divendres, 27 d’abril del 2007

Una Tarragona de fa 2030 anys (La Via Augusta, TVC, 2007)

Ambientada en l'època de la Guerra Cantàbrica, quan, durant més d'un any, Tàrraco fou la seu d'hivern de Cèsar Octavià (intitulat August), 'La Via Augusta' és una sèrie de 12 capítols, el primer dels quals fou estrenat ahir, dijous 26 d'abril, per TV3. Amb un repartiment que apuntala algunes gasiveries de producció, no hi ha dubte que la ploma d'Enric Gomà contribueix al ritme de la intriga. Al més pur estil de la novel·la romana, diferents fils argumentals s'alternen o s'entrecreuen, per bé que, és clar, en aquesta telenovel·la contemporània es dignifica el paper de les minories nacionals (els ibers), els esclaus i/o la dona. L'assessorament històric del sempre discutible Oriol Junqueras té com a principal funció relligar el coneixement clàssic de l'Alt Imperi amb les dades que ens han anat fornint els estudis arqueològics, lingüístics, paleoeconòmics i àdhuc gastronòmics. No serà tasca fàcil, i en tot cas és inevitable que en un producte audiovisual com aquest no apareixin llistes que discuteixin, refutin o blasmin tal o tal detall.



Com a complement de la sèrie, i sota la conducció d'Enric Calpena, al final de cada capítol s'emet un lliurament d'A la romana. Ni que sigui per fer la punyeta discutirem un breu comentari del primer episodi, dedicat al "poder a la romana". S'hi diu que Júlia, la filla única d'August, era casada amb Agripa, amic de juventut i col·laborador central d'Octavià. Matisem-ho. Si som a l'any 24 a.C. (i no podem ser-hi a altre any, perquè després August s'allunyarà per sempre de Tàrraco), Júlia no era casada encara amb Agripa. Llavors, Agripa era casat amb una neboda d'August, Marcel·la. I Júlia era casada amb Marcel, nebot d'August i germà d'aquesta Marcel·la. L'any següent, el 23 a.C., August va afagar una d'aquelles malures que el duien al llindar de la mort. I en aquella ocasió sembla que va nomenar (oficiosament, és clar), el jove Marcel (20 anys) com a successor seu. El cas és que August es recuperà, Agripa continuà enrabiat, i Marcel emmalaltí i es morí. Júlia quedava vídua. En Gai Mecenes, amic comú d'Agripa i August, reconcilià els dos prohoms amb un divorci i uns matrimonis d'estat. Agripa es divorcià de Marcel·la i, tot seguit, es casà amb Júlia. I què van fer amb la pobra Marcel·la? La van casar amb el seu germanastre, Marc Antoni Iulus, l'únic fill mascle supervivent de Marc Antoni i Fúlvia. (vg. Matrimonis i divorcis d'estat en el regnat d'August)


Caràcter iber inscrit (valor fonètic: 'ko') en un pedra de la muralla de Tarragona. Tot i que es registra una revifalla de les inscripcions iberes en la segona meitat del segle I a.C., per l'època el procés de romanització ja devia ser força avançat

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Tens raó respecte Júlia i Agrippa, però ens hem permés la llicència. Potser no ho havíem de fer, ho sé, però la tentació de lligar un guió divulgatiu sobre temes generalment desconeguts és molt gran. De tota manera, m'has de reconéixer que la incorrecció històrica és mínima i força justificada. En tot cas, gràcies pel comentari.

DL ha dit...

I ben mirat i tot, els personatges principals tant de "La Via Augusta" com de "A la romana" ha d'ésser la gent corrent, de la qual no ha quedat pràcticament cap registre personal. I pel que fa als personatges famosos esdevé impossible qualsevol construcció real: la imatge que tenim d'August queda marca per la imatge que ell va voler projectar a Res Gestae. I els defectes que en Jordi Bosch reprodueix magníficament els hem de basar en la lectura que Suetoni va fer segle i mig després a partir dels arxius imperials.

En la sèrie Oristrell i Gomà han d'optar, és clar, per una solució a qualsevol discussió historiogràfica (fins quin punt l'iber havia estat arraconat a la Cossetània? fins quin punt el treball esclau predominava sobre el treball lliure en la Hispània Citerior? etc., etc.) El contrapunt d'A la romana, en canvi, sí que permet contrastar possibilitats, indicar els ítems encara no massa coneguts i fins i tot desfer alguns dels mites que els pèplums dels 1960 han contribuït a fixar en l'imaginari del públic.