El Procés Català ha conduït finalment a una situació de "xoc de trens" o de "xoc de legitimitats", marcada per l'explicitació d'una doble acusació mútua de "colpisme" entre el Regne d'Espanya i la Generalitat de Catalunya.
Cap situació de poder dual no és equilibrada. Hi ha un poder establert i un poder emergent. Un poder amb més capacitat coercitiva i un altre amb menys capacitat.
Però la situació de poder dual crea un mirall discursiu, tant se val si no és pla (no hi ha miralls perfectament plans). El Govern d'Espanya s'aferra a la Constitució, i al Tribunal Constitucional com a intèrpret. La Generalitat de Catalunya s'aferra a dues lleis del Parlament de Catalunya aprovades el 6 i 7 de setembre i que suposen en elles mateixes una interpretació dels textos constituents. Són aquestes dues lleis les que fan parlar al Govern d'Espanya i als seus aliats de "colp d'estat" de la Generalitat o de "sedició". Alhora, és la persecució dels efectes d'aquestes dues lleis allò que fa parlar al Govern de la Generalitat i als seus aliats de "colp d'estat" (o "autocolp").
Hom parla dels equidistants, però cal dir que en qualsevol binarisme blanc-negre, els matisos poden anar fins i tot més enllà que la mera escala de grisos. Així doncs, fenòmens com la passivitat, el suport crític, la doble crítica o els esforços per aconseguir una entesa, no poden ésser menyspreat. Que la lògica del poder dual vulgui reduir-ho tot a un "amb nosaltres o contra nosaltres" no vol dir que això funcioni.
Els relats de valor sobre la situació de poder dual, els discursos sobre la violència, sobre les amenaces o sobre l'anarquia, tenen lloc, no oblidem-ho, en la ressaca de l'atemptat gihadista de Barcelona i Cambrils del passat 17 d'agost. El poder dual ens pot fer oblidar que existeixen altres poders més enllà de la dualitat. Poders que, d'una manera o una altra, poden beneficiar-se de la deslegitimació mútua.
Què fer? Cal sumar-se a un dels dos poders amb l'aspiració de dirigir-lo? Cal sumar-s'hi però tan sols com a força subalterna? Cal mantindre's al marge de "lluites de palau" o de "lluites de carrer"? Cal aguardar una prudent espera per sumar-se al carro dels vencedors? Cal afermar una posició pròpia (una "tercera via", de la mena que sigui) a l'espera de poder liderar la sortida superadora dels dos poders? O cal entrar en el conflicte amb una posició independent i amb la voluntat de destruir totes dues legitimitats?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada