos per l’Imperi Britànic, de la mateixa manera que les colònies africanes de belgues i d’espanyols no eren més que sufragànies de l’imperi francès. I, al damunt, l’Imperi Britànic i l’Imperi Francès es coaligaven contra Alemanya, la gran potència industrial, bla, bla, bla.

L’SPD era una partit poderós, el partit més fort d’Alemanya en termes de vots i de militants, recolzat a més en la classe social que, de manera imparable, esdevenia hegemònica a Europa com a conseqüència del mateix desenvolupament del capitalisme. El juliol del 1909, Barcelona havia mostrat el que era una revolta obrera contra una guerra colonial. En el 1907, Bebel havia desafiat tots els consells moderadors que deploraven la seva denúncia contra la guerra d’agressió de l’Imperi Alemanya contra els hotentots. La crisi d’Agadir, però, ja no era la perspectiva d’una guerra al Marroc, sinó la d’una guerra mundial.

La posició de l’SPD en el 3 de setembre del 1911, però, no era gens fàcil. La premsa burgesa ho presentà com una mostra de submissió a l’imperialisme franco-britànic. Fins i tot, hi hagué qui assenyalà que, d’aquesta manera, es traïa al poble marroquí en la lluita contra l’imperialisme francès. No faltaven tampoc veus, dins del moviment obrer alemany, que consideraven que l’imperialisme franco-britànic era denunciable pel seu caràcter parasitari, financer, en front al més sanitós capitalisme industrial alemany, puixant i renovador.

Cent anys després, la història es repeteix. Però ara ja no hi ha un SPD amb la mateixa força que llavors i amb el mateix caràcter de classe. Les guerres imperialistes dels nostres dies les fan “exèrcits professionals” i no pas lleves forçades. La propaganda bèl·lica, però, reprén els mateixos tints de l’època. Els caps hotentots del 1907 eren opressors del seu propi poble, que calia alliberar. Marroc era en el 1911 un ‘rogue state’, que calia protegir d’ell mateix. Un a un, en les vuit dècades precedents, tots els estats del nord d’Àfrica havien passat a l’estatus de colònia o protectorat de França, d’Itàlia o de Gran Bretanya, sempre en nom de la civilització i del desenvolupament. Òbviament, la guerra mundial, en el 1911, no fou aturada per la manifestació de l’SPD. Les potències no se sentien preparades per a una guerra mundial oberta... Encara.

divendres, 2 de setembre del 2011

2 de setembre, per la sanitat pública: contra retallades i privatitzacions

El recinte de la Maternitat, seu, entre d'altres, del Departament de Salut de la Generalitat del Principat, acollia avui des de les 6 de la tarda, una concentració-assemblea per la sanitat pública. Columnes vingudes des de Bellvitge, l'Esperança o el Dos de Maig havien sortit a les 4 d'aquests hospitals en lluita. Col·lectius de treballadors del sector de la salut i de treballadors d'altres sectors, usuaris de la sanitat pública, han arribat des d'altres pobles, viles i barris: Viladecavalls (que lluita activament i amb ocupacions contra el tancament del CAP de Can Trias), Rubí, etc. Especialment destacada ha estat la presència del moviment veïnal i popular dels barris de l'Hospitalet de Llobregat. Una auxiliar d'infermeria de Bellvitge, precisament, era la que explicava l'impacte que ja tenen les retallades en el tractament de l'ictus. Des de la Vall d'Hebron es denunciava la intenció de cedir espais públics a l'empresa privada. També s'ha denunciat com els tancaments parcials ha proliferat la massificació en urgències, i com això afecta particularment els pacients més grans i els pacients infantils. Sinistrament, tot aquest atac a la sanitat pública (una part efectiva del salari social agregat de la classe treballadora) va vinculat pels qui també es planyen de l'excessiva esperança de vida de les classes populars del nostre país. Contra això, creixen les veus que consideren que només l'acció per excel·lència de classe, la vaga general, pot constituir una eina que reverteixi l'actual situació defensiva en una d'ofensiva. Els mateixos que la reivindiquen, però, també són conscients del treball previ necessari: caixes de resistència, foment de la unitat obrera, mobilització popular.

dijous, 1 de setembre del 2011

1 de setembre: retorn a la normalitat

En aquests dies, s'ha encunyat políticament un nou terme, "agosticitat", en referència a fer coses en "agost" quan tothom fa vacances. Vacances han fet als jutjats, però, tranquils, ja han reprès avui l'activitat desnonadora. Amb policia o sense, uns quants habitatges han passat avui al domini efectiu d'entitats financeres que ni els poden vendre ni els volen llogar.

Sense esperar a l'1 de setembre, la policia va practicar desallotjaments a quatre CAPs Vallès del ocupats (ocupats, parcialment) i que oferien una atenció sanitària autogestionada com a resposta a les retallades estivals de la Generalitat.

Això és el retorn a la normalitat.

dimarts, 30 d’agost del 2011

Protesta a Son Gotleu (Palma) per la mort d’un veí de 28 anys

Les tensions socials en aquest barri de Palma es vehiculaven ahir arran de la mort, de matinada, del ciutadà d’origen nigerià, Efosa Okosun, en precipitar-se d’un cinquè pis del carrer Tomàs Rullan. Els nigerians del barri iniciaren una protesta l’endemà al matí pel fet que les forces policials no haguessin arrestats els pressumptes responsables, membres del grup gitano ‘Los peludos’. Durant la protesta i, en mig de la intervenció policial, es produïren destrosses en cotxes aparcats, comerços i mobiliari urbà. La Regidoria de Seguretat Ciutadana i la Policia Local aconseguia fer seure a la taula representants d’associacions nigerianes i gitanes a la comissaria de Llevant. No obstant el retorn a la normalitat, alguns veïns nigerians s’oposaven a la negociació i a la suposada representació per part d’alguna de les associacions. Bona part de les tensions interètniques a Son Gotleu es vincula, segons alguns veïns, al negoci del narcotràfic. D’altra banda, els nigerians denuncien que viuen sota un estat de persecució per part dels gitanos. La percepció dels gitanos és justament la inversa. Però són aquestes percepcions les que fan que un determinat fet tingui un impacte social i tradueixi la conflictivitat latent en fets noticiables.

diumenge, 28 d’agost del 2011

Comença la resposta a la contrareforma pressupostària del PP-PSOE

La contrareforma pressupostària impulsada des de Frankfurt, Brussel·les i Berlin, i executada pel PP-PSOE, en el cas concret de l'encara estat espanyol, ha començat a rebre una resposta al carrer. A Barcelona, l'assemblea de la Plaça de Catalunya s'ha decidit per un recorregut cap al Parc de la Ciutadella, tot passant per la Plaça de Sant Jaume i Pla de Palau. S'ha rebutjat la idea de fer la manifestació en direcció a les seus del PSOE i del PP. Sí que s'ha passat per la Rambla, a l'alçada de la seu de CDC. En els parlaments, intervencions, etc., que s'han succeït i que continuen ara en l'Assemblea del Parc de la Ciutadella, s'ha parlat del ja famós article 135 i del que suposa l'establiment constitucional d'un límit al dèficit i al deute públics. En particular, s'ha posat l'accent en el fet que ara s'enfortiran normativament totes les mesures de retallades en educació, sanitat i serveis socials. Per molts, però, la qüestió va més enllà de l'article 135, i es demana un referèndum sobre la reforma constitucional o, ja directament, una assemblea constituent. Que ningú no interpreti que tota la massa manifestant defensa particularment l'actual situació de l'article 135. Qualsevol contingut social que les mans de Solé Tura haguessin introduït, bàsicament per fer veure, en aquella Constitució del 1978 ha quedat avui més que liquidat. Malgrat les il·lusions existents quant al possible "retorn" a un "estat del benestar", pagaria recordar les mancances de les experiències passades, i els contextos històrics on tingueren lloc: els països capitalistes més avançats, espoliadors del Tercer Món i necessitats de dics de contenció contra el moviment obrer sindicalista, socialista o comunista. El centre capitalista europeu s'arronsa, i els Països Catalans (unes comarques més que unes altres) s'hi van quedant a fora. El control imperialista exercit pels "Tres Grans" va en declivi. I els dics de contenció no són gens necessaris, mentre continua l'autovoladura de totes aquelles estructures, eminentment reformistes, de la classe treballadora.

La demanda d'un referèndum sobre la reforma de l'article 135 té tantes poques perspectives com la de "retorn al keynesianisme". No hi ha ni 35 diputats ni 26 senadors que siguin disposats a signar. Però justament això evidencia una vegada més la buidor de les apel·lacions quadriennals a l'exercici democràtic de "votar". El diputat que tingués el gest de demanar el referèndum es veuria directament apartat de les llistes tancades del 20 de novembre. A més, l'escenari de tres urnes per al 20 de novembre (Congrés, Senat, referèndum) és massa perillós com per permetre'l.

Com més enrenou, però, més reaccions. Per exemple, caldrà seguir atentament la posició de Josep Antoni Duran Lleida. Fa unes hores, deia que donaria suport a la reforma de l'article 135 si s'inclou una clàusula que prohibeix que el "dèficit fiscal" de les comunitats autònomes sigui superior al 4%. El 4% és el límit estipulat en l'ordenament jurídic alemany. No cal dir els beneficis que això suposaria per a la castigada economia dels Països Catalans. Serà CiU capaç de defensar això consegüentment? Si ho refusa el PP-PSOE, que ho refusarà, serà CiU consegüent fins a votar no a la reforma o fins a subscriure la convocatòria del referèndum? Ho dubtem, però caldrà veure fins a on arriba CiU.

El mateix podríem dir de les altres forces polítiques. D'especial interès és la posició que adoptin els diputats del PSOE "més sensibles". Què faran el PSC, el PSPV i el PSIB? Què faran els sectors de centre-esquerra del partit? Els esforços per insuflar-hi vida on no n'hi ha, tindran un rèdit similar, en el millor dels casos, a l'obra del doctor Frankenstein.

dissabte, 27 d’agost del 2011

La reforma de l’article 135 encobreix la contrareforma que consagra encara més la temporalitat en la contractació laboral

El Govern d’Espanya tirava endavant ahir un reial decret amb l’enèssima contrareforma de la legislació laboral. Una nova mostra d’un ‘consens’, segregat des de la patronal, i que vol canviar ‘drets’ per ‘ocupació’. El cas és que uns es perden sense que l’altra avanci. L’erosió pràctica de les condicions laborals, a més, supera la que dicten les pròpies contrareformes laborals, sense comptar que una part important de les relacions laborals queden al marge o fora de tota cobertura legal. Vegem, amb més detall, les mesures incloses en la darrera contrareforma:
- suspensió durant dos anys de les garanties de l’article 15.5 contra l’encadenament abusiu de contractes temporals.
- ampliació dels supòsits del contracte de formació i aprenentatge. Els patrons hi podran acollir treballadors de fins a 30 anys d’edat, i durant un període de dos anys (ampliable a tres). La bonificació quant a la seguretat social d’aquests contractes serà completa per a petites i mitjanes empreses, i del 75% per a les grans (de més de 250 treballadors). El salari podrà ser del 75% del salari mínim interporfessional.

El govern ha aclarit que aquestes mesures són transitòries. En el 2013, l’edat màxima del contracte de formació se situarà en 25 anys (ara és de 21, però durant el 2011-2013, serà de 30). També ha assenyalat que entre les mesures hi ha bonificacions per a la conversió de contractes de formació en fixos, o la pròrroga de la paga de 400 € per a desocupats de molt llarga durada. El cert és que entre les mesures també hi ha un abaratiment dels costos empresarials de l’acomiadament, tal com exigia el Banc Central Europeu.

També és el Banc Central Europeu el principal inspirador de la reforma de l’article 135 de la Constitució Espanyola. Quan, fa poc més d’un any, hom parlava de la perspectiva de la “intervenció” de l’estat espanyol per part de les autoritats comunitàries, es referia precisament a situacions com l’actual. No cal dir que l’esquerra espanyolista està que trona amb aquesta pèrdua de “sobirania”. Com és una constant històrica, a menys sobirania espanyola, més es recrudeix l’ofensiva opressora contra la nació catalana i les altres nacions “perifèriques” de l’estat dinàstic. En la reforma de l’article 135 apareix aquest aspecte, però també un altre. Amb el nou articulat, les referències a una “economia social de mercat” esdevenen paper mullar, la qual cosa explica la forta incomoditat que se sent ara mateix en els rodals neoreformistes més o menys radicalets.

No perdem, però, la perspectiva. Els governs centrals europeus malden per exportar a la perifèria els costos de la “crisi continental”. En aquests moments, això apareix com un sacrifici necessari si hom vol mantindre la “pau social” en les regions centrals. Si aquesta exportació (com acabarà evidenciant-se en darrer terme) és insuficient, caldrà vehicular la fi de la “pau social” per vies d’escapament, és a dir “bocs expiatoris” en els quals la població no-blanca de les regions centrals té tots els números que li toqui el rebre.

Tornem, ara sí, a l’article 135. Vegem el redactat del 1978:

1. El Govern haurà de restar autoritzat per una llei per tal d’emetre deute públic o contreure crèdit

[Això suposa que les Corts Espanyoles són les que generen el marc normatiu (una llei) sobre l’endeutament públic i sobre els prèstecs públics.]

2. Es considerarà sempre que els crèdits per a abonar el pagament d’interessos i capital del Deute Públic són inclosos en l’estat de despeses dels pressupostos, i no podran ser objecte d’esmenes ni de modificacions mentre d’ajustin a les condicions de la llei d’emissió.

[Apareix, doncs, una garantia completa als creditors envers la possibilitat de declarar un determinat deute com a “deute odiós” i desfer-se’n d’ell, a no ser que la llei d’emissió ja ho explicités.]

La reforma de l’article 135 consistirà en afegir punts i més punts. Vegem el redactat proposat complet. Posem en negreta tota la part nova:

1. Totes les administracions públiques adequaran les seves actuacions al principi d’estabilitat pressupostària.

[Es cristal·litza constitucionalment, doncs, el principi d’estabilitat pressupostària, que fins apareixia en lleis i en els Tractats de la Unió Europea i, per tant, ja tenia una validesa quasi-constitucional]

2. L’Estat i les comunitats autònomes no podran incórrer en un dèficit estructural que superi els marges establers, en el seu cas, per la Unió Europea per als seus estats membres.

[És la primera vegada, en tota la constitució espanyola, que es farà referència a la UE. Cert és que la reforma del 27 d’agost del 1992 (article 13.2, sobre el dret de sufragi dels no-espanyols) es va fer sota l’influx de la Unió Europea, però això no s’explicitava. En aquest cas s’explicita la vinculació constitucional de les decisions de la Unió Europea sobre el dèficit. A efectes pràctics, els tractats comunitaris ja obligaven legalment a aquests marges]

2 [segon paràgraf] Una llei orgànica fixarà el dèficit estructural màxim permès a l’Estat i a les comunitats autònomes en relació amb el seu producte interior brut. Les entitats locals hauran de presentar equilibri pressupostari.

[Apareix doncs, el mecanisme de la llei orgànica per trasposar els acords de la UE. Observeu com la llei orgànica obligarà també a les comunitats autònomes. Això restarà encara més, autonomia normativa en matèria financera a les comunitats autònomes]

3. L’Estat i les comunitats autònomes hauran d’estar autoritzats per llei per emetre deute públic o contraure crèdit

[És el resultat de la reforma de l’article 135.1. Observeu que la referència originària a l’Estat s’estén ara, a més, a les comunitats autònomes. La idea del PP-PSOE és que aquest redactat reflecteix millora la situació actual de “corresponsabilitat fiscal”. A efectes pràctics, cal dir que les comunitats autònomes ja eren sotmeses a la llei en les operacions financeres.]

3. [segon paràgraf] Els crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic de les administracions s’entendran sempre inclosos en l’estat de despeses dels seus pressupostos i el seu pagament gaudirà de prioritat absoluta. Aquests crèdits no podran ser objecte d’esmenes ni de modificacions mentre s’ajustin les condicions de la llei d’emissió.

[Remodelació considerable de l’article 135.2. És ben significativa la referència a la “prioritat absoluta”. Cal agrair als reformadors de la Constitució que indiquin qui ha de ser el màxim beneficiari de la maquinària impositiva: els poders financers.]

3. [tercer paràgraf] El volum de deute públic del conjunt de les administracions públiques en relació al producte interior brut de l’Estat no podrà superar el valor de referència establert en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea.

[Es consagra constitucionalment, juntament, amb el sostre de dèficit públic, el sostre de deute públic, i en tots dos casos es fa referència a la UE. Recordem que aquests dos eren uns dels quatre “criteris de convergència” del Tractat de Maastricht, els altres dos feien referència als tipus de canvi monetari (avui obsolets, amb la moneda única) i a la inflació (ja no gaire considerada en un context sense perspectives de fort creixement econòmic).

4. Els límits de dèficit estructural i de volum de deute públic només es poden superar en cas de catàstrofes naturals, recessió econòmica o situacions d’emergència extraordinària que s’escapin del control de l’Estat i perjudiquin considerablement la situació financera o la sostenibilitat econòmica o social de l’Estat, apreciades per la majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats

[La clàusula d’escapament, altrament prevista en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea, es deixa sota el control del Congrés dels Diputats, amb majoria reforçada. Observeu, que també ha de passar pel Congrés les situacions de recessió econòmica que afectin una comunitat autònoma en concret.]

5. Una llei orgànica desenvoluparà els principis a què es refereix aquest article, així com la participació, en els procediments respectius, dels òrgans de coordinació institucional entre les administracions públiques en matèria de política fiscal i financera. En tot cas ha de regular: a) La distribució dels límits de dèficit i de deute entre les diferents administracions públiques, els supòsits excepcionals de superació dels mateixos i la forma i termini de correcció de les desviacions que sobre un i altre es puguin produir. b) La metodologia i el procediment per al càlcul del dèficit estructural. c) La responsabilitat de cada Administració Pública en cas d’incompliment dels objectius d’estabilitat pressupostària.

6. Les comunitats autònomes, d’acord amb els seus respectius estatuts i dins dels límits a que es refereix aquest article, han d’adoptar les disposicions que siguin procedents per l’aplicació efectiva del principi d’estabilitat en les seves normes i decisions pressupostàries.

Arribat al final d’aquest article podem recordar que l’Estatut d’Autonomia del Principat, ja consagra el principi d’estabilitat (Article 214. Estabilitat pressupostària. Correspon a la Generalitat l'establiment dels límits i les condicions per a assolir els objectius d'estabilitat pressupostària dins els principis i la normativa de l'Estat i de la Unió Europea) encara que potser en uns termes que ara podrien ser considerats inconstitucionals. En l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, en canvi, no hi ha referència a l’estabilitat pressupostària, però sí al principi de suficiència (garantiment dels recursos financers suficients d’acord amb “les necessitats de gasto de la Comunitat Valenciana”). L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears consagra el principi d’estabilitat pressupostària en l’article 136.

El mecanisme de reforma constitucional que se segueix en la “part no-protegida” per la Constitució, es basa en una majoria qualificada (tres cinquenes parts) de les dues cambres de les Corts Generals. En aquest cas el referèndum tan sols es pot convocar si ho demanen un 10% dels diputats o un 10% dels senadors. Les convocatòries de mobilitzacions, en aquest sentit, se centren en la demanda de un referèndum. El desgast d’exposar a referèndum aquesta reforma és evident des de tots els punts de mira. Per això, cal donar suport a concentracions com la convocada a Plaça de Catalunya el diumenge 28 d’agost, a les 19h.

divendres, 26 d’agost del 2011

Quan el govern dels millors renuncia a governar

Després de la mobilizació del passat 18 d'agost a la Plaça de Sant Jaume, avui l'Assemblea d'Aturats/des de Barcelona i col·lectius de perceptors del PIRMI, expressaven aquest matí davant la porta principal del Parlament de Catalunya el seu rebuig a la gestió dels consellers Mena i Clerias. Els dos consellers, precisament, compareixien avui davant de la Diputació del Parlament a requeriments dels grups parlamentaris d'ICV i d'ERC. La diputada Anna Simó (ERC de l'Hospitalet) es referia després a les intervencions dels diputats dient que havien dedicat el 90% dels temps a criticar governs anteriors (és a dir, els tripartits 1 i 2). És el que té el bipartidisme: un partit governant por governar fent oposició al partit opositor. I l'abrandat partit opositor, que ara fa costat a aquestes mobilitzacions, tenia com a cap un President de la Generalitat que es va fer fonedís el passat més d'octubre quan la II Marxa contra l'Atur arribava a Barcelona. Nyerros i cadells, cadells i nyerros. O, com deia Brecht, "Perquè la roda mai no deixa de voltar i allò que ara és a dalt, no sempre serà a dalt. Però per a l'aigua de sota, això vol dir només que dia rera dia la roda cal fer anar". El cas és que, fa uns dies, el govern Mas havia de retirar una de les mesures més polèmiques (el pagament mitjançant xec nominal per enviament postal). Sí mantenen les mesures que faran reduir el nombre de perceptors del PIRMI, no pas per una mesura de creació de llocs de treball, sinó per a una redefinició, més estricta, del que vol dir patir desinserció social. En aquestes circumstàncies, la demanda d'una "renda ciutadana bàsica" acaba per semblar forassenyada, malgrat haver quedat registrada en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (la part no anul·lada pel Tribunal Constitucional). El govern dels millors és atenallat. No pot dir ni fava davant del "dèficit fiscal" ni de la manca de capacitat de decisió sobre infrastructures o grans investiments. No pot fer més que una tímida resposta davant de l'anunci que la propera reforma constitucional arrabassarà encara més autonomia pressupostària al Parlament. Per això les urpes i les dents tan sols les poden exercitar contra allò que ells (precisament ells, els millors!) consideren "els fracassats".

Mentrestant, s'estructuralitza un índex de desocupació de dues xifres percentuals, que assoleix proporcions descomunals en els grups d'edat més extrems (més joves i més grans). Gent que, d'acord amb l'ortodòxia social, és definida com de la classe mitjana, han de veure com han de compartir amb els consogres, tres dies sí, tres dies no, la parella conformada pel fill i la jove. Les fonts alternatives d'ingressos, d'altra banda, que no apareixen en l'estatística, també semblen reduir-se. Aquest col·lapse, tan desigualment repartit, hauria de fer reaccionar al govern dels millors? La utopia que amaga aquesta qüestió ens hauria d'envermellir el rostre. Des de quan la Pompadour s'ha preocupat pel "deluge d'aprés nous"?

dijous, 25 d’agost del 2011

La reforma de la Constitució espanyola per prohibir els pressupostos deficitaris

L’anunci de la reforma de la Constitució per introduir en el Títol VII una previsió per tal que els pressupostos públics siguin “equilibrats” (és a dir, no deficitaris) cal incardinar-lo en un esforç propagandístic enorme. Malgrat que és evident que la “crisi d’endeutament públic” (i privat) es troba en una subocupació de les capacitats productives i, en conseqüència, una disminució dels “ingressos”, el discurs dominant se centra en les “despeses”. Fruit d’aquest discurs, hi ha la idea d’haver estirat més el braç que la màniga, o d’haver viscut per damunt de les (nostres) possibilitats, o de les lloances a l’austeritat. La intenció no és cap altra que la de continuar amb la retallada de la “porció social” dels salaris dels treballadors, mentre la “porció individual” és salvatjament castigada a través de la desocupació/subocupació i, particularment, de la por a la desocupació.

Els efectes materials de la reforma constitucional, en ells mateixos, no semblen a primera vista greus. Actualment, diferents disposicions normatives forcen als “pressupostos equilibrats” o posen limitacions a l’endeutament. D’altra banda, l’ortodòxia econòmica seguida pels principals partits (per tots els partits parlamentaris, al capdavall) garanteix també aquest principi. Inversament, l’aprovació d’aquesta reforma no impedirà ni l’augment dels dèficits pressupostaris ni l’endeutament públic. La previsió d’una llarga estagnació (l’estat natural del capitalisme madur) fa virtualment impossible reduir el “deute sobirà”. A més, cal no oblidar que aquest “deute sobirà” serveix per vehicular una part substancial dels beneficis empresarials (i dels salaris nominals) a les arques dels oligopolis financers en forma d’interessos.

Deixant de banda totes aquestes reflexions, l’adopció d’una reforma constitucional en aquest sentit és també un atac a les eines pròpies de l’època del “capitalisme autoregulador” (keynesianisme) com era l’aprovació de “pressupostos deficitaris” com a eina “anti-cíclica” (equilibrada històricament per “pressupostos superavitaris”). És, en certa mesura, liquidar una antigalla preservada en una Constitució que fou aprovada en un altre context de correlació de forces (1978). Que, a més, la reforma de la Constitució es pugui tramitar per via d’urgència, sense gaire debat previ en la “societat”, és una ironia sinistra per part de partits polítics que havien fet de la Constitució un text sagrat contra els drets dels pobles. No és estranya, doncs, la reacció de molts catalans davant de la demanda de sotmetre a referèndum aquesta reforma: que se sotmeti a referèndum també la continuïtat de la dependència nacional.

dimarts, 23 d’agost del 2011

La Mediterrània després de la batalla de Trípoli

Fonts properes a l’OTAN celebraven ahir la caiguda imminent del règim de Gaddafi (la Gran Jamahiriya Àrab Líbia Popular Socialista), tal com ho havien celebrat el passat mes de març. Hores més tard, llavors com ara, han fet reiterades crides als “gaddafistes” per tal que deixin les armes. No obstant, els fets dels darrers dies han suposat un avanç definitiu per al Consell Nacional de Transició de la República Líbia. Si abans de la batalla, els territoris del Consell Nacional de Transició consistien, a la Tripolitània, d’enclavaments en una regió encara controlada per les forces del govern de Trípoli, la situació actualment és la inversa. Lluny queda la situació d’aquella que, en la primavera, va amenaçar les forces del Consell Nacional de Transició de veure reirrompre el gaddafisme a la Cirenaica.

Mentre la posició del Consell Nacional de Transició es consolida a la Tripolitània, també la posició de l’OTAN i de les potències imperialistes que l’encapçalen (els Estats Units i, en menor terme, l’estat francès) s’ha consolidat sobre el Consell Nacional de Transició. Així doncs, si el Consell Nacional de Bengasi ja era reconegut com el govern libi oficial per part del govern Sarkozy, ara l’Administració Obama ha fet també el pas de traslladar-hi el reconeixement diplomàtic. Com el “vaixell de Teseu”, el Consell Nacional de Transició ha anat patint unes remodelacions, i encara n’haurà de patir més. Segons el desenllaç de la batalla de Trípoli, haurà d’incorporar més o menys sectors del gaddafisme “moderat”, això sense comptar amb tots els responsables del règim anterior que s’hi han passat.

