dissabte, 29 de març del 2014

El cas Iwao Hakamada

Hakamada Iwao (袴田 巖) ha estat considerat, si més no des del 2011, la persona condemnada a mort que més temps ha passat empresonada esperant l'execució de la sentència. Tot i que condemnat a mort l'11 de setembre del 1968, la sentència fou suspesa a la pràctica pels dubtes al voltant del cas. Tot i amb tot, la sentència fou convertida de facto en una cadena perpètua. Dijous passat, el Tribunal del Districte de Shizuoka n'ordenà l'alliberament i la repetició del judici. A 78 anys d'edat i després de 38 anys d'empresonament, Hakamada pateix des de fa anys una psicosi institucional, agreujada per llargs períodes de confinament solitari.

Hakamada treballava en una fàbrica de miso de Shizuoka. El miso és una pasta fermentada de soja, arròs o ordi, rica en proteïnes, vitamines i sals, que pot emprar-se per fer brou, salsa o condiments. Hakamada havia nascut a Shizuoka mateix el 10 de març del 1936. Durant un parell de temporades (1959-1961) fou boxador professional, arribant a l'elit nacional de la categoria de pes ploma (de 29 combats professionals, en guanyà 16 i els 2 únics que va perdre fou per punts).

El 30 de juny del 1966, Hakamada era entre les persones que acudiren a ajudar en l'extinció de les flames de la casa d'un dels caps de l'empresa. El foc fou extingit, però els cossos dels ocupants, el cap mateix, la dona i els dos fills foren rescatats sense vida. La causa de la mort, però, no fou el foc, ja que presentaven ferides mortals d'arma blanca (un total de quaranta ferides entre les quatre víctimes). La desaparició d'uns 200.000 yens en metàl·lic feia pensar en el mòbil d'un robatori.

Hakamada fou detingut setmanes després, el mes d'agost. Durant 23 dies fou sotmès a interrogatoris policials. Les llargues sessions, fins a 16 hores diàries, suposaren un total de 264 hores. A base de puntades de peu i bastonades i de denegar-li durant les llargues hores d'interrogatori un got d'aigua o la possibilitat d'anar al lavabo, Hakamada era comminat a signar una confessió. La confessió arrancada finalment en aquestes condicions i un parell de pijames trobats en l'escorcoll de l'apartament de Hakamada, amb algunes taques de sang i benzina, serviren per poder incriminar Hakamada. Com a arma del crim, hom presentà un ganivet de pelar fruita de 19 centímetres de fulla. L'agost del 1967, a més, la policia "va trobar" cinc peces de roba ensangonada en un tanc de la fàbrica.

Durant el judici, el mateix Tribunal del Districte de Shizukoa refusà part de la confessió de Hakamada i censurà el comportament policial durant els interrogatoris. Ara bé, fou més la part "acceptada" de la confessió que no pas les febles proves forenses (els pijames, finalment, foren retirats per la fiscalia) les que feren que els tres magistrats del cas declaressin Hakamada culpable i el condemnessin a mort l'11 de setembre del 1968. La defensa apel·là davant del Tribunal Superior de Tòkio, però l'apel·lació fou eventualment refusada. Els dubtes generats pel cas, deixaren congelada, però, la sentència que, fins l'11 de novembre del 1980, no fou ratificada pel Tribunal Suprem del Japó. El Ministeri de Justícia deixà la sentència sense signar. No obstant, Hakamada continuà empresonat i mantingut en les condicions de confinament solitari de la majoria de reus de mort.

Durant anys, Hakamada s'ocupà activament del seu cas, particularment per l'estigma que això suposava per als seus germans i germanes i per al seu fill. Canvià d'equip d'advocats en el 1981. La defensa sol·licità un nou judici, sol·licitud que el Tribunal de Districte de Shizukoa refusà el 9 d'agost del 1994. La salut mental de Hakamada, però, es deteriorà molt en els anys següents. El 27 d'agost del 2004, el Tribunal de Districte de Shizukoa tornava a refusar la demanda d'un nou judici.

Les coses començaren a canviar el març del 2007, quan un dels tres jutges de la sentència del 1968, Norimichi Kumamoto donà suport a la tesi de la innocència de Hakamada. Confessà que ja ho havia sostingut quaranta anys abans, però que els seus dos companys, més grans que ells, s'imposaren. La campanya per l'alliberament de Hakamada guanyà força i servia alhora per denunciar la pena de mort i molts aspectes del sistema judicial japonès.

Amb l'anunci d'un nou judici, el cas entrà en una nova fase.

dilluns, 24 de març del 2014

Què han fet els perpinyanesos en la primera volta de les eleccions municipals del 2014?

- Un 43% s'han abstingut - Un 19% han votat la llista de Lluís Aliot, del Front Nacional. - Un 17% han votat la llista de Joan Marc Pujol, de l'UMP. - Un 07% han votat la llista de Jaume Cresta, del PSF. - Un 06% han votat la llista de Clotilde Ripoull. - Un 03% han votat la llista de Joan Codonyès, dels Verds. - Un 02% han votat la llista de Felip Simon

dijous, 20 de març del 2014

Dos no es barallen si un no vol?

La retòrica dels editorials del "ABC" i de "El País" contra el "colpisme" de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), focalitzat en la seva presidenta, Carme Forcadell, no és cap novetat. Si de cas, ho és la focalització, però de fet la literatura editorialística d'aquesta premsa recorre de manera cíclica a la difamació de moviments populars del signe més divers. N'hi ha prou a recordar càrregues contra el 15-M, la PAH o les Marxes del 22M, i ja no diguem els "Rodea a la Moncloa" o "Encerclem el Parlament". La retòrica contra l'ANC ja l'experimentà la Crida en el seu moment i, és clar, les successives reencarnacions de l'esquerra independentista catalana. Els amics de la "neutralitat" s'han afanyat a presentar com a contraexemples editorials dels mitjans de comunicació catalanescs. Aquests "tercera-viistes", a l'estil de Duran Lleida, es declaren "atrapats". Un sentiment d'"atrapament" que també els aclapara en altres conflictes. No és possible una entesa? Un ambient de col·laboració internacional i intranacional positiu de "tothom guanya"? No. Ni és possible a Crimea ni és possible a Catalunya. A Escòcia, encara, però a les vores mediterrànies-euxínies no hi ha marge per a gaires negociacions.

Els editorials inflamadors són més un símptoma que no pas una causa. Un símptoma disgustant, potser, però símptoma a la fi. Tota la vora mediterrània-euxínia pateix d'un excés de "capital": en forma de sobrecapacitats, d'atur, de producció que no es col·loca ni pot competir amb la del centre continental, etc. Contra això hi ha una "solució". I per evitar aquesta "solució", hom no guanya res blasmant l'escalada de xovinismes de la premsa. Més aviat cal presentar una "altra solució". Els amics de la "neutralitat" dels nostres dies no han nascut en un bon moment.

dimecres, 19 de març del 2014

L'annexió de Crimea i Sebastopol per part de Rússia - reconeixements i fets

Ja fa més de cinc anys que el mapamundi polític que gasten a Moscou no coincideix amb el de Washington D.C. Entre d'altres coses, en el de Washington D.C., Kosovë apareix com un estat independent tant de Sèrbia com d'Albània, mentre que en el de Moscou fa part de Sèrbia. En el de Moscou, Abjàsia i Sud-Ossètia són estats independents, mentre que en el de Washington D.C. són territoris de Geòrgia. Crimea, que en els mapes de Washington D.C. encara és una república autònoma d'Ucraïna, ha passat en les darreres hores en els mapes de Moscou d'estat independent a convertir-se en una de les repúbliques autònomes de la Federació Russa.

Hom dirà, a l'estil del ministre Margallo (que no reconeix ni Kosovë ni Abjàsia ni Sud-Ossètia, ni tampoc la Crimea russa) que tots aquests territoris vaguen en el limbe del no-reconeixement. És clar que paga la pena enumerar ací una llista d'estats membres de Nacions Unides que no tenen un reconeixement universal. Armènia, degut al conflicte de Nagorno-Karabakh, no ha estat reconeguda per Paquistan. La República de Xipre no és reconeguda per la República Turca. La República de Corea (del Sud) no és reconeguda per la República Popular Democràtica de Corea i aquesta no és reconeguda ni pel règim de Seul ni tampoc pel Japó. La República Popular Xinesa no és reconeguda pels 21 estats de Nacions Unides que encara mantenen relacions amb la República de Xina (a Taiwan). Finalment, l'Estat d'Israel no és reconegut per 32 estats membres de Nacions Unides.

Els reconeixements mutus són qüestió espinosa. Set estats que no són membres de Nacions Unides reben el reconeixement d'algun estat membre de Nacions Unides. L'Estat de Palestina és reconegut per 134 membres de Nacions Unides, la República de Kosovë per 108, i la República Àrab Saharaui Democràtica ha estat reconeguda en algun moment per 84 estats membres de Nacions Unides. La República de Xina (a Taiwan) és reconeguda per 21 estats membres de Nacions Unides. Abjàsia i Sud-Ossètia, a banda de per Rússia, són reconegudes per Nicaragua, Veneçuela, Tuvalu i Nauru. La República Turca de Xipre del Nord és reconeguda per Turquia.

Podem esmentar finalment tres estats que, malgrat disposar del domini efectiu sobre el territori que reclamen, no reben el reconeixement de cap estat membre de Nacions Unides. La República Moldava de Pridnístria és reconeguda per Abjàsia, Nagorno-Karabakh i Sud-Ossètia, mentre la República de Nagorno-Karabakh (Artsakh) és reconeguda per Abjàsia, Sud-Ossètia i Pridnístria. La República de Somaliland no és reconeguda per cap estat.

dijous, 6 de març del 2014

Annexions sense guerra

Una consigna àmpliament difosa en els darrers dos anys de la Gran Guerra (1914-1918) fou la de "pau sense annexions". Era la idea de posar fi a la guerra sense que els vencedors (relatius) no es cobressin un preu massa alt per la pau. Alhora, era la idea per la qual els vençuts (relatius) acceptarien posar fi a la guerra sense cercar un canvi de fortuna. La consigna circulà entre sectors antiimperialistes, però també entre els pacifistes i, finalment, fou assumit per les potències bel·ligerants. Formalment, el principi no fou abandonat ja que les annexions de postguerra es feren normalment sota la coberta del "principi de les nacionalitats" i, tot sovint, amb l'exercici del "dret d'autodeterminació" a través de plebiscits o de votacions per part d'organismes de representació (més o menys) popular.
La Federació Russa de Putin recull aquell testimoni. De la mateixa manera que Rússia no ha reconegut la República de Kosove, les potències occidentals no han reconegut la independència d'Abjàsia i d'Ossètia del Sud, que sí va reconèixer Rússia en el 2008. Ara, amb motiu del bandejament de Ianukòvitx de Kiiv, Moscou aplica uns criteris particulars per resoldre la crisi: reconèixer Ianukòvitx com a "president legítim" i animar vivament els sectors russòfils de les províncies marítimes d'Ucraïna. D'altra banda, les potències nord-atlàntiques apliquen uns altres criteris particulars: reconèixer el nou govern de Kiiv i aprovar-hi la concessió d'ajuts.
És en el marc d'aquest "xoc de legitimitats", que Kiiv s'ha afanyat a nomenar governadors per a les províncies (oblystar) orientals. Fa uns dies, les autoritats de la República de Crimea, l'únic territori autònom de la República d'Ucraïna, manifestaven la intenció de convocar un referèndum sobre una ampliació de l'autonomia. Avui, però, el Parlament de Crimea s'ha estimat més un referèndum més "contundent". Així, el proper 16 de març, els crimeans hauran de triar entre dues opcions:
- 1. continuar com a part d'Ucraïna "d'acord amb la constitució del 1992".
- 2. donar suport a "la reunificació de Crimea a Rússia com a part de la Federació Russa".
S'entén que en tots dos casos, Crimea mantindrà l'estatus de república autònoma. La tria és si pertànyer a la República d'Ucraïna o a la Federació Russa. Rússia aconseguirà, probablement, una reannexió de Crimea sense gaire sidral. Les potències nord-atlàntiques, naturalment, no reconeixeran l'annexió i formularan les protestes oportunes. En els mapes occidentals, Crimea continuarà com a part d'Ucraïna, de la mateixa manera que Abjàsia i Ossètia del Sud continuen dins de la República de Geòrgia dins d'aquests mapes.
L'interval entre la declaració del Parlament i el referèndum és de 10 dies. Contrasta amb els més de 10 mesos de coll que es van donar les formacions polítiques suposadament "autodeterministes" del Parlament de (la Comunitat Autònoma) de Catalunya.

dissabte, 1 de març del 2014

La guerra de Crimea

Els moviments de tropes a Crimea i la roda de premsa de Ianukòvitx a Rostov del Don obren una nova fase en el conflicte ucraïnès. D'una banda, el règim provisional de Kiiv s'aferma. De l'altra, Rússia juga amb el suport popular que té a Crimea i a la Ucraïna Oriental.

També cal comptar amb les reaccions dels Estats Units, de la Unió Europea i de l'OTAN, que han afirmat que una intervenció russa a Ucraïna seria com traspassar una línia vermella. L'experiència de la guerra russo-georgiana, però, és tinguda en compte per part de Moscou. Rússia, malgrat lo que puguin pensar els ciutadans més russòfils de Crimea o de Mariupol no té la intenció ni la necessitat de fer annexions. Ni tan sols es contempla, encara, la possibilitat de reconèixer unilateralment (com ha fet amb Abjàsia o amb Ossètia del Sud) una virtual independència de Crimea. Tot i així, hom no pot menysprear els riscos d'un conflicte obert a Crimea i, per extensió, a tot el litoral nord de la Mar Negra, ni que aquest conflicte no assoleixi un abast més ample.

Els comentaristes contemplen ara diferents perspectives. Caldrà veure si Ianukòvitx és capaç de constituir un "govern a l'exili" que tingui, des de Rostov, influència pràctica a l'Ucraïna oriental i meridional. Caldrà saber si realment les autoritats de Simferopol són fermes en la seva intenció d'ampliar l'autonomia de la República de Crimea, i com encaren les relacions entre la majoria russa i la minoria tàrtara. Alhora, cal tindre present també la situació de la regió d'Odessa i del Dniestr i com pot relacionar-se un conflicte intra-ucraïnès amb la situació de Pridnístria i Moldàvia, i amb les tensions creixents a Gagàusia. D'altra banda, a l'Ucraïna central i occidental caldrà saber quin dels partits controla la situació, i quin pes poden adquirir les organitzacions més dretanes com Svoboda i Pravy Sektor.


Mostra un mapa més gran

dijous, 27 de febrer del 2014

Solidaritat amb els treballadors de Panrico en vaga indefinida: Manifestació Plaça de Catalunya - BCN, 27 de febrer, a les 11h30

El Primer de Març, hi ha convocada una manifestació a Plaça de Catalunya. Després de més de quatre mesos de vaga indefinida, aquesta manifestació, com d'altres convocatòries que s'han fet a Santa Perpètua i a Sabadell, tenen la intenció de difondre i explicar la lluita i què representa per al futur de les treballadores i treballadors. L'objectiu dels vaguistes és impedir els acomiadaments i les rebaixes salarials que proposa la direcció de Panrico, amb la consigna de 0 acomiadaments i 0 rebaixes.

dimecres, 26 de febrer del 2014

Eleccions plebiscitàries

Ens diuen que no és segur que es pugui convocar el referèndum sobre la independència anunciat per al 9 de novembre del 2014. És sabut que el Govern d'Espanya s'hi nega vehementment. D'altra banda, diversos governs municipals, entre ells el d'Esplugues de Llobregat, han manifestat que no col·laboraran (cedint les dades del padró municipal) a una "consulta" que no es faci en el marc legal (espanyol) vigent.

Des de fonts pròximes al Govern de la Generalitat s'ha reiterat diverses vegades que, si no es pot fer el "referèndum", llavors caldrà convocar eleccions anticipades, amb caràcter de plebiscitàries. Els comentaristes propers a CiU-ERC ens recorden que el govern espanyol no podria mai prohibir o desautoritzar unes eleccions plebiscitàries. Això pot ser cert, si entenem que les eleccions del novembre del 2012 ja foren plebiscitàries. Aquelles eleccions es convocaren de forma anticipada i les diferents candidatures aclariren en el programa el seu posicionament envers la qüestió de l'autodeterminació. Se'ns ha recordat que si la convocatòria del 9 de novembre del 2014 fou possible, fou precisament pel resultat d'aquella contesa electoral.

Les eleccions de novembre del 2014 serien, doncs, plebiscitàries. Hom espera que en aquesta ocasió totes i cadascuna de les candidatures aclareixin la seva posició sobre la "independència". Ara bé, resulta difícil entendre què podria aportar el Parlament resultant que no pugui aportar l'actual. Si hi ha una victòria absolutíssima per part de les forces "independentistes", continuarà de totes maneres l'oposició del govern espanyol i la de les administracions locals unionistes. En un moment o altre, caldrà decidir si hom es plega a aquesta oposició o la desobeeix. És clar que aquesta decisió pot ajornar-se anant d'elecció plebiscitària en elecció plebiscitària fins al dia del judici.

dilluns, 24 de febrer del 2014

Mobile World Congress

Avui hi ha convocada una jornada de mobilitzacions. L'ús propagandístic de les autoritats locals barcelonines del Mobile World Congress, rep resposta en les mobilitzacions de treballadors de TMB, en usuaris del transport públic i en altres col·lectius obrers i populars. El lliurament de targes de transport especials per als assistents al congrés (inclòs els grans executius d'empreses transnacionals) ha mogut la indignació fins i tot del col·lectiu de taxistes. Per acabar-ho d'adobar, el sopar de benvinguda va servir per escenificar "l'entesa" entre les administracions, duta a terme pels mateixos responsables que agiten el populisme identitari per arreplegar vots. Algú dirà que no és bo que ni uns ni altres "polititzin" el Congrés. Ara bé, els responsables del Congrés juguen constantment amb les administracions dient que hi ha d'altres ciutats "candidates" a un esdeveniment que projecta "imatge" i atrau inversions i despesa turística. El mateix xantatge l'apliquen les administracions a la "ciutadania", bombardejant-la de discursos sobre els "beneficis" de la trobada i "l'infern" que suposaria perdre la convocatòria. Mentrestant, debats sobre qüestions com ara la col·laboració de les grans multinacionals amb els serveis secrets de les grans potències imperialistes són oblidats.

dissabte, 22 de febrer del 2014

Els determinants socials i polítics de la salut

Avui han tingut lloc a Sants (Barcelonès) unes "jornades de conferències i debat per una sanitat de propietat i provisió pública, universal i de qualitat", organitzada pel Grup de Treball de Sanitat de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP-Sanitat), sota el lema "Construïm la sanitat als Països Catalans". Amb motiu de les jornades, l'Accent ha editat una publicació ("Per una sanitat pública universal i de qualitat"), i alhora s'ha presentat el llibre d'Espai Fàbrica que du per títol "El preu de la salut: interessos, classe i model sanitari". També hi ha hagut avui la preestrena d'un documentari de SICOM sobre les llistes d'espera.

La jornada ha arrencat amb una exposició de les experiències de gestió sanitària a Veneçuela, a càrrec d'Isabel Iturria, i de Cuba, a càrrec de Tania Aguilar. Han seguit després xerrades sobre els "determinants socials de la salut", amb un especial enfocament pel que fa a les diferències de gènere i de classe, amb intervencions de Carme Borrell, Montse Pineda, Albert Espelt i Laia Ollé. Ja a la tarda, Àngels Castells, Elena Montserrate, Nines Maestro i Xavier Lleonart han tractat sobre les "bases d'un nou model sanitari". La jornada ha conclòs amb un debat sobre "estratègies de lluita i canvi".

Durant tot el dia, hi ha hagut a les Cotxeres de Sants parades informatives de diferents col·lectius (transport sanitari, crònicoflautes, etc.). A la denúncia de la situació actual s'ha sumat, doncs, tot un seguit de reflexions sobre les línies de treball en el present i sobre un futur model sanitari.

dijous, 6 de febrer del 2014

Sacresa, 2007

Segons reporta Europa Press, la fiscalia demanaria quatre anys de presó a membres de la família Sanahuja per un presumpte delicte "contra la hisenda pública". Els acusen de defraudar 15.476.664 € en l'exercici del 2007. Segons la fiscalia, aquesta fou la quantitat que eludiren de pagar arran de la fusió de Rua Nova i Sacresa. Sacresa, a través de la filial Caufec, impulsava el pla urbanístic de "Porta Barcelona". 2007 és l'any d'un dels processos pels quals 9 veïns són amenaçats d'entrar en presó per participar en accions de protesta contra aquest pla urbanístic. Encara que el pla urbanístic en ell mateix sembla aturat, periòdicament apareixen notícies relacionades (com la que recollia l'APS de Sant Feliu el passat mes de maig).

