Els resultats provisionals del 9N

Els resultats provisionals poden calcular-se de dues maneres.

A la CAC viuen 6,3 milions de persones majors de 16 anys. D'aquestes haurien hagut:
- 64,50% d'abstenció, inclosos els que no han pogut votar per no tindre un DNI o NIE vigents, o per no haver pogut accedir al seu centre electoral.
- 28,67% de Sí-Sí, és a dir favorable a un estat independent de Catalunya.
- 3,58% de Sí-No, és a dir favorable a un estat no-independent de Catalunya.
- 1,61% de No, és a dir contrari a un estat de Catalunya.
- 1,09% d'Altres. Hom compta ací una diversitat de paperetes.
- 0,34% de Sí-Blanc, és a dir favorable a un estat de Catalunya, sense pronunciar-se sobre la seva independència.
- 0,20% de vots en blanc.

Els percentatges són diferents si comptem una estimació censal de 5,4 milions de persones. En aquest cas, els partidaris explícits del sí a un Estat de Catalunya serien el 38%. I els partidaris explícits del doble sí a un Estat Independent de Catalunya serien el 33%.

Aquests valors són provisionals. Les xifres d'abstenció es veuran reduïdes, mentre creixen les de les opcions explícites. Veurem en quina mesura ho fan.

Mirem què ha passat a Esplugues:
- 6261 persones han votat SíSí.
- 1540 persones han votat SíNo.
- 651 persones han votat No.
- 387 persones han votat altres opcions.
- 81 persones han votat SíBlanc.
- 54 persones han votat BlancBlanc.

Pel que fa al Baix Llobregat (sense L'H):
- 135.018 persones han votat SíSí.
- 28.688 persones han votat SíNo.
- 14.134 persones han votat No.
- 6716 persones han votat altres opcions.
- 1719 persones han votat SíBlanc.
- 890 persones han votat BlancBlanc.

Abstenció del 62% en les eleccions del 4 de novembre als Estats Units

El 62% de les persones amb dret de vot no han acudit a les urnes. Així doncs, és el vot del 38% del cos electoral el que ha decidit la composició del 114è Congrés dels Estats Units d'Amèrica. Els 4.000 milions de dòlars gastats en propaganda electoral no han convençut un 62% de la població amb dret de vot que, amb la seva abstenció, deslegitima completament el Poder Legislatiu de la principal potència mundial.

La por a Podem(os)

La "preocupació" exhibida pel sobiranisme principatí d'esquerres per la creixença de Podemos a la CAC té elements de base, però també una bona dosi d'hipocresia sectària. Gairebé hom es plany pel fet que Podemos no s'hagi "posicionat" sobre la independència. El cas és que sí ho ha fet, i que diposita la decisió en el cos ciutadà. L'orientació partidària del vot en el procés participatiu del 9N o en altres futures convocatòries és una micona estúpida: cada persona ha de decidir el seu vot perquè cap persona no és propietat de cap partit o partidet.

Dit això Podemos té continguts preocupants d'institucionalisme i d'estatalisme, que necessàriament l'aboquen a l'espanyolisme. Però "negra", li diu el corb a la garsa. La renúncia al marc nacional dels Països Catalans per part d'alguns propugnadors de "crides constituents" i la visió unívocament estatalista de l'alliberament nacional són sagnants. També ho és la degeneració burocratista i purament defensiva de les "esquerres oficials", incapaces de tota autocrítica del període dels tristpartits i de connectar amb les iniciatives reals que sí construeixen alternatives.

(N)N9N - moltes opcions

El (nou) nou 9N se'ns aproxima amb celeritat. Queden nou dies justos. Dilluns caurà una nova impugnació, d'efecte incert. Caldrà saber els efectes judicials i policials (i parapolicials) sobre el terreny.

Mentrestant, les diferents opcions es propaguen:
- abstenció. Defensada per principi, per la qüestió, per distanciament o per adhesió a la legalitat espanyola. Cal no oblidar l'opció de l'abstenció activa, és a dir la de registrar-se i no emetre vot després. En un altre sentit, hi ha les opcions de boicot actiu.
- en blanc. Hi ha paperetes específiques en blanc (que es poden deixar sense omplir). És la manera de participar sense respondre la doble qüestió.
- nul. N'hi ha moltes opcions de paperetes alternatives. Des de modificacions de la pregunta, a paperetes especials. El PCPC n'ha fet una. També hi ha qui proposa una de "Som Països Catalans".
- no/no. Probablement entri en el sac dels nuls, però no ho sabem del cert.
- no/sí. Defensada pels partidaris d'una independència sense estat, també podria caure en el sac nul.
- no. Encara que el no s'associa a l'anomenat "espanyolisme democràtic", també hi ha d'altres opcions que el defensen des de perspectives internacionalistes, mundialistes o antiestatistes.
- sí/no. És el vot associat al "federalisme" o al "confederalisme", per bé que aquest pot tindre referents diferents (espanyols, habitualment, però també europeus, mundials, etc.).
- sí/sí. Aparentment l'opció més pregonada, però també des de rodals diversos (CDC, ERC, Esquerres pel SíSí, etc.). N'hi ha que el defensa des del principi i d'altres des del pragmatisme.

A banda, és probable que el 9N hi hagi altres mobilitzacions, més o menys espontànies, feixistes o antifeixistes, silencioses o cridaneres, signatures, lipdubs, etc., etc., etc.

Una llista unitària amb candidats extrets per sorteig entre els voluntaris del 9N

Aquesta llista unitària, ideada per a unes eleccions plebiscitàries a la CA de Catalunya, pensada per abans del març del 2014, i amb la idea de fer una declaració unilateral d'independència que doni pas a unes eleccions constituents de la República Provisional Catalana, podria ser acceptable. El Parlament resultant, en cas de majoria absoluta de la dita llista, tindria caràcter provisional. En cas de no assolir-la, el seu component "transversal" facilitaria l'acceptació d'un sistema de mandat imperatiu a través de les assemblees territorials i sectorials de suport.

9-N: un procés irrellevant de participació

L'anunci d'Artur Mas d'un desviament de la consulta no referendària per un procés participatiu no desperta tantes incògnites com semblaria. El procés era irrellevant ja ben d'entrada, en limitar-se a una modificació de fronteres que deixa intacte l'opressió nacional i totes les altres formes d'opressió. Ho era amb la qüestió pactada pel bloc parlamentari del 12 de desembre del 2013: una doble qüestió estúpidament estatalista i que es fotia dos o tres trets al peu. I ho és encara més per l'entestament d'utilitzar unes institucions irreformables que sempre seran crosses autonòmiques de l'estat dinàstic espanyol. Contra això, proposta. Una proposta basada en la construcció quotidiana d'espais conquerits al sistema dominant, prescindint d'institucionalismes i d'electoralismes, i de messianismes estatalistes de natura interclassista. I anar-hi anant, i picar pedra.

El Premi Nobel de la Pau del 2014 per a Kailash Satyarthi i Malala Yousafzay

El Comitè del Parlament noruec que atorga el Premi Nobel de la Pau ha decidit fer-se un rentat de cara i atorgar el guardó d'enguany no pas a un president o a un organisme governamental, sinó a Kailash Satyarthi (*11.1.1954) i a Malal Yousafzai (*12.7.1997). El Comitè Nobel els ha guardonat per la seva lluita contra l'opressió d'infants i joves i pel dret de tots els infants a l'educació. En la tria el Comitè Nobel ha remarcat que, mentre Satyarthi és hindú i ciutadà d'Índia, Yousafzai és musulmana i ciutadana de Pakistan.

Satyarthi, de Nova Delhi, des dels anys 1990, treballa en el moviment contra el treball infantil, a través de Bachpan Bachao Andolan i de la Marxa Global contra el Treball Infantil. El treball infantil, ha dit sovint Satyarthi, és una qüestió de drets humans, que perpetua la misèria, la desocupació, l'analfabetisme, sobretot en impedir l'accés dels infants a l'educació.

Malala Yousafzai ( ملاله یوسفزۍ‎ ) va nàixer al si d'una família paixtú i de religió musulmana de Mingora. Des del 2008 pronuncià xerrades en favor de l'educació de les nenes. El 9 d'octubre del 2012 fou víctima d'un atemptat que gairebé li costà la vida. Mesos abans havia pronunciat aquestes paraules en el 32è congrés de la secció paquistanesa de la Tendència Marxista Internacional: "estic convençuda que el socialisme és l'única resposta i crido a tots els camarades a dur aquesta lluita a un final victoriós: tan sols això ens lliurarà de les cadenes de la intolerància i l'explotació".

9N: Ja el tenim ací

Ja tenim el decret de convocatòria de la consulta no referendària "sobre el futur polític de Catalunya". El decret té com a base la Llei 10/2014 publicada avui mateix. Com a principal òrgan del 9N s'ha activat una pàgina web.

Els resultats del referèndum escocès

En les darreres setmanes, la convergència entre les campanyes del YES i del NO havia posat emoció en el referèndum sobre la independència d'Escòcia. "Should Scotland be an independent country?", però, s'havia convertit cada vegada més en una qüestió buida. D'una banda, els partidaris del NO, amb Cameron al capdavant, prometien una "Maxim Devolution", que atorgaria a les institucions escoceses moltes de les competències cabdals en qüestions sòcio-econòmiques, les que han primat durant tota la campanya. De l'altra, els partidaris del YES, amb Salmond al capdavant, prometien una transició tan tranquil·la i respectuosa que deixava Escòcia dins de la UE, dins de la zona de la lliura esterlina i amb la reina Elizabeth II com a cap d'estat. El NO era encapçalat pels partidaris de l'status quo. El SÍ oferia tímides reformes, de signe força incert. Els sectors més deprimits i empobrits de la societat podien posar esperances en el YES, però en la mesura que ho feien el NO guanyava en els rodals més acomodats. Les veus discordants, del "YES, BUT" o del "NO" en clau internacionalista eren ofegades pels nacionalismes escocès i britànic. La gent, però, s'ha fet seva la pregunta, i la participació ha estat del 85%.

De les 4.283.392 persones amb dret de vot:
- 660.048 persones no han votat (15,41%).
- 3.623.344 persones sí ho han fet (84,59%).
- 3.429 persones han votat en blanc o han fet vot nul (assenyalant les dues opcions) (0,08%).
- 3.619.915 persones han votat de manera explítica (84,51%).
- 2.001.926 persones han votat dient que no eren d'acord amb què Escòcia fos un país independent (46,74%).
- 1.617.989 persones han votat dient que sí eren d'acord amb què Escòcia fos un país independent (37,77%).

En tot cas, el procés del referèndum ha resolt una querella històrica. La Unió d'Escòcia i d'Anglaterra en un Regne Unit ara queda, si més no implícitament, ben enfortida. Ara bé, seria exagerat creure que tot el "NO" (que no arriba al 47% del cens) és un vot "pel Regne Unit". És sobretot un vot que barra el pas a determinades il·lusions buides sobre les virtuts d'un Regne d'Escòcia independent. L'alternativa no pot ser escocesa, i això els escocesos, majoritàriament, ho saben i ara ho han ratificat. La qüestió oberta és si saben també que l'alternativa no pot ser britànica. El promès referèndum sobre la continuïtat del Regne Unit com a estat membre de la Unió Europea és en l'aire. El referèndum tindria lloc en el 2017, però dependrà encara dels acords entre els principals partits. Una eventual victòria del vot en favor de romandre a la UE barraria el pas a l'idealisme d'una solució britànica, que encarnen diferents forces polítiques, però que capitalitza, com el seu nom indica, el United Kingdom Independence Party. Ara bé, aquesta victòria no hauria de fer prendre unes il·lusions igualment tòxiques sobre una "alternativa europea". Les propostes confederalistes o federalistes europees són del tot impotents per transformar realment les coses. L'alternativa o serà mundial o no serà alternativa.

Dues urnes per al 9 de novembre

En les darreres setmanes, hom ha volgut oposar com a "pla B" de la consulta del 9N (la de la doble qüestió) la convocatòria d'unes eleccions "plebiscitàries" al Parlament autonòmic. Deixant de banda que "plebiscitàries" no és més que una marca (utilitzada també el 2012), és més que dubtós que es formin dues candidatures nítides en aquestes eleccions. Altrament, el vot a una Llista Unitària per la Independència seria un vot en fals si no hi hagués cap voluntat de proclamar la independència i sí la de recollir vots que justifiquin un nou "pacte" entre altres esferes. No es contempla la possibilitat d'emprar unes eleccions al Parlament com una forma d'afegir una segona urna de "consulta popular" en la que sí entri la doble qüestió pactada el desembre del 2013. La dificultat estètica de fer tancar/sabotejar la segona urna, bo i respectant la primera, és considerable. I seria la segona urna la que donaria un mandat a la primera.

Frustració

Després de l'enorme mobilització d'ahir, torna la cantarella habitual sobre la frustració. Els "partits constitucionalistes", però també alguns dels "post-constitucionalistes", diuen, bàsicament, que si el 9N la gent no vota, es produirà una frustració. És ben cert. Però lo que no queda tan clar és que la frustració sigui negativa.

Tan sols la realitat pràctica pot ensenyar-nos de manera efectiva lo que la teoria com a màxim ens pot fer intuir. El perills de l'hora present tenen a veure amb l'institucionalisme, la idea que són les "institucions" les que ens han de resoldre els "problemes". Una frustració en aquest sentit, ajuda a canviar aquesta perspectiva, i a valorar molt més el moviment real, les transformacions quotidianes, la construcció espontània, ben lluny d'estats, de repúbliques, de parlaments o de comitès.

La mort de Kajieme Powell

Aquesta setmana, la policia de St. Louis (Missouri) ha mort Kajieme Powell, de 23 anys. Això no hauria estat pràcticament notícia més enllà de la premsa local si no hagués estat per les protestes que tenen lloc a Ferguson per la mort, fa dues setmanes, de Michael Brown, a mans de la policia d'aquella localitat de l'àrea de St. Louis. Veïns de Powell i testimonis presencials han referit les circumstàncies personals de Powell. Alguns han tractat els fets com un cas de "suicide by cop". I acaben ací la qüestió. Si la mort de Brown ha estat cínicament defensada pel pressumpte furt d'una capsa de tabac, la de Powell ho és per "robatori i comportament erràtic" o, ja directament, per "malaltia mental". Aquesta apologia de la violència policial que es fa en alguns rodals, contrasta amb el missatge que secreten els mateixos mitjans en defensa dels "gun rights" o contra el "big government". La combinació de l'individualisme metodològic segons per a què, amb cosmovisions nacionalistes i racistes, escapa a tota racionalitat i a les més mínimes nocions humanitàries.

Si no pot ser el 9N...

...doncs serà un altre dia. Això ve a dir la vicepresidenta Joana Ortega. En principi, sembla assenyat. La doctrina de "l'ara o mai", és perillosa perquè ja es va fer servir fa tres o quatre dècades, i si llavors no va ser, no serà mai. No. En principi, si no és el 9N, serà el 16N, el 23N, etc. La qüestió central no és la celeritat, sinó si hom vol fer quelcom per remoure obstacles o, senzillament, es tracta de mirar-s'ho. Si hom espera el permís de l'estat espanyol, de res no servirà ni fer Diades espectaculars ni fer plebiscitàries cada dos anys.

Paga Pujol

Ja fa una setmana de la "confessió" de Jordi Pujol. Des de llavors sembla que ha plogut molt. No sabem encara si ens hi hem de referir com a "ex-ex-president de la Generalitat". Mentrestant, els diaris dediquen pàgines especials als escàndols del "clan Pujol". La mateixa confessió de Pujol, en parlar d'una herència paterna llegada als néts, ha motivat recerques en hemeroteques del 1959 (*). Les vides de Florenci Pujol i de David Tennenbaum han estat discutides, recorrent a quatre tòpics judeofòbics i catalanofòbics. Alhora, les evasions del clan Pujol han estat defensades en algun rodal com un gran gest de desobediència contra les autoritats colonials. En determinats mitjans, hom ha passat del "CataloniaIsNotCiu", a presentar Pujol com l'encarnació mateixa de la catalanitud, de l'avara povertà, de la lumpenburgesia barcelonina, de la cleptocràcia. Els damnificats de la Banca Catalana han estat reivindicats, mentre altres provaven de salvar de l'incendi de la figura pujoliana alguns volums d'Edicions62 o de l'Enciclopèdia Catalana. Uns diuen que la confessió de Pujol posa fi al "procés català", en demostrar que tan lladregota és l'oligarquia catalana com l'espanyola. Uns altres diuen que la caiguda de Pujol és la confirmació de la mort del "peix al cove", d'aquell estrany nacionalisme "no-independentista", de l'autonomisme en definitiva. El 3% o més. Les extorsions i les adjudicacions de contractes públics. Algú ens diu que això ja no passa, que les "reformes" i la lluita contra la "corrupció" fan impossible que es reeditin aquestes coses, pròpies dels anys 1980, dels anys 1990 o dels anys 2000. Caldrà deixar passar un parell de dècades per escandalitzar-nos dels Pujols dels nostres dies.

Catòlics i protestants en la Catalunya d'en Mas-Colell

Llegim a la premsa (p. ex., a 324.cat) unes declaracions del conseller d'economia Mas-Colell. Són rellevants pel càrrec de qui les expressa, i també per la persona que hi ha darrera del càrrec. Les declaracions les va fer en unes jornades organitzades pel diari econòmic "Expansión".

Bàsicament, Mas-Colell ens diu que el "conflicte" entre "Espanya" i "Catalunya" va per llarg. No és cap descoberta. Les coses que vénen de llarg solen anar per llarg. També ens diu que cal no oblidar que les causes del conflicte no són merament "econòmiques", cosa que és encara més certa si hom té una visió restringida de lo que és l'economia. Finalment, Mas-Colell diu que en aquest escenari de conflicte perllongat caldria seguir dos consells:
- "que ser sobiranista o no sigui viscut com un fet completament legítim, com ser catòlic o protestant"
- que "la vida política i l'econòmica segueixen el seu camí sense interferir-se".

Mirem primer el primer consell. Mas-Colell entén per "sobiranista" qui defensa la sobirania/independència de "Catalunya". I cal dir que entén per "no-sobiranista" qui defensa, justament, la sobirania d'"Espanya" sobre "Catalunya". "Sobiranistes" i "no-sobiranistes" són igualment sobiranistes, doncs, de manera que potser convindria una terminologia més clara. Des d'una perspectiva catalanocèntrica, podríem abusar i dir que hi ha "sobiranistes" (sense adjectiu, sobiranistes "catalans") i "jussanistes" (sense adjectiu, jussanistes "catalans", que en defensen el caràcter jussà sota una "Espanya" sobirana). Però el nucli del consell és presentar aquestes "dues" opcions com opcions "completament legítimes", posant com a exemple la relació entre "catòlics" i "protestants". Mas-Colell, naturalment, té present la situació actual d'Alemanya, on "catòlics" i "protestants" coexisteixen la mar de bé, com a opcions personals derivades de conviccions religioses, tradicions familiars o fins i tot identitats regionals o ideològiques. Tant és així que la CDU fou el resultat de la fusió de la democràcia cristiana catòlica i de la democràcia cristiana protestant (al seu torn, aquesta, producte de la reconciliació política de luterans i calvinistes).

El segon consell demana una separació. Si l'estat liberal va nàixer defensant la separació de l'estat i de la religió, ço que es demana ara és la separació de la "vida política" i de la "vida econòmica". De nou, caldria poar en els textos de Mas-Colell per sapiguer on comença una i acaba l'altra, bo i més ara que és conseller "polític" de qüestions "econòmiques". La no-interferència, en aquest sentit, s'entén mútua. L'administració "deixa fer i deixa passar", i el "món empresarial" es limita a actuar en la quotidianeïtat del mercat sense entrar en aventures polítiques. Això és senzillament fantàstic, car la política no és més que economia concentrada.

El conflicte "perllongat" anunciat per Mas-Colell implica sobretot un desig. Que continuï la "tensió" sobiranista que justifica l'existència i les polítiques actuals de la Generalitat. Resoldre la "tensió" bé a través de la independència o a través de la desaparició de l'autonomia política, suposaria la fi d'aquesta continuïtat. Així doncs, cal que hi hagi dues comunitats diferenciades, la "sobiranista" i la "no-sobiranista", i que sigui al voltant d'aquestes dues comunitats que s'articuli la vida política de les properes dècades. "Catòlics" i "protestants" protagonitzaren les guerres de religió dels segles XVI i XVII, i es projecten políticament fins ben entrat el segle XX. Mas-Colell demana que el xoc polític entre "sobiranistes" i "no-sobiranistes" es faci de manera pacífica, a través de les successives conteses electorals. Així, uns i altres protagonitzaran la "vida política". En la "vida econòmica", on no ha d'haver-hi interferències, també hi haurà aquestes dues comunitats, però en tot cas hauria de regnar un apoliticisme professional.

En aquesta perspectiva, fins i tot que momentàniament hi haguessin canvis d'estatus, ara amb una "Catalunya" independent, ara una altra vegada amb una "Catalunya" dependent, no hauria de produir més ensurts, i seria simplement el reflex de les correlacions polítiques de "sobiranistes" i "no-sobiranistes".

Terratrèmol d'Alpicat

El comunicat de l'Institut Cartogràfic i Sismològic de Catalunya situa l'epicentre entre Torrefarrera i Lleida. El sisme tingué lloc la mitjanit de dimarts a dimecres, amb una magnitud de 1,9. A Alpicat el notaren, i reporten també testimonis que sentiren just abans del sisme un soroll sec.

La qüestió d'Iceta

Ja fa alguns dies que Miquel Iceta considerava que la qüestió (doble qüestió aniuada) que hom s'havia tret del barret per consensuar el passat de desembre una "consulta" sobre la independència era un nyap. Que és un nyap és obvi. Però és remarcable la contraproposta constructiva que ens ofereix:

Vol que el govern de Catalunya negociï amb les institucions de l’Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari, i el blindatge de les competències en llengua i cultura?

Es tracta d'una qüestió indirecta. Possiblement, sobrera i tot, cal aquestes negociacions poden ser establertes en qualsevol moment, i de fet es produeixen en el marc normal de funcionament de les institucions.

En tot cas, Iceta esmenta no una negociació oberta, sinó tancada per tres punts bàsics:
- caràcter nacional de Catalunya.
- pacte fiscal solidari.
- blindatge de les competències en llengua i cultura.

Tancada?

Anem punt per punt

"Caràcter nacional de Catalunya". Això no vol dir res. En l'actual bloc constitucional-estatutari, "Catalunya" és reconeguda com una "nacionalitat". Això és ja "caràcter nacional", de manera que Iceta inclou en el punt quelcom que ja és establert. Fins i tot reconèixer "Catalunya" com a "nació" tampoc no seria gran cosa. La qüestió bàsica és si es reconeix "Catalunya" o "Països Catalans" com una nació sobirana, i no com una part de cap altra "nació" ni "nació de nacions". Algú podria dir que tot plegat són mots buits. Possiblement. Raó superior per descartar aquests mots de qualsevol "negociació".

"Pacte fiscal solidari". Una altra vaguetat. En l'actualitat ja existeix un "pacte fiscal" que, per cert, el govern del tripartit 2.0 qualificava del millor de la història. El mot "solidari" és enganyós. El model fiscal actual és extremadament solidari, amb un bombeig continu de diners de les classes productives envers les grans elits financeres i burocràtiques. Però és evident que Iceta no es refereix a revertir aquesta solidaritat interclassista, sinó a reflexionar sobre la solidaritat interterritorial. Què hauria de dir en aquest punt el "pacte fiscal solidari"? Si limités els dèficits fiscals territorialitzats, el nom de "solidari" seria força irònic. Si no els limités en absolut, el nom de "pacte" fa riure.

"Blindatge de les competències en llengua i cultura". Iceta interpreta el conflicte en claus d'identitat lingüística i cultural. Si fos consegüent, podria haver dit en aquest punt "garantir la igualtat de tracte, en els respectius territoris, de les llengües i cultures d'Espanya". No ho fa. S'estima més parlar d'unes competències en llengua i cultura. Podrien fer la broma de si es refereix de blindar les competències estatals en aquestes matèries, per garantir la uniformització lingüística i cultural. Pel context, pensem que es refereix a les de la Generalitat. Ara bé, "llengua i cultura" són un àmbit transversal. Voler blindar-les sense blindar àmbits com els mitjans de comunicació, l'educació, el món socioeconòmic o el lleure, és tindre un concepte força folclòric de la "llengua i cultura".

Pèire Bèc (1921-2014)

El passat 30 de juny del 2014, es moria a Potchiers Pèire Bèc, qui durant gairebé vint anys (els anys 1960 i 1970) havia estat president de l'Institut d'Estudis Occitans. Marçal Girbau n'ha glossat la figura com un dels "eretièrs e continuadors dels trabalhs d'estandardizacion de la lenga occitana".

Pèire Bèc va nàixer a París l'11 de desembre del 1921, fill de pare gascó i de mare antillana. El 1931 tornaren a la terra pairal, establint-se a Casèras (Comenge). La llengua, denominada caserès, o directament patuès, era ben viva alhora que negligida. Va completar els estudis secundaris i va passar per feines diverses mentre es preparava per passar el batxillerat. En el 1939, fou durant un temps, pels seus coneixements lingüístics, intèrpret pels republicans espanyols exiliats. Després va fer de vigilant nocturn a una oficina postal. La joventut li fou marcada per la guerra: entre el 1943 i el 1945, fou deportat a Alemanya per fer-hi el Servei de Treball Obligatori. No fou fins després de la guerra que va passar el batxillerat i completà estudis d'alemany i d'italià. Compaginà a París l'ensenyament de llengües amb els estudis de lingüística romànica a la Sorbona. S'hi va doctorar finalment en el 1959.

Llavors ja era una figura destacada en l'occitanística. Havia publicat un volum de poesia (Au briu de l'estona, 1956). En el 1962 assumí la presidència de l'Institut d'Estudis Occitans. En el 1963, esdevingué professor de llengües i literatures de l'Edat Mitjana a la Universitat de Potchiers. En el 1968 llegí i publicà una nova tesi, Les Interférences linguistiques entre gascon et languedocien dans les parlers du Comminges et du Couserans". Dins l'IEO renovà la tasca de l'estandarització de l'occità, és a dir de la construcció d'un occitan larg. Ell mateix en la seva obra literària, en vers ("La quista de l'Aute", 1971; "Sonets barròcs entà Isèut", 1979; "Cant reiau", 1985) i en prosa ("Contes de l'unic", 1977; "Lo hiu tibat. Racontes d'Alemanha", 1978; "Sebastian", 1981; "Contes esquiçats", 1984; "Racontes d'ua mòrt tranquilla", 1993; "Entà créser au món", 2004) emprava la llengua gascona que li era pròpia. En la tasca acadèmica el seu objecte estudi principal és la literatura occitana dels segles XII-XV, tant la pròpiament trobadoresca com la prosa, que contextualitza a més en un concepte de "civilització medieval". L'altre objecte d'estudi és la filologia romànica ("Manuel pratique de philologie romane", 1969).

No és estrany que, juntament amb Jacme Taupiac i Miquèu Grosclaude, fos membre de la Comission de Normalizacion Lingüistica de l'Aranès (1983), única variant de la llengua occitana que ha estat reconeguda com a oficial i pròpia del seu territori. De fet, Bèc havia confirmat la seva participació en la constitució de l'Institut d'Estudis Aranesi, que el passat mes d'abril era reconegut com a acadèmia i autoritat lingüística a Catalunya de l'occità.

De cinc a una: la llei de consultes i el 9N

En el seu moment, el Consell de Transició Nacional parlava de cinc vies per a convocar un referèndum sobre la independència. D'aquestes vies, la que passava per les Corts espanyoles, ja fou assajada. Ara, el Consell de Transició Nacional aclareix el panorama i assenyala ja únicament la llei de consultes. La llei vigent o una de nova, doncs, esdevé el vehicle per a la consulta pactada pel 9N.

Candidatures unitàries

És obvi que els sistemes electorals vigents, en les diferents demarcacions (municipal, comarcal, provincial, autonòmica, estatal, comunitària, etc.), no són pas perfectes, si és que n'hi pot haver de sistemes de representació "perfectes". Tots impliquen un joc tàctic, renúncies, sacrificis, pinces al nas, i tant tiben de la corda que, tot sovint, l'abstenció, més o menys activa, és percebuda com l'única resposta digna. Els sistemes electorals que vigeixen en el nostre territori segueixen, tots, amb alguna excepció negligible, un sistema de representació proporcional i de vot únic. O votes la llista, o no la votes. Com s'ha construït la llista i com s'associa a un programa és cosa que queda a la babalà, més enllà d'una sèrie de criteris (com evitar-hi disparitats de gènere).

Tot plegat, la qüestió electoral no pot tancar la "vida", ni tan sols pot tancar la "lluita institucional". L'electoralisme presenta unes exigències que poden topar amb els requeriments generals de la "lluita institucional" i de la "lluita més general". Cada procés electoral parteix dels resultats anteriors, que impliquen ajuts i espais públics a les candidatures que parteixen d'una millor representació. Presentar una candidatura amb poques possibilitats de representació és, diuen, llençar el vot. Presentar una candidatura amb poques possibilitats de guanyar realment, és aconseguir uns representants d'oposició simbòlica, que enforteixen més el sistema que no pas el roseguen. Presentar una candidatura amplíssima, obertíssima, etc., implica el risc de fer-hi entrar elements indesitjables i d'aconseguir victòries electorals pírriques.

Evitar el risc de la "poca representació" i evitar el risc de la "representació diluïda" és el missatge que plana aquests dies en les propostes conductores, més o menys nítides, per bastir candidatures alternatives, d'unitat popular, de transformació, d'instituència, als diferents municipis on hi haurà eleccions (presumiblement) el proper mes de maig del 2015.

També hi ha propostes de candidatures d'unitat o de transversalitat per a les eleccions al Parlament del Parc de la Ciutadella, tinguin aquestes lloc el novembre del 2014 o ja entrat el 2015 o el 2016.

Vegem primer aquesta segona proposta. És la repetició de la consigna CiU+ERC del 2003. Però ara ja no es tractaria d'un pacte post-electoral de govern, com un pacte pre-electoral. Altrament, el pacte hauria d'atreure també altres forces polítiques i, encara més, elements que són contemplats com a "independents". Aquesta candidatura unitària serviria especialment el caràcter "plebiscitari" de les properes eleccions autonòmiques. Suposem que tothom hi signa. Que realment es basteix aquesta candidatura de "Front Patriòtic". El triomf electoral és cantat, però després, què?. Negociacions amb Madrid? Declaració unilateral d'independència? Procés pragmàtic per la via del fet? Un perfil baix conduiria a una situació ben perillosa. El Front Patriòtic podria enquistar-se en una mena de "Partit Català", perfectament integrat en un sistema polític espanyol. La contrapartida seria que l'oposició a aquest govern de "Partit Català" el capturarien forces polítiques que, de manera explícita o no, són sucursals de partits d'àmbit polític (estatal) espanyol.

Així doncs, no són gaire innocents els qui demanen aquesta "candidatura unitària".

I l'altra opció? Bé, l'altra opció, com la primera, també pot conduir a un enfortiment del sistema. En la situació de crisi que viuen els partits socialdemòcrates i post-eurocomunistes, en la qual l'estat francès ocupa un lloc d'avantguarda, posar-hi tots els ous en aquest mateix cistell foradat condueix a una trencadissa òbvia. Tampoc no plorarem pas per segons quins ous.