Fa 100 anys, Turquia era l'home malalt d'Europa. Em fa l'efecte que aspira a tornar a l'infermeria. La pugna entre la direcció laico-militarista i la direcció islàmico-neoconservadora ha fet recòrrer a la primera al nacionalisme, i la segona ha respós amb més nacionalisme. Ja és ben veritat allò que Marx li deia a Kugelmann: un poble que oprimeix un altre mai no pot ésser lliure. El nacionalisme turc manipulat des de la direcció burgesa (bé "laica", bé "islamista") necessita un boc expiatori: d'ací la propaganda anti-kurda, anti-grega i anti-armènia. No és, de fet, res d'excepcional. El nacionalisme espanyol manipulat per direccions similars també cau abastament en propagandes d'odi contra les poblacions que diu reclamar. Aquestes propagandes fan pujar els colors als armenis, grecs i kurds que es consideren turcs i ciutadans turcs: a la llarga el nacionalisme estatalista es fa excloent i l'estat o bé elimina a la pràctica les minories o bé ha de renunciar als territoris perifèrics.
El nacionalisme turc manipulat recorre al victimisme, i això el porta a més ofuscació. Així el govern turc es troba atrapat. Qualsevol pas en fals davant dels Estats Units serà aprofitat per Grècia, Armènia o Irac. I serà aprofitat pels Estats Units per poder tindre més collat l'estat turc. Fins i tot la Unió Europea en treurà profit.
El cicle d'ofuscació porta l'exèrcit turc a iniciar una aventura dubtosa en el Kurdistan del Sud. Ja amb la defensa diplomàtica dels turcmens de Kirkuk, Turquia va demostrar que no és l'estat dels no-turcs. Amb la intervenció al Kurdistan del Sud pot guanyar-se la pèrdua del Kurdistan del Nord.
Però Turquia compta amb un avantatge. El nacionalisme kurd es troba absolutament dividit. I no únicament en línies ideològiques i religioses, sinó per encara més perilloses línies regionals. El Kurdistan del Sud aspirava a ésser la Suïssa de l'Orient Mitjà com si la situació asfixiant del Kurdistan del Nord o del Kurdistan Occidental (sota Síria) i Oriental (sota Iran) no anés amb ell. I aspirava a ésser la Suïssa de l'Orient Mitjà mentre participa de manera subsidiària en les estructures de l'estat col·laboracionista iraquià. Talabani sap que no pot comptar amb cap aliat iraquià per defensar el Kurdistan del Sud d'una penetració turca. Els àrabs iraquians tenen molt més clar que Talabani on s'acaba el seu país.
Si la direcció kurda no canvia, si no es fan avenços cap a la unitat nacional, per damunt de divisions polítiques i regionals, es desaprofitarà una nova oportunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada