Arqueologia: Diu la tradició que fou el bisbe Teodomir d’Iria Flava qui descobrí la tomba de l’apòstol Sant Jaume a Galícia en la tercera dècada del segle IX d.C. La descoberta s’hauria fet miraculosament, i és que en aquella època no disposaven de gaires eines per identificar les restes d’una tomba. Sobre la historicitat d’aquest bisbe Teodomir hi hagué en l’edat moderna un debat no pas menys intens que l’associat a l’apòstol. El cas és que en el 1955 hom trobà una làpida amb el seu nom. Des del 1955 l’arqueologia forense no ha fet més que créixer en tècniques auxiliars. Exemple d’això és la recerca encapçalada per Patxi Perez Ramallo, arqueòleg nascut a Santiago de Compostela, doctorat en anàlisi forense i que actualment investiga al Departament d’Arqueologia i Història Cultural de la Universitat Noruega de Ciència i Tecnologia. Perez-Ramallo et al. expliquen en un article a Antiquity l’intent d’identificar les restes òssies associades a la làpida del bisbe Teodomir. Hi apliquen anàlisis osteoarqueològiques, datació per radiocarboni, anàlisi d’isòtops estables i anàlisi d’ADN antic. Tot assenyala que els ossos corresponen realment al bisbe Teodomir.
Làpida del bisbe Teodomir d’Iria Flavia: IN HOC TVMVLO REQVIESCIT FAMULUS DI THEODEMIRVS HIRIENSE SEDIS EPS QVI OBIIT XIII KLDS NBRS ERA DCCCLXXXV
Ciència i religió
La recerca s’ha finançat en el marc de la European Union-Next Generation EU, amb fons del Ministerio de Universidades i l’UPV/EHU. Pérez-Ramallo i Patrick Roberts han rebut finançament de la Societat Max Planck. També reconeixen el suport de l’Infrastructura Genòmica Nacional d’Estocolm.
Els autors tenen paraules d’agraïment per a l’Oxford Radiocarbon Accelerator Unit, per a Jo Sindre Eidshaug (NTNU), per a la Fundación Catedral de Santiago i per a la mateixa catedral per permetre l’accés a les mostres. També agraeixen el suport a la recerca de Daniel Lorenzo Santos i Ramón Yzquierdo Peiró.
La bioarqueologia
Les anàlisis bioarqueològiques permeten recrear històries vitals individuals quan hom disposa de contextos històrics ben estudiats. Això s’aplicà en el 1994 a les restes de la família Romanov, però també a les de Tutankhamun (2010) o a les de Ricard III d’Anglaterra. També val per restes anònimes, com les de l’home actualment conegut com a Ötzi des del 2001. La bioarqueologia ofereix dades d’ascendència, de mobilitat i d’alimentació, ja no tan sols en el moment de la mort sinó al llarg de tota la vida.
La combinació d’osteologia, anàlisi d’ADN antic i anàlisi multiisotòpic no és tan freqüent com hom desitjaria. Per exemple, no són habituals per a l’Europa dels segles VIII i X d.C., un període crucial per a la difusió i creixement del cristianisme en el subcontinent. El període es caracteritza, paradoxalment, per una febre per trobar relíquies. Les relíquies ajudaven a connectar materialment l’Europa de l’època amb l’Orient dels temps apostòlics, i la recerca de relíquies no podia desconnectar-se dels poders polítics, religiosos o seglars, emanats d’aquesta expansió i consolidació del cristianisme occidental.
En la primera meitat del segle IX hom assumí la descoberta de la tomba de l’apòstol Sant Jaume a Compostela. Santiago de Compostela esdevingué aviat un centre de pelegrinatge comparable amb la Roma de Sant Pere o el Jerusalem del Sant Sepulcre.
Com fou aquesta descoberta? Els documents més antics que en parlen amb detall són ja del segle XI, però recollirien una tradició oral potser més antiga. La Historia Compostelana, redactada en el segle XII, i centrada en la figura coetània de l’arquebisbe Diego Gelmírez, també la recull. Segons la Historia Compostelana, vers els anys 820-830, el bisbe d’Iria Flavia, Teodomir, va localitzar la tomba de l’apòstol seguint indicacions d’un ermità local i després de fer ell mateix diversos dies de dejuni i meditació. Les restes de l’apòstol Sant Jaume foren localitzades en un antic cementiri d’aquesta manera miraculosa.
Les Sagrades Escriptures presenten Sant Jaume el Major com un dels Dotze Apòstols. Seria, juntament amb Sant Pere i Sant Joan (germà menor de Sant Jaume), testimoni de la Transfiguració de Jesús. Sant Jaume i Sant Joan eren fills de Zebedeu (fills del Tro, com els anomena Jesús) i de Maria Salomé (parenta de Jesús i que hauria demanat a aquest que els seus dos fills s’asseguessin al seu costat al Paradís). Sant Jaume fou decapitat a Jerusalem per ordre d’Herodes Agripa vers els anys 41 i 44. Les tradicions que vinculen Sant Jaume amb Espanya no apareixen en les Sagrades Escriptures: ni el seu viatge en vida, en el decurs del qual s’hauria produït l’aparició de Santa Maria en el Pilar de Saragossa, quan ella encara vivia a Palestina, ni el trasllat de les seves restes un colp mort.
La descoberta del bisbe Teodomir fou ràpidament acceptada pel rei Alfons II d’Astúries qui, segons la Historia Compostelana, pelegrinà des d’Oviedo amb la seva cort inaugurant la via primitiva del Camí de Sant Jaume.
La historicitat del bisbe Teodomir rebé un impuls cabdal en el 1955, quan un equip d’arqueòlegs liderat per Manuel Chamoso Lamas, que treballava en una campanya de rescat en el terra de la Catedral de Santiago de Compostela, descobrí una làpida que hi feia referència. Sota de la làpida els arqueòlegs trobaren restes humanes que atribuïren a un individu de sexe masculí i d’edat avançada.
Chamoso s’inclinà per pensar que les restes eren del propi bisbe. Una anàlisi osteològica realitzada per Carro Otero & Varela Ogando en el 1982 ho qüestionà en afirmar que els ossos en qüestió eren d’una dona d’edat avançada soterrada en una tomba annexa però diferent.
Pérez-Ramallo et al. combinen ara anàlisi osteoarqueològica, datació per radiocarboni, anàlisi multiisotòpic i anàlisi d’ADN antic sobre aquestes mateixes restes òssies. Pensen que és probable que es tractin de les restes del bisbe Teodomir.
Arqueologia i Història
El bisbat d’Iria Flavia fou un dels pocs que romangué dempeus malgrat la conquesta musulmana de la Península Ibèrica entre els anys 711 i 726. La província de Galícia havia conegut els segles anteriors el domini del regnes sueu i visigot. Durant la segona meitat del I mil·lenni d.C., les diòcesis de Galícia van rebre onades successives de sacerdots procedents d’altres parts d’Hispania. La presència de la tomba de l’apòstol Sant Jaume a Galícia es pot interpretar com un element de cohesió territorial per als líders de la província, seculars i religiosos. El Camí de Sant Jaume connectava Galícia amb els altres reialmes cristians de l’Europa Occidental, i seria alhora un símbol de resistència i lluita contra els sarraïns que havien fundat el Califat d’Al-Andalus.
Segons la tradició recollida per la Historia Compostelana, el bisbe Teodomir d’Iria Flavia hauria descobert miraculosament en la tercera dècada del segle IX d.C., les tombes de l’Apòstol Sant Jaume i dels seus deixebles Sant Teodosi i Sant Atanasi.
La historiografia moderna, naturalment, posà en dubte l’enterrament d’un líder de l’església de Jerusalem en un lloc tan remot. Però també posà en dubte fins i tot l’existència del bisbe Teodomir, assenyalant la tendència d’omplir de noms els episcopologis per crear sensació de continuïtat en diòcesis sotragades per l’empenta sarraïna. La descoberta del 1955 de la làpida modificà aquesta situació afermant la historicitat del bisbe Teodomir.
Aquesta làpida és notable per més d’un concepte. Parla d’un bisbe Teodemir d’Iria, quan Teodomir és esmentat per la Historia Compostelana i documents anteriors del segle XI. També ens ofereix la data de la mort del bisbe, escaiguda el dia 13 d’abans de les calendes de novembre de l’era 885, és a dir en la data del 20 d’octubre del 847 d.C.
Entre la làpida i els ossos hi havia una capa d’uns 80 cm de gruix de runa vinculada a la destrucció de la basílica d’Alfons III, que s’hauria produït entre els anys 872 i 1075. Els ossos en qüestió eren desarticulats, de manera que hom pensa que es tractaria d’un soterrament secundari, després d’haver-los mogut del lloc original d’enterrament.
Tot sembla indicar que l’enterrament secundari seria el producte de la pertorbació de tombes en el marc de la construcció d’un nou centre religiós en el segle XII. Làpida i ossos foren recol·locats, i possiblement hom elevà la làpida per situar-la a l’alçada del nou sòl de la catedral i indicar millor la presència de la tomba als pelegrins. Per als pelegrins del segle XII en endavant, la tomba del bisbe Teodomir només era superada en importància per la tomba del mateix apòstol que ell havia descobert. Això explica l’evolució de la necròpolis medieval de la Catedral de Santiago, que va rebre les despulles de membres de la població d’estatus religiós o seglar elevat. En el 1955 Chamoso Lamas trobà al costat de la làpida de Teodomir (mort el 847) les de Vidramir (mort el 1058) i d’Anastasi (mort el 985).
Els ossos associats a la làpida de Teodomir foren extrets en el 1955 amb cura, i sotmesos a un estudi osteològic per part del professor Carreró. Aquest conclogué que probablement es tractaven de les restes d’un individu de sexe masculí d’edat avançada. Això mogué Chamoso Lamas a concloure en el 1957 que aquestes eren les restes de Teodomir d’Iria Flavia.
En el 1982 Carro Otero & Varela Ogando examinaren les fotografies preses en el 1955, ja que no podien accedir als ossos. Aquest examen osteològic conclogué que les restes eren les d’una dona d’entre 50 i 70 anys d’edat. Jutjaren que es tractava d’un enterrament primari sense làpida. Al seu parer les restes del bisbe Teodomir haurien anat a parar a un ossari durant la construcció de la catedral romànica.
Pérez-Ramallo et al. consideren que una resposta ferma requereix la combinació de tècniques osteològiques i biomoleculars. L’objectiu és aconseguir un perfil biològic detallat de l’individu, amb dades sobre cronologia, origen geogràfic, dieta i estatus social. Amb aquest perfil ja seria possible fer una comparació amb el context històric i arqueològic.
Una metodologia combinada
Els ossos humans associats amb la làpida de Teodomir són catalogats com a NCS200. Làpida i ossos foren descoberts en el 1955. D’entrada calia estimar amb una anàlisi osteològica el nombre mínim d’individus que representarien aquests ossos, i estimar l’edat i sexe d’aquests. Dos incisius, un premolar i una costella foren presos per a fer-hi anàlisis d’isòtops estables, de datació per radiocarboni i anàlisi d’ADN antic.
L’anàlisi osteològica es va fer amb observació macroscòpica dels ossos a ull nu, i amb una lent d’augment. Dels 90 elements ossis que constitueixen NSC200 tan sols resultaren identificables 39. Comparats amb els ossos d’altres individus de la mateixa necròpoli medieval de la Catedral de Santiago, són més ben preservats. No obstant, hi ha signes de canvis tafonòmics, amb una puntuació d’abrasió/erosió entre 1 i 2.
El nombre mínim d’individus de NCS200 és 1. Per a la determinació del sexe biològic i l’edat, se seguiren criteris morfològics del crani i del desgast dentari.
L’accés a aquests ossos fou possible el novembre del 2019 tan sols durant unes hores, i en el marc de la transferència de les restes com a conseqüència de la remodelació de l’interior de l’església.
Un fragment de costella fou utilitzat per establir una cronologia absoluta de l’individu. La Historia Compostelana ens diu que Teodomir era bisbe d’Iria Flavia des de l’any 819 d.C. La làpida descoberta en el 1955 situava la mort del bisbe en l’any 847 d.C. La mostra de costella fou analitzada en la Oxford Radiocarbon Accelerator Unit (ORAU).
Un fragment de costella fou mostrejat per determinar-hi els valors d’isòtops estables de carboni (δ13C) i nitrogen (δ15N) del col·lagen ossi. Esmalt del primer premolar dret inferior fou mostrejat per determinar-hi els valors d’isòtops estables d’oxigen (δ18O) i de δ13C de la bioapatita dentària. Aquestes anàlisis d’isòtops estables es realitzaren en l’Institut Max Planck de Geoantropologia de Jena.
Els dos incisius superiors drets foren mostrejats a la recerca d’ADN antic en el Centre de Paleogenètica de la Universitat d’Estocolm.
Les dades osteoarqueològiques
Pérez-Ramallo et al. conclouen que les restes humanes NCS200 pertanyen a un únic individu, de sexe masculí i major de 50 anys, amb una constitució gràcil. El tancament de la sutura ectocranial indicaria una edat a la mort de 45,2±12,6 anys. El desgast dentari és el propi d’un individu de més de 45 anys.
La datació per radiocarboni
Els resultats de la datació per radiocarboni daten els ossos en el període 673-820 d.C.
La distribució d’isòtops estables
La distribució d’isòtops estables del col·lagen ossi és de +10,2‰ per δ15N i de -19,6‰ per a δ13C.
La distribució d’isòtops estables de la bioapatita dentària és de -2,9‰ for δ18O i de -10,8‰ for δ13C.
Anàlisi genòmica
Les dades d’ADN antic permeten generar dades del genoma autosòmic complet de NCS200 amb una cobertura de 1,8x. La longitud mitjana de fragments (70 bp) i els patrons de desaminació en els extrems de cada lectura són els propis d’ADN antic. Els índexs de contaminació del cromosoma mitocondrial (haplogrup T2b9) i del cromosoma X són negligibles. El sexe biològic de NCS200 és masculí.
Pérez-Ramallo han projectat les dades genòmiques de NCS200 amb dades genòmiques publicades d’individus de la Península Ibèrica i de les Illes Canàries des de l’edat del ferro fins al període tardomedieval. Ho fan sobre els primers dos components principals de les poblacions modernes de l’Euràsia Occidental i del nord d’Àfrica de la base de dades 1240K+HO d’Allen Ancient DNA Resource. NCS200 queda fora de la variació europea moderna per inclinar-se cap a les poblacions nord-africanes modernes i cap als ibèrics del període romà, els visigots del sud de la Península i els musulmans de la Península. Hom suposa que aquestes poblacions de la Península Ibèrica van rebre un flux gènic procedent de l’Àfrica del Nord durant el període romà i/o durant el període andalusí.
Les dades genòmiques de NCS200 s’han dipositat a l’European Nucleotide Archive com a PRJEB65358.
NCS200 i el bisbe Teodomir d’Íria Flàvia
Si NCS200 va morir amb poc més de 45 anys d’edat en el 847 d.C., com és que ja era bisbe 28 anys abans? La carrera eclesiàstica de l’època comportava una edat mínima de 30 anys per ser ordenat bisbe. Ara bé, casos com el de Sant Rosendo, bisbe de Mondoñedo, mostren que hi havia homes menors de 30 anys que assumien el càrrec episcopal. El ventall d’edat de les estimacions arqueològiques no descarten que Teodomir morís més a prop dels 60 que dels 50, en el qual cas hauria començat a ser bisbe molt poc abans de la trentena. En qualsevol cas, el bisbe Teodomir devia trobar-se en la quarta dècada de la vida quan descobrí la tomba de l’apòstol.
Pérez-Ramallo et al. han comparat els valors isotòpics de NCS200 amb els d’uns altres 25 individus soterrats a la necròpolis medieval de la Catedral de Santiago entre els segles IX i XII. NCS200 queda en el rang baix dels isòtops de carboni-13 i de nitrogen-15, la qual cosa és indicativa d’una dieta mixta de proteïna d’origen vegetal i d’origen animal, amb consum de proteïna d’origen marí o de plantes C4. Aquesta dieta sembla massa pobra en proteïna animal pel que correspondria a l’estatus social d’un bisbe. En aquesta comparació cal alertar que no és la mateixa situació la de les elits religioses del segle IX, relativament modesta, amb la viscuda per les dels segles directament posteriors (XI-XII). També és possible que NCS200 seguís les normes de Sant Fructuós, difoses a Gallaecia des de mitjan segle VII d.C., i que defensaven per al monjo una dieta centrada en el pa i el vi, complementada amb verdura, llegum i fruita, bo i evitant estrictament la carn, especialment la de quadrúpedes.
Pel que fa a la distribució d’oxigen-18 de la bioapatita dentària, NCS200 queda dins del rang local. Teodomir hauria viscut a Iria Flavia, com a mínim des de l’any 819. La seu episcopal de llavors es troba a uns 20 km al sud-oest de l’actual Catedral de Santiago. Els resultats de Pérez-Ramallo et al. assenyalen que NCS200 hauria viscut des de ben petit a la zona.
Pel que fa a la dada de radiocarboni de la costella de NCS200 cal recordar que la taxa de recanvi d’aquest os és de 10-15 anys. Així doncs, la dada de radiocarboni, més que no pas reflectir l’edat de NCS200 en el moment de la mort, reflectiria la seva edat 10 o 15 abans. D’altra banda, si la seva dieta comportava la ingesta de proteïna d’origen marí, el nivell de carboni-14 ja seria més alt d’entrada.
L’edat de radiocarboni de NCS200 va en el rang de 673-820 d.C. Sembla massa reculada per coincidir amb la del bisbe Teodomir, mort el 847 d.C. Però si hom té en compte el recanvi de l’os i l’efecte d’una dieta rica en productes de pesca, la discrepància desapareix.
La primera capella de Compostela es va construir per ordre del rei Alfons II, entre l’època de la descoberta de la tomba de l’apòstol i l’any 872 d.C. Així doncs, la tomba de Teodomir hauria estat una de les primeres de l’entorn de la capella. En aquella època la població de la zona era encara dispersa. De tots els individus de la necròpoli, NCS200 és el de datació més antiga.
L’ADN antic confirma que NCS200 era de sexe masculí. El bisbe Teodomir, com a tal, devia ser membre de l’aristocràcia social, en interacció directa amb el rei d’Oviedo. El seu origen provindria de les elits hispano-romanes i visigòtiques, o potser de matrimonis mixtos entre les elits cristianes i musulmanes del sud i centre d’Al-Andalus. Aquest darrer seria l’origen geogràfic de diversos individus de la necròpoli de la Catedral de Santiago. La documentació parla de casos com el bisbe Odoari, qui restaurà la seu de Lugo en el segle VIII d.C., i que seria originari del nord d’Àfrica. És possible, si NCS200 és Teodomir, que sigui descendent de l’emigració de cristians d’Al-Andalus cap al Regne d’Astúries. Les cròniques de l’època relativitzen la barrera religiosa entre les elits peninsulars.
Pérez-Ramallo et al. consideren possible que les restes siguin del bisbe Teodomir. NCS200 seria un individu crescut a la zona, que esdevingué bisbe d’Íria Flàvia relativament jove, i que com a jove bisbe hauria descobert la tomba de l’apòstol. Fos per la pobresa de la diòcesi o per conviccions d’austeritat, seguia una dieta pobra en carn. Familiarment, devia ser de descendència nord-africana, bé remuntada al període romà o més recent, del període andalusí. Anàlisis d’arxius, d’ADN antic i isòtops d’estronci ajudarien a esclarir les diferents opcions.
Pérez-Ramallo et al. conclouen l’article amb reflexions sobre la relació entre la ciència arqueològica i la religió.
Lligams:
- Unveiling Bishop Teodomiro of Iria Flavia? An attempt to identify the discoverer of St James's tomb through osteological and biomolecular analyses (Santiago de Compostela, Galicia, Spain). Patxi Pérez-Ramallo, Ricardo Rodríguez-Varela, Alexandra Staniewska, Jana Ilgner, Maja Krzewińska, David Chivall, Tom Higham, Anders Götherström, Patrick Roberts. Antiquity (2024).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada