La darrera cimera del G8 ha servit per a la premsa neokeynesiana per contrastar l’estil d’Obama i l’estil de Merkel. Segons aquesta narrativa, Barack H. Obama és un governant assenyat i valent, que ha fet una “reforma” del sector financer i que continua amb les polítiques d’estímul econòmic per garantir una superació ferma de la Gran Recessió. Angela Merkel i els seus col•legues europeus, en canvi, serien uns miops retalla-dèficit que, amb la finalitat d’aconseguir reduir els tipus d’interès del deute públic, amenacen amb dur al col·lapse d’economia de l’Eurozona. La narrativa es completa, com sol ser habitual en aquests casos, amb la constatació d’una paradoxa. Obama trencaria la tradició neoliberal dels Estats Units, i Merkel bombardejaria les millors nocions d’economia mixta dels bons temps del ‘miracle alemany’.
És clar que es tracta d’una narrativa que es pot girar com un mitjó. Els grans dirigents europeus haurien entrat en seny, mentre que els Estats Units entraria en una deriva ‘socialista’ de la mà d’Obama. En un país on Nixon ha estat qualificat del president més socialista de la història dels Estats Units, parlar d’obamunisme no sembla exagerat.
No obstant això, no sembla que hi hagi gaire diferència entre una política i l’altra. D’una manera o una altra, els estats (neokeynesians o neoliberals) es presenten objectivament com a eines de concentració de la riquesa. En un cas ho fan amb mesures per garantir que una part substantiva del pressupost es dedica a pagar els interessos del deute públic. I en l’altre ho fan directament, amb mesures d’estímul econòmic sàviament encaminades.
Des de la nova ortodòxia europea, se’ns dirà que no hi ha alternativa. Que o bé hom es plega ràpidament a les exigències dels “mercats financers internacionals” o ho paga dur. I la disjuntiva és palpablement real, si comparem el curs d’Espanya i el d’Irlanda. Mentre el govern irlandès iniciava de bell antuvi les polítiques d’austeritat, el govern Zapatero eludia prendre decisió. I els “mercats financers internacionals”, en conseqüència, han castigat Espanya.
L’expressió “mercat financer internacional” vol recordar a la “mà invisible” d’Adam Smith. Però la “mà invisible” de Smith és l’agregat d’una multitud d’actors que, individualment o col·lectivament, ben poca cosa conscient poden fer sobre el resultat agregat. Els “mercats financers internacionals”, en canvi, s’entenen com el conjunt no gaire nombrós d’entitats financeres que presten diners al sector públic. Tampoc no exagerem i ens imaginem que la cosa és com fa cinc segles, amb tres o quatre cases potents. Entre les grans entitats financeres hi ha un joc complex de competència i cooperació. Val a dir que, amb l’attitud que domina en les cancelleries europees, de competència no en cal gaire...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada