dimecres, 12 de gener del 2011

Sudan del Sud Decideix: es creua la barrera exigida del 60% de participació

Després de la tercera jornada de votacions en el referèndum sobre la independència del Sudan del Sud, fonts governamentals ja parlen de més d’un 60% de participació. Aquesta xifra, precisament, era l’exigida per tal que el resultat del referèndum tingués validesa. Si no s’hi arribava, el mes d’abril se’n faria una segona convocatòria.

Ara doncs, només resta obrir les paperetes i fer-hi el recompte. Tothom dóna per segur que la majoria dels vots emesos (potser més del 80%) seran favorables a la independència.

Les autoritats de Juba i de Khartoum, i les de les principals potències imperialistes, sembla que beneiran aviat el naixement d’un nou estat africà.

L’enfocament jurídic de la qüestió faria pensar en un “avenç” en el reconeixement del dret d’autodeterminació com a eina de resolució de conflictes. Ara bé, aquesta eina s’aplica d’acord amb el joc d’interessos de les diferents potències imperialistes i classes dominants locals. Un bon exemple és la situació estagnada en la que es troba el referèndum del Sàhara Occidental, degut als ample suport que té l’estat marroquí entre les potències imperialistes occidentals. Un altre exemple és la situació de Somaliland, on es reconeix una independència ‘de facto’, sense fer el pas de normalització de les relacions diplomàtiques amb aquest estat.

Els casos del Timor del Sud, de Montenegro, de Kosovo o de Sudan del Sud mostren, certament, moltes diferències. Dels quatre territoris, només el primer era un territori reconegut per Nacions Unides com a subjecte del dret d’autodeterminació. També aquest és el cas del Sàhara Occidental. No obstant, no fou fins que les potències s’adonaren del pes estratègic del canal que separa Timor d’Austràlia, que hom accelerà la resolució d’aquest conflicte (tot mantenint l’antiga frontera colonial luso-neerlandesa). Montenegro partia d’un reconeixement parcial de dret d’autodeterminació a través del seu estatus de república dins de la federació iugoslava. Els casos de Kosovo i de Sudan del Sud no gaudien ni d’aquest reconeixement parcial.

Paga la pena, però, de veure com el processos que reben el reconeixement internacional són fonamentalment d’escissió d’estats. Durant la descolonització, es van produir alguns processos de fusió (la Somàlia italiana i la britànica; Tanganika i Zanzíbar per donar pas a Tanzània; la unió dels dos Cameruns; la frustrada Senegàmbia, etc.), però en la majoria de casos es respectaren les fronteres colonials. Sudan del Sud no serà pas un dels estats més petits d’Àfrica (ni en termes de població ni de territori), però probablement consideracions de “gestió” primen en la manera de veure la qüestió per part de les principals potències. Des dels Estats Units, es parlava encara no fa unes setmanes de “bomba de rellotgeria”, mentre que des de la Xina es guardava prudència i respecte a la decisió que prengués Khartoum. I és que si bé les fronteres estatals poden canviar amb certa flexibilitat, l’espoliació dels recursos naturals continuarà amb bon ritme.