Paleogenòmica: Manuel Piñero i Pablo Librado han publicat aquesta setmana a Science Advances una recerca sobre l’evidència genòmica d’entomofàgia entre els antics europeus. Els ha empès el fet que la FAO des de fa anys assenyali els insectes comestibles com una font sostenible de proteïna animal. Això ho fa en la paradoxa que mentre en els països tropicals centenars de milions de persones consumeixen insectes de forma habitual, en les societats occidentals hi ha una aversió a l’entomofàgia. Piñero & Librado exploren l’abast de l’entomofàgia en el passat a través d’eines genòmiques. Així han realitzat un triatge metagenòmic de 745 espècimens de càlculs dentals humans en el que han trobat una traça limitada d’ADN d’insectes. Les xifres indiquen una abundància molt per sota de la detectada en neandertals, ximpanzés occidentals i goril·les. D’altra banda els gens que codifiquen quitinases expressades en l’estómac mostren en les poblacions humanes gradients latitudinals de diferenciació, indicadores de l’existència d’un benefici evolutiu de l’entomofàgia en regions tropicals. Les dades de la genètica quantitativa suggereixen que els europeus actuals presenten una baixa digestivitat de quitina. Els genomes antics manifesten les mateixes clines fa uns 9000 anys. Així doncs, a l’Europa dels darrers nou mil·lennis el consum d’insectes hauria estat tan ocasional o accidental com ho és ara.
Piñero & Librado han realitzat anàlisis metagenòmiques de càlculs dentals antics de 745 espècimens d’Homo sapiens i de 18 d’H. neanderthalensis a la recerca d’indicis de presència d’ADN d’insectes
Passat, present i futur de l’entomofàgia
Malgrat tot, la població mundial continua creixent. Això implica una demanda d’aliments, quan ja un 35% de la superfície terrestre es dedica a l’agricultura. Ampliar aquest percentatge té un impacte en forma de pèrdua de biodiversitat en el marc de l’anomenada sisena extinció massiva.
A més de terra i aigua, la ramaderia tradicional comporta emissions de gasos d’efecte hivernacle i pol·lució amb compostos nitrogenats i fosforats. La FAO recomana per això l’ús d’insectes per alimentar aviram de granja, peixos de piscifactoria i mascotes, així com promoure’ls en l’alimentació humana.
Hom calcula que hi ha 1611 espècies d’insectes comestibles. Ja en l’actualitat centenars de milions de persones en consumeixen regularment, sobretot en països tropicals. Val a dir que en aquest països el cultiu d’insectes és ben viable en termes de biomassa i diversitat. En moltes comunitats indígenes hi ha un coneixement detallat de recol·lecció i preparació d’insectes. No tan sols són aliments de supervivència sinó elements apreciats de la gastronomia, i també consumir-los és una forma de controlar possibles plagues.
A Europa el consum d’insectes és rar. El casu marzu o el brou d’abella són excepcions. És cert que creix l’acceptació de l’ús de farina d’insecte en l’elaboració de pa, pasta o galeta, però també hi ha una resistència cultural a la promoció de l’entomofàgia.
Entre els antics grecs i romans alguns insectes eren considerats delicades ocasionals. En l’Alta Edat Mitjana el consum d’insectes fou desencoratjat.
La metagenòmica d’antics càlculs dentals
Els càlculs dentals antics funcionen com a arxius biomoleculars calcificats de la dieta del passat. Piñero & Librado han construït una base de dades de 10761 mitogenomes d’insectes. L’han aplicat sobre 1028 genoteques de seqüenciació de càlculs dentals de 18 neandertals i de 745 homes anatòmicament moderns (sobretot europeus antics). També disposen de dades de càlculs de 96 grans simis.
Les traces d’ADN d’insecte són molt més abundants en goril·les. Això s’explica perquè es tracta d’una espècie herbívora. Els insectes es consumirien de forma indiscriminada amb les fulles.
Els ximpanzés occidentals de Nimba viuen a la vora del bosc, on hi ha abundància de colònies d’insectes socials com els tèrmits. Els tèrmits actuen per a ells com un complement alimentari, i per això en els càlculs dentals dels ximpanzés occidentals hi ha més ADN d’insecte que entre els ximpanzés orientals i centrals.
Els neandertals tenen un nivell d’ADN d’insectes en els càlculs dentals comparable als dels ximpanzés occidentals. És notable la representació de dípters. Això s’explicaria pel consum de carronya, on les larves de dípters són abundants.
Els càlculs dentals de mòmies egípcies mostren una presència d’ADN d’insectes més diversa que qualsevol altra mostra analitzada. No es pot descartar que una part d’aquest ADN derivi d’una colonització postmortem. També la presència de Periplaneta americana i Tribolium castaneum pot explicar-se pel consum de queviures infestats per aquests insectes.
En els càlculs dentals de l’home anatòmicament modern la presència de traces d’ADN d’insecte és relativament limitada. Sovint aquesta presència s’explica per contaminació postmortem, ingestió accidental (per consum de carcasses, aigua o gra emmagatzemat). Semblaria que a Euràsia l’entomofàgia deliberada ha estat rara sempre.
Els gens de quitinases
Piñero & Librado utilitzen dades del projecte 1000 Human Genome per analitzar la selecció clinal de gens que codifiquen quitinases expressades en l’estómac. Se centren en dos membres de la família GH18: la quitinasa acídica (CHIA), que és secretada al lumen estomacal; i la quitobiasa (CTBS) expressada en cèl·lules endotelials gàstriques.
L’anàlisi de 26 poblacions modernes a traves de 2396 individus indicaria una clina latitudinal pel que fa a la freqüència de mutacions.
A CHIA, la regió seleccionada es troba abans de la regió codificant, incloent-hi elements reguladors de control de transcripció. En general, en les poblacions humanes tropicals hi ha una major presència d’al·lels que promouen l’expressió de CTBS en l’estómac.
Una anàlisi de 1663 genomes antics corroboraria que aquesta diferència latitudinal en els gens CHIA i CTBS hauria persistit en els darrers 9000 anys. Fins i tot abans de la difusió de l’agricultura les poblacions eurasiàtiques tindrien una baixa digestibilitat de la quitina.
Lligams:
- Genomic evidence for limited entomophagy in ancient Europeans. Manuel Piñero, Pablo Librado. Science Advances 12 (2026).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada