dimecres, 26 de gener del 2011

Que la crisi no la cobrin els rics!

Els fets de Tunísia han provocat que Sarkozy renovés, ara més tèbiament, aquelles promeses de “refundació” que va fer la tardor del 2008. Han passat més de dos anys de les primeres declaracions de Sarkozy, i la “refundació” s’ha acabat de treure la careta d’allò que “de la crisi sortirem entre tots”. Ja sembla abusiu parlar de crisi per referir-se a la situació en la qual viu bona part de la Unió Europea (i els Països Catalans, molt en particular). Més pròpiament, és una situació d’estancament o d’estagnació. Carles Sastre, en referir-se a la combinada de l’índex de creixement (0,2% en la previsió del tercer trimestre del 2010 en l’estat espanyol) i el d’inflació (prop del 3% en l’IPC anual), assenyala “un escenari d’‘estanflació’, estancament del creixement amb generalitzada pujada de preus, molt pitjor del que ja vam viure el segon semestre del 2008”.

Aquest escenari d’estanflació, amb els índexs de desocupació més elevats de la Unió Europea, fan que el govern espanyol pugui justificar, per la situació d’emergència, qualsevol mesura de tisorada. Si més no, les crides a l’austeritat per part dels governs europeus van acompanyades d’una reducció dràstica de la demanda interna (per la pèrdua d’ingressos de les famílies treballadores). Pel que fa a la despesa pública, el govern Zapatero-Rubalcaba ja ha aclarit que no hi haurà retallades en matèria de “seguretat”, amb la qual cosa les retallades van precisament en el front de despeses que poden tenir un efecte anticíclic. Per fer-ho, el govern deixa anar arguments apocalíptics força curiosos. Si és excessiu que l’estat espanyol gasti el 20,9% del PIB en prestacions socials, com ho serà que la Unió Europea en gasti un 27%. L’argument de la “sostenibilitat” del sistema, tan recurrent, oblida que la comptabilitat de la seguretat social és interferida per com es gestiona l’actual superàvit de la seguretat social i el fons de reserva consegüent.

Els càlculs sobre la viabilitat/inviabilitat de l’anomenat “estat del benestar”, obliden que les prestacions no deixen de formar part del “salari social”. I, per tant, són sotmeses a les mateixes pressions d’interessos de classe antagònics, que apliquen dues lògiques incompatibles. Les mobilitzacions d’aquests dies, contra les retallades en el sistema de pensions públiques, contra els abusos de les companyies de subministrament elèctric, contra les privatitzacions de serveis públics, esdevenen, doncs, essencials.