El viatge de 750 km de la Pedra de l’Altar de Stonehenge

Arqueologia: El cercle de pedres de Stonehenge és el monument més emblemàtic del neolític de les Illes Britàniques. Se situa a la plana de Salisbury, a Wiltshire, en el sud d’Anglaterra. Anthony Clarke, que fa la tesi doctoral en geologia aplicada, considera que elucidar l’origen dels megàlits de Stonehenge pot oferir indicis sobre la cultura i la connectivitat del període de construcció. És el primer autor d’un article aparegut ahir a la revista Nature sobre l’origen de la Pedra de l’Altar. Es tracta d’un megàlit de gres que, jacent, ocupa un lloc central, i d’ací el seu nom. En els darrers anys hom ha descartat que tingui origen en la Conca Anglo-Gal·lesa. Clarke et al. han determinat l’edat i la composició química del zircó detrític, de l’apatita i dels grans de rútil de fragments de la Pedra de l’Altar. El zircó detrític procediria de fonts mesoproterozoiques i arqueanes. El rútil i l’apatita procedirien essencial d’una font de l’Ordovicià mitjà. Tot plegat assenyala una regió cristal·lina laurentiana marcada pel magmatisme grampià de fa 460 milions d’anys. En comparar l’edat detrítica amb paquets sedimentaris de les Illes Britàniques, la major similitud es produeix amb la vella pedra arenosa roja de la Conca Orcadiana del nord d’Escòcia. D’alguna manera el bloc de sis tones que és la Pedra de l’Altar hauria d’haver fet un viatge de 750 km per arribar a Stonehenge. Clarke et al. pensen que el transport s’hauria d’haver fet per mar, car és massa distància per un transport per terra, que altrament toparia amb considerables barreres topogràfiques. Ara bé, un transport marítim implica un alt nivell d’organització social.

La pedra 80 de complex megalític de Stonehenge és interpretada com la pedra d’altar. Clarke et al. proposen que el seu origen hauria tingut lloc a 750 km de la Plana de Salisbury

La Pedra de l’Altar de Stonehenge

Anthony J. I Clarke és membre del Timescales of Mineral Systems Group, de la School of Earth and Planetary Sciences, de la Curtin Universtity, amb seu a Perth. Ha participat en la redacció de l’article, en l’anàlisi formal, la investigació, la visualització, l’administració del projecte, la concepció i la metodologia.

Christopher L. Kirkland és el cap del Timescales of Mineral Systems Group. Ha dut a terme la supervisió, aportat recursos, participat en l’anàlisi formal, l’adquisició de fons, la redacció, revisió i edició, la concepció i metodologia.

Richard E. Bevins és professor honorari del Department of Geography and Earth Sciences de l’Aberystwyth University. Ha participat en la redacció, revisió i edició, en recursos i en concepció.

Nick J. G. Pearce és professor del Department of Geography and Earth Sciences de l’Aberystwyth University. Ha participat en la redacció, revisió i edició, en recursos i concepció.

Stijn Glorie és professor associat del Department of Earth Sciences de The University of Adelaide. Ha aportat recursos i participat en l’anàlisi formal, la redacció, revisió i edició, la supervisió i la metodologia.

Rob A. Ixer és investigador honorari de l’Institute of Archaeology del University College London. Ha participat en la redacció, revisió i edició.

Aquesta recerca s’ha finançat amb el projecte DP200101881 de l’Australian Research Council. El material de mostreig fou manllevat del Salisbury Museum i del Amgueddfa Cymru–Museum, amb els permisos corresponents. Els autors agraeixen A. Green per l’assistència en l’accés als materials del Museu de Salisbury; a B. McDonald, N. Evans, K. Rankenburg i S. Gilbert per l’assistència en l’anàlisi isotòpica; i a P. Sampaio per l’assistència en l’anàlisi estatística. L’instrumental del John de Laeter Centre es finança a través d’AuScope i altres entitats australianes.

La revista Nature agraeix a Tim Kinnaird i als altres revisors la tasca realitzada. L’article fou rebut per la revista el 16 de desembre del 2023, i l’acceptà el 3 de juny, publicant-lo el 14 d’agost.

Stonehenge és un cercle de pedres del Neolític que s’aixeca encara avui en la Plana de Salisbury, a Wiltshire. És el monument prehistòric més emblemàtic de Gran Bretanya. Hom calcula que la construcció de Stonehenge començà en l’any 3000 a.C., i que s’hi van fer modificacions successives durant els següents 2000 anys.

Els megàlits de Stonehenge es divideixen en dues classes:
- pedres sarsen. Les pedres sarsen més grans inclouen silcretes duricrustes originàries predominantment de West Woods, a Marlborough, localitat situada a uns 25 km al nord.
- pedres blaves. Són pedres alienes a la zona. Inclouen tuf volcànic, riolita, dolerita i gres. Algunes pedres blaves es corresponen a pedreres de Mynydd Preselis, a l’oest de Gal·les. Les pedres 40g i 42c són d’un gres del paleozoic inferior associat a l’oest de Gal·les a jutjar per la presència de fòssils d’acritarcs.

El megàlit central de Stonehenge és la pedra 80 o Pedra d’Altar. És la pedra blava més gran de Stonehenge. Mesura 4,9 metres de llarg, 1,0 metres d’ample i 0,5 metres de gruix. És una pedra jacent. Pesa unes sis tones. Consisteix en un gres micaci de color verd pàl·lid. Mineralògicament conté barita, calcita i minerals d’argila, però no K-feldspat.

Les dades petrogràfiques indiquen que la Pedra de l’Altar es correspondria amb l’ORS (Old Red Sandstone), un ensamblatge de roca sedimentària del Silurià tardà-Devonià amb nombrosos afloraments a les Illes Britàniques. Les litologies d’ORS consisteixen generalment en roques sedimentàries siliciclàstiques terrestres dipositades en ambients continentals fluvials, lacustres i eolis. Cada conca d’ORS reflecteix la subsidència i sedimentació locals en els seus cristalls. Clarke et al. volen aprofitar això per localitzar l’origen de la Pedra de l’Altar i fornir dades sobre la connectivitat de la població neolítica.

Hom desconeix quan la Pedra de l’Altar s’integrà en Stonehenge. Potser fou col·locada dins de la ferradura trilítica central durant la segona fase de construcció (2620-2480 a.C.). És possible que llavors la Pedra de l’Altar fos en posició vertical, amb una alçada total de 4 metres sobre el nivell del sòl. Actualment el Gran Trílit es troba col·lapsat, amb les pedres 55b i 156 situades damunt de la Pedra de l’Altar, ajaguda i trencada.

Hom proposà que la Pedra de l’Altar procedia de Mill Bay, a Pembrokeshire, en el subgrup Cosheston de la Conca ORS Anglo-Gal·lesa. Aquest indret no era lluny de Myndd Preseli, d’on procedirien les pedres blaves dolerítiques i riolítiques. Des de Mill Bay el transport s’hauria fet per mar a través del Canal de Bristol. Ara bé ni la petrografia ni l’edat del zircó detrític encaixen la Pedra de l’Altar amb el Subgrup Coheston. Una alternativa seria la formació Senni, també del Subgrup Coheston, i que seria compatible amb una ruta marítima comuna des de Mynydd Preseli. Però tampoc no encaixen les dades geoquímiques i petrogràfiques. Clarke et al. creuen que és molt improbable que la Conca Anglo-Gal·lesa sigui l’origen de la Pedra de l’Altar.

Els grans minerals detrítics poden fornir informació sobre l’origen de roques sedimentàries. Les roques sedimentària solen contindre un component detrític derivat d’una base ígnia cristal·lina. El component detrític reflecteix una història més simple o més complexa de cicles d’erosió, transport i deposició. La càrrega detrítica pot marcar doncs l’origen i context de la roca sedimentària. La combinació de dades de diferents minerals fan més robustes les conclusions.

Clarke et al. han obtingut dades isotòpiques d’elements traça U-Pb i Lu-Hf de zircó, apatita i rútil de dos fragments de la Pedra de l’Altar. Aquests fragments són MS3 i 2010K.240. Comparen aquests resultats amb datació U-Pb de les localitats de la Conca Orcadiana de Caithness i Orkney. Les dades d’edat mineral i química dels detrits són comparades amb terrans cristal·lins i successions ORS de Gran Bretanya, d’Irlanda i d’Europa.

Dues seccions fines de la Pedra de l’Altar

Aquest treball s’ha fet sobre dues seccions fines, d’un gruix de 30 μm, de la Pedra de l’Altar, MS3 i 2010K.240. També s’han estudiat dues seccions d’ORS del nord-est d’Escòcia: CQ1 (de Cruaday) i AQ1 (de Spittal). La microscòpia òptica convencional i la mineralogia automatitzada informaren l’anàlisi per LA-ICP-MS.

Les anàlisis d’U-Pb de dos zircons es realitzaren en dues sessions al John De Laeter Centre (JdLC), de la Curtin University, a Austràlia.

Les anàlisis d’U-Pb d’un rútil es realitzaren en una sessió al JdLC.

Les anàlisis d’U-Pb de dues apatites es realitzaren en una sessió al JdLC.

Les anàlisis de Lu-Hf de grans d’apatita es feren a la University of Adelaide.

Les anàlisis d’elements de traça d’apatita es feren en una sessió a banda.

Signatures de base laurentiana

Els terrans cristal·lins de base de les Illes Britàniques són, de nord a sud, Laurentia, Ganderia, Megumia i Avalonia Est. Cadomia-Armòrica queda al sud de la Sutura Reica, i abasta roques de base de l’Europa Occidental (des del nord de França fins a Espanya). Avalònia Est, Megumia i Ganderia es troba parcialment separades pel Sistema de Falles de l’Estret de Menai. Cada terrà té components d’edat diferents, i marca l’evolució de les conques sedimentàries que s’hi dipositen al damunt.

Laurentia era un paleocontinent que col·lisionà amb Bàltica i amb Avalònia. Avalònia era un microcontinent de la perifèria de Gondwana. Aquesta col·lisió es produí a principi del Paleozoic i promogué l’orogènia caledoniana que donà lloc a Laurússia. Avalonia Oest és el terrà que inclou part de l’actual Canadà Oriental.

Mitjançant un test de Kolmogorov-Smirnov sobre edats de zircons, Clarke et al. troben una identitat entre la Pedra de l’Altar i la base cristal·lina de Laurentia.

L’edat de grans de zircó detrític de la Pedra de l’Altar seria d’un màxim, respectivament, de 1047, 1091, 1577, 1663 i 1790 milions d’anys. Això es correspon a esdeveniments tectonomagmàtics coneguts de Laurentia i Bàltica, és a dir a les orogènies de Grenville (fa 1095-980 milions d’anys), Labrador (fa 1690-1590 milions d’anys), Gotià (fa 1660-1520 milions d’anys) i Svecokarellià (fa 1920-1770 milions d’anys).

Els terrans lauretians són litologies cristal·liness al nord de la Zona de Sutura de Iapetus. Aquesta sutura marca la zona de col·lisió entre Laurentia i Avalonia. Hi trobem els terrans de les Southern Uplands, de Midland Valley, de Grampian, de les Northern Highlands i Hèbrides. En aquests terrans queda preservat un registre de producció de zircons del Proteozoic fins a l’Arqueà. Aquest registre de zircons és diferent del preservat en els terrans de Gran Bretanya de més al sud, derivats de Gondwana.

Les dades d’edat dels grans de rútil de la Pedra de l’Altar també coincideixen amb una font laurentiana. El rútil de Grup 2 de la Pedra de l’Altar té una antiguitat proterozoica (de fa 1724-591 milions d’anys), amb 3 grans situats a una antiguitat de 1607 milions d’anys. Això se superposa cronològicament al magmatisme laurentià, incloent-hi les orogènies de Labrador i Pinwarian (fa 1690-1380 milions d’anys). Els terrans del sud de Gran Bretanya no presenten un component mesoproterozoic tan gran, sinó que més aviat tenen rútil de l’època neoproterozoica i del primer paleozoic. Ara bé, al sud de la Sutura de Iapetus també hi ha un component menor de rútil d’una antiguitat de 2000 milions d’anys.

L’apatita de la Pedra de l’Altar presenta dos grups cronològics. El Grup 2 (9 grans) tindria una antiguitat de 1,018 ± 24 milions d’anys, compatible amb una font de Grenville. Val a dir que les dades d’edat per U-Pb i per Lu-Hf assenyalen fonts laurentianes per a l’apatita de la Pedra de l’Altar.

Grans detrítics de terran grampià

Grans d’apatita i de rútil de la Pedra de l’Altar ofereixen unes datacions paleozoiques de 460-450 milions d’anys d’antiguitat. El component paleozoic de grans de zirconi tindria una edat de 498 milions d’anys. Així el grup 1 d’apatita tindria origen en l’Ordovicià mitjà (fa 466-443 milions d’anys). Les dades Lu-Hf d’apatita són compatibles amb una antiguitat de 470 ± 29 milions d’anys.

Arreu de la Pedra de l’Altar hom troba bandes subplanars de 0,1-0,2 mm de minerals resistius pesants concentrats. Aquests minerals tindrien un origen magmàtic a jutjar per la zonació oscil·latòria, la manca de sobrecreixements minerals i les abundàncies d’elements traça en l’apatita.

Aquests grans de l’Ordovicià mitjà de la Pedra de l’Altar encaixen especialment amb el terrà grampià del nord-est d’Escòcia. Aquest terrà se situa entre la Gran Falla Glen i la Falla de Límit de Highland. És un terrà consistent en metasediments neoproterozoics i del paleozoic inferior (Supergrup Dalradià), intrusionats per granitoids i gabbros del Paleozoic primerenc. Això explicaria de la diversitat de l’apatita de la Pedra de l’Altar, que és un 61% d’origen fèlsic, un 35% d’origen màfic i un 4% d’origen alcalí. Les dades de ²⁰⁷Pb/²⁰⁶Pb coincideixen amb la datació de l’Ordovicià Mitjà.

La Conca Orcadiana d’ORS

La Pedra de l’Altar no encaixa amb la litologia NRS del Permo-Triàssic. Sí ho fa amb una classificació ORS. Ara bé, les edats dels minerals l’aparten de l’ORS de la Conca Anglo-Gal·lesa, i també de l’ORS de la Península de Dingle. Tampoc no hi ha gaire coincidència amb l’ORS de Midland Valley. La major coincidència d’edats de gra es produeix amb la Conca Orcadiana d’ORS, i seguidament amb Svalbard ORS.

Durant el Paleozoic, la Conca Orcadiana se situava entre Laurentia i Baltica, dins del paleocontinent de Laurússia.

La Pedra de l’Altar en la Gran Bretanya neolítica

Les dades isotòpiques de detrits de zircó i rútil (U-Pb) i d’apatita (U-Pb, Lu-Hf i elements traça) indiquen que la Pedra de l’Altar procedeix de la formació ORS de la Conca Orcadiana de l’Escòcia nord-oriental. De fet, les dades minerals dels detrits descarten un origen al sud de la Sutura de Iapetus.

Per la pedres blaves de Mynydd Preseli hom ha postulat que arribaren a la Plana de Salisbury no per l’acció humana sinó per un mecanisme de transport glacial anterior. Seria això plausible per a la Pedra de l’Altar? Durant les glaciacions del Pleistocè, les glaceres de les Muntanyes Grampianes es movien més aviat cap al nord, cap a la Conca Orcadiana. A més, no hi ha indicis d’una gran deposició glacial a la regió central del sud de la Gran Bretanya. Hom tampoc no ha trobat altres exemples de pedres erràtiques d’origen escocès a Stonehenge.

Si no s’hi havien mogut les pedres per acció glacial, cal pensar en un moviment organitzat pels constructors de Stonehenge. L’estudi isotòpic (Sr, Pb) de restes humanes neolítiques de la Plana de Salisbury indica que la població humana del període presentava una mobilitat considerable dins de Gran Bretanya. Hom ha trobat elements arquitectònics i motius d’art rupestre neolític comuns entre les Orcades i Irlanda. Cal pensar en una mobilitat doble de persones i de materials de construcció.

Clarke et al. proposen que la Pedra de l’Altar fou transportada antropogènicament des del nord-est d’Escòcia cap a Stonehenge. Les dues regions presenten una població neolítica en el III mil·lenni a.C. Al capdavall hom accepta generalment (amb l’excepció abans esmentada) que les pedres blaves ígnies de Stonehenge foren transportades al llarg dels 225 km de camí des de Mynydd Preseli. Però una ruta escocesa de més de 750 km resulta tres vegades més llarga.

Imaginem una ruta de transport per terra, fins i tot ajudada amb bèsties de càrrega. Aquesta ruta hauria hagut de creuar rius, de creuar serralades (Grampians, Southern Uplands, Pennines), de creuar boscos espessos, etc.

Una alternativa seria una ruta marítima. Hi ha indicis que el talp comú (Microtus arvalis) arribà per primera vegada a les Illes Orcades cap a l’any 5000 a.C. com a introducció antropogènica des de l’Europa Continental. Això reflectiria el transport marítim a llarga distància de bestiar i altres béns. Hi ha indicis d’una xarxa de comerç marítim d’eines neolítiques de picapedrer entre Gran Bretanya, Irlanda i Europa. En l’any 4000 a.C., el nivell de la mar a les Illes Britàniques ja era semblant a l’actual, per bé que la línia costanera era encara força diferent. Clarke et al. proposen una ruta marítima al llarg de la Gran Bretanya per a la Pedra de l’Altar.

Lligams:

- A Scottish provenance for the Altar Stone of Stonehenge. Anthony J. I. Clarke, Christopher L. Kirkland, Richard E. Bevins, Nick J. G. Pearce, Stijn Glorie & Rob A. Ixer. Nature 632: 570-575 (2024).

Les restes òssies associades a la tomba del bisbe Teodomir d’Iria Flavia

Arqueologia: Diu la tradició que fou el bisbe Teodomir d’Iria Flava qui descobrí la tomba de l’apòstol Sant Jaume a Galícia en la tercera dècada del segle IX d.C. La descoberta s’hauria fet miraculosament, i és que en aquella època no disposaven de gaires eines per identificar les restes d’una tomba. Sobre la historicitat d’aquest bisbe Teodomir hi hagué en l’edat moderna un debat no pas menys intens que l’associat a l’apòstol. El cas és que en el 1955 hom trobà una làpida amb el seu nom. Des del 1955 l’arqueologia forense no ha fet més que créixer en tècniques auxiliars. Exemple d’això és la recerca encapçalada per Patxi Perez Ramallo, arqueòleg nascut a Santiago de Compostela, doctorat en anàlisi forense i que actualment investiga al Departament d’Arqueologia i Història Cultural de la Universitat Noruega de Ciència i Tecnologia. Perez-Ramallo et al. expliquen en un article a Antiquity l’intent d’identificar les restes òssies associades a la làpida del bisbe Teodomir. Hi apliquen anàlisis osteoarqueològiques, datació per radiocarboni, anàlisi d’isòtops estables i anàlisi d’ADN antic. Tot assenyala que els ossos corresponen realment al bisbe Teodomir.

Làpida del bisbe Teodomir d’Iria Flavia: IN HOC TVMVLO REQVIESCIT FAMULUS DI THEODEMIRVS HIRIENSE SEDIS EPS QVI OBIIT XIII KLDS NBRS ERA DCCCLXXXV

Ciència i religió

La recerca s’ha finançat en el marc de la European Union-Next Generation EU, amb fons del Ministerio de Universidades i l’UPV/EHU. Pérez-Ramallo i Patrick Roberts han rebut finançament de la Societat Max Planck. També reconeixen el suport de l’Infrastructura Genòmica Nacional d’Estocolm.

Els autors tenen paraules d’agraïment per a l’Oxford Radiocarbon Accelerator Unit, per a Jo Sindre Eidshaug (NTNU), per a la Fundación Catedral de Santiago i per a la mateixa catedral per permetre l’accés a les mostres. També agraeixen el suport a la recerca de Daniel Lorenzo Santos i Ramón Yzquierdo Peiró.

La bioarqueologia

Les anàlisis bioarqueològiques permeten recrear històries vitals individuals quan hom disposa de contextos històrics ben estudiats. Això s’aplicà en el 1994 a les restes de la família Romanov, però també a les de Tutankhamun (2010) o a les de Ricard III d’Anglaterra. També val per restes anònimes, com les de l’home actualment conegut com a Ötzi des del 2001. La bioarqueologia ofereix dades d’ascendència, de mobilitat i d’alimentació, ja no tan sols en el moment de la mort sinó al llarg de tota la vida.

La combinació d’osteologia, anàlisi d’ADN antic i anàlisi multiisotòpic no és tan freqüent com hom desitjaria. Per exemple, no són habituals per a l’Europa dels segles VIII i X d.C., un període crucial per a la difusió i creixement del cristianisme en el subcontinent. El període es caracteritza, paradoxalment, per una febre per trobar relíquies. Les relíquies ajudaven a connectar materialment l’Europa de l’època amb l’Orient dels temps apostòlics, i la recerca de relíquies no podia desconnectar-se dels poders polítics, religiosos o seglars, emanats d’aquesta expansió i consolidació del cristianisme occidental.

En la primera meitat del segle IX hom assumí la descoberta de la tomba de l’apòstol Sant Jaume a Compostela. Santiago de Compostela esdevingué aviat un centre de pelegrinatge comparable amb la Roma de Sant Pere o el Jerusalem del Sant Sepulcre.

Com fou aquesta descoberta? Els documents més antics que en parlen amb detall són ja del segle XI, però recollirien una tradició oral potser més antiga. La Historia Compostelana, redactada en el segle XII, i centrada en la figura coetània de l’arquebisbe Diego Gelmírez, també la recull. Segons la Historia Compostelana, vers els anys 820-830, el bisbe d’Iria Flavia, Teodomir, va localitzar la tomba de l’apòstol seguint indicacions d’un ermità local i després de fer ell mateix diversos dies de dejuni i meditació. Les restes de l’apòstol Sant Jaume foren localitzades en un antic cementiri d’aquesta manera miraculosa.

Les Sagrades Escriptures presenten Sant Jaume el Major com un dels Dotze Apòstols. Seria, juntament amb Sant Pere i Sant Joan (germà menor de Sant Jaume), testimoni de la Transfiguració de Jesús. Sant Jaume i Sant Joan eren fills de Zebedeu (fills del Tro, com els anomena Jesús) i de Maria Salomé (parenta de Jesús i que hauria demanat a aquest que els seus dos fills s’asseguessin al seu costat al Paradís). Sant Jaume fou decapitat a Jerusalem per ordre d’Herodes Agripa vers els anys 41 i 44. Les tradicions que vinculen Sant Jaume amb Espanya no apareixen en les Sagrades Escriptures: ni el seu viatge en vida, en el decurs del qual s’hauria produït l’aparició de Santa Maria en el Pilar de Saragossa, quan ella encara vivia a Palestina, ni el trasllat de les seves restes un colp mort.

La descoberta del bisbe Teodomir fou ràpidament acceptada pel rei Alfons II d’Astúries qui, segons la Historia Compostelana, pelegrinà des d’Oviedo amb la seva cort inaugurant la via primitiva del Camí de Sant Jaume.

La historicitat del bisbe Teodomir rebé un impuls cabdal en el 1955, quan un equip d’arqueòlegs liderat per Manuel Chamoso Lamas, que treballava en una campanya de rescat en el terra de la Catedral de Santiago de Compostela, descobrí una làpida que hi feia referència. Sota de la làpida els arqueòlegs trobaren restes humanes que atribuïren a un individu de sexe masculí i d’edat avançada.

Chamoso s’inclinà per pensar que les restes eren del propi bisbe. Una anàlisi osteològica realitzada per Carro Otero & Varela Ogando en el 1982 ho qüestionà en afirmar que els ossos en qüestió eren d’una dona d’edat avançada soterrada en una tomba annexa però diferent.

Pérez-Ramallo et al. combinen ara anàlisi osteoarqueològica, datació per radiocarboni, anàlisi multiisotòpic i anàlisi d’ADN antic sobre aquestes mateixes restes òssies. Pensen que és probable que es tractin de les restes del bisbe Teodomir.

Arqueologia i Història

El bisbat d’Iria Flavia fou un dels pocs que romangué dempeus malgrat la conquesta musulmana de la Península Ibèrica entre els anys 711 i 726. La província de Galícia havia conegut els segles anteriors el domini del regnes sueu i visigot. Durant la segona meitat del I mil·lenni d.C., les diòcesis de Galícia van rebre onades successives de sacerdots procedents d’altres parts d’Hispania. La presència de la tomba de l’apòstol Sant Jaume a Galícia es pot interpretar com un element de cohesió territorial per als líders de la província, seculars i religiosos. El Camí de Sant Jaume connectava Galícia amb els altres reialmes cristians de l’Europa Occidental, i seria alhora un símbol de resistència i lluita contra els sarraïns que havien fundat el Califat d’Al-Andalus.

Segons la tradició recollida per la Historia Compostelana, el bisbe Teodomir d’Iria Flavia hauria descobert miraculosament en la tercera dècada del segle IX d.C., les tombes de l’Apòstol Sant Jaume i dels seus deixebles Sant Teodosi i Sant Atanasi.

La historiografia moderna, naturalment, posà en dubte l’enterrament d’un líder de l’església de Jerusalem en un lloc tan remot. Però també posà en dubte fins i tot l’existència del bisbe Teodomir, assenyalant la tendència d’omplir de noms els episcopologis per crear sensació de continuïtat en diòcesis sotragades per l’empenta sarraïna. La descoberta del 1955 de la làpida modificà aquesta situació afermant la historicitat del bisbe Teodomir.

Aquesta làpida és notable per més d’un concepte. Parla d’un bisbe Teodemir d’Iria, quan Teodomir és esmentat per la Historia Compostelana i documents anteriors del segle XI. També ens ofereix la data de la mort del bisbe, escaiguda el dia 13 d’abans de les calendes de novembre de l’era 885, és a dir en la data del 20 d’octubre del 847 d.C.

Entre la làpida i els ossos hi havia una capa d’uns 80 cm de gruix de runa vinculada a la destrucció de la basílica d’Alfons III, que s’hauria produït entre els anys 872 i 1075. Els ossos en qüestió eren desarticulats, de manera que hom pensa que es tractaria d’un soterrament secundari, després d’haver-los mogut del lloc original d’enterrament.

Tot sembla indicar que l’enterrament secundari seria el producte de la pertorbació de tombes en el marc de la construcció d’un nou centre religiós en el segle XII. Làpida i ossos foren recol·locats, i possiblement hom elevà la làpida per situar-la a l’alçada del nou sòl de la catedral i indicar millor la presència de la tomba als pelegrins. Per als pelegrins del segle XII en endavant, la tomba del bisbe Teodomir només era superada en importància per la tomba del mateix apòstol que ell havia descobert. Això explica l’evolució de la necròpolis medieval de la Catedral de Santiago, que va rebre les despulles de membres de la població d’estatus religiós o seglar elevat. En el 1955 Chamoso Lamas trobà al costat de la làpida de Teodomir (mort el 847) les de Vidramir (mort el 1058) i d’Anastasi (mort el 985).

Els ossos associats a la làpida de Teodomir foren extrets en el 1955 amb cura, i sotmesos a un estudi osteològic per part del professor Carreró. Aquest conclogué que probablement es tractaven de les restes d’un individu de sexe masculí d’edat avançada. Això mogué Chamoso Lamas a concloure en el 1957 que aquestes eren les restes de Teodomir d’Iria Flavia.

En el 1982 Carro Otero & Varela Ogando examinaren les fotografies preses en el 1955, ja que no podien accedir als ossos. Aquest examen osteològic conclogué que les restes eren les d’una dona d’entre 50 i 70 anys d’edat. Jutjaren que es tractava d’un enterrament primari sense làpida. Al seu parer les restes del bisbe Teodomir haurien anat a parar a un ossari durant la construcció de la catedral romànica.

Pérez-Ramallo et al. consideren que una resposta ferma requereix la combinació de tècniques osteològiques i biomoleculars. L’objectiu és aconseguir un perfil biològic detallat de l’individu, amb dades sobre cronologia, origen geogràfic, dieta i estatus social. Amb aquest perfil ja seria possible fer una comparació amb el context històric i arqueològic.

Una metodologia combinada

Els ossos humans associats amb la làpida de Teodomir són catalogats com a NCS200. Làpida i ossos foren descoberts en el 1955. D’entrada calia estimar amb una anàlisi osteològica el nombre mínim d’individus que representarien aquests ossos, i estimar l’edat i sexe d’aquests. Dos incisius, un premolar i una costella foren presos per a fer-hi anàlisis d’isòtops estables, de datació per radiocarboni i anàlisi d’ADN antic.

L’anàlisi osteològica es va fer amb observació macroscòpica dels ossos a ull nu, i amb una lent d’augment. Dels 90 elements ossis que constitueixen NSC200 tan sols resultaren identificables 39. Comparats amb els ossos d’altres individus de la mateixa necròpoli medieval de la Catedral de Santiago, són més ben preservats. No obstant, hi ha signes de canvis tafonòmics, amb una puntuació d’abrasió/erosió entre 1 i 2.

El nombre mínim d’individus de NCS200 és 1. Per a la determinació del sexe biològic i l’edat, se seguiren criteris morfològics del crani i del desgast dentari.

L’accés a aquests ossos fou possible el novembre del 2019 tan sols durant unes hores, i en el marc de la transferència de les restes com a conseqüència de la remodelació de l’interior de l’església.

Un fragment de costella fou utilitzat per establir una cronologia absoluta de l’individu. La Historia Compostelana ens diu que Teodomir era bisbe d’Iria Flavia des de l’any 819 d.C. La làpida descoberta en el 1955 situava la mort del bisbe en l’any 847 d.C. La mostra de costella fou analitzada en la Oxford Radiocarbon Accelerator Unit (ORAU).

Un fragment de costella fou mostrejat per determinar-hi els valors d’isòtops estables de carboni (δ¹³C) i nitrogen (δ¹⁵N) del col·lagen ossi. Esmalt del primer premolar dret inferior fou mostrejat per determinar-hi els valors d’isòtops estables d’oxigen (δ¹⁸O) i de δ¹³C de la bioapatita dentària. Aquestes anàlisis d’isòtops estables es realitzaren en l’Institut Max Planck de Geoantropologia de Jena.

Els dos incisius superiors drets foren mostrejats a la recerca d’ADN antic en el Centre de Paleogenètica de la Universitat d’Estocolm.

Les dades osteoarqueològiques

Pérez-Ramallo et al. conclouen que les restes humanes NCS200 pertanyen a un únic individu, de sexe masculí i major de 50 anys, amb una constitució gràcil. El tancament de la sutura ectocranial indicaria una edat a la mort de 45,2±12,6 anys. El desgast dentari és el propi d’un individu de més de 45 anys.

La datació per radiocarboni

Els resultats de la datació per radiocarboni daten els ossos en el període 673-820 d.C.

La distribució d’isòtops estables

La distribució d’isòtops estables del col·lagen ossi és de +10,2‰ per δ¹⁵N i de -19,6‰ per a δ¹³C.

La distribució d’isòtops estables de la bioapatita dentària és de -2,9‰ for δ¹⁸O i de -10,8‰ for δ¹³C.

Anàlisi genòmica

Les dades d’ADN antic permeten generar dades del genoma autosòmic complet de NCS200 amb una cobertura de 1,8x. La longitud mitjana de fragments (70 bp) i els patrons de desaminació en els extrems de cada lectura són els propis d’ADN antic. Els índexs de contaminació del cromosoma mitocondrial (haplogrup T2b9) i del cromosoma X són negligibles. El sexe biològic de NCS200 és masculí.

Pérez-Ramallo han projectat les dades genòmiques de NCS200 amb dades genòmiques publicades d’individus de la Península Ibèrica i de les Illes Canàries des de l’edat del ferro fins al període tardomedieval. Ho fan sobre els primers dos components principals de les poblacions modernes de l’Euràsia Occidental i del nord d’Àfrica de la base de dades 1240K+HO d’Allen Ancient DNA Resource. NCS200 queda fora de la variació europea moderna per inclinar-se cap a les poblacions nord-africanes modernes i cap als ibèrics del període romà, els visigots del sud de la Península i els musulmans de la Península. Hom suposa que aquestes poblacions de la Península Ibèrica van rebre un flux gènic procedent de l’Àfrica del Nord durant el període romà i/o durant el període andalusí.

Les dades genòmiques de NCS200 s’han dipositat a l’European Nucleotide Archive com a PRJEB65358.

NCS200 i el bisbe Teodomir d’Íria Flàvia

Si NCS200 va morir amb poc més de 45 anys d’edat en el 847 d.C., com és que ja era bisbe 28 anys abans? La carrera eclesiàstica de l’època comportava una edat mínima de 30 anys per ser ordenat bisbe. Ara bé, casos com el de Sant Rosendo, bisbe de Mondoñedo, mostren que hi havia homes menors de 30 anys que assumien el càrrec episcopal. El ventall d’edat de les estimacions arqueològiques no descarten que Teodomir morís més a prop dels 60 que dels 50, en el qual cas hauria començat a ser bisbe molt poc abans de la trentena. En qualsevol cas, el bisbe Teodomir devia trobar-se en la quarta dècada de la vida quan descobrí la tomba de l’apòstol.

Pérez-Ramallo et al. han comparat els valors isotòpics de NCS200 amb els d’uns altres 25 individus soterrats a la necròpolis medieval de la Catedral de Santiago entre els segles IX i XII. NCS200 queda en el rang baix dels isòtops de carboni-13 i de nitrogen-15, la qual cosa és indicativa d’una dieta mixta de proteïna d’origen vegetal i d’origen animal, amb consum de proteïna d’origen marí o de plantes C4. Aquesta dieta sembla massa pobra en proteïna animal pel que correspondria a l’estatus social d’un bisbe. En aquesta comparació cal alertar que no és la mateixa situació la de les elits religioses del segle IX, relativament modesta, amb la viscuda per les dels segles directament posteriors (XI-XII). També és possible que NCS200 seguís les normes de Sant Fructuós, difoses a Gallaecia des de mitjan segle VII d.C., i que defensaven per al monjo una dieta centrada en el pa i el vi, complementada amb verdura, llegum i fruita, bo i evitant estrictament la carn, especialment la de quadrúpedes.

Pel que fa a la distribució d’oxigen-18 de la bioapatita dentària, NCS200 queda dins del rang local. Teodomir hauria viscut a Iria Flavia, com a mínim des de l’any 819. La seu episcopal de llavors es troba a uns 20 km al sud-oest de l’actual Catedral de Santiago. Els resultats de Pérez-Ramallo et al. assenyalen que NCS200 hauria viscut des de ben petit a la zona.

Pel que fa a la dada de radiocarboni de la costella de NCS200 cal recordar que la taxa de recanvi d’aquest os és de 10-15 anys. Així doncs, la dada de radiocarboni, més que no pas reflectir l’edat de NCS200 en el moment de la mort, reflectiria la seva edat 10 o 15 abans. D’altra banda, si la seva dieta comportava la ingesta de proteïna d’origen marí, el nivell de carboni-14 ja seria més alt d’entrada.

L’edat de radiocarboni de NCS200 va en el rang de 673-820 d.C. Sembla massa reculada per coincidir amb la del bisbe Teodomir, mort el 847 d.C. Però si hom té en compte el recanvi de l’os i l’efecte d’una dieta rica en productes de pesca, la discrepància desapareix.

La primera capella de Compostela es va construir per ordre del rei Alfons II, entre l’època de la descoberta de la tomba de l’apòstol i l’any 872 d.C. Així doncs, la tomba de Teodomir hauria estat una de les primeres de l’entorn de la capella. En aquella època la població de la zona era encara dispersa. De tots els individus de la necròpoli, NCS200 és el de datació més antiga.

L’ADN antic confirma que NCS200 era de sexe masculí. El bisbe Teodomir, com a tal, devia ser membre de l’aristocràcia social, en interacció directa amb el rei d’Oviedo. El seu origen provindria de les elits hispano-romanes i visigòtiques, o potser de matrimonis mixtos entre les elits cristianes i musulmanes del sud i centre d’Al-Andalus. Aquest darrer seria l’origen geogràfic de diversos individus de la necròpoli de la Catedral de Santiago. La documentació parla de casos com el bisbe Odoari, qui restaurà la seu de Lugo en el segle VIII d.C., i que seria originari del nord d’Àfrica. És possible, si NCS200 és Teodomir, que sigui descendent de l’emigració de cristians d’Al-Andalus cap al Regne d’Astúries. Les cròniques de l’època relativitzen la barrera religiosa entre les elits peninsulars.

Pérez-Ramallo et al. consideren possible que les restes siguin del bisbe Teodomir. NCS200 seria un individu crescut a la zona, que esdevingué bisbe d’Íria Flàvia relativament jove, i que com a jove bisbe hauria descobert la tomba de l’apòstol. Fos per la pobresa de la diòcesi o per conviccions d’austeritat, seguia una dieta pobra en carn. Familiarment, devia ser de descendència nord-africana, bé remuntada al període romà o més recent, del període andalusí. Anàlisis d’arxius, d’ADN antic i isòtops d’estronci ajudarien a esclarir les diferents opcions.

Pérez-Ramallo et al. conclouen l’article amb reflexions sobre la relació entre la ciència arqueològica i la religió.

Lligams:

- Unveiling Bishop Teodomiro of Iria Flavia? An attempt to identify the discoverer of St James's tomb through osteological and biomolecular analyses (Santiago de Compostela, Galicia, Spain). Patxi Pérez-Ramallo, Ricardo Rodríguez-Varela, Alexandra Staniewska, Jana Ilgner, Maja Krzewińska, David Chivall, Tom Higham, Anders Götherström, Patrick Roberts. Antiquity (2024).

Roques ígnies fracturades saturades amb aigua líquida en l’escorça mitjana de Mart

Hidrologia: Fa 3.000 milions d’any Mart era un planeta amb cossos considerables d’aigua líquida a la superfície, encara que tinguessin un caràcter estacional o periòdic. On ha anat a parar tota aquesta aigua? Se suposa que una bona part s’haurà volatilitzat cap a l’espai exterior, però també una part hauria quedat segrestada en la subsuperfície del planeta. Vashan Wright, Matthias Morzfeld i Michael Manga han volgut avaluar aquests processos de segrest a través de models de física de roques i inversió bayesiana. L’objectiu era identificar combinacions de litologia, saturació d’aigua líquida, porositat i formes de porus de l’escorça mitjana de Mart (situada a una fondària d’entre 11,5 i 20 km) que fossin coherents amb les dades recopilades per l’estació InSight de la NASA pel que fa a velocitats sísmiques i de gravetat. En un article a la revista PNAS, Wrigth et al. expliquen que les dades existents s’expliquen millor amb una escorça mitjana formada per roques ígnies fracturades que es trobarien saturades d’aigua líquida. Això corrobora la idea que el cicle de l’aigua a Mart no es pot entendre sense el component de la litosfera. També ajuda a entendre el destí dels antics llacs superficials de Mart. Més enllà de l’interès hidrològic, aquestes estimacions poden orientar la recerca sobre formes de vida fòssils o actuals a Mart. I, ja en el pla pràctic, encara que sigui per a dècades o segles venidors, orienta sobre l’accés a recursos hídriques en l’exploració i colonització del planeta vermell.

Estructura interna de Mart

Un treball de simulació

Vasan Wright és professor associat de geofísica a la Scripps Institution of Oceanography. Matthias Morzfeld és professor associat de matemàtiques a la mateixa institució. Michael Manga és professor de geologia de la UC Berkeley.

Wright i Manga dissenyaren aquesta investigació. Els tres realitzaren la recerca, aportant-hi noves eines analítiques i analitzant les dades. Els tres redactaren l’article que trameteren a Proceedings of the National Academy of Science el 18 de maig. David Kohlstedt, de la University of Minnesota, s’encarregà de l’edició. L’article fou acceptat l’1 de juliol i publicat ahir dia 12.

Wright i Manga agraeixen el suport rebut del programa Earth4D del Canadian Institute for Advanced Research i del projecte NSF PHY-1748958 del Kavli Institute for Theoretical Physics. Morzfeld rep suport del projecte N00014-21-1-2309 de la US Office of Naval Research. També tenen paraules d’agraïment per l’equip de la NASA InSight.

L’aigua de Mart

Podem dividir la història de Mart en quatre eres:
- la pre-noaica abasta des de l’acreció i diferenciació del planeta, fa 4.500 milions d’anys, fins a la formació de la conca d’impacte Hellas.
- l’era noaica es defineix per la formació de les superfícies actuals més antigues del planeta, com ara Noachis Terra, entre fa 4.100 i 3.700 milions d’anys.
l’era hespèrica es caracteritza per la formació d’extenses planes de lava com Hesperia Planum. Transcorre entre fa 3.700 i 3.000 milions d’anys.
- l’era amazònica és l’actual. Els darrers 3.000 milions d’anys a Mart han estat relativament avorrits. Les regions amazòniques, no obstant, tenen una variabilitat notable, ja que malgrat tot a Mart han continuat havent-hi processos de fluxos superficials de lava, d’activitat glacial i de fluxos d’aigua líquida.

De tota manera, tot indica que fou en les eres noaica i hespèrica quan la hidrosfera de Mart assolí la major pregonesa. Ni que fos de manera episòdica llavors a la superfície Mart hi havia rius, llacs, oceans i aqüífers. La decadència de la hidrosfera superficial marciana, però, també es covà en aquells períodes, ja que durant el noaic i l’hespèric hi hagué una pèrdua més o menys continuada d’atmosfera cap a l’espai exterior.

Entrat ja en l’era amazònica, a Mart ja no podien haver cossos persistents d’aigua líquida a la superfície. On anà tot aquesta aigua? Teòricament els destins principals haurien estat:
- la incorporació en minerals (roques evaporítiques, etc.).
- l’enterrament en forma de gel (gel subsuperficial).
- el segrest en aqüífers profunds (aigua líquida subsuperficial).
- l’escapament en forma de vapor d’aigua cap a l’espai exterior.

Wright et al. consideren que les mesures geofísiques obtingudes per missions orbitals i de superfície poden oferir informació sobre la presència d’aigua en la subsuperfície profunda. La NASA InSight fou una missió d’exploració interior de Mart a través d’una estació de superfície a Elysium Planitia que feia investigacions sísmiques, de geodèsia i de transport de calor. La NASA InSight recollí dades durant més de quatre anys (2018-2022). De les mesures de terratrèmols de la NASA InSight se’n deriven velocitats sísmiques que fan pensar que la distribució d’aigua subsuperficial a la Elysium Planitia no pot donar-se a profunditats inferiors de 20 km. Les velocitats d’ona de cisalla (V_s) i de compressió (V^p) fan pensar que en els 300 metres més superficials de la localitat de l’InSight hi havia una escorça seca integrada per sediments mínimament cimentats (amb un percentatge porós inferior al 2%). El valor de V_S en els primers 8 km de l’escorça de sota de l’InSight és inferior al que hom esperaria en una criosfera saturada de gel. Entre 8 i 20 km sota l’InSight hi hauria una escorça que podria ser màfica i altament porosa o potser fèlsica i menys porosa.

Wright et al. revisen ara les dades de V_s, V_p i de densitat (ρ_b). Consideren que són compatibles amb porus saturats d’aigua en l’escorça mitjana, és a dir a una fondària situada entre 11.5 ± 3.1 i 20 ± 5 km. Això seria vàlid per a la regió situada en un diàmetre de 50 km al voltant del punt d’estacionament d’InSight.

L’escorça mitjana de Mart ha estat definida d’acord amb les dades sísmiques d’InSight, però podria tindre un caràcter global. A mesura que hom obtingui dades de V^{p i de gruix de capes d’altres localitats hom tindrà una imatge més completa.}

En la part més alta de l’escorça mitjana les temperatures actuals serien prou altes perquè, juntament amb la pressió, l’aigua existent es trobés establement en estat líquid. Ara bé, els porus on hi hauria aquesta aigua tendirien a tancar-se en la zones més fondes de l’escorça mitjana.

Wright et al. han utilitzat la inversió bayesiana i un algoritme de Monte Carlo de cadena de Markov (MCMC) per identificar combinacions de sis paràmetres litològics:
- la ratio α d’aspecte de fora de porus.
- la porositat ϕ.
- la saturació d’aigua líquida γ_w.
- el mòdul mineral a l’engròs κ_m.
- el mòdul mineral de cisalla μ_m.
- la densitat mineral ρ_m.

L’objectiu es trobar les combinacions que millor reprodueixen els valors observats de V_p, V_s, and ρ_b. Els càlculs combinen les equacions de velocitat sísmica, el model de física de roques autoconsistent de Berryman i les equacions de Gassmann-Biot.

La combinació que més ben explica aquestes dades observades és una escorça mitjana integrada per roques ígnies amb fractures primes que serien plenes d’aigua líquida.

Les bases d’algunes assumpcions

Hom no disposa d’una estimació precisa de la densitat de l’escorça mitjana de Mart. El ròver Curiosity, en la seva exploració del cràter Gale, ofereix dades sobre densitat de materials de diferents sectors verticals de l’escorça marciana. Cal assumir que la densitat de l’escorça de Mart puja amb la fondària, i que arriba un moment, potser més enllà dels 20 km, on la densitat d’escorça reprodueix ja la densitat d’un mineral sense porus.

Les implicacions d’aquesta combinació

El valor més probable de γ_w és del 100%. La porositat ϕ seria de 0,17±0,07 i l’aspecte α de 0,19±0,18, la qual cosa significa unes fractures primes.

Wright et al. seguidament fan una expansió dels paràmetres minerals sobre els que treballa l’algoritme MCMC. Cal fer pujar la ρ_m per damunt de 4000 kg·m^-3 perquè el valor de γ_w comenci a ballar. Però aquest valor de densitat també implicaria una major porositat, i ni l’una ni l’altra casen amb les dades que ens aporta l’estudi de meteorits marcians o amb les dades de porositat de materials obtingudes per ròvers marcians.

Si realment l’escorça mitjana de Mart conté aigua fins a la saturació dels seus pors això té implicacions sobre la quantitat total d’aigua al planeta i també sobre el cicle hidrològic actual. La representativitat de la localitat de l’InSight sembla afavorida per dades d’altres localitats. De fet amb l’aigua hipotetitzada hom podria ocupar diverses vegades el volum dels oceans antics de Mart. L’escorça de Mart, doncs, no hauria perdut la major part de l’aigua per escapament atmosfèric.

Per al cicle hidrològic és cabdal conèixer les condicions de permeabilitat i temperatura que permetria el bescanvi d’aigua entre l’escorça mitjana i capes més superficials de la litosfera. Això requereix disposar de dades més robustes i representatives de la mineralogia i composició de l’escorça marciana.

Lligams:

- Liquid water in the Martian mid-crust. Vashan Wright, Matthias Morzfeld, Michael Manga. PNAS 121: e2409983121 (2024).

- Gebrades matinals dalt dels volcans tropicals de Mart. (12/06/2024)

- El casquet antàrtic de Mart consisteix en glaç aquós en un 90% (18/03/2007).

La composició del Govern Illa

La composició anunciada el diumenge 11 d'agost és la següent:
President: Salvador Illa.
Presidència: Albert Dalmau.
Economia i Finances: Alícia Romero.
Interior i Seguretat Pública: Núria Parlon.
Justícia i Qualitat Democràtica: Ramon Espadaler.
Territori, Habitatge i Transició Ecològica: Sílvia Paneque.
Salut: Olga Pané.
Educació i Formació Professional: Esther Niubó.
Drets Socials i Inclusió: Mónica Martínez Bravo.
Empresa i Treball: Miquel Sàmper.
Igualtat i Feminisme: Eva Menor.
Unió Europea i Acció Exterior: Jaume Duch.
Recerca i Universitats: Núria Montserrat Pulido.
Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació: Òscar Ordeig.
Esports: Bernardo Álvarez Merino.
Cultura: Sònia Hernández Almodóvar.
Política Lingüística: Francesc Xavier Vila.

68 a favor, 66 en contra i 1 absència forçosa

Aquest és el balanç del debat d'investidura al Parlament de Catalunya amb Salvador Illa (PSC) de candidat. Ha guanyat per majoria absoluta sobre 134 diputats (68 a favor, PSC, ERC i Comuns). El diputat que falta és Carles Puigdemont (Junts), que provà de ser present al Parlament i realitzà un acte públic Arc de Triomf, però que optà finalment per fer-se fonedís i evitar una detenció. El fracàs de l'Operació Gàbia i la detenció de dos agents que haurien ajudat Puigdemont mostra que el Procés no s'ha acabat. Amb Puigdemont, Torra i Aragonès el Procés era al Palau de la Generalitat, i amb el 155 i amb Illa a fora. Fins que torni a entrar.

La segona ronda de converses de la quinzena legislatura

La primera ronda de converses de la quinzena legislatura del Parlament de Catalunya per triar un candidat a la presidència de la Generalitat conclogué amb la constatació que no hi havia cap candidat.

Els pactes entre el PSC i l'ERC, i entre el PSC i els Comuns, han modificat aquesta situació, i el líder socialista Salvador Illa comunicà al president del Parlament, Josep Rull, que ara sí disposava d'una majoria suficient de 68 escons.

Rull parlà ahir amb els grups parlamentaris i avui ha comunicat els horaris de la ronda de converses:
- Salvador Illa (PSC), a 09:30 de dimarts 6 d'agost.
- Josep Maria Jové i Marta Vilalta (ERC), a 10.00h.
- Jéssica Albiach (Comuns), a 10.30.
- Albert Batet i Mònica Sales, a 11.00.
- Alejandro Fernández (PPC), a 11.30.
- Ignacio Garriga (Vox), a 12.00.
- Dani Cornellà (CUP-DT), a 12.30.
- Sílvia Orriols i Ramón Abad (AC), a 13.00.

Llavors ja se sabrà la decisió del Jovent Republicà, que disposa d'un escó crucial en el grup d'ERC.

El Parlament de Catalunya davant de la investidura de Salvador Illa

La XV Legislatura de Catalunya quedarà truncada si el Parlament no investeix un president abans de final de mes. El cas és que ahir el primer secretari del PSC-PSOE, i líder del grup socialista del Parlament, Salvador Illa, comunicà al president de la Cambra, Josep Rull, que ja disposa d'una majoria suficient. Aquesta majoria s'ha assolit amb acords amb ERC (referendat per la militància d'ERC divendres) i els Comuns. Tot plegat suma 68 diputats. Val a dir que demà dilluns Jovent Republicà valorarà si la seva diputada, del Grup d'ERC, trenca o no la disciplina de vot. Si ho, els 67 diputats podrien ser suficients atenent les dificultats de vot d'alguns diputats de Junts, particularment de Carles Puigdemont. Puigdemont, que ha declarat que serà presencialment al Parlament, podria ser detingut, en el qual cas ja no quedaria gens clar que ERC mantingués el sí a la investidura d'Illa.

Assumim, però, que Jovent Republicà no obsta a la investidura d'Illa, i que Puigdemont pot votar sense obstacles gràcies a la Llei d'Amnistia. En aquest cas el Parlament quedaria estructurat en quatre blocs:
- Bloc unionista pro-governamental: 48 diputats. Aquí sumem PSC (42) i Comuns (6). Ja sabem que el PSC no s'autodefineix com a unionista, i que els Comuns preferien el concepte d'Altres. Ens entenem, però.
- Bloc independentista pro-governamental: 20 diputats. Aquí entra ERC. Val a dir que ERC afirma que el seu sí serà un sí vigilant i supeditat a l'acompliment de l'acord.
- Bloc independentista anti-governamental: 41 diputats. Aquí sumem Junts (35), CUP (4) i Aliança Catalana (2). Val a dir que Junts es desmarca de les altres dues formacions, especialment d'Aliança Catalana. La CUP acusa Junts de ser també pro-governamental (pro-Sánchez) i no vol saber res d'Aliança Catalana, i Aliança Catalana considera Junts i CUP com a part del bloc desnacionalitzador.
- Bloc unionista anti-governamental: 26 diputats. Aquí sumem PP (15) i Vox (11). Cap de les formacions es considera unionista, ja que per ells Espanya no és un regne unit a partir dels reialmes medievals sinó una nació moderna. La relació entre PP i Vox s'ha refredat en els darrers temps, de manera que cada partit fa la seva.

Fins ara el Parlament havia estat marcat per la dicotomia entre 'independentistes' i 'constitucionalistes'. Ara la cosa es complica. El govern català no serà ja independentista. L'oposició tindrà un clar color independentista, però el pes del bloc constitucionalista en l'oposició a Illa és superior al pes que l'independentisme tindrà en el bloc governamental.