271.000 € per fer apologia de la participació electoral

Aquest ha estat el cost de l'spot institucional de la Generalitat per a les eleccions del 25-N:

271.000 € seria l'equivalent a demanar 10 € a cadascuna de les persones que han avalat les Candidatures d'Unitat Popular (CUP).

Des de l'oposició espanyolista, hom ha posat el crit al cel en el contingut de l'spot i, particularment, en el fet que hom faci referència a la mani de l'11-S. L'estupidesa d'aquesta oposició espanyolista, particularment dels partits suposadament binacionalistes, consisteix en no veure el suport nítidament majoritari d'aquella manifesta, i que ja no res li pot arrabassar el seu caràcter històric.

Però l'important no és el contingut de l'spot. És un contingut que convida a votar CiU, per la mateixa raó que CiU s'erigeix ara en la representant del poble català. Tan sols una perspectiva de classe (de classes populars) i de nació completa (de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, i de l'Hospitalet a Burjassot) pot desmuntar aquest abús de CiU i dels seus satèl·lits. És més rellevant encara que el contingut, el fons.

Com es pot gastar aquesta barbaritat de calés en una campanya que no serveix absolutament de res? No seria millor destinar aquests diners a garantir el dret de vot dels ciutadans del Principat que viuen fora de les fronteres estatals? O destinar-los a un millor funcionament del procés electoral? No, senyor. Aquests diners s'estan destinant a una finalitat oprobiosa, que trenca el mateix dret de vot. El dret de vot implica, també, necessàriament, el dret a l'abstenció). No és tolerable que amb diners de tothom es faci una campanya implícitament denigrant contra les persones que optaran per l'abstenció. Uns ho faran per manca d'interès en les opcions presentades. Uns altres per malfiança en el sistema democràtic actual. Uns altres per declarar fermes conviccions àcrates.

Des dels lacais de CiU se'ns respondrà que sempre es fa això de "incitar a la participació". Sí, és cert. Però en aquestes eleccions tothom restarà pendent e l'índex de participació. Si, finalment, l'índex de participació no augmenta tot el que diuen que augmentarà, com ho justificaran? Per això mateix volen sotmetre a la ciutadania a un nou xantatge participacionista.

A Barcelona, el 25N, el número 7 és el que pertoca

CANDIDATURA NÚM. 7 CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR - ALTERNATIVA D’ESQUERRES (CUP-ALTERNATIVA D’ESQUERRES) 1. Sr. David Fernández i Ramos. 2. Sra. Georgina Rieradevall i Tarrés 3. Sr. Joaquim Arrufat i Ibáñez 4. Sra. Isabel Vallet Sánchez 5. Sr. Xavier Safont-Tria Ramón 6. Sra. Roser Veciana i Olive 7. Sra. Anna Maria Gabriel Sabaté 8. Sr. Jaume Casals Ció 9. Sra. Blanca Serra i Puig 10. Sr. Francesc Freixas Morros 11. Sr. Francesc Ribera Toneu "Titot" 12. Sra. Marta Cordomí Forns 13. Sra. Maria Esther Del Alcázar i Fabregat 14. Sra. Núria Gibert i Dasca 15. Sr. Josep Garganté Closa 16. Sr. Nicolàs Castellano Petidier 17. Sra. Àngels Rus Sánchez 18. Sra. Eulàlia Sabater Díaz 19. Sr. Marc Serra i Torrent 20. Sra. Marta Rius Gallart 21. Sra. Neus Montaner Sanchez 22. Sr. Xavier Oca Baradad 23. Sr. Martí Majoral i Torrent 24. Sr. Andreu Curto Baiges 25. Sra. Maria-José Lecha Gonzàlez 26. Sr. Manuel Màrquez Berrocal 27. Sra. Teia Àlvarez i Pons de Vall 28. Sra. Clara Camps Calvet 29. Sr. Eloi Escútia Fors 30. Sr. Llorenç Casanova Fernàndez 31. Sra. Eva Pous i Calvet 32. Sr. Fabià Díaz Cortés 33. Sr. Joan Ribet Casademunt 34. Sra. Núria Comerma i Cortada 35. Sr. Óscar Simón Bueno 36. Sra. Judith Saus Moreno 37. Sr. Adam Majó Garriga 38. Sra. Alba Johé i Tort 39. Sr. Joan Garriga Quadres 40. Sr. Andreu León de Cabo Sindín 41. Sr. Joan Sebastià Colomer i Tejada 42. Sra. Anna Gabaldà Felipe 43. Sr. Jordi Pueyo Tapias 44. Sra. Isabel Costa Bassas (Betty) 45. Sr. Karim Akbih Verdaguer 46. Sr. Alexandre Maymó López 47. Sra. Laura Pabon Lara 48. Sr. Albert Botran Pahissa 49. Sra. Laia Altarriba i Piguillem 50. Sr. Otger Amatller Gutierrez 51. Sra. Maria Oliver Reche 52. Sr. Jesús Maria Carrasco Gómez 53. Sra. Elisabet Linares Pruna 54. Sra. Neus Pujol i De Isidro 55. Sr. Òscar de la Guardia Casals 56. Sr. Aleix Auber Àlvarez 57. Sr. Eduardo Càliz Robles 58. Sra. Juliana Bacardit Garriga 59. Sra. Míriam Ferràndiz Saus 60. Sr. Ramón Maria Piqué Huerta 61. Sr. Antoni Iborra Plans 62. Sr. Jordi Pagès Ansón 63. Sra. Èlia Badia i Casas 64. Sra. Mireia Romo Segura 65. Sr. Lluís Perramón Raya 66. Sra. Maria Freixas i Alió 67. Sr. Roger Brujons i Tomàs 68. Sra. Teresa Franco Presas 69. Sr. Xavier Monge Profitós 70. Sr. Roger Sànchez Amat 71. Sra. Anna Maria Guijarro Casas 72. Sr. Oliver Carlos Martínez Martínez 73. Sra. Esther Rocabayera i Jordán 74. Sr. Joan Catà Ten 75. Sr. Lluís Millà Salinas 76. Sra. Sandra Redondo Ibáñez 77. Sra. Roser Calvet Riera 78. Sr. Lluís Cabrera Sànchez 79. Sr. Carles Belda Valls 80. Sr. Francesc Lucchetti i Farré 81. Sra. Maria Soler Aznar 82. Sra. Iolanda Maurici Jareño 83. Sr. Oleguer Presas Renom 84. Sr. Julià De Jòdar Muñoz 85. Sr. August Gil Matamala Suplents: 1. Sr. Jordi Méndez Cordobés 2. Sra. Jordina Fernández Tarrés 3. Sra. Raquel Rodríguez Boixader 4. Sr. Marc Sallas Batlle 5. Sr. Aitor Blanc Aranjuelo

La rebilingüització del nom oficial de Maó

El PP diu que el restabliment del duet bilingüe oficial Maó/Mahón (o, potser, Mahón/Maó) és una forma d'ésser coherent amb la història. Amb quina història? Raimon ens respon: "ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim; que la nostra és la d'ells". A algú potser se li acut de demanar que Saragossa adopti per nom oficial Zaragoza/Saragossa per comptes de Zaragoza per ésser coherent amb la història? A algú potser, però no li faran cas. I bé que fan. Maó, en castellà, es diu Mahón. En anglès, es diu Port Mahon. En esperanto, Maono. En d'altres llengües, de comunitats nacionals menys vinculades amb Menorca, hom, de mica en mica, ha optat per Maó, precisament perquè aquest ha estat l'únic nom oficial de la ciutat des del 2006. El Maó/Mahón, en aquest sentit, despista, i condueix finalment a la desaparició de la forma recomanada pels lingüistes.

Només cal repassar el mapa oficial dels Països Catalans per adonar-se del nyap que suposen els noms en francès o en espanyol en zones lingüísticament catalanes. Fins i tot en el cas que també es reconegui la forma catalana, finalment s'imposa l'espanyola o francesa en els usos internacionals (Google Maps, GPS i similars). Si algú pensa que el Principat resta al marge d'aquestes querelles, n'hi ha prou a recordar que encara aquesta mateixa setmana el consolat espanyol de Londres obligava a alguns sol·licitants de vot per a les eleccions del 25N que posessin "Gerona" i no "Girona" en les sol·licituds.

Quant a l'origen i evolució del topònim, s'ha escrit força. El nom oficial llatí fou Mago, encara que, per exemple, Plini s'hi refereix també al Portus Magonis. La relació entre aquest topònim i l'antropònim fenici i, encara més particularment, amb l'almiral Magó Barca (el més jove dels tres fills d'Amílcar) potser data dels primers segles de dominació romana. No obstant, el més probable és que el Mago-topònim sigui més antic. Coromines aventura un origen lígur-sorotàptic (i.e. d'una llengua indogermànica pre-italo-cèltica). Es fa difícil intuir quin era el nom amb el qual coneixien la ciutat els propis menorquins de l'època, però potser no s'apartava gaire de la pronúncia actual [mó]. La forma "Maco", que apareix en algun text geogràfic de l'Antiguitat Tardana, podria ésser el resultat d'una hipercorrecció. En caure la consonant, ens queda [maó/mëó], que és la pronúncia que adopten els no-maonesos, encara que també hi ha la variant [mëvó], particularment a Mallorca, que introdueix una [v] per evitar el diftong. És per marcar el diftong, que s'escriu la 'h', tal com ho fa Ramon Muntaner quan diu que "lo port de Maho que és en l'illa de Manorqa". La solució ortogràfica per indicar que s'ha de pronunciar [maó] i no [máo] és la conservació de la -n etimològica, que a més reapareix en el gentilici "maonès". Cal no oblidar que en la normativa general occitana, s'escriu Maon (si l'n s'hagués de pronunciar caldria posar un accent a la o). Així doncs, en la dualitat Maó/Mahón s'amaguen criteris ortogràfics diferents (manteniment o no de les h mudes intercalades) i solucions fonètiques diferents (emmudiment o no de la -n etimològica).

Cafèambllet i Kostas Vaxevanis

La velocitat de la justícia (perdó, de l'aparell repressiu de mitjà i llarg termini de l'estat espoliador) és relativa. Únicament d'aquesta manera, s'explica la rapidesa de procesos com la demanda de Via contra cafeAMBllet.

10.000 € de multa. L'honorabilitat dels qui es mouen en els marges de la legalitat (perdó, els codis imposats pels gestors de l'estat espoliador) es defen amb una rapidesa que contrasta amb la lentitud dels processos sobre contractes i informes que tan sols serveixen per justificar un trasvasament de diner públic (perdó, espoliat al contribuent) a les butxaques privades.

I el que val per a la contractació dels hospitals de l'Alt Maresme, val també per als evasors fiscals de Grècia. Els mateixos defensors suposats dels creditors de les administracions gregues van recopilar dades sobre els diners evadits per les grans fortunes gregues, i no les han emprades pas per cobrar els seus deutes, no. Ans al contrari, silenciaren la llista i continuaren exprimint les classes populars gregues. Cobrar el deute no és pas tan important com generar nous marges per a les taxes de benefici. Més aviat, la cantarella sobre el deute i l'austeritat és la manera de justificar la despossessió a Grècia i a tot Europa.

El periodista Kostas Vaxevanis, editor de Hot Doc, va publicar el dissabte la llista de 2000 noms de ciutadans grecs amb comptes a Suïssa. La resposta de la justícia no s'ha fet esperar, i avui mateix ha estat arrestat.

Encara avui podem llegir la versió electrònica de cafeAMBllet. Accedir a Hot Doc ja resulta més complicat. No passa res, perquè sí podem llegir com el New York Times parla de la fortuna de Wen Jiabao. La geopolítica limita la informació sobre la corrupció. La resta ens ho hem d'imaginar.

Pollença aprova una moció a favor del dret de decidir com a poble cap a l'estat propi

La moció aprovada a Pollença ha comptat amb un ample i variat suport entre les forces consistorials.

MOCIÓ A FAVOR DEL DRET A DECIDIR COM A POBLE CAP A L’ESTAT PROPI

Exposició de motius

Si tenim en compte que el dret a l’autodeterminació és un principi fonamental dels drets humans, qüestió aquesta que està recollida a la carta de les Nacions Unides, com també al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics ratificat per l’Estat espanyol el 27 de juliol de 1977, que en el seu Article 1 proclama: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural. Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència. Els estats en aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d’administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret a l’autodeterminació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.”

No podem passar per alt la situació social i econòmica que pateixen molts de veïns i veïnes del municipi de Pollença, per extensió, de tot els ciutadans de les Illes Balears com a conseqüència de la seva pertinença al Regne d’Espanya. Avui, a les Illes Balears, l’atur afecta a moltes famílies i un percentatge molt important de la població es troba al llindar de la pobresa. A més, l’espoli fiscal suposa al voltant de 3.500 milions d’euros anuals per a les Illes Balears.

És, doncs, davant d’aquest context crític que viu el país, que es constitueixen noves associacions, entitats i plataformes ciutadanes, com la recent creada “Assemblea Nacional Catalana de Mallorca”, amb l’objectiu d’actuar amb fermesa i en defensa dels interessos col·lectius, generant un clima de confiança i esperança pel ciutadans de les Illes Balears, en el marc del conjunt dels Països Catalans. El Regne d’Espanya ha demostrat la seva incapacitat per a administrar els recursos públics de forma eficient i per a garantir un funcionament ordenat de les seves institucions financeres supervisores, amb el “Banco de España” en primer lloc. És un estat que es troba en fallida econòmica i que ens hi arrossega.

Al mateix temps, ha incomplert de forma reiterada les seves obligacions econòmiques amb el Govern de les Illes Balears, causant així uns greus perjudicis als seus ciutadans i posant en descrèdit internacional les seves institucions. Aquesta conducta de deslleialtat institucional ha agreujat els desequilibris creats per l’espoli, insostenible, que pateixen les Illes Balears i que desvia cap a Espanya uns recursos imprescindibles per al bon funcionament dels serveis públics del Govern de les Illes Balears, dels diferents Consells insulars i dels ajuntaments.
A més, ara, des del Govern Espanyol, s’estan promovent grans canvis legals que atempten contra l’autonomia local i, fins i tot, contra la pròpia existència del món municipal i dels serveis que aquest presta al conjunt de la seva població.

Les Illes Balears i el conjunt dels Països Catalans han de preservar com a poble els seus trets nacionals, la seva llengua, la seva cultura, el llegat de la seva història com a tret principal d’acolliment i de diàleg.

És per tots aquests motius, però principalment per a preservar el benestar dels veïns i veïnes del municipi de Pollença, i per tal d’impedir que l’agreujament d’aquesta situació de crisi derivi en greus problemes de cohesió social, de degradació de les activitats empresarials i en més increments de l’atur i la pobresa de les classes treballadores, que aquest Ajuntament vol fer sentir la seva veu en aquests moments històrics que ens està tocant viure.

Per tot això, es demana al Ple de l’Ajuntament de Pollença l’adopció dels següents ACORDS:

L'Ajuntament de Pollença donarà el seu suport a totes les comunitats autònomes que decideixin iniciar el procés de constituir-se com a estat propi, prèvia consulta a la ciutadania de cada territori, confiant que les Illes Balears sigui una d'elles.

L’Ajuntament de Pollença manifesta el ple suport a totes aquelles iniciatives de la societat civil i/o institucions, orientades i desenvolupades democràticament i pacíficament, que fomentin la informació, la consulta popular i la concreció del dret a decidir de les persones i els pobles, a l’hora d’avançar cap a l’estat propi.

L’Ajuntament de Pollença apel·la a l’esperit cívic de la Unió Europa, inclòs l’Estat espanyol, per tal que permeti que els ciutadans de les Illes Balears, i dels diferents pobles de l’Estat espanyol, puguin decidir el seu futur com a poble.

                                                                                                          Pollença, 25 d’octubre de 2012

Assemblea oberta de la CUP - (Casal de Cultura Robert Brillas, dijous 25 d'octubre, a les 19h)

Vora un centenar de veïns d'Esplugues de Llobregat i de Sant Just Desvern han avalat la Candidatura d'Unitat Popular-Alternativa d'Esquerres (CUP) a la circumscripció de Barcelona per al Parlament del Parc de la Ciutadella. Aquest dijous serà el torn de fer una assemblea oberta, perquè més vots i avals, el que calen són mans.

El nostre Breivik particular

Boig. Boig i prou. Boig, antisocial i prou. Prou. Prou. Prou. En noruec i en català, prou. No s'hi pot parlar. A Utoya, els morts foren morts actuals. A Mallorca, els morts foren morts potencials. La intervenció policial en el segon cas va fer que la cosa anés fins el seu punt, i no pas més enllà. En el primer cas, Breivik anava amb uniforme de la policia.

La policia, però, ja assenyalava l'odi als "universitaris" com un tret de la personalitat del Breivik potencial.

Ara hom comença a desgranar "l'ideari" del Breivik potencial. En Jordi Borràs ho expressa així: "xenòfob, espanyolista, antisemita, filonazi i profalangista". Excuseu-li la redundància.

Si no fos per la policia, els explosius haurien detonat a la Universitat de les Illes Balears. Sense explosius, serà simplement el deteriorament de l'augment de les taxes, la desmoralització del personal docent i de serveis, el descrèdit de titulacions buidades de pressupost, els avenços de les arbitrarietats, els qui acabaran per ensorrar les universitats. Sense explosius. Les polítiques xenòfobes, espanyolistes, antisemites, filonazis i profalangistes dels ministres verds de torn són ben bé matèria d'un thriller sobre psicòpates.

El Port de la Selva, la Plaça de la Constitució i el carrer Joan Carles I

El Ple Municipal del Port de la Selva, un dels municipis pioners en considerar-se desafectat de la constitució espanyola, decidirà avui el nou nom que ha de dur el carrer fins ara conegut com Rei Joan Carles I. Hi ha qui ho considerarà fora de lloc. Com és que al Port de la Selva hi havia un carrer dedicat a una persona viva, i ben viva, segons llegim al New York Times? I encara més quan aquesta persona viva és sucesora a título de rey de un règim notòriament feixista. Però, en tot cas, cal saludar la reparació que avui farà el Port de la Selva.

Més complicat em sembla el canvi de nom de la Plaça de la Constitució. Potser seria innecessari. Al capdavall, se suposa que la República Catalana (o Estat Català) que sorgirà del procés suposadament endegat en l'actualitat, tindrà també una Constitució. No ho donem per segur, és clar, però ho suposem. D'altra banda, també el nostre país tingué les seves Constitucions, esborrades a còpia de Decrets de Nova Planta, recentment referendats per les Corts Espanyoles. Les Constitucions Catalans (o Constitució Catalana), passades o futures, bé podrien merèixer una plaça.

I és que es tracta no pas de canviar de nom les places de la constitució i les places de la independència, sinó de donar-los el sentit correcte, l'adjectiu escaient, en el benentès que els adjectius escaients són els adjectius el·líptics. Vindrà un dia que direm "Constitució" i pensarem "Constitució catalana", i no com ara, esclaus que som, que a la "Constitució espanyola" li diem "Constitució".

Els dimonis del ministre Wert

El ministre Wert vol fotre mà a l'educació de l'estat espanyol, recentralitzant-la, manllevant a les "comunitats autònomes" (nacionalitats i regions, segons la constitució espanyola) les competències en aquest àmbit (reconegudes també segons la referida constitució espanyola).

El ministre Wert no se n'amaga de les raons. Són raons polítiques. Segons el ministre Wert, cal centralitzar l'ensenyament per poder incloure-hi com a valor vehicular el sentiment nacional espanyol. No ho diu així, potser. Ho diu en negatiu, ja que atribueix el creixement de l'independentisme català al Principat a aquestes competències en ensenyament. Ja fa més de trenta anys, un il·lustre dirigent valencià del centrisme espanyol s'exclamava que tots els mestre als País Valencià eren del PSAN. Aquesta és una de les mitologies de l'espanyolisme: la idea que el control polític de l'educació és crucial per fer triomfar un projecte polític.

El nacionalisme més efectiu és el que no es nota. El que penetra "sin que se note el cuidado". Els segles XVIII i XIX són la història d'una llarga paciència de l'estat espanyol per castellanitzar les nacions perifèriques de la península. Fet i fet, l'esforç de castellanització estatal triomfà bàsicament per la castellanització interna i "voluntària" de les elits d'aquestes nacions. En el segle XX les coses s'acceleren, i la pressió estatal excedeix clarament la capacitat autocastellanitzadora de les dites elits. Únicament els historiadors del futur i, a poder ser, que siguin d'un país molt i molt llunyà, sense prejudicis nacionals, ens podran explicar perquè aquesta pressió cedí crucialment en els anys 1980. El resultat de la crisi econòmica i laboral del 1977? La necessitat de reabsorbir els ferments revolucionaris associats a aquesta crisi, a la fi del franquisme i al post-maig del 1968? Un càlcul post-estatal de les elits barcelonines? Un sentiment de culpa momentani de l'espanyolisme en veure el triomf dels seus objectius a l'abast de la mà? Fos com fos, van cedir. Seria excessiu considerar absolutament cabdals els tres pilars fonamentals del pujolisme (del pujolisme sellaresià, a desgrat del propi Pujol): escola, mitjans audiovisuals públics i policia autonòmica?

Ara Wert vol revertir la situació. Per fer-ho, és clar, ha de defensar la politització de l'ensenyament. Però això va en contra de tots els dogmes del post-politicisme de dretes.

L'experiència històrica demostrà que l'única manera de revertir el (no gaire potent) procés de catalanització de l'escola que es va viure en els anys 1930 fou una guerra, una victòria, una depuració i una repressió ferotges. Esperem que el ministre Wert no sigui un alumne aplicat de l'assignatura d'història.

La consulta sobre la independència: prioritàriament en la legislatura 2012-2016

El Parlament del Parc de la Ciutadella ens ha obsequiat avui amb una resolució, que diu això:

Resolució

1- El Parlament de Catalunya expressa el seu reconeixement i es felicita per l'enorme èxit aconseguit a la massiva manifestació del passat 11 de setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema" Catalunya nou Estat d'Europa".

2- El Parlament de Catalunya constata que al llarg d'aq uests darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s'ha compromès a fons amb la transformació l'Estat espanyol per poder-hi encaixar sense haver de renunciar a les nostres legítimes aspiracions nacionals, a la nostra voluntat d'autogovern, ni a la nostra continuïtat com a nació. Però els intents d'encaix de Catalunya a l'Estat espanyol i les seves reiterades respostes són avui una via sense recorregut, Catalunya ha d'iniciar la seva transició nacional basada en el dret a decidir.

3- És per tot això que el Parlament expressa la necessitat que Catalunya faci el seu propi camí, constatant la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu, com a única via per tal de garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l'enfortiment demo­cràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies.

4- El Parlament insta el Govern de la Generalitat i a les forces polítiques i els agents socials i econòmics a impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme aquest procés democràtic i el full de ruta consegüent, amb dià­leg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el govern espanyol, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui determinar en un marc de plena lliber­ tat, respecte al pluralisme, foment del debat i la convivència democràtica i sen­se coaccions de cap mena.

5- El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalu­nya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta el govern fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.

---

El Parlament és el Parlament, és a dir no és el Govern. Així doncs, atribueix la iniciativa de la consulta "sobre el futur" al Govern. "Prioritàriament", s'indica la legislatura 2012-2016, però sense gaire concreció. Es parla de "transició nacional" i no pas d'estat propi. Som davant d'una proposició autodeterminista i no pas independentista. El cas, però, és que el contingut suposa un avenç respecte d'altres declaracions prèvies sobre el dret d'autodeterminació que havia fet el dit Parlament, i en la qual l'exercici del dret d'autodeterminació quedava previst per a la setmana dels tres dijous. Ara, si més no, pel que fa a la consulta, es parla prioritàriament d'un futur proper.

Un punt positiu és que aquesta consulta supleix amb escreix la consulta prevista en el full de ruta de l'Assemblea Nacional Catalana, en el qual full de ruta hom proposava de fer una consulta sobre la independència organitzada pels ajuntaments adscrits a l'Associació de Municipis per la Independència. Val a dir, però, que una consulta com la proposada és sobrera si tenim en compte la que ja es va fer (i s'hauria de continuar fent) a nivell municipal, organitzada rigorosament per grups de voluntaris.

En tot cas, qualsevol via imaginable de les descrites en la proposició del Parlament passa pel trencament amb la legalitat vigent, espanyola i autonòmica. Just això, ens ha d'obligar a ésser ambiciosos. Si hem de trencar amb el marc autonòmic per poder convocar una consulta sense vist-i-plau de Madrid, també hem de trencar amb els marcs autonòmics i estatals per estendre el procés a la totalitat dels Països Catalans i, alhora, trencar els marcs legals vigents per sotmetre a la decisió democràtica del poble no tan sols les fronteres i constitucions estatals, sinó el mateix entramat social, econòmic i cultural. Perquè si ja no acceptem ni el dret diví dels reis ni el caràcter inexpugnable de constitucions blindades, tampoc assumirem el fatalisme sistèmic del "no-hi-ha-alternativa" en cap altre àmbit

Per què el govern Mas no vol pronunciar el mot "independència"?

Xavi Oca parlava recentment del canvi d'hegemonia que s'ha produït, i en el qual l'hegemonia de l'autonomisme-federalisme ha estat substituïda per l'hegemonia de l'independentisme. Avui, ésser catalanista o nacionalista s'ha convertit, fora de malabarisme intel·lectuals, en sinònim d'independentisme. El canvi, però, no és uniforme. El "nou independentisme" té un concepte radial dels Països Catalans, en el qual hi ha un territori nacional irrenunciable (les quatre províncies), uns territoris addicionals de primera corona (la Franja de Ponent i la Catalunya Nord) i una segona corona formada pel País Valencià i les Illes Balears. Com que Andorra ha sabut mantindre la independència no forma part de l'esquema territorial del "nou independentisme". És lògic que aquest esquema territorial generi incerteses en el territoris de la segona corona. Pau Fabra, d'Elx, es queixa particularment del fet que aquest "nou independentisme" no contempli què passarà eventualment amb el País Valencià i les Illes Balears en l'escenari d'una República Catalana restringida que arriba a pactes amb un Regne d'Espanya que reté els territoris citats.

La indefinició territorial va acompanyada indestriablement d'una indefinició del contingut polític d'aquest reivindicat "estat propi". Que CiU empri terminologies com "estat propi" o "estructures d'Estat", i les hagi combinat fins fa quatre dies en un full de ruta que incloïa "un pacte fiscal en la línia de concert econòmic", és simptomàtic. Artur Mas ha dit en alguna ocasió que no li agrada parlar d'independència perquè en l'actualitat els estats són "interdependents".

És cert que el mot "independent" ha canviat de significat. La historiografia hispànica post-napoleònica parlar de "Guerra d'Independència" per referir-se a les lluites del 1808 al 1814. No obstant, el Regne d'Espanya, sota l'ègida napoleònica, va mantindre la independència formal (amb un rei propi, el germà de l'emperador), i fins i tot els decrets que annexionaven part de Catalunya i part d'Aragó a l'Imperi dels Francesos no foren aplicats en tota formalitat. De totes formes, en l'actualitat, al Regne Unit és possible l'existència d'un Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP) que, bàsicament, lluita contra les dependències del Regne Unit respecte de les instàncies de la Unió Europea. L'UKIP, en canvi, no té problemes en les dependències del Regne Units envers els Estats Units.

La cosa, doncs, és complicada, ja que és perfectament acceptat defensar la independència envers París i Madrid, i defensar la (co/inter)dependència envers la troika formada pel BCE, la Comissió Europea i l'FMI.

Les ambigüitats del govern Mas són calculades. Ara mateix, amb el viratge fet, confien en guanyar unes eleccions al Parlament avançades. Guanyades aquestes elecciones, deuen confiar en contemporitzar les coses. No oblidem que si van guanyar les eleccions del novembre del 2010 fou essencialment gràcies al creixement de la reivindicació nacional. Podrien repetir la jugada ara? Potser. Però si no fos el cas, hi ha diverses vies cap a "l'estat propi", algunes de les quals fins i tot són compatibles amb la monarquia espanyola, amb les forces armades espanyoles, amb l'imperialisme cultural espanyol i amb la tutela de la justícia espanyola.

Eleccions autonòmiques plebiscitàries a la vista?

És simptomàtic que l'ANC hagi tramès correus electrònic per aclarir la concentració de la Plaça Sant Jaume de dijous passat, que es convertí en una benvinguda independentista al president Artur Mas, provinent de les negociacions fracassades per l'enèssim pacte fiscal Generalitat-Estat espanyol. #Totsambelpresident va provocar reaccions al·lèrgiques en determinats rodals. I cal dir que dir, com diu Josep Guia, que "no se'ls creu", que no ens els creiem, ens converteix en suspectes d'antipatriotisme. Amb més duresa, potser, un col·laborador de Terra i Lliberta, donava irònicament les "gràcies" a l'ANC.

El creixement del nombre de persones que s'estimen més viure en un estat català que viure en un estat espanyol és un fenomen complex. És unilateral pretendre que tot és producte d'un adoctrinament fet a través de les escoles de (o concertades amb) la Generalitat i els mitjans de comunicació (públics o privats) en català. Però, alhora, la normalització lingüística en l'ensenyament i en els mitjans de comunicació ha tret la bena a molta gent que considerava que la identitat catalana era massa feble per esdevindre una identitat nacional. Així doncs, en certa forma, l'autonomia ha alimentat la independència, tant en la pròpia lògica autonomista (que parteix de la idea de "ésser una nació") com en les insuficiències d'aquesta autonomia (i que ara esclaten en la forma d'un endeutament i dèficit públics que justifiquen retallades socials i augments de pressió fiscal al "poble petit").

Deia Joan Fuster que totes les llibertats són solidàries. Nosaltres, en la pràctica, oblidem això sovint. L'abril del 2011, recordem-ho, fou marcat per la consulta sobre la independència a Barcelona, amb les crides il·lusionants durant el recompte que feien "aquesta és la nostra democràcia" (i que, per una nit, canviaven l'habitual "aquesta és la seva democràcia"). Un mes i escaig després, les crides il·lusionants es produïen al voltant de la Plaça Catalunya de Barcelona, o de la Plaça de l'Ajuntament de l'Hospitalet o del Parc Onze de Setembre d'Esplugues. Algunes persones hi foren a l'abril i hi foren al maig, però alguns del maig no eren a l'abril, i alguns de l'abril no eren al maig. Ara torna a girar una mica la truita, i l'agitació pels "drets socials" sembla abandonada per l'agitació de la "independència nacional".

El problema clau és que encara ens manca capacitat per fixar dinàmiques. Sovint, els debats se centren en caracteritzar les propostes d'altri. Així, valorem el moviment Occupy un dilluns. El dimarts estudiem el contingut de classe de l'Assemblea Nacional Catalana. El dimecres reflexionem sobre si tal Plataforma pels Drets Socials és o no és controlada per elements polítics "refor". El dijous pensem si el manifest signat per un grup d'intel·lectuals juga a favor o en contra de la unitat dels Països Catalans. I en acabar la setmana lectiva, discutim si ens afegim o no a una campanya per denunciar una agressió contra el patrimoni natural o cultural. Després sí, en votar afirmativament per la iniciativa, aquesta tira endavant gràcies al nostre esforç, i la podem colorejar més o menys.

Ara ens passa el mateix amb les virtuals eleccions al Parlament del Principat. N'hi haurà o no. I què fem? I unes elecciones que no convoquem a una institució en la qual no creiem en el nostre mapa dels Països Catalans, ens convertiran xibolet per fer-nos mala sang i per dir-nos el nom del porc els uns als altres.

Ja han dit que no al concert econòmic... ara què?

Mariano Rajoy ha dit que no és d'acord amb el concert econòmic per al Principat. Amb això queda liquidada la dilació que suposava "el pacte fiscal en forma de concert econòmic". Quin sentit té mantindre les negociacions per un pacte fiscal si no va amb la forma de concert econòmic?

Intel·ligentment, el govern Mas treu ara l'espantall de l'hisenda pròpia, i vol articular l'Agència Tributària de Catalunya amb les diputacions provincials (i, mitjançant elles, els municipis). Aquesta hisenda pròpia, però, en el millor dels casos únicament recull una part de les contribucions que paguen persones físiques i jurídiques del Principat.

De la mateixa manera que és un greu perill fiar-ho tot a l'estat de comptes de la Generalitat i de les altres administracions, tot oblidant altres indicadors econòmics més rellevants (índex de desocupació de força de treball i de mitjans de producció; indicadors de desigualtat social; balances comercials, etc.), també pot resultar absurda la construcció independent d'estructures d'estat sense haver fet una proclamació política clara en aquest sentit.

La independència dependent

L'Arcadi Oliveres expressava no fa gaires dies el seu estupor quan, tot parlant amb un destacat independentista, l'Oliveres feia: "l'estat català, que serà una república...". I l'interlocutor feia "o no". Ara sentim a dir que un futur estat català (el segon estat català, com puntualitza molt bé l'Agustí Cerdà, car el Principat d'Andorra és el primer) "no hauria d'ésser necessàriament una república". No? Què seria, alternativament? Una monarquia? I si fos una monarquia, qui faria de rei (o regent, o príncep)? Us imagineu un Principat de Catalunya amb el Borbó (un Borbó o una Borbona) com a "cap d'estat"? Ja ens podem imaginar coses, ja. Aquest segon estat català, evolució natural i harmoniosa de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya esdevindria qui sap si un Principat de Catalunya restaurat (amb l'Urdangarín i l'Urdangarina com a "prínceps"?) o un Regne de Barcelona (amb Joan Carles I, com a Rei de Barcelona), per allò de la marca internacional. Seguint aquesta "doctrina", el català i el castellà serien les dues llengües co-oficials, com ara, o pitjor que ara, si és precís. Tant per tant, la bandera espanyola (bicolor o tricolor, segons els esdeveniments a l'Espanya estricta) seguiria també com a bandera co-oficial. Els retrats de Sa Majestat continuarien en els llocs oficials, esdevinguda ja Majestat Catalana. En qüestions de defensa, potser ens trobaríem amb una Unió d'Armes, i amb les Forces Armades espanyoles assumint aquestes funcions, amb el beneplàcit de l'OTAN. La participació en la Unió Europea del nou estat potser seria mediada a través d'un protectorat franco-espanyol. Tota aquesta caricatura és caricatura però també reflecteix el desig d'una "transició nacional" on "tot canviï perquè res canviï". El manteniment dels símbols estatals actuals seria alhora el símbol del manteniment de les mateixes èlits. Aquesta caricatura, naturalment, també serà aprofitada per una suposada esquerra, més espanyola que esquerrana, i que ens vol fer vindre por amb un "rogue state", terra de màfies i d'erosió absoluta dels drets socials. Aquest "rogue state" ja existeix i és el que patim sota l'ample paraigua de la Unió Europea, la República Francesa i el Regne d'Espanya. Així, que por, molta por, ja no pot fer això de "l'estat ultraliberal". Ara bé, és comprensible que una transició nacional així no desperti gaires entusiasmes entre els rodals que consideren que les limitacions territorials i socials del projecte són força greus. Amb bon pas, però, cal confiar en les capacitats de l'esquerra independentista per fornir un projecte socialista per als Països Catalans.

La independència del tinent coronel Alamán

El tinent coronel Alamán ha dit que la independència de Catalunya es farà per damunt del seu cadàver. Sí, literalment, la "independència de Catalunya". Ho fa en nom de la unitat d'Espanya. Sí, aquella mateixa unitat que fa tres segles i mig que va oblidar Portugal. Però el més interessant és el mot "independència". Els unionistes comme il faut no haurien de parlar mai de la independència dels "territoris" que volen "unir". Quan els pro-savoiards parlaven amb l'aristocràcia siciliana no-massa-borbònica els asseguraven precisament que Sicília seria independent en una Itàlia unida. Dir que no s'accepta la "independència de Catalunya", vol dir directament que hom defensa la "dependència". I dir que Catalunya ha d'ésser dependent d'Espanya, és dir que hi ha dos subjectes diferents i diferenciats, amb una relació desigual. L'unionista espanyol ortodox utilitza la paraula "independència" exclusivament per referir-se a la independència d'Espanya i, particularment, a la guerra del francès. En canvi, en referir-se als manifestants potencials del proper 11 de setembre, l'unionista ortodox s'hi referiria com a "separatistes", en tant que volen "separar" allò que ara (i, des de fa 1.500 anys, segons el visigòtic Alamany) és "unit".

Abans que hi hagués un separatisme català modern, ja els unionistes espanyols parlaven de l'amenaça "separatista". Aquesta afirmació possiblement és exagerada, però no va mancada de veritat si ens fixem en el tombant dels segles XIX i XX. En les dècades següents, el mot "separatista" és emprat per tots dos bàndols, com a insult i com a denominació d'orgull. Habitualment s'ha assenyalat el 1940, data de la fundació del Front Nacional de Catalunya, com el punt d'inflexió en el qual els separatistes deixen de dir-se separatistes per passar a dir-se independentistes. En certa manera, el mot "separatisme" queda justificat per a les independències que es fan de territoris annexats (p.ex. la independència de Txecoslovàquia respecte del moribund Imperi Austro-hongarès), però resulta molt difícil acusar de "separatistes" als que lluitaven, en els anys 1950, per independitzar el Congo... per bé que la propaganda de l'època reiterés que "Bèlgica i el Congo són una única nació".

Els visigots, com a unionistes, deixen una mica a desitjar. Durant dècades oscil·len entre Tolosa i Toledo, van trigar força en conquerir el Regne Sueu i en fotre fora els bizantins, i encara després no van mancar les rebel·lions territorials i les querelles religioses. Però els visigots també foren independentistes en més d'un sentit. Tallaren les relacions de protectorat amb Roma, frenaren les conquestes de Justinià i, sense gaire reeiximent, resistiren l'invasor sarraí. Ja conquerida tota la península, alguns aristòcrates gots van servar una certa independència. No tan sols el Pelai entre els asturs, sinó també Tudmir, en el sud-est peninsular. Eren independències modestes, certament, però prou rellevants com per negar la unió que després conduiria al Califat de Còrdova, el qual també s'escindiria en taifes. I és que quinze segles donen molt de joc, i encara n'han de donar...

Sant Pere de Torrelló i els territoris catalans lliures

De la mateixa manera, que Arenys de Munt va inaugurar el cicle del referèndum popular sobre la independència (2009-), o el Port de la Selva va inaugurar la declaració de deslligament de la constitució espanyola (2010-), Sant Pere de Torelló encapçalarà ara un cicle de declaracions de "territori català lliure". O això és el que preveu el batlle de Sant Pere de Torelló, Jordi Fàbrega. L'Ajuntament de Sant Pere de Torelló compta amb 11 regidors, 10 d'Entesa-Acord Municipal i 1 de Convergència i Unió. Es tracta d'una correlació remarcable, fins i tot en el context osonenc.

La qüestió, naturalment, és quines serien les conseqüències d'aquesta declaració a Sant Pere de Torelló, si fos aprovada en el Ple que se celebrà la setmana vinent. Fonamentalment, la voluntat és de "preservar el benestar dels veïns i veïnes de Sant Pere de Torelló, i impedir que l’agreujament de la crisi faci esclatar greus problemes de cohesió social, d'ensorrament de les empreses i de més increments de l’atur i la pobresa de les classes treballadores que ja patim, davant la incapacitat del govern de Madrid per administrar l'economia amb un sentit social". Però aquesta voluntat es tradueix de manera principal en una crida al Parlament del Principat d'assumir unilateralment la sobirania.

En un moment de col·lapse de les estructures de l'estat espanyol, algú podria pensar que hom podria anar més enllà, amb formes de sobirania a pràctica a nivell municipal i comarcal. Però les estructures de l'estat espanyol que menys col·lapsen són les coercitives, la qual cosa dificulta una via descentralitzada i incrementativa cap a la independència nacional.

Queda la qüestió de la capacitat d'un ens autonòmic per liderar aquest procés. Potser per això, la moció de Sant Pere de Torelló no parla d'independència sinó de sobirania, i defineix:

La creació immediata d'una administració de Justícia pròpia de Catalunya "sense ingerències estrangeres"; la creació d'una hisenda pròpia i d'una banca nacional; la declaració com a úniques banderes oficials de les locals, la senyera i, fins el dia de la independència, l'estelada; l'anul·lació de la vigència de totes les lleis, reglaments i sentències judicials que limitin l'ús de la llengua catalana; la declaració del 12 d'octubre, festa nacional d'Espanya, com a dia laborable, i l'obligació per part dels cossos militars i policials espanyols de realitzar "comunicació prèvia per a realitzar llurs funcions dins el territori català".

Aquestes mesures unilaterals s'acompanyarien de l'obertura d'un procés negociador amb el govern espanyol, prèvia comunicació a la "comunitat internacional".

La clau de volta de tota aquesta estratègia seria l'hisenda pròpia i la banca nacional, elements indispensables per forjar el contrapoder que forci a la negociació. Però si la hisenda pròpia suposa topar directament amb el poder estatal, la banca nacional també suposa topar amb el poder de l'alta burgesia barcelonina. I la majoria del Parlament que hauria de dotar de legitimitat democràtica a tot aquest procés es troba lligada a un i a l'altra. Els obstacles, però, s'han d'assenyalar no per moure a la inactivitat sinó precisament per optimitzar l'activitat.

El 'rescat' de 5.000 milions justificarà una onada contra les classes populars

Posem 'rescat' entre cometes senzilles, no perquè no sigui un rescat en el sentit de "bail-out" tal com l'empra la premsa econòmica habitual, sinó perquè el 'rescat', lluny d'ésser un fons de liquiditat, es presenta com un préstec que atorgarà encara més poder a l'estat espanyola sobre l'autonomia principatina.

D'aquesta manera, les inevitables desviacions deficitàries del pressupost de la Generalitat podran ésser respostes pel Ministeri d'Hisenda a través de mesures arbitràries, bé de retallades social o d'augment a la pressió fiscal de la petita economia.

L'impacte social d'aquestes mesures es fa difícil de dir. En general, no hi ha gaire diferència en les formes de fer del govern Mas i del govern Rajoy. Però l'arquitectura que s'obre a partir d'ara, li permetrà al govern Rajoy (mentre no sigui substituït per un govern tecnòcrata) de fer unes polítiques de les quals el govern Mas se n'haurà de fer responsable (si no vol visibilitzar-se com un mer govern titella). Es prosseguirà la política anti-obrera i anti-popular, però d'una manera encara més impune en termes de costos electorals. D'altra banda, és important aprendre de l'experiència dels darrers anys. Les retallades socials, malgrat el rebuig que generen, difícilment seran la base d'una resposta desbordadora. En canvi, les mesures fiscals i reguladores encarades a recaptar més toparan sens dubte amb els (pocs) intents reeixits de persones més o menys desplaçades de l'economia formal. L'explosivitat social d'aquestes mesures és més elevada. Recordem el cas de Tunísia, on l'espoleta de la revolta no fou pas l'elevat índex d'atur, sinó una acció arbitrària contra un jove informàtic sense-feina que venia fruita al carrer.

El dret d'autodeterminació de Madeira

De la Macaronèsia, és Canàries la que mostra una personalitat nacional més clara i que, per força, ha de topar amb les autoritats peninsulars (en aquest cas, les castellanes). La part portuguesa de la Macaronèsia, en general, es considera part de la nació portuguesa i, de manera més àmplia, de la lusofonia. Açores, Madeira i Canàries disposen de tres estatuts d'autonomia, diferents els uns dels altres, però tots amb la comunitat d'ésser estatuts d'autonomia en estats unitaris. Les relacions amb la Unió Europea es mouen en termes semblants.

Per tot plegat, sorprenen una mica les declaracions d'Alberto João Jardim, que ha reivindicat un referèndum a Madeira sobre les relacions entre l'arxipèlag i la república portuguesa. Actualment, d'acord amb l'article 1r de l'Estatut, "o arquipélago da Madeira constitui uma Região Autónoma da República Portuguesa, dotada de Estatuto Político-Administrativo e de órgãos de governo próprio". La República Portuguesa (l'única nació peninsular independent de l'estat dinàstic borbònic) s'organitza territorialment en districtes, i únicament els dos arxipèlags atlàntics han accedit a l'estatus de "regió autònoma". Les declaracions de Jardim, doncs, qüestionen la situació vigent.

Cal gratar una mica, però. Les declaracions de Jardim s'han de contextualitzar en l'esgotament de la seva figura. Jardim farà 70 anys el proper 4 de febrer. Des dels 35 anys ha estat el president del Govern Regional de Madeira. Dit d'una altra manera, la Madeira autònoma no ha conegut cap altre president. És ben cert que Jardim encara gaudeix de la majoria absoluta, amb 25 diputats. Així doncs, el Partit Social Demòcrata (o Popular Demòcrata) pot governar en solitari a Madeira, mentre que a Lisboa ho ha de fer en coalició amb el Partit Popular.

Ja abans de les eleccions d'octubre del 2011 (en les quals Jardim va perdre 8 escons), el govern Jardim ha estat posat en el punt de mira per la situació de les finances regionals i locals. Madeira té un PIB per habitant superior a la mitjana de la UE, alimentat pel turisme, però també per l'establiment d'avantatges fiscals en la Zona Franca Industrial.

El govern de la República gairebé ha acusat Jardim de separatista. Les repostes de Jardim ha anat en més d'un sentit. D'una banda, Jardim ha qüestionat la validesa de la constitució portuguesa, bo i ara que la independència de Portugal es troba sota la tutela de la troika formada pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional. De l'altra, Jardim considera que les competències de l'estat portuguès a Madeira s'haurien de limitar, tal com diuen els textos legals vigents, a drets i llibertats, política exterior, defensa i seguretat social. Així doncs, Jardim defensa l'autonomia de l'arxipèlag en matèria de política econòmica i, encara més, de les finances regionals. El govern de Lisboa ha remarcat que la "disbauxa" de Jardim ha conduït a les finances madeirenses a sol·licitar ajut al govern estatal. La resposta de Jardim és que aquest ajut ha estat necessari, en primer lloc, per l'impagament de transferències estatals, determinades per la Llei de Finançament de les Regions Autònomes i pels principis d'insularitat i ultraperificitat.

Ja en el mes de juny, Jardim va dir al govern portuguès que tingués el coratge de demanar el parer dels madeirenses sobre les relacions Madeira-Portugal. Ara, ja més clarament, parla de la necessitat de convocar un referèndum d'autodeterminació.

L'article 9 de l'estatut de regió autònoma diu:
Artigo 9.º - Referendo regional
1 - Em matéria de interesse específico regional os cidadãos eleitores na Região Autónoma da Madeira podem ser chamados a pronunciar-se, a título vinculativo, através de referendo, por decisão do Presidente da República, mediante proposta da Assembleia Legislativa Regional.
2 - São aplicáveis aos referendos regionais as regras e os limites previstos para os referendos nacionais.
Jardim disposa de la majoria absoluta a l'Assemblea Legislativa Regional. El problema és que l'article 9.2 fa referència implícita a l'article 115 de la Constitució portuguesa del 1976, la qual exclou de l'àmbit de referèndum les alteracions de la Constitució. I cal no oblidar l'article 5.1 de la Constitució que diu "Portugal abrange o território historicamente definido no continente europeu e os arquipélagos dos Açores e da Madeira".

Òbviament, Jardim fa agitació del referèndum d'una manera oportunista. L'espantall de la independència de Madeira té, com a funció fonamental, augmentar el seu pes polític a Madeira, però també dins del PSD/PPD. La funció colateral és fer callar qualsevol crítica a la seva gestió. Tampoc no és cap cosa nova de Jardim. Jardim es va forjar com a polític autonomista arran del Frente de Libertação do Arquipélago da Madeira (FLAMA). Jardim mateix va apagar la FLAMA després del 1978. Bé podria ara, a la vellúria, tornar a encendre-la. Els independentistes madeirenses, però, farien bé de malfiar-se'n.

Assange i la inviolabilitat diplomàtica

Encara avui continua el degoteig de detencions vinculades a les revoltes populars que hi va haver a Anglaterra l'agost del 2011. Una piulada al Twitter, una ampolla d'aigua furtada, un comentari al Facebook, un crit de protesta contra la brutalitat policial, poden suposar condemnes a presó. Al capdavall, el govern de Cameron-Clegg no és gaire diferent dels governs d'altres latituds, dedicats a imposar multes contra "organitzadors" de jornades de vaga general, o fins i tot a disparar contra miners de platí en vaga. Els comitès executius de l'estat mundial de les multinacionals tenen un doble paper: fan de lladres i serenos. Julian Assange va fer pujar els colors a aquests comitès executius. Els crims contra la humanitat a Irac o les pestilències de la diplomàcia secreta han quedat una mica més al descobert gràcies a Wikileaks. Però per als lladres-serenos, les llurs operacions demanen silenci. Un problema que tenen és que el món ja no és unipolar. La persecució mundial contra Assange té els seus límits. El més malparat per Wikileaks ha estat el bloc nord-atlàntic, particularment els Estats Units. Per això, la premsa vinculada a Moscou o a Beijing, a Caracas o a l'Havana, n'han parlat abastament. És clar que la premsa vinculada a Washington i a Londres, a Doha i a Riad, s'hi torna, esplaiant-se sobre el judici contra Pussy Riot. Així doncs, Assange s'ha refugiat en l'Embaixada d'Equador a Londres. El govern anglès vol capturar Assange per extraditar-lo a Suècia, on té pendent una causa per un delicte sexual, i se suposa que des de Suècia l'extraditaran als Estats Units on hauria de compartir la sort de Bradley Manning. El cas és que el govern anglès ha arribat a amenaçar d'assaltar l'ambaixada equatoriana. Seria una bella imatge. L'assalt a l'ambaixada equatoriana per part del govern que, mentrestant, ha de recordar a la seva pròpia població que això d'assaltar és un crim molt greu.

Condonacions del deute

En aquesta arquitectura financera tan meravellosa, no se sap mai qui deu què a qui. Per exemple, els propietaris d'accions preferents de caixes i bancs espanyols, esdevinguts propietaris en els anys 2008-2010, moltes vegades entabanats pels directors de sucursals, deuen els diners de les preferents o els hi són deguts? Salomònicament, Brussel·les ha decidit que els tenedors de les preferents hauran d'assumir una quitança proporcional a la cotització de les dites preferents en el mercat secundari. Ergo, se'ls retornarà un percentatge del valor nominal dipositat. O, si es vol, se'ls permetrà de quedar-se un percentatge del valor nominal dipositat. No sé sap si se'ls demana que se sacrifiquin i renunciïn a una part dels diners dipositats o si, contràriament, cal pensar que se'ls rescata amb una part dels diners dipositats. El dit percentatge podria quedar en un 50%, però també podria ser més o menys, segons els casos.

En canvi, altres deutors han rebut garanties constitucionals de repagament. A més, aquestes garanties constitucionals s'expliquen per la trampa del deute: com més deute es deu, més endeutament cal, més dependència dels deutors i més impossible resulta plantejar una renegociació del deute. I això que els deutors es dediquen a prestar a les arques públiques allò que (legalment o il·legalment) s'estalvien de pagar en impostos. Els qui no es poden estalviar els impostos, en canvi, veuen com la pressió fiscal addicional que reben va directament a les butxaques dels creditors. Per cada 1 € que s'ha estalviat en les "retallades", es paguen 2 € d'interessos pel deute. A Califòrnia, s'ha entrat en suspensions de pagaments: la ciutadania afectada pateix però també pateixen els creditors. Caldrà veure quan de temps resisteixen les administracions europees sense haver d'adoptar mesures similars.