Kosovo és en l'actualitat un protectorat nord-americà. El plantejament de l'autodeterminació de Kosovo arriba tard (dilacions injustificades durant més de cinc anys), de manera limitada i sense considerar la qüestió de les minories nacionals no-albaneses autòctones del territori.
Rússia és ara com ara el principal valedor de les reivindicacions sèrbies sobre el territori.
Les potències occidentals ara han passat a defensar la constitució d'un estat independent a Kosovo. Serà segurament aquesta darrera opció la que reeixirà a la llarga.
En tot cas és curiós que la possibilitat ja vetada d'entrada per les potències imperialistes d'un camp i de l'altre sigui la unificació de Kosovo amb l'actual estat albanès.
En els darrers 20 anys tots els moviments de fronteres que ha tolerat l'imperialisme euro-nord-americà a Europa (i tolerat sovint a contracor, quan la burgesia o la burocràcia local prenia la iniciativa) han sigut de creació d'estats més petits. L'única reunificació promoguda i tolerada ha estat la d'Alemanya (però fins i tot en aquell cas hi havia qui defensava el manteniment de les fronteres 'actuals').
Així l'autodeterminació de Kosovo, si res no ho impedeix, no serà més que matèria de negociacions entre el bloc euro-nord-americà i el rus. Rússia es col·locarà la medalla del paneslavisme, i les potències occidentals es disfressaran de nou de defensores dels drets dels pobles.
No obstant la diplomàcia russa encara pot fer-nos un favor als pobles oprimits de l'Europa occidental quan compara el cas de Kosovo amb el d'Euskal Herria.
Curiosament, la mateixa Rússia que s'oposa a un Kosovo independent, defensa i protegeix la Tradnistria i Abjàsia. O la Turquia que reconeix a Xipre del Nord s'esfereix en sentir que algú reconeix el dret d'autonomia al Kurdistan. Uns exemples que mostren com els discursos abastractes sobre 'autodeterminació' i 'sobirania nacional' són paper mullat en la realpolitik. Si més no, aprenguem-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada