dijous, 18 d’octubre del 2007

James D. Watson reobre el debat sobre la base científica del racisme

James D. Watson (*Chicago, 1928) acaba de publicar un llibre titulat Avoid Boring People and Other Lessons from a Life in Science. El llibre i, sobretot, les declaracions a la premsa (Sunday Times Magazine) justifica el títol. Watson, co-descobridor de l'estructura molecular de l'ADN (la molècula portadora de la informació genètica), repeteix una sèrie d'arguments ben propis de l'Illinois de la seva joventut però que avui dia són condemnats per la doctrina oficial sustentada per les Nacions Unides. Podem resumir aquests arguments d'aquesta forma: les races existeixen, presenten diferències cognitives de base genètica entre elles i aquestes diferències cognitives són la base de les diferències econòmiques que observem entre les poblacions humanes. I els contra-arguments són: no hi ha races dins de la raça humana, no hi ha diferències cognitives ni genètiques significatives, i les diferències econòmiques són degudes a factors econòmics i socials (bàsicament: les relacions imperialistes d'un món marcat pel capitalisme madur).

James D. Watson és el genetista reduccionista per excel·lència. Per ell, la recerca genètica (la recerca concreta de gens) és l'única que pot explicar tots els fenòmens biològics, des del funcionament bioquímica fins al funcionament de les societats humanes.

Així doncs, Watson defensa que en els propers anys hom trobarà les variants gèniques que expliquen les diferències cognitives revelades en tests psicològiques entre individus classificats com a asiàtics, individus classificats com a blancs i individus classificats com a negres. El test més important, citat i discutit, és el test IQ, creat concretament el 1905 per Alfred Binet per fer prediccions de les probabilitats d'èxit acadèmic de l'alumnat. El test IQ, en tot cas, mostra com la mitjana asiàtica és superior a l'europea i l'europea superior a l'africana. Una cosa és la mitjana i l'altra la desviació de la mitjana: les campanes gaussianes que en resulten se superposen força. Un resum il·lustratiu d'aquestes recerques el podem trobar a l'obra recent de Richard Lynn (*1930). Segons Lynn hi ha una correlació entre IQ i producte interior brut (PIB). Això deixa quatre possibilitats: la IQ influeix el PIB, el PIB influeix la IQ, la IQ i el PIB són influïts per un tercer factor (imperialisme econòmic i cultural? raça? clima? desenvolupament humà? nutrició? malalties infeccioses?) o hi ha una influència recíproca entre IQ i PIB.

Assumim en qualsevol cas, que l'IQ (o, més concretament, la mitjana de l'IQ) és diferent. Però també resulta que la puntuació mitjana de l'IQ de la població africana dels EUA és superior a la mitjana d'IQ de la població africana d'Àfrica. I aquesta diferència mitjana és superior a la que hom esperaria atenent únicament a la "penetració de gens europeus" dins la població afro-americana. Hom troba també augments en la mitjana d'IQ de molts països africans en les darreres dècades, sense que cap migració massiva europea pugui haver fet augmentar aquesta mitjana. I pel que fa als gens que ens promet Watson, cal dir que hom ja ha començat a trobar variants "interessants" (haplogrup D del gen de la microcefalina). Però, si la constitució genètica dels europeus, ens és tan favorable des de fa mil·lennis, com s'explica que Europa no fos un centre important des del Neolític? Com s'explica que la Xina fos fins gairebé el segle XVIII més avançada en general que Europa en qüestions tecnològiques, i que ho hagi de tornar a ésser en aquest mateix segle que tot just comencem? Els factors culturals són importants, i tota una sèrie de recerques de la psicologia evolutiva (Kevin B. MacDonald, per exemple) proposen l'origen de la "genuïnitat" europea en la difícil situació del Paleolític superior del nostre continent en temps de la darrera era glacial. La suposada "ingenuïnitat" i "inventivitat" que caracteritza la "nostra raça" seria fruit d'una combinació de la selecció natural paleolítica i la selecció cultural neolítica i proto-històrica.

El problema central de tots aquests debats és suposar que existeix una ciència neutral o objectiva, independent de les "voluntats polítiques", de les "ideologies" o fins i tot de les religions. La unitat bàsica de la recerca científica pot ésser més o menys objectiva. Ara bé aquesta unitat bàsica s'emmarca en un conjunt superior que és l'article científic, i aquest conjunt en conjunt més amples de línies d'investigació i camps de recerca. Com més pugem en aquesta escala, més importància pren la planificació científica prèvia a les observacions i/o experiments, i més importància pren la comunicació científica (entendre una taula o una figura, amb temps i dedicació, és a l'abast de tothom; copsar una línia d'investigació o un camp de recerca és una tasca impossible a nivell individual directe). La planificació científica depén d'un finançament que, públic o privat, reflecteix, més o menys, la cosmovisió de l'entitat finançadora. I la comunicació científica, de qualsevol nivell, té sempre en ment la cosmovisió prèvia dels receptors d'aquesta comunicació (comunitat científica, públic educat, públic general, entitats finançadores, etc.). Si ja hi ha prou ball de bastons en la "ciència de la crisi energètica i del canvi climàtic" (malgrat l'existència de consensus i paradigmes), com no serà el ball de bastons quan l'objecte científic és justament el subjecte científic (les societats humanes).

Per treure l'entrellat sempre va bé fer un petit resum històric. La ciència moderna europea de la raça humana té una primera fase (segles XVIII i XIX, i fins el 1945), condicionada per la justificació de la puixança europea. Després del 1945, en percebre que aquesta ciència racial s'ha utilitzat per justificar el frustrat nou ordre nacional-socialista, hom passa a una fase de negació de la raça, posada al servei d'un nou projecte d'imperialisme mundial encapçalat pels Estats Units. El caràcter nacionalment i racialment neutre que hom vol donar a aquest imperialisme mundial (sota la denominació de globalització, mundialització, aldea global, cosmopolitisme, "humanitat", melting pot) ha reforçat aquesta fase. S'explica així que els hereus de polítiques com ara "Keep England White" (Churchill, 1955), demanin i promoguin corrents immigratoris cap a les àrees mundials de majoria blanca, i que a més promoguin aquest corrents amb polítiques immigratòries restrictives que reforcen la base racial o ètnica de l'estratificació de la classe treballadora. Tenim, doncs, d'una banda un discurs "neutralista" i "anti-racista" (que, de passada i gens casualment, aprofita per carregar contra el "nacionalisme" de nacions oprimides), i de l'altra banda un missatge subliminal (i aquí entra J. D. Watson) que ens pica l'ullet a la "poor white trash". La contradicció d'aquests dos discursos és únicament aparent, ja que obeeix a l'interès comú de la classe capitalista transnacional.

Fins i tot un examen de les fílies i fòbies de base "racista" mostra a les clares el caràcter social de la majoria de definicions racials. En resum, hom és "racista" contra aquells col·lectius procedents de països més pobres, i ho és perquè aquests col·lectius humans posseeixen una mà d'obra més barata (i, per tant, més competitiva) ja que els "costos de producció" són inferiors als seus. A banda, les qüestions religioses i etno-culturals acaben per definir la "pròpia raça" i les relacions de "superioritat/inferioritat" respecte les altres.

La humanitat és diversa, però la unitat de l'espècie humana és evident. Ho és, des d'un punt de vista econòmic, amb la integració de mercats. Els corrents migratoris atenuen les diferències, però les diferències existeixen. I es poden fer servir per "reconstruir" la diversitat amb un programa d'alliberament de les tenalles que hem contribuït a forjar, o es poden fer servir per convertir-nos en titelles dels sectors racials respectius de la classe capitalista transnacional. Aquesta és l'alternativa.

Cal aprofundir en la ciència humana. Cal fer servir la genètica per conèixer la nostra fisiologia, la nostra psicologia, però fer-la servir amb una aproximació global i amb la certesa que un sistema de vora 30.000 gens ha d'ésser complex. No som màquines dissenyades per una intel·ligència exterior, sinó producte de l'evolució, de la selecció natural i cultural. No cal esperar trobar cap "essència humana" comuna a tots els individus i a totes les societats, ètnies o races. Recercar una "natura humana" en abstracta, és entronitzar l'adoració d'un "home abstracte" (que, vés per on, sempre és idèntic a l'home concret mitjà dels que ens venen la dita "natura humana"). Però la marxa de la història és implacable i, sense menystenir, les unitats locals, regionals, nacionals, continentals, etc., totes aquestes unitats són permeables i imbrincades i formen part, ens agradi o no, d'una unitat mundial. La humanitat és com és, amb les seves limitacions, més o menys ximple, poruga, inconscient, il·lògica, sentimental, egoista, sàdica i gregària. Però, com deia Protàgores, l'home és la mesura de totes les coses. La mesura, i la finalitat. Així hauria d'ésser, car l'individu és condemnat a mort, i els llinatges són destinats a entrecreuar-se fins a diluir-se o bé a extingir-se sense més. De moment, però, l'home és un llop per l'home (Hobbes), l'humanitat una colla de formiguetes (el Tercer Home) i tots plegats un ramat de producció de capital. Emprenyant-nos amb J. D. Watson o amb els anti-racistes multi-pluris de pa sucat amb oli, no arreglem res, i ens ferim el fetge.