dimecres, 7 de desembre del 2011

Joan Tapia, Angela Merkel, Herbert Hoover i les eleccions del 1932

Hegel deia que tots els fets i personatges de la història mundial apareixen (si més no) dues vegades. Marx va afegir-hi que la primera vegada ho fan com a tragèdia i la segona com a farsa. Marx posava com a exemple la comparació entre la Primera i la Segona República Francesa. Anagramàticament, podem dir que "révolution française", "un véto corse la finira". En el primer cas, Napoléon Bonaparte, antic patriota cors reconvertit en dirigent de la nació francesa; en el segon cas, un nebot que no és nebot, i que únicament brilla en l'arbre genealògic postís dels Bonaparte per la mort prematura d'un germà gran, carbonari.

Una mica aquesta és la sensació que hom té quan es fan paral·lels entre la situació de la Gran Depressió del 1929 amb la Gran Recessió iniciada el 2008.

Joan Tapia, en les planes del Periódico, feia un paral·lel entre l'austera i lliurecanvista Angela Merkel i l'auster i lliurecanvista Herbert Hoover. Al llarg dels darrers seixanta anys, és costum recurrent de trobar paral·lels als cancellers alemanys del moment. En alemany i en altres llengües, però, hem pogut llegir comparacions de tota mena, bé amb presidents nord-americans bé amb els cancellers alemanys de la República de Weimar. Brandt, Schmidt, Kohl i Schroeder sempre foren en algun moment dels seus mandats comparats amb Müller, Brüning, Papen i Schleicher. La literatura consegüentment generada és un pèl avorridota. Bo i més, quan l'autor ens vol convèncer que Brüning i Schleicher són com el dia i la nit quan, irremissiblement, no fan més que defensar (amb certs matisos diferenciadors) els interessos de les classes dominants alemanyes dels anys 1930.

El que hem dit de Brüning (o Papen) i de Schleicher (o Müller) ho podem dir també de Hoover i de Roosevelt. La mitologia del "hayekisme de dretes", és clar, ens parla d'un Hoover que fa de rei-tronc i que és substituït per un rei-serp en l'estanyol del petit i mitjà fabricant independent dels Estats Units d'Amèrica. La mitologia del "keynesianisme d'esquerres", de manera absolutament paral·lela, ens presenta un Hoover "laissez-fairista" i un Roosevelt que, gràcies a un programa ambiciós, rescatà el país de la Gran Depressió.

Molt bé, Joan, comprem que la Merkel és Hoover. Entestada com està entestada en les xifres del dèficit i del deute públics, deixa fora de l'anàlisi les insuficiències cròniques dels països de la perifèria europea.

Però, i qui és el Roosevelt alemany? Enlloc no se'l veu. Després de l'ensarronada de l'Obama (saludat en el seu moment per Paul Krugman), l'única humorada que se m'acut és assenyalar aquest (ara) vellet simpàtic que és Helmut Schmidt. Un Roosevelt alemany més juvenil? No ho sé, com no valgui citar la destrelletada Helga Zepp-Larouche, i els seus plans d'infrastructures descomunals...

La tesi de Tapia és que Merkel és Hoover. Com Hoover, la política (o no-política) de Merkel, no farà més que obstaculitzar qualsevol sortida del pou. L'electorat europeu, doncs, haurà de reaccionar, segons aquesta tesi, i elegir un Roosevelt europeu (o 27, o 257, o 2537).

En això s'equivoca. Les eleccions del 1932 ja han tingut lloc en la seva segona versió, ço és "com a farsa". Han estat reproduïdes ací i allà del subcontinent europeu. Hoovers i més Hoovers han estat elegits com a alcaldes (i alcaldesses) com a presidents regionals (i presidentes) i com a primers ministres de governs estatals (i primeres ministres). En el nostre "microcosmos", les eleccions del 1932 han estat guanyades pel candidat republicà, el president Herbert Hoover. I no hem d'oblidar que Hoover fou un dels presidents més longeus dels Estats Units d'Amèrica, i que fou president en una època en la qual no hi havia límit per presentar-se en successius mandats. Hoover també fou l'home que enganxa l'època del "fiscal conservatism" dels anys 1930 (de l'estil Brüning) amb la farsa subsegüent de les reaganomics (i thatcheronomics) dels anys 1980.

Què hauria passat si Hoover hagués guanyat les eleccions del 1932, les de debò, volem dir? No ho sé. Potser llavors no hi hauria hagut un Roosevelt que apedacés un sistema que més valia (i més val) llençar al cubell de les deixalles.