El 31 de juliol del 2007, Rua Nova hauria venut la seva participació en la promotora Inversiones Tres Cantos a Inmobiliaria Colonial, obtenint-ne 52 milions d'euros. En fusionar-se seguidament amb Sacresa, la tributació corresponent a aquesta venda hauria estat, segons la fiscalia, indegudament evitada, a través de provisions.

dimecres, 5 de febrer del 2014

El tanatori d'Esplugues Nord

L'anunci de la implantació d'un tanatori al barri de la Mallola, en la cantonada entre els carrers Andreu Amat i Nord, ha generat malestar veïnal. Un dels planys és la manca d'informació per part de l'Ajuntament, bo i més que els terrenys on s'instal·larà el tanatori eren destinats a equipament docent. De fet, l'Ajuntament ha hagut de procedir a una permuta (BOP, 21/01/2014). Els veïns qualifiquen aquesta permuta d'una "venda encoberta", i hi ha qui suggereix que el govern municipal hauria volgut cobrir amb ingressos extres el pagament que ha hagut de fer per una mala gestió urbanística sense relació amb el barri. Fins i tot, s'ha arribat a dir que els promotors del Tanatori eren interessats en un terreny situat més amunt, i que fou l'Ajuntament qui els forçà a baixar fins a la Mallola. En aquest sentit, els veïns de la zona afectada es queixen de "la falta d'informació prèvia sobre l'aprovació de l'acord de permut i el greuge comparatiu que hem sofert en comparació als veïns d'altres sectors de la ciutat que sí han estat consultats i escoltats".

Aquest és el text de l'acord municipal:
ANUNCI
L'Ajuntament Ple, en sessió de data 18 de desembre de 2013, va acordar aprovar inicialment el conveni urbanístic relatiu a la permuta de la finca situada en la confluència dels carrers Nord i Andreu Amat, per la finca situada a l'avinguda Jacint Esteva i Fontanet, número 112, entre l'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat i la societat Elysius Europa, S.L. amb el següent extracte:
- Àmbit subjectiu: Ajuntament d'Esplugues de Llobregat i la societat Elysius Europa, S.L.
- Àmbit territorial:
- Finca A: • Descripció: Terreny ubicat a Esplugues de Llobregat, a l'Avinguda Jacint Esteva Fontanet número 112. Llinda: al Nord en línia de 32,90 metres, amb la resta de la finca de la qual es va segregar, al Sud, en línia de 50 metres amb el carrer Jacint Esteve Fontanet, a l'Est amb la resta de la finca de la qual es va segregar i a l'Oest amb l'Avinguda Miranda. • Superfície: 1.880m2. • Qualificacions urbanístiques segons es desprèn de les Normes Urbanístiques del Pla General Metropolità de Barcelona, en part com a equipament comunitari (clau 7b) en una superfície de 1.454 m2, i en part com a vialitat (clau 5) en una superfície de 426 m2. • Dades registrals: Inscrita al Registre de la Propietat d'Esplugues de Llobregat, al Tom 2477, Llibre 523, Foli 133, Finca registral número 17535. • Dades cadastrals: 3719921DF2831H0001TO.
- Finca B: • Descripció: Terreny ubicat a Esplugues de Llobregat, al carrer Nord cantonada amb carrer Andreu Amat. Llinda: al Nord en línia de 59,70 metres amb el carrer Andreu Amat; al Sud amb línia de 65,05 metres amb la finca matriu número 27 de la qual es segrega; a l'Est amb línia de 22,70 metres amb la finca número 27 de la qual es segrega; a l'Oest amb la línia de 17,10 metres amb el carrer Nord. • Superfície: 1.454 m2. • Qualificació urbanística segons es desprèn de les Normes Urbanístiques del Pla General Metropolità de Barcelona, com a equipament comunitari (clau 7b). • Dades registrals: Aquesta finca procedirà de la segregació de la finca matriu amb les següents dades registrals: finca 27, tom 178, llibre 8, full 9 del Registre de Propietat d'Esplugues de Llobregat i amb referència cadastral 3414801DF2831C0001SP.
- Àmbit objectiu:
- Establir la forma en que es desenvoluparan les actuacions necessàries per procedir a la tramitació i formalització d'una permuta de la Finca A i de la Finca B, en relació a les quals, l'empresa "ELYSIUS EUROPA, S.L." és titular d'un dret d'opció de compra sobre la Finca A, i l'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat és propietari de la Finca B. - Determinar la forma en que es procedeix a la formulació, redacció i tramitació d'un Pla Especial d'assignació d'usos i paràmetres de l'edificació, que contempli la implantació d'un tanatori a la Finca B. En compliment del que determina la legislació vigent i l'acord d'aprovació se sotmet a informació pública pel termini d'un mes, a comptar des del dia següent al de la publicació d'aquest anunci al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona, a fi i efecte que dins del referit termini i en hores hàbils d'oficina, de dilluns a divendres de 9 a 14 hores i dijous de 16 a 18 hores, pugui ser examinat a les dependències de Gestió Urbanística de l'Ajuntament, plaça Santa Magdalena núm. 5-6 CVE-Núm. de registre: 022014000335 2 Dimarts, 21 de gener de 2014 2a planta, i també a través de la web municipal, "seu electrònica" i "tauler virtual d'edictes", per tots aquells que es considerin interessats i deduir les reclamacions adients. Transcorregut l'esmentat termini sense que s'hagi presentat cap al·legació el conveni restarà aprovat definitivament sense necessitat d'acord exprés.
Esplugues de Llobregat, 7 de gener de 2014
L'alcaldessa, Pilar Díaz Romero

El text fou aprovat en un ple extraordinari, tot just sortir de Reis.

dissabte, 1 de febrer del 2014

Eleccions legislatives a Tailàndia

L'escalada de tensió entre "grocs" i "vermells" a Tailàndia arriba a una nova fita amb les eleccions de demà, 2 de febrer del 2014. Resulta inevitable que l'opinió pública internacional interpreti aquesta escalada en clau geopolítica internacional.