L’escenari, doncs, que apareix al davant és el del canvi de règim, un canvi en el qual la intervenció de l’OTAN (dels Estats Units) ha estat cabdal. La ironia ha volgut que l’arxienemic de l’Administració Reagan hagi estat foragitat per l’Administració Obama. Però no perdem el fil. El govern de Gaddafi s’havia “reintegrat” entre els “governs respectables”, a canvi de cessions basades en les riqueses naturals de Líbia, i del petroli en particular. Les riqueses de Líbia permetien mantindre el règim de Gaddafi, una atapaïda xarxa clientel·lar, i una gestió social dels ‘gastarbeitern’ no gaire diferent de les d’un estat del Golf. L’acumulació de riquesa per al capital libi també suposava una acumulació de greuges per a les classes populars, diferents però paral·leles, a les viscudes en altres països mediterranis.

Les potències nord-atlàntiques (i les europeees, en particular) van rebre a contrapeu les protestes de Tunísia que provocaren la caiguda de Ben Ali. Amb prou feines s’havien recuperat, quan es produí la caiguda de Mubarak. Però des de llavors han sabut reaccionar. Les protestes de Bahrain foren ofegades amb la intervenció del Consell del Golf. La situació al Iemen, quedà estagnada, però la posició arbitral d’Aràbia Saudita s’hi ha vist enfortida. Líbia i Síria quedaren en una situació de guerra civil. Les protestes d’altres indrets, malgrat ésser més o menys voluminoses, no han arribat a presentar la qüestió del poder.

Hom s’ha demanat, per què la intervenció de l’OTAN s’ha centrat en Líbia i no en Síria. Més rellevant serien els motius de la intervenció a Líbia i d’una possible futura intervenció a Síria. En un cas i en l’altre, la principal motivació rau en la feblesa mostrada per Trípoli i Damasc en la gestió de les protestes populars de la primavera: lluny de poder assimilar-les i adreçar-hi una repressió selectiva, van haver d’obrir foc contra tots els manifestants. La interpretació de Trípoli i de Damasc era que la caiguda dels governs de Tunis i d’el-Cairo es van deure al fet de no haver estat prou contundents. Sens dubte, si haguessin reeixit a ofegar les protestes, les relacions diplomàtiques de tots dos governs amb els països de l’OTAN, haurien millorat. La dinàmica de repressió/contrarepressió, però, genera un camí sense retorn.

A diferència de Líbia, a Síria no existeix un govern formal oposat a Damasc. La potència militar síria, d’altra banda, és més elevada que la líbia, la qual cosa ha desencoratjat, de moment, una intervenció de l’OTAN. La localització geopolítica de Síria és, a més, molt més sensible. Si llegim la premsa conservadora nord-americana més prosionista, particularment en aquests dies, tindrem la sensació que els “canvis de règim” no són una bona cosa. Per exemple, des de fa mesos hi ha preocupació per a un “Egipte radical”. Sense Mubarak, la lluita política entre els sectors del govern provisional d’Egipte i la necessitat de controlar una possible “segona revolució” ha trobat en l’antisionisme una forma de vehiculitzar efectivament les energies populars. Un recrudiment del conflicte a Palestina, en el moment en el qual la societat israeliana dista molt de tindre una situació harmoniosa, pot tindre efectes poc previsibles.

Sigui com sigui, l’OTAN ha resultat ben enfortida després de la Batalla de Trípoli. Amb independència del temps i dels recursos que s’hi ha dedicat, l’OTAN no s’ha vist empantenagada com a Afganistan. A més, els costos de les operacions de terra han estat “externalitzats” a les forces del Consell Nacional de Transició. Amb aquesta experiència, la pulsió per participar a Síria serà més forta. L’OTAN ofereix a les potències nord-atlàntiques victòries mentre que en l’àrea econòmica tots són “nombres vermells”.