A Tailàndia mateix, però, els protagonistes parlen en clau nacional.

El partit governant, el Pheu Thai, de la primera ministra Yingluck Shinawatra, no s'ha esperat a concloure el mandat, que expirava en el 2015. En les eleccions legislatives del 2011, el Pheu Thai aconseguí la majoria absoluta (265 escons) en la Cambra de Representants. Mentre els 500 escons de la Cambra de Representants són d'elecció popular, dels 150 senadors, tan sols 76 són d'elecció popular. Els altres 74 senadors són elegits per un Comitè a través de circumscripcions sectorials: acadèmica, pública, privada, professional i "altres". Una reforma constitucional, aprovada fa uns mesos, va provar de convertir els 150 escons del Senat en escons d'elecció directa, però el Tribunal Constitucional considera la reforma inconstitucional.

Les protestes de l'oposició han empès a Shinawatra a presentar la dimissió i a sol·licitar al rei la dissolució del parlament. Les protestes continuaren, precisament perquè hom esperava que el Pheu Thai renovaria la majoria absoluta a la cambra baixa. Evidentment, si l'oposició demana simultàniament la dimissió del govern, la dissolució de la cambra i la no-convocatòria d'eleccions és perquè demana una ruptura constitucional. Això ho han explicitat els sectors que demanen la convocatòria d'una assemblea de representants, no elegits per sufragi universal, sinó per la "societat civil". La possibilitat de conferir al monarca i/o a l'exèrcit de tots els poders públics era també contemplada pels "camises grogues".

El Tribunal Constitucional es va haver de pronunciar fa unes setmanes sobre la constitucionalitat de posposar les eleccions, i ho va fer, dins d'uns termes, de manera favorable. Interpretant aquesta sentència, la Comissió Electoral proposà una posposició de quatre mesos, que no acontentava l'oposició ni tampoc el govern. Davant la perspectiva d'una mobilització de les "camises vermelles" en favor de les eleccions, la Comissió Electoral, després de reunir-se amb el Consell de Ministres en funcions, decidí finalment la convocatòria en la data prevista, del 2 de febrer.

Des de l'oposició, Suthep Thaugsuban continua demanant la formació d'un "consell popular", alhora que recorda que la dissolució del Parlament ha estat decisió del govern Shinawatra. El Partit Demòcrata, principal expressió electoral dels opositors, decidí boicotar les eleccions, cedint el protagonisme a la campanya "No Vote".

Les topades entre les institucions tailandeses han estat una constant. Ja hem vist com el Tribunal Constitucional ha emès sentències desfavorables al govern, mentre la Comissió Nacional Anticorrupció ha obert un procediment al redós de les sentències del TC. La monarquia es presenta ella mateixa com un àrbitre neutral, i és així com s'interpreta el fet que hagués acceptat la dissolució de l'Assemblea Nacional, proposada per Shinawatra.

Un total de dos milions d'electors s'han registrat en la votació anticipada, que començà el 26 de gener, i que ja ha donat lloc a enfrontaments. La jornada de demà s'espera, doncs, molt tensa, especialment a Bangkok i a les circumscripcions del sud. Shinawatra confia en una victòria folgada gràcies al suport de les altres zones de l'estat tailandès. Però resulta poc menys que increïble que pugui tirar endavant una legislatura gairebé monocolor del Pheu Thai.

divendres, 31 de gener del 2014

Els colors del blau

Josep Vicent Marquès a "Tots els colors del roig" (1998), feia una memòria de la seva trajectòria de "persona d'esquerra, nacionalista, antipatriarcal i ecologista". Sovint, la lectura del títol es fa servir per blasmar la "divisió" de les "esquerres". De manera recurrent, hom deplora la fragmentació orgànica (i, sobretot, electoral) de l'esquerra.

"En canvi, la dreta va tota unida".

Dimecres passat, encara tornàvem a sentir el mateix raonament. No entraren amb el fet que unitats imposades introdueixen jerarquitzacions i prioritzacions que, casualitats de la vida, afavoreixen els sectors populars que millor s'identifiquen, per raons de gènere, nacionalitat, condició personal, amb l'oligarquia privilegiada.

Però no cal que hi entrem. N'hi ha prou amb reflexionar si "la dreta va tota unida".

En els darrers temps, la relativa simplicitat del panorama de la "dreta", combinada entre autòctona (CiU, UM, etc.) i al·lòctona (PP, UMP), ha anat erosionant-se. La dreta xenòfoba (PxC, E2000, FN), la dreta religiosa, la dreta estatalista (UPyD, C's), la dreta elitista, la dreta patriarcalista, etc. no són sempre coincidents, malgrat la existència d'àmplies interseccions. No tota la dreta accepta l'apel·latiu de "dreta", i n'hi ha la que cerca cobertures de respectabilitat elitista (l'anomenat "extrem centre") o de respectabilitat populista (l'anomenada "tercera posició"). És més qüestió d'imatge, car la dinàmica d'aquestes propostes electorals (com les del centre i de l'esquerra burgesa i petitburgesa) és la de fer l'esforç de ser atractiva alhora a "inversors" (que hi facin donatius) i a "votants". El desgast continu dels "partits establerts" exigeix "partits nous" i la mobilització política de sectors populars creixents ajuda a crear i a sostindre contínuament "partits novíssims", "partits antipartits" i "antipartits d'estructura partidària".

Els oligarques temen les "cambres ingovernables" que poden sorgir d'eleccions fetes en aquests contexts. Alhora, la "ingovernabilitat" forneix nous pretexts per enfortir constitucionalment executius "tècnics" i la "independència" dels bancs centrals i d'altres instàncies de governança econòmica i sectorial.

dimarts, 28 de gener del 2014

La dimissió de Ianukòvitx

És difícil dir si la dimissió del primer ministre d'Ucraïna, Mykola Azarov, ha estat directament precipitada per aquest comunicat de Rinat Akhmetov, una de les principals fortunes d'Ucraïna i home fort del System Capital Management (SCM). L'obertura d'un procés electoral és, al capdavall, la via amb la qual la gran oligarquia ucraïnesa cercaria de reconduir les seves tensions internes de partit. La mobilització popular a Kiiv i a les regions més occidentals havia començat a crear ja estructures paral·leles, en les quals s'assimilava part de l'administració local, regional i estatal. En les regions més orientals, les manifestacions pro-Ianukòvitx han arrencat. Alhora, les mesures dictatorials del govern Ianukòvitx i els abusos policials, havien fet crèixer la base social dels opositors, fins i tot en les regions orientals.

Akhmetov ha estat fins ara un dels suports econòmics del president Ianukòvitx. Dels partits opositors, l'Udar és possiblement el que, a través del seu cap visible, Vitali Klitschko, es posiciona millor com a relleu, després d'unes eventuals eleccions. Caldrà saber, però, quins resultats electorals treuen el Partit de la Pàtria (de Iulia Timoixenko, encara empresonada) i Svoboda.

Des de la perspectiva d'Akhmetov, l'acord i la "reconciliació" no oferirien dificultats insuperables. Ni el Partit de les Regions ni els tres partits dretans de l'oposició no han contestat efectivament el rol de l'oligarquia ucraïnesa. L'ideal compartit per l'oligarquia és treure profit de la posició geopolítica d'Ucraïna, combinant un eventual acord d'associació amb la Unió Europea (i, per a alguns, fins i tot l'ingrés futur) amb unes relacions "especials" amb Rússia. Però aquest ideal no és fàcil de compaginar amb les exigències de Moscou i de Brussel·les, que representen alhora interessos financers no necessàriament harmoniosos. Qualsevol acord polític serà, com ha estat el cas durant la darrera dècada, el preludi de nous trencaments. Ara bé, mentre aquests trencaments no amenacin directament l'oligarquia financera ucraïnesa i internacional, tampoc no passaran gaire ànsia. I, fins i tot, si és el cas, tenen camp per fer alguna concessió: les 50 principals fortunes personals d'Ucraïna controlen el 85% del capital i ingressaren, en dades del 2008, una quantitat equivalent als 65% del PIB ucraïnès.

dissabte, 25 de gener del 2014

Els sis punts de la marea pensionista

1) Recuperació del poder adquisitiu de les pensions començant pel 1,9% perdut el 2013, i acabant per reimplantar un model de revalorització automàtica en relació al IPC. 2) Jubilació als 65 anys 3) Dret a subministres bàsics garantits (aigua, llum, gas) 4) Eliminació de tot tipus de co- o re-pagament 5) Oposar-nos la privatització dels serveis públics que atenen la gent gran 6) Defensar avançar vers un model de pensió i salari mínim per sobre dels 1000 € Aquests són els sis punts de la "marea pensionista". Avui, la Comissió de Jubilats i Pensionistes de l'Hospitalet (CJYPLH) ha organitzat una concentració a la Plaça de Lluís Companys (https://twitter.com/didaclopez/status/427018632296955904/photo/1/large), i una cadena humana per la Rambla de l'Hospitalet, des de Can Serra fins a Bellvitge, per tal de difondre'ls.

dimecres, 22 de gener del 2014

L'aprovació diferida dels Pressupostos de la Generalitat i les tarifes del transport públic

Finalment, avui, si no s'esdevé res inesperat (una epidèmia de diputats díscols, per exemple), el Parlament del Parc de la Ciutadella aprovarà els pressupostos de la Generalitat del Nord. Cal recordar que, en aquestes tres setmanes del 2014, hom ha funcionat amb la pròrroga dels pressupostos del 2012 (prorrogats durant tot el 2013). L'actual projecte de pressupostos, contestat al carrer en els debats de desembre, s'aprovarà probablement sense gaire soroll.

L'agenda d'avui és marcada per les mobilitzacions del transport, que arrenquen a les 19h. Per exemple, a Bellvitge.

dimarts, 21 de gener del 2014

El cañasgate i els reflexos de Ciutadans (C's)

Val a dir, en favor de C's, que han sabut reaccionar a les notícies sobre la investigació sobre indicis de delicte fiscal per part de l'empresa del diputat al Parlament del Parc de la Ciutadella, Jordi Cañas. Cañas, amb motiu de l'encausament d'Oriol Pujol, va dir explícitament que els "polítics" encausats havien d'anar-se'n provisionalment fins a obtindre la resolució judicial corresponent. El cas és que Pujol s'hi va enretirar. Cañas que, de moment no és encausat, començava ahir mateix la maniobra d'enretirament. Amb 9 diputats, C's ja l'ha rellevat provisionalment com a portaveu. Segons on arribin les investigacions, Cañas passarà del frigorífic al congelador.

Simpatitzants de C's s'afanyen ara a recordar que el "cañasgate" no té res a veure amb un cas de corrupció. Els casos investigats tenen a veure amb la vida privada de Jordi Cañas. També demanen prudència fins al pronunciament judicial. Així doncs, han estat prou prudents com per evitar les teories conspiratòries o per fer una apologia anarcocapitalista de l'evasió fiscal.

És interessant, però, l'argument de la "vida privada". Ahir mateix, a La Vanguardia, Josep Miró i Ardèvol criticava els qui no fan sang del president Hollande, enxampat en una infidelitat amorosa. Miró comparava la infidelitat amorosa amb la infidelitat econòmica (fent referència als delictes econòmics), i blasmava els qui s'escandalitzen per la segona i passen de llarg de la primera. Miró sembla ignorar la vella dita feligresa de "Nostre Senyor, dels pecats del piu, se'n riu, i els de la figa, ni se'ls mira". O, potser la coneix amb escreix, i per això ens diu que és més greu la primera (que ataca al cor) que no pas la segona (que ataca a la butxaca).

Sense moure'ns de l'Evangeli hauríem de recordar allò de "De Déu lo que és de Déu, i del Cèsar lo que és del Cèsar". Els fets econòmics, demostratius de capacitat econòmica, comporten unes obligacions fiscals i, no complir-les, és una forma de furtar a l'erari públic. Una altra és la de ficar-hi la mà, directament, o la d'abusar de posicions públiques preeminents. Per això la diferència entre el Cañas privat i el Pujol públic no és tan categòrica. Pressumptament.

dilluns, 20 de gener del 2014

Les mobilitzacions contra la pujada del transport públic

El dimecres 22, a les 19h, arreu de la Regió Metropolitana de Barcelona hi ha convocades mobilitzacions contra els augments tarifaris de TMB. Dijous passat, hi havia concentració al Metro de Bellvitge (L1), i aquesta setmana hi haurà concentració a la Renfe de Cornellà. Poblacions com Gavà i Castelldefels també han fet mobilitzacions. Les més nombroses han tingut lloc a Nou Barris i a Gramenet. El fet que la T-10 d'una zona hagi passat la barrera dels 10 €, o l'encariment patit per la T 50/30, fa que els motius siguin més prements que els d'anys anteriors. Però el cert és que la tendència de carregar el cost del transport públic en els usuaris directes, sense consideracions socials i territorials, ve de lluny. A les mobilitzacions veïnals s'uneix la mateixa mobilització dels treballadors del transport, particularment pel que fa a la denúncia de l'opacitat de la cúpula política i tècnica de les empreses del transport públic.

dilluns, 13 de gener del 2014

Referèndum popular d'autodeterminació al Tirol del Sud

Des del Cap d'Any i fins ahir diumenge, és a dir durant dotze dies, els ciutadans del Tirol del Sud eren convocats a un referèndum sobre l'autodeterminació d'aquest territori. El Tirol del Sud, és a dir l'Alt Adige/Etsch, és actualment la "província autònoma de Bozen", integrada en la regió autònoma de Trentino-Alto Adige, una de les regions "especials" de la República Italiana. La resta del Tirol constitueix un dels estats federats de la República Federal Austríaca. Les llengües oficials del territori són l'alemany, l'italià i el ladí (retoromànic). Mig milió de persones viuen en aquest territori, de 7400 km2.

Els resultats del referèndum es feien públics ahir (vg. notícia). Hi han participat 61.189 persones, de les quals 56.395 persones han respost afirmativament a la qüestió, 4.562 de forma negativa, i 69 amb un vot en blanc. Un total de 163 vots han estat declarats nuls. Els nivells de participació tan sols han depassat el 30% a Ahrntal i a Mühlwald. També hi han pogut participar els sud-tirolesos registrats a fora del territori. Entre aquests, el nivell de participació més alt s'ha assolit a Innsbruck (36,25%). A Barcelona, la participació ha estat més aviat escassa (7,41%), cosa que indica de fet les preferències d'expatriació dels sud-tirolesos: mentre els germanòfons tendeixen a mirar cap al nord (Innsbruck, Viena, Munic), els romanòfons s'orienten als països llatins.

La qüestió feia referència al dret d'autodeterminació del territori, és a dir el dret del territori a decidir quin ha d'ésser el seu estatus internacional. La desaparició pràctica de la frontera, en tant que la República Italiana com la República Federal Austríaca són membres de la Unió Europea, i la relativa "pau lingüística" en la província, fa que ara com ara el dret d'autodeterminació quedi en això, un dret. Això no vol dir que no hi hagi nombrosos partidaris d'una reunificació política del Tirol. Els que defensen això, assumeixen que el Tirol reunificat mantindrà els lligams federals amb Àustria, però també hi ha partidaris d'un Tirol independent, i d'altres que miren més cap a Munic o, fins i tot, cap a Berlín. D'altra banda, els partidaris de mantindre l'estatus actuals assenyalen els vincles amb el Trentino i amb els territoris de la Conca del Po.